Malalties i remeis

11.4 El gran setge de Malta

L’illa de Malta, pertanyent a la Corona d’Aragó des del 1282, era al segle XVI una peça important del tauler mediterrani, tant per la situació geogràfica com pels excel·lents ports naturals que posseïa. El 1530, Carles V havia concedit el feu de Malta, amb el Gozzo i Trípoli, als cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, després coneguts com l’orde de Malta. Acabava així el seu periple de 7 anys, des que van ser expulsats de Rodes per Solimà el Magnífic. La contrapartida del tracte era simbòlica: lliurar al monarca espanyol un falcó cada any per Tots Sants. La jugada estratègica de l’emperador havia estat un èxit, atés el paper de control que exercia Malta davant l’amenaça turca i l’activitat dels corsaris barbarescos. Així, el 1540, davant l’apropament d’un estol otomà, Borja fou avisat:

se ha resuelto que por hogaño no se haga la dicha armada offensiva, sino que solamente se atienda a la deffensión de sus reynos lo mejor que se pudiere, y que para ello vaya el príncipe Doria a Meçina con todas sus galeras y las otras que están al sueldo de Su Mag.^d y las de la religión de Sanct Juan y los destos reynos, tomando con ellas un buen número de navios, assy en Génova como en los reynos de Nápoles y Sicilia, para que desde ally se resista lo más que fuere posible a las fuerças del común enemigo, y se estorve que no passe adelante a hazer daño en estos reynos, y le entretenga con darle tanto impedimento, que no pretienda lo de acá.³¹⁵

Era evident que, en qualsevol pla, defensiu o ofensiu, Malta era clau. Les galeres de la «religión» de Sant Joan, com les del «príncipe» Andrea Doria, suposaven una important barrera. En aquella ocasió, com hem vist, el perill es va concretar amb l’assalt a Gibraltar. L’imperi turc, decidit a eliminar el molest obstacle a la circulació dels seus vaixells, va fer diversos intents. El 1551 hi hagué una primera temptativa en la que va participar Dragut i l’almirall Sinan, al capdavant de les naus barbaresques i turques respectivament. Van conquerir l’illa del Gozzo i Trípoli. L’estol enviat per Felip II va ser desfet pels otomans prop de l’illa de Gerba. Trípoli no es va poder recuperar. El 1565, els turcs van preparar l’ocupació definitiva de Malta. Pot ser que la decisió fora influïda per la intensitat corsària que impulsava el nou Gran Mestre. Des de la seua elecció el 1557, comandava l’orde Jean Parisot de la Valette, de la «llengua de Provença». El nom de Romegas, un dels cavallers de la «religió», era pronunciat per les mares musulmanes per atemorir els xiquets. Aquest corsari va prendre el galió del Gran Eunuc otomà que anava a Venècia amb mercaderies. Segrestà importants personatges, com els governadors d’Alexandria i del Caire, així com una anciana que havia estat mainadera de Mihrimah, la filla de Solimà. És possible que totes aquestes notícies foren la gota que feia vessar el vas, i que comportaren l’acció de la Sublim Porta (Crowley, 2013: 130-134).

Hi havia notícies sobre els moviments de l’armada turca cap a l’arxipèlag: «La nueva de la venida del turco por acá nunca la acababan de creer, ha dado disgusto y preocupación harta, porque piensan que se ha dado tanta priesa que antes que socorra Malta serán en ella...».³¹⁶ El pare Saavedra mostrava la seua por a Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia. No anava errat. Els cavallers de Malta, però, havien dut a terme un ambiciós pla de fortificació de l’illa. Encara que les xifres són discutides, sembla que la força naval turco-barbaresca es componia de més de 200 vaixells i uns 40.000 homes. El comandament estava en mans de Mustafà-Bajà, per la part turca, mentre que Uluj Alí i Dragut dirigien els corsaris.³¹⁷ Malta estava defensada per uns 8.000 homes, la meitat dels quals devien ser maltesos reclutats i la resta soldats de la força multinacional comandada pels Hospitalers de Sant Joan. L’atac commocionà el món cristià. L’angoixa de Borja expressa clarament la gravetat de la situació vista des de Roma: «Lo de Malta nos tiene en cuydado, y no menos la campana de Velilla; sed potens Deus de lapidibus, etc. Don García se apareja con diligencia a yr al socorro, y yo también pongo en orden algunos Padres, para que vayan en esta jornada como fueron en la passada».³¹⁸ Francesc, davant del perill i els mals auguris, s’aclamava a Déu, però també als reforços del virrei de Sicília, posant de la seua part allò que li corresponia. El general va enviar alguns jesuïtes per al conhort espiritual dels soldats:

Aunque [ha] muchos días que nuestra compañía, con los deseos, oraciones y missas, sirve a V. E. en esta empresa contra los infieles, nos ha parecido deviamos servirla con embiar también algunas personas, que con las armas spirituales y proprias de nuestro instituto pudiesen servir a l’armada de V. E.³¹⁹

El setge fou dur i continuat. Durant 5 mesos, del 18 de maig al 9 se setembre, atacants i defensors es mataren i feriren amb tenacitat. Els turcs van véncer l’obstinada resistència dels cavallers al fort de Sant Elm, que finalment fou arrasat, però no van poder conquerir el bastió principal. La carnisseria entre els assaltants va ser també notable. Una de les víctimes fou el mateix Dragut (Cassola, 2002). És probable que la retirada turca es decidira per un cúmul de circumstàncies desfavorables per als atacants. El llarg combat, el cost excessiu, les probables malalties, la proximitat dels temporals de tardor i l’arribada final de reforços procedents de Sicília, serien arguments importants perquè l’armada otomana girara cua. Felip II va enviar al Gran Mestre Lavalette una espasa i daga toledanes amb or i pedreria i la llegenda gravada: Plus quam valor Valetta valet.³²⁰ L’alegria i els agraïments es feren patents en la correspondència de la cúpula jesuítica: «La victoria de lo de Malta ha alegrado mucho todos estos reynos...».³²¹ Això deia Cristóbal de Rojas a Borja que, per la seua banda, també donava les gràcies a Guillem de Rocafull pel tracte als seus: «he entendido el favor que los de nuestra Compañía, que por orden de S. S. se hallaron nell’ armada, hallaron [en] V. Sría., y el acogimiento y mercé particular que hizo a los dos sacerdotes que fueron en su galera, la qual he yo recibido por propria...».³²² Finalment, es va produir un prodigi important. Déu podia fer eixir de les pedres qualsevol cosa, com invocava Borja. La roca de Malta, però, va traure a la llum un bé llargament desitjat pels defensors de l’illa: «Malta está ya asegurada con buena fortificación, y tienen por milagro que, siendo su mayor peligro la falta de agua, que nunca se havía podido allar, ahora, quebrando una peña para la fortificación, se ha descubierto tanta agua de pie quanto podían desear».³²³

Com hem vist, les notícies sobre Malta són abundants als MB. El gran setge es va incorporar ràpidament a l’èpica de l’Europa cristiana i generà la corresponent literatura en la qual destaquen les primeres obres de cronistes, com ara Francisco Balbi di Correggio, Giacomo Bosio i P. Gentile de Vendôme. Fins i tot va donar lloc a un poema èpic escrit pel cavaller de Xàtiva Hipòlit Sans. Balbi i Sans van ser testimonis oculars dels fets, per formar part de les tropes de Malta, mentre que Bosio era el cronista oficial de l’orde (Sans, 1582; Mackenney, 1996: 315-316; Cassola, 2002). Al marge de la gesta, que va convertir Malta en un mite, en qüestió de salut fou una gran calamitat. L’escenari de devastació amb morts, ferits i malalts es fàcil d’imaginar. El cost humà, encara que difícil de precisar amb exactitud, va ser terrible. S’estima que els atacants van perdre una meitat del seu exèrcit i els defensors una tercera part, entre soldats i població civil.

11.5 Pirates hugonots a Madeira

El mateix any del setge de Malta es va produir un assalt pirata a l’illa de Madeira. Antonio Araoz informa a Borja amb dramatisme: «Gran lástima a echo lo de la isla de Madera. Dizen que a un religioso asaron como a St. Vicente, en parrillas, y padesció como un apóstol, diziendo cosas de admirable esfuerço y spiritu».³²⁴ Assabentat de les males notícies, el general dels jesuïtes expressava el seu pesar al portugués González de Cámara:

No podría encarecer a v.r. con palabras lo mucho que he sentido lo que acá se ha sabido de la isla de Madera juntándose tantas cosas como son la religión, el derecho de este reino y lo que toca particularmente a su casa de v.r., más firme esperanza tengo en Xto NS que no prevalecerán sus enemigos contra sus siervos fieles ni la causa de la iniquidad contra la santidad y justicia.³²⁵

L’assalt a Madeira va ser causat pels hugonots francesos. Cal tenir en compte que Madeira formava, junt amb les Canàries i les Açores, un triangle clau per a la navegació atlàntica cap a Amèrica i les costes africanes. El cors fou una resposta a l’intent de monopoli oceànic per part dels regnes ibèrics. A la doctrina del «mare clausum», defensada per Portugal i Espanya, els francesos, holandesos i anglesos s’oposaven amb el «mare liberum». Com a conseqüència, els hugonots, comandats per Jacques Sourié de la Rochelle, fustigaven illes i vaixells per aquells anys. Per l’octubre de 1566, Bertrand de Montluc va assaltar, amb tres grans naus, Vila Baleira i Funchal.³²⁶ Una conseqüència de l’atac va ser la major atenció a les fortificacions i defenses de Madeira, però la població, civil o religiosa, havia sofert ja les conseqüències imaginables de la incursió corsària.

11.6 Guerra a Las Alpujarras

La rebel·lió morisca de Granada va ocasionar un conflicte armat conegut com la revolta de Las Alpujarras.³²⁷ L’enfrontament és amplament descrit als textos dels MB, amb algunes narracions de primera mà efectuada pels jesuïtes que acompanyaven les tropes cristianes. La Pragmàtica Sanció de 1567, promulgada per Felip II, limitava durament les llibertats religioses i culturals dels moriscos.³²⁸ L’ambient de malestar era propici a l’esclat de la violència. Gaspar d’Aranda, per encàrrec del seu rector Juan de la Plaza, descriu el començament de la rebel·lió amb les maldats comeses per ambdós bàndols. Segons el jesuïta, la revolta hauria començat la nit de Nadal per l’Albaicín, i s’estengué ràpidament. No hi havia cap mort de la Companyia però sí de clergues en general. Pel seu costat, els rebels anaven matant «con exquisitos tormentos los curas, saçerdotes y sacristanes».³²⁹ També la població seglar catòlica, minoritària a Las Alpujarras, patia el fet de trobar-se en territori hostil: «Fueron muchos christianos muertos: en pueblo huvo que docientos, y en otro que docientos y çinquenta, y specialemnte en un pueblo de las Guáxaras baxas, a do mataron a un Dn. Juan Zapata, señor de aquel pueblo, con muchos soldados que quemaron dentro en la yglessia y mataron fuera».³³⁰

Tanmateix, Aranda afirmava que amb les dones i xiquets «se huvieron más piadosamente», i continuava comentant que els moriscos revoltats tenien un dirigent: «su reyezuelo, Dn. Hernando Valor (a quien besan el pie y hazen las demás çeremonias)...».³³¹ Per l’altra banda, els cristians també n’havien fet de les seues:

fueron tantos los malos tratamientos que los soldados les hizieron, que, no pudiéndolos zufrir, desampararon el pueblo con lo que en él tenían, y dicese que munchos dellos se acog[i]eron al Albaycín [...] se dezía que se levantava el Albaycín, lo qual quieren algunos dezir que hizieron christianos viejos por darle saco (que es una cosa de las que ellos mucho desean). Al cabo les vino a costar la vida a más de una docena de moriscos que mataron aquel día los christianos viejos...³³²

La rebel·lió esdevingué una guerra franca. Els moriscos de Granada esperaven l’ajuda dels seus germans de religió. El reforç va arribar, però no amb la intensitat que desitjaven.³³³ A mitjans del 1569, la confrontació es va estancar. Els moriscos resistien forts a les muntanyes. Uns quants jesuïtes seguien l’exèrcit, confessant els vius i pernoliant els moribunds:

En esta jornada que el marqués de Mondejar hizo, que duró desde tres de Henero hasta 10 de Abril, anduvimos con su exército el P. Santacruz y el P. Muñoz y dos hermanos. El P. Santacruz se volvió como veynte días después que de aquí partimos, y nos quedamos los demás, y yo estuve toda la jornada.³³⁴

Era el pare Pedro Navarro, també testimoni presencial, qui ho contava en una llarga carta. Felip II havia decidit relleus importants: «que acordó S. M. de embiar aquí al Sr. Dn. Joán de Austria, y al duque de Sesa, y al licenciado Muñatones, del Consejo real...».³³⁵ La monarquia exigia una solució ràpida i el marqués de Mondéjar va ser apartat de la direcció de la guerra.³³⁶ La història dels moriscos valencians, revoltats quaranta tres anys abans, es repetia a les serres granadines corregida i augmentada. Per complicar més les coses, una pesta feia la seua aparició. Es tractava d’una epidèmia de modorra que va afectar el mateix Pedro Navarro. Al final de l’estiu, en una altra carta, el pare Ayala continuava informant dels esdeveniments bèl·lics:

Las nuevas de Granada son buenas. Han los nuestros desbaratado al reyeçuelo. Aunque no fue la batalla de todo, cuerpo a cuerpo de exército, murieron como seys mil moros. Pero ¿que son para más de 40 mil? Créhese que los meterán este invierno en la Sierra Nevada, donde morirán de frio; y esto es lo que nuestro campo pretende. Anda desalojando de cada día al enemigo y en esto andan hagora. El negoçio es que pelean, no con moriscos, syno con españoles sin alma, y que pelean por la vida, y asy será trabaxossísyma la vitoria [...] Hagora acabo de ver una carta, en que dicen las nuevas de Granada no son las que se desean; porque los moros están muy proveídos, y los nuestros mueren de hambre; y son tantos, que no hacen caso del rompimiento pasado.³³⁷

Amb la fam, el quartet apocalíptic s’havia completat, encara que el de la pesta no fou, afortunadament, un genet devastador. El text del rector de Barcelona impressiona per la seua cruesa i mostra les paradoxes cruels de la guerra. Mentre s’intentava deixar morir de fred l’enemic, «los nuestros» morien de fam. La reflexió de José Ayala, qualificant els revoltats com «españoles sin alma», fa pensar. Amb ànima o sense, no eren simples moriscos sinó gent del país que lluitava per salvar la pell. El rector del col·legi de Barcelona encertava el seu pronòstic d’una victòria molt complicada. La guerra de Las Alpujarras es va allargar encara dos anys. Milers de moriscos van morir i 80.000 van ser disseminats per Castella. Com sempre, els perdedors s’endugueren el pitjor.³³⁸ Qualificar la guerra de Granada com a salvatge, com fa Henry Kamen (2011: 216), pot ser un tòpic. Totes les guerres ho són. Tanmateix, l’autor insisteix en la desmesura de les atrocitats per les dues parts. Les cròniques històriques ho relaten i els documents MB semblen corroborar-ho. Si els moriscos havien entrat a les esglésies a sang i foc, els cristians van assaltar Las Alpujarras a mata-degolla, saquejant i venent esclaus amb o sense el permís dels seus caps militars.³³⁹ Ambdues parts van protagonitzar assassinats de gent indefensa i turments vergonyosos, en una espiral com més va més cruel. Els rius baixaven de la serra tintats de sang, i no sols metafòricament. Tanmateix, les tres cartes esmentades deixen entreveure un sentiment de pietat, fins i tot d’angoixa, pel conflicte en general i pels moriscos en particular. No resulta estrany si pensem que els jesuïtes, en la seua tasca missionera, tenien un contacte intens amb la població morisca, amb un col·legi obert a l’Albaicín. L’interés de la Companyia per convertir la població musulmana era tan evident que l’esmentat centre disposava d’un jesuïta morisc, Juan de Albotodo, que adoctrinava en àrab els alumnes. Tanmateix, Albotodo era, per als revoltats radicals, un traïdor i un espia al servei de la repressió inquisitorial i de la Chancilleria. Per això els monfís l’insultaven quan van entrar a Granada (Soto, 2007; Navarro, 2013). No va ser possible el respecte a la cultura i les creences musulmanes, promés pels Reis Catòlics i mantingut, poc dalt o baix, pels senyors feudals. Tampoc l’assimilació religiosa pacífica, de la qual els jesuïtes eren capdavanters (la Companyia va arribar a incorporar, com a mínim, sis membres moriscos). Com diu Justo Navarro (2013: 117): «la monarquia catòlica exigia una sola llei, una sola fe i una sola llengua».³⁴⁰ En aquesta línia, la guerra de Granada fou la penúltima fita que acabaria amb l’expulsió.

11.7 Guerres de religió entre cristians: Moncontour, Florida

Al Cinc-cents, la persistent confusió entre religió i política va fer d’Europa un escenari cruent d’enfrontaments entre catòlics i protestants que es projectava més enllà de l’Atlàntic i arribava a les Noves Índies. El pacifisme d’Erasme havia fracassat i Montaigne es lamentava per la tragèdia (Mackeney, 2007: 327-368).³⁴¹ Als MB, les notícies de les guerres entre cristians no són tantes ni tan explícites com les dels enfrontaments amb l’univers musulmà. A banda de l’esmentat assalt a Madeira pels hugonots, hi ha algunes referències de lluita a Flandes, França i, fins i tot, a La Florida.

Borja, en una carta a Everardo Mercuriano datada el 24 d’octubre de 1569, repassava totes les qüestions de la Companyia a França, mirant especialment per la salut dels jesuïtes. A la postdata escriu: «No estoy arrepentido de las mil missas que hize dezir por Francia un mes antes de la vitoria, de la qual acabó hoy S. S. las processiones “in gratiarum actionem”».³⁴² L’afirmació no era hiperbòlica, el general havia manat celebrar mil misses «per li travagli della Francia» i per altres necessitats del papat, detallant la distribució proporcional a les províncies jesuïtes.³⁴³ Cada part lluitava amb les armes que tenia. En aquella confrontació de creences, la Companyia tenia clar de quin costat estava. El llenguatge combatiu de Borja cobra sentit si tenim en compte que els jesuïtes es presentaven així mateix com «la milícia de Crist». L’orde es va implicar directament en la lluita contra l’heretgia, cosa que inclogué l’assistència espiritual de l’exèrcit catòlic.³⁴⁴ Émond Auger, un dels jesuïtes transalpins més dinàmics i teòric de la catequesi específica per als soldats, va publicar el Pedagogue d’armes. Era un tractadet dirigit a instruir el príncep cristià, per ajudar a la feliç victòria sobre els enemics de l’Església Catòlica. Auger perseguia la idea d’una milícia autènticament catòlica que, de manera pia i disciplinada, portara a terme l’extermini de la Reforma herètica. Quan publicava el seu paper, Pius V tenia clar que la missió fonamental del papat era abatre l’heretgia i derrotar els infidels. Qui millor va interpretar aquesta línia de pensament fou el també jesuïta de Màntua, Antonio Possevino, que havia col·laborat amb Auger al col·legi de Lió, on aquest estava de rector. Borja li va encarregar la realització d’un manual de catequesi espiritual per als soldats: El Soldat Cristià (Il Soldato Cristiano) (DHCJ; Civale, 2011). Aquest era el context per celebrar la «victòria». De quina batalla es tractava? El 1569 hi hagué a França dues victòries contra els hugonots: Jarnac i Moncontour (Mackeney, 2007: 350). La primera fou el 13 de març i la segona el 3 d’octubre, corresponent, poc dalt o baix, amb les disposicions de Borja efectuades un mes abans del combat i, en bona lògica, la referida al text.

Moncontour és una localitat situada prop de Poitiers. Allí, l’exèrcit reial francés, comandat pel duc d’Anjou (futur Enric III), va derrotar les tropes d’hugonots dirigides per l’almirall Gaspard de Coligny. L’enfrontament fou sangonós. Els catòlics venjaven llur desfeta a La Roche-l’Abeille, on els hugonots no havien tingut pietat dels vençuts (Le Bas, 1841: 365-366).³⁴⁵ Pius V havia enviat un contingent per reforçar l’exèrcit catòlic. Junt amb les tropes pontifícies van anar quatre jesuïtes, encapçalats pel rector del col·legi de Perugia, Curtio Amodei. La missió, manada pel Papa i organitzada per Borja, pretenia portar a la pràctica, quasi literalment, les idees de Possevino. La notícia de la victòria de Moncontour, on estava també Auger, va arribar el 4 d’octubre. Per a Pius V i per a Francesc de Borja, l’esdeveniment, igual que Malta, era un premi de Déu que demostrava la força de la pregària i la devoció. Al mateix temps, el pare Amodei comunicava els preparatius per retornar a Itàlia 350 soldats malalts o greument ferits (Civale, 2011). Pels morts ja no es podia fer res, a banda de soterrar-los amb més o menys dignitat; els ferits, però, lluitaven per sobreviure. Un testimoni d’excepció, Ambrois Paré (Paré, 1909-14), cirurgià que acompanyava el rei Carles IX, ens conta de primera mà les incidències mèdiques després del combat. Un gran nombre de ferits s’havia concentrat a Tours: «el Rei i la Reina mare em pregaren fer el meu deure per ells, junt amb altres cirurgians que estaven llavors complint amb la seua obligació, com Pigray, du Bois, Portail, i un tal Siret, cirurgià de Tours, home ben versat en cirurgia [...] per la multitud de casos greus no teníem quasi temps pel descans, com tampoc els metges».³⁴⁶

Paré era requerit per curar personatges importants, com el comte de Mans-feld, governador de Luxemburg, que «va ser greument ferit en la batalla, en el braç esquerre, amb un tir de pistola que li va trencar una gran part del colze». Mansfeld li va demanar al rei Carles que li deixara el seu cirurgià, cosa que finalment va aconseguir, després d’alguna resistència del monarca. Paré va anar a Bourgueil, on es trobava el cavaller:

El Senyor de Bassompierre, coronel de mil dos-cents cavalls, estava ferit per un similar dispar, al mateix lloc, com el Senyor de Mansfeld: el qual vaig tractar, i Déu el va guarir. Déu va beneir la meua feina tan bé, que en tres setmanes els vaig enviar a París: on, per traure algunes peces dels ossos, vaig haver de fer encara incisions en el braç de Mansfeld, el qual estava mal trencat amb estelles i càries.

Paré es reconeixia sols com a instrument guaridor de Déu, però Mansfeld va tenir el privilegi d’unes mans expertes.

Una altra topada entre cristians, de les que emergeixen als documents, s’ubicava en terres americanes. Ho sabem també per carta de Borja de finals del 1565: «Y primeramente en lo que toca a la misión de Florida, si lo que acá entendemos por vía de los ingleses, es verdad que ha habido victoria de don Pedro Meléndez echando de aquellas tierras los herejes que la tenían ocupada, no se diferirá mucho».³⁴⁷ La notícia era certa. Pedro Menéndez de Avilés era l’adelantado de La Florida, enviat per expulsar els francesos que intentaven instal·lar-se en aquelles terres. L’any anterior, colons hugonots havien fundat Fort Caroline. El militar asturià havia aprofitat una desfeta de les naus franceses per una tempesta, per a conquerir per terra el fortí. Posteriorment, va massacrar els supervivents del naufragi que s’havien rendit en un indret costaner. Tan sols uns vint francesos, que es van declarar catòlics, van escapar de la mort. L’execució massiva, ordenada per Menéndez, fou famosa per la seua brutalitat. El lloc fou conegut com a Bahía de Matanzas. Prop d’allí, l’adelantado havia fundat San Agustín, considerat el primer assentament europeu dels Estats Units.³⁴⁸ Aquells paratges podien canviar de mà de la nit al matí. Francesos i anglesos competien amb portuguesos i espanyols per un territori desconegut en la major part. El mateix governador Menéndez, abans d’embarcar, reclamava jesuïtes per als nous territoris de límits incerts: