999. Les primeres dones d'Auschwitz

La Irena Fein era una bona amiga de l’Adela i la Deborah Gross, la Margie Becker, i la Lea i l’Edith.

L’Erna Dranger era la millor amiga de la Rena Kornreich durant la infantesa a Tylicz.

EL TERME humenné ve d’una expressió eslovaca que significa ‘pati del darrere’ mai no s’havia batejat un poble amb tanta precisió.

—Érem una gran família —diu l’Edith, referint-se a la vila—. Tothom coneixia tothom. Tothom!

Humenné, en altre temps una ciutat important en la ruta comercial entre els reialmes de Polònia i Hongria, havia estat un centre cultural i artístic important, conegut pels oficis, les fires i el mercat. Els lleons esculpits en marbre cargolaven les cues damunt la portalada de ferro forjat de la mansió, a l’extrem de «la plaça», tot i que el nom no resultava gaire apropiat, atès que es tractava d’una avinguda rectangular que feia les funcions de centre del poble. El carrer Major no estava pavimentat; piconadores fabricades amb troncs d’arbre i unes cadenes arrossegades per cavalls allisaven el terra i la grava. Amb una filera d’arbustos a un costat i les botigues de la vila a l’altre, la plaça era el lloc de reunió principal per a jueus i gentils. En aquest poble només hi havia un cotxe i un taxista.

Al llarg del caire de la plaça, davant d’uns munts de neu altíssims, uns quants venedors i pagesos incondicionals havien muntat les seves parades. El vent tallava la pell de les mans sense guants d’un carnisser gentil que acabava de cargolar l’últim enfilall de botifarres. Hi havia formatges com rodes coberts amb roba exprés per tapar formatges, per protegir-los del fred. Encara no hi havia verdura verda, només patates, colinaps i unes quantes xirivies. La policia militar eslovaca (la Guàrdia Hlinka) potejava a través de les crestes dels munts de neu, com si patrullar piles de neu formés part de les seves responsabilitats. Amb botes, cinturons i cordats contra els vents de les muntanyes dels Carpats i el Baix Tatras, els joves guàrdies Hlinka s’esforçaven per semblar intimidadors amb els seus abrics de llana i pantalons de muntar negres. Ben just si tenien edat d’afaitar-se, tanmateix, i no intimidaven ni l’Adela ni les altres noies. Per què s’havien d’espantar, elles? Havien crescut junts. I als nois sempre els agrada jugar a soldats. Malgrat tot, els va estranyar que, quan els van dir hola, ells optessin per ignorar-les o per mirar-les durament.

El món era petit en aquest racó. Era impossible no saludar els veïns, però, al llarg de l’any passat, aquestes salutacions s’havien tornat més encarcarades i receloses, i més que un crit, eren un xiuxiueig. Llavors...

—De cop i volta, els gentils van deixar de parlar amb nosaltres —apunta l’Edith—. Ni tan sols contestaven a la mare quan els deia bon dia!

Com podien ser tan mal educats, entre veïns? Però tothom estava una mica més de punta.

En un dia de mercat normal, l’Edith i la Lea haurien entrat a l’espai del mercat, enmig de la cridòria familiar dels botiguers que oferien els seus articles, i la melodia animada dels botiguers regatejant sense cap preocupació al món. Però el d’aquell matí no era un dia de mercat normal en absolut. Les noies Friedman i les seves amigues potser van esclafir a riure lliurement, en l’espai obert, però tenien la sort de no adonar-se de les mirades tristes, d’una llàgrima extraviada que s’emportava el vent, d’un policia de més edat que les observava amb tendresa un moment, confús per aquest seu sentiment.

Quan el mercat de tarda s’obria als jueus, la mare de l’Edith solia arribar-hi amb la mare de la Irena Fein i la cunyada de la senyora Fein, la llevadora local que havia portat al món l’Edith, la Lea, i probablement tota la prole de la família Gross. S’hi haurien trobat la senyora Becker i la seva filla adolescent, la Margie. La Margie era molt espavilada i, amb l’Edith i la Lea, havia actuat en diverses obres de teatre de la Beth Jacob. La família de la Margie, a més, era propietària de la botiga de la cantonada, a tocar de la casa dels Friedman.

Malgrat viure a l’altra banda de la cantonada de la família Becker i la seva botiga, els Friedman no eren amics íntims dels Becker, perquè, de joves, l’Emmanuel Friedman i el Kalman Becker s’havien disputat l’amor de la mateixa dona.

—A més de ser molt guapa, la meva mare era la dona més intel·ligent del poble —remarca l’Edith.

L’Emmanuel Friedman va aconseguir enamorar-la i es va casar amb ella. Després, el pare de la Margie es va negar a creuar ni una sola paraula amb el pare de l’Edith, exceptuant «quan anaven al Shul per Kol Nidre. Llavors es desitjaven tot el millor i un bon any, un any amb salut, un any feliç, un any de prosperitat. La resta de l’any, no es dirigien la paraula». L’Edith fa un xuclet.

Això era una comunitat real. La gent queia i s’aixecava, algunes persones tenien uns principis religiosos molt estrictes, i d’altres els tenien laxos. No tenia importància. Al mercat, tothom coneixia tothom. Haurien saludat la senyora Rifka Citron (una sionista estricta i compromesa), mentre triaven patates d’una partida llastimosa de fi de temporada. Els Citron eren una família nombrosa més aviat pobra. Hi havia fills que gairebé arribaven a trenta anys i d’altres que encara eren adolescents. El seu fill atrevit, l’Aron, i la seva preciosa filla, l’Helena, podrien haver estat estrelles de Hollywood, especialment si els senties cantar. La germana de l’Helena, la Ruzinka, havia tornat feia poc de Palestina amb la seva filla, l’Aviva. Trotant darrere la tieta, la neboda de quatre anys de l’Helena arrencava somriures de jueus i gentils per igual. El seu caparró era ros, amb una mata de rínxols, i tenia la pell més pàl·lida que la majoria dels aris.

—Hitler no sabria què fer amb aquesta —bromejava la mare de l’Edith.

—Hi devia haver una shiksa a la pila de llenya. —Era un altre acudit jueu.

La senyora Friedman va somriure a l’Helena, que tenia una elegància dramàtica autèntica i sovint actuava amb la Margie Becker, l’Edith i la Lea als muntatges teatrals que organitzava anualment l’escola de la Beth Jacobs, abans que la promulgació del Còdex ho capgirés tot.

A contracor i tot, els joves guàrdies Hlinka van contemplar les noies mentre travessaven la plaça. A diferència de la seva neboda, l’Helena tenia els cabells foscos i gruixuts, i les galtes plenes. Al pic de la florescència femenina, no necessitava flirtejar amb els nois per torturar-los. Li bastava quedar-se palplantada allà. L’altra bellesa local, l’Adela Gross, era més procliu a somriure engavanyada i abaixar la mirada a terra quan un noi li cridava l’atenció.

En algun lloc entre el carro del pa i la carnisseria kosher, l’Edith podria haver vist alguna de les seves excompanyes de classe, la Zena Haber amb la Margie Becker. Era agradable posar-se al dia amb les amigues, però la conversa es va estroncar així que es van adonar que el pregoner de la vila enganxava cartells als costats dels edificis, abans d’anar cap al podi dels bans. El tambor del pregoner va fer vibrar l’aire, fent callar els rumors i les remors del mercat jueu. Venedors i clients van aturar en sec els regatejos. ¿Hi hauria alguna explicació ulterior sobre el butlletí esmunyit sota el radar de la tempesta de neu? Amb la multitud degudament atenta a la seva veu, el pregoner va llegir l’última proclama, ara enganxada amb una esquitxada de cola per assegurar-la contra el vent fred, i impresa en blanc i negre perquè la veiés tothom. Per descomptat que, per a aquells que no sabessin llegir, ell la llegiria en veu alta. Dues vegades.

Les veus van xisclar en estat de xoc. Tothom qui no s’hagués cregut les notícies abans, ara hi va acudir corrent, mentre el pregoner prosseguia la seva ària per sobre de les orelleres i els barrets de la gentada, anunciant un cop més i definitivament que totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys s’havien de registrar a l’institut el 20 de març, per procedir a un examen sanitari, i comprometre’s a tres mesos de servei governamental. Ah! I només podien portar quaranta quilos d’equipatge cadascuna.

Faltaven menys de dues setmanes.

Les veus van esclatar. Tothom (el rabí, el capellà, el venedor de tabac, els pagesos, els clients i les noies solteres) va començar a parlar al mateix temps, interrogant el pregoner, els policies, els guàrdies i entre ells.

—Quina mena de feina? I si es casen durant les dues properes setmanes? On les portaran? Com s’han de vestir? Què s’haurien d’endur?

Era una cacofonia d’especulacions confuses, barrejades amb indignació i angoixa. Aquesta ordenança no tenia res a veure amb animals de companyia, ni amb joies, ni amb anar de compres. No tenia sentit. Per què les havia de voler, el govern, les seves noies? La Lea va passar el braç al voltant de l’Edith. La Margie Becker va mirar la Zena Haber i va arronsar les espatlles. Què més podien fer? L’Helena Citron va deixar de jugar amb l’Aviva, i va ullar la seva germana Ruzinka, més gran i casada. L’Adela i la Deborah Gross estrenyien les mans.

LA CIUTAT MÉS GRAN I MÉS PRÒSPERA de la regió oriental d’Eslovàquia és Prešov, no més de setanta quilòmetres a l’oest d’on les noies Friedman i les seves amigues eren palplantades, estupefactes per l’anunci que els havia de canviar la vida tot i la seva joventut. Prešov tenia la població jueva més nombrosa de la regió des de principis del 1600, i era la seu de la Gran Sinagoga, a prop del centre urbà. L’edifici era enganyosament auster per fora, però en dimensions rivalitzava amb la catedral gòtica de la ciutat, l’església catòlica romana de Sant Nicolau.

Entre avets platejats i pins negres, les espires de la catedral perforaven el cel damunt de la plaça, al costat d’una font que commemorava el dia que van permetre que els jueus visquessin dins els murs de la ciutat, cent anys abans aproximadament. A la font de Neptú, un regal de Marcus Holländer, el primer jueu a instal·lar-se dins el recinte emmurallat, li havien concedit un lloc d’honor, i s’havia convertit en un espai d’encontre popular entre jueus i gentils. Però ja no. En altre temps, quan tenia setze anys, a la Magda Amster li hauria encantat asseure’s a somiejar vora l’aigua corrent de la font, on podia trobar-se amb la Sara, la seva millor amiga. Ara, el parc i el centre urbà estaven prohibits als jueus, i la millor amiga de la Magda s’havia traslladat a Palestina.

AVUI, AL CAPDAMUNT DEL CARRER HLAVNÁ, que encara és l’artèria principal que desemboca a la plaça, hi ha una cruïlla molt transitada amb quatre carrils i un dispositiu de semàfors complicat. A la dècada de 1940, aquesta cantonada era l’emplaçament del mercat, on els cavalls arrossegaven trineus o carros, i els venedors trotaven per davant de jueus i gentils per igual. Maldant per localitzar alguna reminiscència del passat, la filla de la Marta F. assenyala en direcció a aquesta carretera atrafegada. Hi ha un pas zebra on abans hi havia la casa on havia viscut la seva mare, amb la família nombrosa i ampliada. En una foto en blanc i negre esvaïda, la Marta F., de tretze o catorze anys, es veu a peu dret sobre la neu, mirant amunt cap a un passatge estret. S’assembla d’una manera esfereïdora a l’actual carrer Okruzná, que encara va cap al centre jueu de Prešov. La Marta somriu tímidament a la càmera, amb el seu millor vestit de sàbat, i podria molt ben ser que es dirigís a la sinagoga.

Avui en dia resulta confús recórrer els carrers recargolats de l’antic sector jueu de Prešov. Un mur atrotinat, marcat per artistes de grafit eslovacs, té quatre rengs de filferro espinós subjectes a uns posts de ferro rovellats al llarg del caire superior. A dins del tancat, sembla que hi ha més edificis en ruïnes amb la pintura espellifada i les finestres tapiades amb filferro, i es fa difícil imaginar aquest recinte quan acollia tres sinagogues, una escola infantil, un pati de jocs per a la canalla, una carnisseria kosher i una casa de banys. Mentre les filles de la Marta F. i de l’Ida Eigermann ronden pel pati, nosaltres localitzem la casa del cuidador de la sinagoga i truquem a la porta. Ve a obrir un home cepat de cara amable. El Peter Chudý té uns ulls enfonsats molt tristos, però gairebé no parla anglès. L’Orna li explica en un eslovac rudimentari que les seves mares eren de Prešov i anaven al primer comboi.

—La meva també! —exclama ell.

Al cap d’uns instants, som a casa seva, mirant fotografies de la Klara Lustbader, amb trenes i uniforme escolar. La imatge és d’una foto d’escola amb la Magda Amster.

Al cap de poc ja tenim accés a la Gran Sinagoga, una prova arquitectònica de la vitalitat de la comunitat jueva que en altre temps vivia i retia culte a Prešov. Aquest edifici allargat de dues plantes, i les seves dues torres, s’enlaira sobre el recinte enderrocat. A dins, el temple és tan bonic que talla l’alè. Sota un sostre de volta blau pàl·lid, amb una vora pintada amb dibuixos geomètrics i abstractes intricats d’estil moresc, penja una aranya de llautó cisellada. Formacions estel·lars decorades i estrelles jueves d’or contemplen des de les altures les feligreses assegudes a la galeria de les dones. Al terra principal, els homes resaven davant d’una Aron Hakodesh o Arca de la Torà de dos pisos d’alçària.

Klara Lustbader

(1808; Chudy)

Aquest és el museu jueu més antic del país, i els turistes que visiten la Gran Sinagoga, a dalt al sector de les dones, poden veure aparadors de la Col·lecció Bárkány, amb artefactes de la diàspora jueva medieval. Va ser aquí on el Giora Shpira es va plantar a la bimà (taula sacramental) i va llegir la Torà per celebrar el seu bar mitsvà; on la mare de l’Orna Tuckman, la Marta, potser resava a la galeria de les dones juntament amb l’Ida Eigermann, la Gizzy Glattstein, la Lenka Hertzka, la Magda Amster, i 225 dones joves més a punt per marxar de Prešov deportades.

També hi ha un llibre amb la llista de noms de les famílies de Prešov que no van sobreviure a l’Holocaust. Mentre en contempla les pàgines, la cara de l’Orna Tuckman, a peu dret, es reflecteix al vidre de l’expositor dessota l’estrella jueva.

—Això ho fa real —diu quan troba el nom dels seus avis, intentant contenir les llàgrimes—. Van existir.

COM QUE PROVENIA D’UNA FAMÍLIA DE CLASSE ALTA, la Magda Amster no era la mena de noia que s’havia d’encarregar d’anar a comprar menjar els dies de mercat. El dia de mercat, tanmateix, era una ocasió social vital, i després de la borrufada, tothom devia sentir-se una mica inquiet i anguniós, i amb ganes de sortir al carrer. La Magda Amster baixava del turó de casa seva tan feliç que desarmava la gent (amb les galtes delicades d’un rosa pàl·lid a causa del fred, i el coll llarg que s’acabava en un mocador teixit a mà), per anar a trobar la Klara Lustbader i unes quantes noies més que havia conegut a l’escola.

Ara que cap jueu o jueva de més de catorze anys podia assistir a l’escola, el dia de mercat era una de les poques ocasions que nois i noies podien trobar-se sense gaires adults que vigilessin les seves converses. El Giora Shpira, el germà de catorze anys de la Sara, la millor amiga de la Magda, era un sagal estudiós que s’agradava de la companyia de la Magda perquè el tractava com un germà petit. Les ulleres amb muntura negra del Giora encerclaven uns ulls lluents i intel·ligents, però ara, sense l’estructura formal de l’educació, el Giora i el seu germà petit, l’Schmuel, es passaven moltes hores estudiant a casa o fent feines ocasionals, i mirant d’evitar les malifetes. Els nois sabien el grau d’intel·ligència de cada una d’aquelles noies i en quins estudis excel·lia. Coneixien les seves famílies i els seus germans i germanes, i havien crescut jugant a la pesta amb aquelles noies, que ara s’afanyaven cap a la vida adulta.

A la plaça jueva davant de la Gran Sinagoga, els neologs (jueus reformistes), els ortodoxos i els hassids, que haurien d’haver estat travessant la plaça gelada lentament per començar la Mincha (pregàries de tarda), conversaven sobre el rumor. A Prešov, no s’havia anunciat formalment, encara. I per més que les notícies viatgen de pressa, no ho feien prou perquè un poble sabés què passava en un altre el mateix dia. A l’Eslovàquia Oriental, les notícies depenien dels pregoners.

No gaire lluny del centre, el sector jueu de Prešov era una fondalada poc profunda, protegida del vent de les muntanyes. Uns quants membres joves de la Gran Sinagoga ja havien fet cap a l’ajuntament per veure si hi hauria cap proclama. El Giora i l’Schmuel van tenir la mateixa idea, i van passar pel costat dels homes, apressats cap a la plaça.

Costava de creure que, just dos mesos abans, el Giora havia celebrat el seu bar mitsvà al grandiós edifici de dues plantes, i també la seva majoria d’edat a casa de la Magda Amster amb quaranta dels seus millors amics i companys d’escola, nois i noies. La família Amster sempre es mostrava generosa, i els vincles entre els pares del Giora i els de la Magda encara eren més estrets, a causa de l’amistat íntima de les seves filles. Ara, aquelles mateixes noies es veien amenaçades amb els serveis al govern. El Giora se sentia protector i alarmat alhora, mentre ell i el seu germà s’afanyaven cap al carrer Hlavná, més enllà de la botiga de cotilles de Gizzy Glattstein, on una noia polonesa, l’Ida Eigermann, havia trobat feina.

L’Ida havia fugit de Polònia el 1940, i havia deixat la família enrere a la ciutat de Nowy Sącz, on ara hi havia un gueto. L’Ida primer s’havia amagat a prop de la frontera polonesa, a Bardejov. Allà, vivia amb l’oncle i treballava a la seva carnisseria kosher. Al carrer Klástorská, davant per davant de la carnisseria kosher, hi havia la sinagoga del Bikur Cholim. A la galeria de les dones del pis superior, l’Ida probablement seia al costat de la Rena Kornreich, que també s’amagava a casa del seu tiet a l’altre costat de la cantonada. No hi ha dubte que les dues refugiades poloneses ja es coneixien abans que la Rena es traslladés a Humenné. L’Ida Eigermann tenia galtes de poma i uns cabells negres llisos, que es cargolava per apartar-se’ls del front. Es passava els dies prenent mides a les dones jueves de classe mitjana i alta de Prešov, per vendre’ls faixes i diversos tipus de roba interior.

Més enllà de la botiga de cotilles, baixant el turó en direcció a la catedral, on s’erigia l’estàtua de Neptú, la Magda Amster potser reflexionava sobre la seva vida, tan jove encara, al límit de la plaça de la ciutat... on ja no s’admeten els jueus. Enyorava l’escola, enyorava tenir un gat. I sobretot, enyorava la Sara, la germana del Giora Shpira. La Sara estava tan decidida a anar a Palestina que, quan el seu pare li va denegar el permís, va començar una vaga de fam. La Magda no va rebre la chutzpah perquè es matava de gana o per desafiar els desitjos del seu pare, i l’havien deixat enrere. La germana i el germà de la Magda, més grans, ja havien marxat cap a Palestina també. La Magda va comprendre que el seu pare volia que almenys una filla es quedés a casa: com que era la més xica, va comprendre que era el seu deure. Amb tot, encara sospirava per la companyia de la seva millor amiga, i del seu germà i la seva germana. El pare li havia promès que, al cap d’ uns quants anys, quan fos més gran, podria visitar Palestina. Però, per a una adolescent, uns quants anys són tota una vida. El vent li fuetejava la cara i li feia plorar els ulls. L’únic motiu per somriure era veure el Giora i l’Schmuel corrent turó avall cap a ella, agitant una carta. El vent va intentar emportar-se aquells papers prims quan els hi van donar, però la Magda, amb les mans enguantades, va estrènyer ben fort l’última carta a casa de la Sara:

Viure és una meravella simplement. El món és absolutament perfecte. Seré enmig de la seva felicitat, en la qual es rabeja i amb la qual s’enriqueix tant i tant. Obtinc satisfacció del meu treball, i cada extremitat canta les seves cançons. Després d’uns quants dies de pluja, els cels tornen a ser feliços, blaus i profunds, molt més amunt que les cases grises. Tot d’una, sobre les roques, apareixen verdures, flors de tots colors, falgueres fetes amb cabells de donzelles. Tot està refrescat, satisfet, primaveral, i jo també soc feliç i adoro estar viva!

Va ser un moment de somieig que va esmicolar el batec del tambor del pregoner de Prešov, que anunciava les mateixes noves que l’Edith i les seves amigues sentien a Humenné. Alguns membres de la comunitat jueva de Prešov van tornar corrent cap a la sinagoga a informar els ancians, mentre les adolescents s’obrien pas entre la gernació per llegir la proclama enganxada amb cola al costat de l’ajuntament. Les mateixes notícies s’enganxaven, i simultàniament les proclamaven els pregoners per tot Eslovàquia, repicant campanes de llautó o picant tambors. L’única diferència entre les distintes municipalitats era el lloc on havien d’acudir les noies: a la caserna de bombers, l’escola, l’oficina de l’alcalde o la parada de l’autobús. La resta de la informació era la mateixa:

Totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys s’han de registrar... el dia 20 de març...

—Per què s’emporten noies? —va preguntar el Giora Shpira.

Aquesta pregunta, se la formularia la resta de la vida.