Quan tot ens semblava possible

El moviment del Frente de Liberación Popular (FLP)

L’organització de l’ADP era petita però singular, tant com la del Frente de Liberación Popular (FLP) durant la fase de gestació i la primera etapa. Més que singular, era sobretot sorprenent, perquè aquells que el constituïren participaven d’allò que en podríem anomenar l’esperit de no-organització de l’FLP inicial, que va sorgir gràcies a Manuel Lizcano i Julio Cerón, i que després va ser àmpliament compartit per tots els altres. Els nuclis catalans que formaren l’ADP compartien el tarannà i el sentiment democràtic i socialista de l’FLP, era una fase en què persones dotades d’un mateix sentiment havien de trobar també un denominador polític comú a través de diàleg i més diàleg. S’havien d’acostumar a posar en comú reflexions i experiències, així com les iniciatives i les vivències que cadascú podia aportar. En altres paraules: identificar, compartir i homogeneïtzar el substrat comú del personal. Uns anys després, d’aquesta forma de treball en dirien «estil kumbaià». Primer era divertit, després cansava per la manca de resultats.

El camí d’aquest grup va començar l’octubre de 1954 amb unes reunions fetes a Madrid alguns diumenges a la tarda, al menjador de la casa de Manuel Lizcano, amb un grup de joves militants catòlics seglars i alguns sacerdots. S’hi parlava de tot: d’espiritualitat, de política, de classe obrera, de llibres, del testimoni dels cristians, de les exigències de la fe. Lizcano era un militant i un activista d’Acció Catòlica lligat al medi obrer i a Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). Hi assistien estudiants i preparadors d’oposicions que vivien en col·legis universitaris i que participaven en moviments especialitzats d’Acció Catòlica, entre ells Julio Cerón. Així, Lizcano i Cerón coincidien en el fet de sentir-se en oposició radical al nacionalcatolicisme i en voler impulsar un dinamisme social que fos fidel a la prèdica de Jesucrist, d’acord amb els corrents renovadors del cristianisme que havien sorgit a França. El resultat és que aquestes trobades reunien un grup de persones actives i disposades a intercanviar idees, coneixements i actuacions, un grup format per un aiguabarreig de sectors amb un catolicisme viscut d’una manera intensa, fossin moguts per l’atracció de Pax Christi i de l’ecumenisme, fossin atrets per l’estil de la revista

El Ciervo

, que era en vies de desenganxar-se de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. N’hi havia de més missaires que altres, però també n’hi havia alguns que havien deixat enrere l’atracció del falangisme per situar-se en una actitud esquerrana, que podria connectar amb l’estil de les revistes com

Índice

 o amb l’esperit sindicalista de l’«implantaremos por pelotas el Estado sindical». Els dos tons de voler tornar a les essències van existir en l’Espanya dels vencedors, per bé que a cada lloc adoptaven vies i modalitats diverses. Estaven molt lluny els uns dels altres i a vegades s’estimaven poc. Les evolucions van tenir ritmes i vies diferents entre els qui participaven del poder polític o eclesiàstic. A Madrid és on potser estaven més distants i més propers alhora els uns dels altres. Allí, Dionisio Ridruejo edificà sobre aquesta base un partit socialdemòcrata, el Partido Social de Acción Democrática.

A la tardor de 1954, a Catalunya va arribar a haver-hi unes jornades de diàleg a la Garriga de persones vinculades als marges de dos mons —

Laye

 i

El Ciervo

— que, vist amb perspectiva, podien definir-se com el món dels catòlics i el món dels laics. Tenien en comú el fet de pertànyer a una mateixa franja d’edat, ser cadells del franquisme i formar part d’una societat asfixiant, retrògrada i bastant quica. Com tothom sap, les generacions no existeixen, però resulta que n’hi ha, i una de nova començava a treure el caparró. La reunió només va servir per reconèixer-se i tenir el plaer de debatre, però era un anunci. Aquesta reacció contra el nacionalcatolicisme impregnà una generació diversa, que era liderada per religiosos i seglars sempre sota una certa protecció d’alguns sacerdots o monjos i també amb una certa oposició dels prelats. Qui primer nota aquesta mena de degradació i és sensible a no admetre la intolerància són els homes d’idees, més ben dit, de creences, en especial els joves.

Les sessions de Madrid constitueixen l’inici del llarg procés de creació de l’FLP, en són la prehistòria. Reunien personal de dos tons o varietats, en aquest cas entre els més propers als sindicats i als obrers i els més interessats en la política i les oposicions per formar part d’algun cos de funcionaris. La complexitat s’ampliava amb la varietat de matisos, però també a causa de la presència de gent de fora de Madrid que responia als microclimes locals, sempre que tinguessin prou empenta per pujar a un tren i anar a Madrid a una reunió a veure què hi passava. El conjunt era una barreja de socialisme cristià —o cristianisme social—, de desig de donar testimoni personal del missatge de Crist i de simpatia als moviments d’alliberament social i nacional, després al castrisme, tenyida d’un marxisme genèric clarament no estalinista, d’un socialisme democràtic per bé que crític amb la socialdemocràcia. Al seu voltant, em sembla que ningú no podria dir si a dins o a fora, hi havia alguns capellans implicats que els ajudaven i dels quals sempre hi havia algú que advertia que ells no feien política i que no estaven afiliats a cap partit; potser era cert que no hi estaven afiliats, però no els calia, manaven com si fossin consiliaris, o dirigents. Tot plegat coincidia amb un obrerisme difús que explica la importància que tingué l’activitat del SUT en l’atracció i l’extensió dels primers nuclis universitaris per diverses ciutats espanyoles.

En tot cas, i als efectes d’allò que ara ens interessa, els catalans que participaven en aquella nova organització d’esquerres no eren, ni volien ser, una continuïtat de cap dels partits polítics que hi havia hagut abans de la guerra. En aquells moments es trobaven més a prop de Pax Christi o de Lanza del Vasto, de l’

abbé

 Pierre o de Danilo Dolci, que de la prèdica de lluita armada o de l’admiració pel maquis. Però l’apertura al treball conjunt amb els marxistes s’obria camí perquè era un element original i distintiu del grup; aquest diàleg no era només extern, sinó que era el punt de trobada dels debats interns, també. Es tractava d’un grup de cristians que necessitava tenir marxistes al costat, que volia fer un grup polític no confessional, en el qual poguessin participar i treballar junts tant creients com no creients. Es negaven a admetre la unitat política dels cristians i aspiraven a un partit que impedís que les ortodòxies s’imposessin.

El 1956, el nucli inicial de catòlics, obreristes i esquerrans que s’havia anat configurant al voltant de Lizcano i de Cerón va reunir-se en un convent de monges de Carabanchel i es van reconèixer com a grup, tot i que encara no tenien nom.

Durant el curs 1956-1957 aquell grup va créixer sense nom i sense estructura, i va constituir una organització d’estudiants a Madrid: Nueva Izquierda Universitaria (NIU), sota l’impuls de Raimundo Ortega, Carlos Morán i Fernando Romero, i una altra organització a Barcelona: Nova Esquerra Universitària, de la mà de Jordi Maluquer i Bonet, però com que el grup era format bàsicament per estudiants no hi havia gaire diferència entre júniors i sèniors.

Sembla que el 30 de setembre de 1957 se celebrà una reunió en una casa d’exercicis d’unes monges al carrer Zurbano de Madrid en què els dos grups van partir peres. Els uns acusaven els altres de filocomunistes sense obrers i els altres als uns de voler fer un partit o sindicat catòlic. Pablo Lizcano, el fill de Manuel Lizcano, ha deixat dit que de Barcelona hi assistiren Alfons Carles Comín, Josep Ignasi Urenda, Joan Massana i els germans Gomis. Joan Gomis, en canvi, aclareix que «cap dels germans Gomis no hi assistí ni en cos ni en esperit, ni tampoc Joan Massana, la qual cosa mostra la feblesa de la informació i la documentació sobre aquella època». En tot cas, ningú no discuteix que, a banda de Julio Cerón i de Manuel Lizcano, hi assistiren: el sociòleg Jesús Ibáñez —mà dreta de Cerón, o potser més aviat mà esquerra— i Fernando Romero; de Barcelona, Urenda, Comín i González Casanova. Hi havia també José Ramón Recalde i Luciano Rincón, del País Basc; Manuel Morillo, de Sevilla, i Ignacio Fernández de Castro, de Santander.

El fet d’aprovar la referència al marxisme i no incloure-hi en canvi cap referència al pensament llibertari va ser el motiu explícit del trencament. Feia massa temps que les diferències s’arrossegaven. El grup «polític» de Cerón va fer un pas endavant per conquerir o bé la direcció o bé adquirir una vida pròpia. El grup obrerista se’n va sentir exclòs, en especial perquè la regla de funcionament i la presa d’acords passava per la via del consentiment o, en tot cas, de l’ajornament a una propera sessió, per discutir-ho abans amb les bases, que es feia per assegurar, deien, la unitat. Aquesta sessió significà que els seguidors de Lizcano deixarien de participar en les trobades que continuaria convocant Cerón i s’abocaren directament a potenciar l’obrerisme cristià de l’HOAC.

Va existir una reunió posterior, feta a Saragossa, convocada pels afins a Lizcano, que va oficialitzar la ruptura. Hi van assistir gent de Barcelona; en concret, sembla que mossèn Dalmau: però el trencament era insalvable i Lizcano, perquè quedés ben clar, els comunicà que la ruptura s’havia produït entre llibertaris i comunistes i que ell n’abandonava la presidència. El resultat va ser que, finalment, el Frente de Liberación Popular, sota el lideratge polític únic de Julio Cerón, va ser fundat com a partit amb aquest nom, proposat per Jesús Ibáñez, un matí de diumenge de la primavera de 1958 a l’església de Sant Antoni, al carrer Bravo Murillo de Madrid. Hi eren presents José Ramón Recalde, Fernando Romero, Joaquín Aracil, Ignacio Fernández de Castro i l’obrer sevillà Manuel Morillo. La definició com a partit polític els va dur a situar-se en l’esfera de la gent de l’Agrupació Socialista Universitària (ASU), de Vicente Girbau; del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del Partit Comunista d’Espanya (PCE), i sobretot a esforçar-se a integrar marxistes, o com a mínim laics.

En tot cas, tot aquest període ha quedat dins d’un núvol a causa de l’absència de papers i la imprecisió de la memòria dels actors. Per exemple, és clar que Araceli Montserrat Saburit va ser la primera dona destacada en els grups de l’FLP de Catalunya. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú el 17 d’agost de 1912 i va morir també a Vilanova el 10 de febrer de 2002. Va ser la primera vilanovina que va obtenir el títol de batxiller el 1931 i estigué sempre vinculada activament als moviments socials; va ser professora. En l’etapa inicial del

Felip

 sé que va convocar una reunió àmplia de treballadors a casa seva, perquè els

felips

 catalans hi exposessin el projecte del nou partit. No sé, però, si era més aviat propera a l’HOAC que, sota el lideratge de Guillem Rovirosa, tingué una presència notable a Vilanova i la Geltrú. A mi m’ha explicat el fet Fernando Romero, qui va assistir a una d’aquestes reunions, i Jaume Bertran m’ha confirmat les reunions. Jo no l’he coneguda, però no crec que sigui forassenyat pensar que ella, Jaume Bertran, mossèn Josep Dalmau, que hi havia estat destinat en una parròquia, i Rafel Pujol foren els qui animaren les reunions dels primers grups locals a Vilanova i la Geltrú.

L’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP)

L’Associació Democràtica Popular de Catalunya va ser creada per un grup que compartia una concepció política de fronteres imprecises, format per joves que, en molts casos, buscaven una ruptura amb la tradició familiar. Tal com ells recordaven, si s’esqueia, la concepció religiosa que professaven era molt oposada a qualsevol forma d’integrisme o de nacionalcatolicisme. Des de bon començament intentaren que s’hi incorporessin laics i marxistes. Molts eren universitaris o joves llicenciats, i la majoria eren membres actius de les organitzacions d’Acció Catòlica, per això les seves reunions podien ser reservades, però no eren

clandestines

. És una manera de dir; no tenien gaire sentit de la clandestinitat. En el primer número de la revista

Frente

 (octubre, 1959), una manxeta deia: «Un imperativo es fundamental: ¡La clandestinidad!». Una bona recomanació per si el lector no ho sabia: calia ser clandestins.

Hi havia un altre aspecte important: la signatura de la revista, que deia «F.L.P./F.A.P. - N.I.U./N.E.U.». El partit a Catalunya tenia, doncs, el nom traduït al català, però van veure de seguida que en català perdia la coincidència de sigles —«Front d’Alliberament Popular»— i van pensar que valia més buscar-li un altre nom. No li feia gaire falta, perquè el partit havia viscut molt de temps sense, normalment s’hi referien com el

felip

 o com la

festa

. Finalment, els va sortir el d’Associació (ni front, ni partit) Democràtica (definició per democràcia) Popular (del poble, com l’FLP però ara qualificant la democràcia) de Catalunya, que sí que expressava el que volia ser: un partit català germà de l’FLP. No va acabar d’agradar a ningú. Els que no en sabien el significat, hi llegien l’anagrama d’Amics Del PC; d’altres, deien que era el «partit de les democràcies populars», és a dir, dels règims de l’Europa de l’Est. En canvi, NEU tenia força cacofònica i era un anagrama agradable, portava la paraula «nova», que era un punt a favor. Els de la universitat vam dir-ne sempre «NEU», i prou. I del partit, en dèiem, senzillament, partit.

Com ja s’ha explicat, en aquest cas no va ser un partit que va crear una secció universitària, sinó a l’inrevés: l’existència d’una organització universitària es troba en la base de l’aparició de l’ADP com una organització partidista, per bé que ningú no sap del cert ni on es va fer, ni la data, ni tampoc hi ha constància de cap discrepància ni cap debat sobre si havia de tenir un nom diferent o no. Sembla que la constitució de l’ADP va tenir lloc la primavera de 1959. Ni tan sols és clar que aleshores haguessin aprovat un document que expliqués què volien. Per acabar de reblar el clau de l’originalitat, recordo que mai no va quedar clara, ni a l’FLP, ni a l’ADP, l’existència d’una línia de separació entre els qui n’eren membres i els qui no, ni tampoc l’obligació de fer alguna cosa concreta, ni l’existència de consignes. En tot cas, un sector de la NEU, existent en el moment de constitució de l’ADP, no va voler formar part d’una organització universitària d’un partit —d’aquell partit, en concret—; és a dir, volien separar-se de l’FLP. Alguns van ingressar al PSUC, però d’altres van continuar sent un grup universitari sense dependència de partit. Va ser llavors que jo em vaig afiliar a la NEU i a l’ADP. Vaig triar el moment més il·lògic. Els qui no acceptaven la vinculació partidista crearen, la tardor de 1959, l’Agrupació Universitària d’Esquerres (AUE). Es tractava d’un grup que comptava amb estudiants a Econòmiques i a Lletres, format inicialment per Antoni Montserrat, Santiago Ponseti, José Antonio García-Durán, Joaquim Sempere i Dolors Folch.

En els mesos inicials de l’ADP, hi trobem, que jo recordi: Joan Gomis Sanahuja i José Ignacio Urenda Bariego, que eren vistos com les persones més significatives del grup; també Alfons Carles Comín Ros, José Antonio González Casanova, Antoni Jutglar Bernaus, Joan Misser Vallés, Joan Massana Ronquillo, Anna Ramon Llopart, Lluís Izquierdo Salvador, Josep Ramon Figuerol, Jordi Maluquer i Bonet, Antoni Ribas Piera, Jaume Lorés i Caballeria, Damià Escuder Lladó, Albert Fina Sanglas, Montserrat Avilés Vila, Ignasi Tintoré, Manel Garriga Miralles, Jesús Méndez Mateu, Maite Baiges, Rafel Pujol Marigot, Enric Gelpí Vintró, Manolo Vázquez Montalban, Àngel Abad Silvestre, Antonio Ubierna Domínguez, Rodolf Guerra Fontana, Juan Sardà Anton i mossèn Josep Dalmau, entre d’altres. En especial, voldria remarcar la presència constant i discreta de Joaquim Garriga Llusent i de Roser Garriga, que van tenir sempre, fins al final de la vida, una disposició total a participar activament com a militants per fer tot allò que fos constructiu i que els fos demanat o suggerit.

Es tractava d’un conjunt de gent il·lustrada i encantadora; la majoria, des del cristianisme d’esquerres, feia esforços per treballar amb laics i marxistes. La pertinença al grup no sols era voluntària, sinó que podia ser intermitent, esporàdica. En tot cas, no tenia òrgans que els integressin regularment, encara que tampoc les decisions de la direcció passaven en general a traduir-se en una pràctica que exigís intensitat. Dit d’una altra manera, no se sabia gaire bé qui n’era i qui no n’era. Tots n’eren una mica o bastant i a la vegada se sentien lliures per fer allò que creguessin convenient. Com que no hi havia fronteres que separessin els afiliats i els no afiliats, el conjunt era un nucli conegut que participava segons els casos i els moments. No hi havia un ingrés formalitzat, una cotització regular, o una reunió periòdica obligatòria en el marc d’un òrgan reduït destinat a l’acció.

L’ADP gravitava des de l’inici al voltant de José Ignacio Urenda i de Joan Gomis; i dels tres tenors, dels quals parlaré més endavant: Alfons Carles Comín, Antoni Jutglar i José Antonio González Casanova. Però Urenda era l’únic que coneixia tothom i podia connectar-hi; era el pinyol del grup. Gomis era vist com un patriarca i un definidor de les idees. D’una manera natural, Joan Gomis era més aviat amant de la conversa intel·ligent en sessions basades en un debat apassionant, però acadèmic, cordial i enriquidor. No era un home d’estridències, parlava més amb la raó que amb el sentiment. I expressava bé aquell grup d’afinitat que va ser l’ADP, aquell conjunt de propagandistes d’idees generals, actius i compromesos, que no havien incorporat encara la concepció de partit organitzat com un instrument per fer coses, com a mínim alguna cosa. A mi m’atreia escoltar-los i arribat el cas ho feia amb devoció.

L’ADP tenia un Comitè Directiu en el qual Gomis era la peça central de cara enfora i qui tenia la relació amb els altres partits de l’oposició i amb les entitats. Urenda, la peça central de cara endins, va fer un primer intent d’articular una organització amb la incorporació de dues persones noves: els joves advocats Rudolf Guerra Fontana i Joan Sardà Anton, que ja no pertanyien al sector catòlic inicial i que mantenien bones relacions amb la Comissió de Permanents —els joves que, a Madrid, després de la condemna a Julio Cerón, havien substituït l’equip central i havien passat a fer-se càrrec de l’FLP—: Nicolás Sartorius, Paco Montalvo, Àngel Abad i Antonio Ubierna. Tots ells definits com a marxistes i que pretenien fer de l’FLP un partit marxista, rígid i disciplinat. Abad i Ubierna coneixien Guerra i Sardà, de l’etapa en què uns i altres estudiaven a Barcelona, i també es deien marxistes i pretenien fer un partit rígid i disciplinat. Són els anys en què la Iugoslàvia de Tito era el model de referència, el que tenia totes les virtuts i on fins i tot s’hi imprimien uns fullets de propaganda elemental del partit.

José Ignacio Urenda

José Ignacio Urenda va marcar profundament aquells primers anys dels partits i les organitzacions on jo col·laborava. Potser exagero, però alguns dels trets més característics dels

felips

 crec que podem dir que van ser aportació seva: la concepció tan singular del partit com a front, l’acció política com a acció sobre el tot social, o el gust pel debat intern sobre temes generals. També la defensa que les minories han de respectar els acords de la majoria però poden abstenir-se en la realització dels acords, la reiteració dels debats per arribar a trobar una base consensual… No era procliu a acceptar el centralisme democràtic ni tan sols si es trobava en majoria. Mai no deixava indiferent el personal: aconseguia adhesions profundes i provocava crítiques viscerals. Va ser, sens dubte, l’impulsor i l’animador de la constitució del grup inicial de la NEU i de la posterior conversió en organització amb el nom d’Associació Democràtica Popular i més endavant va ser protagonista de primera fila en cadascuna de les diferents etapes i polèmiques del Front Obrer de Catalunya.

Havia nascut a Barcelona el 23 d’octubre de 1934 i era fill d’un oficial de l’exèrcit, José, que va morir al front durant la Guerra Civil combatent en l’exèrcit republicà; per això va ser la mare, Cecília, que feia de modista, la que va pujar els fills. El 1950 va començar els estudis de batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i amb divuit anys va entrar al noviciat dels jesuïtes de Veruela, on va aprendre a enraonar, escoltar i caminar enrere alhora. El 1956 va entrar a la universitat, el novembre va ser detingut i el febrer, processat per «activitats revolucionàries». A finals del curs 1956-1957 va ser un dels expedientats i sancionats pels fets del Paranimf. Hagué de realitzar el servei militar al Sàhara, on descobrí les nits al desert que eren, deia, l’espectacle més esplèndid que mai havia contemplat i, a més, es repetia cada nit.

No estic gaire segur que la vida acadèmica l’apassionés, però va fer la carrera de Dret perquè li feia la impressió que eren uns estudis més pràctics que donaven accés a una professió. Amb tot, com que tastar no fa mal, segurament va anar a classes de Lletres a veure què hi passava. Al capdavall, ell era un catòlic actiu i militant interessat a portar a la pràctica el missatge de Crist, en la relació entre el pietisme i el missatge profètic, o en la relació entre la religió i la política o la solidaritat amb els obrers i els marginats, amb els pobres. S’oposava al nacionalcatolicisme i al franquisme i se sentia proper a les persones i les pràctiques del moviment Pax Christi. Era un apassionat del SUT, i durant un breu període de temps va ser-ne fins i tot cap a Espanya. Acabats els estudis, resulta coherent que quedés atret per la pràctica de la professió d’advocat, però més en concret la d’advocat laboralista, i que entrés de passant, com jo, amb Francesc Casares. Fou detingut el 1962, jutjat amb mi per un consell de guerra per rebel·lió militar, i fou condemnat a dos anys de presó, que complí a Sòria. Després de la presó, i un cop casat amb Tere Muñoz, tornà a l’exercici professional, ara en dret tributari. Potser sense un excés d’entusiasme, però amb la consciència que un home havia de portar alguna cosa a casa.

Urenda formava part d’aquella colla d’apòstols, somiadors i discutidors incansables, incapaços d’aïllar la dimensió religiosa dels problemes personals. Dotats de més imaginació que sentit pràctic, es negaven a acceptar que les coses són eternes i que els canvis només s’aconsegueixen pas a pas —sigui lentament, sigui ràpidament—, i que les coses no es guanyen d’un salt totes plegades. Hi havia molts catòlics que ho encomanaven tot a l’oració, d’altres s’ho passaven millor dialogant —«debatent», en deien— que executant acords —i, si es deixaven, aconsellant als altres què havien de fer a la vida.

Entre ells, Urenda era un personatge singular, que funcionava amb la sensatesa del sentit comú. No diré que no li agradés debatre, però es negava a discutir cada dia el mateix, no li agradava fer volar coloms i celebrar la Pasqua abans de Rams, potser per això sempre insistia en la necessitat d’acumular forces per arribar a celebrar la Pasqua. Aquest era el tema que sempre volia tractar: com modificar la relació de forces. Si no volies tractar el tema que proposava i parlaves de la relació de forces, de seguida s’hi afegia. Tot plegat, en el fons significava que havíem de ser molts més dels que érem per poder fer coses de profit. Dit d’una altra manera, «small is beautiful», però mentrestant havíem d’agrupar gent no només per debatre, sinó també per fer coses; cada dia havíem de tenir una cosa a fer, o una idea a posar en pràctica: només una, perquè així es podia fer i se’n podia valorar el resultat.

No era un secretari d’organització, però tenia el sentit de l’organització per tasques. Quan tenia una opinió, era tossut i discutia apassionadament. Era tímid, però apassionat, i els crítics deien que era arrogant. Com que era baix d’estatura, els seus enemics el coneixien com «l’home petit», fet que el deixava indiferent. En una discussió era hàbil i podia variar els registres des de l’etèria teoria fins a l’exemple concret. A ell, el que li interessava era convèncer; fins i tot en coses nímies. Tenia una notable capacitat de passar de les proposicions generals a les experiències quotidianes i capgirar l’angle de visió dels problemes. Aspirava a convèncer, i com a mínim a vèncer, però també a deixar pendent un tema important, si creia que era possible arribar a un acord: era millor assolir un gran acord que obtenir una majoria reduïda; encara que, si després d’intentar-ho no era previsible, s’estimava més resoldre-ho amb rapidesa.

Urenda va ser determinant en la creació de la

festa

 a Barcelona, en la fundació de la Nova Esquerra Universitària i en el pas a la creació de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya. El setembre de 1961 no va ser possible l’acord que li vaig proposar per tal de no dividir la NEU: que ell designés els membres d’un Comitè Executiu amb la intenció que l’ADP adoptés una organització de partit i prengués el nom del partit que Urenda m’havia explicat que volia crear: el FOC. Però per a ell això era un tema tancat; i es va consumar la separació. Quan el maig de 1962 ens van detenir, la policia no va distingir gaire les diferències entre els uns i els altres. Vam tornar a parlar-ne més endavant: es va convèncer que no érem uns comunistes infiltrats, ni uns tocats del vent, només érem joves. I que calia adoptar la forma de partit, i no només tenir-ne el nom. Havíem de ser una organització, sobretot si sumàvem esforços en el camí iniciat de connexió i coordinació amb obrers joves.

Un cop traslladats a Carabanchel, l’apropament humà va comportar una unificació dins i fora de la presó. Tots acceptarien el nom de «FOC» i els que eren al carrer s’unificarien i designarien un Comitè Executiu. Després del pas per la presó, Urenda es convertí en peça central del FOC entre 1963 i 1970, i després va continuar sent central en el manteniment d’uns llaços i una estructura de reunions a l’estil dels

prefelips

 o dels

felips

 inicials.

Urenda participà en la creació de la Convergència Socialista i defensà la unitat de tots els socialistes en un