Czytaj książkę: «El primer emperador i la reina Lluna»

2: LA TENALLA INVISIBLE

El rei va caure rodó, enfilat com una papallona de col·lecció.

Pocs mesos després de la mort del rei Zhuangxiang, els atacs dels altres regnes es van convertir en una precipitació incessant, puntejada per xàfecs devastadors i tempestes catastròfiques. Segons els espies, que tots els exèrcits conreaven però el regent Buwei maniobrava amb més art que ningú, tres reis havien establert una aliança secreta per derrotar d’una vegada el reialme Qin, aprofitant la debilitat pervinguda des de la defunció del rei.

Els tres conspiradors eren sa majestat Jian de Qi, un dels regnes menys extensos en territori però més rics gràcies al comerç; el rei Kaolie de Chu, el país més extens de la Xina, que ocupava tot el sud-est, i el rei Xiaocheng de Zhao, amo i senyor de les valls i les muntanyes que limitaven Qin al nord-est.

Els altres tres regnes, mentrestant, gaudint d’una treva incerta però tàcita, podrien recuperar-se de la destrucció rutinària a condició de sufragar un delme de tropes i queviures als conspiradors. El rei de Yan, a l’extrem nord-est, el satisfeia al rei de Qi, mentre que Wei i Han, que s’havien convertit en un tap emprenyador al mig del gran conflicte, el lliuraven respectivament a Zhao i Chu.

Després d’un any i mig de lluites de desgast, la situació de Qin semblava desesperada, ja que es trobava aïllat i es veia forçat a defensar-se fins a l’extenuació d’una llampegadissa d’atacs, saqueigs i incendis que el ferien com un trident. Fou llavors quan el regent Buwei va demostrar excel·lir en estratègia militar per sobre dels adversaris amb una campanya insòlita. Aprofitant un hivern tan cru que havia congelat les hostilitats, va enviar el gruix de la cavalleria cap al sud per atacar de dret el palau presidencial Ying, capital de Chu, i el gruix de la infanteria cap al nord-est, per assaltar i conquerir les fortaleses dels colls estratègics a la frontera amb Zhao. En el secret més rigorós, va moure més de cent mil soldats com qui obre unes tenalles, deixant-ne (només) una guarnició de cinc mil per defensar el palau reial, i una altra de trenta mil al llarg del front central, per resistir contra la host aliada, que en devia sumar deu vegades més.

Lü Buwei en persona es va quedar amb el general Lian Po al capdavant d’aquesta força amb voluntat de sacrifici, per retardar-lo al màxim. Encenia fogueres per simular un exèrcit immens, i s’arriscava a incursions en terreny enemic per capturar mercenaris i pagar-los les ganes de canviar de bàndol. Havia establert un destacament d’espies per descobrir els espies, i un altre d’informadors falsos que, enganyats o mentiders, convencien els generals hostils que, per llançar una campanya frontal i definitiva, calia esperar la consagració de la primavera.

Paradoxalment, quan els reis de Qi, Zhao i Chu van decidir que l’herba ja verdejava i havia arribat el moment de xopar de sang la terra, l’operació secreta del regent Buwei, batejada com a Tenalla Invisible segons el codi marcial de torn, es va disparar com una pinça. Al sud-est, vint-i-cinc mil cavallers i quinze mil pedestres comandats per Bai Qi, el general més expert de Qin, i amb el suport del príncep Shiang (un pretendent al tron de Chu molt estimat pel poble), van emprendre una cursa gairebé sense obstacles cap al palau reial de Ying, d’on el monarca Kaolie era absent precisament perquè comandava un exèrcit de conspiradors. Les forces de Qin van arribar a l’esplanada de palau en menys d’una lluna, i el van rendir a la meitat. El príncep Shiang va guanyar-se el cor dels pagesos, dels funcionaris, dels savis i, finalment, dels soldats. Només va fer executar una vintena de comandants i consellers reials que havien provocat la ruïna de la seva branca familiar, i no va ocupar físicament ni els jardins de palau per tal que l’hereu, la reina i totes les concubines i parents del monarca poguessin continuar vivint-hi amb la mateixa magnificència que fins aleshores. Els va convertir en presoners i ostatges sense ni acostar-s’hi.

A les muntanyes de Zhao van patir d’entrada una demora operativa molt arriscada, perquè Lü Buwei havia escollit com a general en cap un ésser amb cos de batraci i cervell de mosquit: Wan Fuji (li deien «general immens» a la cara i «el gran grapal» a l’esquena, burlant-se de la seva estampa paquidèrmica). El príncep Zheng, amb quinze anys pelats, va demostrar de quina estirp venia en enviar-lo de tornada amb una excusa i deu mil homes «a socórrer Lü Buwei», i va ascendir a cap militar de l’expedició un coronel expert i despert anomenat Wang Jian.

Disfressats de pelegrins, mercaders i mercenaris, van enviar i infiltrar un miler de soldats experimentats i lleials a les vint-i-sis fortaleses que protegien la vall doble de Chanping, pas estratègic entre els dos estats. I després, a l’empara d’una lluna plena i amb unes quantes escaramusses de distracció, van llançar una punta de llança silenciosa de deu mil homes, que va resseguir la frontera de l’estat de Wei cap a l’interior.

El rei Xiaocheng de Zhao, que comptava amb les guarnicions de les fortaleses i els reforços que vindrien de Handan, la capital, va desfilar personalment al capdavant d’un exèrcit de setanta mil guerrers bregats, des del centre de la frontera entre Wei i Qin, on guerrejava contra Buwei. A l’alba del sisè dia va contemplar les forces enemigues, menys nombroses del que s’esperava i tot, i va donar ordres d’atacar frontalment i sense reserves. La primera sorpresa, tot i que en part hi comptava, va ser que l’enemic es va retirar aviat per refugiar-se darrere la dotzena de penyals que cenyien la planúria. La segona, més molesta, va ser que els soldats de Qin rebrotaven de seguida pels colls, entre penyal i penyal, per fustigar els seus homes per tots dos flancs. El rei de Zhao va ordenar reforçar-los i persistir a la punta frontal, convençut de conquerir aviat el quarter general dels enemics. Poc es podia imaginar que el general de Qin acabat de desmamar, Wang Jian, i el príncep desconegut Zhao Zheng eren un a cada banda, disposats a rebentar-li els flancs com fos.

El rei Xiaocheng ho va intuir per primer cop quan va adonar-se que de les torres de vigilància en brollaven més esquadrons enemics, els quals a més utilitzaven catapultes, arcs, fletxes i muntures per envestir-lo. Estava envoltat d’enemics fortificats als seus castells! Quan va cometre l’error d’ordenar a l’exèrcit que girés cent vuitanta graus, els generals van cedir al primer rampell de pànic: aquella maniobra solia ser el principi del desastre. Amb tot, encara comptaven amb els reforços de Handan, si arribaven d’una vegada, que podrien fer de premsa per atrapar el gruix dels enemics al mig.

Al final, qui va acabar ben bé al mig de la batalla i del pànic subsegüent va ser el rei Xiaocheng en persona. Amb l’armadura esplendent i sense casc, sense haver lluitat mai en combat perquè ho considerava indigne del seu poder, quan en realitat ja havia perdut la jornada i la guerra, va buscar enmig de la carnisseria el príncep Zheng de Qin. Zhao Zheng sagnava lleugerament de la cuixa esquerra i duia les espatlleres i el pectoral clavats a la carn a còpia de secs i bonys, però es va plantar al centre d’una rotllana espontània mentre s’alliberava del casc amb la mà esquerra. A la dreta, per descomptat, hi duia l’espasa, xopa de sang. El seu cavall bai de potes negres també suava i sagnava de cops i rascades, però mostrava el mateix orgull ardent que el genet. El cavall gris perla impol·lut del rei Xiaocheng, en canvi, més que iracund semblava ofès, com si la simple possibilitat d’haver-se d’enfrontar a aquella bèstia li fes basca.

—Vols que et mati, iaio? —va tronar Zheng entre la fúria i el menyspreu—. No m’agrada matar nobles que em tripliquen l’edat i viu valdries un tros de tresor. Però tu manes, és clar. Tampoc no ens vindrà d’un, ara..., eh que no, Flama?

El semental Flama es va encabritar, renillant abrandat, i va avançar tres passes sobre les potes del darrere com si fos conscient que els observaven mil ulls, o potser el doble. El semental oponent, el blanc, li va ensenyar les dents, però va retrocedir un pas girant el coll cap al seu amo, com si li demanés explicacions. Al final Zheng va girar el cavall i va seguir endavant, deixant el rei desafiador de banda i a l’esquena.

—Tracteu-lo bé, aquest espantall de rei. M’ha de pagar els estudis —va cantussejar jovialment als soldats propers, enardits per la victòria.

Xiaocheng, sobirà de l’estat de Zhao, va emprendre aleshores una acció indigna del seu nom i el seu estatus. Va arquejar l’espasa amb gest desesperat i, a sis passes de distància, la va llançar de dret a l’esquena del príncep, que es va escapolir ben just d’entomar-la de ple perquè un capità va cridar aterrit, i el Flama el va sentir i es va regirar, alzinant-se de cara a aquell perill traïdor. L’espasa vil va llepar la gropa del semental quan es tombava, que es va abraonar contra l’agressor. Zhao Zheng, brandant l’espasa cap enrere, li va ordenar: «Quiet!!», amb dos admiratius, i el Flama, molt a contracor, va clavar els cascs a terra. El rei Xiaocheng els observava com si ja no hi fos, i el seu cavall panteixava com si acabés de recórrer la vall sencera. Zheng va llançar l’espasa amb tota l’embranzida i va encertar Xiaocheng al pont del nas: li va rebentar la cara com una carbassa. El rei va caure rodó, enfilat com una papallona de col·lecció, i el seu corser va fugir aterrit fins que els soldats el van atrapar. El príncep Zheng, en tot cas, només patia pel pobre Flama, el seu magnífic cavall de guerra.

Quan els reforços de Handan van aconseguir superar les cinquanta trampes que la columna secreta qinesa els havia parat al llarg del camí cap a la vall de Chanping, els va rebre una avançada amb una bandera blanca i el cadàver del seu monarca estirat sobre un carro al costat de l’espasa i el cavall. El general de torn va reclamar les despulles i el comandant rival, el general Jian, li va contestar que formaven part del pacte que proposarien al príncep Youmiu, hereu del rei mort i nou rei de Zhao tot i que encara no ho sabés. El general va assentir amb aire dolgut i va decidir que el més assenyat seria retirar-se a una distància prudencial, per garantir la seguretat de Handan, i esperar ordres del nou sobirà.

El príncep Zheng va demostrar una saviesa diplomàtica impròpia d’un adolescent en pactar al mateix temps amb dos reialmes. El nou monarca de Zhao, Youmiu, a més de la retirada total dels soldats, li va cedir un triangle de terra fèrtil a les ribes del riu Groc gairebé tan gran com l’estat de Han. El monarca de Wei, per la seva banda, va acceptar de grat per força una treva amb Wang Jian i Zhao Zheng, i els va deixar travessar el seu regne cap al sud fins a la ciutat d’Anyi, on hi havia el gruix de l’exèrcit de Qi i Chu.

La cavalleria de Bai Qi, al sud, ja s’esperava a la ciutat de Danyang, a tocar de la frontera amb Han, i al cap d’una setmana l’exèrcit dels confabulats, que depassava els cent vuitanta mil homes a pesar de la desfeta de Zhao, es va veure agullonat per tot el ventall de rereguarda amb incursions ràpides i imprevisibles contra les quals no podia maniobrar amb la diligència pertinent. A l’oest, havia assetjat la ciutat reial de Xianyang, però el rei de Chu es va retirar amb el seu exèrcit per intentar reconquerir la capital, Ying, abans que l’hivern corglacés la situació. Després d’unes quantes derrotes humiliants, abandonat pels aliats i conscient que s’arriscava a perdre la guerra definitivament, el rei de Qi va resoldre girar cua cap a l’est per assegurar el control del reialme.

Encara havien de transcórrer cinc lustres fins al capvespre en què Zhao Zheng, rei de Qin, aconseguís la rendició del reialme de Qi, l’últim a sucumbir, però la campanya de la Tenalla Invisible sens dubte va representar un punt d’inflexió. En primer lloc, perquè Zhao va perdre influència i poder, i va haver de passar anys recuperant-se del cop; en segon, perquè Wei es va convertir en un reialme desprotegit on Han, Qi i Qin s’esbatussaven quan i com volien, i en tercer, però potser més important, perquè el rei Kaolie de Chu, per recuperar el tron, es va convertir en un vassall secret però tàcit de Qin, i li pagava un tribut anual quantiós en cereals, farratges i bestiar.

Zhao Zheng encara bregaria en moltes batalles, però aquella campanya no l’oblidaria mai.