Blasfèmia

El balanceig infinit

Tot això (Mengíbar, el zoo, Rimbaud) va passar abans de l’ara i l’ara diu que la setmana a Gaidovar ha anat bé. L’Urpa té les butxaques plenes i això vol dir que els monstres també, tot i que per a la majoria d’ells disposar de més diners és equivalent a veure més estels al cel nocturn, no serveix de res, però és preferible a no veure’n cap, el món sembla menys buit. Els monstres compraran més coses, en llençaran més també, menjaran més i millor, poden plantejar-se, fins i tot, crear la seva pròpia fira de monstres, amb la qual farien, si fa no fa, el mateix que ara amb una única diferència: abans caldria deixar la família i no està clar que en puguin crear una altra. Per a ells, les carpes i els éssers de les altres set meravelles són sang de la seva sang, germans, cosins, pares, mares, nets i nebots. Són la seva família i la serien sempre. Començar de nou és ser orfes, un altre cop. No hi ha res més enllà d’aquelles deformitats. Són la frontera. Caravanes endins hi ha la llar, enfora la tundra del caminar solitari. Més diners, per a ells, no signifiquen res. Tan sols més diners. Per canviar de veritat les seves vides caldria tenir no molts diners, sinó moltíssims, i això mai ho aconseguiran. Amb moltíssims diners es podrien comprar cases i palaus i servents i gent que els mirés i els toqués i fes veure que els estimen. No seria real, però seria, i amb això sovint n’hi ha prou. Això és així per a tots els monstres excepte per a un: la mare de l’Abel Absent. Ella, vestida, és una dona, i encara més, és el patró exacte amb què es va tallar la primera de les dones. Ella és bella i perfecta i normal. Sobretot, normal. La mare de l’Abel Absent és un monstre només si ella vol ser-ho. La mare de l’Abel Absent, a diferència de la resta dels monstres, sí que té plans concrets més enllà de la fira, i si els té és, sobretot, per l’Abel. Per a ella els diners són un passaport més enllà de la tundra i ja el té gairebé a punt. Per això ella, com la resta de tarats, també folla a les nits, tot i que «no cal que ho facis», li diu l’Urpa. «Necessito els diners.» «Jo et donaré diners.» «Els diners no es donen, els diners sempre són un préstec.» «Doncs guanya-te’ls, et pagaré més i millor que ells.» «Fent què?» «Folla només amb mi.» «Seguiria sent un préstec.» «Sempre devem coses a algú.» «I sempre estem pagant-les», diu la mare de l’Abel. I l’Urpa tanca els ulls i sospira i fa que sí. Durant les nits, les caravanes dels monstres tenen llum a dins. Les dels que són follats i les dels que no. Els homes de Gaidovar i de tota la comarca s’esperen drets, al davant de les portes, fumant, o s’asseuen al terra, amb les cames creuades, formant uns cercles per la circumferència dels quals hi circulen ampolles de licor. La pols, el fum, l’alcohol i la suor es barregen amb la pudor de sexe que s’escapa, reptant, entre les escletxes de les portes de les caravanes. Si aixeques el cap i mires endins, veus que les llums dibuixen ombres que van i venen, i tornen a anar i a venir. Les ombres de dins es mouen molt més que els homes que esperen a fora, com sovint passa amb les onades del mar, un anar i venir hipnòtic que et paralitza totalment. Fins que les ombres-onades s’aturen. I tot calla. El silenci sempre pesa, està fet de molècules grans, de masses atòmiques gegantines, i entre elles hi suren durant uns segons extres els gemecs, barreja de monstre i humà. La caravana on no hi ha gemecs és la de l’hermafrodita. A dins, l’Abel Absent i la Lisa Marsa van a dormir d’hora, escoltant infinites vegades el disc de la seva filla, Édith.

Per l’Abel Absent el que passa a les altres set meravelles, de nit, és tan natural com els escarabats panxa enlaire, fent moviments desesperats per girar-se. Pot resultar estrany i generar certa inquietud, però forma part de la naturalesa exacta de les coses. «Per què no ho fas aquí, com tothom?», va preguntar l’Abel Absent a la seva mare, un dia. «Això és casa nostra.» «També ho és per a ells» va dir l’Abel. «Per a qui?», va preguntar la seva mare. I l’Abel va aixecar el dit índex enlaire i el va fer girar com una baldufa, en un gest que havia vist fer a l’Urpa per referir-se a la gent del voltant. «Per a ells.» «Ells —va dir la seva mare aturant el dit que encara seguia girant en rotació accelerada— no et tenen a tu.» I l’Abel ho va entendre i, encara més, ho va agrair, i encara més, se’n va sentir orgullós.

De la mateixa manera que s’han encès totes les llums de les caravanes (excepte la seva), exactament igual que han començat a gemegar, ara s’apaguen i callen, una a una. A partir d’aquest moment, els únics fotons que, com petits coets, travessen la nit de Gaidovar fins a morir uns metres enllà, seran els de les torxes i els quinqués que il·luminen un racó del campament, ja dins del bosc, que els Karamàzov condicionen perquè la mare de l’Abel Absent sigui follada. Cal llum perquè la claror és important. Qui paga per la deessa vol veure bé aquell cos, vol observar com les seves polles entren i surten d’aquell cony coronat per aquella immensa cigala i gravar-se la imatge a foc dins el cervell. A l’entrada del bosc hi fan guàrdia dos dels Karamàzov. Aquella és l’última nit, demà marxen de Gaidovar i l’Abel Absent observa, com fa sovint, a través de la petita finestra de la caravana. La Lisa Marsa i el disc d’Édith Piaf fa estona que dormen. Recorda com unes hores abans la seva mare es preparava, sense pressa, traient-se una roba i posant-se’n una altra, canviant-se de pell. També calia canviar de saliva i, per aquest motiu, abans de mutar del tot, li havia fet un petó al front. L’Abel Absent tanca els ulls, toca el vidre de la finestra de la caravana i el torna a notar. El petó d’aquella nit s’allarga molt més que qualsevol petó que l’Abel Absent hagi notat, vist o fet mai. S’allarga el que s’allarga una onada d’ençà que es forma, mar endins, fins que sembla morir a la platja, tot i que l’Abel Absent sap que en realitat torna enrere, de nou cap al mar, per avançar, hores mes tard, de nou cap a la costa, en una balanceig que l’Abel Absent està convençut que ha de ser infinit. I els llavis de la seva mare han estat sobre el seu front tot aquest temps.

Després de canviar-se, ha arribat la Lina Marsa. Al racó de bosc una cua de no menys de quinze homes ja s’esperava. La seva mare ha caminat fins a la porta, ha sortit i l’ha tancada suaument. Els Karamàzov eren a fora. Han saludat la mare de l’Abel Absent amb els ulls i després s’han dirigit cap a la columna d’homes que, com un de sol, s’han posat drets. Tot era ordre. Tot era silenci. Ho és encara. L’Abel Absent es toca el front amb la punta dels dits, busca els llavis de la seva mare, que bullen com mai ho han fet. No serà fins d’aquí unes hores que entendrà el perquè d’aquell petó infinit i d’aquella cremor. Però li costarà encara uns anys entendre el perquè profund que s’amagava sota el primer perquè. Tortugues sota tortugues. No era un bes de comiat, o no del tot, era més aviat el que fem quan estem a punt de fer una cosa perillosa, però l’altre no ho sap. És la nostra manera de deixar una nota de comiat. Per si de cas. I la nota diu: «T’estimo i espero que algun dia ho puguis entendre». I l’Abel Absent, anys més tard, ho va entendre, sí, però saber-ho no ajuda, saber-ho condemna.

M.O.Z. (II)

El cos és trobat tres quilòmetres dins del bosc, al peu d’un eucaliptus mitjà. El cadàver està col·locat en posició fetal, com si dormís. Té a les mans un mocador amb les inicials M.O.Z. i l’han estirat sobre una preciosa manta de color magenta. Seda pura. Joies i vent. El cadàver no presenta signes de violència excepte una contusió al canell dret conseqüència, segons el dictamen forense, de la pressió exercida per una mà que el va subjectar amb força. La lesió es va produir abans de la mort. Les marques indiquen que l’individu és dretà. No s’ha trobat la roba de la difunta, si exceptuem una de les sandàlies, de color vermell i sola de fusta, que conserva intacte el seu peu esquerre. La causa de la mort és una incisió precisa i diminuta a l’altura del pit esquerre, just on acaba l’aurèola del mugró. Tot i que no s’ha trobat l’objecte que li ha perforat el ventricle cardíac dret, tot sembla indicar que consisteix en una agulla de fer mitja metàl·lica del núm. 0. Gairebé no ha sortit sang de la ferida. És tot tan net i estèril que sembla obra de l’àngel exterminador bíblic, aquell que va xuclar l’ànima dels primogènits egipcis, i que ho hagi fet a través d’aquell orifici minúscul. El clítoris de la dona, de mida anormalment gran (un cop analitzada la seva estructura d’inserció entre els llavis vaginals), ha estat pulcrament amputat. Exceptuant això, la resta del cos està immaculat. L’han netejat amb aigua i sabó i l’han pentinat.

Transparents

Aquell matí, els monstres recullen tots i cada un del cartells que havien inundat el poble de Gaidovar i desclaven el pal major de la plaça. El galió salpa. El solar on havien acampat queda net, ordenat i amb un cercle de flors que delimita el que sempre hi ha hagut allà: pols, merda i ossos enterrats. Al centre mateix, allà on s’havia instal·lat la carpa núm. 8 de l’Urpa, hi ha dues figures. Una és humana, l’altra potser. Una de les mans d’una de les dones siameses descansa sobre el cap del nen, l’altra mà de l’altra dona siamesa subjecta una maleta. Als peus d’algun d’ells, una segona maleta gran i quadrada. Mans, peus, maletes. L’Abel Absent busca amb la mirada alguna cosa. En concret, observa com suren en l’espai, uns metres sobre el terra i la pols, els punts que hi ha al final dels interrogants. I n’hi ha centenars. Vol fer-se les preguntes adients, però no les troba o no les sap. Les dues dones siameses, unides lateralment, literalment, s’ajupen de forma coordinada. «Tot anirà bé», diuen al nen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor», diuen elles.

Una hora abans, l’Abel Absent havia entrat a la caravana de l’Urpa. L’havia trobat estirat al llit, despullat i mirant al sostre. Tenia l’ull obert i, en respirar, el seu pit pujava i baixava lentament. Semblava més vell, més antic. La pica no tancava bé i degotejava. Les gotes es compassaven amb la respiració. L’Abel, acostant-se lentament, s’havia aturat a mig metre de l’Urpa. «Ara no», va dir l’Urpa. L’Abel no es va moure. La respiració continuava. La gota de la pica persistia. Fora d’això, la mateixa quietud dels boscos quan plou. Moments abans l’Abel havia escoltat com els Karamàzov intentaven explicar a l’Urpa el que havia passat. «Ara no», havia dit. Semblava que només existia aquella frase dins la seva gola. L’havia repetida a tothom que s’hi acostava. L’Abel: «On és?». L’Urpa va aixecar els dits que li faltaven i el va mirar amb l’ull buit. «Podrint-se dins la nostra memòria.» La gota de la pica prosseguia. L’Abel: «M’ho vas prometre». «El què?» «Ja ho saps.» «Repeteix-m’ho.» «Que no li passaria res.» «No ho recordo.» «Que sí!» «Quan?» «El dia de la banyera.» «Quina banyera?» L’Abel la va assenyalar, però era un gest absurd, l’Urpa no el mirava. «No recordo que parléssim.» L’Abel: «Em vas deixar el llibre dels cucs.» «Un llibre?». «Sí.». «Quin?» «El dels cucs.» «No recordo cap banyera, cap conversa, cap llibre.» «És la tomba, m’entrego als cucs, no ho recordes?» «Ah, aquell llibre.» «Sí.» «Vaig enterrar els mots en el meu ventre, em crec a l’infern; per tant, hi soc.» «Sí.» «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» «Sí.» «I què dius que et vaig dir?» L’Abel: «No em vas dir, em vas prometre, és diferent.» «I què et vaig prometre?» «Que no li passaria res.» «A qui?» «A ella.» «No sé de qui em parles.» L’Abel: «M’ho vas prometre!» «Les promeses sempre són condicionals.» «A què?» L’Urpa es va redreçar i, per primera vegada d’ençà que el nano havia entrat a la caravana, el va mirar amb l’ull que hi veia. «Al futur Abel, al futur. I no es pot prometre el futur. Fes les coses o no les facis, però mai les prometis. I ara ves-te’n.» L’Abel feia estona que havia agafat el primer objecte que havia arreplegat (un llibre) i ara era ell el que no escoltava. El llibre va descriure un arc parabòlic perfecte. L’Urpa no es va moure. El llibre l’havia colpejat al pòmul. Un raig de sang. L’Abel havia seguit llençant tot el que trobava al seu voltant, sense mirar què era ni on impactava, només agafava i llençava, agafava i llençava, agafava, llençava. Esbufecs. Quan dos minuts més tard ja no havia trobat res més per llençar, l’Abel Absent havia obert els ulls. L’Urpa seguia, com l’estrella polar, clavat just al centre del llit, immòbil. Al seu voltant, llibres, vidres, fragments de ceràmica, capses de fusta, papers. «Ja estàs?», havia dit l’Urpa. L’Abel havia buscat una bona resposta, però només trobava la saliva dins la boca. Una saliva que semblava estar produint a litres. «Doncs ves-te’n d’una puta vegada», va sentenciar l’Urpa. I això és el que havia fet.

Uns minuts més tard havia vist com en sortia l’Urpa i cremava la seva caravana. Les flames eren enormes. Els llibres generaven milers de flocs de cendra que pujaven cap al cel, es desfeien i es perdien en l’aire. Els monstres ho van netejar tot i la fira es va posar en marxa. L’Urpa conduïa la caravana que havia estat de la seva mare i d’ell. La seva llar desapareixia com només ho fa l’aigua de pluja quan s’escola per les clavegueres. Allò que havia estat pur i net abans de caure, es perdia ara, per sempre més, en la brutícia i la foscor. L’Abel Absent la va mirar tota l’estona, esperant un gest de l’Urpa, el que fos, un somriure o un esput, li era igual, però alguna cosa. No hi va haver cap gest. L’Urpa encapçalava la rua i no el va mirar. Ara, al descampat només hi resta la caravana de les siameses i elles, al seu costat, amanyagant-li els cabells amb les seves quatre mans. «Tot anirà bé», li diuen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor.» Les dones siameses comencen a caminar i l’Abel Absent escolta, en el racó menys habitat de la seva ànima, una veu que li diu que no, que és mentida, que res anirà millor. Pugen a l’autobús que, un cop a la setmana, passa per Gaidovar i s’atura, deu hores més tard, a l’estació de Cadis. L’Abel ha anat passant d’una falda a l’altra, rodejat per aquells quatre braços i quatre cames, unides a un únic cos. Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents.

La foscor dels colors

Cadis és coneguda, en aquells anys, per tres coses. La Constitució del 1812, els carnavals i nosaltres, els orfes, que ocupem, juntament amb els vells sense sostre i els deficients mentals, un edifici excessiu a l’entrada del poble.

L’Abel Absent arrossega la maleta pel terra polsós del carrer Duque de Nájera, el que condueix fins a l’hospici. Al seu darrere, la maleta va dibuixant la marca d’un camí estret i profund. Les seves passes desapareixen, esborrades i sepultades, per les de maleta. Al seu costat, una mica més endavant, les dones siameses caminen decidides i l’Abel Absent ha de fer grans esforços per seguir el seu ritme. La maleta li cau constantment, com guanyant-li un pols, li doblega el canell cada poques passes. Finalment, la comitiva s’atura davant l’hospici i l’Abel Absent mira enlaire. Un sant, l’Abel Absent no sap quin, els observa per damunt del pòrtic. Els ulls de pedra no miren al terra, ni al cel, ni a la marca de la maleta que, com el ventre d’una serp, havia aparegut al carrer. Els mira a ells i el nano nota un calfred al clatell. Les dones siameses premen un timbre blanc i petit. Mentre esperen, plantats davant la immensa porta de fusta, sota la mirada d’un sant de pedra i metall, l’Abel Absent agafa amb força la mà d’una d’elles. La siamesa li torna aquella mena d’abraçada manual amb la mateixa força. Senten unes passes i la porta s’obre. Al seu davant, l’Abel hi veu un home calb i amb ulleres rodones. Sua. L’home que sua mira a les dones siameses i a ell, alternativament i unes quantes vegades. «Passeu», diu finalment. Caminen per un passadís, entre bancs de fusta; sembla una església (ho és), amb l’únic so de la maleta que arrossega l’Abel Absent pel terra de marbre. Aquí dins, a diferència del carrer, res no deixa marques. Arriben davant l’altar. «Deixa-ho aquí», diu l’home. Es refereix a la maleta, però l’Abel Absent entén que també vol dir tota la resta. Sense deixar de caminar, l’home que sua entra per una porta lateral. Les dones siameses, amb l’Abel Absent enganxat a les seves mans, el segueixen, i van travessant portes, passadissos i escales. De tot allò, l’Abel Absent, només en recorda l’olor. Quan, anys després, li preguntaré quina olor era, em dirà: «Un dia, en un hospital, vaig conèixer un home que, per culpa d’un accident, havia perdut la mandíbula. Aquestes coses passen. En realitat, no va ser del tot un accident, però això ara no importa. Van reconstruir-li agafant fragments de fèmur i húmer. Sis operacions. Va estar amb la boca tancada durant dos mesos. Quan li van retirar les benes i li van obrir, molt lentament, un parell de centímetres la boca, va escampar-se per l’habitació el seu alè. Jo era al seu costat. L’havia sentida abans, aquella olor. Era la d’aquells passadissos. L’olor de les boques tancades durant anys —va dir-me l’Abel Absent— quan s’obren».

Tots quatre (les siameses, l’home que sua i l’Abel) caminen dins aquella olor a través d’un laberint de corredors i túnels fins a situar-se davant una dona petita i menuda que pela patates. Són en un racó d’una cuina immensa. La dona els mira de cua d’ull, sense deixar de pelar les patates. L’Abel Absent pensa que potser es tallarà i que la sang embrutarà les patates netes i el marbre de la cuina tan blanc i que diverses gotes vermelles cauran al terra fent un soroll que només ell sentirà. Recorda les gotes de sang regalimant per la cara de l’Urpa després de llençar-li coses. Les gotes d’aigua de la seva aixeta que no tancava bé. Tot el que llisca, caurà. D’allò només en fa unes hores, però ja li semblen anys. Al costat de les patates netes hi ha un pilonet amb les seves pells terroses. La dona el mira fixament i li diu: «T’equivoques». Només això. Una paraula. Com si es coneguessin de tota la vida. Però no parla amb les pells terroses de les patates sinó amb l’Abel. O potser només ho imagina. No importa. El que importa és que l’home que sua diu: «Anem». I l’Abel Absent nota l’estrebada de les dones siameses que el tornen a arrossegar cap a un altre lloc, i entren i surten de més habitacions amb més portes obertes i penetren en espais petits i foscos i toquen amb les parpelles parets humides i altres de seques, però totes semblen esmicolar-se al seu pas, de tan fràgils, velles, cansades i escrostonades que són, i en aquell viatge intestinal, per budells i pàncrees, l’Abel Absent es veu estirat un cop i un altre per les mans, ara de l’una, ara de l’altra, de les dones siameses, seguint sempre aquell home, sempre en moviment silenciós, com les tènies, sempre suant, fins que la mà, el braç i el cos de l’Abel Absent es veuen empesos cap a unes escales que, per primera vegada d’ençà que han entrat en aquella casa o església o el que sigui, pugen, en comptes de baixar. I l’Abel Absent, sempre agafat, sempre arrossegat, sempre lliscant, decideix finalment deixar-se endur i tancar els ulls. Tancar els ulls és important. Els monstres no hi són amb els ulls closos.

Quan els torna a obrir són dins una habitació gran. Al fons, retallat contra un finestral gegantí hi ha una estàtua. Aquell dia no sap quina és, més endavant sabrà que els observa Joan Baptista. Amb una mà, aferra una creu de plata immensa, llarga com un llança, que gairebé toca el sostre de l’habitació. Amb l’altra subjecta una safata, també de plata, on reposa el seu cap, amb els ulls oberts que el miren només a ell, com el mirava l’estàtua de l’entrada. La finestra immensa del fons és, en realitat, un vitrall. Té vidres de colors, triangles i rectangles de tons verds, blaus, vermells i grocs. Algun de blanc. Allò fa que l’habitació sembli la boca tancada d’un arc iris, saliva inclosa, llum líquida que regalima per l’aire i les parets i els mobles i la seva pell, que l’Abel Absent mira extasiat. Hi ha dos llits i potser armaris i cadires i altres coses, però ell només veu els colors i l’estàtua i la seva pell acolorida. Finalment observa com, uns metres davant d’ell, l’estàtua es belluga perquè és en realitat un home, i veu que la creu és un bastó, la plata un llibre i que el cap ha tornat al seu lloc. Aquell ésser viu, encara ombra, s’asseu davant una immensa taula de fusta, plena de papers. Les dones siameses hi parlen, potser fa molta estona que ho fan mentre l’Abel es perdia entre els colors. «Dona les gràcies al padre Ignacio», li diuen. L’Abel Absent no diu res i les dones siameses l’agafen pel braç empenyent-lo cap a elles o, el que és el mateix, cap a l’home ombra. Es refereixen a Ignacio Mora; encara és viu a dia d’avui per si el voleu buscar i donar-li records. L’Abel Absent aconsegueix aturar-se a un metre de la taula. Com un saltimbanqui, s’atura fent equilibris, amb un peu clavat a terra i l’altre flotant en l’aire. Finalment, l’Abel Absent abaixa el peu que dubtava i es queda, immòbil, davant l’home ombra. Un feix de llum blau li llepa la cara a aquell ésser, un de groc les mans i un de vermell el pit. L’Abel Absent veu, entre els colors, al costat de la taula gran, una taula baixa amb un plat amb pa, mantega i un ganivet. Potser ha confós allò amb el cap tallat, abans. L’home ombra agafa una llesca de pa i, lentament, la cobreix amb una fina capa de mantega. Entre aquestes parets tot llisca: sang, llum, colors, mantega. Tot el que llisca, caurà. El ganivet brilla com les corones d’espines suades, com els budells curats al sol, com tot el que és sagrat penetrant un infant. L’home ombra estira el braç i situa el pa a dos pams de la boca de l’Abel Absent. Ell mira a les dones siameses, que fan que sí amb el cap. Sí i sí. Totes dues. L’Abel Absent no té gana, però agafa el pa sense moure els peus, només vinclant-se endavant. «Gràcies», diu l’home ombra. L’Abel Absent no diu res perquè no entén res. «Has de dir gràcies», diu ara l’home ombra. «Gràcies», diu l’Abel Absent. «Em fa molt feliç que siguis aquí», diu l’home ombra, i somriu com el que fan els homes que tenen alguna cosa valuosa a la butxaca i la toquen amb els dits, sense mostrar-la. «Tens gana, oi?», pregunta. L’Abel Absent mira el pa amb mantega que no ha mossegat encara. La mantega s’està desfent i llisca pel braç. «La Solange et donarà el que li demanis, és la dona que has vist a la cuina. Hi pots anar.» La mantega segueix baixant lentament pel seu braç quan l’Abel Absent mira a les dones siameses, que, de nou, assenteixen. Sí i sí. Ell, però, no es mou. «Abel, ves a baix», diu una. «No.» «Abel, ves a baix», diu l’altra. «No.» «Pots baixar tu o t’hi puc portar jo», diu l’home ombra. I l’Abel Absent abaixa el cap i la mirada i el coll i l’esquena, i totes aquestes coses cauen a terra i també cau alguna cosa més, però no sap el què, tot i que en nota la buidor al pit. El seu cos, de manera automàtica, es posa en marxa, camina i es dirigeix a la porta. Abans de sortir, però, mira a les dones siameses, que, enterrades en milers de colors preciosos, s’agafen de les mans. Aquesta és la darrera vegada que les veu. Des d’algun lloc proper arriba un cor de veus infantils. «¿Dónde vas Alfonso XII, dónde vas tu por ahí? Voy en busca de Mercedes hace rato no la vi.»