Malalties i remeis

En definitiva, hem intentat que la mirada a la salut del segle XVI siga sempre respectuosa i oberta al pensament d’aleshores. Per altra banda, l’anàlisi de la correspondència, ens ha permès estudiar la salut contada pel propi pacient o des del seu voltant. Es tracta d’una perspectiva que ens acosta al pluralisme assistencial i ens allunya de la visió habitual excessivament medicalitzada (Perdiguero, 2004).

EL TEXT

Hem estructurat el llibre en tres capítols. En el primer, es revisen les característiques dels documents, la salut i la malaltia en general així com les seues expressions clíniques. El segon compren la profilaxis, la teràpia, els metges i els hospitals. Les malalties han estat agrupades seguint un criteri de màxima proximitat als textos. Quan ha estat possible, com en el cas de la patologia digestiva, hem bastit grups assimilables a les classificacions actuals. En altres ocasions, com les febres, el conjunt respon més al pensament galènic. En algun cas, hem reunit grups petits per la seua proximitat anatòmica, com les malalties de la boca, orella i ulls. En canvi, hi ha mals que, per la seua ambigüitat, han quedat oberts a diferents interpretacions. Les epidèmies, pel seu caràcter col·lectiu i la seua repercussió, han estat tractades a part. Atenent al concepte global de salut, hem inclòs els danys per violència, que formen un llistat ampli, on estan representats els delictes individuals, la repressió institucional, les guerres o la Inquisició. Al costat dels metges, hi figuren, encara que amb poques notícies, altres agents sanitaris, com barbers i apotecaris. Al final del segon capítol hem destinat un breu apartat a la utilització simbòlica o metafòrica de la terminologia sobre salut. Al tercer capítol, es reflexiona sobre la salut del propi Francesc de Borja, amb una aproximació que intenta pal·liar l’absència d’estudis sobre el tema. La intenció inicial era corroborar o desmentir el perfil malaltís del personatge, que els primers biògrafs semblen reflectir, però la dinàmica del propi estudi ens va portar a un objectiu més global: millorar la comprensió de Borja des del seu cos. Les variacions en la seua salut i les distintes malalties que va patir, són comentades, a partir de l’emergència a les cartes i al diari espiritual. L’exposició segueix un ordre cronològic, però hem fugit de realitzar una «cronopatologia» del personatge en el sentit clàssic.

11

 Ens ha semblat més enriquidor i real, fer una exposició relacionada amb la biografia del personatge. Hem introduït alguns fets rellevants de l’època, per tal de reforçar el context i facilitar el seguiment. La redacció, per tant, respon a un caràcter biogràfic, amb la salut com a fil conductor. Són, precisament, els moments de malaltia o de benestar, de gravetat o convalescència, d’eufòria o depressió, circumstàncies de la seua vida quotidiana que poden ajudar-nos a entendre’l millor i, en alguns casos, explicar el seu comportament i les seues decisions.

Hem inclòs bastants textos originals, per oferir al lector l’oportunitat de gaudir directament de la paraula escrita dels personatges, amb la seua visió de la salut, pròpia o aliena. Encara que la major part de documents estan escrits en castellà, hi ha també alguns en italià, portugués, català i llatí. Atesa la fàcil comprensió de la resta, sols hem traduït els textos en llatí.

12

AGRAÏMENTS

El present llibre es deu a una incitació de Josep Piera. El 2010, amb motiu de l’edició del seu llibre sobre Francesc de Borja, el poeta i amic em va convidar a donar un cop d’ull a la salut del duc sant. Uns mesos després, Vicent Olaso deixava a les meues mans el volum sisè dels

Monumenta Borgia

, una altra provocació llibresca que em va fer veure la importància de la salut en la correspondència.

Han passat sis anys, plens de lectures, dubtes, decisions, consells i crítiques estimulants. El treball feixuc ha esta compensat amb créixens pel gaudi de la recerca. Puc dir que lluny d’una acció individual estricta, l’estudi té un caràcter gairebé col·lectiu, atesa la diversitat i vàlua de les persones que m’han donat el seu desinteressat suport. Pot ser el llistat d’agraïments es quede curt i em deixe persones per nomenar. A tots i totes, les meues disculpes i el meu reconeixement.

Els amics Piera i Olaso no sols van estimular inicialment la meua curiositat, sinó que van continuar fent suggeriments segons avançava el projecte. Santiago La Parra i José Luis Fresquet han estat també al meu costat des del primer moment. He tingut la sort de la seua amistat i de la seua saviesa, el primer, com a historiador i especialista en els Borja, i el segon, com a historiador de la ciència i expert en la medicina renaixentista. Tots dos han realitzat aportacions i lectures crítiques impagables. He d’agrair a Joan Iborra la revisió meticulosa del text final amb indicacions formals i de contingut de gran vàlua. Carmen Barrios, la meua professora de llatí, m’ha ajudat a recuperar el contacte amb la llengua mare i a revisar els textos pertinents. L’ajut de l’amic Josep Sendra ha estat clau en els paràgrafs italians i portuguesos. He abusat de l’amistat de molts professionals que han atés els meus dubtes en qüestions puntuals. Entre ells estan els historiadors Ferran Garcia-Oliver i Francisco Pons Fuster, l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert, el farmacèutic i professor de l’Institut Tirant Lo Blanc Vicent Puig, l’antropòleg mexicà Roberto Campos, l’historiador de la ciència Josep Bernabeu Mestre i el matemàtic Andreu Nolasco que, com en altres ocasions, ha supervisat l’anàlisi estadístic. Conxa Pellicer, pneumòloga, Vicent Carmona, ginecòleg, Juan Carlos Martín Baena, internista, Samuel Díaz, neuròleg i José María Paricio, pediatra, són alguns dels molts companys metges que han sofert estoicament la meua dèria per la salut epistolar borgiana. Les seues opinions i propostes han contribuït a una visió més plural i rica. A l’amic i també metge cirurgià Pasqual Molina he d’agrair la seua disposició incondicional a presentar les comunicacions orals del treball. El meu reconeixement a l’arxiver de Gandia Jesús Alonso per la seua eficiència adobada de plantejaments documentals sempre interessants. També al personal de la biblioteca Tamarit d’Oliva per l’amabilitat i professionalitat en la gestió dels préstecs interbibliotecaris. Dues institucions saforenques, CEIC Alfons el Vell i AISSA, m’han donat el seu suport en les distintes etapes de l’estudi.

Finalment, he de dir que la família no sols ha suportat pacientment la meua dedicació obsessiva a la recerca i la redacció, sinó que hi ha contribuït directament en diferents aspectes. Tere sap d’allò que parle. Els nostres fills Joan, Francesc i Pere també. A tots ells, gràcies.

1. Per a una revisió de la salut al Renaixement, continua sent imprescindible el quart tom de la

Historia Universal de la Medicina

 de Pedro Laín Entralgo, on diferents autors ens ofereixen una idea panoràmica dels principals aspectes científics i mèdics d’aquella època.

2. El 1399, Martí l’Humà va crear el ducat reial de Gandia, que concedí a Alfons d’Aragó i Foix (Alfons el Vell), net de Jaume II i fill major de l’infant d’Aragó, Pere. Alfons el Vell, comte de Ribagorça i duc de Gandia, moria el 1412 i fou succeït pel seu fill Alfons el Jove. A la mort d’aquest, sense descendència, el 1423, el títol passà a mans de la Corona. El 1485, Alexandre VI va comprar el ducat al rei Ferran II d’Aragó (el Catòlic) (Castillo Sainz, 1999

b

).

3. Joana d’Aragó i Gurrea era filla d’Alfons d’Aragó (arquebisbe de Saragossa i fill natural de Ferran el Catòlic i d’Aldonça Roig d’Iborra). En morir Joana d’Aragó el 1520, el duc Joan va maridar amb Francesca de Castre-Pinós, germana del vescomte d’Évol, Guillem-Ramon-Galceran de Castre. El segon matrimoni ducal tindrà dotze fills. Als 19 fills dels dos matrimonis de Joan de Borja, cal afegir un bastard, Joan-Cristòfor, nat abans de 1517, fruit de la relació de Joan de Borja amb Caterina Díez de Castellví. M. Batllori (1994) ens ofereix una visió general dels Borja. Per la seua banda, S. La Parra (1994) i J. L. Pastor Zapata (1998) ens informen dels Borja gandians.

4. Hi ha abundant documentació sobre la vida de Francesc de Borja. La primera biografia és la del seu confessor, el jesuïta Dionisio Vázquez. Encara que va ser escrita al voltant de 1586, no ha estat editada fins el 2011 (a cura de Santiago La Parra). La primera biografia editada fou la de Pedro Ribadeneira (1592), membre també de la Companyia i coetani de Borja. Obres més recents són les de García Hernán (1999) i Dalmases (2002). Per a una lectura bella i rigorosa, vegeu la biografia novel·lada de Josep Piera (2009).

5. Vegeu MB I-V (1894-1911), MB VI (2003) i VII (2009).

6. Vegeu l’estudi introductori de S. La Parra a Vázquez (2011: 39).

7. Per a una explicació detallada de la metodologia emprada i l’anàlisi estadística de les dades, vegeu Devesa (2014

d

).

8. Diversos autors, basats en el constructivisme social, defensen que cada malaltia és una construcció sociocultural d’una època, impossible de trasplantar a l’actualitat. D’aquesta forma, la pesta bubònica medieval no es podria entendre sols des del pensament microbiològic que òbviament no existia aleshores (Arrizabalaga, 1991; Cunningham, 1991; Arrizabalaga, 2004; Martínez Vidal i Huguet, 2004).

9. Com diu Helge Kragh (2007: 142), «la historiografia diacrònica no pot ser més que un ideal. L’historiador no pot lliurar-se del seu temps ni evitar completament l’ús de patrons contemporanis».

10. Pensem en l’alarma social generada per la variant viral nomenada grip A, o la dificultat de tractament i prevenció de malalties causades per virus de gran variabilitat i capacitat mutant, com el de l’hepatitis C o el VIH. La SIDA, malaltia produïda per aquest darrer, va generar una autèntica i dramàtica pandèmia, iniciada al darrer terç del segle XX, que encara està lluny de la seua resolució definitiva.

11. Luis Comenge (1845) publicava

Clínica Egregia

 cap a meitat del segle XIX. Aquella moda d’identificar les malalties dels personatges il·lustres es va continuar per escriptors i metges. Els historiadors de la ciència han considerat aquest gènere patobiogràfic, basat en el diagnòstic retrospectiu, allunyat de les tendències històriques actuals i, de vegades, presumptuós (Arrizabalaga, 1991).

12. Per als textos bíblics, hem utilitzat la Bíblia Valenciana Interconfessional (1996).

I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA

A les cartes de la col·lecció MB, els corresponsals parlen de la seua salut i la d’altres, realitzant una descripció senzilla o complexa que ens permet copsar la forma de veure la malaltia al segle XVI. Les característiques dels documents i el contingut general referent a la salut ens ajuden a centrar aquest primer capítol, ric en matisacions, que ens permet analitzar detalladament les distintes malalties, incloses les de caràcter epidèmic. Les agressions a la salut causades per violència individual o col·lectiva, privada o institucional formen també un cos informatiu important que emergeix dels documents i que hem inclòs, junt amb els accidents i fenòmens catastròfics naturals. Tot aquest conjunt abasta les variades formes de perdre la salut que tenien els homes i les dones del segle XVI que, vistes panoràmicament, no difereixen massa de les distintes amenaces que la humanitat actual suporta.

1. CARACTERÍSTIQUES DELS DOCUMENTS MB

La distribució temporal dels 2.769 documents estudiats dista molt de ser homogènia. Hi ha poca densitat a les primeres dècades de la vida de Francesc de Borja (1510-1538) i dues acumulacions clares: la primera, corresponent al període virregnal (1539-1543) i la segona a l’època del generalat jesuïta (1565-1570). Aquesta última conté una massa epistolar molt elevada que arriba al màxim el 1566. A la figura 1.1 representem la freqüència cronològica i l’impacte dels dos volums MB recents sobre el cos bàsic dels cinc primers. Així, podem comprovar que els volums VI i VII reforcen els dos períodes d’acumulació esmentats, palliant en part el buit anterior a 1539 (MB VI) i compensant el dèficit del període 1561-1564 (MB VII).

Fig. 1.1 Col·lecció MB: distribució cronològica dels documents estudiats.

La gran majoria dels escrits són cartes. Sols en 117 ocasions (4,2%) es tracta d’altres documents (testaments, decrets, etc.). L’idioma habitual és el castellà, de forma que els papers escrits en altres llengües sols arriben al voltant del 13%. Per ordre de freqüència, trobem italià, llatí, català i portugués. En el 46% de casos el remitent o signant és Borja i en el 53,5% altres personatges o institucions. Sols en 13 ocasions no hi ha remitent clar, pel tipus de document, o per no poder-se identificar. El receptor és Francesc de Borja en el 29,5% de casos i altres personatges o entitats en el 67,9%. En 73 ocasions, no hi consta un receptor clar. Els textos analitzats representen la pràctica totalitat dels continguts en la col·lecció MB. Sols un grup de 168 escrits de MB I han quedat fora de l’estudi, per ser anteriors al 1510 o per tractar-se de resums biogràfics de la família de Francesc de Borja. Encara que ens movem en un univers masculí, convé remarcar que hi ha un grup gens menyspreable de cartes signades o rebudes per dones (128 i 97 respectivament) que permet interessants comparacions, així com una visió de la salut des del món femení. Entre les protagonistes, hi destaquen Francesca de Castre-Pinós, segona dona del duc Joan, Elionor de Castro, muller de Francesc de Borja, Joana d’Àustria, filla de Carles V i les monges clarisses, moltes de la família Borja. Entre els homes, corresponsals o receptors de cartes, figuren lògicament els membres del ducat de Gandia i familiars vinculats, la cúpula de la corona hispànica i la dels jesuïtes. A banda del mateix Francesc de Borja, hi són presents: Carles V, el seu secretari Francisco de los Cobos, Felip II, Joan de Borja, III duc i pare de Francesc, el vescomte d’Évol, cunyat seu, Carles de Borja, V duc i fill de Francesc. De la Companyia de Jesús hi sovintegen: el fundador Ignasi de Loiola, el segon general Diego Laínez, el secretari Juan de Polanco, Antonio Araoz i tota la densa xarxa de provincials, rectors de col·legis i personatges rellevants. Tant a l’àmbit femení com masculí, hi ha figures d’aparició més esporàdica, però de gran interès, bé per la seua singularitat (Lluís Vives, fra Juan de Ávila), per l’adscripció a la petita noblesa (Mencía de Manrique i de Vich) o a estaments subalterns (sor Damiata, Melcior Marcos i altres germans jesuïtes). Són personatges que ens aporten testimonis i visions distintes de la salut, fora de l’alta aristocràcia civil o religiosa.

2. LA SALUT ALS MB. UN PERFIL FEMENÍ DISTINT?

Dels 2.769 documents, 1.231 contenien algun aspecte relacionable amb la salut. Al separar-los per sexes, vam comprovar que les notícies sobre salut en general, així com l’interès per la pròpia o aliena, es trobaven en proporcions significativament majors a les cartes de les dones (figura 1.2).

1

Fig. 1.2 Comparació percentual de les notícies sobre salut a les cartes dels MB, segons el sexe del remitent. (

Salut general

: contingut global sobre salut.

Salut altres

: interès per la salut aliena.

Salut pròpia

: referències a la pròpia salut.)

El fet que prop de la meitat (44,5%) dels documents revisats continguen alguna referència a la salut, no deu causar sorpresa, atesa la importància del tema en la vida quotidiana de les persones (Pons Fuster, 2001). Crida l’atenció que les cartes signades per dones presenten un major contingut de salut. La troballa d’un perfil femení més proper a les qüestions de salut pròpia i aliena, adquireix major rellevància si considerem l’ambient aclaparadorament masculí de la col·lecció epistolar dels MB. Com anirem veient, les dones corresponsals, monges o seglars, pertanyen a la minoria lletrada i cap d’elles gaudeix d’un estatus professional reconegut, mèdic o «sanitari».

Hi ha cada vegada més evidència que, durant l’edat mitjana i el Renaixement, la dedicació a la salut per part de les dones és més important del que semblava. Ho és especialment a l’àmbit domèstic, en tots els estrats socials, i també en determinats espais com l’hospitalari. Per tant, les nostres dades no fan més que corroborar el paper femení en l’atenció de la salut familiar i del voltant, funció que remet a la dona dipositària del saber mèdic i màgic, transmés oralment des de temps ancestrals, que seguiria present al segle XVI (Achterberg, 1991; Iglesias, 2003; Ferragud, 2007).

2

3. ESTAR SA O MALALT: TOTES LES GRADACIONS DEL GRIS

Tenint en compte que cada document podia tenir més d’una notícia sobre salut i afectar a una o diverses persones o col·lectius, es van recollir un total de 2.974 mencions, la majoria de les quals eren de tipus clínic (descripció de salut o malaltia) i prop d’una quarta part de caràcter terapèutic, preventiu o d’altres tipus (figura 1.3). Del grup de referències clíniques, un 52,4%, eren sobre salut/ malaltia en general, seguit a distància pel 32,8% de comentaris sobre malalties específiques. Un 13,7% d’aquest grup clínic, eren notícies referides a mort de persones, la majoria de causa natural/accidental, però en 71 casos per violència. Finalment, hi havia un petit grup de 27 notícies de difícil classificació.

Aquesta massa informativa ens permet aproximar-nos a distints aspectes semiològics i terminològics. Al centrar-nos en les 1.215 referències que expressaven salut o malaltia en general, observem que el subgrup més nombrós fou la simple constatació de bona salut (26,9%), on es precisament aquest terme

salud

 el més utilitzat, al costat de

bueno-a

 i d’altres en menor proporció:

sano-s

,

buenas fuerzas

,

valiente

. Un segment rellevant és el que refl ecteix deteriorament de la salut (20,4%), amb distints graus o matisacions que van des de

salud regular

,

mediana

,

mediocre

 a la

mala

,

poca salud

,

salud achacosa

 o simplement

falta de salud

. Altres formes d’expressar la minva de salut empren el terme

disposición

, així trobem:

indispuesto-a

,

mala

 o

ruin disposición

, etc. Més esporàdicament, el mot clau és

trabajo

:

«

Yo llegué aquí tan trabajado y con tantos accidentes ...».

3

Fig. 1.3 Distribució percentual de 2.974 notícies sobre salut trobades als MB, segons el seu caràcter clínic (descriptiu), terapèutic o preventiu.

El reconeixement de l’estatus de malaltia suposa un graó més que la negació o la minva de salut. Aquest important segment (23,9%) l’hem trobat expressat sovint amb els mots

enfermedad

,

enfermo-s

 i tots els seus derivats o complements. Altres formes deriven de

fl aqueza

 i

fuerzas

:

fl aco-a

,

enfl aquezido-a

,

faltan fuerzas

. També hem vist

malo-a

, així com, en menors proporcions,

doliente

,

cansado-a

,

fatigado-a

 i derivats. A més, s’han observat els termes

achaques

 i els seus equivalents,

ajes

. Un quart grup remarcable (18,5%) expressa evolució i canvis o incidències de la malaltia, tant en sentit positiu –

mejoría

,

mejor

,

mejorando

,

más fuerzas

,

no tan mal

,

enfermedad pasada

...–, com negatiu –

peor

,

empeora

,

no tan bueno

,

agravó la enfermedad

...–, encara que en menor proporció aquest darrer. També tenen un cert pes les referències al repòs –

en cama

,

no poder caminar

,

primer día de salir de casa

...– i a l’estat de convalescència –

convalescéncia

,

convalesciendo

,

no del todo recio-a

... Cal esmentar la descripció de les situacions terminals, per la seua riquesa terminològica:

moribundo-s

,

muy al cabo

,

fl aco y camino del cielo

,

oleada-o

,

a las puertas de la muerte

,

vecina a pasar a mejor vida

,

se teme por su vida, los médicos le daban pocos días de vida

,

muy de camino estoy para el último

,

me veo al cabo de la vida

,

me anda la muerte callesteand

o, etc. Altres grups expressen recialles o recidives de la malaltia –

reliquias

,

caídas y recaídas

...–, informen sobre el clima o lloc, o demostren preocupació per la salut d’altri.

En 23 ocasions el text evidencia de forma clara la vellesa, habitualment lligada al deteriorament físic que sol comportar, amb mots o expressions relatives:

vejez

,

viejo

,

edad

,

mis años y mi salud

,

edad tan pesada

, i altres semblants. Però no sempre la feblesa va lligada a l’edat avançada, com constata Lluís Vives: «Marco Varrón comienza sus libros

De agricultura

: si el hombre es un animal, cuanto mas viejo, mis ochenta años me advierten, que recoja la carga, antes de mi partida; pero este aviso no me viene de los años, sino de la enfermedad y de la debilidad de mi cuerpo».

4

 Els 43 anys que Vives tenia en aquell moment no eren comparables als 80 que Varró confessava en el seu text, però el pensador valencià sentia també l’avís de les malalties que l’allunyaven de la joventut.

4. NÀIXER I MORIR

El naixement i la mort, com a fites de l’existència humana, són esdeveniments importants que solen emergir sovint en la correspondència i poden constituir el motiu principal d’una carta. Les defuncions i els natalicis formen part de l’intercanvi d’informació entre els corresponsals dels MB, configurant tot un paisatge de relacions humanes que podem contemplar en els documents revisats.

Hem comprovat més uniformitat en la reacció davant els naixements que habitualment motiven la felicitació, protocol·lària o sincera, dels corresponsals. De vegades la contestació és massa tardana, com la del governador Cabanyelles que, capficat en sufocar la revolta dels moriscos valencians, va haver d’aprofitar el «descans» d’una malaltia per escriure als ducs de Gandia: «no quiero otro testigo para mi desculpa sino que no he scrito a vuestra señoría ell enorabuena del alumbramiento de la señora duquesa».

5

Les notícies de mort són més abundants i riques en matisacions, tant en la forma de presentar-les com en la repercussió que generen. De les 317 referències trobades, la majoria corresponen a morts naturals, però vora una quarta part eren de causa violenta (Devesa, 2014

d

). Tant unes com altres apareixen de forma individual, sovint amb identificació dels personatges, i també com a fenòmens col·lectius (epidèmies, guerres) difícils de quantificar. Els dos o tres episodis de tipus fortuït o accidental (naufragis o terratrèmols) afecten a un nombre important però indeterminat de defuncions. La terminologia descriptiva de l’esdeveniment luctuós de causa natural té una certa varietat. Al costat dels habituals

muerte

,

fallecimiento

 o

expiró

, amb els seus derivats, trobem altres expressions típiques de la fe cristiana com

pasado a mejor vida

,

el Señor llevarle

. Més diversitat encara podem observar en les morts violentes que reflecteixen la crueltat humana:

muerto por homicidio

,

matado

,

saeteado y degollado

,

ahogó

,

ajusticiado

,

escuartizado

,

ahorcado

,

matado con tormentos

,

quemado-a

,

quemado vivo

, etc.

La mort individual o col·lectiva és percebuda de forma diferent segons els receptors i la seua vinculació amb els difunts. Hi ha morts molt sentides i d’altres notificades com un pur tràmit o rebudes de forma freda. No és el mateix, ni al segle XVI ni ara, la defunció lògica d’una persona vella que la mort dramàtica i sobtada d’un home o dona en la flor de la vida.

5. LA NATURALESA PERSONAL: COMPLEXIONS I TEMPERAMENTS

La teoria humoral era un pilar bàsic del galenisme. En el cos humà hi haurien quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma), l’equilibri dels quals determinava la salut. Cada humor combinava les distintes condicions del doble sistema dual: sequedat/humitat, calor/fred. El predomini d’un humor feia que una persona poguera ser de caràcter sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, la qual cosa condicionava la seua predisposició o resistència a la malaltia concreta, així com la bona o dolenta adaptabilitat a les distintes condicions ambientals de cada lloc.

Als documents MB hem trobat 10 referències a la complexió o constitució de les persones o al seu temperament. En unes ocasions, es tracta d’expressions generals de bona o dolenta constitució. És el cas de la

complexión sana

, atribuïda a Francesc de Borja, o el informe sobre un jesuïta que és considerat

muy flaco de condición y complexión

.

6

 En altres textos, podem comprovar una menció més particular. Així, es destaca, en sentit positiu, el temperament

sanguino

 del pare Fonseca, membre de la Companyia que podia ser enviat a les Índies.

7

 En canvi, en altres casos el temperament podia adquirir connotacions negatives: «De otros tres Padres que havía, el uno podía hazer poco, por ser enfermo y escrupuloso. El otro menos, por ser muy flemático y saber poco».

8

 En aquest cas, el caràcter flegmàtic del personatge era una condició que agreujava la seua poca saviesa i en justificava el trasllat a un lloc de menor responsabilitat.

6. MALALTS I MALALTIES

Les 761 notícies sobre malalties específiques trobades en els MB, encara que no cobreixen totes les possibilitats, suposen una bona mostra panoràmica de les xacres que patien els homes i les dones del segle XVI. La figura 1.4 ens permet observar les patologies més representades. Els danys causats per la violència i les febres són els dos grups que destaquen pel seu volum. La resta són afeccions que, en diferents proporcions, recorden les de qualsevol consulta d’assistència primària actual. Començarem per comentar els processos de causa natural i deixarem per al final l’anàlisi dels mals causats per la violència.

Fig. 1.4. Classificació de 761 notícies per grups específics de malalties (mal.).

6.1

Febres contínues i cícliques

Per a la medicina galènica, la febre era un símptoma i també una malaltia (Moreno, 1985-86: 11-30). La seua presència indicava salut alterada. Els metges del Renaixement ho sabien, però també coneixien que l’absència febril no garantia una situació sana, com ja ho deia el poeta: «Metge scient no te lo cas per joch / com la calor no surt a part estrema».

9

Deixant a banda les agressions a la salut per violència, les 153 referències trobades, constitueixen el grup més nombrós (20,1%) del capítol clínic. En la majoria d’ocasions, la terminologia és genèrica,

fiebre-s

,

calentura-s

, amb diverses matisacions, però evidenciant sovint una variada semiologia. Així trobem: febre contínua, febre lenta, tercianes, quartanes, tercianes dobles o quartanes dobles. En 88 casos, la data aproximada del procés febril agut ens ha permès estudiar la variació estacional (figura 1.5), observant una agulla màxima estiuenca i altres dues menors a l’hivern/primavera i a la tardor.

Fig. 1.5 Variació estacional de 88 episodis febrils.

La terminologia de les quartanes (

quartana-s

,

quartanillas

,

quartanario

) apareix més variada que la de les tercianes. Les dues són diagnòstics freqüents: «se me han quitado las quartanas Al P. Batista ruego que esté sin quartanas para quando yo llegue...».

10

 Això escrivia Francesc de Borja, al final de la seua vida. Ell mateix havia patit de quartanes a la seua joventut, segons ens conta el seu primer biògraf i confessor Dionisio Vázquez.

11

 També les tercianes tenen una important representació als documents. Hi destaquem un episodi sofert pel P. Avellaneda, en el qual descriu perfectament la seqüència febril:

Hanseme quitado las tercianas que en Trigueros me comenzaron un día después que escribí a v.p. dos cartas largas que fue vispera de San Lorenzo. Y tornaronme el jueves pasado, sábado y ayer lunes, y ordenó NS que el domingo día de la Navidad de NS fuese de huelga para predicar en el Auto de Inquisición que se hizo aquel día en Sevilla...

12

En 33 episodis de febres cícliques (18 quartanes i 15 tercianes), es va poder constatar la datació aproximada. La distribució per mesos (figura 1.6) mostra una certa agrupació a l’estiu/tardor, per a les tercianes, i a la tardor, per a les quartanes. Encara que la sèrie és menuda i, per tant, sotmesa a artefactes estadístics, podem observar que les quartanes semblen fugir de l’estiu, emergint preferentment a la tardor, com explica la tradició galènica (Moreno, 1985-86). Així ho recordava Juan Calvo (1703: 39-40): «y en este tiempo se engendra poco humor melancólico; y esta es la causa porque las quartanas sin ningun remedio se curan en verano».

13

 En qualsevol cas, tercianes i quartanes es comportarien de forma singular, explicant el vèrtex de tardor a la corba general de les febres (figura 1.5), mentre que el màxim d’estiu estaria d’acord amb la coneguda insalubritat de les calors. L’altra punta menor d’hivern/primavera, podria correspondre a refredats i processos respiratoris, hipòtesi que caldria comprovar.

Fig. 1.6 Variació estacional de 33 episodis de febres cícliques.

Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de malària o paludisme, malaltia causada per un paràsit del gènere

Plasmodium.

14

 Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel

Plasmodium malariae

, mentre que el

vivax

 i l’

ovale

 causarien les tercianes (febre cada tres dies), d’acord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer paràsit i de 48 hores en els altres dos.

15

 Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el

falciparum

, que, encara que sol donar tercianes, pot tenir un cicle més irregular. És la forma més perillosa, amb una mortalitat elevada en període agut. La malària és una de les malalties infeccioses més antigues i pers