Malalties i remeis

També per aquella època el nord d’Espanya va rebre la funesta visita pestífera. Pel juny de 1565, el pare Santacruz escriu a Francesc de Borja:

en Burgos después que no es cosa de nuevo, sino que aquella ciudad está falta de salud, y dicen que de peste [...] El rey y el príncipe se volvieron aquí porque Castilla La Vieja estaba sospechosa, y la reyna volvió de junto a Burgos [...] También hay otros lugares sospechosos de Castilla como Vibriesca y Vitoria y otros...²⁷⁴

No sols la cort fugia de l’epidèmia. També l’alt clergat. Així, el cardenal de Burgos comentava la situació des d’una distància prudencial: «En lo que toca a la casa de Burgos, Dios fue servido de llevarse para sí las personas que ya V. P. deve saber, como se llevó de todos los monesterios la mejor parte, y de los clérigos de la çiudad todo lo bueno que en ella havía».²⁷⁵ El cardenal al·legava que sofria «una enfermedad tan larga i tan peligrosa, que pensé çierto no salir della...».²⁷⁶ Això l’havia obligat a estar a Aranda quatre mesos. Finalment, «por el trabajo d[e] esta tierra», és a dir per la pesta, va anar a curar-se a Villafruela, «por estar a la raya de mi obispado, y ser lugar muy más templado que ninguno de los puertos acá». Encara que hi ha bibliografia que confirma la pesta de Burgos i del nord d’Espanya, Hernández Morejón (1843) no ho cita i Villalba (1802: I, 175-177) la nega. El darrer autor atribueix la pesta a una brama provocada per la disputa en el protocol d’acompanyament a Felip II i la reina Isabel, que tenien intenció d’entrar a la ciutat. Conta Villalba que, segons Miguel Martínez de Leyva, fou precisament el mateix cardenal Francisco qui va recomanar a Felip II no entrar a Burgos per la pesta, quan sols hi havia unes simples tercianes. L’autor citat mantenia que el cardenal va actuar sibil·linament per no poder fer valdre la seua preeminència sobre el regidor, cosa que implicava entrar amb el rei sota pal·li, però la remor de la falsa pesta havia progressat tant que els rics van fugir de la ciutat, i els pobres que hi quedaren morien de fam, no de pestilència. Tenia raó Martínez de Leyva, a qui Villalba sembla donar crèdit? Costa de creure. Per una banda, és molt improbable que els millors clergues de la ciutat, com cita la carta del cardenal, moriren de fam. Per una altra, el text del cardenal sembla avalat per autors com Vicente Pérez Moreda (1980: 251) que afirma rotundament: «Burgos y otras regiones del Norte de Castilla la Vieja fueron duramente castigadas en 1565, y sobre todo en 1566.» Francis Brumont (1984: 84-66) fa un comentari similar, assenyalant una mortalitat del 50% en poblacions del sud de La Bureba. La passa anava progressant com una taca d’oli, afectant comarques veïnes i arribant a La Rioja. Les dades bibliogràfiques són incontestables. L’epidèmia va començar a principis d’any a les zones deprimides del barri de San Esteban (López Gómez i Pardiñas, 2000). Posteriorment, es va generalitzar i arribà a l’acme pels mesos d’estiu, però a partir d’octubre anà decreixent de pressa, de forma que a finals d’any, segons declaren diversos testimonis qualificats (entre ells dos metges, dos cirurgians i un barber), la ciutat estava lliure de pesta. Al principi, els casos devien ser esporàdics, atés que, segons els autors esmentats, a finals d’abril el «Licenciado Salazar, alcalde de Casa y Corte» i encarregat dels preparatius per a rebre la visita de la reina, va reunir els regidors i els metges fent-los declarar sota jurament que la situació sanitària de Burgos era normal. Al mes següent, però, els morts diaris es contaven a desenes i, òbviament, la reina va notificar, des de Tardajos, que no entraria a la ciutat. El 24 de maig, tres metges afirmen que «la ciudad está muy dañada y enferma de enfermedad o veneno de peste». A continuació, els eclesiàstics amb prebenda són autoritzats a eixir i el mateix Ajuntament es trasllada a la vil·la d’Arcos. És evident que el cardenal Francisco tenia raó i que l’autoritat municipal va intentar disfressar la realitat, fins que l’evidència fou impossible d’ocultar. Burgos va sofrir un atac violent de pesta el 1565 i la mortalitat estimada se situaria entre el 40 i el 45%, la qual cosa suposa al voltant de 9.000 defuncions (Pérez Moreda, 1980: 245-256; López Gómez i Pardiñas, 2000; Betrán, 2006: 56). La pestilència correspondria amb l’assenyalada per Franco, segons el qual van morir tots els jesuïtes que cuidaven els malalts.²⁷⁷

L’epidèmia de Burgos també pogué ser propagada des d’un altre lloc. Hi ha constància de focus anteriors, com ara el de Saragossa que el 1564 sofria una terrible invasió de pesta bubònica. L’episodi va propiciar un interessant estudi d’autòpsies sistemàtiques per part del metge sard Joan Tomas Porcell.²⁷⁸ La notícia no apareix als MB. El esdeveniments reals, també els epidèmics, eren més nombrosos i diversos. Sols una part, cal recordar-ho, apareixen en la correspondència.

L’atac de les malalties faria queixar-se a Francesc de Borja, per la tardor de 1566, d’un «verano tan trabajado y enfermo como en España e Itàlia se ha sentido...».²⁷⁹ Els anys següents, van apareixent distintes notícies d’epidèmies als països del sud d’Europa. Per una carta de Borja, datada a principis del 1568, ens assabentem que els soldats espanyols a Messina presentaven una pestíferatabe que van contagiar als alumnes del col·legi jesuïta que caritativament els havien atés.²⁸⁰ L’any següent, un altre col·legi de la Companyia, el de Verdun, va ser clausurat per la pesta que afectava la ciutat.²⁸¹

Cap a finals de la dècada dels 60, hi ha notícies d’epidèmies a la Península Ibèrica. A la guerra de Las Alpujarras (1568-71) apareixia la fam, com hem vist, i també les malalties. El jesuïta Pedro Navarro ho conta de primera mà: «ha havido y hay aquí muchos enfermos de modorra, y mueren hartos della...». La pesta acabà afectant els companys i el mateix remitent: «Yo vine aquí la vispera de pascua, y al segundo día de pascua me dio una modorra, de que el Señor me sanó».²⁸² La modorra torna a aparéixer en la correspondència. Ja hem vist la complexitat de la seua identificació. Aquell episodi podria tractar-se de la febre punticular descrita per Luis de Toro a la guerra de Granada. La diàspora obligada dels moriscos cap a terres de Castella va ocasionar un brot de tabardillo que va motivar la publicació de Luis Mercado.²⁸³ No hi ha, però, cap descripció d’erupció cutània als textos del P. Navarro, cosa que no exclou del tot la seua existència. Per altra banda, hom ha assenyalat la possible coexistència de dues epidèmies paral·leles. Una, la pesta bubònica, a l’Andalusia occidental i l’altra, el tifus, a l’oriental (Bernard, 1977).

10.3 La gran pesta de Lisboa

Per aquells anys, apareixen també diverses informacions d’una epidèmia important a Portugal. A principis d’octubre de 1569, el pare Azevedo escriu a Francesc de Borja: «Llegué a Portugal por bondad de N. S. en fin de Setienbre; y porque en Madrid me dixeron que havía grande peste en Lisboa [...] porque Lisboa está muy afligida de peste, que son muertas más de 12000 personas y muchos religiosos y clérigos, y de los nuestros 20...».²⁸⁴ Azevedo havia estat visitador a Brasil i, posteriorment, fou nomenat per Borja provincial del dit territori. En aquell moment reclutava personal per a les missions americanes i viatjava amb sis jesuïtes, tres de Salamanca i tres valencians, amb la intenció d’embarcar-se a Lisboa. L’epidèmia, però, els barrava el pas. El mateix governador de Brasil havia posposat el viatge.

La malaltia va començar pel mes d’abril, segons testimoni de sor Maria do Baptista, i arribà al seu zenit cap a mitjans d’agost.²⁸⁵ Pel juny, hi circulaven remors alarmistes per la població i, a finals de mes, es produïen una mitjana de 50 a 60 defuncions per dia. El 8 de juliol la població fou avisada i el pànic es va apoderar de la capital portuguesa, d’on van fugir tots aquells qui pogueren (Rodrigues, 1990: 102-108). El rei Sebastià, des de Sintra, on s’havia refugiat, va cridar dos metges sevillans: García de Salcedo i Tomás Álvarez. Els comissionats van arribar a Lisboa el 2 d’agost, i ràpidament redactaren un llibre sobre normes higièniques i preventives amb l’objectiu de divulgar-les entre els seus col·legues i la població general.²⁸⁶ Corria pressa el programa sanitari, de forma que el document, traduït al portugués, fou acabat el 12 del mateix mes i imprès el 6 de setembre (Carreras, 1977: 5-15). Azevedo continuava remarcant els aspectes de l’epidèmia i la seua novetat: «como 40 años que no havía peste en estos reinos...».²⁸⁷ Potser, com assenyala Da Costa (1982), era per això que els metges de Lisboa no tenien experiència pròpia i sí els de Sevilla, que havien viscut una epidèmia semblant no feia massa temps.²⁸⁸ La Companyia, patrocinada per la corona, hi va tenir un paper destacat en l’assistència social i espiritual. Es van organitzar centres d’acollida, dirigits especialment als xiquets orfes i donzelles desemparades, col·lectius molt necessitats d’ajuda i en «perill d’esgarriar-se». També els altres ordes religiosos participaven activament en l’atenció dels malalts. Per això no semblen exagerades les paraules d’Azevedo: «Porque u[l]tra que murieron muchos, specialmente religiosos y curas, que con mucha charidad se metieron a curar los enfermos, y ministrarles los sacramentos...».²⁸⁹ El mateix cardenal Infant també ho corrobora: «com disposição pera fazer muitos serviços a nosso Senhor, e como sempre faz n’esta sua Companhia [...] Hagora n’estes trabalhos di Lisboa aiudaram muito, e os que morreram se pode dizer que foram martires, e aiudaram a morrer muitos sanctos...».²⁹⁰ D’on vingué la Grande Peste? Quin tipus d’epidèmia fou? Lisboa era la capital d’un imperi marítim en creixement i una de les grans ciutats d’Europa, amb una població estimada de 100.000 habitants. La gran activitat naval dels portuguesos fa pensar en un origen importat, amb un focus inicial a Venècia, lloc on confluïa el tràfic marítim oriental. Mário da Costa afirma que les descripcions de l’època són típiques de la pesta genuïna, amb les seues formes bubònica (glànola), pulmonar i septicè-mica. Tanmateix, hi havia també una gran freqüència de catáfora (modorra). La procedència forània era pròpia de la pesta bubònica, però més enllà del tipus i l’origen, l’epidèmia fou sense dubte apocalíptica. Hi ha abundant informació coetània que confirma la gravetat de la malaltia i les seues característiques.²⁹¹ En els mesos de màxima virulència, agost i setembre, es calcula en uns 20.000 els malalts simultanis, dels quals sols de 3.000 a 4.000 eren assistits en els distints centres habilitats. En aquell moment morien diàriament entre 500 i 600 persones, i no poques cases quedaven buides per la desaparició de famílies senceres. La Grande Peste, així batejada per la seua letalitat, va reduir aproximadament a la meitat la població de Lisboa. Per a Teresa Rodrigues, la pesta del 1569 presenta totes les característiques d’una crisi demogràfica de l’Antic Règim. Les probabilitats de supervivència eren del 50% per als afectats que aconseguien lloc a les infermeries, i pràcticament tots els altres morien.²⁹² Com en situacions semblants, s’invocaren causes sobrenaturals, com el càstig diví per la depravació dels costums. Aparegueren anuncis d’esdeveniments catastròfics, com ara la inundació de Lisboa per les aigües del Tajo, somogut per un gran terratrèmol. Hi hagué processons expiatòries i propostes d’un nou temple dedicat a Sant Sebastià, l’acció protectora del qual es buscava. «Lisboa dizen que está toda una religión, sin vitios, y con mucha devotión en todos», deia Azevedo.²⁹³ Finalment, la pesta va minvar i, per Nadal, pràcticament havia desaparegut, però les portes de la ciutat no foren obertes totalment fins el 28 de juliol de 1570.

Suposem que Francesc de Borja degué rebre les luctuoses notícies de Lisboa amb preocupació, però sols hi ha una carta que fa referència al tema: «temo que no será tan pronto la navigación, por star Lisboa tan peligrosa como ha estado».²⁹⁴ No hi ha cap comentari tampoc al diari espiritual, perquè la part corresponent al 1569 no s’ha trobat (Ruiz Jurado, 1997). Des de principis de novembre, es preparava a Oporto una nau per al viatge a Brasil. Azevedo i els seus per fi anaven a embarcar: «Creo seremos los que vamos 20 personas con los que he traido de Balencia y Castilla...».²⁹⁵ El provincial del Brasil havia reunit una setantena d’individus disposats a fer el viatge de les Noves Índies. Els missioners havien aconseguit lliurar-se de la pesta, però no dels pirates hugonots amb els quals toparan de forma dramàtica (Palomo, 2012).²⁹⁶

11. GUERRES, NAUFRAGIS I TERRATRÈMOLS

A part de les epidèmies, la població del segle de Borja sofria també altres calamitats. Unes, per la força de la pròpia natura i d’altres per la capacitat dels homes de matar-se els uns als altres. Les primeres eren desgràcies esporàdiques i les segones molt habituals. En 59 ocasions hem trobat als documents alguna d’aquestes catàstrofes col·lectives.

La humanitat històricament ha emprat la violència per resoldre les diferències entre distints grups i la setzena centúria no era una època excepcional, sinó propícia als enfrontaments. El món cristià es dividia cada vegada més entre protestants i catòlics, el que ocasionava enfrontaments llargs i sangonosos. L’hegemonia espanyola era vista amb aprensió per França. Itàlia era cobejada per tots. A la Mediterrània ensopegaven dos imperis. Des de la caiguda de Constantinoble el 1453, els otomans dominaven la zona oriental i aspiraven a expandir-se. La corona espanyola, després de la unió dinàstica d’Aragó amb Castella i conquerida Granada, tenia un nou horitzó atlàntic. Tanmateix, calia controlar el perill de les costes africanes que acollien els refugiats musulmans hispànics, font que alimentava els corsaris barbarescos, els quals van entrar ràpidament a l’òrbita turca de la mà dels germans Barba-rossa. Les riberes cristianes eren amenaçades pels pirates moros. Per altra banda, els cavallers de Malta sortien a cors per assaltar, quan podien, posicions i vaixells turcs o venecians. Els enfrontaments o les aliances anaven i venien. Andrea Doria deixava Francesc I per servir Carles V. França ajudava o permetia la circulació dels turcs per debilitar l’emperador. Aquest intentava que Khair al-Din Barba-rossa deixara el servei de Solimà el Magnífic i se’n passara al seu bàndol. Venècia pactava o comprava l’amistat turca per tal de seguir els seus negocis marítims. El papa implorava l’aliança cristiana contra els otomans, els quals somiaven entrar a Roma.²⁹⁷

Als textos, hi ha diverses notícies sobre enfrontaments navals i terrestres amb els barbarescos i els turcs, com la campanya de Carles V sobre Alger (1541), el setge de Malta pels turcs (1565) i la batalla de Lepant (1571). Els conflictes hispano-francesos també estan presents, amb el setge d’Hondarribia (1524) o els rumors d’invasió francesa per la frontera catalana (1544). L’activitat bèl·lica de Carles V a Europa es menciona el 1543, així com els enfrontaments entre catòlics i protestants i la guerra a Flandes, en temps de Felip II. Respecte als conflictes interns a Espanya, hi destaquen les revoltes dels moriscos. Hi trobem alguna informació puntual sobre les rebel·lions valencianes a la Vall d’Aiora i la Serra d’Espadà (1526) i, de forma més detallada, la guerra de Las Alpujarras (1568-1571). Algunes notícies apareixen molt de passada, com a enfrontaments victoriosos o desfetes lamentables, sense entrar en detalls. D’altres, però, ofereixen més informació, contada, en alguns casos, per testimonis presencials. Vegem-ne algunes.

11.1 El setge d’Hondarribia

La població basca d’Hondarribia era un lloc fronterer clau. La coalició franco-navarresa va prendre la fortalesa per l’octubre de 1521 amb un cost de 1.000 morts per part dels atacants. Com a resposta, el jove monarca Carles va engegar una gran ofensiva per l’hivern de 1523-24. Pretenia ocupar la baixa Navarra, Tolosa, Baiona i Hondarribia, però la quarta part de l’exèrcit es va perdre per malalties i desercions. La resta de forces es va agrupar per atacar la plaça forta. El 2 de febrer es van iniciar els bombardejos. Uns dies després, des de Vitòria, on l’emperador havia instal·lat la cort, el vescomte d’Évol escrigué al seu cunyat Joan de Borja:

Aquí hay tan pocas nuevas que hacer saber a vuestra señoría que todas se resuelven en lo del sitio de Fuenterrabía, el qual no está tan adelante como merecíamos; según los primeros días que la batieron se hizo mucho. Dicen que los de dentro han hecho tan grandes y recios reparos que la bateria que agora se haze les haze muy poco daño. En nuestro campo dizen que hay falta de gente. De esta provincia de Vizcaya envian a él 4.000 hombres. Verdad es que los más son para paleros y gastadores.²⁹⁸

Carles V estava disposat a recuperar la població. Ell mateix contava que va haver de reforçar l’exèrcit reclutant més gent: «De manera que nos fue necessario enbiar a facer infantería de nuevo en los Reynos de Aragón y Valencia y Principado de Cathalunyia y en este Reyno...».²⁹⁹ El bombardeig va durar quatre dies i es van encetar converses amb els assetjats. Els francesos van abandonar la fortalesa el 27 del mateix mes. El 29 de febrer es va atorgar el perdó als navarresos, amb la condició del jurament de fidelitat al rei Carles i el rendiment del bastió, que es va fer efectiu el 29 d’abril. Se suposa que hi hagueren morts i ferits pels dos bàndols, però les proporcions probablement no foren desmesurades, atés el final negociat de l’enfrontament.³⁰⁰

11.2 La rebel·lió dels moriscos valencians

Les conversions forçades de moriscos, produïdes en la revolta de les Germanies (1521-1522), havien deixat un clima de malestar entre la població morisca valenciana. La corona, contra l’opinió de la noblesa, va decidir mantenir la validesa dels batejos imposats: «Lo que en esse reyno se haze con los moros temo no se stienda acá, que con ese recelo ya los de acá dexan de entender en sus haziendas como solían. Todo lo endereze Dios, que en stremo siento la pena que vuestra señoria passará con esos nuevos inquisidores sobrello».³⁰¹

El cunyat del duc de Gandia tenia por que la cristianització forçada del Regne de València passara també als seus dominis d’Aragó. La referència als «nuevos inquisidores» deixa ben clara quina era la seua postura. No és estrany, si considerem que la població morisca eren vassalls eficients i mà d’obra barata de la qual disposaven en abundància molts senyors.

Al Regne de València, la concentració de moriscos era especialment important als grans senyorius saforencs, comtat d’Oliva i ducat de Gandia, així com al ducat de Sogorb. Fou en aquesta darrera zona on esclatà el conflicte principal. El 1526 sorgiren tres focus: a Benaguasil, a la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs i a la serra d’Espadà.³⁰² A Benaguasil, la població havia tancat files al voltant de l’alfaquí Mahomat Moferrig, de mal nom el Tort, partidari de la resistència total al bateig. Carles V havia tramés ordres per tal d’intentar una eixida pactada al conflicte. Calia dosificar la pressió i, sols en última instància, fer ús de la solució militar estricta. El governador de València, Jeroni Cabanyelles, es va posar a la faena. Els mudèjars de Benaguasil mantenien la fermesa religiosa i no acceptaven el perdó de l’emperador, llevat que s’oferiren garanties per emigrar. Els canons van substituir les paraules. Després de quatre dies de bombardeig i d’alguna acció dels assetjats sobre el campament cristià, els de Benaguasil van rendir-se, excepte el Tort i els seus partidaris que van fugir cap a Cortes i la serra d’Espadà. El 19 de febrer, Cabanyelles va entrar a la població. El tracte amb els vençuts va ser benigne, seguint instruccions de l’emperador, i no hi va haver cap execució de presoners. Es va imposar una multa de dos mil ducats als batejats i de deu mil a la vila de Benaguasil. Era una forma de mostrar-los el camí correcte als revoltats d’Espadà i de recollir diners per la campanya que es preparava contra ells. El conflicte, però, no havia fet més que començar.

A la serra d’Espadà hi hagué una concentració important de mudèjars rebels. Es parla d’un nombre indeterminat, entre quatre i deu mil. Estaven disposats a tot i van rebutjar l’ultimàtum d’Alfons d’Aragó, duc de Sogorb, que dirigia l’atac.³⁰³ Els cristians entraren a la serra a finals de març i els moriscos, des de les seues posicions favorables, van respondre enèrgicament provocant una desfeta total dels enemics. Les tropes cristianes es van retirar amb pèrdues importants i les desercions van acabar amb la pràctica dissolució de l’exèrcit. El mateix duc, davant l’estrepitós fracàs, se’n va anar cap a casa.

El governador no estava d’acord amb el duc de Sogorb. Cabanyelles va començar a recompondre l’exèrcit, cercant suport i diners per continuar la campanya. Sabia que Carles V volia solucionar el conflicte a les bones o a les males. Fou aleshores quan escrigué al duc Joan de Borja, exposant en primer lloc la situació: «Per quan les temeritats e excessos per los pravos moros de Spadan perpetuats y en que cada dia continuen aiustant mal a mal...».³⁰⁴ Atesa la dificultat econòmica de la Generalitat, calia que «tot hom done diners per fer gros exèrcit...» per tal de reduir els revoltats. Lògicament, el governador es dirigia a la classe nobiliària, entre la qual el duc de Gandia era «principal». Conseqüentment, li encarregava «dar tota la més gent que poreu dels vostros vasalls, criats e servidors e los diners que poreu...».³⁰⁵ Les dificultats econòmiques per aconseguir diners de les institucions oficials eren importants. Els fets precipitaren la solució i, tretze dies després de la carta, un grup de moriscos es van deixar caure per la costa, entrant i saquejant Xilxes, d’on es van emportar el sagrari de l’església amb formes consagrades. L’escàndol, degudament amplificat pels oficials reials, va somoure autoritats i població cristiana, fins i tot es va suspendre la processó del Corpus per la «captivitat del Nostre Senyor». Amb l’ambient de pressió contra els sacrílegs, Cabanyelles va poder reunir el homes i els diners suficients per seguir la guerra. Comandat també pel duc de Sogorb, però amb la participació del governador, l’exèrcit va entrar novament a la serra, aconseguint desplaçar els revoltats i ocupar les seues posicions. Però, en aquell moment, Alfons d’Aragó ordenà detenir l’avanç. El duc tractava de negociar la rendició dels rebels, molts dels quals eren els seus vassalls, però aquests no cedien i van seguir atrinxerats a l’Espadà. Carles V reaccionà durament, fent baixar del Rosselló tres mil lansquenets alemanys, cosa que no va agradar als estaments valencians. El nou cos, format pels alemanys i altres tres mil efectius de l’exèrcit reial de València, encerclaren els musulmans cap a mitjans de setembre. Molts foren massacrats, altres fets presoners i sols uns pocs aconseguiren fugir. Segons Miquel Garcia (1974: 42-43), «moriren bé de mil moros e més de tres-cents cristians». Hi hagué també algunes sentències a mort, entre les quals figurava el «capità dels moros, qui es deia Carabaust».

Respecte al tercer focus de la revolta, el començament havia estat cruent. Els rebels van preparar un parany al seu senyor. En Lluís Pallàs fou assassinat, amb quaranta dels seus homes, quan anava a comunicarlos l’ordre de bateig. Tanmateix, l’acabament fou més senzill que el combat d’Espadà. Cabanyelles, informat pels espies dels plans moriscos, va controlar la situació amb un mínim esforç militar. A mitjan octubre s’acabava la rebel·lió de la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs. El regent va ordenar execucions, per venjar la mort del senyor de Pallàs. Però encara quedaven escaramusses i soldats díscols que reclamaven llur paga. Ho contava el regent a Joan de Borja:

Las cosas de Cortes estan muy bien negociadas y fueran ya esecutadas; y si los de Ayora no huvieran hecho el desconçierto que han hecho que haviéndose juntado con ellos gente desmandada de algunos soldados que han stado en Spadán y otros que han venido del marquesado de Villena con el homiçillo que tienen con los del Vall de Ayora, envuélvenlo todo y acomettieron a Zarra, lugar del Vall de Ayora, y allí huvo una scaramuça en que huvo daño de la una parte y de la otra, y ansí se retiraron; esto fue a tiempo que don Francisco Fenollet stava en Cortes para tomar la fortaleza y las armas de los moros, los quales de muy buena voluntad se lo querían entregar, y don Francisco lo rehusó porque suppo lo que los de Ayora havían hecho y receló que stando con las armas en las manos y sabiendo que los de Cortes starían sin armas y sin fortaleza, degollarlos hian, y que estando, como stavan, ya en salvaguarda real, sería afrenta y cosa tan mal hecha como vuestra señoría puede pensar, y a esta causa dexó don Francisco de affectuar lo susodicho y fuese a Ayora pensando que bastaría su hida a ponellos en paz, y no le succedió antes se vió en muy gran peligro porque quasi le cercaron en casa del governador Marzilla, y allí le amenazavan de matar. Don Francisco conosció ciertos soldados de los que havían stado en Spadán y con ellos sosegó algo a los otros vellacos, los quales pidían paga para haverse de hir y a gran pena pudo desempacharme un correo dándome aviso de todo esto.³⁰⁶

Vençuts els moriscos, Francesc de Fenollet hagué de lliurar-se dels soldats cristians.³⁰⁷

En conclusió, la guerra de l’Espadà emergeix als MB, mostrant un enfrontament que inicialment es volia resoldre amb pactes però que acabà de forma cruenta. Va costar moltes vides, amb els ferits corresponents, i la humiliació final dels moriscos, que van ser sotmesos al bateig forçat. En realitat, va ser un precedent i un assaig de la guerra de Las Alpujarras que també va esclatar, com vorem, per les fortes disposicions contra els trets culturals i religiosos dels moriscos.

11.3 Corsaris turcs assalten Gibraltar

El 1539, l’amenaça d’un gran estol turc alarmava el Mediterrani cristià. Els grans senyors de les costes valencianes feien preparatius. El duc de Gandia escrigué a les autoritats reials de València per demanar més contingents armats i fer front al perill. Ell, per la seua banda, estava també disposat a contribuir activament en la defensa davant d’un desembarcament enemic: «siempre que será menester para una jornada cierta enviaré doscientos hombres y treinta de caballo con seis piezas de campo menudas, cuales para esta tierra pueden aprovechar con sus municiones y pertinencias. Y así tengo por cierto que el conde de Oliva hará lo mismo».³⁰⁸ Anys enrere, Joan de Borja havia redactat un memorial que donava fe de la seua determinació. Junt al seu veí, Serafí de Centelles, es responsabilitzava de la defensa de la costa, des de Cullera fins a la Vila.³⁰⁹ L’amenaça turco-barbaresca no es feu realitat el 1539, però sí l’any següent. Així, a finals de juny de 1540 va arribar al Regne de València l’avís sobre la preparació d’una armada en algun port del nord d’Àfrica. L’arraix Dragut, un dels lloctinents de Barba-rossa, comandava una part de l’estol, però fou perseguit per les galeres de Gènova i Sicília, fins l’enfrontament que es va produir prop de l’illa de Còrsega. Les naus turques vençudes, i el mateix Dragut pres i portat a Gènova (Pardo Molero, 2001: 330). És, probablement, el fet a què es referia Carles V en la seua carta a Francesc de Borja, aleshores virrei de Catalunya:

La presa que Juanetin Doria hizo de aquellas galeras, galeotas y fustas, havía muchos días que teníamos la nueva, lo qual fue bien a propósito, porque si aquellas se juntaran con las de Argel hizieran mucho daño en las costas desos reynos, y yo creo bien que vos holgaríades de la dicha presa que dezís como tan servidor nuestro.³¹⁰

Tanmateix, una altra carta del Consell d’Aragó, datada el dia anterior, 15 de setembre, li donava males notícies al marqués de Llombai:

«havemos entendido cómo el viernes passado llegaron a la ciudad de Gibraltar ciertas velas de turcos en número de cient y cinquenta, y en ellas Barbarroxa, y que de sobresalto robó aquella ciudad, y la saqueó; y estaban en ella un gran número de turcos, y que la fortaleza della se defendía.[...] no parece verosimile lo que dizen, que Barbarroxa se halla en la dicha armada, porque tenemos avisos muy frescos cómo quedava en Constantinópoli, ni menos de que el número de las velas sea tan grande, porque en Argel no se podían juntar, y de levante no paresçe que puedan haver venido, sin que les viessen en Nápoles y Siçilia o en alguna otra parte de la christiandad [...] Y embiaréys juntamente a don Bernardino de Mendoça, nuestro capitán de las galeras de Spaña, la carta que con esta se os embía, para que sepa lo que passa.[...] tres vecinos de Gibraltar [...] dixeron que las velas que vinieron ally no fueron más de veynte, y que desembarcaron algun número de turcos, y como llegaron de sobresalto, entraron en el arrabal y villa, y començaron a matar y hazer daño, y que la fortaleza se defendía.³¹¹

Tot indica que no hi va comparéixer una gran armada, però, malgrat l’absència de Dragut i de Barba-rossa, l’atac es va produir. Uns setze vaixells que van partir d’Alger el 20 d’agost, arribaven a Gibraltar el 24. Piali Hamet comandava la flota i Caramaní les tropes. Els corsaris hi van entrar i saquejar, i s’emportaren uns 70 captius. De tornada, però, foren encalçats per les galeres de Bernardino de Mendoza, a l’altura de l’illa d’Alborán, el dia 1 d’octubre. La batalla fou molt cruenta. Les galeres d’Espanya, unes 10, eren inferiors numèricament, però sembla que la superioritat artillera fou determinant. Aconseguiren alliberar els més de 800 presoners i galiots, matant o captivant gran nombre d’adversaris. El balanç estimat de danys humans va ser: per part turco-barbaresca, més de 700 morts i, per part cristiana, uns 137 morts i 500 ferits, entre els quals estava el mateix Mendoza (Pardo Molero, 2001a: 330).³¹² La notícia va arribar a terra ferma i el succés va ser ben celebrat –per part cristiana, és clar. El cardenal Tavera li ho feia saber al lloctinent Borja: «paresce que esten líbres essas costas [de las velas de los infieles], por la presa que ha hecho dellas don Bernardino de Mendoça, capitán de las galeras destos reynos...».³¹³ De moment, el perill semblava controlat, però Alger continuava constituint un malson per a les costes peninsulars. Des de Catalunya i el Regne de València es pressionava per tal que l’emperador decidira una forta acció contra l’enemic i les seues bases africanes.³¹⁴