Quan tot ens semblava possible

La creació del Front Obrer de Catalunya (FOC)

El temps i l’experiència m’han fet creure en l’afirmació d’Antonio Gramsci que diu: «La història d’un partit no significa altra cosa que descriure la història general d’un país des del punt de vista monogràfic, per posar en relleu un aspecte característic». Però, en el meu cas, proposar-m’ho seria un excés. En el cas que el FOC hagués estat un partit amb una connexió social àmplia, encara dubtaria, però com que es tractava d’una petita organització il·legal, només podré parlar d’intents modestos i no reeixits de connexió amb la societat, tret que un rampell dogmàtic acabi traient l’orella i arribi a creure’m que érem el melic del món. Amb aquest ànim intentaré d’evitar tant el sectarisme militant com la pintura d’un mural amb uns protagonistes col·lectius que fan una llarga marxa per la història. Procuraré parlar del FOC tal com el veia, amb aquella barreja de mística, romanticisme juvenil, rutina, debats esotèrics, generositat i grans paraules.

Abans de res voldria referir-me a la distinció entre front i partit, i a la connexió d’un nom i altre amb el tipus d’organització que volíem, un tema que havia omplert els primers anys de la meva participació en el grup i que acabà provocant la separació de 1961. Aquella societat de pensament inicial, que havia tingut el bateig de foc en la Vaga Nacional Pacífica de 1959 i el judici militar i la condemna als dirigents de l’FLP, va introduir el debat sobre la necessitat d’organitzar un partit com els altres o de mantenir-nos com un grup més aviat gasós, però amb un àmbit d’influència creixent. Una voluntat més intuïda i predicada que practicada contraposava el Front amb els altres partits, pel fet que suposava la confluència de gent d’ideologies i de simpaties diferents.

Era un propòsit difícil, consistia en la defensa de la unitat entre les forces populars organitzades en uns partits que tenien uns criteris ideològics nítids, al mateix temps que s’afirmava com una realitat diferent. Com que calia unir-los, el Front havia de ser l’agrupament dels partidaris de fer-ho. Aquesta actitud potser només traduïa el desig d’unes noves fornades per superar les divisions produïdes durant la Guerra Civil, encara subsistents, i la necessària rectificació de conductes. Era una utopia com qualsevol altra, però cal recordar que nosaltres formàvem part d’una generació sorgida quan la Guerra Civil feia anys que havia acabat i que no enteníem ni volíem les divisions enquistades i que, sigui dit de passada, encara durarien molts anys, en alguns casos fins a la mort dels seus protagonistes. Precisament per això, el Front es presentava com un mosaic potencial d’ideologies de l’esquerra a les quals volia unir l’acció, però alhora havia de diferenciar-se de totes elles per mantenir-se com una força política singular.

Calia, doncs, fer una organització d’un tipus diferent, que contingués una barreja d’ideologies, que en l’acció esdevindrien menys determinants, tot i que justament va passar tot el contrari d’allò que crèiem que passaria: com més coses fèiem, més difícil era fer un treball comú entre els marxistes que se situaven a l’esquerra del PSUC, els sindicalistes revolucionaris defensors de l’autonomia del moviment obrer i els sectors professionals més llegits —i alguns d’ells més moderats— que aspiraven a situar-se en el socialisme d’esquerres o «modern».

Recordem que l’objectiu de l’ADP i de l’FLP era més aviat fer una organització política que un partit polític. Tenia com a objectiu transformar-se, en un futur pròxim, en una organització de partit. El 1961, doncs, es crearen dos sectors diferenciats: un sector, encapçalat per José Ignacio Urenda, creia que encara no havia arribat el moment, perquè necessitàvem una major acumulació de forces i més rodatge, i calia centrar-nos més en les tasques de sensibilització i de formació de quadres socials; mentrestant, l’organització havia de continuar sent flexible. Tant creia aquest sector que en un futur pròxim caldria fer un partit, que alguns feien córrer el nom de FOC per al dia en què es creés. L’altre sector, on em vaig situar jo, defensàvem que calia convertir-nos ja en un partit. La polèmica no es corresponia a una distinció tallant entre un partit homogeni i un front pluralista; la diferència radicava entre o bé l’adopció d’una organització, a l’estil de la que tenien els altres partits —amb afiliació, acords i acció política—, o bé el manteniment d’un nivell lax d’afiliació i d’organització, més centrat en la formació de quadres, propaganda i acció de caràcter sectorial. Dit d’una altra manera, la diferència entre els dos sectors era el moment de fer-ho, però tots coincidíem en el propòsit de fer un partit clandestí que fos democràtic i plural, i que defensés la unitat de les forces populars, o de mantenir-nos com un moviment polític més flexible que encara no es definia orgànicament del tot com a partit.

A l’ADP es produí una tibantor entre els del Comitè Executiu, que volien dirigir, i el Comitè Directiu, que tenia els contactes amb els grups disposats a fer alguna cosa. Les relacions amb la NEU encara van complicar més les coses. Els qui formaven part de la Direcció Executiva, Rudolf Guerra i Joan Sardà, criticaven Urenda perquè hi interferia i Urenda criticava els de l’Executiva perquè se saltaven tots els semàfors. La prudència aconsellava moderació en l’acció i acumulació de forces, però era difícil de gestionar-ho perquè hi estàvem il·lusionats. Alguns ja es veien triomfants, espitregats i amb una barba a la cubana.

En el sector d’Urenda hi havia persones com Conrad Solà, Jesús Salvador, Daniel Cando, Mercè Soler i Pasqual Maragall. Finalment, l’estiu de 1961 ens separàrem i el grup on em trobava jo va crear el FOC. El Comitè Executiu el formàrem Josep Maria Picó Junqueras, Manuel Castells i jo. Picó treballava a Catalana de Gas, era jurat d’empresa i pertanyia a la UGT (Unió General de Treballadors), mentre que Manuel Castells Oliván encara era estudiant de Dret. Com que crèiem que el dirigent màxim havia de ser un treballador assalariat, d’una manera natural Picó va ser-ne el secretari general.

L’organització primera del FOC era rudimentària i tenia uns grups de base formats per tres persones. Vam publicar una revista, Revolució, que escrivíem Ramon Sumoy Sentís, Laureà Bonet Mojica i jo, i alguns pamflets. Em sembla que en algun moment vam editar algun paper titulat Fulls d’Opinió Popular, nom heretat d’una publicació anterior de l’ADP. No hi va haver cap conferència formal amb delegats ni un text a debatre; potser a l’inici es feren algunes reunions àmplies, i en una d’elles va ser-hi present Antonio Ubierna, el xerpa, com a mostra de reconeixement per la feina de l’FLP.

Maragall i jo érem del parer que l’èxit de la reorganització del grup universitari era un actiu que no es podia destruir. No havíem topat amb cap entrebanc, no hi havia cap motiu per separar els estudiants en dos grups i desfer tot un any de feina positiva. Els intents de conciliació van continuar durant el mes de setembre, però no van arribar a res. Les posicions eren més tancades que mai. En aquest context, com que les eleccions que es feien a l’octubre eren un element definidor de la força de cadascú —i de la capacitat de bastir coincidències i accedir a la direcció del moviment d’estudiants— no podíem ni volíem engegar-ho tot a rodar. Les aliances, la coordinació i l’interès posat en la confecció de llistes era fonamental. I ho vam fer perfectament.

La coincidència amb els estudiants del Moviment Socialista de Catalunya era el punt més positiu, pel que fa a la complementarietat i l’opció ideològica, i va ser feta amb caràcter general; no solament assegurava que no hi hauria escissió entre nosaltres, sinó que a més articulava una aliança que en el futur podia anar més enllà de la universitat. En tot cas, seria una organització socialista plural, que va resultar prefiguradora de la futura unitat socialista. L’organització, d’entrada, no tenia nom, i el compromís fou que els estudiants que actuessin fora de la universitat no s’hi incorporarien. Els més coneguts ajudaríem des de la segona fila, amb discreció. Una peça del puzle era fer una revista: teníem el punt de trobada en una casa del carrer Magdalena Sofia que oferia Josep Montserrat Torrents, de l’MSC de Dret, que era més gran que nosaltres. Ell i jo escrivíem i corregíem. Em sembla que es va dir, o s’havia de dir, Realitat. En vaig veure un número zero, però la impressió era infame i crec que no es va repartir. No n’he vist mai més cap exemplar, ni n’he sentit parlar a ningú. La creació de la plataforma va costar algunes reunions de dos en bars o caminant pel carrer. Només recordo una reunió de tres al bar Núria del passeig de Sant Joan, al costat del cinema Xile. Més endavant, aquesta plataforma va prendre el nom de Moviment Febrer 62. El nom es va posar més endavant, en record de les manifestacions d’estudiants del febrer de 1962, i seria una plataforma conjunta universitària de l’MSC, l’ADP i el FOC.

Sense l’existència d’un marc social de llibertats polítiques i sindicals que permetés una articulació fluida i permeable del nostre poble, sense condicions de llibertat, la tendència a esdevenir un partit resultava inevitable; i no era possible cap altra opció que no fos la d’un partit clandestí, amb el risc d’esdevenir un espai tancat. El patriotisme de partit i l’exigència de disciplina foren conseqüències inevitables —i amb la dosi corresponent de mística i de sectarisme—, però la defensa del caràcter democràtic, del debat permanent i de ser un espai de formació foren també fonamentals. En molts dels militants va quedar-hi el pòsit d’una idea de partit entès com a expressió d’un front social ampli, plural i variat. La missió de la direcció havia de ser garantir-ne l’existència; no pas retallar-lo.

I en aquestes condicions, arran de les mobilitzacions de solidaritat amb les vagues obreres que s’havien iniciat a Astúries i que s’havien transmès al País Basc, havien començat els esforços per fer actes de solidaritat entre els estudiants universitaris i en algunes empreses; moguts per líders nous, joves. A començaments de març havíem ciclostilat fulls que convocaven a la solidaritat en les empreses i a una concentració. No recordo si anaven signats o no, però en la distribució d’aquesta propaganda es van produir unes detencions que van suposar una «caiguda» del FOC i la detenció de diversos militants i l’exili d’altres.

El meu temps de presó

Fa algun temps vaig escriure i publicar, sota el títol El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records, unes memòries sobre el meu pas per la presó, encara que seria més exacte dir per les presons, ja que durant aquell any vaig passar per la Model de Barcelona, la Carabanchel de Madrid i, finalment, per la presó de Sòria.

La meva detenció va produir-se la matinada del dia 16 de maig de 1962 i vaig ingressar a presó el dia 21 de maig a última hora. Quan ens van treure del cotxe érem a l’interior de la presó Model de Barcelona, ens van registrar en el llibre i ens van aplicar les mesures administratives corresponents; i tot seguit ens van enviar a dormir en cel·les individuals. L’ingrés va ser tan alliberador com trobar una illa en un naufragi. Em sembla recordar uns sorolls de benvinguda, i així vam començar a passar el període d’aïllament; no recordo quants dies vam ser-hi, potser una setmana. Allí ja hi havia diversos estudiants que havien arribat en grup i ara n’arribaven uns altres que els destinos —presos que redimien i feien d’auxiliars a les galeries o altres dependències— van considerar que per l’edat havíem de ser estudiants. D’aquesta manera, els residents van ser avisats de l’arribada de nous hostes i a través de la finestra o de la canonada de l’aigua vam donar i rebre les primeres notícies. Uns dies després ens van traslladar a cel·les de tres i vam sortir al pati. Dels estudiants, alguns eren del PSUC, uns altres de l’MF 62 i algun encara no era d’enlloc. Hi recordo Manuel Vázquez Montalbán, Salvador Clotas, Antoni Aponte, Martí Capdevila, Pere Puig i Bastard, Ferran Fullà i Albert Ballesteros, per exemple.

En aquestes detencions la policia no va fer diferències entre els nostres matisos i va agafar persones d’un sector i de l’altre, i també persones que es movien en tots dos sectors. Aquestes detencions es troben a la base de la decisió posterior de fer ja junts el Front Obrer de Catalunya (FOC) com un partit socialista pluralista i democràtic, dotat d’una certa organització i disciplina, i federat en l’FLP, o, tal com se’n diria oficialment, en les Organitzacions Front. A la presó, superada la primera fase de tensió entre Urenda i Guerra, tot va començar a rutllar ja mentre érem a Barcelona i després, a Madrid, va culminar.

Havíem estat detinguts i traslladats a Madrid: Josep Maria Picó Junqueras, Josep Verdura Tenas, Joan Ignasi Sardà Antón, Rodolf Guerra Fontana, Lluiís Avilés Farré, Damià Escuder Lladó, José Ignacio Urenda Bariego, Tomás Chicharro Manero, Josep Doladé Guardia, Antoni Tomàs Pineda, Josep Font Pérez, Vicenç Estévez Reus i jo mateix. Vam continuar organitzats com a partit i allí, si no m’equivoco, ens vam dividir en tres cèl·lules i vam tenir un comitè. Participàvem en les activitats conjuntes amb l’FLP que tenia també un comitè. Si es vol, era com una translació de l’estructura federal que existia a fora. I era allò que feien els del PSUC, els del PC d’Euskadi i el PCE.

Un cop a la setmana fèiem una reunió de cèl·lula al pati i també una de comitè, que eren els òrgans amb què parlaven oficialment els presos d’un altre partit o sindicat, i que es reunien necessàriament quan hi havia un conflicte de convivència entre persones de grups diferents per arribar a un acord i resoldre-ho. Les reunions de cèl·lula servien per comentar les notícies que els familiars havien donat en les comunicacions sobre fets rellevants. La nostra organització ja era integrada, encara que es respectava qui no volgués formar-ne part. Les sessions de formació es feien en un horari diferent i consistien en la lectura en veu alta d’un llibre, amb comentaris posteriors dels assistents.

Les reunions de cèl·lula eren per partit i les de formació es feien entre els felips. Les classes d’idiomes o de cultura general tenien també un horari autogestionat i eren voluntàries. Tot es feia al pati, asseguts a terra, uns repenjats a la paret i els altres formant rotllana. La gimnàstica, el frontó o l’atletisme no eren considerats disciplines polítiques, sinó que eren activitats lliures. En canvi, el règim de la comunitat econòmica funcionava més aviat voluntàriament i en tot cas anava per cel·les; el partit només hi intervenia si es produïa algun cas de necessitat o de marginació.

Durant un any hi vaig poder gaudir del repòs, de l’estudi i de la conversa, i vaig poder relacionar-me, i ho dic amb orgull i amb afecte, amb més d’un centenar de persones d’una categoria humana extraordinària. D’ells, en vaig aprendre molt, a través de converses o dels monòlegs que sorgien quan s’animaven a parlar sobre les seves trajectòries, o quan reflexionaven sobre el futur imperfecte. Cada història del món, d’Espanya o de Catalunya, era diferent segons qui l’expliqués; però les perspectives eren tan riques i sucoses que podies seguir-les sense necessitat d’estar obligat a donar-los la raó. Tampoc no la demanaven, i això era fonamental. Perquè cadascú només explicava la seva part de veritat.

Tots ells coincidien a creure en un futur perfecte, però tots sabien que el futur ideal era una creença, un motor, una guia. Quan preguntaves sobre el futur, la majoria responia sobre el programa mínim, perquè «ves a saber com serà el futur», o amb una mitja rialla deixaven anar: «S’hi lligaran els gossos amb llonganisses». Que volia dir: «no em vinguis amb rucades». Era molt difícil de concretar. Si calia, moririen per un futur perfecte, però sabien que el que vindria sempre seria imperfecte, només podien imaginar-se el demà. Tant era així pels qui creien en un nou cel i una nova terra, com pels qui creien en el comunisme, en el socialisme, en l’anarquia o en la llibertat. Potser aquesta va ser la primera lliçó que en vaig treure: els idealistes cerquen el futur perfecte, perquè és important creure-hi per poder conjugar i construir un futur que, encara que imperfecte, sigui millor que el present.

Vaig aprendre que com que el món gira i gira, aquell qui aspiri a dirigir-lo haurà d’observar una exigència fonamental: considerar el seu país com un tot i exigir-se de no pensar només en els seus partidaris o seguidors, sinó d’incloure els seguidors propis i els teus contraris en un mateix bloc. En tota nació, nacionalitat o país, hi ha sempre tota mena de gent, per això s’ha de pensar en la globalitat, com una totalitat concreta, que en deien. El futur al qual es podia aspirar podia ser un vell somni que han tingut tots els utopistes polítics o religiosos: la creació d’una comunitat. En nom d’aquell somni els dissidents podien ser enviats a la forca, a la foguera, a la reeducació, a les cambres de gas, als manicomis o als camps de concentració.

Per saber on ets i què has de fer, has de pensar sempre en tot el poble, en tot el teu poble. Ho vaig sentir explicar amb paraules diferents i per persones molt diferents, alguns tan intransigents amb ells mateixos com amb els altres. Ismael Rodríguez, Antoni Salvador, Poncho Iriarte, Enrique Mújica, Antoni Gutiérrez Díaz, Àngel Abad, José Ignacio Urenda o José Ramón Recalde han estat per a mi exemples diferents de la fidelitat en allò que ells creien. No sé si «pensar en el país tot sencer», incloent-hi els teus enemics i aquells a qui odies, era el que ells volien ensenyar-me; però en tot cas és el que vaig aprendre al pati de la presó. No és solament que podíem viure junts, és que havíem de fer-ho. El futur perfecte és un ideal, una esperança; no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure i de treballar junts per fer un futur millor i imperfecte per al seu poble.

2
UNA ALTRA VEGADA A CASA
L’arribada

Tot just passada l’eufòria inicial de l’arribada a Barcelona i l’impacte de l’ambient generat pels sorolls propis de les estacions de tren, el record més intens que tinc dels primers dies és un cansament profund. Les cames em feien figa i, quan m’asseia, m’envaïa la fluixera i no tenia esma de moure’m. Com que no estava acostumat al moviment, el món exterior em donà la sorpresa de l’anar i venir de la gent, que em marejava. L’altra impressió inicial va ser descobrir que em fascinava la profunditat de les panoràmiques que oferien els carrers de la quadrícula de l’Eixample: em sorprenia poder veure fins a tan lluny. Potser per aquesta raó, en les meves primeres passejades en solitari m’atreia anar vora mar i contemplar l’horitzó.

Havia arribat a Barcelona el 17 de maig de 1963, quan ja fosquejava, i l’estació de França m’havia semblat un Cafarnaüm ple de moviment i de remors que se superposaven als sorolls dels trens i a les paraules indesxifrables dels altaveus que potser anunciaven arribades o sortides. La meva àvia hauria dit que allò semblava el mercat de Calaf.

El dia anterior, a les deu del matí ja havia sortit de la presó de Sòria, juntament amb Josep Font i Vicenç Estévez, perquè a tots tres ens havien detingut el mateix dia i havíem estat condemnats a la mateixa pena. Haguérem de fer la primera nit a Sòria per poder pujar l’endemà a un tren que passava a primera hora i que ens portaria fins a Calataiud, on enllaçaríem amb un correu que anava en direcció a Barcelona. No exagero gens si el classifico com un d’aquells trens sempre cansats, que no tenien gens de pressa. Arribats a l’estació d’enllaç vam posar bosses i maletes en un racó i durant unes hores vam esperar amb paciència la connexió, asseguts o ajaguts en uns bancs davant de les vies o repenjats en les parets d’una estació silenciosa i buida perquè durant algunes hores no havien de passar-hi trens. Va ser aleshores quan de veritat em vaig sentir, i mai més ben dit, alliberat. L’excursió, al final, va durar tot el dia, fins que vam arribar a Barcelona i vam retrobar les famílies, que ja ens esperaven; abraçades i alegria. Del viatge només recordo que va durar una eternitat; sort que de tant en tant feia un cop de cap.

De seguida vaig començar la cadena de visites als diversos nuclis de la meva família en sentit ampli: el meu padrí Isidre Grau, la seva germana Maria i el Pepet Terés de Montcada, la Carme Batllori i els seus fills, Josefina i Joan Anton, de casa l’avi de les Corts; la Laieta de Mollet, que ara vivia amb la seva filla Josefina casada a Parets… També als familiars dels qui encara quedaven presos, a amics i coneguts: des del gran i admirat Joan Oliver (Pere Quart) a Montserrat Martí, menudeta, primeta i intrèpida que havia salvat i amagat els arxius d’Unió Democràtica quan entraren els nacionals a Barcelona i que em va ajudar movent la solidaritat de les xarxes cristianes i catalanistes; a Josep Junyent, aleshores capellà a Manresa; a Joan Colomines, metge, poeta i catalanista fins al moll de l’os. Tot ho vaig fer per agrair-los la seva ajuda i l’interès que havien tingut per mi durant aquella època, inclosos alguns dels professors que havia tingut a la universitat.

No recordo qui va ser, però en tot cas algú a qui devia conèixer prou, quan va donar-me la benvinguda em va dir que ells encara continuaven, però que primer em refés i que més endavant es posarien en contacte amb mi i m’explicarien com anaven les coses.