Quan tot ens semblava possible

El SUT, un acostament al món del treball

Més enllà de l’Inter, on vaig començar la meva trajectòria política va ser al SUT, que va ser creat el 1950 sota la inspiració del padre Llanos, del Pozo del Tío Raimundo de Madrid, i quedà integrat com un sector del SEU. Era una organització molt autònoma i bastant singular: tenia com a objectiu acostar els estudiants al món del treball. Es creaven camps de treball per a estudiants a l’estranger, que eren una oportunitat de veure un país diferent (o de conèixer millor el propi). Aquí ens permetien de conèixer un país que vivia un retard social, la duresa del món del treball, l’extensió de l’analfabetisme, la sobrietat del nivell de vida existent i la misèria més dura. Hi havia també treballs de diumenge al matí en la construcció, grups de treball dominical i treballs en l’alfabetització d’adults i, durant les vacances d’estiu, els camps de treball agrícoles o industrials. Per a molts estudiants van suposar una novetat: comprovar de primera mà que existia el món de la berza, viure durant unes setmanes la duresa del treball de les mines, de les fàbriques o del camp, l’efecte en les persones del ritme del treball en cadena i dels llargs horaris realitzats amb les hores extraordinàries obligatòries. Podien conèixer de prop l’existència de la vida i la classe obrera, les mines i els latifundis sense caure en els estereotips, podien comprovar que existien amplis sectors que mai no havien anat a escola. Durant tot l’any hi havia activitats d’alfabetització en indrets on no havien arribat les escoles o en què la gent ara gran l’havien deixat abans d’aprendre a llegir i escriure, però que ara hi portaven els fills perquè els donaven berenar —a Pequín o a Montjuïc, per exemple. També organitzaven conferències a les facultats: el 1958 van muntar un cicle a la Universitat de Madrid, que alçà un cert rebombori, i a la de Barcelona el desembre de 1960, un altre que tingué un notable èxit de públic. També feien xerrades i publicacions: l’edició de modestos butlletins ciclostilats de caràcter informatiu permetien divulgar textos d’autors afins a la ideologia de la revista, com els d’Ignacio Fernández de Castro o José Aumente.

Al SUT hi havia catòlics que donaven testimoni del seu compromís temporal, falangistes o exfalangistes de la «revolución pendiente» i també els que hi anàvem moguts per la curiositat i la fascinació de conèixer un món que quedava ocult als ulls de l’universitari. Els felips, la gent de l’FLP, i els prefelips hi eren abundants. Entre els qui es movien més es trobaven aquells que volien fer un acte de servei i de compromís personal, els que anaven amb la finalitat d’expandir el partit i, fins i tot, els que amb una ingenuïtat digna de millor causa creien que tenien l’oportunitat d’intentar convèncer els obrers perquè realitzessin la missió històrica que els corresponia; és a dir, es proposaven prospectar obrers per a la causa de la nova terra. El fracàs d’aquests era clamorós; perquè una cosa era tenir relacions cordials amb companys de feina i una altra provar de ser un apòstol; al capdavall, al cap d’un mes els universitaris tornaven cap a casa. Era evident que encara hi havia classes. En canvi, resultava més fàcil embolicar universitaris que vivien en llocs on no hi havia ningú perquè quedés lligat amb el felipisme i establir-hi un cap de pont.

Ser del SUT no et donava prestigi; els altres més aviat et miraven amb una certa curiositat escèptica i els de les americanes blaves amb botons daurats pensaven: «Pobret, que Déu hi faci més», i et perdonaven la vida; però tu te’n senties orgullós i el fet et permetia d’establir unes confiances que anaven més enllà dels compromisos polítics amb d’altres estudiants.

El juliol de 1960 vaig anar amb Lluís Avilés a un camp de treball de Navarra, a Los Arcos, per tal de construir-hi una nova escola —on vingué a visitar-nos Jordi Borja. Dormíem a l’escola amb matalassos a terra i durant el dia fèiem de manobres o peons amb una jornada de treball de deu hores diàries; s’hi treballava al ritme dels qui anaven a preu fet. Allí vaig conèixer un estudiant valencià que es deia Solbes, que després va publicar uns gravats en la revista SUT de València i que més tard seria àmpliament conegut com a pintor de l’equip Crònica.

Hi havia grups del SUT escampats en algunes universitats, però, que jo recordi, eren especialment actius els de Madrid, València, Santiago i Barcelona. L’arrelament del SUT a Barcelona començà a partir de dos fets casuals. Manolo Vázquez Montalbán, que aleshores era de la Nova Esquerra Universitària (NEU), havia anat a Madrid per poder cursar el darrer curs de Periodisme, que llavors només podia fer-se allí, i entrà a fer pràctiques a La Gaceta del SUT que va començar a sortir el març de 1960. Em sembla que ell l’escrivia tota de dalt a baix, potser amb la col·laboració de Ricardo Gómez Muñoz i de Juan Anlló Vázquez. Quan tornà a Barcelona ja tenia una xarxa de relacions àmplia i estava molt ben valorat. L’altre fet fou l’estada a Madrid de José Ignacio Urenda, una persona dels grups inicials de catolicisme progressista de Barcelona. Va anar a Madrid a buscar una feina que no trobava i, quan ja tornava cap a casa, Juan Antonio Masip, un sutista de Barcelona, va ser nomenat secretari general del SEU i li va oferir despatx i sou com a delegat del SUT a Espanya. L’encàrrec fou brevíssim, perquè nomenaren Serrano Montalvo nou cap del SEU i aquest va canviar el secretari general. Urenda retornà a Barcelona.

Però el SUT havia arrelat amb més intensitat que irradiació de masses en un grup de catòlics disposats a donar testimoni i a practicar el compromís primer moral, després social i finalment polític, els quals van passar a organitzar classes d’alfabetització i treballs dominicals en diumenge al matí, i publicant La Gaceta del SUT.

La creació literària

Durant els anys d’universitat vaig començar a escriure poemes i alguns contes. M’interessava la poesia i la literatura, en general, per això Jordi Maluquer i Jordi Argenté em van proposar de preparar amb ells la Cinquena antologia poètica universitària que posteriorment, el 1959, va editar Josep Pedreira a «Els llibres de l’Óssa menor». Més endavant, vaig intentar de reunir una antologia de contes escrits per universitaris, que després reaprofitaria en part Miquel Arimany, al número 24 de la revista El Pont, quan jo era a la presó. Aquell mateix any, el 1959, vaig arribar a formar part del jurat del Premi Salvat-Papasseit, juntament amb Pere Quart, Josep Pedreira, Albert Manent i Jordi Maluquer. També recitava, i fins i tot vaig poder afegir-me a una de les barbolles poètiques que Joan Colomines organitzava al menjador de casa seva.

Barrejava la passió per escriure amb la de llegir: de Camus a Sartre, de Blas de Otero a Pablo Neruda, de Joan Salvat-Papasseit a Salvador Espriu i de Pavese a Pratolini. Pel que fa a l’assaig, llegia tot el que trobava sobre el subdesenvolupament, que era un tema que estava en voga. Entre tres amics ens vam repartir les àrees per recollir-ne informació: Àfrica, Amèrica i Àsia, i ens anàvem passant les novetats i les notícies; l’atzar va fer que em centrés en l’Àfrica. Així, vaig començar a publicar articles especialitzats. El 1960, vaig publicar un article a Atrio, la revista dels estudiants de Filosofia i Lletres, sobre «La Guinea de Sékou Turé» i un altre sobre «Problemas actuales de África» a la revista Praxis, de Còrdova.

L’entrada a la Nova Esquerra Universitària (NEU)

Cap a la primavera de 1960, doncs, ja començava a estar involucrat en diverses organitzacions, la política m’interessava cada cop més, era un jove de fortes inquietuds i, precisament per això, vaig ingressar a la Nova Esquerra Universitària, que era el sector universitari de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP). No va ser una afiliació formal: asseguts a terra sobre la gespa de l’entrada a la facultat de Dret, parlant de tot i de res, sota un solet que resultava agradable, Manel Garriga, que portava la veu cantant, Maite Baiges i Jesús Méndez em van empènyer a entrar-hi.

Es tractava d’incorporar-se en un partit a través de la seva secció universitària. Aquesta no era una qüestió menor, perquè alguns membres de la NEU, justament, n’havien sortit per tal d’anar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), com era el cas de Xavier Folch; però d’altres, en canvi, afirmaven que l’objectiu era fer una organització només d’estudiants d’esquerra sense vinculacions amb cap partit. De fet, en el meu cas, si només volia continuar fent vida política i sindical universitària, no em calia ingressar enlloc; era justament allò que ja feia i me’n sortia prou. Però ara em semblava que el vestit m’anava estret i que el fet d’integrar-me en un partit clandestí seria una forma de definir-me també com a persona madura.

Acabar amb el franquisme i enterrar la Guerra Civil eren dos objectius de primera necessitat; fer el socialisme era indispensable per construir un món més just. Hi havia qui tenia admiració pels comunistes i podia tenir problemes a l’hora de fer la tria, però aquest no era el meu cas: jo no volia entrar al Partit, jo volia entrar a un partit sense majúscula, sense heterodòxies, que no generés dissidents. Potser era una mica llibertari, o potser poumista o potser no creia que la pàtria del socialisme fos la Unió Soviètica, ni que l’Hongria envaïda el 1956 o l’Alemanya comunista fossin exemple de res. Potser és que mai no he tingut gaire fe. Tant per tant, preferia aquells que ara ja no pretenien convertir-me, sinó que anaven buscant marxistes per poder dialogar-hi.

En els inicis de la NEU i l’ADP tot va ser singular. En la primera reunió a la qual vaig assistir, José Ignacio Urenda ens va donar la benvinguda a Pasqual Maragall i a mi, perquè tots dos acabàvem d’incorporar-nos-hi per separat. La sorpresa va ser descobrir que l’organització universitària havia quedat buida: només hi havia en Rafel Pujol, com a veterà, en Pasqual Maragall i jo. Vam quedar que Pujol aniria al Comitè de Coordinació Universitària, que era un comitè de relacions amb els altres partits, el PSUC i l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya) i nosaltres dos havíem d’armar novament la NEU des de baix. Urenda ens ho va dir en un bar de la Gran Via entre Aribau i Muntaner, a sobre d’un local de billars, mentre anava fumant i traient el fum al mateix temps pel nas i per la boca. Tots els altres estaven a punt d’acabar la carrera al juny: o n’havien sortit o havien passat a actuar fora de la universitat. Dit en plata, començaríem de zero. «Mare de Déu, on t’has posat», vaig pensar. «Si no hi ha ningú.»

L’altra sorpresa que em vaig endur i que em va costar més de pair va ser el caràcter singular que el partit tenia: la desorganització. L’absència de claredat, d’estabilitat i de tasques concretes i qui havia de fer-les. En part, era a causa d’una voluntat expressa d’articular una estructura que en podríem dir flexible, amb una autoexigència de disciplina voluntària, sense que hi hagués ordres o iniciatives, i en part, també, per la falta de capacitat per generar una maquinària eficient. He de confessar que això tenia aspectes positius: fomentava la iniciativa personal i, quan deies que una iniciativa no havia sortit bé, ningú no t’intentava convèncer del contrari.

Aprofitant el feeling entre nosaltres tres, doncs, i coberta la parcel·la més complexa per als qui acabàvem d’entrar, que era la de les relacions amb els altres partits, Maragall i jo ens vam aplicar a iniciar una via de creixement que portés amb constància a una activitat de participació en els treballs en cada facultat. Si la memòria no em falla, vam refer —o fer— l’organització a Econòmiques, Dret, Enginyers, Lletres i Medicina, i vam aconseguir una presència notable en el districte: ja fos en les publicacions, en el SUT, en la revista o en el consell. De seguida vam arribar als cinquanta i les cèl·lules van passar a ser de facultat. Tot això traspuava un èxit. La dificultat era imaginar coses possibles per fer i que algú tingués la iniciativa d’intentar fer-les i fer propostes que fossin aportacions de tots. La veritat, però, és que, a diferència dels primers anys de carrera, ara havia augmentat l’afiliació als partits, i en les propostes sempre s’aconseguia alguna col·laboració. Potser ja hi havia menys por.

Francesc Casares

Era estudiant quan vaig conèixer Francesc Casares; primer de sentir-ne a parlar, perquè era un dels dos advocats «laboralistes» que tenien una clientela només de treballadors, i després personalment. El primer advocat laboralista de Barcelona va ser Antoni Cuenca Puigdellívol, d’arrel catòlica i anarquista d’idees; l’altre era Francesc Casares, que pertanyia a l’àmbit socialista i que el 1958 havia estat detingut amb Joan Reventós com a integrant del Moviment Socialista de Catalunya. Tots dos tenien un despatx a Barcelona i un altre en un poble industrial proper: el primer, a Vilanova i la Geltrú; i Casares, a Sabadell.

El primer tast de la professió d’advocat, doncs, el vaig tenir quan vaig entrar a treballar amb ell com a passant —encara que ell no admetia que em diguessin passant, sinó col·laborador— la tardor de 1960, i va ser ell qui em va despertar l’interès pel dret. Era una figura singular que em va influir fondament, malgrat que no me n’adonés fins més tard. Havia nascut a Tarragona el 22 de desembre de 1927, era fill de mestres i el 1931 els pares aconseguiren el trasllat a l’Escola Baixeres de Barcelona, per participar així en l’empenta pedagògica que s’havia generat a la ciutat. Ell ja no se’n va moure; sempre va ser un barceloní i un devot dels valors de ciutadania del Noucentisme que impregnà l’obra pedagògica de l’etapa republicana.

La feina més rellevant i interessant que feia amb ell consistia a acompanyar-lo els dissabtes a la tarda a Sabadell, que era quan rebia els clients. Havent dinat, preníem el mateix tren a l’estació de Provença. Quan arribàvem a la casa, ja hi havia gent que feia cua a l’escala. Tenia un rebedor amb cadires, un despatx espartà d’advocat i al costat una saleta que vaig passar a ocupar jo. No hi recordo decoracions ni frivolitats de cap mena, les cadires eren poc sòlides i les taules nues exhibien un flexo, perquè, amb la claror que feia el llum del sostre, no s’hi podia llegir bé. Allí, en aquella saleta del costat del despatx, jo atenia els clients que m’adreçava perquè volia que prengués nota de totes les circumstàncies, dels fets i de les reclamacions que feien, o de les gestions que calia fer davant l’Administració, de les quals jo seria l’encarregat.

Així vaig entrar en aquell despatx, dotat de les seves pròpies tradicions, on el passant era anomenat col·laborador per l’advocat i cuñado pels clients, en record del seu primer col·laborador, que havia estat un cunyat de Casares. Vaig descobrir que els clients venien amb coneixement de causa, molts sabien els articles de les lleis i dels reglaments que els afectaven, o formulaven amb precisió el dubte que volien resoldre. Era una espècie d’examen oral per sorpresa que es feia al col·laborador. Allí vaig aprendre les dificultats de concretar el que calia demanar per tal d’obtenir el que se cercava. Vaig descobrir que ordenar totes les dades dels problemes del client era indispensable per trobar-hi una solució; i que era tan important com interpretar els documents o els papers doblegats que portaven i et deixaven veure. La lluita jurídica en la defensa dels drets dels treballadors no tenia l’èpica de la lluita de masses per l’obtenció dels drets, però aconseguir-ne l’eficàcia o l’exercici era un aspecte fonamental en la lluita obrera.

El record més persistent que conservo d’aquest temps són els viatges en tren amb Francesc Casares: es mostrava convençut i enamorat de la seva feina, i estava sempre disposat a relativitzar la ingenuïtat de les meves exaltacions adolescents amarades d’idealització de la classe obrera. Ell creia que ser més d’esquerres no consistia a dir-la més grossa, sinó a estar disposat a sacrificar-ho tot per assolir un avenç encara que fos minso. No s’enfadava amb els meus esplais esquerrans, sinó que raonava i evidenciava una fermesa tal en la seva concepció del socialisme i en l’establiment d’una nova societat que resultava admirable. La coherència política i moral, el realisme i sentit pràctic que mostrava em van deixar una empremta, que em sembla que va germinar més tard.

Sempre veig Francesc Casares amb aquell to alhora racional, ponderat i idealista, sense posar-se mai nerviós, tot aplicant sense estridències la seva moral estricta de compromís personal amb la justícia, amb Catalunya, i amb la democràcia: amb el socialisme. El recordo amb aquelles fines ulleres, que reposaven sobre unes orelles molsudes, i armat amb aquell mig somriure i la veu prima, afectuós, polit, educat, dialogant; era llest, discret i estava dotat de sentit de l’humor. Era com un retrat del ciutadà noucentista, compromès amb la professió i un practicant dels principis de la moral laica. Era respectat per tothom pel seu sentit de l’honradesa, del joc net i de la paraula donada.

Era capaç de defensar alhora la continuïtat d’una trajectòria i l’actitud de renovació, de sentir les deficiències existents i de saber defensar el canvi. Més endavant, un grup d’estudiants universitaris de l’Autònoma se m’adreçaren perquè volien trobar el partit socialista, i els vaig preguntar: «Quin?». No se’n sabien avenir, que hi hagués tants retalls dispersos sense cosir. És per això que els vaig recomanar que anessin a veure Francesc Casares, perquè estava segur que, després de conèixer-los i de sentir-los parlar, hi coincidiria i participaria de la frescor i del desig d’impulsar un procés de retrobament dels socialistes en la fundació d’un únic partit; seria el punt de connexió amb el Moviment Socialista de Catalunya. La reunió posterior de Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd amb ell i després amb Raimon Obiols van ser determinants per crear la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) en el propòsit de renovar les propostes socialistes i de donar un impuls decisiu en el camí de fundar el partit de tots els socialistes de Catalunya. Amb Casares coincidiria així en la Convergència Socialista, després en el Partit Socialista de Catalunya(Congrés), i més endavant en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Era un home d’unitat sense haver de renunciar a res. I així va participar activament en la vida pública i va ser diputat del Parlament de Catalunya el 1980. El servei a unes idees el portà a deixar en un segon terme l’actuació des del despatx d’advocat. Com que tot alhora no es pot fer, quan hagué complert l’etapa de consolidació de la Generalitat deixà l’activitat i el càrrec d’elecció per tornar a la seva feina artesanal d’advocat.

Però res no impedí que continués defensant els seus criteris polítics i així vaig coincidir amb ell en la defensa del «no» en el referèndum de l’OTAN. Després, la coherència el portà a acceptar la petició de liderar el grup de l’Esquerra Socialista en el si del PSC. Francesc Casares estigué sempre compromès amb la lluita per la justícia social, per Catalunya, per la llibertat i per la democràcia. El seu compromís amb la lluita dels treballadors era un compromís personal i laboral, total, i suposava també el compromís amb un instrument, el partit. En tot cas, per a Casares, construir una nova terra combinava i exigia el respecte a la llibertat personal i l’aplicació del dret pels poders democràtics, que és l’única garantia de la llibertat i l’avenç a través de passos concrets. Posava sempre els ideals al davant, però també la lucidesa, sabia que calia arribar a acords i consensos per canviar la societat pas a pas. Només aquells que tenen molt arrelats els ideals són capaços de no cercar mai cap càrrec i de no defugir cap responsabilitat. El compromís personal des del rigor, la discreció i l’honestedat, des de la competència professional i la generositat humana, han fet de Francesc Casares una figura central de la Catalunya contemporània. I per a mi un exemple personal.