El món d'ahir de Joan Estelrich

Al anys trenta, Ors escriu Aldeamediana, que tan bé coneix el professor Xavier Pla, que la va reeditar al volum Historias lúcidas (Fundación Banco Santander, 2011). És l’Ors més ombrívol, gloses escrites el 1932 i publicades com a llibre deu anys després, en plena dictadura, i amb dedicatòria ni més ni menys que a Pétain. Temps desencisat per a Europa en els anys trenta i catastròfics els quaranta. Ors escriu les gloses d’Aldeamediana en un petit poble francès. És el to de la «Marsellesa» de l’autoritat. Ors diagnostica els mals de la civilització a l’ombra d’una església de granit davant l’alcaldia amb la inscripció obligada: «Llibertat, Igualtat, Fraternitat». És la crisi d’una civilització ferida en la qual, malgrat tot, «els vells arbres viuen envoltats d’un respecte que es regateja als vells temples i a les persones velles». Després, diu que el benefici d’una civilització no es rep per sempre: «És necessari que es mereixi, que es guanyi també cada dia. Una distracció, un idil·li, i ja està de nou la barbàrie allà». Comparem-ho amb un comentari d’Estelrich, quan diu que el respecte als antecessors és una de les primeres virtuts del renaixentista. Una restauració renaixentista ha de millorar el model que restaura. No pot conformar-se a restablir una forma passada. Ha d’anar més enllà, en intensitat i en extensió.

A Ors, li devem molt i li donem molt poc. Estelrich inclòs. Això sí, ambdós volien el retorn d’una intel·ligència amb majúscula; però hagueren de viure de prop la fragmentació i el desastre. I hagueren de prendre partit.

Tornem a la Paneuropa. Dos anys després de publicar l’assaig Pan-Europa (1923), Coudenhove-Kalergi proposa una gran enquesta entre les elits de l’Europa d’entreguerres. Dues preguntes: «Considera la creació dels Estats Units d’Europa com a necessària?»; «La creació dels Estats Units d’Europa li sembla possible?». Certament, la concepció paneuropeista i el realisme no eren, almenys aleshores, incompatibles. En donen prova els arguments que el comte Coudenhove-Kalergi mantingué tota la vida, però que Thomas Mann, exiliat als Estats Units, criticava. Escriu: «Notícies de Nova York sobre el moviment de Sforza, Maritain i d’altres contra el club capitalista de Coudenhove, la seva Paneuropa reaccionària, em feien reflexionar i m’exigien que assumís una posició». Abans, quan acaba la Gran Guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, Robert Musil es demana què ha canviat: «Abans érem ciutadans laboriosos; després, ens convertírem en homicides, assassins, lladres, incendiaris i coses de mala mena; i, tot plegat, no hem viscut, de forma pròpia, res». Era la victòria del desassossec. Els catorze punts de Wilson liquiden la Monarquia Dual. La vella Europa esdevé una ziga-zaga de fronteres i comunitats desfetes. Tot això acaba sent part de l’experiència intellectual d’Estelrich.

Cada vegada l’atreuen més les generalitats geopolítiques. Ho constatem a Las profecías se cumplen, l’any 1948. «Así se da el caso de que una invariable actitud antisoviética resulte antialemana en 1940, germanófila en 1942 y británico-americanófila en 1946». Potser això és una forma d’autojustificació. Cinisme o rectificació? Potser les dues coses. El professor Antoni Vilanova em va contar que, quan conegué Estelrich, s’adonà amb molta sorpresa que eren dos trens a punt de xocar: ell era un aliadòfil apassionat, com la majoria del grup de Destino, però Estelrich, de forma també barroca, desitjava la victòria d’Alemanya. Una carta de Gaziel tot just publicada fa explícit un judici molt sever sobre aquell Estelrich. Excepcionalment sever. Parla d’esperits tan «faisandés» i tèrbols com Manuel Brunet, Joan Estelrich i companyia.

A La falsa paz, de 1949, Estelrich cita el cas de Pierre Drieu La Rochelle, escriptor col·laboracionista, que es va suïcidar amb la derrota d’Alemanya. Li diu «Le jeune Européen», pel títol d’una narració-assaig molt primerenca de Drieu, un llibre de 1927 que per força degué impressionar Estelrich. Per Drieu La Rochelle passen totes les contradiccions de l’Europa dels anys trenta. Totes. L’any 1927, creu en una Europa forta; després, arribà a dir que la salvació d’Europa era la victòria de Hitler. Estelrich considera que Drieu havia mort per Europa.

Tot plegat, les circumstàncies són molt distintes. Estelrich no viu la Gran Guerra de forma directa. Drieu sí, certament. Tres vegades ferit, en parla en un dels seus millors llibres, La Comédie de Charleroi. Després, Estelrich és com una despulla de la guerra civil. Drieu la considera de prop, però la viu a molta distància. En general, és una característica de la vida intel·lectual hispànica. O sigui, quedar-se al marge de dues guerres mundials i, ja després, de la guerra freda.

En tot cas, «Le jeune Européen» que cita Estelrich té una primera part que és fonamental i que descriu amb força una aventura d’Europa. Aleshores, ¿qui defensava la democràcia parlamentària, després de les desviacions del parlamentarisme i de l’aparició de la política de masses, que acabarien sent la brutalització de les masses? Una espècie de fatalitat intel·lectual duu als totalitarismes. Drieu enyora, sobretot, la força. Anys abans, a Le Jeune Européen, Estelrich hi troba la prova d’algunes de les seves intuïcions. Drieu escriu que l’honor de l’home és actuar o que no pots enfrontar-te a la vida com a espectador si no és com actor. Drieu: «La teva obra té necessitat de la vida; exigeix que visquis, tan bé com mal». Els dietaris d’Estelrich en van plens, d’aquesta exigència existencial.

Alain-Gérard Slama explica a Les écrivains qui ont fait la République, la idea que la identitat política de França, l’única definible, la trobem en la literatura. Una pàtria literària. L’empremta dels escriptors en la vida pública de França. De la mateixa manera, la crisi de referències de la nostra vida democràtica, la de França, té relació directa amb la lenta regressió de la cultura literària en la memòria col·lectiva, quan hauria de ser un patrimoni compartit. Així, les noves generacions no troben un mirall on tinguin la possibilitat de reconèixer-se. Estelrich diu, sobre la Renaixença, que la primera potència anímica que li calgué recobrar a Catalunya fou la memòria. I de forma encara més coincident amb Slama, Estelrich va escriure: «A França, per exemple, la literatura és producte de l’instint social. Tota la vida social francesa es tradueix en literatura; en aquest sentit, no hi ha potser cap literatura tan completament nacional com la francesa».

És lògic que Estelrich fos del tot seduït per Paul Valéry, a qui visitava. Valéry li digué que aleshores el perill de la seducció per la Història era més gran que mai. És veritat que la política europea era inferior al pensament d’Europa? Estelrich ho va comentar a la revista Destino: «Si para practicar con éxito la política hay necesidad a menudo de perder totalmente la memoria, para juzgarla se exige mantener muy vivos los recuerdos».

A París, tingué tractes amb un cert món col·laboracionista. I, sobre la guerra civil, Américo Castro li diu que no es pot fer res perquè ambdós bàndols no escolten ningú; volen destrucció. Tenim a mà notes d’Estelrich: «Els pocs patriotes espanyols són els que han viscut a l’estranger, com Pla. Per contrast, he recordat la definició de la pàtria per un diplomàtic sud-americà: “La patria es lo mejor que hay, a condición de vivir fuera de ella y de ella”; “O dolça Catalunya, oh entranyable Espanya! Com s’odien els teus fills!”»

Reconsiderar la figura de Joan Estelrich involucra un fet comparatiu: dels anys vint i trenta del segle passat fins ara, la decadència de l’intel·lectual públic minva una millor consideració de la res publica i ha permès l’hegemonia de la banalitat. És clar que, amb la guerra civil, la segona Guerra Mundial i la guerra freda, la vida pública tingué una vessant brutalment cruenta. Però és que el segle XXI tampoc ha reincorporat l’esperit públic en la vida de tots.

Aquestes consideracions sobre el capital intel·lectual de Joan Estelrich ens duen, gairebé de forma inevitable, a repensar quin és el paper de l’escriptor públic ara mateix, en el món de la tercera cultura, en la interacció entre humanisme i tecnologia, en el ciberespai. És una evidència que l’intel·lectual –diguem-ne l’intel·lectual mitjà– avui és valorat pel hit parade de l’audiència televisiva o per la capacitat radiofònica. És tot el contrari dels valors d’excel·lència que des de sempre eren un dels eixos de l’humanisme, de la mateixa manera que la meritocràcia és un estadi de la democràcia avançada. Què és l’humanisme?, es demanava Estelrich. I responia: voluntat de civilització. Vet aquí una afirmació que tot el postmodernisme ha pretès rebutjar. Però encara podríem pensar –con Estelrich– que la dinàmica del classicisme és el moviment de l’esperit anant del caos a la forma.

Si acceptem que l’humanisme va sortir deteriorat del segle XX, el segle de les ideologies, ara veiem com la deterioració prové de la banalització que és pròpia dels mass media, d’una cultura oficialista de la transgressió. A l’hora de definir la cultura, Daniel Bell parlava de l’àmbit de les formes simbòliques, aquelles formes –pintura, poesia, novel·la, música– «que tracten d’explorar i expressar els sentits de l’existència humana en alguna forma imaginativa». És a dir, crear significats, donar i trobar sentit. La tecnociència pot ser lineal, però la cultura és recurrent, un retorn continu als conflictes existencials dels éssers humans.

L’any 1964 Joan Pons i Marquès, un dels penúltims homes del mallorquinisme polític, conta la darrera vegada que va veure el seu bon amic Estelrich: «Havia engruixit, duia bastó i s’hi estintolava. Se’l veia físicament decaigut i donava la impressió d’una interna vitalitat sempre puixant en lluita amb una salut que flaquejava. La cabellera, esbullada com sempre, voleiava a l’airet corrent, i els ulls li brillaven encara, vius i curiosos».

Tantes vegades sembla que no en queda res de l’home de lletres. I la destitució dels savis de la tribu és un fet consumat, qui sap si reversible. Ara per ara, la idea de transmissió de sabers i valors ha passat per una greu deterioració. Michael J. Sandel diu que no podem concebre’ns a nosaltres mateixos com individus «desvinculats» si no és a costa d’aquelles lleialtats i tradicions que ens situen al món i confereixen a les nostres vides la seva particularitat moral.

Pensem en Joan Estelrich i d’altres. I ens podem demanar: més enllà de la trencadissa postmoderna, com podem fonamentar una cultura, per policèntrica que sigui, sense autoritat intel·lectual?

Els primers anys de Joan Estelrich a Barcelona, (quasi) per ell mateix*

Manuel Jorba

Universitat Autònoma de Barcelona

Els nous dietaris

Quatre nous dietaris s’incorporen al Fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya. Havien estat al domicili familiar de Xavier Rotllant de Franch i Tina Estelrich i March, i darrerament al d’una de les seves filles, a Londres. Són escrits, el primer i el segon, en llibretes amb format de quartilla, com el ja publicat de l’any 1918;¹ el tercer, en fulls arrancats d’un bloc espiral de mida octaveta allargada, i, el quart, titulat «Diari de l’Horta», en fulls també arrancats d’un bloc de mida octaveta, i cobreixen les dates següents.

1.De l’1 de gener al 5 de maig de 1918.

2.Del 12 de novembre de 1918 al 18 juny de 1919. En aquesta data, l’autor indica que escriu a part el dietari corresponent al viatge a Portugal («Viatge a Portugal. Notes de viatge a part»). Continua el 7 de juliol de 1919 fins al 17 agost, i hi ha anotacions esparses del 2, 13, 21, 22 i 23 de novembre de 1919, del 15 de gener de 1920 i del 21 i del 24 de maig de 1920. El 2 de novembre de 1919 indicava que havia estat tres mesos sense escriure dietari i el 21 de maig de 1920 que n’havia estat cinc.

3.Del 31 d’agost al 21 d’octubre de 1939.

4.Del 14 al 30 de setembre de 1946; de l’1 al 10 de novembre del mateix 1946; del 20 de desembre de 1946 al 7 gener de 1947; del 28 de juliol al 4 d’agost de 1947; del 30 d’agost al 7 de setembre de 1947; del 16 al 24 d’octubre de 1947 i del 27 de desembre de 1947 al 4 de gener de 1948.

El dos primers nous dietaris, referència principal d’aquest article, juntament amb el publicat de 1918, que cobreix les dates intermèdies, del 6 de maig a l’11 de novembre, coincideixen en el temps amb els mítics dietaris de Josep Pla i de J. V. Foix i hi coincideixen també, si no en els resultats, en la intenció de donar testimoni del procés de formació i de l’accés a l’acció o a les accions professionals tot fent reflexió i confessió del propi caràcter, dels punts forts i dels febles que hi veu i tot donant testimoni interpretatiu del món en què es trobava immers. Havien de ser, raonablement, pedrera per a obres futures, més per a unes memòries, com ja he exposat en una altra ocasió,² que no, a diferència d’El quadern gris o del Diari de 1918, per esdevenir punt d’arrancada d’algun text dietarístic posterior sorgit de l’entramat del dietari primigeni.

A l’«Epíleg» de l’edició dels Dietaris, vaig indicar que el corresponent al que s’hi incloïa de 1918 tenia «referències als anys de formació escolar, sobretot a Maó, a lectures diverses (Kierkegaard, Leopardi, Nietzsche, Romain Rolland i molts altres) i a la primera relació amb Eugeni d’Ors», a la feina a l’editorial de Gustau Gili, a la precària situació econòmica i a la incompletable formació acadèmica.³ Tots aquests temes es troben complementàriament tractats en els altres dos quaderns retrobats, i se n’hi incorporen molts altres, per la natural successió dels esdeveniments socials i de les circumstàncies personals, i per la dels fenòmens socials i dels entorns immediats, i omplen més o menys satisfactòriament, des del nostre punt de vista, algunes de les llacunes allà mateix indicades, a què em referiré preferentment.⁴

El tercer dietari, el del 1939, és datat bàsicament a Madrid, on es veu obligat a estar-se per poder vetllar pels seus interessos politicoculturals a París, i per tenir a prop els interlocutors adients per gestionar l’indult o la commutació de la pena de mort del seu germà.⁵ Hi ha moltes referències a les gestions d’aquest afer, per bé que diu que en fa un dietari especial, que no s’ha conservat o no s’ha localitzat. Hi són de destacar les referències crítiques o reticents, pròpies o recollides d’altri, al militarisme, el clericalisme i la burocràcia, «les tres plagues d’Espanya», totes elles guanyadores de la guerra; a la mala gestió política dels vencedors, a la marxa de la segona guerra i al hitlerisme, a la «persecució de la llengua i l’esperit», a les seqüeles repressives sofertes pels signants del manifest dels mallorquins als catalans, el 1936, a la «reconstrucció catalana» en què el voldrien i es voldria implicar, a la feina per a Ufilms (Agustina de Aragón i altres projectes de films), als nous projectes editorials, a la possible destinació com a agregat cultural a París, i a la seva trajectòria personal i professional; un tema que vull destacar perquè és recurrent i lliga amb reflexions dels dietaris anteriors:

L’únic problema meu, potser, radica en trobar el mitjà de treure’m del damunt la peresa. Si bé aquesta peresa, prou me n’adono, és conseqüència de la nova i immensa decepció portada a la vora del més profund escepticisme. Ploro tot el que hauria pogut ésser i no sóc, tot el que podria fer encara i no podré fer. Tot un pla de vida i les seves realitzacions en marxa, esmicolat el 18 de juliol del 36; una destrucció fins a l’arrel de la fe, de l’entusiasme, de la idea i de la seva expressió. Recomençar, després, gairebé a les palpentes! I, novament, tres anys després, la guerra europea tira per terra el pla novell, de treball a Espanya, […] a Europa, llibres per a Amèrica. I la biblioteca, els papers, les lletres, tot el meu cabal, en perill de perdre’s al meu apartament de París. I jo, aquí, presoner atuït de l’afer del meu germà, que no puc deixar perquè la injustícia és massa atroç, massa enorme! Tota la vida he fet els possibles per a no tornar-me un personatge tràgic, ni dramàtic; he volgut somriure a tot i a tothom; encara ara dissimulo…Serenitat, serenitat m’aguantes. Però algun dia tanta paciència pot esclatar com un Vesubi! El que sé d’aquesta Espanya, de la seva societat, dels escalafonats és tan purulent i espantós que l’infern dantesc resulta, en comparació, un ramat de bones persones (13 setembre 1939).

El quart dietari, el que titula «Diari de l’Horta», es correspon amb les successives estades a la casa que va llogar a l’Horta de Pollença, la qual cosa el porta a parar atenció molt especialment en el paisatge pollencí, en el de Formentor i en el d’alguns altres indrets de l’illa, i en llur descripció, a manera d’exercici literari, més esporàdic als altres dietaris, però no insòlit, i relacionat a vegades amb sentiments o sensacions del moment.⁶ Són rellevants d’aquest exercici literari els apunts darrers del 1919, però poso com a mostra d’aquests primers dietaris els apunts consecutius, breus, dels dies 28 i 29 de març de 1918, significativament també datats a Mallorca, concretament a Montuïri:

L’hora més bella del dia és la que he passada allà a les vuit del vespre tot sol enmig del camp; la terra era tota en sombres; els arbres prenien formes de bruixes escabuixades; i –oh visió corprenedora i fantàstica!– la lluna eixia sangonenta darrere les suaus comes llunyanes. Era un paisatge leopardià. Un estrany sentiment religiós m’ha pres l’esperit i m’he posat a recitar en veu alta versos de Dante, de Carducci, de Verlaine, de Maragall i de n’Alcover. Arribava del poble el brogit i la música planyívola de la professó de dijous sant (28 març 1918).

Dia esplèndid de primavera […]. Malgrat ésser el divendres sant, tan sols no he anat al poble; ha estat una joia passetjar-me pel camp, hora foscant, mentres cantussejava trossos musicals de Beethoven, Grieg i cançons populars catalanes (29 març 1918).

Dades per a una autobiografia interior

De «quadern consolador» qualificava, a mitjan maig de 1918, el seu dietari,⁷ i a finals de 1919 d’instrument per al contrast «d’ambicions, projectes, desitjos, i camins per a realitzar-los» i per a la «revisió de necessitats momentànies o futures» (22 novembre 1919).

Encara molts anys després el veia com una ocasió «per entretenir-me jo mateix, per a fixar un estat d’ànim, per a servir el record futur…Tasca ben vana també».⁸ Són pròpies, doncs, d’un dietari, i sobretot dels anys de formació, les reflexions relatives a les ambicions personals i a la situació real de l’escriptor, als dubtes davant del futur personal, de les conviccions polítiques i religioses abandonades o vigents, dels estats d’ànim, dels referents intellectuals i, en relació directa amb això, davant dels principis guia adoptats que se li resisteixen i que influeixen els estats d’ànim, la capacitat d’escriure i expressar-se convenientment en qualsevol circumstància i per qualsevol mitjà, el context polític i les possibilitats d’actuar-hi, etc., i en l’etcètera reflexions relatives a la creació literària i a la literatura en general.

En conjunt, el dietari aporta una mena d’«autobiografia interior» i dóna un quadre de la situació personal de Joan Estelrich en el seu temps i el seu medi, i de les ambicions personals, tant les professionals com les sentimentals.

Al dietari de l’Horta, el 7 de gener de 1947, Joan Estelrich escriu:

Em trobo físicament molt bé, però tinc depressions atuïdores; necessito companyia amorosa i comprensiva. Em sento abandonat i sense afectes. No puc comptar per res amb la família. Sóc un orfe (7 gener 1947).

Trec a col·lació aquest apunt perquè casa encara amb els que el 1918 ens permeten ja d’aproximar-nos bé al perfil psicosomàtic o caracteriològic, si es pot dir així, i d’explicar-nos satisfactòriament algunes de les constants dels dietaris, tant pel que fa a la seva personalitat com a la seva activitat professional i a la que afecta persones i col·lectius diversos.

L’atribola una mena d’inseguretat personal, que li fa ambicionar trobar una base «filosòfica» de referència com a fonament ideològic i ètic:

Se’m fa cada dia més urgent la necessitat d’un principi al qual acomodar ma conducta; avui visc en un caos i cada cosa que pens, cada projecte que ideo, el deixo després pensant en la probable inutilitat de tot això. Tal volta fóra una solució, si no salvadora almenys orientadora, el pessimisme a lo Hartmann, emmotllat a mon temperament mediterrani com a camí per a arribar al major grau de felicitat (21 gener 1918).

El desig de trobar una «finalitat» vital deriva del neguit persistent de viure condicionat per una «confusió d’idees» que afecta el seu ideari, fins al punt que manifesta que, «llevat de qualques conviccions polítiques i morals» (17 gener 1918), no en té d’altres:

Avui en consciència jo no sabria dir el que sóc; només sabria dir lo que no sóc, lo que resoltament rebutjo: el catolicisme que es practica, el castellanisme social i patrioter, el romanticisme sentimental i qualque altra cosa: em cal bastir-me altres substitutius. Però ¿és que calen aqueixos altres substitutius? Sia el que sia, sento jo la necessitat o inclinació de buscar el meu jo, la meva personalitat. Veig que estic alliberat de totes mes idees i prejudicis d’adolescent; però em trobo ara desorientat i sense base. Penso en el pessimisme a lo Hartmann, que tal volta em suggeriria una solució; penso també en el pragmatisme de James com a fórmula –només com a fórmula…(30 gener 1918).

En un apunt del 14 de maig de 1919 es qualifica de «psicastènic», un terme no insòlit aquells temps,⁹ complementat o precisat al llarg dels dietaris amb referències a depressió, misogínia, obsessió, ansietat, fòbia, inconstància, indecisió, por i abúlia. I feia arrancar la problemàtica personal al punt i moment de la ruptura traumàtica amb els vel·leïtosos cercles polítics de Menorca, la tardor del 1914, després d’haver vist frustrades les il·lusions de poder anar a fer estudis superiors a Madrid i, amb això, d’haver perdut «l’esperança segura i apacible d’un esdevenidor ple de joia» (25 abril 1918), i d’haver-se hagut de refugiar, amb el futur insegur, a Alcúdia, a Mallorca:

Sóc un psicastènic…¿De quant temps em dura? 5 anys. Ara els fa; unes eleccions; i després temporada tristíssima, acerbíssima, a Alcúdia. Aquelles vistes al mar; aquelles excursions cap a l’Albufera, atravessant núvols de moscards, aquella anada a Inca amb ma mare per a ferme un trajo que em servís per a Madrid! Oh déus, oh déus! Tota la tragèdia dels meus divuit anys! D’allavors ençà, ¿què? Cinc anys. Vida, lluita, treball, diversió i sobretot preocupació íntima. Però, ¿què? ¿Sóc un geni? I…doncs!!? (14 maig 1919).

En un extens apunt del 25 d’abril de 1918, traçava, partint de les notes preses del Giacomo Leopardi (1913) de Paul Hazard, unes «vides paral·leles» en les quals hi ha preocupacions recurrents d’aquests primers anys del dietari. Per això remarcarà que, si tot el que Leopardi sap «ho ha hagut d’aprendre per ell mateix, en perill d’haver pres un mal camí», era més probable un mal camí semblant per a ell, que no havia disposat de tots els llibres moderns que hauria necessitat els anys de formació a Menorca. L’exercici de paral·lelisme responia al que havia escrit unes setmanes abans, just quan estava llegint l’obra de Paul Hazard:

Com em plau trobar, en les vides dels grans homes, fets, característiques molt semblants en els de la meva vida! És que els genis són els homes més humans, més amples i més fondos, més universals; els que tenen intensificades totes les facultats humanals (2 març 1918).

Hazard el portava a especular sobre les condicions de la genialitat, i a concloure que ésser un geni era «ésser superior als altres», i, per tant, que consisteix a «posseir facultats més desenrotllades i més actives que els altres; és viure més»; i, consegüentment, per situar-se en el camí del geni addueix la «vida múltiple» que el caracteritza, i considera que viu «més que la vulgaritat» perquè sent «més que la vulgaritat».

La necessitat de guanyar-se la vida i la consegüent dedicació a feines que no l’interessen (tema recurrent els primers anys) li limiten la possibilitat d’una acció professional més lliure, la de tenir una vida sentimental estable, per impossibilitat de formar una família, i li impedeixen disposar de temps per ampliar i consolidar la seva formació, perquè «les necessitats creades, reals o fictícies, ben reals» per a ell (22 novembre 1919), no li permeten de poder prescindir de cap part dels seus ingressos. Tanmateix, no hi havia només entrebancs econòmics en el camí de l’estabilitat sentimental i en el dels estudis necessaris o desitjats. La «gelosia», la dificultat de trobar «dona totalment amable» (que en la societat actual considera en general limitada intel·lectualment), que no sigui «tot lo més una concubina o una dona per als afers materials de la casa», feien que veiés «el casament com una nosa pels meus desitjos de fer» (9 gener i 4 abril 1918). Pel que fa a la decisió d’iniciar estudis superiors, sovint deixa testimoni de la inconstància, com aquest de quan deixava de treballar a l’editorial Gili:

He perduda la fe en quasi tot; últimament tenia ocupacions i ara, sense res que m’obligui a treballar, romanc descentrat. Cal carrera, canviar de vida. ¿On trobaria, no la força de voluntat, sinó la consciència que a cada moment em recordàs els deures envers mi, envers la meva glòria i la satisfacció dels que esperen en mi, i em privés de distreure’m en l’espectacle de la vida moguda i sense sentit? […]. Pens tot això verament agitat, emocionat, amb llàgrimes als ulls, amb les dents contretes, els ulls cansats de no dormir però febrosos, de dret escrivint. Amb mi mateix faig prometença de canviar la ruta, d’intensificar el meu estudi, d’acabar una carrera, d’aprendre les llengües que em manquen per al meu perfeccionament. ¿Què s’han fet de les antigues esperances de lluita i victòria? Tornem a la baralla de les idees i els caràcters. Cerquem l’eternal principi del viure, del pensar, del produir, de l’actuar […]. Vull liquidar la vida passada. Crear o assegurar amistat. Crear amor. Crear una finalitat pròpia. Oh Vita nuova, oh Vita nuova! (24 abril 1919).

Temia, d’altra banda, de caure en la temptació, pròpia dels escriptors que no porten «a dintre grans aspiracions», de publicar «una obra prematura» (15 març 1918). Aquesta reflexió és relacionable amb unes altres de referides a la dificultat de l’expressió escrita, que no són altra cosa que signe de maduresa i de consciència professional, i que no són gaire diferents de les que fan palesa l’angoixa de l’escriptor; de Josep Pla, per exemple, davant les tensions provocades per aquest «ofici amarg», per «una activitat diabòlica i sanguinària».¹⁰

Estic en una època en què trobo gran dificultat en l’expressió del pensament per escrit. Pensar i escriure de pressa a l’ensems me resulta molt laboriós. Altrament, en la conversa amical hi esmerço una riquesa, portentosa per a mi mateix, d’imatges i d’expressions clares, justes. Amb ço que durant una hora he anat dient sobre temes religiosos i socials a dos amics meus qui m’han acompanyat fins a casa, n’hi hauria per a fer uns articles més interessants que bona part de tota la meva obra literària (14 febrer 1918).

Tot amb tot, se sent orgullós dels treballs fets, «l’única raó d’ésser, l’única cosa que em dóna una finalitat, un objecte de viure!» (20 novembre 1918), i del procés de maduració com a escriptor:

Vaig nodrint-me d’ironia; vaig civilitzant-me; perd els entusiasmes romàntics i guanyo seny i mesura […]. Me trobo en tot (menys en vehemència, menys en facilitat d’escriure) superior al Joan Estelrich de fa un any, i no diguem del de fa dos anys (2 març 1918).

La implicació amb els medis professionals literaris i polítics mallorquins

Joan Estelrich manté el bon record i de Francesc Camps i Mercadal i de Francesc Hernández Sanz (amb qui manté contacte epistolar en benefici de l’estudi que Estelrich volia fer sobre Josep Miquel Guàrdia) i fa referència generalitzada negativa al medi polític de què abjurà. Remarcaré de passada que no és només als dietaris que Estelrich deixa constància de la vigència del seu interès per Menorca, com es veu en una carta a Joan Victory, del 5 de juny de 1919, en què, després de remarcar que no ha deixat mai d’interessar-se per la política de Menorca, li proposa que presentin Josep Maria Ruiz Manent com a candidat de la dreta per a la Diputació Balear en comptes de Villalonga Olivar:

Soy amigo del Sr. Villalonga; sé que por mí siente verdadera simpatía, pero esto no obsta para que yo opine que su elección sería un desacierto. Su carácter no es el más apropiado para ir a la Diputación; se necesita gente estudiosa o de espíritu reposado y sereno.

Yo me permito indicarle para el caso a mi amigo el joven abogado Ruiz y Manent. Es un chico de valía y de empuje. Goza de prestigio entre los elementos de derecha regionalista. Podría presentarse como candidato de derechas a seca, en calidad de independiente o con el título de maurista. El lo aceptaría gustoso, tal vez.¹¹

Pel que fa a Mallorca, remarca haver-hi iniciat una positiva «obra realista de catalanisme en sentit de renacionalització constructiva en tots els ordres» (1 febrer 1918), que resumiria a l’article encarregat per Rovira i Virgili per a l’Anuari de Catalunya:

[…] tots els meus amics hi són anomenats, però jo no hi sóc, i jo sóc qui ha impulsat, qui ha iniciat, qui ha fet, qui ha comentat àdhuc, els fets i els documents que en la crònica s’esmenten (3 febrer 1918).¹²

En tot cas, en una altra ocasió remarca la preocupació dels conservadors davant la progressió del «regionalisme mallorquí»: