El món d'ahir de Joan Estelrich

En Josep Socias, cap dels conservadors […], en un discurs que pronuncià diumenge als compromissaris conservadors per a l’elecció de senadors parlà només del nostre regionalisme al·ludint especialment a unes frases meves de Mallorca, i al darrer manifest del Centre Regionalista. És clàssica aquí sa frase, referint-se al catalanisme, «las aguas turbias del Llobregat» (14 març 1918).

Per a La Vanguardia Balear (27 abril 1918), «el señor Estelrich quiso abandonar esta su tierra nativa, en busca de más amplios horizontes, y nos lo ha devuelto la obligación de prestar el servicio militar, a que está afecto». De Barcelona estant, i tot evocant el «mal dels insulars», l’enyorança, que «és molt complexa», Estelrich es planteja alguna vegada retornar a Mallorca, «abandonant-ho tot», però sap que allà, «condemnats a perpètua inèrcia», li «haguessin fet la vida impossible», i que s’hi «desesperaria, tant o més que aquí» (13 i 20 desembre 1918).

En l’àmbit més estricte de l’acció política mallorquina, considera Antoni Maura com un «supervivent», «espanyolitzat i endarrerit», que un altre moment «dins la política catalana hauria estat un home extraordinari» (12 gener 1918). Presenta Lluís Martí com un polític ambiciós, competidor seu al capdavall, en tant que pretenia ser reconegut com «l’únic regionalista mallorquí» davant Cambó i els seus correligionaris.

Lluís Martí és l’home que més té la culpa de que avui el regionalisme polític de Mallorca estigui a major altura. Enganyà en Prat i ha enganyat contínuament en Cambó dient-los que ell era l’únic regionalista mallorquí i que el nostre partit nacionalista havia d’ésser republicà. Ell, però, diu que som nosaltres, jo sobretot, els qui mantenim en un engany en Cambó; però tots ja ens hem temut de ses combinacions […] (5 març 1918).

Joan Alcover, que tractà sovint, seria el referent més destacat de Mallorca. El satisfeia que Joan Alcover l’invités a donar una conferència a l’Ajuntament de Palma sobre un tema literari, i que li suggerís de fer «una breu exposició de la vida i obres de Leopardi» (2-3-1918). O que li llegeixi els seus darrers poemes, com és el cas dels Poemes bíblics, entre els quals el «biblicomaurista» «El ginebró d’Elies», que li semblen «prosaics; no hi ha vertader lirisme, ni emoció; són artificials», i que són, per tant, una regressió, una mostra d’una evolució negativa:

Joan Alcover, el nostre primer líric, era primer un raïm sucós; esdevingué llavors una pansa; ara, d’ençà que fa interpretacions bíbliques, és una sarment dura i rígida (4 març 1918).

En l’ordre polític, i per a Cambó, segons confidències de Joan Sureda i Elvir Sans, Alcover «és una relíquia que només l’hem de treure els dies de professó gran»; Estelrich en seria l’alternativa perquè «té vertader talent polític», si no fos que «pateix una equivocació; fa catalanisme més tost que mallorquinisme» (22 març 1918).

Tractà més esporàdicament Miquel dels Sants Oliver, concretament amb motiu de la preparació si més no del volum tercer d’Hojas del sábado, el febrer de 1919. El dia 2 d’aquest mes, anotava, escandalitzat o sorprès, que Oliver «parla en castellà en família!».

Dels literats i polítics de Mallorca del seu entorn generacional, destaca el relleu reconegut a Gabriel Alomar, i fa referència amb regularitat, entre altres, a Rafel Ramis (amb qui manté la correspondència més abundosa), Guillem, Bartomeu i Miquel Fortesa, Llorenç Riber («aquest capellà sensual que espipella onsevulla (Mistral, D’Annunzio, Virgili», 29-4-1918), Josep i Joan Sureda, Elvir Sans, «president de la Joventut Lliberal i nacionalista convençut» (22 març 1918) i Bartomeu i Miquel Ferrà, amb el qual hi ha una soterrada rivalitat en la cerca d’ascendent sobre els coetanis:

En Miquel Ferrà és insuportable; amb rectitud d’intenció, sens dubte, vol imposar entre nosaltres el seu cacicatge de director artístic i espiritual. Ens hem aplegat per a tractar de fer una campanya contra l’absurd tallament de pinars, olivererars i xiprers que es fa a Mallorca; ara han estat tallats els xiprers del Calvari del meu poble, Felanitx; els meus paisans són una gent bàrbara zótica, vil. En la reunió, en Ferrà s’ha despenjat contra la Lliga, contra l’Ors, contra López-Picó, contra els literats joves de Catalunya, contra l’Institut, etc., etc. Hem discutit una mica, però molesten els gestes dictatorials d’en Ferrà; sempre farà rialles un capità general que comandi, per tot exèrcit, cinc soldats, indisciplinats, tot lo més (27 febrer 1918).

En el context de l’interès d’Estelrich per l’estudi de diversos aspectes del judaisme,¹³ és de destacar aquesta mostra de manifesta i irònica desafecció envers els xuetes:

He anat a passetjar per Bellver amb en Bartomeu Fortesa. L’he anat a buscar a casa d’una tia seva que feia festa (sant Josep); ma entrada en aquella casa ha estat com si amollessin un moix dins un galliner. Consternació de prompte; després s’han anat refent i pertot eixien xuetons, xuetonets, xuetes, xuetonetes; tots molt milocos i servils. En Tomeu, que té l’apariència de molta salut i pateix neurastènia, m’ha recitat algunes de ses poesies en broma; té una gran facultat: la d’agafar la part còmica i especial de la seva gent (10 març 1918).

A aquestes amistats i coneixences, cal afegir-hi les de persones laterals o molt al marge de l’acció política i la cultural públiques, especialment el matrimoni Antoni Pol i Caterina Escales, que van contribuir a la constant afició a la música de Joan Estelrich a través de les «vetllades íntimes» que organitzaven a Son Muntaner i en què es tocaven al piano «les peces predilectes de Beethoven, Rachmaninov, Schumann, Schubert i Mendelshon» (11 març 1918).

El grup de La Revista i l’entorn noucentista i culturalista

Són abundosos els apunts referits a les qualitats literàries o artístiques d’autors i obres concretes, alguns esbossos de retrats literaris i algunes reflexions més generals sobre tendències i moviments literaris d’actualitat, i del paper principal que, en el nacionalisme modern ha de tenir «l’estament dels literats i artistes», que són els que han de «donar una jerarquia a Catalunya»,¹⁴ d’acord amb el que exposava devers abril-maig 1920, no comptant ja amb Eugeni d’Ors:

Últimament, per causa d’un sorollós fracàs personalíssim, conseqüència fatal d’una morbosa incapacitat de col·laboració desinteressada en obres de cultura nacional, algú volia marcar antagonismes irreductibles entre la intel·ligència i la política, entre l’home d’esperit i l’home d’acció que treballen per Catalunya. ¿Qui, dels intel·lectuals catalans, no és polític, i qui, dels polítics del catalanisme, no és un intel·lectual, un puríssim home d’esperit, a voltes? Donada la transcendental representació del nacionalisme, que condensa a casa nostra tots els ideals de cultura de l’ànima, de civilització, d’estètica, de progrés social, la intervenció de l’artista i l’home de lletres en la lluita política ha estat acte supremament definidor, com si per aquest acte l’intel·lectual prengués posició, ferma i significada, davant la vida […].

Tractem, a la fi, d’assignar un rang, una jerarquia al nostre poble. A Itàlia i França, això fou obra de l’aristocràcia nobiliària; al països septentrionals, obra de professors; aquí, per mercè especial dels déus hel·lènics, sembla que haurà d’ésser obra de literats i artistes. Si no ho fessin talment, abandonarien Catalunya a la furor dels odis econòmics i a la migrada ideologia que departeix un poble, brutalment, en patrons i obrers.¹⁵

Cap al final de 1918, reconeixia que a Barcelona havia estat acollit «amb cordialitat» pels elements de La Veu de Catalunya, en què havia començat a col·laborar el 1916. Va col·laborar també de seguida a La Revista amb un primer article sobre «l’acció del nacionalisme a Mallorca» i tingué relació continuada molt especialment amb Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera, «el més càustic i penetrant i discret i altament irònic de tots els de La Revista» (23 febrer 1919). Tots tres signarien un «Informe de la ponència nomenada per la Comissió Editorial Pedagògica [de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana], a l’objecte d’estudiar la creació d’un organisme propulsor del llibre català» (14 desembre 1918). López-Picó era considerat un escriptor més limitat que no pas Folguera, perquè aquell «és poeta; no és, doncs, analitzador; és, conseqüentment, un crític literari detestable» (7 gener 1918); i encara el seu concepte de poesia ratllaria l’absurd en considerar-la gairebé una «normalitat fisiològica, ordinària i permanent: una mena de secreció –deia jo– com la suor de l’estiu i l’orí en tots temps» (29 març 1919). Per a Estelrich, «poesia és expressió (de sentiments o idees o fins conceptes superficials o pregons), però res més que expressió» (26 abril 1919), i per això, «els poetes que cerquen profunditat són ximples, curts de gambals». El Poema espars, que va llegir amb atenció i que troba massa influït per López-Picó («sou quasi tot d’En López-Picó; en la tècnica, sobretot»), pateix de «manca d’inspiració; massa cerebralisme», però és també l’obra d’un poeta «que posseeix l’art de fixar un frisson i donar un caràcter d’intensitat i d’eternitat a ço que ell sap efímer i superficial» (11 abril 1918), i que va ser objecte d’un comentari sincer enviat a l’autor i reproduït al dietari:

[…] l’home qui comença a llegir un llibre amb l’encarcarament espiritual del crític de professió no sent ni s’emociona, i jo, en tota poesia, no hi sé buscar els estils ni les escoles, ni res de tot això, sinó l’emoció estètica tan sols. L’estructura dels versos impecable; s’hi veu l’artífex; en tot el llibre només he trobat un vers desplaent. Sentiments: Serenitat: una serenitat que, per estones, s’acosta a la fredor. Solitud; una solitud leopardiana. Castedat; una castedat leopardiana també (vull dir –això no ho pos a la carta– castedat d’impotent)¹⁶ […]. Posseïu l’instant; vet aquí la vostra més excelsa característica. Ço fugitiu i divers esdevé, en vós, estàtic i infinit. La vostra sensibilitat és moderníssima; cerebralisme; tranquil·litat esfereïdora davant la Mort. Per damunt de tot, un to moral d’elegia pura […] (31 març 1918).

Poc després, en rebé una «llarga i afectuosa carta», en la qual «intenta explicar-me els versos que jo li deia que no entenia; en part, me’ls ha fet entendre» (13 abril 1918).

Dins i fora del cercle de La Revista, conegué i tractà molts altres escriptors i artistes, entre els quals Joan Arús, «ànima càndida, caràcter afectuós, físic feble, molt feble, gairebé tant com el d’En Riba, però sense l’animació d’esguard d’En Riba» (24 juliol 1918);¹⁷ de «temperament poètic, glosa i amplifica els temes senzills que tracta, escassa cultura, tracte immillorable, bondat» (25 juliol 1918).¹⁸ Carles Riba era, amb Josep Farran i Mayoral, una de «les persones de la Catalunya novella més ben farcits de cultura vasta i multiforme» (20 abril 1918), i, per això, capacitat per qualificar-lo d’«home insuficientment preparat» (3 agost 1918). Mai no hi arribà a haver entre ells una relació confiada i cordial més enllà del que era estrictament necessari en l’àmbit professional de la Fundació Bernat Metge, i cadascun d’ells es referí en privat a l’altre més aviat amb reticència i fredor.¹⁹

Miquel Poal i Aragall, que semblava destinat a substituir-lo a la secretaria de la Cambra del Llibre,²⁰ li dóna peu per fer un retrat agre del cenacle de La Revista, que reitera uns mesos després:

[Poal] té aquella cordialitat que manca als companys de La Revista; són mesquins i superficials aquesta gent; són audaciosos; parlen de l’estil d’unes obres sense entendre la llengua en què estan escrites; desconeixen els esperits més selectes de la literatura mundial però s’omplen la boca dels darrers joveníssims poetes italians o francesos. Quina estretor d’horitzons i quina petulància; tenen un cert aire de decadent de veritat; els entusiasma la freda aparatositat, la sensibilitat morbosa, el neocristianisme dels moderníssims autors francesos (16 febrer 1918).

Em trobo aquí entre els literats, especialment els de La Revista, Picó, Riba, etc., com en un terrèn desconegut, en un ambient impropi pel meu caràcter; i totes mes facultats hi semblen somortes o encongides; i no em considero capaç de fer res excel·lent, com si en poc temps hagués caigut en la impotència espiritual o intel·lectual, sense fe en cap cosa, sense estímuls, sense ambicions. La fredor i acidesa d’aqueixa gent és capaç de gelar el més xardorós entusiasme (23 juliol 1918).

Josep Maria de Sagarra li representava una certa dependència temàtica del passat modernista immediat –potser pensant en Víctor Català–, per tal com en El mal caçador, Rondalla d’esparvers i Dijous Sant «el fons és la mateixa cosa: una passió de faune exacerbat i groller» (25 abril 1919). Tanmateix, si Rondalla d’esparvers «com a obra teatral és molt deficient», Dijous Sant té «escenes a l’aiguafort, versos mascles, ben fets». Josep Millàs Raurell, que se li ha ofert per ser el seu «Eckermann», seria autor d’una poesia immadura:

Reflexions sobre el llibre d’en Millàs: esquelet que li falta carn; la flonjor, la suavitat, la dolçor d’una carn que cobreix l’ossatura; també la manca de domini del llenguatge propi per a l’expressió poètica; no hi ha artificiositat, ni sentit musical intern. Però fortitud molta. De sentiment –el que se’n diu sentiment– escàs (12 juny 1919).

Consolida la seva amistat amb Francesc Pujols, «aquest home ironista per excel·lència», amb qui tracta «sovint algun tema d’història de la filosofia, com també amb el pobre Cristòfol Domènech», que és «un exaltat, un vertader estrabul·lat» (26 gener 1919). L’any anterior deixava constància de la lectura de Concepte general de la ciència catalana, «que esperava amb impaciència» i que troba «interessantíssim» (21 juliol 1918), particularment, pel que explica uns mesos després, per les pàgines dedicades a Eugeni d’Ors:

L’Ors, en sa filosofia (prescindint de moltíssimes altres aspectes fecundíssims), serà infructuós a Catalunya. En Pujols, ben altrament, està orientat dins la tradició catalana i podrà reeixir.²¹

També Josep Pla, col·laborador més esporàdic de La Revista, és una coneixença admirativa d’aquests anys. Amb ell i altres contertulians discuteixen «tots els problemes de l’estètica, la moral i la política social i catalana» (26 abril 1919):

En Pla encara està ple de confusions (de la confusió en diem religió, nosaltres). No som valents fins que no hem arrencat de nosaltres la darrera fibra religiosa: Martí, Cambó, Pujols, etc. (3 maig 1919).

Alexandre de Riquer encarnaria l’estètica del passat immediat, antítesi de l’art predicat des de les plataformes noucentistes, perquè fa «cromos de Blanco y Negro, figures horribles; en els paisatges no hi ha sol, i si n’hi ha no vibra; tons grisos, impressió total detestable» (16 abril 1918). En coherència amb aquesta valoració, lamenta que al Palau de la Música, «ple de filisteus» durant un concert, no hi hagués el Samsó corresponent, perquè «la música i l’arquitectura haurien tingut un jorn de joia» (17 febrer 1918). Els noucentistes, tanmateix, limitadament si més no als escriptors, no haurien assimilat el «classicisme» que pretenien, i relaciona directament «noucentisme» i «esnobisme»:

Els nois que es diuen noucentistes (molts d’ells almenys) demanen classicisme, seny, límit; res més impur, ni foll, ni obscur, ni boirós que llurs obres. El classicisme som poquíssims qui el sentim; jo un dels poquíssims (20 febrer 1918).

Moltes vegades l’esnobisme d’aquests nois que es diuen noucentistes i volen ésser tan primmirats en el vestir, per exemple, no és més que una superficialitat daurada, que una manca de vera espiritualitat íntima (2 febrer 1918).

Esmentarà Josep M. Junoy, «l’eternal esnob» que «no veu que per a la nostra escola [mallorquina] de puritat i pulcritud, l’inimic no és precisament l’Ors, ni la Lliga com a entitat influenciadora d’una cultura, sinó precisament l’esnobisme inquiet, desorientat i sec dels joves postsimbolistes o futuristes com el mateix Junoy» (9 març 1918). Entre el mes de gener i el de març, s’havia ja referit a l’esnobisme, que vinculava d’alguna manera al Noucentisme, i, amb aquest motiu, a Foix (que alguna vegada, en el futur, es mostrarà «discret» però «encara insuportable»):

En Foix, el de l’aimant de tota novetat, no està exempt de talent, sent deler de gustar exquisideses, però és esnob de cap a peus; no hi ha serenitat a la seva ànima, ni gust depurat, ni sentiment estètic pregon. En Poal dóna l’efecte de l’home constantment excitat, pateix de segur d’alguna malaltia mental (7 gener 1918).

Cada dia m’empipa més l’insuportable esnobisme d’en Foix; aquest nois no discuteixen ni parlen; m’informen mutualment de noms d’autors joveníssims estrangers i títols de llibres. I amb això ja es creuen superiors a tothom. Al seu costat, l’Unamuno, o l’Ortega Gasset, o l’Alcover o en Carner són uns ignorants estúpids. Un dia faré un tro i ne’ls hi diré quatre de fresques! (7 febrer 1918).

Lo que me turba més dels esnobistes d’avui és la foscor de ses imatges i de son estil; jo vull escrits clars, transparents, que les idees es dibuixin tan clares com la silueta d’una estàtua dins la llum de les illes nostres. No és sensibilitat lo d’aqueixos poetes a l’hora; la més estranya sensibilitat és comprensible, sinó confusió conscient, que esdevé inconscient, hipersensibilitat, o cerebralisme malaltís (18 febrer 1918).

A Barcelona, freqüentava els concerts del Palau i dels Amics de la Música, en els quals pogué afegir als compositors ja coneguts d’altres com Rameau, Haydn, Chopin, Frank i Debussy, i hi fou testimoni de les primeres estrenes en públic de Robert Gerhard:

Estrena de les cançons d’en Gerhard; les millors no són les que més arriben al públic; aquest, sobtat i fred de tot d’una, ha reaccionat després. En Gerhard té emprament de músic i té serenitat, a vegades s’abandona al romanticisme, però, i recorda als lieder alemanys; sap fer ús també d’una joia simpàtica, ben de casta francesa. Es presenta ara amb gran virior; i malgrat son apassionament resta quasi clàssic (22 gener 1918).

La relació amb Josep Carner inclou temes i interessos literaris i professionals. El considera un poeta d’alta qualitat que «ha donat sonoritats novelles a la llengua catalana» (10 maig 1918), les «belles finors» de Bella terra, bella gent (9 novembre 1918) del qual, «entre els lírics mundial», Shelley el més semblant (4 març 1918). En canvi, Estelrich no donava «cap valor a prosa literària, com la d’en Carner, dedicada a glosar l’actualitat política» perquè «l’estil poètic no escau al realisme polític» (7 gener 1918). Abordaren també la relació de catalans i mallorquins, els quals, segons Carner, si no es feien «copartíceps en la glòria de la resurrecció d’un Estat novell, el català», s’haurien de resignar «a ésser uns provincians de l’Estat espanyol o castellà» (3 febrer 1918). També amb relació a Mallorca, Carner li parlava «de la fantasia» de fer-li dirigir un diari nacionalista promogut per Editorial Catalana (15 agost 1918).²² Fou un projecte real, exposat l’any següent, el de la creació d’una nova editorial, amb la participació directa de Rovira i Virgili, Bofill i Mates «i alguns altres»,²³ per a la qual Estelrich buscaria, al seu moment, la complicitat dels mallorquins Cristòfol Magraner i Guillem Colom:

Conversa llarga i important amb en Carner. M’ha exposat el projecte d’una societat d’escriptors catalans perquè li’n donés opinió i després un altre projecte de formació d’una casa editorial de potència, en la qual jo hi tindria part directiva. Això m’interessa moltíssim; només així veig la possibilitat de guanyar diners que em calen i atendre ensems a les meves aspiracions espirituals (27 març 1919).

S’hi referiria encara alguna vegada, malgrat que considera que Carner «no és gaire de fiar a causa del seu caràcter vel·leïtós», tot remarcant que l’editorial li fóra per a ell «una gran solució econòmica» (23 juliol 1919).

Primera relació amb Francesc Cambó i el seu entorn

Va ser Josep Carner qui, segurament l’any 1916, suggerí a Francesc Cambó de fer venir Joan Estelrich a Barcelona, però va ser Gustau Gili qui, ja passat l’estiu de 1917, el féu entrar a la seva empresa editorial i a la Cambra del Llibre,²⁴ li proporcionà els recursos per alliberar-lo del servei militar, que havia hagut d’anar a complir a Mallorca quan ja era a Barcelona, amb el fi d’estalviar-li el «tedio de las interminables horas del servicio militar» i de tornar-li a ell «el colaborador inteligente y dúctil al que me había ya acostumbrado».²⁵

La feina a l’editorial de Gustau Gili va ser la primera sortida professional estable, poc satisfactòria per les «brusquetats gilesques», per la feina mateixa («m’empipa llegir llibres que no m’interessen») i per la impossibilitat de compaginar-la amb activitats més atractives com la secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans, per a la qual havia estat proposat per Eugeni d’Ors.²⁶

L’atreia i l’interessava, des que Joan Estelrich en va tenir esment, la figura del Cambó orador polític,²⁷ i ja de Mallorca estant hi havia estat en relació per a la implantació de relacions estables amb els nuclis regionalistes i nacionalistes de l’illa.

El mes de març de 1917, Cambó li comunicava que preparava una expedició nombrosa i representativa «de gent de Catalunya i de València a Mallorca»», i que abans ell hi aniria «com a turista», per tal de preparar el terreny per a la creació d’«un moviment i una organització nacionalista a Mallorca». El calendari de les Corts no permeté que es fes ni viatge ni expedició. Poc després, el mes de juny, Cambó veia la utilitat que Estelrich passés un temps a Barcelona «per perfeccionar la tècnica política» i seguir-hi estudis, però com una activitat transitòria, perquè el situava, en un futur pròxim, a Mallorca:

Comprenc la utilitat personal que pot tenir per vostè una residència d’alguns anys a Barcelona i crec que això serà sens cap dany per al moviment nacionalista mallorquí, si vostè manté el contacte i si vostè torna després a Mallorca amb una tècnica política perfeccionada i una personalitat consagrada aquí.²⁸

I per això no creu convenient de fer-lo redactor de La Veu de Catalunya com a modus vivendi:

Me sembla que no és la redacció de La Veu allí a on millor pot trobar-se solució al seu problema econòmic. Crec que vostè pot ser col·laborador, però no pot ni deu ser redactor. ¿No li sembla que podria anar-li millor i ser-li de més profit tenir encarregada la secretaria de les nostres relacions amb els altres moviments regionalistes i nacionalistes d’Espanya?

Estelrich era d’entrada reticent amb la Lliga perquè no la veia com a partit modern amb possibilitats d’àmplia implantació, en part per l’orientació excessivament conservadora del programa social i el cultural, segons que es desprèn del programa de treball concebut després d’una conversa amb Joan Crexells, en el qual contemplava

la publicació d’una sèrie d’assatjos fonamentals fent revisió dels valors del catalanisme després de la Guerra, contra el capitalisme de la Lliga, contra l’aplicació estreta d’alguns principis pràctics d’en Prat, contra l’organització de la cultura feta per l’Ors, contra la pobresa de l’ideal de cultura (amb això tenc dubtes i potser sóc injust) que oposem a Espanya, contra el descuit (no d’en Cambó; aquest patí de manca de tacte) d’un sentit internacional i un programa d’expansió i orientació colonial per al futur (18 abril 1919).

Uns dies abans, tot fent referència a un projecte de manifest fabianista de Manuel Raventós, «en el fons contra la Lliga», considerava que la situació del partit «no era désirable ni recomanable»:

Manquen, però, els homes que puguin marcar i realitzar una derivació del nacionalisme català. Partir les forces nacionalistes fóra un suïcidi. Tal volta d’aquí a dos o tres anys podrem començar a fer obres de crítica i de reorientació eficient (6 abril 1919).

Simultàniament, era convidat a participar en l’alternativa a la Lliga imaginada per Joan Ors, cosí germà d’Eugeni d’Ors,²⁹ que li proposava entrar «en la comunitat d’intel·lectuals que formin les bases d’un partit polític que pugui salvar el catalanisme de les mans de la Lliga» (17 abril 1919). Uns mesos més tard, el 9 d’octubre, Joan Ors li puntualitzava per carta «que no és pas de cap acció partidista que jo us havia parlat». Estelrich, coherent amb l’estratègia de no prendre posició en política catalana «mentre sigui tan indecisa la situació de la Lliga» (17 gener 1919), manifestaria que

és convenient formar una pinya d’homes de lletres, dotats d’esperit polític, per quan calgui rellevar els leaders actuals. Jo per ara no puc donar la meva adhesió a cap campanya sorollosa; però sí, gustós, volonter, col·laboraré en una revista» (19 maig 1919).

Pocs dies abans, però, havia iniciat els contactes definitius amb l’entorn polític de Cambó, i amb Cambó mateix, que el portarien, abandonat el lloc de treball de la casa Gili, a incorporar-se a l’entramat institucional i empresarial cambonià. Tanmateix, no va ser immediata aquesta incorporació, perquè no el convencia entomar un paper que si més no d’entrada hauria hagut de ser molt subaltern i d’escassa projecció:

Visita a Cambó i Duran i Ventosa. Resum: el que em proposen no em convé; confeccionar materialment un diari no m’interessa; confeccionar-lo espiritualment, sí. No trobaran una persona intel·ligent que els faci ambdues coses. Jo m’ofereixo per la segona i per a una altra feina en l’Editorial Catalana, de conformitat amb les meves disposicions i coneixements. M’he oblidat de di’ls-hi que podria –i m’agradaria moltíssim– organitzar una oficina d’expansió i propaganda catalana a l’estranger. No trigaré gaire a fe’ls-hi aqueixa proposta (7 maig 1919).

Dos mesos després els feia la proposta de crear Expansió Catalana,³⁰ orientada a l’estranger, comptant amb els catalans residents, que el tindria ocupat preferentment, si més no fins al moment que haurà de destinar temps, entre 1921 i 1923, a la planificació i arrancada de la Fundació Bernat Metge: el dia 5 de juliol, en proposar-li, Francesc Cambó, treballar en una revista a editar a París, Estelrich li suggereix la «creació d’una oficina de propaganda a l’estranger», a la qual dedicaria la meitat de la jornada laboral; l’altra meitat seria esmerçada en la subdirecció de La Veu de Catalunya; el dia 21, però, Cambó li comunica, a través de Joan Pérez-Jorba, la decisió, que Puig i Cadafalch també abonava, que es dediqués a «centralitzar a Barcelona la propaganda catalanista a l’estranger»:

Conferència llarga amb en Ventosa. Encisat dels projectes d’oficines de relacions exteriors. En Vehils se n’emporta a Madrid un extracte. Després, en Pérez-Jorba i l’Ors han conversat. L’Ors el vol captar i l’ha convidat a un dinar, on assistirà en Maseras, per a tractar-ne. Sembla que l’Ors pensava amb una revista semblant, sense tanta extensió i empenta, i en Maseras en unes oficines de finalitat també semblant a les meves (7 agost 1919).

L’endemà, la nova institució tenia assignat un pressupost i Estelrich deixa constància que està posant per escrit el seu «projecte d’oficines de relacions estrangeres», i, uns mesos després, que «les Oficines d’Expansió marxen normalment, sense cap acció extraordinària encara, però creant-me infinites amistats estrangeres» (15 gener 1920). Mentrestant, i abans i després de la publicació de l’opuscle més amunt esmentat,³¹ desplegava una gran activitat epistolar de presa de contacte amb personalitats diverses i de captació de col·laboradors, amb la finalitat primera de tenir informació de la possible recepció de la iniciativa entre la colònia catalana, la classe política del país i els mitjans de comunicació per tal de construir una xarxa d’institucions i de persones per a la vindicació i difusió del catalanisme cultural i polític. La carta enviada a Ramon Vinyes, a Barranquilla, a Colòmbia, el 5 de desembre de 1919, és una mostra representativa de les intencions i de l’estratègia:

[…] Assabentats de l’existència en aquesta república d’un entusiasta nucli de catalans, i desitjosos de portarlos-hi sovint noves que els apropin de nostra aimada Pàtria, us preguem vulgueu posar-vos en comunicació amb ells; per tal de servir de nexe entre Catalunya i els catalans per al món dispersos és estat creada Expansió Catalana.

Voldríem, doncs, que ens facilitéssiu el nom, adreça i posició de tots els catalans residint en aquesta república. Actualment en nostres arxius sols hi tenim vostra adreça i la dels senyors Pere Blanch de Remolino i Josep Bohigas de Medellín; us preguem també la resposta al present qüestionari:

¿Existeix a Colòmbia qualque Centre de caràcter catalanesc?

¿Els polítics de Colòmbia simpatitzen amb les aspiracions de Catalunya? En aquest cas, quins són els de més relleu i que més han esplaiat aquests sentiments de simpatia?

¿La premsa de Colòmbia ha parlat qualque volta de les aspiracions de Catalunya?

¿Podríeu enviar quelcom de lo que s’hagi publicat o vagi publicant-se en aquest sentit?

Ens permetem recomanar-li la constitució d’una Delegació de la Protectora de l’Ensenyança Catalana; Estatuts, Memòries i propostes li seran enviats properament, i també l’aconseguir l’acceptació de la constitució de la Delegació que vostès proposin; com veurà, és una xarxa de catalanitat que va teixint-se arreu del món i que per no pertànyer a cap partit polític aplega innumerables simpaties i adhesions […].³²

*Aquest estudi s’inscriu en el Projecte FFI2011-25051, «Escriptors Catalans de la República», finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència.

1.Joan Estelrich, Dietaris, edició a cura de Manuel Jorba, Barcelona, Quaderns Crema, 2012, pp. 15-134.

2.Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries: el fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya», a Maties Garcias Salvà et al., Actes de les Jornades d’Estudi sobre Joan Estelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, pp. 155-183.