Czytaj książkę: «Juli despatxat de les portes del cel»

Introducció

Cap a l’any 1517 circulava un llibret que era diversió de la gent de lletres. Primer en còpies manuscrites, després imprès, se’l passaven de mà en mà, el comentaven en les capelletes entre rialles o somriures de complicitat. Hi apareixia el papa Juli II, mort pocs anys abans, que es presentava a les portes del cel amb la pretensió d’entrar-hi a les bones o a les males; sant Pere li parava els peus, li feia una bona repassada i el despatxava amb bon vent. Potser s’ho havia guanyat, aquell home temible i bel·licós, però era el papa! Es deia de bona tinta, i ho asseguraven els entesos, que l’autor del llibret era Erasme, un humanista de prestigi, un cristà íntegre, de talent agut i càustic. Els temps estaven revolts: es parlava d’un tal Luter...

1

Els Estats Pontificis s’estenien en una franja que comprenia una part de l’Emília, la Romanya, les Marques, l’Úmbria i el Laci. El papa hi exercia un domini més aviat nominal: moltes ciutats gaudien d’autonomia. França, la corona catalanoaragonesa i la casa d’Àustria tenien a Itàlia un terreny propici per a la seua expansió. L’elecció del papa, un monarca de regnat breu, depenia de les faccions de cardenals, influïts pels sobirans respectius.

Això canvià radicalment per l’actuació de dos papes, Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503) i Giuliano della Rovere (Juli II, 1503-1513), enèrgics, mancats d’escrúpols, audaços i bons coneixedors de la cúria (l’un i l’altre havien tingut un oncle papa). Tots dos aconseguiren afermar el poder temporal de l’Església acumulant sumes enormes de diners i formant exèrcits poderosos.

Giuliano della Rovere (nat a Albisola, República de Gènova, el 5 de desembre de 1443), fill de Raffaello, un modest teixidor, ingressà en l’orde franciscà. Cuan fou elegit papa l’oncle (Sixt IV) el 1471, començà la seua brillant carrera en què va acumular nombrosos càrrecs: cardenal, legat a Avinyó, arquebisbe de Bolonya, abat de Montserrat etc. Complí missions diplomàtiques a França i als Països Baixos. Es formà un domini propi al Laci, on es va fer construir un castell (a Òstia).

Amb la mort de Sixt, Giuliano no perdé influència: es deia que era «més que papa». Mort també el successor, Innocenci VIII (1492), Giuliano aspirava al papat, amb el suport de Carles VIII de França i de Ferran I de Nàpols; però pogueren més l’habilitat i els suborns de Roderic de Borja. Carles, que, a la mort de Ferran, reivindicava el regne de Nàpols, armà una expedició per apoderar-se’n. Giuliano l’hi acompanyà, amb l’esperança que Alexandre VI fos deposat. Carles fracassà, derrotat per l’exèrcit de Ferran II de Catalunya-Aragó (1495). Giuliano organitzà una altra expedició per alliberar dels milanesos la seua pàtria; també hi fracassà. A més, perdé les seues possessions del Laci.

Quan, el 1498, Cèsar Borja rebé del nou rei de França, Lluís XII, el ducat de Valentinois, Giuliano, a Avinyó, afavorí el seu matrimoni amb Carlota d’Albret, germana del rei de Navarra. No s’oposà als plan dels Borja d’establir als Estats Pontificis un estat propi, amb les conquistes de Cèsar i la política d’aliances d’Alexandre, com el matrimoni de la filla Lucrècia amb Alfonso d’Este, duc de Ferrara. La ruptura es produí quan Cèsar va conquistar el ducat d’Urbino (1502) a Guidobaldo di Montefeltro, emparentat amb els della Rovere. Giuliano no tornà a Roma fins a la mort d’Alexandre, per a l’elecció de Pius III, el pontificat del qual va durar menys d’un mes.

Havia arribat la seua hora. Fou elegit papa, amb el nom de Juli II, l’1 de novembre de 1503. Tots el volien i tots el temien. En l’elecció es comprometé a convocar un concili en el termini de dos anys i a reconèixer a Cèsar Borja les possessions adquirides. Cèsar cometé un error ingenu en donar-li suport. Al cap d’un mes, Juli II el privava de totes les seues conquistes i el feia empresonar; més tard, Cèsar s’incorporà, a Nàpols, a l’exèrcit de Fernández de Córdova, el qual el faria conduir presoner a Espanya.

Per consolidar el seu regne, Juli II es preocupà de tenir ben plenes les arques vaticanes, amb procediments simoníacs i amb el suport del banquer Agostino Chigi. Només així es podia mantenir un exèrcit fort, compost sobretot de mercenaris; amb una part d’aquests es fundà la guàrdia suïssa. Juli nomenà cardenals tres nebots seus i casà la seua filla Felice amb un Orsini. Mort sense fills el duc d’Urbino, el ducat passà al nebot Francesco Maria.

Dins dels Estats Pontificis, Bolonya gaudia d’ampla d’autonomia; n’eren senyors els Bentivoglio. Juli volia sotmetre-la al seu domini directe. L’agost de 1506, ix de Roma amb un reduït exèrcit; durant la marxa, rep l’acatament de diverses ciutats. En negar-se Giovanni Ben tivoglio a lliurar-li Bolonya, llança contra ell l’excomunió; Giovanni fuig de la ciutat. L’11 de novembre, Juli hi fa una entrada triomfal, llançant ducats d’or a la multitud que l’aclamava.

Després va tocar el torn a la República de Venècia, que ocupava algunes places a la Romanya. Juli s’adherí a la Lliga de Cambrai, aliança entre Lluís, Ferran II de Catalunya-Aragó i Maximilià contra Venècia (hivern de 1508-1509). La República, excomunicada, patí una greu derrota a Agnadello (maig de 1509).

Més ambiciós era el segon objectiu de Juli: alliberar Itàlia del poder «bàrbar», o siga francès. Això implicava un canvi radical en la seua orientació política, sempre favorable a França. Fa les paus amb Venècia i excomunica el duc de Ferrara, aliat de França. L’escenari del conflicte seria l’Emília i la Romanya (1510-1511). Juli dirigí personalment les operacions, malgrat una greu malaltia que el posà en perill de mort. Vell i no restablert del tot, enmig d’una tempesta de neu, comandà el setge de Mirandola i fou el primer a entrar a la fortalesa amb una escala de mà. Es retirà a Ravenna deixant Bolonya en mans del legat, cardenal Francesco Alidosi, i del nebot Francesco Maria. Les tropes franceses prenen la ciutat (maig de 1511) i la tornen a Bentivoglio. Alidosi i Francesco Maria s’acusaven mútuament de la caiguda de Bolonya; Francesco abordà el cardenal i el matà; excomunicat i sotmès a judici, fou absolt.

Des de Roma, Juli promovia una aliança antifrancesa, la Lliga Santa, a la qual s’adheriren Ferran II, la República de Venècia i Enric VIII. L’exèrcit francès avançà sobre Ravenna; l’11 d’abril de 1512 hi tingué lloc una sagnant batalla, amb deu mil morts; els francesos, victoriosos, sofriren tantes baixes que no es pogueren refer. La Lliga recuperà la Romanya i prengué definitivament Bolonya (13 de juny); les tropes franceses hagueren de travessar els Alps.

Mentrestant, s’obrí un altre front perillós: cinc cardenals reformistes francòfils preparaven un concili amb intenció de deposar el papa. Juli hi respon convocant-ne un altre i excomunicant els cardenals rebels. El concili cismàtic es reuní a Pisa el novembre de 1511, amb poc èxit; més tard, a Milà, privà Juli del poder espiritual i temporal. El 3 de maig de 1512 s’inaugura a Roma el concili V del Laterà; en l’obertura, Egidio Canisio exhorta el papa a la reforma de l’Església i a la pau; es declara nul el concili cismàtic i es prenen me sures contra França; una butla de Juli prohibia l’elecció del papa per mitjans simoníacs.

Però la salut del papa es deteriorava fatalment. Moltes coses quedaven en l’aire. Juli morí la matinada del 21 de febrer de 1513. El poble de Roma féu cua per homenatjar les seues despulles.

Les disputes, les aliances i les guerres no esgoten l’obra d’un papat de poc més de nou anys. Juli II fou un dels principals impulsors de la transformació de Roma, llavors una ciutat poc rellevant, que recobraria l’antiga esplendor. A part de mesures d’ordre públic, administratives i econòmiques, emprengué obres urbanístiques: obertura de noves vies, restauració del castell Sant’Angelo i d’algunes esglésies, reparació i construcció d’aqüeductes, etc.

Fou al Vaticà que Juli II desplegà els projectes més ambiciosos, associats als més insignes artistes del Renaixement. Bramante començà a construir el 1506 la grandiosa basílica de Sant Pere. Rafael decorà les Stanze (1508-1514), on hi ha diverses representacions de Juli II; en l’Escola d’Atenes, una de les figures és un retrat de Francesco Maria. També es deuen a Rafael els cèlebres retrats del papa i del nebot (Galleria Uffizi). Miquel Àngel féu el monument funerari, inacabat, de Juli II (San Pietro in Vincoli), amb l’imponent Moisès, i decorà la volta de la Capella Sixtina (1508-1512). D’altra banda, Juli fou un col·leccionista amatent de les troballes escultòriques, entre les quals, l’Apol·lo del Belvedere i el Laocoont.

En canvi, no es distingí com a protector de les lletres. La seua biblioteca personal, prou considerable, es componia sobretot de llibres «professionals». Ell mateix no era especialment culte ni eloqüent.

La claredat d’objectius i la determinació a dur-los a terme caracteritzen Juli II, un polític perspicaç i conscient de les necessitats més urgents: assegurar el seu regne i alliberar Itàlia del domini estranger. Tenia una mà de ferro: no li sabia greu ser odiat mentre inspirés temor. Veié coronades per l’èxit les seues empreses; un èxit que l’atzar en l’elecció dels papes feia provisional. Ara, Juli no era un monarca qualsevol, sinó el cap de l’Església, cosa que encloïa una antítesi interna: la unió dels poders espiritual i temporal. Juli actuà més com a rei que com a pontífex. Els triomfs i la magnificència dels palaus eren la imatge del poder papal. La reforma eclesiàstica podia esperar.

Juli fou un home fort, enèrgic. Els problemes de salut (la sífilis i la gota) no li impediren dur una vida activa i atzarosa. Rafael, a les

Stanze, el representa encara vigorós, amb mirada decidida; en el retrat, com un vell de galtes flàccides i gest amarg. Segons els seus contemporanis, era arrauxat, endimoniat, iracund fins al punt de bastonejar els qui el contradeien, i també avar malgrat les enormes sumes de diners que afluïen a les arques vaticanes; maleïa i blasfemava com un soldat. Se li atribuïa una immoderada afició a la beguda, però els rumors incidien sobretot en les seues tendències sexuals. Tingué almenys tres amants i tres filles. Se l’acusava insistentment del «pecat abominable» de sodomia: s’exhibia amb una cort de bellíssims jovenets; se li imputaven estupres i una relació assídua amb el cardenal Alidosi. Els enemics propalaven aquests rumors, que prenien forma en pasquins i en versets satírics.

Juli II, afavorit per l’èxit, compleix el model de príncep maquiavel·lià millor que el dissortat Cèsar Borja. Entengué la política com un camp autònom, al marge de principis religiosos i morals; amb una visió crua dels fets, posava en joc el seu ímpetu, amatent a aprofitar l’ocasió. Un príncep del Renaixement, envoltat d’una esplendor que no oculta la prepotència ni les flaqueses; més un dèspota i un guerrer que no un apòstol o un pastor.

Erasme havia assumit els principis rebuts durant la infància a les escoles dels germans de la vida comuna, promotors de la deuotio moderna: puresa evangèlica, vida religiosa pràctica i austera, pietat intimista i poc afecta a les cerimònies. Amb tot, al convent dels canonges de sant Agustí de Stein, on ingressà Erasme, hi havien arribat ecos del Renaixement italià. El jove frare havia après a estimar els grans poetes de l’antiguitat llatina i els autors més recents.

Per a ell, conèixer la pàtria de l’humanisme i la capital de la cristiandat era un anhel fervent. En la seua segona estada a Anglaterra (1505-1506), Erasme rebé de Juli II un breu que el dispensava dels estatuts del convent de Stein i l’alliberava dels impediments del seu naixement il·legítim. I un regal inesperat: G. B. Boeri, metge d’Enric VII, li proposà d’acompanyar com a tutor els seus dos fills en un viatge d’estudis a Itàlia.

Erasme era un home madur. A París, havia viscut l’agitat ambient de la Sorbona; a Alglaterra s’havia guanyat l’amistat de T. More i de J. Colet i la protecció dels bisbes J. Fisher i W. Warham. Havia après grec per propi esforç i n’havia fet les primeres traduccions al llatí. A l’estudi dels clàssics s’ajuntava el de les Escriptures: la humanitas aniria unida a la philosophia Christi. Havia publicat els Adagis i l’ Enchiridion militis Christiani, que li havien donat fama.

Erasme no anava a Itàlia amb ànim de contemplació estètica. Tenia encara un peu en el món gòtic; l’esperit renaixentista italià, paganitzant, li era estrany. Els seus sentiments per Itàlia foren sempre ambigus: al costat de manifestacions d’admiració, sovint retòriques, també desconfiances i recels.

Tanmateix, tenia bones raons per anar a Itàlia. En primer lloc, el saber antic recuperat pels humanistes, que percaçaven manuscrits d’obres clàssiques perdudes; i no només d’obres llatines: el grec, oblidat, es feia més accessible amb la immigració de savis bizantins posterior a la caiguda de Constantinoble. En segon lloc, la impremta havia assolit a Itàlia un ampli desenvolupament, sobretot a Venècia. Hi destacava la d’Aldo Manuzio, que publicava assíduament edicions acurades d’autors clàssics. Venècia gaudia, a més, d’un inestimable tresor: el grec Basili Bessarió, establert a Itàlia, havia llegat a la ciutat el 1468 la seua rica biblioteca. Per fi a Roma, Erasme, si bé no podia aspirar a càrrecs importants, sí que hi podia trobar suport i protecció.

A finals d’agost de 1506 arribava a Torí, on rebé el doctorat en teologia. La meta del viatge era Bolonya i la seua famosa universitat. Però com Juli II amenaçava la ciutat amb el seu exèrcit, Erasme es retirà a Florència. No consta que entràs en contacte amb els humanistes florentins. Tornà a Bolonya a temps de contemplar, l’11 de novembre, l’entrada triomfal del papa. Un papa que feia la guerra i celebrava triomfs com si fos un general romà escandalitzà Erasme.

A Bolonya fou testimoni de l’erecció d’estàtues a Juli II i de la imposició d’onerosos tributs als pagesos. Durant una pesta, patí dos assalts a causa de l’hàbit del seu orde, confós amb el dels sanitaris, obligats a defugir el contacte amb la gent; obtingué del papa el permís de dur un simple vestit talar. Mentrestant, ampliava els Adagis. Comunica a Manuzio els seus plans editorials i, a finals de 1507, es trasllada a Venècia.

Hi passà gairebé tot l’any 1508, hostatjat per la família de Manuzio; compartia habitació amb un jove humanista, G. Aleandro, futur cardenal. Es trobava en el seu ambient, en les societats d’erudits i a l’editorial, entre notables erudits com M. Musuros i el famós I. Lascaris. Enmig del tràfec de la impremta, es concentrava en la revisió dels originals. Així veieren la llum diverses edicions de clàssics i també la nova edició dels Adagis, enormement augmentada.

Erasme deixà Venècia per acompanyar un nou alumne, el jove Alexander Stewart, fill natural de Jaume IV d’Escòcia, primer a Pàdua i després, a causa de la guerra que amenaçava la República de Venècia, a Siena. Arribà a Roma a principis de 1509; amb el seu deixeble faria un viatge a Nàpols.

La fama el precedia. Més tard, recordaria com, sense buscar-ho, el rebien afablement cardenals com D. Grimani i G. de Mèdici (el futur Lleó X) i erudits com T. Inghirami i E. Canisio. El poderós cardenal R. Sansoni Riario, nebot de Juli II, l’invità en nom del papa a escriure dos discursos, l’un en contra i l’altre a favor de la guerra contra Venècia. Complí l’encàrrec –diu– amb més sinceritat en el primer, però prevalgué el segon; la seua opinió, però, no devia tenir gaire pes. Després de la victòria, assistí, trist, a un segon triomf de Juli.

Erasme denunciaria el luxe i la sumptuosositat de l’Església; una esplendor assolida amb tributs abusius, venda d’indulgències, simonia, pactes infames i excomunions. I els humanistes es posaven al servei de la propaganda papal, com en un solemne sermó de divendres sant en què l’orador s’esplaià en lloances de Juli II, a qui anomenà Júpiter Òptim Màxim. Per a Erasme, ni erudits, ni biblioteques, ni encara menys obres d’art –per les quals es mostra indiferent– no compensaven el paganisme d’una cúria dissoluta. Poc després d’ell, un altre antic deixeble dels germans de la vida comuna i monjo agustinià, Luter, visitaria Roma i en trauria una impressió semblant, amb més indignació.

A l’accés al tron d’Enric VIII (abril de 1509), lord Mountjoy, antic alumne i protector, invita Erasme a tornar a Anglaterra: amb el jove príncep, amant de les lletres, se li obrien excel·lents perspectives; a més, l’arquebisbe Warham li prometia un benefici. Erasme acceptà. Amb la decisió presa, anà a visitar el cardenal Grimani, que ja l’havia invitat diverses vegades al seu palau. Grimani pertanyia a l’aristocràcia vèneta i era el representant diplomàtic de la República. Mentre el papa estigué en guerra contra Venècia, Erasme defugí la relació amb el cardenal. Grimani el rebé com un col·lega: li recomanà que no deixàs Roma, li oferí hospitalitat i un generós mecenatge; per fi, li ensenyà la seua magnífica biblioteca. Però Erasme ja s’havia compromès. Anys més tard, es penediria de la seua decisió. Un Erasme arrelat a Roma hauria estat un altre Erasme, potser menys indecís en el conflicte protestant i més receptiu al Renaixement profà.

Els primers temps de la tercera estada anglesa, gaudint de l’hospitalitat de More a Londres, foren feliços per a Erasme. L’agost de 1511 es trasllada a Cambridge, on seguirà un període de privacions. El seu confident és Andrea Ammonio, un dels pocs amics de debò. Aquest literat de Lucca féu una bona carrera a Anglaterra; era secretari llatí d’Enric VIII. En les cartes a Ammonio es manifesta la decepció d’Erasme. Treballa molt, però amb poc profit; les classes al Queen’s College no tenen èxit. Demana a l’amic ben informat notícies sobre la política agressiva de l’«invencible Juli». A les dificultats econòmiques i als problemes de salut, s’hi afegia la inquietud per la situació política d’Europa, en estat de guerra: la presa de Bolonya, el concili de Pisa, la formació de la Lliga Santa, la batalla de Ravenna, l’expedició anglesa al nord de França. I mentrestant, el febrer de 1513, s’havia produït un esdeveniment de gran conseqüència: la mort de Juli II.

Però aquells anys també foren fecunds; l’humanista pogué dur avant dos grans projectes: l’edició de l’obra de sant Jeroni i una versió del Nou testament. La vena satírica erasmiana no s’estronca, però: el Juli despatxat de les portes del cel, escrit aleshores, és un atac corrosiu contra el papa guerrer. Juli II i els altres prínceps feren d’Erasme un pacifista radical, fins al punt d’afirmar que «és molt millor una pau injusta que una guerra justa». D’altra banda, el nou papa és un dels cardenals que Erasme havia conegut a Roma, Giovanni de Mèdici, un humanista partidari de la pau i de la concòrdia.

El juny de 1514, Erasme travessa el Canal. Amb bones paraules esquiva l’exhortació del prior de Stein a reincorporar-se al convent: ell no està fet per a la vida monàstica i té entre mans importants estudis. Es dirigeix a Basilea, on, a l’editorial de Johannes Froben, treballarà intensament prop de dos anys. Ara enyora Roma, com escriu a Riario i Grimani: l’ambient de la ciutat, les biblioteques, el tracte amb els homes més cultes, els monuments.

A Roma les coses han canviat, una mica si més no. També Lleó X es veié implicat en guerres; els abusos, la simonia, el luxe, els vicis no s’havien abolit. Tanmateix, era afable, generós i pacífic; un home culte que tenia de secretaris dos il·lustres humanistes, Pietro Bembo i Jacopo Sadoleto. Un bon moment per a la renovació evangèlica il·lustrada amb les bonae litterae. L’edició del Nou testament era una empresa arriscada: sotmetia la paraula de Déu a la crítica filològica; la prudència aconsellava guanyar-se el favor de la cúria, ni que fos a costa d’algun sacrifici de la sinceritat. L’obra, amb les versions llatina i grega i una llarga introducció, apareix a Basilea el 1516; Lleó X n’acceptà la dedicatòria.

Jean le Sauvage, canceller de Brabant, el seu nou protector, nomenà Erasme conseller de Carles, duc de Borgonya i futur emperador. Ell hi correspongué amb la Formació del príncep cristià (1516), en què traça l’ideal del príncep cristià just i pacífic. Hi segueix la Queixa de la Pau (1517), un al·legat pacifista que propugna la concòrdia en el si de l’Església i entre els estats. Els acords de pau de Lleó X amb França semblaven inaugurar una nova era. Les dispenses concedides per Juli II, que arranjaven la situació canònica d’Erasme, es renovaren amb el beneplàcit de Lleó X. Li plovien les ofertes; fins i tot es parlava de concedir-li un bisbat. Ell, escarmentat, hi responia amb evasives. A Lovaina intervingué activament en la fundació del Collegium Trilingue.

En el camp religiós, s’anava formant una tempesta que esclataria arran d’una campanya de venda d’indulgències destinada a la cons trucció de la basílica de Sant Pere. Alguns predicadors s’excediren en el seu afany publicitari. Luter hi reaccionà, escandalitzat, publicant a Wittenberg (31 d’octubre de 1517) les famoses noranta-cinc tesis contra les indulgències.

Però una protesta contra un abús particular acabà en cisma. Luter féu un pas més quan, a Leipzig, negà l’origen evangèlic de la supremacia del papa (1519). Alhora tractava de guanyar-se Erasme per a la causa; l’humanista hi responia amb ambigua cortesia. La butla Exsurge Domine excomunicà Luter (juny de 1520). Erasme participà en la campanya d’atacs contra el nunci G. Aleandro, l’antic company de Venècia, que havia de fer complir la butla. Luter, en rebel·lió oberta, publica uns pamflets contra «la butla de l’Anticrist» i el papat i sobre punts dogmàtics, i crema públicament la butla; es nega a retractar-se (abril de 1521) i troba suports eclesiàstics, populars i d’alguns prínceps.

Erasme assisteix a la confrontació angoixat, dubitatiu, covard a vegades; sospitós als dos bàndols, es defensa com pot, sense convèncer del tot. L’ambient li era hostil a la universitat de Lovaina; alguns frares predicaven contra ell; es tramava que l’emperador li confiàs el conflicte luterà –això l’hauria convertit en botxí o víctima. Amb l’excusa d’enllestir la tercera edició del Nou testament, es trasllada a Basilea, on esperava trobar la tranquil·litat (octubre de 1521).

Però de nou se l’incita a escriure contra Luter. Obrí una dura polèmica sobre punts bàsics en la doctrina luterana (la llibertat i la justificació per la fe), que significà el trencament definitiu: el De libero arbitrio (1524); la rèplica de Luter, De seruo arbitrio; la contrarèplica, Hyperaspistes. Tot i que compartien alguns punts de doctrina, la incompatibilitat de caràcter i d’actitud era massa gran. Luter era un visionari intransigent, un home d’acció, despreocupat de les formes. Erasme, al contrari, promovia el debat lliure, posava en joc la ironia, curava la forma; a falta d’alternativa millor, es mantingué fidel a l’Església catòlica propugnant la reforma en un esperit d’unitat.

Així seguirà fins a la fi. Alguna vegada, deixarà anar la vena satírica (Col·loquis, El ciceronià), però ja sense permetre’s sarcasmes descarnats. I encara havia de veure l’aparició de sectes, revoltes de camperols, noves guerres a Itàlia, el sac de Roma, el cisma d’Enric VIII amb la brutal decapitació dels amics Fisher i More. Es feia més difícil que mai predicar la moderació i la concòrdia.

El temps ha pesat feixugament sobre les obres d’Erasme: les més ambicioses són ara material d’erudició, mentre que suren obres «menors». Encara es llegeixen amb interès l’Elogi de la Follia, algunes peces dels Col·loquis i dels Adagis...: hi brilla el raonament esmolat, la gràcia de l’estil, la sal de la ironia. Es pot sumar a la llista, amb tota justícia, el diàleg Iulius o Iulius exclusus e coelis (que podem traduir Juli despatxat de les portes del cel), un pamflet càustic contra Juli II, una àgil i picant mescla de sàtira i de manifest politicoreligiós.

L’ambició, el despotisme i els vicis dels papes no escapaven a la crítica pública; els secrets, els rumors o les calúmnies es reflectien en pasquinades i sonets populars o cultes. Peces satíriques contra Juli II, el papa guerrer, borratxo i sodomita, circulaven arreu, sobretot a la rival República de Venècia; a París es representà una farsa que l’escarnia. Segons Erasme mateix, en els banquets d’humanistes, el papa, l’emperador, frares i monges eren fitó habitual de comentaris maliciosos, que, dits entre copa i copa, sense mala intenció, després es divulgaven i deformaven. No eren tan innocents. Ho demostren els dos escrits d’Erasme contra Juli II: un epigrama i el diàleg.