Malalties i remeis

Després de faltar Pere Gilabert de Centelles, el seu darrer testament sembla que no anava en la direcció que convenia al matrimoni ducal: «Quanto a lo de Oliva, se declaró en favor del duque, mi señor, que se podian tomar testigos para provar cómo el conde estava loco quando hizo el testamento...».¹¹¹ Això informava el canonge de Gandia a Francesc de Borja. Encara que l’argument de la follia de Pere Centelles era interessat, sembla que manejava raó. La demència del darrer comte d’Oliva era ben coneguda i justifica, en part, la facilitat en trobar testimonis, com comentava Villalón a la mateixa carta: «ya han jurado entre criados viejos y hombres de Oliva y Pego, Gandía y Valencia çerca de ochenta testigos».¹¹²

Més conegut encara, per la rellevància del personatge, era el trastorn mental de Joana la Boja. Felip II envià Francesc de Borja perque intentara controlar el comportament poc edificant de la seua àvia. Era lògic, atés que Francesc, de jove, havia estat ja al servei de la reina de Castella i, posteriorment, l’havia visitada. Comissari jesuïta per a Espanya i Portugal, en aquell moment, Borja es trobà amb un panorama desolador. La reina Joana no volia saber res de misses ni capellans i estava obsessionada per manies persecutòries respecte a las dueñas. Francesc informa detalladament de la situació, donant la seua opinió clara: «paresce que [e]n la enfermedad que S. A. tiene de la flaqueza del juicio se pueden poner pocos remedios, por estar ya tan arraigada esta dispusitión...».¹¹³ Al seu parer, les al·lucinacions de la reina «según se puede juzgar, son illusiones o visiones malignas...».¹¹⁴ Després de proposar una sèrie de mesures, algunes de les quals van donar resultat, torna a emetre la seua valoració sobre les dèries de Joana: «y es ser esto ymaginaciones y flaqueza de cabeça, todo lo qual procede de la raiz principal de la enfermedad, que ha tantos años que S. A. tiene».¹¹⁵ La malaltia mental era ja crònica i el seu remei molt difícil, per no dir impossible: «solo el Señor, en cuya mano están todos los que biben, es poderoso para remediar esta enfermedad, la qual está de manera arraigada...».¹¹⁶ Borja, però, no va parlar en cap moment de possessió diabòlica ni de causes sobrenaturals: flaqueza del juicio i flaqueza de cabeça eren causes naturals, no feia falta cap exorcista.

Hi ha més casos de malalties mentals en la correspondència MB, com el de Vincenzo Malherba, jesuïta que hauria agredit el provincial de Sicília Paulo Achiles que va restar il·lès. Atés «che il suo principal deffetto è mancamento di cervello...»,¹¹⁷ Francesc de Borja, ja general de la Companyia, intercedeix per l’agressor: «ci è parso che V. R. debbia parlar alla Ecc.^za del vicerè, dizendo come l’intetione sua non è stata far’ vendeta alcuna, ma di aiutar quel povero huomo...».¹¹⁸ Fins i tot caldria intercedir per ell si la pena proposada fora massa dura.

Un altre cas sense implicacions violentes és contat pel secretari Polanco al rector de Barcelona: «La historia suya [padre Juan Catelano] es que el buen hombre salió de su seso estando en el colegio de Macerata y Loreto y airose lo mejor que se pudo en manera que tornó medianamente en su mano perfectamente».¹¹⁹ Sembla que la follia del jesuïta va ser transitòria i es de suposar que el fet d’airejar-lo, sentit literal a banda, suposaria l’exempció de la seua tasca habitual, cosa que sembla que va donar l’efecte esperat. El jesuïta va demanar permís per acabar la convalescència a la seua terra.

6.10 Lesions externes conegudes i alguna malaltia emergent

Sis notícies aparegudes als textos MB representen lesions de la pell o xacres amb manifestacions fonamentalment cutànies. Hi són les malalties eruptives infantils, com la pigota dels fills de Borja: «hacía tres días que tomó calentura a don Juan y a don Álvaro y a Dorotea, y ya estan los tres con viruelas, y la marquesa no dexa de tener el cuidado que vuestra señoría puede pensar».¹²⁰ Els xiquets malalts tenien aleshores entre 2 i 7 anys. Cert temps després, els fills del duc Joan, germans de pare de Francesc, també d’edats semblants, anaven passant-se la pallola uns als altres:

Doña Leonor y doña Ana con los otros sus hermanos han estado estos días de sarampión, que no ha ayudado poco para que fuese mayor el trabajo que se siente del mal de su madre. Ya, bendito Dios, están todos buenos, sino doña Margarita, que ha sido la postrera y está agora en lo lleno.¹²¹

Per la seua banda, Carles de Borja relata una lesió externa que va afectar el seu cunyat i veí, el comte d’Oliva. La malaltia tingué una evolució fatal: «Yo vine aquí un día después del fallecimiento del conde de Oliva mi hermano, a quien se llevó nuestro Señor el día de su santa cruz, no haviendo sido vista la indispusiçión de que murió hasta el postrero puncto, que fue una a[pos]temaçión en la punta de una nalga».¹²² L’apostemaçión degué ser prou important per atribuir-hi la mort del comte. Pere Gilabert de Centelles va sofrir un procés infecciós local, molt probablement un abscés (Devesa, 2014a). A primera vista resulta difícil creure que una afectació així li costara la vida, però cal considerar que actualment un focus purulent, no diagnosticat a temps ni drenat, pot presentar complicacions locals i generals, malgrat l’arsenal terapèutic disponible. En èpoques preantibiòtiques, la mala evolució d’aquestes lesions devia ser molt més freqüent. Fou l’apostema la causa inicial de la mort del darrer comte d’Oliva? Pogué influir la bogeria del Centelles en un hipotètic retard diagnòstic? Hi havia alguna altra malaltia de base o concomitant? Lamentablement no tenim dades que ens confirmen aquests supòsits.

La lepra o mal de Sant Llàtzer era una malaltia que estava en regressió al segle XVI, però en trobem encara un testimoni directe de Borja que informa sobre una obra benèfica a Portugal, duta a terme per Juana Serrana, una anterior dama de l’emperadriu Isabel que ell coneixia del temps de la cort: «Ha hecho en esta cibdad otra obra pía muy accepta a N. S., que es ayudar a una pobre casa donde se acogían los pobres tocados del mal que dizen de san Lázaro, de manera que se mantienen ya en ella doze leprosos».¹²³ La caritativa senyora estava ajudant al manteniment d’un llatzeret que allotjava dotze portadors de la pesta bíblica.

Hi havia, però, altres epidèmies percebudes com a noves. Vejam un curiós exemple contat per Borja durant la seua època de virrei. El lloctinent hagué d’empresonar el baró de la Roca per desacatament a l’autoritat. El noble català, després de maleir públicament l’Audiència, havia continuat demostrant la seua insubordinació amb una tirallonga d’insults a la reialesa i al mateix Borja:

porque diciéndome valenciano, no pienso que me hizo agravio; mas lo peor es que dixo, que con las provissiones de S.M. se limpiaría el salvo onor [...] Yo en sabiendo la cosa cómo havía pasado, embié luego a mossén Albanell, y dentro de XXIIII horas me lo truxeron presso; púsele en la cárcel con cadena i grillos, para castigarle como loco, pues locamente havía hablado; y por mucho que me rogaron diputados, conselleres y caballeros, nunca quise quitarle los yerros, aunque dizen que no se suelen poner a caballeros, puesto que no tienen constitución sobre ello. Después se los quité, informado de su enfermedad, porque con ellos se le acrecentarían las llagas y dolores que tiene del mal françés.¹²⁴

Borja estimava el seu origen i no es va sentir insultat pel qualificatiu de «valencià» llançat pel baró.¹²⁵ Després de deixar clar qui manava, va llevar els ferros al presoner que patia del «mal françés». Així, el lloctinent no sols feia una acció caritativa i preventiva de nafres i dolors, sinó que recuperava la legalitat, atés que posar grills a un noble anava contra els usatges, segons ell mateix reconeixia.

Ens interessa, però, la malaltia del baró de la Roca. El mal francés, o morbus gallicus, era tota una novetat clínica durant el Renaixement. Des de la seua aparició, a la darrera dècada del segle XV, nombroses obres mèdiques se’n van ocupar de la descripció, origen i tractament. De 1546 a 1548, apareixien els primers escrits d’autors, com l’alemany Grünpeck, l’italià Leoniceno i els espanyols Torrella i Villalobos. Gaspar Torrella va imprimir el seu Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum el 1547, dedicat al jove cardenal Cèsar Borja, la malaltia del qual seria una de les cinc històries clíniques incloses al final del llibre.¹²⁶ Durant tot el segle XVI continuen apareixent obres que tracten sobre la particular pestilència. Paracels se’n ocupa, Giovanni da Vigo li dedica especial interés i per a Luis Lobera de Ávila és una de les malalties cortesanes. Serà, però, Girolamo Fracastoro l’autor que bateja definitivament com a sífilis un procés que destacava per les seues lesions externes. L’insigne veronès publica el 1530 el seu tractat: Syphilis, sive morbus gallicus. L’obra és un poema llatí d’alt valor literari, en el qual es conta l’origen de la malaltia i se’n proposen remeis. Fins i tot es basteix la seua mitologia: el pastor Syphilo havia desviat cap al rei Alcitoo el culte degut al Sol; així caigué, sobre Syphilo i els altres infidels, la maleïda pesta; però la nimfa Amèrica va fer brostar de terra l’arbre benèfic que la curaria. Si la malaltia era o no de procedència americana serà una llarga polèmica que anirà més enllà del segle XVI, amb discussions tan fortes i llargues que encara cuegen.¹²⁷ El contacte sexual com a antecedent del contagi, fou observat des del principi, com posa de manifest la denominació de «lues venèria» atorgada per autors francesos. Villalobos ironitzarà sobre la forçada castedat de la por, mentre l’autoritat sanitària establirà vigilàncies als bordells (Paniagua, 1973).¹²⁸ Tenia la sífilis, en aquella centúria, les connotacions negatives que després va adquirir? L’acceptació del baró de la Roca, per part de Borja, no sembla corroborar-ho:

Tengo sacada una esperiencia en esto de las voluntades, y es, que los cavalleros que he tenido presos, después que estoy en Cataluña, son agora los que más voluntad me muestran, como son don Bernat Albert, y mossén San Climente, y otros; y el varón de la Roca, que no le conoscía, después que le tuve preso por lo que V. S. sabe, ha venido muchas vezes a mi casa y ha sido mi combidado y lo es siempre quél quiere.¹²⁹

El secretari de l’emperador, Cobos, havia instat Francesc de Borja a guanyar-se les voluntats dels nobles catalans. Controlar les bandositats era complicat i no sols es podia aconseguir amb repressió, calia també ma esquerra. La contestació de Borja ens permet conéixer que el baró de la Roca, després de l’episodi d’empresonament i malgrat el mal francés, va freqüentar la casa del lloctinent, el tarannà acollidor del qual també compta, és clar.

6.11 La sang i el fluix

Alguns dels textos estudiats tracten sobre la sang, acompanyant o no el fluix. El mateix Francesc de Borja contava, el 1557, que havia patit una malaltia de fluxo de sangre que li obligava a reposar per ordre mèdica.¹³⁰ Estimava que havia perdut unes quatre lliures de sang.¹³¹ Dos mesos després, continuava presentant símptomes: «Yo ando como suelo, y siempre el fluxo de la sangre acude algo más excesivo de lo [que] para la salud parece convenir...».¹³² La descripció concorda amb una hemorràgia intermitent, probablement per via anal. Seria allò que hui anomenaríem rectorràgia. En cap moment es parla de cámaras, la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos».¹³³ Estava cansat perquè perdia sang, o perquè li’n sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...».¹³⁴ Resulta interessant el fet d’atribuir l’excés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en l’actualitat en certes malalties.¹³⁵

6.12 Mals de pedra, orina i ronyó

Els patiments urològics solen aparéixer en les obres mèdiques i quirúrgiques renaixentistes. El saber anatòmic va propiciar avanços en el coneixement i tractament d’aquestes malalties i, fins i tot, l’aparició d’obres especialitzades. El burgalès Francisco Díaz publicava el 1588 una obra que es considera el punt de partida de la urologia moderna.¹³⁶

Les malalties o símptomes de tipus urològic estan presents en 13 ocasions. Hi figuren tant les molèsties urinàries (trabajo, escozimiento, ardor de urina) com la patologia més clarament vinculada al còlic de ronyó: dolores de hijada y de arenas, achaques de piedra y de urina, etc. El mateix Francesc de Borja es queixava d’algunes molesties: «antes que aquí llegasse, me sobreviniesse con las demás viejas una nueva enfermedad en la vía de la urina, que siempre que la havía de hazer, sentía notable dolor y escozimiento».¹³⁷ Els símptomes de Borja correspondrien a disúria, terme que també es coneixia al segle XVI, encara que, potser, en un significat més restrictiu.¹³⁸ Uns anys després, contaria els dolors d’un altre jesuïta que probablement patia d’alguna cosa més que un còlic renal: «Al P. Tablares [Pedro de Tablares] tengo en cama, y fatigado a ratos con calenturas y otros achaques de piedra y urina. Témese de su salud».¹³⁹

Respecte a la hijada o dolor de hijada sols apareix una volta, fora de la patologia urològica exclusiva: «martirio de la hijada y del estómago».¹⁴⁰ En les altres ocasions, el concepte va lligat més clarament a la litiasi renal, com en el cas del rector del col·legi de Madrid, Pedro Saavedra: «aunque nos han seguido trabajos de enfermedades, y yo he andado siempre cayendo y levantando de mi hijada y riñón y piedra, al presente estoy mejor, y sólo un hermano tengo enfermo».¹⁴¹ També Martí d’Aragó, després d’una llarga malaltia amb diarrees, contava altres símptomes: «y en la convalescencia haver tenido muchos dolores de hijada y de arenas».¹⁴² L’episodi del comte aragonés apunta a la patologia urinària, i podria correspondre a allò que hui coneixem com a còlics nefrítics.¹⁴³

6.13 De la fisiologia a la patologia: embaràs i part

L’embaràs i el part, encara que són fenòmens fisiològics i naturals, tenen el seu perill per a mares i fills. Si això és cert ara, al segle XVI ho era molt més. A falta d’estadístiques, la mortalitat postpart devia ser elevada, com també la del fetus i del nadó. L’assistència obstètrica estava en mans de dones semiprofessionals: comares i llevadores eren expertes en l’assistència. Els metges i les institucions intentaven millorar la formació d’aquest grup sanitari. Així, entre les finalitats de la Pragmática de 1477 que regulava el Protomedicato, figurava la d’examinar també les comares. Tret d’Itàlia, l’accés de les dones a la universitat, i per tant a la medicina, estava pràcticament barrat a tot Europa des de feia segles, de forma que les publicacions sobre l’embaràs i el part eren signades per homes. Una excepció fou la de Trotula, una dona procedent de l’escola de Salern i autora de Passionibus Mulierum, llibre difós entre els segles XII i XV, que circulava durant el XVI com una obra clàssica.¹⁴⁴ Per altra banda, el mallorquí Damià Carbó publicava el 1541 un llibre amb aquesta intenció: «es nuestro propósito tractar del oficio de la comadre y todo lo que fuere necesario para semejante exercicio...».¹⁴⁵ Els coneixements anatòmics havien millorat, com ho demostra la descripció de l’aparell genital femení i del fetus publicada per Valverde de Amusco. Nombrosos metges s’ocupen de l’embaràs y del part, entre els quals destaquen els tractats de Luis Mercado, De Mullierum affectionibus (1579), i de Núñez de Oria (Coria), Libro del parto humano (1580). Els metges sols atenien excepcionalment les embarassades i parteres, però l’assistència dels cirurgians al part distòcic anava obrint-se pas (González Navarro, 2006: 107-157).

Com era d’esperar, les notícies sobre embarassos i parts sovintegen en la documentació revisada, comptabilitzant un total de 44, que correspon a un 5,78% de les manifestacions específiques. La terminologia és la pròpia de l’època: preñada, preñado, preñez, alumbramiento, parto, parido, etc. En nombroses ocasions, es fa saber la novetat de la gestació, la bona marxa de l’embaràs o el part feliç; en altres, hi ha alguna incidència superada, com en el naixement de Francesc de Borja. El duc Joan li ho conta al seu sogre: «Que Nuestro Señor, por su misericordia, ha alumbrado a mi Señora la duquesa con un hijo y servidor de vuestra merced, la cual, gloria de Dios, está buena aunque el parto ha tenido algo fuerte».¹⁴⁶ No es corrent trobar la preocupació de l’embarassada mateixa, com en el cas de l’esposa de Francesc de Borja: «le suplico que a todos nos encomiende a Dios y también mi alumbramiento, que será en este mes y en este lugar sola...».¹⁴⁷ Elionor de Castro es queixava de soledat, atés que Francesc havia marxat a l’encontre de Carles V per ajudar a la campanya de Provença.¹⁴⁸

De vegades, l’embaràs era dubtós, com en el cas de l’esposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada».¹⁴⁹ En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:

El domingo passado, me mandó abisar Dn. Luis, limosnero mayor de S. M., que la reyna estaba muy mala, y dixéssemos todas las missas por ella: que le habían dado el santísimo sacramento. Y estando el mismo domingo predicando el P. Ramírez, me binieron a dezir que había parido, y que estaba mejor la reyna [...] Y luego que acabó la missa, me embió a dezir el limosnero que era fallescida; y así fallesció, téngala el Señor en su gloria, el mismo domingo que digo. Hasta el día que fallesció, no se dixo en la corte que estaba mala, ni lo sabíamos, aunque ella andaba indispuesta y entre los médicos gran disensión, que unos dezían que estaba prennada, y otros que no, sino que tenía otras enfermedades. Llegó aquel día, dende el sábado antes, a mostrar mucha enfermedad. Diéronle una purga rezia, y con ella echó la criatura muerta y a la una, después de medio día, fallesció, diziendo cosas marabillosas con un crucifixo en las manos...¹⁵⁰

Els fets van demostrar dramàticament que, malgrat l’assistència mèdica privilegiada de la cort, Isabel de Valois no havia estat diagnosticada correctament del seu embaràs. Al marge de la probable patologia associada, l’error mèdic va ser monumental. La reina moria el 3 d’octubre de 1568, després de parir una xiqueta de cinc mesos que va durar unes hores.¹⁵¹

Més confús encara fou el cas del possible embaràs de la segona esposa del duc Joan de Borja. Cap a finals de l’estiu del 1542, la duquessa començà a trobar-se malament. Arrossegava unes febres tan llargues que a Saragossa va arribar el rumor de la seua mort. El duc desmentia el succeït i anunciava, el 17 de setembre, que la convalescència de Francesca «no podrà ser breve por estar preñada».¹⁵² A principis de novembre, Joan de Borja continuava informant el seu cunyat sobre la milloria de la germana: «Espero en ella [la misericordia de Dios] que, pues nos ha sacado de la mayor afrenta, no nos desamparará en esta hasta el parto, aunque es larga la carrera, porque será por todo diciembre o los primeros de enero».¹⁵³ A la carta següent corrobora que la duquessa estava embarassada, i atribueix a una epistaxi la minva en les cabòries de la seua esposa: «y con havelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba y como todo ha de terminar con el parto, si Dios quisiere».¹⁵⁴ El dia de Nadal, el duc confirma que la salut de l’esposa seguia recuperant-se.¹⁵⁵ El 9 de gener següent, Joan de Borja mor. No hi ha constància del naixement de cap fill de la duquessa en les dates previstes per al part, atés que el darrer va ser Tomàs, nat en 1541. Tampoc tenim notícies d’un fill mort al nàixer, però no sempre hi ha dades documentals en aquests casos. Fora un embaràs real o infeccions febrils, o les dues coses alhora, el ben cert és que la condició física de la duquessa va ser suficientment ferma per a superar la pròpia malaltia i el trasbals de la mort del marit, al qual va sobreviure 33 anys (Devesa, 2011).

Un cas més clar va ser el d’Elionor de Castro, esposa de Francesc de Borja: «Y crea V. S. que para estorvar mi yda, ni hará el caso estar la marquesa mal parida de un hijo y en la cama...».¹⁵⁶ Considerant que el darrer fill conegut fou Alfons [Alonso], nat el 1539, cal pensar que el mal part d’Elionor de Castro correspondria a un avortament o fetus mort, encara que no tinguem constància escrita d’aquest fet.¹⁵⁷

6.14 Altres malalties de les dones

Hem trobat una referència a patologia mamària, contada per Joana, filla de Francesc de Borja:

A onze deste, a las onze de la noche, fue Dios servido de alunbrar a la marquesa y darle una hija, con que estamos muy contentos, aunque no han faltado travajos con haverle acudido a la marquesa grandes calenturas y a avrírsele un pecho; y así queda harto fatigada, aunque lo pasa con gran paciencia. La niña está vuena. Llámase Tomasa, por una devoción que la marquesa tiene con este glorioso santo.¹⁵⁸

La mare de la criatura era Elvira Enríquez de Almansa i Borja, la qual, segons el text, va tenir una ferida, clavill o quebrassa del mugró, cosa prou freqüent en els primers moments de la lactància. Aquesta seria la patologia més compatible amb l’expressió «avrírsele un pecho», sense descartar del tot una altra possibilitat, com una mastitis oberta. Tanmateix, en el darrer cas es possible que hom haguera parlat d’un apostema.

Per una altra banda, cal citar una expressió de patologia probablement ginecològica. Ho relata Joan de Borja en una carta al seu cunyat. El duc s’excusava de no haver atés un negoci d’estratègies matrimonials per la malaltia d’una dona pròxima: «También ha acaescido en estos días que doña Beatriz Maza ha adolecido y ha llegado a punto de morir de la flujada y aún no está sin mucho peligro según dicen en esta hora...».¹⁵⁹ El flux o flujada podria ser hemorràgic o pertànyer a qualsevol evacuació de superfluïtats, inclosa també la menstruació (DETEMA). Entre distintes eventualitats, en aquest cas és lògic pensar en una hemorràgia vaginal, fora menstrual o no.

7. LA VIOLÈNCIA CONTRA LA SALUT

Malgrat l’obvietat, cal recordar que la violència genera malaltia i mort. Les guerres, la delinqüència i les agressions individuals són una constant històrica i continuen essent una xacra difícil d’erradicar. El segle XVI no n’estava exempt.

Les disputes territorials, dinàstiques i de religió enfrontaven el món cristià fent d’Europa un escenari de batalles acarnissades. L’amenaça turca i barbaresca era quotidiana al Mediterrani i la força militar otomana es feia present de tant en tant. Els exèrcits creixien i les armes de foc augmentaven els morts i ferits, amb lesions més destructives. Fora dels grans enfrontaments, l’àmbit hispànic gaudia d’una pau aparent, sota la qual emergia ara i adés una violència de baixa intensitat. Les revolucions dels agermanats i comuners, les habituals bandositats feudals, el bandolerisme a Catalunya o les revoltes morisques d’Andalusia i del Regne de València, alteraven sovint la normalitat, deteriorant la salut individual i col·lectiva. La repressió violenta d’un poder reial, cada volta més fort, i d’una autoritat religiosa, cada cop més intransigent, completaven el quadre.¹⁶⁰

Tot aquest ambient, encara que de forma irregular i no proporcional als fets, té el seu reflex als documents MB. Hem comptabilitzat un total de 203 comentaris sobre accions violentes, la qual cosa suposa al voltant de la quarta part (26,67%) de totes les al·lusions a malalties o alteracions específiques de la salut. Vora la meitat (103) eren casos de delinqüents presos per la justícia, captius de corsaris i altres privacions de llibertat. En 62 ocasions es tractava de notícies sobre individus pendents de càstig, sentència o interrogatori. En 29 casos hi ha un relat concret de ferides o maltractament físic, i en 9, diferents càstigs, no mortals, per part de la Inquisició (sambenito, presó, desterrament, etc.). Cal remarcar també que, de les 317 referències a la mort de persones, 71 (22,39%) eren per causa violenta –per delinqüència o repressió institucional, civil o religiosa.

7.1 El Mediterrani, un mar perillós

El Mediterrani tenia una tradició corsària que venia de lluny. Als segles XIV i XV, els vaixells de la federació catalano-aragonesa exercien la pirateria de forma hegemònica. Catalans, valencians i mallorquins assaltaven les costes de Barbaria i del regne de Granada, abordant embarcacions de qualsevol territori rival, sense distinció de credo (Unali, 2007). Al Cinc-cents, el Mare Nostrum era un món complex, on els captius i el seu rescat formaven part d’un comerç actiu entre les dues voreres, un espai de fronteres mal definides i grans connectivitats entre els diferents països riberencs. Mercaders, ambaixadors, expulsats, renegats, marins, captius, traductors i frares trinitaris o mercedaris circulaven d’una vora a l’altra. S’estima en quasi un milió, els cristians captius dels segles XVI, XVII i XVIII. En època moderna, sols a Itàlia, hi hagué entre 90.000 i 120.000 musulmans confinats. L’enfrontament entre els dos imperis, cristià i otomà, complicava una situació, agreujada més encara amb l’eventual aliança de la monarquia francesa amb els turcs. Es donava una contradicció important: els poderosos estols imperials no servien per protegir la costa de les incursions a petita escala. El duc d’Alba va reconéixer que sols les galeres genoveses podien evitar la completa desprotecció de les costes del Principat (Hernández, 2012).¹⁶¹ Al llarg de la centúria, les accions barbaresques i l’amenaça turca sobre les riberes cristianes van ser un malson constant que de tant en tant es feia real. Joan de Borja clamava contínuament per tal que la corona s’ocupara del perill pirata, ateses les contínues incursions per la costa que ocasionaven danys a persones i hisendes, presa de cristians i fugida de moriscos. Els captius cristians, sobretot si eren «valuosos», suposaven un negoci sucós per als corsaris. A Menorca, el 1540, els fets van ser greus. Així, el Consell Reial d’Aragó informava Borja, en aquell moment lloctinent de Catalunya:

entre los otros daños que ha recibido la dicha villa [Mahó] después que Barbarroja la destruyó ha sido no pequeño el de las viñas por no conrearse, las cuales están muy perdidas y maltratadas a causa de los más de sus dueños son muertos o cautivos de Barbarroja, por lo qual tiene la dicha villa mucha necesidad [...]. Suplicamos humildemente que tuviésemos por bien de preveer que los dichos trigos no se saquen fuera...¹⁶²

És evident que la ràtzia de Barba-rossa havia causat carestia i pobresa a Mahó. En conseqüència, els menorquins s’oposaven a traure el blat per abastir les naus de l’estol reial. Deu anys després, trobem més notícies dels corsaris a la costa valenciana. Ens ho conta Francesc de Borja: «y también por andar Gargut arrayz por estos mares, tan vezino a Gandia, que, ha media jornada, ha tomado una villa de 400 casas, que se dize Cullera, aunque, bendito N. S., no han llegado las personas que tomó a doze...».¹⁶³ Pot ser que Borja no tinguera encara prou informació o que intentara minimitzar la importància dels fets però l’assalt i saqueig de Cullera pels corsaris de Dragut era un perill massa pròxim per no tenir-lo en compte.¹⁶⁴ Borja es troba exercint de duc i li preocupa la defensa del seu territori. Així ho demostren les seues decisions. Una de les primeres mesures preses, quan va arribar a Gandia, va ser la construcció de la muralla.¹⁶⁵ Per altra banda, hi havia connexió entre els corsaris i els moriscos valencians, de forma que sovint algun grup d’aquesta minoria embarcava amb els seus correligionaris. Francesc de Borja va decretar dures penes dirigides a tallar qualsevol intent de fugida de la població morisca. Des de Castelló de Rugat, el quart duc disposava:

Primo, que ningú sia gosat, així home com dona, ab ses mullers e familia de la present Baronia de Castelló, chics e grands que de sa pròpia terra eixirà e se’n irà o serà trobat que se’n vaja per a embarcarse y passar-se’n en terra de moros sia encorregut y de facto encórrega en pena de perdre la vida y tots sos béns, applicadors als cófrens de sa señoria y en la mateixa pena encórreguen los traginers y mariners y altres persones que en les dites coses consentiran, daran consell favor y ajuda.¹⁶⁶

Les ordres continuen, amb el mateix tarannà, per als que se’n van cap a la costa, amb intenció de fugir a terra de moros, o aquells que tinguen relació amb «moros o turchs que van ab fustes, robant y cativant per la costa del present regne...».¹⁶⁷ La cosa no anava de broma. La permeabilitat de la costa i els contactes dels moriscos amb els corsaris eren presents a la Safor. A principis de segle, hi ha documentada una notícia sobre pirates moriscos d’Oliva, com el capità Balaguer que va comandar un estol de sis vaixells (Alonso, 1998).¹⁶⁸ Per altra banda, uns deu anys després que Francesc de Borja dictara les disposicions esmentades, els germans Alicax i Caxeta, també moriscos olivers, havien aconseguit passar a la costa d’Alger i es dedicaven a l’activitat corsària. Alicax, després de participar en el saqueig de Menorca i d’emportar-se 20 famílies del raval d’Oliva, fou agafat per galeres cristianes i reclamat per la Inquisició. La història acabà dramàticament atés que el corsari fou cremat a València el 1576, mentre que el seu germà, en venjança, aconseguí que mataren, lapidant públicament, fra Miquel d’Aranda, sacerdot captiu de l’orde de Montesa que havia comprat per intentar el canvi amb Alicax.¹⁶⁹