Czytaj książkę: «Apeirògon»

Czcionka:

Apeirògon

COLUM MCCANN

apeirògon

Traducció de Marta Pera Cucurell

Apeirogon és una obra de ficció. Tots els incidents i diàlegs, i tots els personatges, amb excepció d’unes quantes figures històriques i públiques, són producte de la imaginació de l’autor. Quan apareixen personatges reals, les situacions, els incidents i els diàlegs relacionats amb aquestes personatges són ficticis. Els noms, els personatges, els llocs i els incidents, bé són producte de la imaginació de l’autor o bé s’usen de manera fictícia. En tos els altres respectes, qualsevol semblança amb persones vives o mortes és pura coincidència.

Títol original: Apeirogon

Primera edició: octubre del 2021

Les citacions de l’Alcorà són de la traducció de Míkel de Epalza, Proa 2001.

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Producció de l’ePub: booqlab

Maquetació: EdicTal

ISBN: 978-84-123925-4-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Per a la Sally

NOTA DE L’AUTOR

Els lectors familiaritzats amb la situació política d’Israel i Palestina s’adonaran que les forces motrius que hi ha al cor d’aquest llibre, en Bassam Aramin i en Rami Elhanan, són reals. Quan dic «reals» vull dir que la seva història –i la de les seves filles, l’Abir Aramin i l’Smadar Elhanan– estan ben documentades tant en films com per escrit.

Les transcripcions de les paraules de tots dos homes a la part central del llibre s’han elaborat a partir d’una sèrie d’entrevistes a Jerusalem, Nova York, Jericó i Beit Jala, però en totes les altres parts del llibre en Bassam i en Rami m’han permès que modeli i remodeli les seves paraules i el seu món.

Tot i aquestes llibertats, confio ser fidel a la veritable realitat de les seves experiències compartides. Vivim la nostra vida, va suggerir Rilke, en cercles que s’eixamplen i s’estenen per tota la superfície.

2016
1

Els turons de Jerusalem són un bany de boira. En Rami avança de memòria per un tram recte i calcula el peralt del següent revolt.

Amb seixanta-set anys, s’inclina gairebé fins a terra sobre la moto, la jaqueta enconxada, el casc ben ajustat. És una moto japonesa, 750 cc. Una màquina àgil per a un home de la seva edat.

En Rami fa anar la moto a tota pastilla, fins i tot si fa mal temps.

Tomba bruscament a la dreta als jardins, on la boira s’alça i revela la foscor. Corpus separatum. Redueix la marxa i passa rabent per davant d’una torre militar. Els llums de sodi es veuen borrosos al matí. Per un moment, un petit vol d’ocells enfosqueix el carbassa.

Al peu del turó la carretera s’endinsa en un altre revolt, entenebrit per la boira. Canvia a segona, deixa anar l’embragatge, agafa el revolt amb suavitat i torna a la tercera. La carretera Número U sobre les ruïnes de Qalunya: aquí hi ha tota la història apilonada.

Accelera al final de la rampa, agafa el carril interior, deixa enrere els indicadors de Ciutat Vella, de Giv’at Ram. La carretera és una escampada de fars matiners.

S’inclina a l’esquerra i avança com un salmó cap al carril més ràpid, cap als túnels, la Barrera de Separació, la ciutat de Beit Jala. Dues respostes per a un sol viratge: Giló a un costat, Jerusalem a l’altre.

Aquí la geografia ho és tot.

2

AQUESTA CARRETERA PORTA A L’ÀREA «A»

SOTA L’AUTORITAT PALESTINA

PROHIBIDA L’ENTRADA

A CIUTADANS ISRAELIANS

ÉS PERILLÓS PER A LA VOSTRA VIDA

I VA CONTRA LA LLEI ISRAELIANA

3

Cinc-cents milions d’ocells tracen un arc sobre els turons de Beit Jala cada any. Els mou un atavisme ancestral: puputs, grives, papamosques, bosqueroles, cucuts, estornells, botxins, batallaires, còlits del nord, corriols, suimangues, falciots, pardals, enganyapastors, òlibes, gavines, esparvers, àguiles, milans, grues, aligots, territs, pelicans, flamencs, cigonyes, bitxacs clapejats, voltors, gaigs blaus d’Europa, garses brunes aràbigues, abellerols, tórtores, tallaretes, cueretes grogues, tallarols de casquet, piules gola-roges, martinets.

És la segona superautopista migratòria més transitada del món: la recorren quatre-centes espècies d’ocells diferents pel cap baix, a diferents nivells del cel. Llargues ves baixes decidides i xisclaires. Viatgers únics volant a ras d’herba.

Cada any apareix un nou escenari a baix: assentaments israelians, blocs de pisos palestins, jardins als terrats, barracons, barreres, carreteres de circumval·lació.

Alguns ocells migren de nit per evitar els depredadors, seguint les seves rutes siderals, el·líptiques per la velocitat, devorant-se els propis músculs i intestins a ple vol. Altres viatgen durant el dia per aprofitar els corrents ascendents tèrmics, el vent calent que els alça les ales per poder planar.

De vegades bandades senceres tapen el sol i unten ombres sobre Beit Jala: els camps, les terrasses escarpades, els oliverars dels afores de la ciutat.

Si t’ajeus a la vinya del monestir de Cremisan a qualsevol hora del dia veuràs els ocells al cel, viatjant en els seus trajectes xerraires.

Aterren en arbres, pals de telèfon, cables elèctrics, torres d’aigua, fins i tot sobre el Mur, on en un moment o altre són un blanc per als joves tiradors de pedres.

4

Les antigues fones estaven fetes d’un tros de pell de vaca de la mida d’un pegat per a l’ull, perforat amb petits traus per on passaven uns cordons de cuiro. Les fones servien als pastors per espantar els predadors que rondaven a la vora dels ramats itinerants.

El pastor agafava la bosseta de pell amb la mà esquerra i els cordons amb la dreta. Calia haver practicat molt per tirar amb precisió. Havent posat una pedra al pedaç, el tirador tibava bé els cordons. La brandava unes quantes vegades molt per sobre del seu cap fins al moment en què deixava anar la pedra amb naturalitat. La bosseta s’obria i la pedra volava. Alguns pastors podien encertar un objectiu de la mida d’un ull de xacal que estigués a dues-centes passes.

La fona aviat va prosperar en l’art de la guerra: la capacitat d’encendre un pendent escarpat i els murs amb merlets la van fer crucial per a l’atac a ciutats fortificades. Es van contractar legions de foners. Duien tot el cos protegit amb una armadura i anaven amb carros abarrotats de pedres. Quan el terreny es feia intransitable –fossats, trinxeres, barrancs secs del desert, terraplens abruptes, camins sembrats de roques– baixaven i anaven a peu, amb bosses de colors en bandolera. La més fonda contenia fins a dues-centes pedres petites.

En els preparatius de la batalla era costum pintar almenys una de les pedres. El talismà es posava al fons de la bossa quan el tirador anava a la guerra, amb l’esperança de no haver d’arribar a agafar mai l’última pedra.

5

Als voltants de la batalla es reclutaven nens –de vuit, nou, deu anys– perquè cacessin els ocells del cel. S’esperaven a la vora dels uadis, s’amagaven sota els matolls del desert, tiraven pedres des de murs fortificats. Encertaven tórtores, guatlles, ocells cantaires.

Alguns ocells els capturaven encara vius. Els ajuntaven i els tancaven en gàbies de fusta un cop els havien tret els ulls perquè es pensessin que sempre era de nit: llavors els ocells s’afartaven de gra durant dies i dies.

Quan s’havien engreixat fins a fer el doble de la seva mida normal, els rostien en forns de fang i els servien amb pa, olives i espècies.

6

Vuit dies abans de morir, després d’una espectacular orgia gastronòmica, François Mitterrand, el president de França, va demanar un últim plat d’hortolà, un ocellet cantaire de coll groc no pas més gros que el seu polze. Aquella delicadesa representava per a ell l’ànima de França.

El personal del servei de Mitterrand supervisava la caça d’aus silvestres en un poble del sud. Subornaven la policia local, planejaven la caça, i capturaven els ocells a l’alba, amb unes xarxes especials d’un teixit molt fi a l’entrada del bosc. Ficaven els hortolans en caixes i els portaven en una furgoneta de vidres foscos a la casa de camp de Mitterrand a Latche, on passava els estius quan era petit. Sortia l’ajudant del xef i s’enduia les caixes a dintre. Alimentaven els ocells durant dues setmanes fins que estaven a punt de rebentar de tan grassos i després, aguantant-los per les potes sobre un cubell d’armanyac pur, hi sucaven el cap per ofegar-los de viu en viu.

Després el xef els plomava, salava, empebrava i els coïa durant set minuts en el seu propi greix abans de posar-los en una cassola blanca acabada d’escalfar.

Quan van servir el plat, a la sala emplafonada de fusta –amb la família de Mitterrand, la seva dona, els seus fills, la seva amant, els seus amics– es va fer un silenci. Ell es va asseure amb l’esquena ben dreta, es va apartar les flassades de la falda, va fer un glop de Château Haut-Marbuzet anyenc.

–L’única cosa interessant és viure –va dir Mitterrand.

Es va tapar el cap amb un tovalló blanc per inhalar l’aroma dels ocells i, com dictava la tradició, per amagar aquell acte als ulls de Déu. Va agafar els ocells i se’ls va menjar sencers: la carn suculenta, el greix, la freixura amargant, les ales, els tendrums, el fetge, els ronyons, el cor calent, les potes, els diminuts ossets del cap que li cruixien entre les dents.

Va trigar uns quants minuts a acabar-se’ls, amb la cara amagada tota l’estona sota el tovalló blanc. La família sentia el soroll dels ossos esmicolant-se.

Mitterrand es va eixugar la boca amb el tovalló, va enretirar la cassola de terrissa, va aixecar el cap, va somriure, va dir bona nit i es va aixecar per anar-se’n al llit.

Va dejunar durant els següents vuit dies i mig, i va morir.

7

A Israel se segueix el rastre dels ocells amb un radar complex situat al llarg de les rutes migratòries per tot el país –Elat, Jerusalem, Latrun– amb enllaços amb les instal·lacions militars i amb les oficines de control del trànsit aeri de l’aeroport Ben Gurion.

Les oficines del Ben Gurion són de tecnologia punta i finestres de vidres foscos. Taulers de control d’ordinadors, ràdios, telèfons. Un equip d’experts, formats en aviació i matemàtiques, estudia el patró del vol: la mida de les bandades, les rutes, la forma, la velocitat, l’altura, la conducta prevista en patrons climàtics, la possible reacció a vents laterals, xalocs, tempestes. Els operadors creen algoritmes i envien avisos d’emergència als controladors i a les línies aèries comercials.

Una altra línia directa està dedicada a les Forces Aèries. Estornells a 1.000 peus al nord del port de Gaza, 31.52583ºN, 34.43056ºE. Quaranta-dues mil grues del Canadà a uns 750 peus sobre la riba sud del mar Roig, 20.2802ºN, 38.5126ºE. Moviment inusual de bandades a l’est d’Acre, precaució guarda costanera, pronòstic de tempesta. Bandada prevista d’oques del Canadà a l’est del Ben Gurion a les 0200 hores, coordenades exactes per determinar. Informe d’un parell de ducs del desert en arbres a prop de plataforma d’aterratge d’helicòpters B, sud d’Hebron, 31.3200ºN, 35.0542ºE.

A la tardor i a la primavera els ornitòlegs estan més enfeinats perquè les grans migracions són al punt àlgid: de vegades les pantalles semblen tests de Rorschach. Col·laboren amb observadors d’ocells sobre el terreny, tot i que un bon rastrejador pot intuir la classe d’ocell només per la forma de la bandada al radar i per l’altura a què vola.

A l’escola militar els pilots de combat estudien els intricats patrons de les migracions d’aus per poder evitar les caigudes en picat en el que anomenen zones de plaga. Qualsevol cosa pot ser important: un bassal gran a prop de la pista pot atreure una bandada d’estornells; un clap de petroli pot empastifar les ales d’un ocell de presa i desorientar-lo; un incendi en un bosc pot desviar del seu curs un vol d’oques.

En les estacions migratòries, els pilots procuren no viatjar durant períodes llargs a menys de tres mil peus.

8

Un cigne pot ser tan fatal per a un pilot com una granada propulsada per coet.

9

A la tardor de la primera intifada, van trobar un parell d’ocells que migraven d’Europa al nord d’Àfrica a les xarxes japoneses dels vessants de l’oest de Beit Jala. Estaven entortolligats l’un amb l’altre amb les potes atrapades en un sol fil, les ales frenètiques contra la xarxa, de manera que al principi semblaven un sol ocell de forma estranya.

Els va trobar un noi de catorze anys, en Tarek Khalil, que al principi va pensar que eren massa petits per ser migradors: potser eren tallarols de casquet. S’hi va acostar. Aquella piuladissa agonitzant el va deixar atònit. Va desentortolligar els ocells, els va posar en dues bossetes de roba i els va portar turó amunt fins a l’estació d’anellament d’ocells per identificar-los i etiquetar-los: l’envergadura de les ales, la mida de la cua, el pes, el sexe, el percentatge de greix corporal.

Era la primera vegada que en Tarek veia uns animals com aquells: de cap verd, bells, misteriosos. Va fullejar guies i va revisar els registres. Ocells cantaires, segurament d’Espanya, o de Gibraltar, o del sud de França. No sabia què fer-ne. La seva feina consistia a posar-los una petita anella de metall amb un número a les potes, amb unes alicates i una cinta numerada, per poder registrar la migració abans de deixar-los anar.

En Tarek va preparar les anelles. Els ocells eren tan prims que no pesaven més que una cullerada d’espècies. Potser les anelles de metall els desequilibrarien el vol, va pensar.

Va vacil·lar un moment, va tornar a posar els ocells a les bossetes de roba i se’ls va emportar a casa seva, a Beit Sahour. Va pujar pels costeruts carrers empedrats bressolant els ocells a les bosses. Va penjar gàbies a la cuina. Durant dos dies, les dues germanes d’en Tarek van donar menjar i aigua als hortolans. El tercer dia, en Tarek va tornar els ocells cantaires al vessant del turó per deixar-los marxar, sense anelles, entre els albercoquers.

Un dels ocells se li va quedar uns moments al palmell de la mà abans d’alçar el vol. Se’l va passar d’un dit a l’altre. Les urpes es van clavar en una durícia de la mà. El coll diminut es va girar sobre el tou del palmell. Es va alçar, insegur, i després va esbategar i es va enlairar.

Sabia que tots dos ocells anirien indocumentats. Com a record, el noi es va penjar les dues anelles d’alumini que els havia tret –amb els números de seqüència– en una cadena fina de plata que duia al coll.

Dos mesos després, en Tarek sentia les anelles rebotint-li al coll quan baixava pel carrer de la Verge Maria amb els seus germans grans a tirar pedres.

10

L’estació d’anellament d’ocells de l’escola Talitha Kumi és una de les dues que hi ha a Cisjordània: forma part d’un centre mediambiental amb un museu d’història natural, un programa de reciclatge, un projecte de tractament d’aigües, una unitat educativa i un jardí botànic ple de gessamí, malva reial, cards, ortiga romana i rengleres d’harmala de flor groga.

Des del centre es veu, més avall, el Mur, que s’enrosca entre el paisatge. Més lluny, les teulades de terra cuita dels assentaments s’escampen pel cim dels turons, envoltades de tanques electrificades.

A la vall hi ha tantes carreteres noves i ponts i túnels i blocs de pisos que els ocells graviten cap a la petita porció de la falda del turó on poden descansar i menjar entre els fruiters i l’herba alta.

Caminar pel centre mediambiental de quatre hectàrees, entre els tamarius, les oliveres, les figueres de moro i les mates florides de les terrasses és com caminar per la vora d’un pulmó que estreny.

11

Sovint es pot veure un dirigible blanc enlairant-se sobre Jerusalem i surant sobre la ciutat; després desapareix, torna a enlairar-se, torna a desaparèixer. Vist des dels turons de Beit Jala –a uns quants quilòmetres de distància– el dirigible sense marques sembla un núvol petit, una favassa, una mosca del bestiar.

De vegades un ocell s’hi posa a sobre i viatja de franc, deixant-se dur mandrosament durant un parell de quilòmetres fins que torna a baixar en picat: un rossinyol que salta alegrement de l’esquena d’una àguila.

L’aeronau, que la tripulació israeliana i els tècnics del radar anomenen Fat Boy Two, normalment plana a uns mil peus d’altura. Està feta de Kevlar i d’alumini. A la part de sota del dirigible hi ha una cabina de vidre. És un espai amb capacitat per a tretze homes amb una sèrie d’ordinadors i de càmeres d’infrarojos prou potents per triar i identificar els números i els colors de cada una de les matrícules de cotxe de la carretera, fins i tot les que passen a gran velocitat.

12

La placa de la matrícula d’en Rami és groga.

13

Mira el rellotge de la moto, després el seu del canell. Un moment de confusió. Una hora de diferència. Horari d’estiu. És fàcil posar el rellotge a l’hora, però sap que s’endinsarà en el dia d’altres maneres. Cada any igual: si més no per uns quants dies, Israel i Palestina es porten una hora de diferència.

Ara no s’hi pot fer res. No serviria de res tornar a casa. Podria matar el temps quedant-se una estona més a l’autovia. O voltar per algunes de les carreteres secundàries de les valls. Buscar un tram on pugui posar la moto a tota llet, injectar una mica de potència al dia.

Passa a la quarta, mira la línia vermella del compta-revolucions. Avança a tota pastilla un camió llarg, després passa suaument a la cinquena.

14

Una bala de goma, disparada des del tub de metall de la punta d’un M-16, abandona el canó del fusell a més de cent seixanta quilòmetres per hora.

Les bales són tan grosses que es poden veure, però tan ràpides que no es poden esquivar.

Primer les van provar a Irlanda del Nord, i els britànics en deien pica-genolls: estaven dissenyades per disparar-se des de terra, perquè rebotessin i copegessin les cames dels revoltats.

15

La bala que va matar l’Abir va viatjar quinze metres per l’aire abans d’encastar-se-li a la part de darrere del cap i destrossar-li els ossos del crani com els d’un petit hortolà.

Havia anat a la botiga a comprar caramels.

16

Per dos xéquels l’Abir s’hauria pogut comprar un braçalet amb la inscripció M’estima, No m’estima gravada. Però es va comprar dos iswarit mlabase: pastilles dures de caramel rosa, carbassa, groc i blau cel enfilades formant un braçalet.

Va allargar els diners per sobre del taulell fins a posar-los a la mà de la botiguera, que va treure els braçalets d’un gran pot de vidre.

Quan anaven cap a l’escola, l’Abir va donar el segon braçalet a la seva germana Areen.

17

Des que van matar l’Abir, en Bassam ha anat cada dia a la mesquita abans que surti el sol per participar en les pregàries opcionals d’abans de l’alba.

Té quaranta-vuit anys i travessa la foscor amb una lleugera coixesa i un cigarret dins la mà tancada. És prim, esvelt, està en forma. La coixesa l’estampa en el món: si no fos per això, passaria pràcticament desapercebut. Així i tot, hi ha una agilitat latent, una sorpresa nervada, com si en qualsevol moment es pogués escapar d’un bot de la coixesa i deixar-la abandonada.

Llença el cigarret al camí d’entrada de la mesquita, l’aixafa amb la vamba. Aïllat de tot, s’allisa la camisa blanca amb la mà, puja els esglaons, es treu les sabates, hi entra amb el peu dret, s’agenolla a la part de darrere de la sala i s’inclina davant del seu Déu il·limitat.

Prega per la seva dona, pels seus cinc fills, per la memòria de l’Abir. Al·là, guardeu-nos de les atrocitats, públiques o amagades. D’un en un, els grans del rosari baixen lentament pels dits fins a l’altre costat de la mà.

Mentre el sol naixent esgarrapa les finestres, una petita estella d’ombra puja pels esglaons de pedra com punts de mitja. En Bassam neteja el terra amb una escombra de bruc i desplega les estores enrotllades, repenjades a la paret de llevant.

De fora arriba olor de carbó i de cànem. La bonior del trànsit que es desperta, el confort del muetzí, els lladrucs dels gossos de carrer.

En Bassam repassa metòdicament tota la nau, cobreix tot el terra amb estores, i després amb casquets i rosaris per a les primeres pregàries del dia.