Malalties i remeis

Les alteracions de l’orella, com les de la vista, poden tenir caràcter limitant, especialment quan són de certa importància. En el cas de l’orella, de vegades es podien compensar, com intentava Francesc de Borja amb un instrument auxiliar: «Hecho esto, ha querido y mandado que yo la oya en confessión; y aunque he menester la caña a ratos para oyr, como S. Sría, no me he podido escusar...».⁷⁵ La necessitat intermitent de la pròtesi auditiva fa pensar en una hipoacúsia transitòria. Pot ser que Borja presentara una sordesa moderada momentàniament agreujada per alguna incidència afegida (refredat, otitis, tap de cera, etc.). La canya referida devia ser un tub (vegetal, ossi o metàl·lic) que amplificava el so, utilitat coneguda des de l’antiguitat. Curiosament, fou un jesuïta, Atanasi Kircher, qui va dissenyar el primer «telescopi» auditiu o tub acústic al segle XVII.⁷⁶A les centúries següents, es va difondre l’ús de les conegudes trompetes en forma d’embut.

En altres casos, la pèrdua d’audició era una barrera tan important que podia impedir una meta desitjada, com les missions:

El padre don Diego [Diego de Guzmán] aunque tiene la misma voluntad con que de aquí partió de servir a Dios NS en las Indias, todavía falta por experiencia algunos estorbos y especialmente el de su sordez que le impide el aprender nueva lengua y por consiguiente en lo oir confesiones y enseñar la doctrina cristiana.⁷⁷

Les 11 referències a malalties oculars formen el segment més nombrós del grup. La terminologia va des de la simptomatologia dolorosa o inflamatòria – mal de los ojos, ojo hinchado– als defectes visuals –vista corta, mal de la vista, falto de vista– o de significat dubtós: reuma a los ojos. En ocasions, es difícil determinar el tipus de malaltia ocular: «La duquesa [Francesca de Castre-Pinós] no podrá escrivir con éste, porque trae un ojo hinchado, aunque de lo demás está mejor...».⁷⁸ Un ull inflat podia correspondre a tantes i diverses causes que fa impossible qualsevol aproximació etiològica. En altres casos, el problema se centra en la disminució o la pèrdua de la visió. Com el de l’orella, el defecte visual representava un seriós entrebanc per a la tasca qüotidiana: «Circa Antonio Casario ci avisano di Macerata che per la curta vista viene a non tener troppo authoritá con li scholari suoi...».⁷⁹ És evident que el jesuïta no podia continuar dedicant-se a la docència. La ceguetat podia sumar-se i afegir dramatisme a les dificultats econòmiques: «El ha entendido [maestro Ávila] que Marina de Ávila, su madre, está en la villa de Barahona, tierra del duque de Medinaceli, ciega y pobre».⁸⁰ No apareix cap referència a l’ús de lents per corregir defectes visuals, encara que al segle XVI les ulleres ja eren utilitzades en cercles socials alts.⁸¹

6.7 Malalts del cor o de l’ànima?

Encara que les referències al cor són contínues en els textos revisats, resulta difícil detectar les malalties pròpiament cardiològiques atesa l’ambivalència del llenguatge del segle XVI, encara vigent a l’actualitat, que identifica cor i ànima en una mateixa localització. El pensament aristotèlic seria una de les arrels profundes d’aquesta concepció. El galenisme ubicava l’ànima racional al cervell, però el cor continuava essent el suport de l’ànima irascible i, per tant, de les virtuts corresponents, ira, audàcia, esperança, amb les seues oponents, temor i desesperació.

Quan Francesc de Borja es queixa, entre altres coses, de congojas de coraçón,⁸² no estem segurs si realment es tracta d’algun símptoma cardíac o d’un estat anímic depressiu consegüent a les malalties que en aquell moment tenia. També resulta complexa la interpretació dels problemes de cor dels col·legials de València referits pel visitador jesuïta: «de los pocos nuevos que aquí hay, están no sé quantos tocados de mal de coraçón, y todos a una mano tan flacos, que se les pareçe andar en disposición de enfermar». Això li contava el P. Gil González Dávila a Borja, queixant-se del col·legi que, al seu parer, no era un lloc tan sa com caldria. Al final de la carta, insisteix: «aquí hay mucha gente muy menuda y de poca edad; y cierto, estos mochachos apruevan tan mal, y son tan costosos, y al cabo y a la postre dan en un disparate, si no se han quebrado antes la salud con mal de coraçón, etc.».⁸³ Als diccionaris antics, el mal de corazón es defineix com un baf o flato que repercutiria sobre el cor, però també cal tenir en compte l’assimilació a la gota coral, és a dir l’epilèpsia.⁸⁴ Tanmateix, no es probable que hi hagueren diversos col·legials epilèptics al mateix temps. Més compatible seria acceptar una tercera accepció del mal de cor, que equivaldria a mal d’amors, com apareix a la literatura del segle XVI.⁸⁵ Mal d’amors o flatulències, patologia del cor o de l’ànima, allò ben cert és que els xicots, probablement adolescents, del col·legi de València no gaudien de molt bona salut per la primavera de 1567.

Hi ha alguna ocasió on la referència al cor sí que té un sentit orgànic, com el que hui li donem a la malaltia cardiològica. Així, quan Polanco es fa creus de la resistència vital de Borja, a la vista de les troballes post mortem del seu cos, es refereix al cor com l’òrgan vital: «que es cosa de admiraçión cómo tanto tiempo el coraçón pudo resistir...».⁸⁶ També podria tenir base orgànica, del cor o simplement toràcica, la patologia d’un germà jesuïta del col·legi de Granada: «y el otro es Hierónimo Benadaura, de los moriscos naturales de Granada, que no sólo tiene la indisposición de echar sangre, pero aun también mal de corazón y cabeza y al presente está inhàbil para cualquier cosa de las de la Compañía».⁸⁷ És molt probable que el jesuïta morisc fora tísic i les molèsties del «cor» formaren part de la patologia pulmonar de base. En tot cas, presentava un quadre clarament orgànic que li impedia realitzar la seua tasca habitual, com assenyalava el rector P. Navarro que, a la mateixa carta, aporta una descripció completa del cens de jesuïtes i malalts.

L’activitat educadora de la Companyia entre els moriscos mereix un comentari addicional. A Granada funcionaven dos col·legis, el de San Pablo, fundat el 1554 y el del Albaicín el 1559. Aquest últim va arribar a tenir, el 1560, tres-cents cinquanta alumnes moriscos i dos-cents cristians. El nombre de jesuïtes anà variant entre un màxim de 12, el 1561, a un mínim de 6, el 1566. A la casa de l’Albaicín, hi estigué des del primer moment Juan de Albotodo, jesuïta morisc que adoctrinava els alumnes en àrab. La Companyia va arribar a incorporar diversos moriscos, entre els quals destacaven: tres de Granada, el referit Albotodo, Jerónimo de Benarcama i Ignacio de las Casas; dos de Gandia, Martín Bedix i Pedro de Gandia, i un de Murcia, Francisco Hernández.⁸⁸ L’escola jesuïta de l’Albaicín representa la iniciativa educadora i evangelitzadora de la Companyia i mostra un cert paral·lelisme amb la que Borja va posar en marxa a Gandia, salvant les grans diferències de nombre d’estudiants i d’evolució, fracassada en el cas del centre gandià per causes no bèl·liques.⁸⁹ Tant l’una com l’altra responien a un intent assimilador, per via educativa, de la cultura i religió de les minories musulmanes hispàniques. Hi havia precedents abans de l’acció jesuïta. Així, Carles V havia fundat el 1530 el Colegio de San Miguel a Granada. El centre, però, va fallar en els seus objectius pel poc interés dels cristians nous, segons versió oficial. Tanmateix fou precisament un dels jesuïtes moriscos esmentats, Ignacio de las Casas, qui donava una altra explicació:

los malos tratamientos que los Rectores no cuerdos y discretos les hizieron; porque, a los tan nuevos en la fe i costumbres nuestras, quisieron apremiar luego a comer tocino y, haziéndoseles de malo y asqueroso como carne no usada, se lo refregavan por los hocicos y les hazian otras befas pesadas diziéndoles palabras injuriosas y llamándoles perros moros.⁹⁰

A diferència d’aquesta «educació» brutal, el col·legi de l’Albaicín portava una línia més benigna i efectiva, però que requeria temps. El 1566, any de la carta del P. Navarro, era ja un moment de declivi en l’activitat del centre, que fou suprimit el 1569, per la guerra de Las Alpujarras, que va tenir conseqüències funestes en la població morisca de Granada (Soto, 2007; Perry, 2011; Navarro, 2013).⁹¹

6.8 Mals de cap, tremolors i paràlisis

Les afeccions que hui anomenem neurològiques han despertat l’atenció al llarg de la història, com ho demostren les descripcions clàssiques de l’epilèpsia o «malaltia sagrada». Així, trobem una rica terminologia per descriure paràlisis, tremolors, pèrdues de consciència i altres alteracions. Al segle XVI, l’interés continuarà amb el suport d’una base anatòmica ferma. El 1549, l’holandés Jason Pratensis va publicar De cerebri morbis, considerat el primer llibre que tractava per separat aquestes malalties (Pestronk, 1988).

Encara que de vegades resulta difícil, hem diferenciat les malalties neurològiques de les psíquiques. Els documents MB aporten 44 citacions classificables a l’àmbit de les primeres. Hi ha un subgrup de mals de tipus motor, temblores, perlesía, tullimiento, amb 9 referències, i un altre, majoritari, amb 35, que fa menció a les anomalies atribuïdes al cap, cabeza enferma, mala, enflaquezida, indisposición, dolor, molestia, mal, vagido de cabeza i també als vertígens o alteracions de consciència, vértigos, desmayo-s, desvanecimiento, paragismo.

El següent text, és un bon exemple de perlesía:

Ofrésceseme advertir a V. P. que si conviene mi mudança, que no sea a tierras frias, porque me hazen notable daño a la salud, que ha años que me apuntan ramos de perlesía, y en predominando tantico frío en mí, se me envara un lado desde el celebro y media garganta hasta la pierna; y así se me ofresce que pues dondequiera hay almas, que si no es en Alcalá o aquí (que por el fruto de los estudiantes es bien posponer mi salud), que fuese en Valencia o Lisboa, que son tierras calientes, que son apacibles para mí, y hay también estudiantes.⁹²

El P. Juan Ramírez descrivia un quadre focal, hui compatible amb hemiplegia o hemiparèsia, que empitjorava amb el fred, per la qual cosa demanava un trasllat a terres més calentes. També Francesc de Borja descriu un «ramo de perlesía» en un dit, en el context d’unes afeccions més globals.⁹³

El P. Araoz, per la seua banda, es queixava del cap: «Por estar un poco mal de cabeça, del sol que me ha dado, scribo de mano agena...».⁹⁴ La datació de la carta, a 1 de setembre, explica que el provincial jesuïta atribuïra les molèsties a una excesiva exposició solar, que probablement havia suportat aquells dies de finals d’estiu. A Francesc de Borja també el destorbaven en la seua tasca epistolar uns suposats símptomes del cap: «De mi mano fuera ésta si no me fatigasen unos vagidos de cabeza. Cuando ella me diere licencia satisfaré a mi buen viejo [Bustamante]».⁹⁵ El vahído o vagido equivaldria a mareig o rodament de cap i, fins i tot, a allò que hui entenem per lipotímia.⁹⁶ No sabem les indisposicions que van causar a Borja els desmais, atés que sols hi refereix un catarro que havia patit feia 15 dies. L’anterior general Laínez havia faltat feia un mes i potser aquesta circumstància també hi jugava, ateses les responsabilitats de Borja en aquell moment. Ell mateix va notificar la mort de Laínez a diversos personatges. En una de les cartes, descriu els moments finals del segon general: «y de allí a un rato despertó ya con un paragismo que le quitó la habla y la mayor parte del sentido, en lo qual duró 43 horas para salir más purificado deste destierro y cárcel miserable».⁹⁷ El paragismo o paroxismo, amb pèrdua de la parla i de la major part de la consciència, és compatible amb l’afectació neurològica greu de la qual Laínez ja no es va recuperar.

Hi ha també un quadre de difícil interpretació, presentat pel pare de Francesc de Borja: «Los brazos tengo harto embarazados de lo del celebro...»,⁹⁸ contava Joan de Borja al seu cunyat el vescomte d’Évol, pel mes de març de 1542. És clar que el duc experimenta torpor en els membres superiors que atribueix al cervell, reflectint probablement l’opinió dels metges. Sense aventurar hipòtesis diagnòstiques arriscades, el quadre suggereix també origen neurològic. Mesos després, Joan de Borja faltava: «Después que V. M.^t se partió de Valencia y se volvió el duque mi padre a su casa, le vinieron unas calenturas, de las cuales y de unos desmayos y vómitos muy grandes que le sobrevinieron, fué nuestro Señor servido de llevarle a su gloria a los IX del presente...».⁹⁹ Francesc de Borja ho conta a Carles V, però les manifestacions descrites no orienten massa sobre la causa de la mort.

6.9 Les malalties mentals

Al marge dels vestigis més antics, a l’antiguitat grega estan presents les malalties psíquiques. Pels temps hipocràtics, es troben descripcions que concorden amb la mania, la paranoia, el deliri, les fòbies o la histèria. Galè localitzava la raó al cervell i assenyalava que les causes de la follia poden estar en el cos o en la ment. A l’edat mitjana, probablement heretats de la cultura musulmana, apareixen a Europa els primers hospitals que acullen els pacients amb trastorns mentals. Un dels primers centres específics fou l’Hospital dels Innocents, fundat a València pel pare Jofré el 1409 (Jetter, 1972).¹⁰⁰ Tanmateix, caldrà esperar al segle XIX per a que la psiquiatria aparega en el món de les especialitats mèdiques. Al segle XVI hi ha una tensió entre la influència del pensament religiós, que tendeix a veure càstigs divins o bruixeria en els folls, i l’atribució de les malalties mentals a causes naturals (Ackerknecht, 1993). En aquest segon grup quedaria alineat el pensament de Lluís Vives, considerat com un dels precursors de la psicologia. Era una visió més laica, a la qual va contribuir també Erasme de Rotterdam.

En la nostra recerca hem trobat 50 referències a símptomes o malalties de tipus psíquic que suposen el 6,6% de les afeccions específiques. S’han recollit 31 manifestacions compatibles amb ansietat/depressió: pena, melancolías y tristezas, afligida, mucha pesadumbre, imaginaciones tristes i expressions semblants. Es van reconéixer trastorns del son en 6 ocasions: no poder dormir, vigilias, esto del sueño, etc. La follia aparegué clarament en 13 paràgrafs, de l’estil de: salió de su seso, ilusiones, loco, mancamiento di cervello, flaqueza de juicio. Vejam uns pocs exemples més detalladament.

Els símptomes depressius recollits formen un bloc important. Així, Francesca de Castre-Pinós va presentar un llarg episodi de febres que s’acompanyava de tristors, malenconies i alteracions del son. El duc de Gandia, que ho atribuïa a un embaràs, escrigué el 5 de novembre d’aquell any 1542:

Lo que en ésta puedo dezir es que la calentura es tanto menos de lo que solía, que si ella sola fuese el mal no se havría de tener en nada, aunque siempre se enciende a la terciana, pero con esto hale crescido tan grandes accidentes del humor melancólico con tanto enflaquecimiento de cabeza que ninguna hora del día, sino el rato que duerme, que bendito Dios es más de lo que solía, puede reposar, porque aunque no fuese quien es, ver sus vascas, sus lloros y otras cosas semejantes con mayor dolencia para quien lo vee [...] está tan apoderado de su cabeza y sujeto este mal que me tiene con más pena y cuydado de lo que podría decir.¹⁰¹

Dos mesos abans, Joan de Borja ja havia comentat que l’esposa presentava «continuo hastio y vigilias, porque es verdad que en seis o siete noches ni en los días no ha dormido tres horas».¹⁰² Les possibles complicacions del quadre el preocupaven: «Verdad es que queda tanta parte del humor melancólico que me tiene continuo con mucho recelo que sea parte para tornar a corromper los otros humores». A banda de conéixer la teoria humoral del galenisme vigent, el duc de Gandia tenia una fina sensibilitat per captar la psicopatologia i la seua influència en la salut global de les persones, com ho demostra el següent text dirigit al seu cunyat:

Yo no tengo que dezir para suplicar a vuestra señoría que estime su salud menospreciando lo otro, pues son tan diferentes de valor que lo uno vale por razón y lo otro por opinión y and[ando] al cabo; sin la salud no vale nada. No me satisfago, ni me vasta que vuestra señoría diga que no lee cartas ni ve negocios, porque no está tanto el daño en esto como en lo que dije, que es necesario aconhortarse viéndolos o no viéndolos.¹⁰³

El vescomte arrossegava una malaltia que apareix als documents des de principis de 1542. La carta intentava donar ànims al malalt i constitueix un exemple de psicoteràpia. El duc indueix el cunyat a considerar la importància de la salut respecte a les altres qüestions «mundanals». Va influir també la feblesa del seu cos? Potser sí, atés que, en aquell moment, Joan de Borja presentava una malaltia amb alts i baixos. En una carta posterior, comentarà:

Pero aunque yo no soy físico, sí he estudiado dar mi consejo en arte y en razón y en experiencia y en que «contraria contrariis curantur», y como el mal de vuestra señoría ha sido y sea poco comer y menos dormir, mucho cuidar y más trabajar, continuo enojo y ocupaciones que corrompen los humores. La principal cura de esto sería el aconhortamiento para no sentir las cosas de manera que caven hasta acabar lo que queda...¹⁰⁴

El duc insistia en atribuir una part important de la malaltia del vescomte a les preocupacions i l’excés de treball. Les referències a l’aforisme hipocràtic, contraria contrariis curantur, i a la corrupció dels humors, confirmen la cultura humanista de Joan de Borja i la seu afició a la medicina.¹⁰⁵

Un altre personatge amb manifestacions de depressió i ansietat és el fill primogènit de Francesc de Borja. El P. Santander, de visita a Gandia, va ser testimoni de les tribulacions del duc Carles i li ho va contar a son pare:

Visité al duque [Carles de Borja], que holgó mucho [...] tiene necesidad de alegrarse de que le trata mal la melancolía, ayudándole la ymaginación fuerte de çierto miedo de algunos achaques, maxime de urina. Vive con pena, y deseo velle sin ella. Ayúdele V. P. en todo lo que pueda; y si todos los de por acá fueramos para algo, aquí estamos. Ordénenos V. P. el cómo, porque açertemos, aunque confió en Dios que ya nos entenderíamos algo.¹⁰⁶

Anteriorment, Carles de Borja ja manifestava una personalitat feble, amb forts conflictes interiors. Així, li contestava a son pare, a propòsit d’un regal que li va enviar de Roma:

V. P. no ha merecido poco para con nuestro Señor en consolarme con el libro de caza, pues con esta aprobación y otras permisiones de otro t[i] empo me podré defender de quien me quisiere estrechar a que dexe un exercicio, tan necesario, como veo por esperiençia, para la salud del cuerpo, y para el alivio de los pesados cuydados que tiene un alma que bive en la vocaçión que yo, que casi puedo decir que no la escogí, pues quando llegué a edad de mirar por mí, ya me conozí sin libertad.¹⁰⁷

La reflexió sobre la manca de llibertat per al paper que la vida li havia reservat, i que potser l’aclaparava, sembla sincera. Carles de Borja havia heretat un gran ducat, resultat final d’una estratègia, que venia de lluny, per tal d’aconseguir un important territori que monopolitzara el conreu del sucre a la Safor, amb la riquesa que això comportava. La maniobra havia començat amb el seu avantpassat Roderic de Borja, esdevingut papa Alexandre VI, que va comprar al fill el ducat de Gandia. Instal·lats els Borja als seus estats, havien anat adquirint una sèrie de petits senyorius que annexionaven al nucli inicial. Finalment, el matrimoni amb Magdalena Centelles, ormejat per Francesc de Borja, acabaria tancant el cercle per la probabilitat, com així va ser, d’incorporar el suculent comtat d’Oliva, feu dels Centelles.¹⁰⁸ Carles de Borja, però, no s’assemblava al pare ni a l’avi, dues personalitats que, més enllà de les seues febleses, havien demostrat una fortalesa de caràcter singular. Potser això pesava també excessivament sobre un duc desbordat pels deutes i plets, que es van aguditzar a la mort del darrer comte d’Oliva i el conseqüent litigi amb altres hereus: «pero sea él [Dios] alabado por darme a bever hieles para mí tan amargas como pleytos, y que se hayan guardado para mi tiempo, siendo la cosa del mundo que yo más aborrezco; y véome con tantos, que se puede creher bien seguramente que se ha de acabar mi vida primero que ellos».¹⁰⁹

Aquesta carta de Carles a son pare fou contestada ràpidament. L’ambaixador espanyol a Roma havia tramés la notícia de la mort del comte d’Oliva i Francesc es va esforçar per animar el seu fill, intentant convèncer-lo de les bondats dels objectius i de la importància d’assumir les seues responsabilitats:

Días a que no estoi para tomar pluma en mano, y vos también havéys sido visitado del Señor con vuestras acostumbradas enfermedades: bien es que nos aprovechemos ambos destas misericordias. [...] El señor embaxador me ha dicho hoy el fallescimiento del señor conde de Oliva, aunque hauría ya más de quinze días que por acá se sonava, y yo tenía ya dicho missa por su alma: plega al Señor haya usado de su misericordia con él. Bién creo que os dexará acá algunos trabajos de pleitos. ¿Quién se escapará dellos en esta vida? [...] no os congoxéis con los successos de los pleitos, y con las occasiones que suelen traer de fastidios y enfadam[i]entos: «sufficit diei malitia sua», y bastan vuestras enfermedades y las melanconías que causan, sin las otras que cada día se offresçen; que yo miedo he que no se os pegue algo del humor que las quartanas, con ocho meses de enfermedad, me han dexado; que os certifico que, si no fuese por la gracia del Señor, por la qual buelve el hombre sobre sí, y considerando sus beneficios queda consolado, tratando juntamente del propio conocimiento, del qual nasce el alegria y gozo spiritual, viendo quán differente somos tratados del Señor de lo que merescemos, que si esto no fuesse ¡ay de los malencónicos! [...] A mi Sra. en Xpo. la duquesa quisiera escrivir; mas como conosco su virtud, creo que havrá tomado este negocio con la xpiana. prudencia que suele...¹¹⁰

El jesuïta seguia encoratjant el seu fill i posava com a exemple les malalties pròpies, que arrosegava des de feia huit mesos. Per superar les adversitats, calia cercar la gràcia de Déu i el coneixement propi per trobar l’alegria i el gaudi espiritual. Malgrat els consells paternals, Carles de Borja tenia els seus arguments i el seu caràcter. El temps li donà la raó respecte als plets. El litigi pel comtat d’Oliva duraria molts anys, més que la seua vida. Precisament l’origen d’aquest contenciós ens porta a una altra malaltia mental, la del difunt comte Centelles.