Czytaj książkę: «Apeirògon»

27

28

Quan el jeep blindat va tombar la cantonada, les nenes es van posar a córrer.

29

La bala tenia el cor de metall, però la punta era d’una goma especial vulcanitzada. Quan va tocar el crani de l’Abir, la goma es va deformar lleugerament, però va recuperar la forma original sense cap dany evident a la bala.

30

Els soldats anomenaven les bales píndoles Llàtzer: sempre que podien, les recollien i les tornaven a fer servir.

31

L’any següent de l’arribada del mil·lenni, un artista gamberro de Beit Jala va penjar bales de goma buidades com a minúscules menjadores d’ocell als arbres: havia perforat les bales amb una petita incisió, les havia omplert de llavors i les havia penjat a les branques amb filferro.

Penjades a les branques, les bales atreien una munió de moixons: cueretes grogues, pardals, piules gola-roges.

32

El guarda fronterer que havia disparat el tret tenia divuit anys.

33

A la dècada del 1980, durant les operacions al Líban, de vegades demanaven als soldats israelians que posessin per a fotografies oficials amb els membres del seu escamot abans de sortir a una missió.

Quan s’alineaven, demanaven als soldats que es posessin separats, de manera que hi hagués espai entre ells a la foto.

Els fotògrafs no els demanaven res més. Els soldats podien somriure, podien fer mala cara, podien mirar de dret a la càmera o podien mirar a una altra banda. Tant se valia –l’únic que havien de fer era deixar espai entre ells, un pam de separació perquè les espatlles no es toquessin, res més.

Alguns es pensaven que era un ritual, altres s’imaginaven que era una norma militar, altres creien que era una qüestió de decòrum i d’humilitat.

Els soldats s’ajuntaven en grups a la vora dels tancs, a les tendes, al llarg d’una renglera de lliteres, a l’armeria, en un quiosc, a la cantina, al costat de plaques de revestiment d’alumini, amb els turons verds del Líban de fons. Es posaven bé tot un assortiment de boines: verd oliva, negre com el quitrà, gris colom.

Les fotos eren un teatre d’expressivitat: por, fanfarroneria, ansietat, inquietud, insolència. També confusió, quan els demanaven que se separessin els uns dels altres. Un cop feta la foto, els soldats anaven a complir la seva missió.

En alguns casos passaven dies, en altres, setmanes, en altres, mesos, fins que no s’aclaria el motiu: l’espai entre els soldats era necessari per si la fotografia s’havia d’imprimir als diaris, o mostrar-la per televisió, amb la mort identificada amb un cercle vermell ben definit al voltant de la cara.

34

Per anellar un ocell només s’ha de doblegar el metall al voltant de la pota amb unes alicates de marcatge.

35

Els editors de diaris i els productors de televisió volien evitar a tot preu una imatge amb línies que es trepitgessin. De vegades hi havia cinc o sis cercles en una mateixa fotografia.

36

Per alliberar un ocell d’una xarxa japonesa estesa, la primera cosa que ha de fer un ornitòleg és desnuar la fina tira de niló d’entre les urpes de l’ocell i llavors –segons el grau de forcejament i la quantitat de temps que ha passat atrapat a la xarxa–, desembullar-li, amb calma, les potes, els genolls, la panxa, les aixelles i finalment el cap, aguantant-li tota l’estona les ales ben encastades al martelleig del cor vigilant que no li esqueixi la pell dels dits amb el bec i les urpes.

És com desfer un nus estret d’una cadena de plata que, mentre l’obres, es vol desplegar i bellugar-se, plena de vida, a les teves mans.

Sovint l’ornitòleg li passa un bolígraf o un llapis sota les urpes perquè l’ocell s’hi pugui agafar. Per a ocells més grossos fan servir branques o pals d’escombres velles.

Alguns ocells, després del marcatge, s’han enlairat amb trossets de pal d’escombra encara entre les urpes.

37

El prototipus de bala de goma es va descobrir a la dècada del 1880, quan la policia de Singapur disparava estelles de pal d’escombra contra els revoltats dels carrers.

38

Al Líban, hi va haver soldats israelians morts pels míssils antitanc Milan fabricats a França, molts milers dels quals van ser venuts pel govern de François Mitterrand primer a Síria, i després, al mercat negre, als combatents de Hezbollah.

A altres els va matar el foc dels tancs soviètics T-55, màquines que es consideraven massa voluminoses i poc manejables fins que un general va suggerir que els tancs s’enterressin i es fessin servir com a fortins. Només sortia el canó de l’arma del tanc. Els combatents en deien tancs taüt. Camuflats, eren difícils de localitzar des de l’aire, però si els descobrien, era fàcil fer explotar en mil bocins aquells objectius enterrats.

Sis soldats van ser morts per combatents que –en una operació coneguda com la Nit dels Planadors– suraven sobre la frontera libanesa amb unes ala deltes fetes per ells mateixos, propulsades amb motors de tallagespa, que van atacar un camp israelià. Anaven armats amb AK-47 fabricats a Rússia a més de granades de mà fetes a la República Txeca, no gaire lluny de Theresienstadt, el camp de concentració dirigit per alemanys.

39

Diuen que, fins avui dia, les aus migratòries eviten volar sobre els camps de Theresienstadt.

40

La Nit dels Planadors, el 1987, una de les guardes israelianes, Irina Cantor, va clissar el moviment d’una llum tènue en el cel fosc. Cantor, que havia emigrat d’Austràlia feia dos anys, acabava de començar el servei militar.

Estava segura que aquella ala delta era una cosa llunyana o espectral, una il·lusió òptica a causa d’un núvol esparracat.

Més endavant, al tribunal militar, Cantor va declarar que quan va començar el tiroteig, la visió del planador la va confondre tant que es va pensar que un ocell enorme –un animal immens, prehistòric– havia sorgit de la foscor.

41

Imagineu un cigne xuclat de cop pel motor d’un avió de combat. Mayday, mayday, mayday. El cruixit brusc dels ossos i les llargues ales. Un remolí de maquinària. Mayday, mayday, mayday. Tartamudeig de metall, trinxadissa de plomes, esqueixament de tendons, mastegament d’ossos. Fragments de bec escopits del motor. Mayday, mayday, mayday.

42

Imagineu, després, el pilot expulsat de l’avió, encara lligat al seient, girant en l’aire com una baldufa de Hanukkà amb un ímpetu no gaire diferent que el d’una bala de goma.

43

El terme mayday –encunyat a Anglaterra el 1923, però derivat del francès, venez m’aider, veniu a ajudar-me– sempre es repeteix tres vegades, mayday, mayday, mayday. La repetició és vital: si només es diu una vegada es podria malentendre, però, dit tres vegades seguides, no es pot confondre amb res més.

44

L’M-16 que va disparar contra l’Abir s’havia fabricat a prop del poble de Samaria, a Carolina del Nord. Hi ha una colla de pobles i ciutats que es diuen Samaria, al món: vuit a Colòmbia, dos a Mèxic, un al Panamà, a Nicaragua, a Grècia, a Papua Nova Guinea, a les illes Salomó, a Veneçuela, a Austràlia i a Angola.

Samaria també era el lloc on hi havia l’antiga capital del regne d’Israel.

45

Per disparar bales de goma es fixa un tub de metall al fre de boca d’un rifle de servei M-16. El tub pot contenir fins a vuit bales. Les propulsen trets de fogueig disparats des del carregador de l’arma. Dins de l’accessori hi ha una sèrie de solcs que fan que les bales mantinguin una trajectòria adequada. Els solcs fan uns revolts com les franges d’un bastó de caramel, de manera que la bala surt traçant una espiral perfecta.

46

Seelonce mayday, o mayday silenci, es manté al canal de ràdio fins que para el senyal d’auxili. Per posar fi a l’alerta, el que demana ajuda diu, una vegada com a mínim, Seelonce feenee, una corrupció anglesa de silence fini.

47

Van enterrar François Mitterrand a Jarnac, a la riba del riu on jugava de petit, un llampec verd salobre que es mou veloçment, travessat per les ombres que projecten les parres que pengen.

Poc abans de morir, va parpellejar i va dir al metge: estic devorat per dintre.

48

L’Abir duia l’uniforme de l’escola –brusa blanca, rebeca blau marí, faldilla blava amb pantalons fins al turmell a sota, mitjons blaus, sabates de xarol blau fosc una mica ratllades. A més del braçalet de caramel, a la cartera de cuiro marró hi havia dos quaderns d’exercicis i tres llibres infantils, tots en àrab, si bé en Bassam s’havia plantejat ensenyar-li algunes paraules en hebreu, que ell havia après quan era adolescent, feia molts anys, a la presó d’Hebron, on havia passat set anys tancat.

49

Als altres presoners els agradava el seu tarannà tranquil. Tenia un no-sé-què de misteriós, aquell noi coix de disset anys, de pell fosca, fort i fibrós, callat. Sempre era el primer de fer un pas endavant a la cantina quan arribaven els guardes de la presó. La coixesa li donava avantatge. El primer parell de cops de porra semblaven gairebé desganats. Sovint era l’últim pres que queia: les pallisses més brutals encara havien d’arribar.

En Bassam va passar moltes setmanes a la infermeria. Els metges i les infermeres eren pitjors que els guardes. Feien tuf de frustració. Li clavaven cops de puny, el punxaven, li van afaitar la barba, li negaven els medicaments, li posaven l’aigua fora de l’abast.

Els portalliteres drusos eren els més virulents: entenien la consciència àrab del cos nu, el sentiment que provocava, com s’assemblava a la vergonya. Es van emportar la roba d’en Bassam, i els llençols, i li van lligar els braços al darrere perquè no es pogués tapar.

Es va quedar allà ajagut. Les rajoles del sostre estaven perforades. Mentalment, feia dibuixos amb els foradets. Cartes de jugar, diamants, piques. Una mena de solitari. A les infermeres els inquietava que estigués tan silenciós. Esperaven crits, queixes, renecs, acusacions. Com més durava el silenci, més fortes eren les pallisses. Veia que les infermeres més febles començaven a fer ganyotes de preocupació. Al final, pensava, els ocuparia el cervell.

Quan en Bassam finalment va parlar, la seva veu va fer posar nerviós el personal sanitari: hi havia una mena de clam. Havia après l’art del somriure misteriós, però el podia esborrar en un moment i convertir-lo en una mirada.

Sentia parlar els metges al corredor: cada vegada entenia més bé què deien en hebreu. Va decidir, llavors, que algun dia el dominaria.

Va córrer la veu que era el cap de la unitat Al-Fatah de la presó. Es va deixar créixer la barba. Les pallisses es van fer més regulars.

Va fer dinou anys sense dues dents, uns quants ossos trencats i una bossa de gota a gota buida a cada braç. Hi havia càmeres sobre el seu llit de l’hospital de la presó: es doblegava arrambat a la paret perquè no el veiessin plorar quan s’adormia.

Els dies s’endurien com barres de pa: se les menjava sense gana.

50

Quan feia un any que estava tancat, en Bassam es va fer un programa de classes. Anglès. Hebreu. Història àrab. Llei israeliana. La caiguda de l’imperi otomà. Història del moviment sionista. Poesia preislàmica. Geografia del Pròxim Orient. La vida a Palestina sota el Mandat Britànic.

Coneix l’enemic, coneix-te a tu mateix.

51

A la presó de Beerxeba els presoners casats feien servir sarbatanes de cartró per enviar notes d’amor a la dona i als fills que s’esperaven a l’altra banda de les portes de la presó.

Enganxaven fins a vint cilindres de cartró de paper higiènic per fer una sarbatana de més de set pams. Els presoners escrivien missatges en trossets de paper, els plegaven i estenien la sarbatana de cartró fins a tan enfora de la finestra de la cel·la com pogués arribar.

Llavors els homes s’omplien d’aire els pulmons i bufaven els missatges finestra enllà.

Els presoners havien après a fer corbes en el cartró, angles flexibles per arribar a una cantonada on es pogués trobar un vent favorable. De vegades calien dos o tres homes per manejar una sarbatana i vigilar que el tub de cartró no es desfés o es doblegués.

La majoria de vegades els missatges acabaven escampats pel pati de la presó o encallats sota el filferro espinós; però de tant en tant un missatge atrapava un corrent fort i arribava fins a l’aparcament on les dones s’esperaven. Digues a en Raja que sigui fort. El dia que ens vam conèixer va ser el millor de la meva vida. Dona el puzle de la Meca a l’Ahmed. Estic impacient per sortir, aquesta presó em podreix el cor.

En Bassam observava les dones des de la finestra de la seva cel·la. Quan els missatges traspassaven la paret de la presó, corrien a recollir-los, desplegaven el paper i el llegien en veu alta. De tant en tant les veia ballar.

52

A la biblioteca –que participava en el sistema Universitat Oberta– en Bassam va trobar una versió hebrea de la Mual·laqat, la col·lecció de poemes àrabs del segle sis, traduïts en un quibuts per un grup literari israelià just després de la guerra del Yom Kippur. Per a ell va ser una sorpresa. Se sabia les paraules de memòria en àrab, i per això va poder comparar les llengües i aprendre l’hebreu. Ajagut al seu llit sense llençols, llegia els poemes en veu alta i després els copiava. Va portar els poemes a un dels guardes de la presó, en Hertzl Shaul, un estudiant de matemàtiques que feia de guarda a mitja jornada.

La relació entre el presoner i el guarda encara era una mica tibant, però durant els últims mesos s’havien començat a considerar companys: una tarda en Hertzl havia salvat en Bassam d’una pallissa.

En Bassam havia escrit les paraules dels poemes a les etiquetes de les ampolles d’aigua. En Hertzl es va ficar les etiquetes sota la camisa i es va emportar els poemes a casa. Va tocar la mezuzà de la porta: pregàries amagades.

Aquell mateix vespre, més tard, quan la Sarah, la seva dona ja era al llit, en Hertzl va treure una etiqueta i es va posar a llegir.

53

A l’hospital on l’Abir agonitzava, en Hertzl –que s’havia tret la quipà amb un gest ràpid quan anava pel corredor–, va recordar un vers d’aquells dies de presó: ¿Hi ha alguna esperança que aquesta desolació ens pugui portar consol? Es va plantar a la vora del llit de l’Abir, el cap cot, observant el patró de respiració dificultosa. L’interior de la màscara d’oxigen estava entelat. Tenia el cap tot embenat.

En Bassam hi va anar i se li va posar al costat, sense que les espatlles es toquessin. Cap dels dos no va dir res. Havien passat molts anys entre ells des que en Bassam havia sortit de la presó.

En Bassam havia cofundat Combatents per la Pau feia dos anys. En Hertzl havia anat a una reunió. Va quedar parat quan en Bassam va començar a parlar de la pau que havia après a la presó, de la seva influència, salaam, shalom, de la seva naturalesa desconcertant, de la seva presència fins i tot quan aparentment era absent.

Ara la filla d’en Bassam s’estava morint davant seu. Es van encendre els llums vermells i els aparells de l’hospital van emetre el senyal.

En Hertzl va estendre el braç i va envoltar les espatlles del seu amic; va assentir amb el cap a tota l’altra gent que s’havia reunit al voltant del llit, entre els quals hi havia en Rami, la seva dona Nurit i el seu fill gran, l’Elik.

En Hertzl es va tornar a tapar el cap amb la quipà quan sortia de l’hospital. Va anar cap a la Universitat Hebrea a fer la classe de matemàtiques de primer.

54

Més tard, en Hertzl va escriure: Si divideixes la mort per la vida, trobaràs un cercle.

55

Quan s’ha anellat un ocell, s’introdueix el número de sèrie en una base de dades global. Després s’identifiquen els ocells amb el país on els han marcat: Noruega, Polònia, Islàndia, Egipte, Alemanya, Jordània, el Txad, el Iemen, Eslovàquia. Com si els haguessin assignat una pàtria.

Els ornitòlegs d’Israel i de Palestina de vegades entren en competència si veuen una au rara, un cucut maragda pitblanc, posem per cas, o un torlit pigallat, al cel de la zona de costura entre els dos països.

De vegades fan servir xiulets per persuadir l’ocell perquè baixi fins a la xarxa japonesa per poder-lo atrapar i marcar.

L’ornitòleg sempre té un desengany si ja han marcat l’ocell en un altre lloc.

56

Quan sortia a catalogar ocells al camp, en Tarek sentia les anelles dels hortolans movent-se-li a la cadeneta del coll.

57

Els ocells cantaires emeten un crit molt elaborat: una barreja de protecció territorial i de festeig.

58

Les primeres reunions dels Combatents per la Pau van tenir lloc entre els arbres de l’hotel Everest de Beit Jala, a l’Àrea B, a l’altra banda del turó de davant de l’estació d’anellament d’ocells.

Els dos bàndols es van trobar al restaurant del cim del turó. Es donaven la mà, nerviosos, i se saludaven en anglès.

A la sala hi havia dos sofàs espaiosos i una taula llarga amb vuit cadires vermelles. Al principi ningú es va asseure als sofàs. Es van asseure cada bàndol a un extrem de la taula. La llengua que podien fer servir entre ells estava carregada de tibantor: musulmà, àrab, cristià, jueu, soldat, terrorista, combatent, màrtir, ocupant, ocupat.

Eren onze en total: quatre palestins i set israelians. Els israelians van treure la bateria del telèfon i la van deixar a la taula. Així era més segur. No se sap mai qui pot estar escoltant, van dir. Els palestins es van mirar entre ells i van fer el mateix.

La primera conversa va ser sobre el temps. Després, sobre el viatge a través dels punts de control. Quina carretera havien agafat, els revolts, les rotondes, els senyals vermells. Tenien noms diferents per a les zones que havien travessat, i pronunciaven el nom dels carrers de manera diferent. Els israelians van dir que els havia sorprès poder-hi arribar tan fàcilment; només havien hagut de conduir durant sis quilòmetres i mig. Els palestins van respondre que no havien de patir, quan tornessin seria igual de senzill. Al voltant de la taula hi va haver rialles inquietes.

La conversa va tornar a girar sobre el temps: la humitat, la calor, aquell cel estranyament clar.

Els palestins van beure cafè, els israelians aigua amb gas. Tots els palestins fumaven. Dels israelians, només dos. Van arribar plates d’olives. De formatge. De fulles de parra farcides. L’especialitat del restaurant era colomí: ningú en va demanar.

Va passar una hora. Els israelians estaven encorbats sobre la taula. Un d’ells havia sigut pilot, va dir. Un altre, paracaigudista. Un havia passat bona part del servei com a comandant al punt de control de Qalandia. Havien estat a les forces armades, sí, però havien començat a manifestar-se: contra l’Ocupació, la humiliació, els assassinats, la tortura. En Bassam estava estupefacte. No havia sentit dir mai aquelles paraules a un israelià. Estava convençut que allò era una operació. Espionatge, vigilància, una estratègia encoberta. El que més el desconcertava era que un d’ells, en Yehuda, semblava un colon. Corpulent i amb ulleres, amb una barba llarga. I al cap hi portava la marca de la quipà. En Yehuda havia sigut oficial a Hebron. S’ho havia començat a replantejar tot, va dir: el reclutament, les operacions, tot el discurs d’un exèrcit moral. En Bassam es va repenjar al respatller de la cadira arrufant les celles. Per què havien d’enviar una trampa tan flagrant? Quina mena de burla era, allò? Potser era una forma de pensament doble, o pensament triple: era típic dels israelians, els escacs hipnòtics, una posada en escena intricada i implacable.

El sol es va amagar darrere dels turons escarpats. Un dels israelians va voler pagar, però en Bassam li va posar la mà al colze i va agafar el compte.

–Hospitalitat palestina –va dir.

–No, no, sisplau, deixa’m pagar.

–Som a casa meva.

L’israelià va assentir, va abaixar el cap, blanc com el paper. Els dos grups es van donar la mà, es van dir adeu. En Bassam estava segur que no es tornarien a veure.

Aquell vespre va posar els noms en un cercador. Wishnitzer. Alon. Shaul. Feien servir algunes d’aquelles mateixes paraules en els blogs que va trobar a internet: inhumà, tortura, recança, Ocupació. Va tancar els arxius i va actualitzar el cercador, per si de cas: potser, d’alguna manera, li havien intervingut l’ordinador. No li estranyaria res, d’aquells. Va fer una altra cerca. Les paraules encara hi eren. Va enviar un missatge a en Wishnitzer dient-li que estava disposat a tornar-s’hi a reunir.

Al cap d’unes quantes setmanes van sopar a l’hotel Everest. Dos dels israelians van demanar colomí. Van brindar. En Bassam va alçar el got d’aigua.

A poc a poc, en Bassam va anar veient que l’única cosa que tenien en comú era que els de tots dos bàndols algun dia havien volgut matar gent que no coneixien.

Quan ho va dir, una onada d’assentiment va recórrer la taula: van fer que sí amb el cap, lentament, es van deixar anar una mica més. Un calfred els va recórrer a tots. La meva dona Salwa, la meva filla Abir, el meu fill Muhàmmad. Després, a l’altra banda de la taula: la meva filla Rachel, el meu avi Chaim, el meu oncle Josef.

La idea era tan senzilla que en Bassam no se’n sabia avenir, que l’hagués ignorada tant de temps: ells també tenien família, història, ombres.

Al cap de dues hores, van estendre els braços per donar-se la mà i es van prometre que mirarien de fer una tercera reunió. La llum arribava esbiaixada a través dels arbres alts. Alguns dels israelians encara patien pel camí de tornada: i si es perdien i anaven a parar a l’Àrea A, què passaria?

–No patiu –va dir en Bassam–, veniu una estona darrere meu, us ensenyaré el camí, seguiu-me.

Els israelians van riure, nerviosos.

–Ho dic de debò. Si hi ha problemes, jo me n’encarregaré. Pitjaré el fre tres vegades. Si tombo a la dreta, vosaltres a l’esquerra.

Van passar mitja hora més prenent cafè i discutint quins noms havien de fer servir si de debò creaven una organització junts. Era difícil trobar un bon nom. Un nom amb ganxo, provocador, però alhora neutral. Que tingués sentit, però que no fos ofensiu. Combatents per la Pau. Podria funcionar. Contenia una contradicció.

Estar en combat. Lluitar per saber.

59

A la paret del restaurant hi havia fotografies de fregates que tallaven el mar com estisores.

60

Àrea A: administrada per l’Autoritat Palestina, oberta a palestins i prohibida, per la llei israeliana, a ciutadans israelians. Àrea B: administrada per l’Autoritat Palestina, amb control de seguretat compartit amb Israel, oberta a israelians i palestins. Àrea C: una àrea composta de colons israelians i sobretot de palestins rurals, administrada per Israel, que conté tots els assentaments de Cisjordània.

61

Entre el contingent israelià de l’hotel Everest hi havia el fill de vint-i-set anys d’en Rami, l’Elik Elhanan, que havia servit en una unitat de reconeixement d’elit de l’exèrcit.

A la segona reunió l’Elik va parlar de la seva difunta germana Smadar, morta en un atemptat suïcida a Jerusalem, però en Bassam no va assimilar del tot aquella història fins molts mesos després.

No feia gaires anys que el mateix Bassam havia sortit de la presó. L’Abir encara era viva. En Bassam encara no coneixia en Rami. En Rami era membre del Cercle de Pares, però en Bassam encara no.

Tota aquella confusió encara havia de passar.

62

(L’Àrea A, constituïda pels principals pobles i ciutats palestins, està encerclada, feta de pedaços i vigilada per unes quantes dotzenes de punts de control israelians, patrullada per forces de seguretat palestines però oberta, en qualsevol moment, a l’exèrcit israelià.)

(L’Àrea B està sota l’administració civil palestina i sota el control de seguretat israelià amb cooperació de la policia de l’Autoritat Palestina, de manera que les forces de seguretat palestines només operen amb permís israelià.)

(L’Àrea C, la més gran, que conté bona part dels recursos naturals de Cisjordània, està controlada per Israel, amb l’Autoritat Palestina responsable de proveir educació i serveis mèdics només als palestins, amb Israel que proveeix exclusivament la seguretat i l’administració de la població colona en més de cent assentaments il·legals, amb el noranta-nou per cent de l’àrea amb fortes restriccions o zones prohibides per a la construcció o la urbanització als residents palestins, de manera que és pràcticament impossible aconseguir un permís per a qualsevol projecte de construcció o hidràulic.)

(També hi ha les Àrees H1 i H2 a la ciutat d’Hebron de Cisjordània: el vuitanta per cent de la ciutat és administrat per l’Autoritat Palestina i l’altre vint per cent, controlat per Israel, inclou àrees només obertes a israelians i als que tinguin passaport internacional, conegudes com a carrers estèrils.)

(També hi ha la Zona E1, dotze quilòmetres quadrats de terres no urbanitzades disputades/ocupades als afores de l’annexada Jerusalem Est, llar de les tribus beduïnes i limitada pels assentaments israelians, que queda dins l’Àrea C.)

(També hi ha la Zona de Costura, la terra entre la Línia Verda i la Barrera de Separació, a Cisjordània, també coneguda com la zona tancada, també coneguda com a Terra-de-ningú, que queda totalment dins l’Àrea C, poblada sobretot per israelians que viuen en assentaments, accessible als palestins només amb permís.)

63

Més enllà de les crides immediates de perill, no se sap exactament com, ni tan sols si, les diferents espècies d’ocells es comuniquen entre elles.

64

A en Rami li agrada la sensació d’entrar al túnel quan a fora encara és fosc. És una mica reconfortant. És diferent que entrar-hi de dia, que se sent incorporat en la foscor. A aquesta hora de la matinada és gairebé el contrari: sent que entra a la llum, encara que sigui fluorescent.

La moto ronca pel carril ràpid. Posa la cinquena marxa, s’inclina una mica més cap a la màquina, els genolls tocant el dipòsit de gasolina. Dins el casc, el so dels auriculars. Els Hollies. Els Beach Boys. Els Yardbirds. Els Kinks.

Fa un matí fred, amb fresca de final d’octubre. Abaixa la mà i es corda la cremallera del respirador dels pantalons de motorista, tiba els dits dins dels guants. Res als retrovisors laterals, passa al carril més lent, mantenint el compta-revolucions constant.

Van volar els dintres de la muntanya per fer-hi un túnel d’un quilòmetre sota la supervisió d’enginyers francesos. Van portar de Nova York uns quants treballadors especialitzats en obres sota terra perquè ho supervisessin.

El túnel passa per sota de la ciutat de Beit Jala, coincidint en alguns trams amb la Via dels Patriarques, l’antiga ruta bíblica. En Rami emergeix de sota les parets fetes amb explosions a l’encara-foscor, i al cap d’uns moments passa pel gran senyal vermell –en hebreu, àrab, anglès– sense ni tan sols pensar-hi.

PROHIBIDA L’ENTRADA A CIUTADANS ISRAELIANS

El motor se’n riu una mica quan gira el pany de gas. Aquest matí farà la volta per l’exterior i agafarà un camí alternatiu, passant per les portes grogues i anant més enllà. Gens de nervis, gens de por. Hi està acostumat: fa el viatge a Beit Jala dos cops a la setmana pel cap baix.

Ha anat a molta velocitat tot el matí, però li agraden els moments en què les coses frenen fins a quasi aturar-se i pot sentir l’espai al seu voltant, tot en suspensió com en una fotografia en què ell és l’única cosa que es mou.

No deixa mai de sorprendre’s del que pot arribar a significar una frontera: la línia arbitrària dibuixada aquí, dibuixada allà, redibuixada més endavant.

Cap soldat a la vista, cap guarda fronterer, res.

La carretera puja amb una ascensió escarpada. Coneix bé la zona: la tanca de filferro espinós, els cotxes rovellats, els parabrises coberts de pols, les cases baixes, els testos penjats amb fúcsies, els jardins, les campanetes de vent fetes amb llaunes buides de gas lacrimogen, els dipòsits negres d’aigua de les teulades dels blocs de pisos.

Abans, fa temps, era molt més fàcil anar per aquestes carreteres. Fins i tot en les èpoques dolentes. No hi havia carreteres de circumval·lació, ni permisos, ni muralles, ni camins no autoritzats, ni barricades tot d’un plegat. Anaves i tornaves. O no. Ara és un embolic d’asfalt, ciment, fanals. Murs. Controls de carretera. Barricades. Barreres. Llums estroboscòpics. Sensors de moviment. Codis electrònics.

No se sorprèn de veure els tres nois palestins de cabells foscos que semblen una aparició sorgida de terra. El primer salta una secció de ciment trencat i posa un peu en un neumàtic del voral de la carretera, com si el volgués fer servir de trampolí. El noi és prim i enèrgic. Els altres són més grans, més lents, més cautelosos; es queden a un costat de la carretera. Cinquanta metres, trenta metres, vint, deu, fins que en Rami pràcticament és al costat del primer noi. Afluixa l’accelerador i hi acosta la moto, toca el clàxon alhora que sent el bufeteig de les sandàlies del noi.

Peus foscos de planta blanca. Una cicatriu llarga a la part de darrere del tou de la cama. Samarreta de ratlles blaves i blanques. De l’edat de l’Smadar. Més jove, encara.

Les cames del nen es mouen com pistons. El pit tiba sota el petit logo de la samarreta. Els músculs del coll es tensen. El noi somriu, un desplegament de dents blanques. La carretera continua pujant. Just sota un fanal gris –la bombeta groga encara fa llum en la matinada– el noi fa un crit fort i llavors s’atura de cop, alça els braços, es gira, salta una barricada de formigó.

Als retrovisors, els altres dos nois es fonen en les runes de la carretera.

En Rami no sap si ha sigut l’esforç de la correguda, la placa de matrícula groga o la visió de l’adhesiu de la part davantera esquerra de la moto – רבדנש דע רמגיי אל הז – el que ha fet que el noi s’aturés tan bruscament.

65

רבדנש דע רמגיי אל הז

No s’acabarà fins que parlem.

66

Torna a posar la tercera per adaptar-se a la pujada.

Més amunt hi ha l’estació d’anellament d’ocells de Talitha Kumi, els carrers costeruts, els murs de pedra, el centre de la ciutat, les esglésies cristianes, la iconografia acurada, les teulades de xapa, les cases altes de calcària amb vistes a la vall frondosa, l’hospital, el monestir, els petits camps de llum i foscor travessant veloçment la vinya, tots els àtoms del dia imminent desplegant-se davant seu.

Avui, com la majoria de dies, només un altre dia: reunió amb un grup internacional –set o vuit persones, li han dit– al monestir de Cremisan.

Tomba la cantonada al capdamunt del carrer Manger.

67

Lluny, sobre Jerusalem, s’eleva el dirigible.

68

Un diumenge, fa un any, va seguir el dirigible durant un parell d’hores, vigilant-lo, la màquina, l’home, mirant de trobar un patró en els moviments.

Va anar de cantonada a cantonada, de senyal indicador a senyal indicador, i cap al camp, i llavors va aparcar la moto al mirador de la muntanya Scopus, es va asseure al mur baix de pedra, es va fer visera amb la mà sobre els ulls i va mirar amunt per seguir el curs del dirigible en el blau. Un amic li havia dit que era una màquina del temps, que mesurava els nivells d’humitat i controlava la qualitat de l’aire. Sempre hi havia una corroboració de la veritat. I, en la veritat, quants sensors? Quantes càmeres? Quants ulls al cel mirant avall?

A en Rami sovint li semblava que dintre seu hi havia nou o deu israelians barallant-se. El conflictiu. L’avergonyit. L’enamorat. L’afligit. El que es meravellava de l’invent del dirigible. El que sabia que el dirigible vigilava. El que vigilava el dirigible. El que volia que l’observessin. L’anarquista. El dissident. El que estava tip i cuit de tant de veure.

Quin mareig, traginar tantes complicacions, ser tantes persones alhora. Què els havia de dir, als seus nois, quan anaven a fer el servei militar? Què li havia de dir, a la Nurit, quan ella li ensenyava els llibres de text? Què li havia de dir, a en Bassam, quan el paraven als controls? Què havia de sentir cada vegada que obria un diari? Què havia de pensar quan sonaven les sirenes el Dia del Record? Què s’havia de preguntar quan passava pel costat d’un home amb kufia? Què havia de sentir quan els seus fills havien de pujar en un autobús? Què havia de pensar si el taxista tenia accent? De què s’havia de preocupar quan començaven les notícies? Quina nova atrocitat hi havia a l’horitzó? Quina mena de càstig li deparava el futur? Què li havia de dir a l’Smadari? Com és, estar mort, princesa? M’ho pots explicar? M’agradaria?

Més avall, al vessant, una colla de nois vagarejaven asseguts sobre esvelts cavalls àrabs. Els nois portaven pantalons d’un blanc immaculat. Els cavalls avançaven movent els músculs sota els nois. En Rami tenia ganes de poder-hi anar, d’acostar-s’hi, de dir-los alguna cosa. Però els nois ja sabien qui era per la placa de la matrícula, què era, només per la manera de comportar-se. També ho sabrien pel seu accent, encara que els parlés en àrab. Un vell amb moto. De pell blanca, pàl·lida. De cara oberta. De por amagada. Els ho hauria d’anar a dir. M’hi hauria d’arribar i mirar-los de dret als ulls. Es deia Smadar. Raïm de la vinya. Nedadora. També ballarina. Era així d’alta. S’acabava de tallar els cabells. Tenia les dents lleugerament mal posades. Era a començament de curs. Havia sortit a comprar llibres. Jo anava amb cotxe a l’aeroport quan vaig sentir la notícia. No la trobaven. Ho sabíem. La meva dona i jo. Ho sabíem. Vam anar de l’hospital a la comissaria, i altre cop a l’hospital. No us podeu imaginar què és, això. Una porta després de l’altra. Després al dipòsit de cadàvers. L’olor d’antisèptic. Va ser terrible. La van treure lliscant sobre una safata de metall. Una safata de metall fred. Hi era ella. De la vostra edat. No pas més gran. Ni més petita. Siguem sincers, nois. La notícia us hauria encantat. Ho hauríeu celebrat. Hauríeu fet crits d’entusiasme. I jo, abans, també hauria fet crits d’entusiasme per la vostra mort. I per la del vostre pare. I per la del pare del vostre pare. Escolteu-me. Ho reconec. No ho nego. Abans, fa molt de temps. Què en penseu? En quina mena de món vivim? Mireu amunt. Ens vigila, a tots plegats. Mireu. Mireu. Allà dalt.

Al cap d’una estona el dirigible va començar a fer més pressió sobre seu, com una mà lleugera sobre el pit, i la pressió era cada vegada més forta, fins que l’única cosa que volia fer en Rami era trobar un lloc des d’on no el poguessin veure. Li passava sovint, això. El desig d’esfumar-se. Fer-ho desaparèixer tot amb un sol gest suau. Esborrar-ho tot. Tabula rasa. No és la meva guerra. No és el meu Israel.

Ensenyeu-m’ho, doncs. Convenceu-me. Feu recular la roca. Feu tornar l’Smadar. Tota sencera. Torneu-me-la, restaurada, bonica, amb els mateixos ulls foscos. És l’únic que demano. És demanar massa? No gemegaré més, no ploraré, no em queixaré. Una sutura celestial és tot el que demano. I torneu-nos l’Abir, també, per en Bassam, per mi, per la Salwa, per l’Areen, per la Hiba, per la Nurit, per tots nosaltres. I ja que hi sou posats, torneu-nos la Sivan i l’Ahuva i la Dalia i la Yamina i la Lilly i la Yael i la Shulamit i la Khalila i la Sabah i la Sahava i la Rivka i la Yasmine i la Sarah i la Inaam i l’Ayala i la Sharon i la Talia i la Rashida i la Rachel i la Nina i la Mariam i la Tamara i la Zuhal i la Riva i totes les altres sota aquest sol de justícia. És demanar massa? És massa?

Sentia galopar la moto sota seu quan tornava a casa i quan es va asseure al despatx va tirar les cortines i va reordenar les fotografies de l’escriptori.

69

Smadar. Del Càntic de Salomó. Vinya. Flor que es desclou.

70

Abir. De l’àrab antic. Perfum. Fragància de flor.

71

Només l’han fet parar una vegada, anant amb moto. Havia sentit que la carretera alternativa des de Cisjordània estava tancada, però era el camí més fàcil i més ràpid per tornar a casa. La pluja martellejava esbiaixada, a bots i barrals. Es va arriscar. Què era el pitjor que li podia passar? Que l’aturessin? Que l’interroguessin? Que el fessin recular?

Tenia, ho sabia –encara a la seva edat–, una rialla múrria, les galtes molsudes, la mirada clara i benèvola. Es va asseure ben inclinat i va accelerar. La moto va espargir una esquitxada de gotes al seu darrere.

De cop, un focus li va projectar un raig de por espinada avall. Va reduir la marxa, va redreçar l’esquena sobre el seient de la moto. El retrovisor estava borrós per les gotes de pluja. La llum del focus l’envoltava. Va frenar en una bassa de llum. La roda posterior va derrapar una mica en la pluja oliosa.

Un udol es va insinuar en la nit. El guarda tremolava quan corria sota el xàfec. La llum estava travessada per llances platejades de pluja. El guarda va apuntar el fusell al casc d’en Rami. En Rami va alçar les mans a poc a poc, va obrir la visera, el va saludar en hebreu, Xalom aleikhem, xalom, amb el seu accent espès, li va ensenyar el carnet d’identitat israelià, li va dir que vivia a Jerusalem i que tornava a casa.

–La carretera està tancada.

–I què vol que faci? Tornar allà?

Va caure una gota del canó del fusell del soldat: Torni, sí, reculi, de seguida, aquesta carretera no està autoritzada.

La fatiga s’havia escampat pels ossos d’en Rami. Volia ser a casa amb la Nurit, a la seva butaca còmoda, una flassada a la falda, la vida senzilla, les mundanitats corrents, el dolor íntim, i no aquesta pluja desemparada, aquest control de carretera, aquest fred, aquest fusell tremolós.

Es va alçar més la visera: M’he confós, m’he perdut, i em vol fer tornar allà? Quina bogeria! Miri el meu carnet. Soc jueu. M’he perdut. Perdut! Per què coi vol que reculi?

El fusell del noi avançava i retrocedia bruscament.

–Reculi.

–Que està boig? Es pensa que em vull morir? M’he perdut, m’he equivocat de camí i prou.

–Li dic que està tancada.

–Digui’m una cosa.

–Què?

–Quin jueu que estigués bé del cap voldria anar a Cisjordània?

L’expressió del noi era de desconcert. En Rami va engrapar l’accelerador, va donar gas al motor.

–Endavant, habibi, mata’m, si vols, però jo torno a casa.

Va veure augmentar l’esquerda d’una falla al front del noi, un petit terratrèmol de confusió mentre en Rami s’abaixava la visera, encenia els intermitents i s’allunyava, amb tot el cos confabulat amb la moto, sense deixar de pensar ni un moment en el fusell que l’apuntava, en una bala que li encertava el sacre.

72

L’endemà, al despatx del Cercle de Pares, quan va començar a explicar a en Bassam l’anècdota del control, es va aturar en sec quan va recordar la sabata blava lluent volant enlaire i la bala entrant per darrere al crani de l’Abir. Li van passar les ganes d’explicar la història del vespre anterior.

73

A la botiguera li deien Nisha la Vella, tot i que només tenia trenta-quatre anys. Havia sentit les explosions. Una, dues, tres, quatre. Un escarritx de rodes. Durant un moment hi va haver silenci. No va treure les mans del llarg taulell de fusta. Llavors van començar els crits, els xiscles aguts de la canalla, sobretot de les nenes, un senyal insòlit: les nenes normalment eren silencioses. La Nisha va agafar les claus de la màquina registradora.

A fora, una commoció. Una nena a terra. Faldilla blava. Brusa blanca de cotó amb coll. Un peu sense sabata. La Nisha es va agenollar. Sabia com se deia aquella nena. Es va encorbar per prendre-li el pols.

–Desperta’t, Abir, desperta’t.

Se sentien xiscles. Una munió de gent es va apinyar al voltant de la nena. Estava inconscient. Homes i dones teclejaven als seus telèfons esperant un senyal. Va córrer la veu que els soldats havien aturat el trànsit al final de carrer. No deixaven passar cap vehicle: ni ambulàncies, ni la policia, ni els paramèdics.

–Desperta’t, desperta’t.

Passaven els minuts. Una mestra jove va travessar la rotonda, gemegant. Un taxi tronat s’hi va acostar. El jove taxista movia els braços. La canalla xisclava des de les portes de l’escola.

La Nisha va ajudar a recollir l’Abir de terra i a posar-la, feta un farcell, al seient de darrere del taxi. Ella es va encabir a l’espai entre els seients de davant i el de darrere per vigilar que la nena no rodolés endavant. El conductor va mirar per sobre de la seva espatlla i el taxi va engegar, a batzegades. Algú va tirar la sabata perduda al seient de darrere. La Nisha la va posar al peu de l’Abir. Va sentir l’escalfor dels dits. En aquell moment va saber que no oblidaria mai la inesperada escalfor de la carn.

El taxi va travessar el mercat a tota pastilla. Ja corria la notícia per Anata i Xuafat. Es van fer crides des de les mesquites, els balcons, els carrers laterals. La canalla sortia dels carrerons i corria cap a l’escola. El taxista només frenava a les bandes rugoses. A l’altre costat del mercat hi havia molt de trànsit. Va deixar la mà posada sobre el clàxon. Els cotxes del voltant es van afegir a la simfonia infernal.

La Nisha anava asseguda a terra, sota l’Abir, amb els braços enlaire, aguantant el cap de la nena. L’Abir parpellejava. No emetia cap so. Tenia el pols lent i irregular. La Nisha li va tornar a tocar els dits del peu. S’havien refredat.

Els vidres de les finestres del taxi estaven abaixats. A fora, altaveus. Es desplegaven banderes. Hi hauria disturbis. El cotxe avançava a sotracs. El taxista va invocar el nom d’Al·là. El tumult retrunyia a les orelles de la Nisha.

L’edifici de l’hospital era baix i brut. Un equip els esperava als esglaons de l’entrada. La Nisha va deixar anar una mà del cap de l’Abir i va obrir la porta de darrere abans que el taxi s’hagués aturat. Algú va cridar demanant una llitera. Els esglaons de l’entrada de l’hospital eren un caos.

La Nisha va veure desaparèixer la llitera en un pantà de bates blanques. Era una època de mortalles petites: n’havia vist moltes transportades pel carrer.

Tot d’un plegat se li va acudir que no havia pensat a tancar la porta de la botiga. Es va posar el braç davant dels ulls i va plorar.

74

Les càmeres del dirigible giraven amb control remot i els objectius feien esclats de llum. Ja hi havia helicòpters fent cercles sobre Anata.

75

A baix, els d’Al-Shabab tiraven pedres. Anaven a parar als terrats, rebotaven contra els pals de l’electricitat, repicaven contra els dipòsits d’aigua.

76

El dia que van matar l’Smadar, les càmeres de televisió van arribar abans que els paramèdics del ZAKA.

En Rami va veure una part del material d’arxiu al cap d’uns quants anys en un documental: el restaurant a l’aire lliure, la llum de la tarda, els cossos bellugant-se, les cadires tombades, les potes de les taules, els fanals destrossats, les estovalles esquitxades, el tors d’un dels atacants suïcides segat com una estàtua grega al mig del carrer.

Fins i tot sentir-ho amb els ulls tancats era insuportable: la corredissa dels passos, les sirenes.

Després de la projecció, es va adonar que havia entrellaçat les mans tan fort que s’havia fet sang amb les ungles.

El que volia que fessin els realitzadors del documental era immergir-se dins del temps i rebobinar-lo, capgirar la cronologia, fer-la recular i canalitzar-la en una direcció completament diferent –com en un conte de Borges–, de manera que la llum fos més resplendent, i les cadires estiguessin dretes, i el carrer endreçat, el restaurant intacte i l’Smadar, de sobte, tornés a caminar, amb els cabells curts, el pírcing al nas, de bracet amb les seves amigues de l’escola, tranquil·lament per davant del restaurant, compartint un Walkman, sentint l’olor penetrant del cafè als narius, atrapada en la banalitat de no preocupar-se pel que passaria.

77

El cel era d’un blau radiant. Al carrer empedrat hi havia una munió de gent que feia les compres de setembre. Sortia música d’un altaveu amb pantalla de ràfia. Les explosions van interceptar el sistema de so. El silenci posterior va ser estrany, un interval d’atordiment, fins que el carrer va esclatar en xiscles.

78

En arameu, Talitha Kumi vol dir: Alça’t, noieta, alça’t.

79

Els atacants anaven vestits de dona, amb els cinturons d’explosius lligats al voltant de la panxa. S’havien afaitat meticulosament i portaven mocadors al cap que els tapaven la cara.

Tots eren del poble d’Assira al-Shamaliya, de Cisjordània. Era la primera vegada que, dos d’ells, anaven a Jerusalem.

80

Jorge Luis Borges, a principis dels setanta, quan anava per Jerusalem amb guies, va dir que no havia vist mai cap ciutat amb una llum tan neta i abrusadora. Picava les llambordes i les parets dels edificis per calcular com devien ser de velles aquelles pedres.

Deia que aquelles pedres eren rosades com la carn.

Li agradava caminar pels barris palestins, voltar pels socs on, com a rondallaire cec, el tractaven amb una reverència especial. Sempre hi havia hagut una tradició de cecs entre els àrabs. L’imam del mercat. Abdullah ibn Umm Maktum. Al-Ma’arri. Els que eren basir veien dins del cor i del pensament. Les seves maneres de veure-hi, les seves maneres de narrar.

Colles de joves seguien Borges amb les mans al darrere, esperant una oportunitat per parlar amb el famós escriptor argentí, el rawi. Portava una americana grisa, camisa i corbata, fins i tot amb aquella calor. Li havien donat un fes vermell com a regal de benvinguda. Portava aquell casquet sense cap vergonya.

Quan s’aturava, la multitud que el seguia s’aturava amb ell. Es delectava en els sons dels carrerons, en l’aleteig de la roba estesa, en les baixades en picat dels coloms, en els rastres de fantasmes. Li agradaven especialment les botigues de quincalla de la Ciutat Vella; agafava amulets de les safates i improvisava relats només a partir del tacte d’aquells objectes.

Borges s’asseia a prendre cafè en locals petits, entre el fum i el bombolleig dels narguils, i parava atenció a les antigues rondalles d’aloses i elefants, de carrers tortuosos que no s’acabaven mai, de columnes que contenien tots els sons de l’univers, de corsers voladors, de mercats mítics on només s’hi venien pergamins amb poemes que es podien desplegar infinitament.

81

Estar amb tu, i no estar amb tu, és l’única manera que tinc de mesurar el temps.

– Borges –

82

La Sivan Zarka, de catorze anys, va volar enlaire al costat de l’Smadar. Els seus pares eren francesos: havia viscut a Algèria. Feia poc que s’havien traslladat a Jerusalem, i la Sivan anava a l’institut de secundària de Rehavia amb l’Smadar. La Yael Botvin també tenia catorze anys. Acabava de començar el novè curs a l’Acadèmia Israeliana d’Arts i Ciència. Havia fet l’ali๠des de Los Angeles amb els seus pares feia vuit anys. En Rami Kozashvili tenia vint anys. Feia de dependent al mercat Mahane Yehuda, on venia roba esportiva. Havia emigrat de Geòrgia, de la Unió Soviètica. L’Eliahu Markowitz, administratiu, bon lector i pacifista, tenia quaranta-dos anys. La seva família provenia de la costa del mar Negre de Romania.

83

Fer l’alià: ascendir.

84

En Markowitz dinava en un restaurant a l’aire lliure amb el seu fill d’onze anys. El noi va sortir disparat enlaire cap enrere, però una palmera que hi havia en un test davant de l’aparador va esmorteir la caiguda.

85

Sovint, va pensar en Rami, les coses corrents ens poden salvar.

86

Quan en Rami va tornar de la guerra del Yom Kippur –cabells llargs, ulls blaus, exhaust– va començar a treballar com a dissenyador gràfic, i feia pòsters per a l’esquerra, per a la dreta i també per al centre. Era un inconformista. Tant se li’n donava. Si volien por, els donava por. Si volien glamur, els donava glamur. Controvèrsia, nacionalisme, pessimisme..., el que volguessin. També sensibleria: cap problema, era fàcil preparar-los un ram de collonades. Un puny alçat pel nou Israel. Una frontera en expansió, del Nil a l’Èufrates. Un nen amb els ulls molt oberts. Una mirada sinistra. Un colom ferit. Una cama llarga i elegant. Qualsevol cosa. Que sigui subtil, que sigui cru, que sigui descarat, a ell tant li feia, no tenia ideologia política. No devia lleialtat a cap partit. No estava alineat amb res segur. Tenir una casa, una família, que no el molestessin: una vida israeliana, vet aquí el que volia. Una bona feina, una hipoteca, un carrer segur, amb arbres, i res de picades a la porta, res de trucades telefòniques a mitjanit. El que volia era ser espectacularment banal. Com a molt, haver de fer cua una bona estona a la parada de falàfel, que et tornessin menys canvi del compte a la formatgeria, un error del carter. En Rami feia el que sabia fer més bé: dibuixar, fer eslògans, provocar amb el llapis i el pinzell. Va engegar una empresa pròpia. Publicitat i disseny gràfic. Li encantava ferir susceptibilitats. Agradava gairebé a tothom –i dels altres, se’n fotia; era un pallasso, un bromista, estava al marge. Va conèixer la Nurit: era una bellesa. Passional. Pèl-roja. Liberal. Tant se li’n donava què pensaven els altres. Llesta com una mustela. De bona família. Filla d’un general, una pionera, original, d’una estirp antiga. Prenia l’oxigen de l’aire. Ell era més tosc, més en brut, més de classe obrera, però a ella li agradava el seu encant, el seu enginy, la seva habilitat per encendre les paraules. Era temerari. La feia riure. No la pensava deixar escapar. Ella tenia intel·ligència i ell, instint. La va festejar, li va escriure cartes, li va fer dibuixos. Ella era pacifista. Ell li va enviar roses vermelles. Ella les va voler canviar per blanques. Ell estava encaterinat. Havia servit a l’exèrcit com a mecànic de tancs. Va arreglar el cotxe del pare d’ella. El general va donar el consentiment. Es van casar a casa de la Nurit. Un rabí va celebrar la cerimònia. Van trencar la copa junts. I els crits de Mazal tov van ressonar per tota la casa. Van fer divuit minuts de yikhud,² era la tradició, per què no? Van passar els anys. Van tenir fills: un dos tres quatre. Preciosos. Uns mocosos. Una mica salvatges, tots plegats. Especialment l’Smadar. Una bola d’energia, una mena de lupa: tot allò que enfocava, ho cremava. Els nens, també –l’Elik, en Guy, en Yigal–, tots tres tenien els ulls de la mare. Ulls de tigre, els deia ell, una expressió que tenia a veure amb un poema anglès que no recordava gaire. Van ser uns anys extraordinaris. En Rami era perspicaç. Enginyós. Una mica mordaç quan convenia. Coneixia polítics, artistes, periodistes. El convidaven a festes. Jerusalem. Tel-Aviv. Haifa. Era bromista. Es va aficionar a les motos. Es va comprar una caçadora de cuiro. Tornava a casa amb vestits i fulards de colors per a la Nurit. Ella reia del seu mal gust i li feia un petó. Ella es va deixar anar els cabells. A les festes la sentia parlar amb els seus amics professors. Ocupació aquí, Ocupació allà. Ah, la meva dona, liberal, una bellesa. Ella escrivia articles. No es reprimia. Deia el que volia. Això l’engrescava, a ell. El posava a cent. Tenia els pulmons a punt d’explotar. Hi havia més guerres, sí, però sempre n’hi havia, de guerres, oi? Eren a Israel, al capdavall, sempre hi hauria una altra guerra, era el preu que s’havia de pagar. Fos com fos, ell era capaç de fluir entre tot allò, un ull obert, tots dos tancats. Estar alerta, aquesta era l’expressió. Estar alerta. Coneixia les rutines, encara que no li agradessin. Vigilar per si hi ha una cara fosca a l’autobús. Saber sempre on és la sortida. Si tens un autobús àrab al costat entre el trànsit, pregar perquè el semàfor no es posi vermell. Mesurar la cadència de l’accent. Fixar-se en les samarretes barates i en els xandalls. Un cop d’ull ràpid per si hi ha pols a les sabates. Ell no tenia prejudicis, deia; era com tothom; era lògic, era pràctic, senzillament volia estar tranquil, que no el molestessin. Llegia el diari, deia, per poder ignorar les notícies. Era l’única manera de tirar endavant. No volia que l’immobilitzessin. Volia mantenir la llibertat. Podia discutir amb qualsevol, en qualsevol moment, en qualsevol cantonada. Era israelià, al capdavall: podia discutir amb ell mateix, si convenia. Tot girava al voltant de l’apetència. Li va sortir papada, omplia el pit de les camises. No brandava banderes, però com tothom, el Dia del Record es quedava completament immòbil. Vivia de la feina. Li anava bé. Cobrava uns bons honoraris. Els va doblar, els va triplicar. Com més cobrava, més feina tenia. Se sorprenia quan li donaven premis. Decantadors de plata. Bols de vidre tallat. Trofeus. Omplien els prestatges de casa. La meitat de les tanques publicitàries de Jerusalem les havia dissenyat ell. El telèfon no parava de sonar. La canalla es feia gran. Els nois estaven plens de vitalitat. L’Smadar era una pistola, una traca. Li encantava córrer per casa. Ballava sobre la taula. Feia la roda al jardí. Es pelava els genolls. D’un cop, es va trencar una dent. Coses de nenes. El temps passava. Títols de batxillerat a l’institut. Teatre. I llavors va arribar el servei militar –a la Nurit no li agradava, però l’Elik, el gran, el va fer de tota manera. Es va enllustrar les botes i feia giravoltar la boina sobre el dit. Era la cosa més apropiada. Refusar-se a fer el servei militar era aïllar-se. Aïllar-se era perdre. Perdre era antiisraelià. Era el deure, pur i dur. En Rami ho reconeixia: ell l’havia fet i els seus fills el farien, i finalment la seva filla també. En Rami va fer fotos a l’Smadar vestida amb l’uniforme de militar de l’avi i la boina vermella del seu germà al cap, i van riure quan feia el pas de l’oca per la sala.

Al cap d’uns quants anys, ell descriuria aquella època com la seva vida en una bombolla, els anys de camisa descordada, de personatge d’una cançó de Talking Heads.

87

El so de les rodetes a la safata de metall fred. El so de la funda de plàstic de les sabates lliscant al terra de rajoles. La remor suau de la porta del frigorífic que es tanca hermèticament darrere seu. El dipòsit de cadàvers, després, silenciós quan en Rami el travessava.

88

And you may ask yourself, What is that beautiful house?

And you may ask yourself, Where does that highway go to?

And you may ask yourself, Am I right, am I wrong?

And you may say to yourself, my God, what have I done? ³

89

Durant els primers anys després de l’atemptat, a en Rami el preocupava repetir-se. De vegades havia d’explicar la història de l’Smadar dues o tres vegades en un mateix dia. Una vegada al matí, a l’escola. Una altra a la tarda, al despatx del Cercle de Pares. Una altra vegada a la nit, en una sinagoga o en un centre cívic o en una mesquita. Als pastors. Imams. Rabins. Periodistes. Càmeres. Col·legials. Senadors. Visitants de Suècia, Mèxic, Azerbaidjan. Als afligits de Veneçuela, Mali, la Xina, Indonèsia, Ruanda, que anaven a visitar els llocs sagrats.

Una vegada –al principi, abans que es permetés sentir-se còmode en la repetició–, es va trobar fent una pausa a la meitat d’una frase, preguntant-se si havia dit el mateix dues vegades en el lapse de no gaires minuts, no només una repetició general, sinó exactament les mateixes paraules una després de l’altra, amb la mateixa entonació, les mateixes expressions facials, com si potser hagués reduït la història a una cosa mecànica, a un ritme quotidià. El molestava pensar que els que l’escoltaven el poguessin veure com una bobina espatllada, atrapat en la monotonia del seu dolor.

Després s’adonava que s’havia deixat trossos del que de debò volia dir.

L’omplia de por la idea que pogués semblar fals, teatral, assajat. Com si la seva història fos un producte, un anunci destinat a la repetició. Sentia que se li escalfava la cara. Li suaven els palmells. La segona o la tercera vegada que l’explicava un mateix dia, es trobava pessigant-se la pell del braç per despertar-se, per assegurar-se que no tornava a trepitjar un territori fressat. Em dic Rami Elhanan. Soc el pare de l’Smadar. Soc jerosolimità de setena generació.

Es preguntava com s’ho feien, els actors. Repetir la mateixa cosa amb tot el sentit, una funció rere l’altra. Quina mena de disciplina calia? Un cop al dia. Dos, els dies que hi havia matinal. Com s’ho feien, perquè aquella repetició inacabable continués transmetent sentit? Com la podien mantenir viva?

Però, a mesura que ho continuava fent –com més la història prenia una forma singular–, més començava a adonar-se que no tenia importància. Sabia que en la cursa d’un actor sempre hi havia un final, però que per a ell no hi havia final. No queia mai el teló. No hi havia aplaudiments. No hi havia l’apoteosi final. No se n’anava per la sortida d’artistes, amb l’abric posat, el coll alçat. No hi havia un carreró amb els fanals encesos. No hi havia pluja caient al carrer gris empedrat. No hi havia ressenya al diari l’endemà. No hi havia adulacions dels llepaculs.

Va començar a entendre que no es tractava d’una funció. Allò seu era un començament sense final. No tenia res de teatral, allò. En podia fer el cel o l’infern que volgués. Es va installar en la repetició: era la seva benaurança i el seu malefici.

Parlava amb acadèmics, amb artistes, amb col·legials, amb israelians, amb palestins, amb alemanys, amb xinesos, amb qui el volgués escoltar. Grups de cristians. Científics suecs. Delegacions de la policia de Sud-àfrica. El país estava escrit, els explicava, en un paper diminut. Israel cabria dins de Nova Jersey. Cisjordània era més petit que Delaware. Es podrien ficar quatre Gazes, amb calçador, dins de Londres. Si posem cent Israels a dins de l’Argentina encara quedaria espai per a la pampa. Israel i Palestina junts feien una cinquena part de la mida d’Illinois. Era infinitesimal, sí, però alguna cosa bategava en el seu nucli, alguna cosa sòbria, original, nuclear: li agradava aquesta paraula, nuclear. Els àtoms de la seva història s’empenyien els uns als altres. La força del que volia dir. Hi havia moments en què se sentia fora de si mateix, surant, observant-se, però tant se valia: llavors connectava amb les paraules, les pronunciava amb un propòsit. Volia despertar del son els seus oients. Veure’ls sacsejats. Per una mil·lèsima de segon. Veure un ull obert. O una cella alçada. Amb això en tenia prou. Una esquerda a la paret, deia. Una clivella de dubte. Qualsevol cosa.

Quan parlava tornava a veure l’Smadar. La seva cara oval. Els ulls marrons. La rialleta girant el cap enrere. En un jardí. A Jerusalem. Amb una cinta blanca als cabells.

90

Aviat es van trobar, a la pràctica, cada dia. Més que la seva feina anterior, allò es va convertir en la seva feina: explicar la història del que els havia passat a les seves filles. En Rami va passar les regnes al seu soci de l’empresa de disseny gràfic. En Bassam va reduir les hores de treball al Ministeri d’Esports i als Arxius Palestins. Tots dos van començar a treballar oficialment al Cercle de Pares. Se’ls pagava un sou que els permetia viure. Viatjaven sempre que podien. Coneixien filantrops. Feien conferències en fundacions. Sopaven amb diplomàtics. Parlaven en acadèmies militars. Traginaven les seves històries amb ells.

Tant se valia que repetissin les mateixes paraules una vegada i una altra. Sabien que la gent amb qui parlaven les sentien per primer cop: al començament dels seus alfabets.

91

En Rami de vegades se sorprenia del fet que pogués arribar tan endins que descobrís noves maneres de dir la mateixa cosa. Sabia que feia que l’Smadar fos contínuament present. Allò li introduïa alguna cosa esmolada i ardent a la caixa toràcica i l’esquinçava i l’obria encara més.

Un parell de vegades, durant els discursos, va mirar per veure la cara de sorpresa d’en Bassam, com si la nova frase també l’hagués obert a ell en canal.

92

La força de l’ona expansiva del carrer Ben Yehuda la va llançar enlaire.

93

De vegades em sembla que va agafar un ascensor cap al cel.

94

Encara sento lliscar les rodes d’aquella safata de metall fred.

95

La física li va robar el vol.

96

En Bassam mantenia unes quantes peces a flor d’aigua mentalment, en comprovava la mida, les reordenava, hi saltava al voltant, feia malabars amb elles, en trencava la linealitat.

Li agradava que el grup se sentís còmode. Vaig passar set anys a la presó i després em vaig casar. Voleu que us parli d’ocupació? Imagineu-vos sis criatures en dues habitacions. Ei, algú que estigués bé del cap donaria la feina de vigilant a un coix?

Al principi el grup no sabia com prendre’s els acudits. Es movien, nerviosos, miraven a una altra banda. Però hi havia alguna cosa magnètica, en ell, i a poc a poc els tornava a atreure. Soc l’únic que ha anat a Anglaterra, deia, i que li ha agradat el clima.

Tenia un accent marcat. Les paraules li rodolaven dins la boca. Però parlava suament, amb musicalitat. Citava versos: Rumi, Yeats, Darwish. Tant se valia si interrompia la història de tant en tant: per a ell era més una cançó que una història, volia arribar al ritme profund.

97

L’estructura òssia de la base de la tràquea –la siringe– és vital per a l’òrgan de fonació dels ocells. Amb la bossa d’aire que l’envolta, la siringe ressona amb les ones sonores creades per les membranes a través de les quals l’ocell fa passar l’aire. El to de la cançó es crea quan l’ocell canvia la tensió en les membranes. Controla el volum amb la força de l’exhalació.

L’ocell pot controlar dos costats de la tràquea independentment, de manera que algunes espècies poden produir dues notes diferents alhora.

98

A la nit, en Rami llegia a l’Smadar una versió infantil de Les mil i una nits en hebreu.

La nena parpellejava mentre l’escoltava. Simbad el mariner. Julnar la marina. Alí Babà i els quaranta lladres. Aladí i la llàntia meravellosa.

L’Smadar sempre es despertava, aparentment, a tres quartes parts del conte.

99

Diuen que alguns ocells s’adormen en ple vol. Ho fan en breus intervals de deu segons, normalment quan ja s’ha fet fosc. L’ocell pot desconnectar un costat del cervell per descansar, mentre l’altre costat continua la vigilància rítmica per evitar la topada amb un altre ocell i estar alerta per si s’acosta un depredador.

100

Una fregata pot estar en l’aire durant dos mesos seguits sense tocar terra ni aigua.

101

Una tarda, en un soc del carrer Al-Zahra, Borges va dir als que l’escoltaven que Les mil i una nits es podia comparar a la creació d’una catedral o d’una bella mesquita, i potser fins i tot era una obra més esplèndida, ja que, a diferència de la catedral o la mesquita, cap dels seus autors o creadors –els autèntics constructors– eren conscients del fet que estaven contribuint a la construcció d’un llibre. Havien recollit els contes en èpoques diferents, en una munió de llocs, Bagdad, Damasc, Egipte, els Balcans, l’Índia, el Tibet, i també de diferents fonts, dels Jatakes i dels Katha Sarit Sagara, i després els havien repetit, refinat, traduït, primer al francès, després a l’anglès; havien sofert més canvis i havien passat de generació en generació, de manera que ara també formaven part d’una altra tradició.

Les històries existien individualment, al principi, va dir Borges, i després s’havien ajuntat, i s’havien reforçat les unes a les altres, una catedral interminable, una mesquita sempre en expansió, un tot arreu atzarós.

Era el que Borges anomenava una infidelitat creativa. El temps apareixia dins del temps, que apareixia dins d’un altre temps.

Deia que aquest llibre era tan extens i inexhaurible que ni tan sols era necessari haver-lo llegit, perquè ja formava part, intricadament, de la memòria inconscient de la humanitat.

102

Tenien un lligam tan fort que, al cap d’un temps, a en Rami li va semblar que cada un podia acabar la història de l’altre.

Em dic Bassam Aramin. Em dic Rami Elhanan. Soc el pare de l’Abir. Soc el pare de l’Smadar. Soc jerosolimità de setena generació. Vaig néixer en una cova a prop d’Hebron.

Paraula a paraula, pausa a pausa, respir a respir.

103

Els tràmits per al funeral de l’Smadar es van fer immediatament. Trucades per telèfon. Correus electrònics. Telegrames.

La llei jueva exigeix que el cadàver s’enterri tan aviat com sigui possible, complet, amb tots els membres i òrgans: es considera que l’ànima està convulsa fins que no és sota terra.

104

La llei musulmana també, tot i que al principi la policia no va tornar el cadàver dels tres atacants a les famílies.

Van estar durant anys emmagatzemats en bosses de plàstic al refrigerador hermètic d’una cambra cuirassada del dipòsit de cadàvers de Jerusalem.

105

Alguns petits fragments del sostre de la Capella Sixtina s’han deixat intactes expressament perquè les futures generacions puguin entendre les capes de restauració.

Ja a mitjan segle setze, van començar a sortir dipòsits de salnitre per les esquerdes del sostre. Es van anar acumulant i el salnitre es va començar a escampar per la pintura: dipòsits cristal·lins que semblaven pedretes.

L’artista italià Simone Lagi –amb l’esperança d’evitar la desintegració dels murals– va passar bona part de la seva vida netejant aquelles acumulacions amb roba suau de lli i bocins de pa moll.

Les àrees intactes del sostre demostren què hauria pogut passar si no s’hagués intervingut en la capella.

106

L’alquimista sirià del segle tretze Hasan al-Rammah va descriure el procés de fabricació de la pólvora: es bullia el salnitre i es barrejava amb cendra de fusta per fer nitrat de potassi, que després s’assecava i es mesclava per fer-ne un explosiu. En àrab, de la pólvora en deien «neu xinesa».

107

Al segle nou, els xinesos van crear accidentalment aquesta barreja explosiva –75 parts de salnitre, 15 parts de carbó, 10 parts de sulfur– quan buscaven l’elixir de la vida.

108

Van morir set persones més al carrer Ben Yehuda. Molta més gent va caure a terra, ferida. Les sirenes projectaven esclats verds i blaus a la paret blanca dels edificis. La nit estava en carn viva, plena de crits.

Els paramèdics del ZAKA van rebre les trucades –mayday, mayday, mayday– i van arribar al cap d’uns quants minuts al lloc de l’atemptat, amb motos i cotxes. Amb barba llarga. Amb quipà. Amb els tsitsit⁴ penjant. Es van posar a treballar amb l’armilla carbassa i els guants de làtex al costat de la policia i el Maguen David Adom.⁵

La nit els queia a sobre. Primer van auxiliar els vius. Eren homes corpulents, però les seves siluetes es movien amb lleugeresa.

S’inclinaven sobre les víctimes, xiuxiuejaven consol als que encara eren vius, amb compte de no trepitjar la sang relliscosa.

Un cop tots els ferits i els moribunds van ser a l’hospital, el ZAKA es va posar a fer la seva feina: recollir trossos de cadàver per enterrar-los. Van fer una pausa. Ho feien amb una concentració sorgida de la repetició. Una forma de pregària. Es van fer un senyal amb un gest del cap els uns als altres, es van girar del revés les armilles perquè fossin d’un groc forense, es van posar guants de làtex nous, es van cobrir les sabates amb bosses de plàstic noves.

Treballaven en silenci. En petits grups. Amb rapidesa i precisió en aquell trencaclosques humà dispers. Un dit. Un lòbul d’orella. Un peu, encara dins la sabata, repenjat, quasi desvergonyidament, en un cubell de la brossa. Van aixecar les reixes de les clavegueres, van pentinar la superfície de les tapes dels embornals, van obrir portes encallades. Van examinar el vidre i la runa buscant algun senyal de vida o de carn. Van furgar el vidre esmicolat amb unes pinces llargues i en van treure un polze amputat. Van recollir metralla sangonosa dels parabrises dels cotxes, van enfocar llanternes sota les taules, es van enfilar als arbres per arrencar a esgarrapades la pell de les víctimes de les branques, van netejar suaument els fragments de cartílag de les plaques dels carrers, van cargolar budells per tornar-los a ficar en mig tors, van aspirar tot el líquid que quedava al paviment amb màquines portàtils.

Les ombres del ZAKA es movien sota la llum intensa dels focus. Un home que passa pel carrer es converteix en el següent, que es converteix en el següent. Una forma de comunicació silenciosa, abreujada.

Recomponien els cossos sobre llençols de plàstic blanc, els embossaven i els entregaven a la policia israeliana. Eren meticulosos. Rigorosos. Precisos. Anaven amb molt de compte de no barrejar la sang de les víctimes amb la dels terroristes.

Amb un parell d’hores van enllestir la feina.

Quan tornaven cap a les seves motos, deixaven penjar lleugerament els braços ben apartats del cos, com si les mans haguessin estat exposades a un contaminant. Un home es va rentar un rastre de sang que havia xopat un tsitsit. Un altre es va ajupir per treure’s les fundes de plàstic de les sabates. Les va plegar amb molta cura i les va ficar en una altra bossa de plàstic. Van col·locar la roba que portaven posada a la maleta metàl·lica de darrere la moto, es van posar el casc, i van desaparèixer, altre cop, a la ciutat, carregats amb les seves penes.

No van ronsejar, no es van exhibir amb pregàries. Cap ritual. Cap acte de clausura. Era el seu deure. Tan senzill com això.

La llei s’havia escrit per a això.

109

Seelonce feenee.

110

Dos del ZAKA hi van tornar l’endemà amb la moto per recollir un globus ocular que faltava.

El globus ocular el va descobrir un home gran, en Moti Richler, que, a l’alba, havia mirat al carrer des del seu pis del carrer Ben Yehuda i havia vist el tros de carn segada sobre l’alta vela blava del cafè Atara.

Encara hi havia una fibra llarga de nervi òptic enganxat a la pupil·la.

111

Els científics encara consideren el funcionament de l’ull humà tan profundament misteriós com les complexitats del vol migratori.

112

Amb la degeneració macular relacionada amb l’edat, el pacient desenvolupa una taca cega central i generalment només veu els objectes de la perifèria. Tot el que hi ha al centre del camp visual es veu fosc. El pacient veu les vores exteriors: la resta es converteix en un cercle borrós. Si mira una diana de dards, només pot veure el cercle exterior.

Per combatre-ho, el cirurgià extreu el cristal·lí i implanta un telescopi metàl·lic minúscul en un ull. La cirurgia no repara la màcula, però amplia la visió del pacient. La taca cega es pot reduir de la mida de la cara d’una persona a la mida de la boca, o potser fins i tot a una àrea petita com una moneda.

L’operació –que es va impulsar a Nova York i perfeccionar a Tel-Aviv– només dura un parell d’hores, però després requereix una nova manera de veure-hi. El pacient ha d’aprendre a mirar a través del diminut telescopi implantat i al mateix temps examinar la perifèria amb l’altre ull. Un ull mira directament endavant, ampliant els objectes fins a tres vegades la mida normal, mentre l’altre ull explora els costats. Al cervell, les dues informacions visuals es combinen per formar una imatge completa.

De vegades el pacient triga mesos, o fins i tot anys, a tornar a entrenar la visió.

Al moment de l’atemptat, en Moti Richler estava al segon mes de la recuperació. Es va apartar de la finestra i va dir a la seva dona, l’Alona, que no n’estava segur, però que havia estat mirant l’escena de l’atemptat del dia abans i li havia semblat veure –amb el telescopi implantat– una cosa estranya sobre la vela de sota.

113

A en Moti li havia semblat una mena de minúscul llum de moto antiga amb cables que penjaven.

114

Un dels primers textos sobre l’ull –l’estructura, les malalties, els tractaments–, Deu tractats d’oftalmologia, el va escriure al segle nou el físic àrab Hunayn ibn Ishaq.

Els components individuals de l’ull, va escriure, tenen tots una naturalesa pròpia i estan disposats de manera que segueixen l’harmonia còsmica i reflecteixen, al seu torn, la ment de Déu.

115

Els metges van anar cap a en Bassam al corredor de l’hospital. Portaven corbata sota la bata blanca encarcarada. Li van demanar que s’assegués. Ell va sentir una ràfega de fred als braços. Va dir que s’estimava més estar dret.

Un metge era jueu, l’altre, palestí, de Natzaret. Es va adreçar a en Bassam en àrab: en veu baixa, mesurada. Si l’Abir morís, va insinuar. Si les coses anaven malament. Si passava el pitjor. Si no la podem reanimar.

L’altre metge li va tocar l’espatlla: senyor Aramin, va dir, entén el que li diem?

En Bassam mirava més enllà de l’espatlla del metge. Més avall del corredor hi havia la Salwa asseguda, envoltada de la seva família.

En Bassam va respondre, en hebreu, que sí que ho entenia.

El primer metge li va parlar, llavors, d’extreure òrgans. De crear vida de la vida. El fetge, els ronyons, el cor. L’altre metge va continuar.

–Tenim una unitat de trasplantament d’ulls molt reconeguda, sap.

–La tractarem amb molta delicadesa.

–N’hi ha molta demanda.

–Hi ha gent que no ho vol fer.

–Ho entenem.

–Senyor Aramin?

Per un moment, va semblar que els ulls de l’Abir suressin pel corredor: grossos, marrons, amb esquitxos de coure al mig.

–Prengui’s una estona. Parli’n amb la seva dona.

–Sí.

–Tornarem.

Baldufes de Hanukkà girant a terra en una escola bressol. L’Àlef. La Torà. Un vestit de bat mitsvà. Directrius del servei militar. El punt de control des de darrere el vidre. Permisos i segells. El blau i el blanc aletejant sobre seu. Cotxes amb la placa de la matrícula groga. Televisió israeliana, llibres israelians, receptes israelianes. Potser aniria a casa el sàbat, couria la halah, encendria les espelmes, faria els mitsvà, despertaria el seu marit, li faria un petó als ulls, criaria els fills, els portaria a la sinagoga, els ensenyaria el Ha-tiqvà i els seus fills potser tindrien fills i les seves maneres de veure les coses, i sí, hi havia altres maneres de veure les coses més enllà de la llei musulmana, ho sabia –la drusa, la cristiana, la beduïna–, però no era només això, no, anava molt més enllà que això, volia explicar-ho als metges, hi havia una cosa més profunda per a ell, una cosa fonamental, una cosa que havia de dir, no sabia com explicar-ho, sempre havia volgut que l’Abir veiés el mar, era una cosa que li havia promès feia molts anys, li havia donat la seva paraula que la portaria per aquell curt trajecte fins a la costa d’Acre, amb la seva germana i els seus germans, i que els deixaria caminar dins del blau del Mediterrani, i córrer pels molls de fusta, per donar-los accés al que els era negat, i es preguntava què era el que havien vist els metges quan havia abaixat la mirada i havia dit, en hebreu perfecte: No, em sap greu, no ho podem fer, això, la meva dona i jo, ho sento, no ho podem permetre, no.

116

Poc després del funeral de l’Abir –la van portar, embolicada amb una bandera, pels carrers irregulars d’Anata–, en Bassam va trucar a en Rami per telèfon i li va dir que es volia fer del Cercle de Pares.

Estava disposat a implicar-s’hi, va dir. Començaria tan aviat com fos possible, l’endemà, si calia.

En Bassam va penjar el telèfon i es va posar a caminar pels carrers malmesos, polsosos. Les voreres destrossades. Les piles de runa. Les piràmides de pneumàtics.

Havia vist fotografies d’Anata als arxius nacionals: que bella havia sigut! Els mercats. Les vil·les. Les cares de mosaic. Els homes amb fes. Les dones amb vestits llargs. Els cafès.

Tot això ja no hi era. Encerclada. Plena d’escombraries.

Va passar per davant de les portes de l’escola i va donar la volta per darrere de la botiga. Es va aguantar la respiració quan va passar pel cementiri.

117

Em dic Bassam Aramin. Soc el pare de l’Abir.

118

Durant la guerra del 48, en Moti Richler custodiava un carro primitiu que corria penjat d’un cable de metall estès al llarg de la vall d’Hinnom, a Jerusalem. El cable feia dos-cents quaranta metres de llargària. Anava d’una habitació de l’hospital oftalmològic fins a una escola de la falda de la muntanya de Sió. El cable es mantenia tibat amb cabrestants i l’aguantaven uns cavallets precaris.

El carro, de fusta i reforçat amb plaques d’acer, només funcionava de nit. Portava soldats ferits i equipament mèdic d’un costat de la vall a l’altre: els soldats que encara estaven conscients sentien com el carro oscil·lava i es gronxava, mentre viatjaven penjats en l’aire.

Cada vespre en Moti feia el recorregut de tota la vall sota el cable per assegurar-se que encara estava intacte i no hi havia càrregues explosives. Portava roba fosca i s’ennegria la cara, el coll i les mans amb betum per no atreure el foc dels franctiradors jordans.

La moto, italiana, estava pintada d’un color fosc, fins i tot el manillar i els radis de les rodes. Va posar silenciadors al motor. Els llums de darrere estaven desactivats i en Moti va desmuntar el llum de davant perquè el vidre no reflectís la claror de la lluna.

Aquell far inhabilitat va passar tota la guerra a la tauleta de nit d’en Moti, amb els cables penjant.

119

L’endemà de l’atemptat en Moti va mirar per la finestra del pis la vela del cafè de sota.

–Alona, corre, vine –va cridar la seva dona per sobre de l’espatlla–. Aquí baix. Mira. Allò és el que em penso que és?

120

Al cap d’uns quants anys, l’artista francès de la corda fluixa Philippe Petit va penjar un cable d’acer de 19 mil·límetres de gruix que seguia pràcticament la mateixa trajectòria que el cable d’en Moti i va caminar, en pendent, a través de la vall.

121

En la lluita de David contra Goliat, a la vall de l’Alzina, David va fer servir una fona per encertar el front del gegant amb una de les cinc pedres que havia agafat del torrent. Les pedres de la vall estan compostes principalment de sulfat de bari, que fa que siguin dues vegades més denses que la majoria de pedres corrents. Entre els tiradors es diu que volen més ràpid, més lluny i amb més precisió que les altres pedres.

122

La bala de goma va fer caure l’Abir de cara a terra.

123

Diuen que Goliat va caure de cara i, un cop a terra, David el va decapitar allà mateix, però qualsevol tirador de fona us diria que el que passa quan encertes l’enemic amb una pedra és que cau enrere, si no és que l’has encertat a la part baixa de les cames.

124

Els britànics en diuen un «martell de reflexos».

125

De manera que Goliat, si estava conscient, devia mirar de dret als ulls de David. De la mateixa manera que Joan Baptista devia mirar als ulls dels seus assassins, sota les ordres de Salomé, a la ciutat de Sebaste, no gaire lluny del poble d’Assira al-Shamaliya, on van créixer els terroristes del carrer Ben Yehuda, entre els camps de blat grocs, els camins sinuosos i els oliverars amb escales de fusta desballestades repenjades als arbres.

126

Quan un atacant suïcida s’activa el cinturó d’explosius, gairebé sempre se li separa el cap del tors: la policia en diu l’efecte bolet.

127

Després de la decapitació hi ha dos o tres segons de consciència en què el cervell encara funciona: la boca pot emetre algun so i hi pot haver moviment ocular, una contracció del globus o una parpella que s’obre –o es tanca.

Diuen que els homes decapitats sovint semblen sorpresos quan el cos se separa del cap: com si els seus últims pensaments alcessin el vol, visions de persones estimades a Estocolm, a Savannah, a Sierra Leone, en tantes Samaries petites i disperses.

128

Els adolescents de Beit Jala passaven hores pintant pedres amb banderes, insígnies, les samarretes dels seus equips de futbol, Shabab al-Khader i Wadi al-Neiss.

Els germans d’en Tarek pintaven les seves pedres amb els colors del Beit Jala Orthodoxi, i de vegades fins i tot amb el blau i blanc de l’equip de Dheisheh, el camp de refugiats proper.

Algunes de les pedres també tenien el distintiu de clubs estrangers, sobretot del Barcelona i del Reial Madrid, tot i que també n’hi havia uns quants amb els colors de l’Al Ahly d’Egipte, o de l’Olympique Lyonnais de França, o del Glasgow Celtic d’Escòcia.

Una vegada, un soldat israelià emprenyat, amb ordres de no disparar, va tirar pedres als avalotadors amb la mà. Els altres les van recollir i les van tornar a tirar, una vegada i una altra, de manera que les pedres volaven d’un cantó a l’altre entre els soldats i els nois gairebé com camarades a ple vol.

129

130

La fregata és fosca i sigil·losa, amb el bec ganxut i la cua molt forcada. Pertany a la família d’aus marines dels oceans tropicals i subtropicals. Poden obrir les ales fins a una envergadura de quasi dos metres i mig. No es poden capbussar a l’aigua ni tan sols reposar a la superfície perquè les plomes absorbirien la humitat i l’ocell s’ofegaria.

Volen per sota dels cúmulus perquè els corrents ascendents d’aire calent les portin al cor del vapor. En els corrents simplement obren les ales com si fossin al tub d’una aspiradora celeste, un remolí d’aire estrepitós. Mentre ascendeixen, de vegades dormen. Les xucla cap amunt, a milers de metres, com déus d’ossos balmats, el remolí cada cop més estret.

Quan són allà dalt, finalment surten del corrent i aletegen per allunyar-se del núvol que les envolta. Durant un moment l’àrea d’influència les sacseja, però llavors s’acaba la turbulència. En l’aire quiet poden planar horitzontalment cap avall fins a seixanta quilòmetres sense moure les ales, i sovint acaben amb una caiguda devastadora.

Mentre dura el vol, es mantenen vives robant el menjar a altres aus marines, o volant a ras de l’aigua per pescar algun peix o un calamar, i arrabassen la presa del mar amb el bec llarg, esmolat com una navalla.

131

Els antics mariners en deien Homes-de-guerra.

132

El 1099, acampats a la muntanya Scopus, els croats cristians van perfeccionar una fona gegant que podia disparar grans boles de brea encesa a grans distàncies per l’aire.

133

A la classe d’art, a l’escola d’Anata, l’Abir va fer un dibuix del Mediterrani blau que només havia vist des del capdamunt de gratacels. Estava traçat amb la seva mà infantil amb el sol com un globus groc, una franja de núvols gargotejats i dues gavines fosques en un angle superior que volaven sobre un vaixell quadrat amb quatre petits cercles fets amb llapis al buc.

134

Quan dissenyaven el precursor del dron Predator, els enginyers aeroespacials israelians van estudiar els patrons de la forma i del recorregut de la fregata.

Van enviar un parell de científics a les illes Galápagos cap al final de la dècada del 1990 perquè hi filmessin bandades volant. Van capturar alguns ocells, els van lligar uns sensors diminuts a la part de sota del cos, i van rastrejar la trajectòria i l’angle de descens.

Més endavant l’equip israelià va viatjar a Seattle, on van crear una sèrie de prototips informàtics i van començar a treballar per veure si podien adaptar algun dels moviments dels ocells al desenvolupament dels drons i dels míssils que deixarien caure al segle vint-i-u.

135

Les imatges digitals estaven dissenyades per imitar videojocs populars amb un intricat mapa matemàtic col·locat sobre les il·lustracions dels dibuixos animats, de manera que al principi el dron ronsejava, molt amunt en el cel, esperant, fent cercles, fins que el míssil descendia ràpidament al tacte d’una tecla o al toc d’una palanca de control. Els prototips reproduïen la gràcia del descens de la fregata.

El paisatge visual s’havia extret de diferents llocs, però en especial feien servir un mapa informatitzat de Gaza: els carrers, els carrerons, els mercats, les barraques de pescadors, les zones de sembrats, les séquies frontereres, la runa, els camps de refugiats.

136

Durant l’Operació Plom Fos al final del 2008 –també coneguda, en aquell moment, com la Guerra de Gaza, també coneguda com la Batalla d’al-Furqan, també coneguda com la Massacre de Gaza–, es van fer servir drons per disparar míssils Spike a la ciutat, que arribaven dels núvols i queien al caos de baix.

Els míssils Spike eren d’un tipus conegut com a dispara-i-oblida.

137

Ja de petita, l’Abir va demostrar un do especial per a la memorització. Se sabia cançons antigues, poemes i un assortiment de versets llargs de l’Alcorà que podia recitar quan li venia de gust.

La Salwa se li asseia al costat del llit i li explicava contes que havien passat de generació en generació en la seva família, no només els tradicionals com Calila i Dimna o Hassan l’eixerit o Omar el just, sinó altres contes que també s’havien filtrat a través de les generacions. Vestits de lli amb poders curatius especials. Oliveres ancestrals que es posaven a caminar i viatjaven de nit. Teteres de plata capaces d’embruixar els més indiferents. Xacals que es convertien en minúsculs colibrís.

Al matí, quan es despertava, la nena demanava la part del conte que s’havia perdut: sovint podia recitar les paraules exactes que havia dit la seva mare la nit abans.

L’Abir també tenia una certa inclinació a les matemàtiques, de manera que, aquell matí, abans de la seva mort, en Bassam no tenia cap dubte que aprovaria l’examen: les taules de multiplicar li saltaven de la llengua. Corria pel pis inventant-se cançons fent rimar els números.

Quan va sortir per la porta cap a l’escola, en Bassam li va donar dos xéquels i li va dir que sobretot continués dient les taules perquè la germana gran, l’Areen –que ja havia començat a passar– també aprovés l’examen.

138

Ella va donar els dos xéquels, per sobre el taulell, a la Nisha la Vella.

139

Traumatisme a la part posterior del crani. Contusions a la part de davant del cap. Pols feble, palpitacions a les parpelles, pèrdua de lucidesa.

Els metges es van apinyar al voltant. Ja n’havien vist, d’aquesta mena de lesions, però rarament en una nena tan petita. Probablement hematoma epidural; la sang s’acumulava lentament a l’espai entre el crani i la paret exterior del cervell.

S’havia de fer una descompressió del crani, però necessitaven un escàner CT. L’únic escàner que tenien feia un mes que estava espatllat. Però potser haurien de trepanar de tota manera. Ja ho havien fet alguna vegada, en emergències. Fer una incisió al crani. Alleujar la tensió. Drenar la sang.

Els crits ressonaven pel corredor. Necessitem permís. On són els pares? Que em sentiu? Hem d’esperar. Monitoritzar-li el pols. S’han avisat els pares? Controlar-li el ritme cardíac. Necessitem el permís dels pares. Estiguem alerta per si hi ha bradicàrdia o col·lapse respiratori.

140

Van acompanyar en Bassam al quiròfan. La Salwa no hi va voler anar. No ho podria suportar. L’aire era tan dens que a ell li semblava que s’obria pas per l’aigua. Feia braçades per apartar-la, però li queia a sobre, una onada després d’una altra. L’Abir estava estirada, tubs als braços, un respirador a la boca, el cap embenat, una petita onda de cabells foscos a la nuca. S’hi va acostar i li va fer un petó a les parpelles. Aquell matí li havia dit que no es podia quedar a dormir a casa d’una amiga. Havia sigut brusc amb ella. Desperta’t, va pensar. Desperta’t i podràs anar on vulguis. Obre les parpelles i no et diré mai més cap paraula severa, t’ho prometo, només has d’obrir els ulls.

En Bassam es va girar cap al metge que tenia darrere seu: L’hem de portar al Hadassah. Allà tenen un bon equipament.

–No podem –va dir el metge–. Els passos estan tancats.

–Tinc amics a Jerusalem. Els puc trucar. Ens poden ajudar. Poden enviar una ambulància.

–Tot està tancat.

En Bassam ja sortia al corredor a buscar la Salwa. Era a la sala d’espera, envoltada d’altres dones, però completament sola. La part fosca dels ulls li brillava. Tenia el cantó esquerre dels llavis una mica tort. Les dones que l’envoltaven van abaixar el cap, el van deixar passar. En Bassam la va agafar pel colze, la va guiar fins al quiròfan. La porta batent es va obrir. La va aguantar oberta amb el peu bo.

La Salwa es va quedar petrificada fins que la mà se li va alçar cap a davant de la boca. Veia pujar i baixar el pit de l’Abir.

–La traslladem al Hadassah –va dir ell.

141

L’hospital israelià. A Ein Kerem. Un antic poble palestí.

142

On va néixer l’Smadar.

143

Al principi semblava que només hi hauria un petit retard. Protocol. Seguretat. L’exèrcit havia d’acompanyar el vehicle a l’hospital. S’havia de preparar l’itinerari. A fora hi havia disturbis. Es requeria calma. L’ambulància podria avançar aviat. Va passar una hora. La situació estava controlada, deien. Estigueu alerta. Aviat tornarien a moure’s. Estaven en contacte amb les autoritats. Repeteixo. Era per a la seguretat de tothom. S’estava establint una ruta. Mantingueu la calma. Arribarien instruccions aviat. Repeteixo. Aviat es mourien. S’havien desplegat helicòpters. Encara hi havia disturbis a prop del punt de control. Repeteixo. Aviat avançarien.

En Bassam anava a la part de darrere de l’ambulància amb l’Abir. Estava estirada a la llitera amb la bata de l’hospital, connectada a les bosses dels degotadors. Els monitors emetien senyals fluixos. Dos paramèdics anaven a la part de davant de l’ambulància, i un altre a darrere amb en Bassam. Parlaven en veu baixa, i es miraven quan arribaven instruccions de la ràdio. S’ha establert una ruta. Aviat avançarem.

El telèfon mòbil d’en Bassam es va apagar al cap d’una hora i quinze minuts. No veia disturbis per la finestra de darrere. Sabia que hi havia altres itineraris que l’ambulància podria agafar. Al seient de davant els paramèdics cridaven a la ràdio: volien agafar un altre camí. Va arribar la resposta, Negatiu. Quedeu-vos on sou.

Als peus de la llitera hi havia una bossa petita de plàstic. Les sabates i els mitjons d’anar a escola de l’Abir, el vestit d’uniforme. Al costat, la cartera de cuiro. Es va ajupir i va obrir la tanca. A dins, els llibres. Matemàtiques. Estudis religiosos. Una llibreta. La carmanyola amb el dinar, intacta.

Al fons de la cartera hi va trobar el braçalet de caramel. Se li va acudir posar-se’l al canell. El va tornar a la cartera, li va fer un petó al front.

Va agafar un llençol net del darrere de l’ambulància, va obrir les portes i va sortir a fora. Hi havia un jeep aturat a menys de cinc metres. Van sortir unes paraules de l’altaveu que deien a en Bassam que tornés a entrar a l’ambulància, que hi havia ordre de confinament.

–Torni. Torni immediatament.

No es va girar. Va portar el llençol fins a una balisa de formigó del voral de la carretera. Va mirar amunt, cap al sol, va establir on era l’est, va desplegar un rectangle de llençol a terra i es va agenollar. El va estranyar que ningú no provés d’aturar-lo. Sentia, en la llunyania, el so dels helicòpters.

Un soldat s’hi va acostar, el fusell en bandolera. Tenia els ulls marrons i tendres. No va dir res fins que en Bassam va haver acabat de resar.

–Ara ha de tornar a l’ambulància.

En Bassam va sentir una onada d’odi pel to de disculpa de la veu del soldat.

La mà del soldat li va tocar el colze. En Bassam va apartar el braç d’una revolada i va travessar la carretera cap a l’ambulància. La porta es va tancar darrere seu. Es va inclinar sobre l’Abir. Encara es veia la boira suau del seu alè a la màscara d’oxigen. L’ambulància avançava a batzegades. Cent metres, cent cinquanta, cinquanta, deu, altra vegada cent. Feia marxa enrere, es tornava a aturar, girava. Interferències a la ràdio. Va passar una altra mitja hora.

Van rebre una ordre de tornar al primer hospital. Ordre anullada. No us mogueu d’on sou. Aviat tornareu a avançar. Repeteixo. Aviat tornareu a avançar.

Quan va tornar a obrir les portes, en Bassam es va adonar que eren a prop del punt de control. Hi havia uns quants soldats discutint darrere d’un barril carbassa. Hi havia tres gandules buides desplegades al costat del barril. Lluny, bordava un gos. A part d’això, silenci.

Al cap de dues hores i divuit minuts l’ambulància va rebre el permís per anar a Jerusalem Oest.

144

A l’hospital van mantenir viva l’Abir dos dies i mig més.

145

La sala d’espera era plena d’activistes. En Bassam els havia conegut tots bé durant els quinze anys anteriors. Dels jutjats. De les mesquites. De les sinagogues. De les esglésies. De la presó. De les reunions, els actes electorals, les conferències per la pau.

Era un món petit, aquell: capelletes, faccions, faccions escindides. Res d’això no tenia importància, ara. S’ajuntaven i esperaven, prenien cafè, xiuxiuejaven coses al telèfon, esperaven.

Tothom va fer silenci quan va entrar en Bassam. Coneixia totes les cares: en Suleiman, la Dina, en Rami, l’Alon, en Muhàmmad, en Robi, en Chen, l’Elik, en Yitzak, en Zohar, en Yehuda, l’Avichay.

Es va quedar dret, en silenci, amb el cap cot. No es volia adreçar a cap persona en concret. Semblava que el sostre li volgués caure a sobre. Només se sentia el tic-tac del rellotge de paret.

–Ma feesh khabar baed –va dir en àrab; després ho va repetir en hebreu, i després en anglès: Res de nou, de moment.

146

Les notícies del diari deien que havia mort una nena de deu anys a l’hospital després d’un incident a Cisjordània. Algunes notícies deien que el seu pare era un membre important de Combatents per la Pau. En altres deien que havia passat set anys a la presó per activitats terroristes a Hebron. Algunes notícies esmentaven totes dues coses. Haaretz. Al Quds. The Jerusalem Post. Felestin. Yedioth Ahronoth. Israel-Nachrichten. Al-Hayat al-Jadida. The Palestine Telegraph. L’exèrcit va publicar una declaració oficial negant qualsevol implicació. Un bloc informatiu va dir que els rumors d’una incursió eren falsos. Més tard hi va haver notícies de disturbis en protesta perquè s’havia fet passar la Barrera de Separació pel pati de l’escola. Una altra notícia deia que s’havia vist la nena a les portes de l’escola amb una pedra a la mà. L’havia matada un cop de roc a la nuca dels agitadors que eren a prop. Li havien tirat un tret les forces de l’Autoritat Palestina. Era epilèptica, s’havia trencat el cap quan havia caigut. S’hi havia involucrat ella mateixa quan havia fugit corrents del jeep. Li havien trobat pedres a la butxaca. Havia recollit una granada que li havia explotat a les mans. Estava comprant caramels. Havia alçat els braços en senyal de rendició. S’havia allunyat amb posat desafiador. L’havien maltractada en un hospital palestí. L’havien fet caure d’una llitera i s’havia donat un cop al cap. L’havien aerotransportat immediatament al Hadassah, on li havien fet cures prioritàries. Els pares musulmans havien rebutjat l’ajuda d’un metge jueu. No tenia document d’identitat. Els informes d’una incursió il·legal eren categòricament falsos. Les nenes havien estat tirant pedres, va quedar gravat en un circuit de televisió tancat de les portes de l’escola. El seu pare era un membre de rang actiu d’Al-Fatah. La mestra de l’escola era una coneguda activista de Hamàs. Aquell matí no es van registrar aquesta mena d’operacions de la Policia Fronterera. El retard de l’ambulància no va contribuir a precipitar la mort i estava directament relacionat amb els disturbis a la carretera.

147

Al jutjat civil, quatre anys després, la jutge va qüestionar l’afirmació que la lesió al cap de l’Abir fos resultat de les pedres que tiraven amb fona uns nois palestins des d’un cementiri proper. Va puntualitzar que el cementiri més proper estava situat darrere d’un edifici de quatre plantes, a cent metres d’on hauria estat situat el jeep. Els agitadors haurien hagut de tirar les pedres per sobre de l’edifici per sobrevolar les torres d’aigua i caure en un arc precís per aterrar a prop de la botiga de teulada de placa metàl·lica.

Era una proesa del tot impossible, va afegir la jutge, fins i tot en la més vívida de les imaginacions.

Per no parlar, va dir la jutge, de l’autòpsia encarregada per la família àrab, o del descobriment de la bala de goma a uns quants metres d’on havia caigut l’Abir, o de les proves dels testimonis oculars del fet que s’havien disparat dues descàrregues de bales de goma com a mínim.

148

Les notícies dels diaris deien que havia mort una noia de catorze anys en un atac suïcida a Jerusalem Oest. Alguns deien que havien mort quatre persones en aquest atemptat. Altres deien que cinc. En algunes notícies hi havia dos terroristes; en altres, tres. Hi havia hagut cinquanta-vuit ferits, setanta-set, cent vint. Els terroristes anaven vestits d’ortodoxos. Era un grup escindit de Hamàs. Havien vingut de Jerusalem Est. S’havien escapat de la presó a Cisjordània. Eren en una llista d’homes buscats que l’Autoritat Palestina ignorava. Havien passat el punt de control de Qalandia. Havien estat vivint clandestinament a la Ciutat Vella durant uns quants mesos com a comerciants. S’havien amagat en coves a Cisjordània. Havien atacat un grup de noies adolescents per aconseguir un impacte màxim. El primer pla era atacar el mercat Mahane Yehuda. Un altre pla possible era fer volar una escola de música. Era una referència directa als atemptats que hi havia hagut en aquell mateix carrer el 1948, dirigits pels desertors britànics que s’havien unit a la clandestinitat jueva. Era un atemptat finançat per la República Islàmica de l’Iran, dirigit per Yasser Arafat. Era un grup acabat d’escindir que pertanyia a una xarxa clandestina radical. Es va sentir cridar Allahu akbar als terroristes segons abans d’estirar la llengüeta dels cinturons. Era un atac directe a la família de Matti Peled, l’avi de l’Smadar, un exgeneral israelià. Era una operació complexa planejada entre els membres de més rang de Hamàs. Un altre cotxe bomba que era a prop no va explotar. Havien barrejat la metralla amb verí de rates, que deien que maximitzava la sagnia. Era un nou tipus d’explosiu robat a les Forces de Defensa d’Israel. Els terroristes s’havien escampat uniformement pel carrer per fer més impacte. Les noies compraven llibres de text. S’havien d’anar a apuntar a classes de ball de jazz. L’última vegada que les van veure caminaven tranquil·lament, passant-se un petit Walkman platejat entre elles, i dues de les noies anaven inclinades perquè compartien el mateix joc d’auriculars.

149

Van trobar el Walkman destrossat i el van presentar com a prova. Més endavant, l’Uri Esterhuzy, un científic forense de Tel-Aviv, va examinar l’aparell i va determinar, a partir de la cassette socarrada, que estaven escoltant l’àlbum I Do Not Want What I Haven’t Got de Sinéad O’Connor.

Els rodets de plàstic de la cinta es van fondre i encallar a la cançó Nothing Compares 2 U.

150

L’Smadar ballava amb la cançó, amb uns pirates amples, una samarreta vermella sense mànigues i el rellotge de l’avi difunt al canell.

A la sala, sempre topava amb la tauleta de centre de roure i tenia un petit cercle de blaus al genoll. Els blaus se li veien quan s’enfilava a la taula per ballar, com un tatuatge fosc.

Escoltava aquell disc amb els auriculars blancs, de manera que en Rami sempre es preguntava quina part de la cançó habitava quan gesticulava seguint la música.

151

Les bombes van ser tan estrepitoses que van esmicolar vidres de finestres que eren a trenta metres.

152

Quan era petita, l’Smadar va ser la nena del pòster del moviment per la pau. El pòster estava penjat a les sales dels sindicats, als centres d’estudiants i als quibuts de tot el país. Es podia veure als despatxos de l’esquerra, als corredors de les escoles, als forns de pa, als bars i a les parades de falàfel.

En Rami havia acceptat la feina, però només era això: una feina.

Havia fet la foto i dissenyat el pòster ell mateix: la mida, la tipografia, el gruix del paper. L’Smadar tenia els cabells rossos, agafats amb un passador. Els ulls eren grossos. La cara, de querubí. Tenia un ditet al llavi superior.

Quan tenia un any ja mostrava un aire intens i de preocupació. Com si pressentís alguna cosa.

153

154

El pòster preguntava: Com serà la vida a Israel quan l’Smadar tingui quinze anys?

155

Li faltaven dues setmanes per fer-ne catorze.

156

Els tres atacants suïcides sumaven seixanta-vuit anys entre tots tres. Van ascendir en una boira rosa.

157

El pes de l’armilla de cada un dels terroristes era de divuit a vint-i-dos quilos. El Semtex estava barrejat amb coixinets de boles, claus, cargols, vidres i resquills afilats de porcellana. Els exàmens forenses van concloure que, tot i les notícies, la metralla, de fet, no s’havia barrejat amb verí per a rates perquè les víctimes es dessagnessin més de pressa.

158

El Semtex el van inventar dos químics txecs i li van posar aquest nom a partir d’una abreviació del nom de l’empresa matriu, Explosia, i Semtín, un barri de la ciutat de Pardubice. L’explosiu es va produir massivament per primera vegada a la dècada dels seixanta, en resposta a una petició del govern del Vietnam del Nord de Ho Chi Minh.

Era mal·leable i d’una textura com de màstic, de manera que s’adaptava a tot arreu. Un grapat petit podia fer caure un avió.

Durant anys, els representants del govern txec van oferir el Semtex en una capsa de regal amb un llaç als caps d’estat visitants, i molt especialment al coronel Moammar al-Gaddafi, que finalment en va comprar set-centes tones mètriques i les va distribuir entre l’OAP, Setembre Negre, l’IRA i les Brigades Roges.

La mescla original era pràcticament impossible de detectar amb un escàner de l’aeroport fins que el 1991 s’hi va afegir un agregat perquè emetés un vapor distintiu.

L’extracció d’aquell agregat de l’emulsió Semtex no era una tasca fàcil ni tan sols per als científics més experts, i el procés normalment convertia l’explosiu en una cosa inútil.

159

En la fabricació de bales de goma, la goma revesteix un nucli rodó de metall. Es fa servir cera de carnauba com a lubricant, i el disulfur de molibdè, també conegut com a «moli», fa que la goma s’enganxi al metall al moment del contacte.

160

En Bassam i en Rami van anar entenent de mica en mica que farien servir la força del seu dolor com a arma.

161

Set-cents cinquanta anys enrere, al-Rammah, el químic sirià, va proposar la idea de torpedes propulsats per coets al seu llibre Domini militar del cavall i artefactes de guerra enginyosos.

Aquell tractat escrit a mà va estar perdut durant molts anys, fins que el van descobrir en un bagul de viatge de cuiro, atrotinat, en un mercat d’un poblet otomà.

El manuscrit va canviar de mans unes quantes vegades fins que va arribar a la biblioteca del palau de Topkapi a Istanbul –amb els sostres en volta i les rajoles Iznik acolorides–, que els erudits consideren una de les biblioteques més belles del món.

162

Els drons Perdix reben el nom de la perdiu mitològica. Aquestes màquines voladores són prou petites per posar-se al palmell d’una mà. Es deixen anar des d’unes càpsules instal·lades a les ales dels avions de combat, tots alhora, i formen un núvol –com un vol d’estornells escampant-se pel cel.

Són prou sòlids per poder-los deixar anar a Mach 0.6, a uns vuit-cents quilòmetres per hora.

Un cop els operadors humans han programat les ordres inicials per control remot, els drons estan dissenyats per actuar autònomament.

L’avió els deixa anar en forma de ruixada en una bandada d’una vintena o més, i s’envien senyals entre ells, de manera que creen una intel·ligència pròpia mentre estan en moviment. Es tracta del súmmum en comunicació digital, un espècimen perfecte de matemàtiques i intuïció computacional, capaç de decidir què fer i quan fer-ho. Girar a l’esquerra, girar a la dreta, realinear coordenades, colpejar cotxe en moviment, atacar ara, disparar! disparar! disparar!, guardar arma, reconeixement, abandonar missió, retirada, retirada, retirada.

Poden prendre la decisió de fer entrar un explosiu per la finestra de casa teva.

163

Volen a tanta velocitat que seria un miracle de precisió que una pedra tirada amb una fona n’encertés un.

164

Quan en Rami va descobrir que un dron es podia construir per control remot amb una impressora 3-D, fer el revestiment de plàstic des de baix cap a dalt, tira a tira, amb els microxips incrustats, i que s’anava refredant fins que tenia la forma acabada –de manera que qualsevol, a qualsevol lloc, en possessió dels xips adequats, podia crear, de forma factible, una bandada de drons–, es va aixecar de l’escriptori del despatx de casa seva i va anar a la sala a dir-ho a la Nurit.

Ella era a la taula de la cuina, escrivint. La llum li queia sobre els cabells. Tenia alguna cosa etèria. Per la finestra va passar una oreneta sola.

La Nurit va alçar la mirada de l’ordinador i, amb un gest de totes dues mans, va dir: I trobem que els mites són sorprenents.

165

Una vegada en Rami havia sentit que, durant la Segona Guerra Mundial, es van dissenyar una sèrie de bombes plenes de ratpenats vius per incendiar el Japó. Cada una de les bombes, desenvolupades al principi per les forces armades dels Estats Units, tenia milers de compartiments, com un immens rusc metàl·lic.

Van posar un ratpenat cuallarg mexicà a cada compartiment amb una minúscula bomba incendiària enganxada al cos. Les detonacions controlades van tenir lloc, al principi, en laboratoris i en grans hangars d’avions.

Una sèrie de caça bombarders que volaven molt alt havien de deixar anar les bombes a l’alba: caurien des de cinc mil peus. Se sabia que les càpsules s’obririen quan sobrevolessin Osaka, i una esquitxada de ratpenats ompliria l’aire: una flotilla mortal. Es despertarien de la hibernació i descendirien a la deriva a una gran àrea urbana on, a l’alba, s’amagarien en la foscor dels ràfecs de les cases, o s’entaforarien sota bigues de fusta, o es ficarien dins de fanals de paper penjats al sostre o fins i tot entrarien per finestres obertes per arraulir-se darrere les cortines fins que es dispararia el temporitzador.

Llavors les bombes –i els ratpenats– explotarien.

Les cases japoneses estaven fetes sobretot de fusta, de paper i de bambú, i s’imaginaven que els ratpenats incendiaris provocarien una espectacular tempesta de foc.

A partir de la informació recollida d’uns quants americans japonesos que havien estat presoners en camps d’internament, es va construir a Utah un poble d’imitació. Els issei, els nisei, els sansei.⁶ Van donar assessorament sobre les cases de poble i els temples, i sobre els tipus d’habitacions moblades amb tatamis. L’alçària, la forma, la posició. La forma dels ràfecs. L’alçària de les parets.

El poble estava situat al mig del desert, com si hagués caigut del cel, i no era gaire diferent d’un plató de cinema. Els soldats en deien Nip-Town. Cada dia cremaven diferents parts del poble.

Els creadors del projecte estaven convençuts que funcionaria, però cap a finals del 1943 –després d’haver-hi invertit desenes de milions de dòlars–, la recerca s’havia endarrerit molt, i l’interès va passar de les bombes ratpenat a una operació secreta més prometedora, el Projecte Manhattan de Los Álamos.

166

El que ningú no va reconèixer durant les proves de les bombes ratpenat va ser que en la majoria de casos, quan es deixaven anar els ratpenats cuallargs mexicans des del cel, continuaven en estat d’hibernació. Els ratpenats queien de la càpsula de la bomba sense despertar-se.

Cap al final de l’experiment, els científics van veure que allò era el mateix que deixar anar una cascada de pedres.

167

La Nurit i en Rami estaven convençuts que l’Smadar seria metge: sempre corria per casa darrere del seu germà petit, en Yigal; el tranquil·litzava, li posava gases al genoll, li aguantava el cap enrere quan li sortia sang del nas, li aplicava gel al braç després d’una picada d’abella.

168

El 9 d’agost, tres dies després de la bomba atòmica a Hiroshima, hi havia programada una segona bomba sobre la ciutat de Kokura, a l’illa de Kyushu. L’objectiu principal era la fàbrica de Nippon Steel, un puntal de l’esforç bèl·lic del Japó. A Kokura hi havia una important presència militar, però també hi havia molta població civil. La fàbrica estava situada a la vora del mar, a la desembocadura del riu Onga, envoltada de muntanyes.

L’avió, el Bockscar, es va enlairar a Tinian, a les illes Mariannes del Nord, i es va dirigir cap a Kyushu, acompanyat d’un altre B-29. The Great Artiste. Al morro de la bomba Fat Man la tripulació hi havia estergit la paraula JANCFU: Joint Army-Navy-Civilian Fuck Up.⁷

Els avions es van envolar amb un temps clar, però quan van arribar a Kyushu el cel s’havia ennuvolat. Pujaven capes fines de fum gris de la foneria de baix.

Al cap de l’operació, el comandant Charles Sweeney, li havien dit que –tot i el sofisticat radar de què disposava–, havia de poder veure l’objectiu amb els ulls nus per poder tirar la bomba.

En Sweeney va examinar aquell paisatge blanc i gris. Va pensar que tenien prou combustible per fer una dotzena de cercles, o més, sobre la ciutat. L’avió es va enlairar i va tornar a descendir, buscant un punt amb una clara perspectiva avantatjosa, mentre anava fent cercles. El núvol es va dissipar i en Sweeney va poder veure el contorn de les plantes siderúrgiques, la costa, la platja, però encara persistia el problema del fum que es formava a baix.

Van tornar a aparèixer les xemeneies de la foneria, amb prou feines visibles. Un bosc. Un moll. Més fum de la planta siderúrgica. Una filera de camions. Un petrolier a l’aigua. Una altra capa fina de fum. Blens blancs a l’altra banda de la finestra. L’indicador de combustible baixava.

En Sweeney va ordenar que els avions continuessin volant. El va sorprendre la visió de la forma de diamant d’un camp de beisbol amb els binocles, que va quedar tapat immediatament per un núvol. Va aparèixer una renglera de barraques de pescadors al llarg de la costa i se les va empassar el fum.

El comandant va gargotejar els càlculs en un full de ratlles groc del bloc de notes: com més de temps conservés la bomba, més combustible gastaria. El Bockstar ja havia fet deu cercles, amb arcs cada vegada més amples.

Tenia tres opcions: la primera, deixar caure la bomba sobre Kokura sense tenir una visibilitat clara; la segona, passar la missió a una altra ciutat; la tercera, tirar la Fat Man al mar.

En Sweeney va demanar una altra actualització als seus superiors, i va fer l’onzè cercle. Li semblava que el núvol es dissipava. Estava segur que aviat tindria visibilitat. L’indicador de combustible continuava baixant. Va veure per la finestra una paret de núvol imprevista.

Va fer una crida per la ràdio i van canviar les coordenades.

Van dir a en Sweeney que no hi havia núvols sobre Nagasaki.

169

El nucli de plutoni de la bomba de Nagasaki era de la mida d’una pedra que es podria tirar amb la mà.

170

I trobem que els mites són sorprenents.

171

En Rami sovint hi pensa: per un núvol de vapor accidental –un petit defecte en el teixit del temps atmosfèric– es van perdre setanta-cinc mil vides en un lloc i es van preservar en un altre.

172

Per haver volgut anar a la llibreria. Per un autobús que va arribar més aviat del compte. Per un moviment fortuït al carrer Ben Yehuda. Per un viatge a l’aeroport Ben Gurion a recollir l’àvia. Per haver-se quedat al llit fins més tard. Per haver fet un descans en la feina de cangur. Pels deures que havia de fer més tard aquella nit. Per una multitud de vianants a la cantonada del carrer Hillel. Per la volta que va haver de fer per esquivar un home coix.

173

La geografia ho és tot.

174

Per haver començat l’esbarjo més d’hora a l’escola d’Anata. Per les taules de multiplicar. Per una bona estona d’espera al taulell de la botiga. Pels dos xéquels a la butxaca. Per haver entrat a la botiga de llaminadures. Per les portes de l’escola obertes. Per un gir del volant del jeep. Pel so d’una sirena. Per una barrera de formigó que la va obligar a girar cap a aquell carrer. Per una colla de nois que deien que causaven disturbis a la vora del cementiri.

175

Des que tenia vuit anys, l’Abir volia ser enginyera. El seu germà gran, l’Araab, tenia un regle de plàstic transparent i un compàs platejat. A l’Abir li agradava dibuixar circumferències a les últimes pàgines de la llibreta, i després intersecar les circumferències amb línies rectes.

Quan va fer deu anys va demanar un llibre sobre Galileu.

176

De tant en tant, la moto permet a en Rami un estat de fluïdesa, de ser present en el moment; els sentits afinats, esmolats, completament conscients. Troba un tram sense sots, sense brossa, sense barreres, sense pintura de carretera relliscosa, sense pedres, sense branquillons, sense rugositats, sense costures de quitrà, sense esquerdes, només una recta amb un revolt adequadament inclinat al final. Res darrere seu, res davant, res que el freni. Travessa una rugositat delicada de por, estreny el palmell a la dreta del manillar per portar la màquina a l’esquerra, recorregeix, ajusta, cargola els dits al voltant de l’accelerador, dona gas. Un brunzit a les orelles, un petit salt als pulmons. La moto desapareix, el pes s’ha esfumat, no hi ha goma, ni acer, ni gravetat, ni força. El marc del paisatge es dissol i tot desapareix momentàniament fins que la carretera el torna a interrompre.

177

Els blocs de pisos blancs de Beit Jala. Els dipòsits d’aigua negres. Les parabòliques com bolets a les teulades. La roba estesa esbategant als balcons. Les cases amb la façana de pedra de Betlem clara. Algun forat de bala. Finestres amb pols. Els nens, a fora, jugant a baletes sobre les tapes de les clavegueres.

Més endavant de la carretera passa per les majestuoses vil·les palestines amb vistes a la vall, moltes buides, ara, mig despullades, sense famílies des de fa temps, han emigrat, les portes tancades, les finestres barrades amb fullola.

Les cases com retrats. Un altre temps. Més solitud que ràbia.

178

És una ciutat que mai no deixa de sorprendre’l: a les parets dels restaurants sovint ha vist bosses de plàstic fi, rosa, amb pa que la gent deixa seguint el costum local de no desaprofitar ni llençar menjar.

El pa ha de ser per als necessitats, o per als pobres, i per això les bosses de plàstic es lliguen amb un nus i es col·loquen amb cura a la part alta de qualsevol paret disponible.

Sovint no les agafa ningú, les bosses. Llavors es dona el menjar als animals, i hi ha la tradició que els vells de Beit Jala –tant cristians com musulmans– surtin a voltar de bon matí, amunt i avall per les pujades i baixades, i desfacin el nus, amb cura, d’una bossa, i d’una altra, i d’una altra, que semblen petits moneders roses.

No és estrany veure un ocell que baixa a picar una mica de pa i, de tant en tant, tota una bossa de plàstic rosa que s’enlaira per sobre de Beit Jala.

179

Quan era jove, en Rami era el bromista de l’escola, el pallasso. Acompanyava la timidesa amb un somriure foteta. A l’hora d’esbarjo anava d’un cantó a l’altre, atrafegat, exuberant, respirant tan de pressa que no sabia com s’ho feia per no ofegar-se. Va posar un pot d’aigua fangosa sobre la porta de la classe i quan el mestre hi va entrar, el pot va caure i hi va haver una bona esquitxada.

A les portes de l’escola –el dia que el van expulsar–, en Rami va ajuntar els talons i es va allunyar caminant amb l’estil de Charlie Chaplin.

Per dintre estava aterrit, tenia tretze anys i no tenia ni idea de què faria.

180

A l’escola professional, l’única cosa que li interessava de debò era el disseny gràfic: va descobrir que el seduïen les idees de color, de formes.

181

Apeirògon: una forma amb un nombre de costats infinit i numerable.

182

Infinit numerable és la forma més simple d’infinit. Començant per zero, es poden fer servir els nombres naturals per comptar sense parar, i encara que el compte durarà sempre, es pot arribar a qualsevol punt de l’univers en una quantitat de temps finita.

183

A en Rami sempre li sembla que hi ha més pols a Cisjordània que a cap altre lloc. Pols als cotxes. Pols als ampits de les finestres. Pols als manillars. Pols al seu casc. Pols a les pestanyes.

Tomba la cantonada, frena suaument i es troba un petit embús de cotxes. Un noi amb un carro metàl·lic de venda de te recula al carrer i enganxa el carro a la part posterior d’una furgoneta. El trànsit de darrere s’espera, els conductors amb el colze a la finestra, tamborinant amb els dits a la porta, amb fum de cigarret que surt per la finestra.

Normalment, a Jerusalem, tocaria el clàxon i faria una volta vorejant el carro, però ara s’espera amb discreció, amb el motor al ralentí, el compta-revolucions en descans, el ventilador del motor clavant cops, el dia apagat, una mica fresc, una gran bandada de falciots alçant-se sobre les teulades.

184

Una vegada en Bassam li va ensenyar fotografies dels arxius: les antigues vil·les palestines a la vorada de la vall. Eren les cases més boniques que en Rami mai havia vist. La vida otomana. La vida del Mandat. La vida jordana.

En una d’elles un nen, potser de vuit o nou anys, caminava a la vora d’una intricada reixa de ferro forjat. Duia una camisa blanca emmidonada i pantalons foscos; els cabells molt ben pentinats i una cartera de pell a la mà. A l’altra mà hi tenia una vara fina i feia córrer el tros de fusta al llarg dels barrots de metall.

En una altra foto, una dona molt bonica, amb unes grans ulleres de sol negres, asseguda en un porxo a l’ombra d’un albercoquer, amb un vestit blanc llarg, les fines espatlles nues, un got alt d’aigua glaçada contra la galta, amb un parell de fulles de menta surant. Somreia a la càmera com si tota la frescor del món fos en aquell got.

A la seva preferida hi havia un àrab amb pantalons blancs folgats i camisa onejant, dret sobre la teulada d’una casa, pel motiu que fos, amb una raqueta de bàdminton a les mans. Semblava que acabés de tornar el volant a un jugador de baix, o potser, pensava en Rami, a la dona que tenia el gel a la galta, o al nen de la cartera que feia música a la reixa.

185

Els dies molt clars, des dels punts més alts amb bona vista de Beit Jala, es pot veure tota una extensió fins al Mediterrani en una direcció, i fins al mar Mort en l’altra.

L’ull no descansa. A baix, a la vall, un verger, una torre de guaita, un camp en terrasses, la teulada d’una sinagoga, un minaret, una tanca militar, una sèrie de xarxes japoneses entre els arbres que queden.

Si t’hi estàs prou temps, mirant la vall, descobriràs que els assentaments segueixen un patró al voltant de Jerusalem: teula vermella, teula vermella, teula vermella.

Tots junts, un cercle perfecte: la vora d’un pulmó que estreny.

186

Durant els dos primers anys, fos on fos que donava una conferència, en Bassam es posava la mà a la butxaca de la jaqueta i en treia el braçalet de caramel de l’Abir.

No es volia posar el braçalet al canell per por que el cordó es trenqués, i l’agafava entre els dits, el sostenia a mig aire, l’ensenyava al públic: els blaus, els roses, els carbasses, els grocs.

–Vet aquí el braçalet més car del món –deia.

187

Tornant a casa de la conferència, sol, en un control mòbil van ordenar a en Bassam que sortís. Feia calor. El Ramadà. El sol encara era alt. Va fer un pas endavant, la seva ombra esbiaixada en la llum.

–Ensenya’m les mans, ensenya’m les mans!

La soldat era gran, amb un ble gris al mig dels cabells. Li va semblar que tenia un lleuger accent rus. Portava el rifle penjant sobre el maluc i, tot d’una, el va apuntar cap a ell.

–Què és això? Què cony és això?

En Bassam va girar la mà alçada i se la va mirar un moment. Semblava que no fos seva. Tenia el palmell tenyit de rosa. No sabia per què. Se la va acostar al nas. Feia una olor dolça.

–De genolls! Agenolla’t, collons!

En Bassam es va agenollar a terra, al voral de la carretera. Es va assegurar de posar-se de cara a l’est per si el feien estar molta estona en aquella postura: si més no, de cara a l’est podria resar.

Tres soldats més van anar cap a ell. En Bassam es va tornar a mirar la mà. Per una mil·lèsima de segon li va passar pel cap llepar-se el tint rosa, però va recordar que feia dejuni.

–Aixeca’t la camisa! Et dic que t’aixequis la camisa!

Per un instant no va sentir vergonya, ni tan sols davant d’una dona. Una onada de ràbia. Un desafiament. Es va apujar la camisa fins a les espatlles. Els soldats s’hi van acostar més.

Una punta de culata el va punxar a la zona lumbar. Li va clavar una empenta. La pols de terra a la cara. Botes negres. La dona el va emmanillar amb brides de plàstic. El van agafar pels cabells i el van tirar a la part de darrere del jeep.

188

Aquell mateix vespre, més tard, a la comissaria, després de cinc hores d’interrogatoris, la soldat es va estovar i va dir a en Bassam que li sabia greu, sí, però que el Semtex també tacava les mans d’un color rosa-ataronjat.

189

Després d’allò, en Bassam no va tornar a ensenyar mai més el braçalet de caramel a les conferències.

190

Durant el Ramadà sempre hi havia més controls mòbils que en qualsevol altra època: patrulles aleatòries que s’aturaven on volien, jeeps entravessats a la carretera, soldats ajupits, cons carbasses barrant el pas, fusells apuntant els cotxes que s’hi acostaven.

Al vespre, a punt d’acabar-se el dejuni, hi havia més controls que mai: a aquella hora els musulmans estaven irritables, cansats, famolencs, amb ganes de fumar. Les interrupcions els feien bullir la sang. A en Bassam li semblava que els soldats se n’aprofitaven. Buscaven la confrontació. Això els justificava, pensava en Bassam.

En Bassam no sabia mai on ni quan es trobaria un camió entravessat o una barricada o potser una roca enorme que havien fet rodolar fins al mig de la carretera. Va tombar la cantonada i tot el seu dia es va aturar.

Sabia que no havia de dir gaire quan va abaixar el vidre de la finestra. Res de confrontació, res de rancor, però tampoc no volia ser servil. Va assentir amb el cap, va deixar que parlessin ells. La majoria parlaven en anglès. Un parell en àrab. Rarament demostrava que sabia parlar l’hebreu, si més no, amb fluïdesa: podria ser un senyal del fet que havia estat a la presó. Els parlava a poc a poc i amb precisió.

Sempre mantenia les mans a la vista. Sabia que no havia de fer mai un moviment brusc. Es va allunyar conduint amb compte, mirant pel retrovisor.

191

Havia après que la cura pel destí era la paciència.

192

Les rutes migratòries aviàries van des del nord d’Europa fins a la Gran Vall del Rift, des de Síria al centre de Moçambic, per sobre de les plaques tectòniques en moviment del món, fins a la punta d’Àfrica.

Un ocell pot viatjar des del seu lloc de nidificació de Dinamarca fins a Tanzània, o de Rússia a Etiòpia, o de Polònia a Uganda, o d’Escòcia a Jordània, en qüestió de setmanes o potser de dies.

Bandades senceres, d’un gruix de fins a tres-cents mil ocells, de vegades tapen el cel sobre una franja estreta de terra.

Sis de cada deu no se’n surten per culpa de les línies d’alt voltatge, les torres d’alta tensió, les xemeneies de fàbrica, els focus, els gratacels, les perforadores, els pous petrolífers, el verí, els pesticides, les malalties, les sequeres, els corrents, les males collites, les armes de repetició, les trampes amb esquer, els caçadors furtius, els ocells de presa, les tempestes de sorra imprevistes, les baixes temperatures, les inundacions, les onades de calor, les tempestes, les obres de construcció, les finestres, les aspes d’helicòpter, els avions de combat, els vessaments de petroli, les onades imprevisibles, les clavegueres rebentades, les illes d’escombraries, els desguassos embussats, els alimentadors d’ocells buits, l’aigua fètida, els claus rovellats, els esquerdills de vidre, els caçadors, els recol·lectors, els perdiguers, els nois amb fones, les anelles de plàstic dels paquets de llaunes de cervesa.

193

La ruta que passa per sobre de Palestina i Israel es coneix des de fa temps com una de les rutes migratòries més maleïdes del món.

194

En algunes zones del sud d’Àfrica, dels ossos d’ocell se’n fan instruments musicals, ja que hi ha la teoria que es recupera la memòria ancestral quan es fa passar l’aire per l’os buit.

195

A la presó, els companys d’en Bassam feien instruments musicals amb qualsevol cosa que trobessin: tires de fusta i anelles metàl·liques de dutxa per als riqs, lona tibada i tires metàl·liques corbades per als dafs, fins i tot els lligaments de pollastres morts enrotllats junts, estirats i després envernissats perquè semblessin les cordes d’una lira primitiva.

Cada vegada que un pres tenia a les mans fil de pescar o fil dental, els feia servir immediatament. Qualsevol cordó de niló es considerava un tresor.

Si no trobaven res més, feien música amb les safates de la cantina o picaven rítmicament el costat de les llaunes de sopa buides.

196

Hi havia un tuf típic de la presó. A la cantina, a les dutxes, a les cabines de telèfon, fins i tot a la petita mesquita de la presó. Els ratolins es morien pels racons. Paneroles. Sargantanes. Tot l’edifici feia pudor de podrit.

Els dies se seguien com objectes en un prestatge. Els presos reflexionaven sobre l’anatomia de l’avorriment. El temps era interminable i buit. Es passaven missatges l’un a l’altre fent-los rodolar per terra, feien partides de shatranj⁸ picant un codi a les canonades. El tabac cargolat s’esmunyia per terra. Afaiçonaven els cigrons amb formes de cavalls, camells, torres, peons, per fer peces d’escacs.

No se’ls permetia portar cap vestit tradicional. Improvisaven kufies amb el que trobaven: draps de cuina, tovalloles, gomes dels calçotets. Passaven setmanes cosint-les, i els les confiscaven en un tres i no res.

De nit, al corredor, se sentien versets de l’Alcorà. No se’ls obriran les portes del cel, ni se’ls farà tampoc entrar en el jardí del paradís, fins que passi un gran camell per l’ull d’una agulla. Tu has negat l’Ésser suprem que t’ha creat. D’un tros de terra ha fet un grumoll i t’ha donat, després d’això, la forma humana. S’organitzaven classes de poesia i de cançó, cridant d’una cel·la a l’altra. Antar, Abu Zayd al-Hilali, Sayf ibn Dhi Yazan, i també Marx i Lenin.

Els poemes de Mahmoud Darwish es cantaven amb la regularitat de les pregàries: Una cel·la de presó amb una finestra freda. Un mar per a nosaltres, un mar contra nosaltres. Treballo amb camarades en una pedrera. Perfuma’m amb aigua d’alfàbrega.

En Bassam podia suportar les pallisses. La majoria a la cantina. Els guardes hi anaven amb l’equip antidisturbis. Feien posar els presos en fila. Els manaven que es traguessin la roba. Es quedaven despullats. En Bassam va fer servir una safata de plàstic com a escut. Es va partir exactament per la meitat, ben bé sobre el seu cap.

Va entrar a la dutxa ranquejant i del tot vestit per poder rentar la sang de la roba; després la va penjar als barrots de la finestra de la seva cel·la. Es va posar de genolls i va pregar embolicat amb la humitat de la seva samarreta.

Passava bona part del temps en confinament solitari. El ritual li exigia que resés en una estora de pregària neta. Feia servir un drap blau sobre el qual va dibuixar un mihrab.⁹ El guarda de la presó, en Hertzl, es va arriscar a donar-li aquell drap. En Bassam el cargolava meticulosament i el desava sense atreure l’atenció.

Al principi s’havien barallat, ell i en Hertzl. En Hertzl era alt i prim, tenia els trets de la cara molt marcats i una nou del coll prominent. S’havia criat com a jueu ortodox i havia estudiat matemàtiques a Tel-Aviv. El fascinava que el número de pres d’en Bassam fos el 220-284. Tenia alguna cosa a veure amb el que ell anomenava nombres amics.

En Bassam va provar de recordar una lliçó de l’escola sobre al-Khwarizmi i la Casa de la Saviesa. No la podia recordar del tot, però va explicar a en Hertzl que totes les bones matemàtiques provenien dels àrabs; això ho sabia tothom. Van començar a parlar. En veu baixa i amb insistència, a la porta de la cel·la.

–Ei, Hertzl, nosaltres fa mil anys que fem les matemàtiques que tu has après. Ja em diràs qui és, el colonitzador, doncs.

Va aprendre hebreu perquè volia conèixer l’enemic. Ivrit hee sfat ha’oyev. Mantigue’l a prop. Aprèn a enterrar-lo. Llegeix la Torà. Coneix la seva idolatria repugnant. Trenca la seva presó. Empresona’l amb el seu empresonament.

Pràcticament tot el que envoltava en Bassam era enemic. El menjar que s’empassava. Les finestres de plexiglàs que esgarrapava. L’aire que respirava. La manera com l’aire donava forma als seus pulmons. Fins i tot algú com en Hertzl era un enemic.

No va ser fins al quart any de la condemna de set anys –després de veure un documental al cinema de la presó–, que l’equilibri d’en Bassam se’n va anar a fer punyetes.

197

–Per què has deixat sol el cavall?

–Perquè fes companyia a la casa, fill.

– MAHMOUD DARWISH –

198

El guarda de la presó va arribar amb dues ampolles de coca-cola en una bossa i les va amagar en un dipòsit d’aigua del despatx del director per mantenir-les fresques. Les va portar a en Bassam ben entrada la nit, amagades sota la samarreta. Va fer una presentació especial amb un got de vidre.

L’endemà en Bassam va distribuir un glop de coca-cola a cada pres de la unitat. Va destruir les ampolles buides, les va esmicolar en fragments minúsculs i els va tirar al vàter.

El got de vidre va fer una olor dolça durant dies; els presos anaven a la seva cel·la només per inhalar-ne l’aroma.

199

Cap dels líders d’aquell pavelló de la presó no va dir mai que una de les amants de Darwish era una ballarina jueva, la Tamar Ben Ami. Darwish havia escrit el poema «Rita i el rifle» sobre ella. Més endavant, en Bassam pensaria en el gran poeta palestí d’ulls foscos enretirant els llençols del llarg cos blanc de la dona, i en la marca de la corretja d’una arma, un M-16 o un M-4, potser, encara a l’espatlla.

Ella va acompanyar en Darwish una vegada que ell va anar a declarar a la presó; li va fer un petó a les portes i se’n va entornar amb les forces israelianes: la ballarina formava part de la companyia de dansa de l’armada.

Escrivia cartes a en Darwish des de la coberta de fragates, llanxes canoneres o portaavions. En una foto està repenjada a la barana d’un submarí de caça.

Sense tu, escrivia, en hebreu, no tinc profunditat, soc a la superfície, esperant-te.

200

En Bassam tenia sis anys quan el rotor d’un helicòpter va esquinçar el cel dels turons dels afores d’Hebron. No havia vist mai cap aparell com aquell. Els soldats, quan van saltar, li van semblar insectes verds corrent ajupits turó amunt, meravellat de por.

La seva mare va baixar corrent de casa seva, a les coves de la falda del turó, el va agafar per la màniga i el va estirar fins a casa pel camí pedregós. Ell se sabia de memòria cada un dels còdols que trepitjava.

La mare va tancar d’una revolada la cortina de la cova i va bufar l’espelma del fanal de vidre penjat al sostre de roca.

La llum es va aferrar un moment a les estores de la paret fetes a mà, i després van quedar a les fosques.

201

Les coves dels afores d’Hebron eren els habitatges més cobejats pels pagesos –fresques a l’estiu, calentes a l’hivern, fragants d’olives guardades en gerres decorades en rengleres de prestatges de fusta construïts amb traça.

En Bassam tenia catorze germans. A l’estiu dormia a fora, sobre una estora de palla sota una vela de lona al costat del pare, una posició privilegiada que els germans li envejaven.

En Bassam sabia que era perquè el pare se sentia culpable: de tots els fills, en Bassam era l’únic que no estava vacunat de la pòlio.

202

En una cova poc fonda, en Bassam hi va trobar les granades amagades que ell i els seus amics van fer servir per a l’assalt. Quan van explorar més endins de la cova, van trobar el rifle.

Les granades eren de la mida de pedres grosses. El rifle, quan els seus amics el van muntar, va desprendre pols.

203

El jeep de l’exèrcit va aixafar els cactus, els matolls, la tanca. Remor de motor. Crits. Un ocell que no sabia com se deia li va passar a frec d’orella. Li costava arrossegar el peu dret. Va sentir un cop al costat del cap. Es va desplomar quan encara corria.

El terra era sec i dur. Li entrava pols als forats del nas. Una sargantana de color de sorra li va passar per davant dels ulls com un llampec.

Va provar d’aixecar-se. Un peu li va esclafar el coll. Els soldats portaven botes negres de punta quadrada. Les botes feien que semblés que tinguessin els peus deformes: com si haguessin de coixejar de mala manera si havien de caminar una llarga distància.

Li van posar els braços al darrere. Un cop a la nuca el va deixar inconscient.

204

Estava lligat a una cadira, encaputxat i apallissat. La caputxa era aspra, marró, bruta; feia pudor de palla cremada; no era negra i fina com les que van fer servir més endavant a Beerxeva. Va resar en veu baixa sota la caputxa. Invoco les paraules perfectes d’Al·là de les quals ni una bona persona ni una de dolenta no es poden escapar.

El van aixecar de la cadira amb una corda lligada al coll. Van passar la corda per darrere d’un tub de la calefacció i el van estirar enlaire mentre era sobre la cadira. Gronxaven la cadira, endarrere i endavant. Va rebre un cop a la ronyonada, un altre a la panxa, un altre a l’entrecuix.

Va tornar a invocar el nom de Déu. Li van pegar unes quantes vegades al costat del cap fins que es va desplomar.

Quan es va despertar estava en una cel·la, un metre per una mica més d’un metre i mig. Tenia els testicles tan inflats que amb prou feines podia moure les cames per aixecar-se del llit.

205

Tenia disset anys.

206

Quan tenia tretze anys va hissar una bandera al pati de l’escola: verda, vermella, negra, blanca. Només per fer emprenyar els soldats. Així els podria tirar pedres quan vinguessin a estripar-la. Per veure’ls els tendons del coll tibants. Perquè apareguessin a la cantonada encesos de ràbia i s’aturessin bruscament.

El que li agradava més era el so de les rodes del jeep quan solcaven el terra traspassant les portes de l’escola. Ja no eren els soldats, ni el vehicle, ni les armes, sinó el soroll de les rodes que giraven: aquella fam que tenien.

Els sons de la seva infantesa.

207

El silenci de després, caminant pels turons polsosos.

208

Una altra cova del sud d’Hebron tenia un petit forat obert al cel. Quan era jove, en Bassam jeia sota les estrelles en moviment, observant com giraven aquells caps d’agulla sobre seu.

De tant en tant, un vol d’ocells nocturns travessava com un llampec la boca de l’obertura, i el desorientava un moment.

A la presó va provar de reproduir aquell record. Els poemes i les històries passaven d’una cel·la a l’altra entre els companys presoners: el conte d’un voltor mecànic, un pastor d’estruços gegants, el vol d’un centaure, un lleó ploraner, el sacrifici d’unes verges a la riba del Nil.

209

Els records també assaltaven en Rami, contínuament. Una porta que es tancava. El clàxon de la moto. El cruixit d’una navalla passant pels pèls de la barba. La crida perquè portessin una llitera. El so de les rodetes metàl·liques al dipòsit de cadàvers.

210

Durant la primera de les seves tres guerres, en Rami conduïa el camió d’un equip mèdic tècnic de l’exèrcit. Portava les municions i s’emportava els morts israelians del desert del Sinaí.

Una nit, en un magatzem abandonat d’El-Arish, al nord de la costa d’Egipte, el comandant de la unitat d’en Rami es va asseure al mig d’una pila de gra. Ja havien perdut vuit tancs d’onze. El comandant es va posar a comptar els grans, deixant-los caure dels dits d’un en un. Tres, quatre, cinc. El novè li va caure per error. A en Rami allò li va semblar una escenificació brutal.

Va sortir a la foscor. Traços de llum de bomba travessaven el cel, una aurora boreal.

Després pensava en la guerra com una mena d’obra d’art horrible: les lliteres arribaven blanques i se n’anaven vermelles. Rentaven les lliteres amb una ruixada d’aigua amb una mànega i les carregaven de nou al camió, i ell tornava a conduir fins al desert a recollir homes la cara dels quals aviat sortiria als diaris envoltada d’un cercle.

211

Quan va tornar de la guerra va dir a la Nurit que no estava segur d’haver tornat sencer.

212

Des de grans distàncies arriben els estornells

batent d’ales fins a aquests estanys de mort: sempre arriben.

– ELISHA PORAT –

213

A finals del segle dinou es podien trobar falcons rars a les parades del mercat de Betlem.

Els nois beduïns capturaven els falcons al desert cavant pous fondos de nit que després cobrien amb mates i branquillons entrellaçats; s’hi amagaven, sota terra. Lligaven coloms amb llargues corretges, com a esquer, i feien volar els ocells aterrits d’un cantó a l’altre, a l’extrem de la corretja, dibuixant cercles de fona a l’aire.

Els nois esperaven, traient el cap de tant en tant de sota el camuflatge. Sabien que la millor hora per capturar els ocells era a l’alba, quan els vents es calmaven i, a causa de l’angle de la llum, era menys probable que les trampes es veiessin.

Els nois aguantaven les llargues corretges amb la mà. Portaven la mà protegida amb una funda de pell de camell que els arribava fins al colze. De tant en tant feien una estrebada a les corretges per anguniejar els coloms i fer-los esbategar.

Els ocells de presa percebien l’angoixa dels coloms a terra, volaven en cercle en les ascendències tèrmiques i després començaven a baixar en picat, cada vegada més avall, en cercles ben traçats.

A mesura que els falcons descendien, els nois estiraven els coloms xisclaires cap a la vora del forat.

Quan els falcons eren prou a prop del forat –a punt d’abalançar-se sobre el colom amarrat–, els nois sortien disparats del forat i aferraven el falcó per les dues potes, l’estiraven cap al forat, li plegaven les ales a l’esquena ràpidament, li lligaven el bec, l’encaputxaven, el dominaven.

Tot seguit torçaven el coll al colom i el donaven per menjar al falcó capturat per calmar-lo.

Els nois engabiaven els falcons i els lligaven amb corretges als costats dels camells; després avançaven en caravana pels turons coberts de matollars, amb cautela per si hi havia una emboscada. Apressaven els camells picant-los la pell clapejada, donant-los gra amb la mà.

Amb els ocells guanyaven molts diners, especialment dels aristòcrates britànics que els posaven picarols a les potes i els entrenaven per a la caça amb falcó als voltants de Jerusalem.

214

Sir Richard Francis Burton, l’explorador del segle dinou, era un bon falconer. Nascut a Torquay, va aprendre l’art de la falconeria a Oxford durant la dècada del 1840, mentre estudiava àrab, una de les seves vint-i-nou llengües. Alt i prim, era famós pels seus ulls negres, no gaire diferents dels dels ocells que adorava. A l’exèrcit, a l’Índia, li deien el Negre Blanc. Corria el rumor que bona part de la seva sang era romaní o gitana. En Burton es podia fer passar per comerciant, diplomàtic, dervix o pelegrí.

Era cercabregues i els altres soldats li deien Dick el Rufià. De vegades, en plena baralla, s’aturava, es cargolava les puntes de l’espès bigoti fosc i continuava la batussa com si res. Ell mateix s’anomenava el Bàrbar Aficionat.

En Burton viatjava pel món a la recerca de gnosis: volia descobrir la font del significat i de l’existència. Va fer un pelegrinatge hajj a la Meca el 1853. Sabia molt bé que no es permetia l’entrada dels que no eren musulmans a la ciutat, i que l’acte es condemnava amb la pena de mort. Va adoptar el que ell anomenava un aire àrab: li agradava imaginar-s’ho com una manera de caminar envoltat de gent en què se’l veia relaxat, amb les cames llargues, desdenyosament indiferent, alhora que estava ben alerta de tot el que passava al seu voltant. Es considerava seguidor de la tariqa, la via mística, que portava al cel. Va estudiar la llei islàmica i va aprendre a tocar el rubab. Va perfeccionar l’accent, es va deixar créixer els cabells, s’enfosquia la pell amb infusions d’herbes, s’aplicava alcofoll a les parpelles, portava camises folgades de mussolina, practicava la postura d’estar ajupit a terra durant moltes hores seguides. Va fer d’aprenent amb un ferrer per saber ferrar un cavall: pensava que potser podria comerciar amb cavalls àrabs.

En Burton es va proposar resar cinc cops al dia. De nit, a la caravana de dos-cents devots, ell dirigia la cerimònia de les pregàries. Cavalcava en el camell que encapçalava la processó, amb un para-sol groc gegant per protegir-se del sol brutal.

De camí cap a la Meca va col·laborar per mantenir a ratlla uns quants atacs de bandolers.

Era molt conegut entre els seus companys de viatge per la seva habilitat per trobar llocs on hi podia haver aigua al desert: no era només la seva sensibilitat al vol dels ocells del desert, sinó també una capacitat d’intuir petites pistes al paisatge, la inclinació de les dunes, la direcció d’un llangardaix, la rugositat de la sorra.

215

Una de les poques unitats formades exclusivament per àrabs de les Forces de Defensa d’Israel es compon gairebé tota de rastrejadors beduïns: entre ells es coneixen com la Unitat Khamsin. Una unitat de voluntaris que tenen la reputació de poder seguir un rastre fins i tot enmig de les tempestes de sorra més violentes.

216

Els vents Khamsin reben el nom a partir de la paraula àrab cinquanta. Bufen del sud en direcció nord-oest –calents i plens de sorra– durant cinquanta dies.

217

Imagineu-vos el terror d’un colom captiu quan el falcó baixa. Un núvol de pols quan l’estiren cap al forat. La corretja de la pota que s’estreny. L’esfondrament dels branquillons de camuflatge. L’onada sobtada d’aire. La desaparició sota terra. La foscor. El silenci dels nois. Una mà que s’alça. El xiscle del falcó, les ales plegades a l’esquena. Una explosió de plomes sota terra.

218

Al desert, la millor hora per seguir un rastre és a la matinada o al vespre, quan els rajos de sol oblics formen ombres i enfosqueixen les petjades i les roderes.

Quan el sol és alt en el cel, els beduïns fan servir pantalles portàtils contra el sol, de diferent pes i gruix, per fer ombra a terra i detectar detalls a la sorra.

Els rastrejadors també presumeixen del que poden saber per l’olor i la textura del vent.

219

Després dels atacs amb bombes suïcides del carrer Ben Yehuda, es va enviar una unitat beduïna a Cisjordània a buidar la cova on els terroristes suïcides havien viscut durant quasi un any. Van anomenar la missió Operació Icarus. Un dels amagatalls el van trobar a Wadi al-Hamam, la vall del Colom.

220

Els nombres amics són dos números diferents que estan relacionats en el sentit que si sumes els divisors propis –sense incloure-hi el número original– la suma dels divisors propis del primer és igual al segon, i la suma dels divisors propis del segon és igual al primer.

Els números –segons els matemàtics– es consideren amics perquè els divisors propis de 220 són 1, 2, 4, 5, 10, 11, 20, 22, 44, 55 i 110, els quals, sumats, fan 284. I els divisors propis de 284 són 1, 2, 4, 71 i 142, que sumen 220.

Són els únics nombres amics per sota de 1.000.

221

Com si els elements diferents de què estan compresos, d’alguna manera, es poguessin reconèixer.

222

El dia que va sortir de la presó, en Bassam va retallar el número del pit de l’uniforme de la presó. Més endavant va enviar aquell distintiu de roba a en Hertzl, el guarda de la presó.

En Hertzl va emmarcar el número –220-284– i el va penjar a la paret del seu despatx del Departament de Matemàtiques de la Universitat Hebrea, on havia començat a treballar en idees d’integració harmònica.

223

Sir Richard Francis Burton va traduir les Nits àrabs, també conegut com El llibre de les mil nits i una nit, també conegut com Les mil i una nits.

224

Un dels preferits de l’Smadar era «El conte del geperut», la història d’un geperut divertit que donen per mort una vegada i una altra, de manera que s’obtenen una sèrie de confessions de tots els presumptes assassins, i al final un barber revela que el geperut no ha mort.

225

Unes quantes setmanes després de l’atac amb bombes suïcides, en Rami va entrar a l’habitació de l’Smadar. Tot estava exactament com havia quedat el dia que ella se n’havia anat; la llibreta oberta sobre la taula, les arracades escampades a l’ampit de la finestra, la foto de Sinéad O’Connor en un angle del mirall.

Va agafar Les mil i una nits del prestatge i va començar a llegir la història del geperut.

Ja ho veieu, va exclamar el barber, no és mort.

226

En Burton vigilava perquè no el prenguessin per un espia o un bruixot: durant el pelegrinatge a la Meca no volia que el veiessin prenent notes de cap mena, ni tan sols en àrab. Portava un llibre que semblava un petit Alcorà penjat a l’espatlla amb una corretja de cuiro. El llibre tenia tres compartiments –un per al rellotge i la brúixola, un altre per als diners i el tercer per a llapis i fulls de paper numerats que podia amagar al palmell de la mà. Portava una pistola petita en una butxaca i un paquet d’opi que fumava quan estava sol.

Si s’hagués descobert que en Burton no era creient, li haurien pegat amb bastons, l’haurien apedregat, li haurien tret les tripes i l’haurien deixat viu en una cova poc fonda en la calor insuportable, a mercè dels atacs dels xacals i els voltors, fins que no en quedés res recognoscible.

227

Una vegada, durant la fàtua contra Salman Rushdie, el novellista indi va rebre una pedra per correu, en un sobre blanc, sense cap nota ni res més. Va tenir la pedra al seu escriptori durant anys, fins que una dona de fer feines de Nova York, fent neteja, la va llençar sense voler.

228

En Burton –que també va traduir el Kama Sutra– era un mentider infame.

Deien que havia matat un noi beduí que l’havia vist aixecar-se la túnica per orinar en comptes d’ajupir-se segons la manera tradicional. El rumor deia que en Burton havia mort el noi a ganivetades per evitar que el denunciés com a no musulmà.

En Burton deia que això eren fantasies, una anècdota apòcrifa originada pels prejudicis, però anys més tard, borratxo en un bordell de Rio de Janeiro, va insinuar a uns amics que una vegada havia mort un noi i que carregaria el pes d’aquella culpa fins a la tomba.

229

Ja ho veieu, va exclamar el barber, no és mort.

230

La cosa que més detestava en Bassam de les pallisses de la presó era que els guardes s’emportessin la roba dels presos i els deixessin en la terrible humiliació de la nuesa.

Els guardes els tancaven a la cantina. Aviat va descobrir que el primer cop de bastó no era pas el pitjor: ho eren el segon o el tercer, quan s’adonava que allò no pararia. Quan queien el setè o el vuitè cop, allò ja semblava una rutina. Es cargolava fet una bola amb les mans al cap, sense saber on picaria el cop següent.

Es despertava a la presó de l’hospital tapat amb un llençol fi.

En Hertzl era l’únic que no participava en les pallisses. Una vegada es va tirar sobre en Bassam per fer-li esquivar el cop de bastó. Un altre guarda va encastar en Hertzl a la paret, li va començar a clavar cops de cap, li va preguntar si li agradaven els camells. En Hertzl va contestar que sí, que li interessava molt la capacitat dels camells d’escopir, sense por, a la cara de l’amo.

231

Durant les croades del segle dotze, els guerrers cristians lligaven els presoners despullats –jueus, musulmans, turcs– a una roca del cim d’una muntanya i llavors deixaven anar sobre els presoners àguiles entrenades amb les urpes esmolades.

Les àguiles furgaven el fetge, els ronyons i el cor, i picotejaven el presoner fins que es moria.

Una sèrie d’artistes es van ocupar de representar l’escena de Prometeu en carbó, bronze, aquarel·les.

232

Godofreu de Bouillon, que va esdevenir Defensor del Sant Sepulcre, guarnia les seves àguiles amb una creu de plata de llei lligada al coll. S’enlairaven de la perxa del seu puny blindat i volaven –plenes de vigor i majestuoses– cap al presoner.

233

Imagineu-vos, ara, l’oscil·lació de la creu a mesura que l’àguila s’acostava.

234

235

El camí dels patriarques.

236

Al començament de la dècada del 1990 van portar a Israel vuit treballadors de la construcció especialitzats en feines subterrànies perquè treballessin en trams de l’Autovia 60, també coneguda com la Carretera dels Túnels. Homes durs, ferotges, impàvids, els millors excavadors de túnels del món. Hi havia dos americans, dos irlandesos, un polonès, un italià, un canadenc i l’altre era croat.

Van enllestir la feina dels túnels sota l’aigua de Poughkeepsie, a l’interior de l’estat de Nova York, i es van traslladar a Jerusalem, on van viure en un hotel sòrdid de l’est de la ciutat.

Van ser vuit mesos de ressaques seguides per a tots els excavadors menys per al croat, en Marko Kovačević, que era abstemi. Era un home alt, taciturn, d’espatlles amples i decidit. No deia res, i dormia en un altre pis, separat dels altres.

Cada matí en Kovačević els portava a tots a la feina amb una furgoneta blanca. Treballaven amb dinamita, activaven els detonadors, feien explotar la roca, supervisaven la retirada de runa de sota la muntanya.

L’especialitat d’en Kovačević era fer servir amb precisió petites quantitats d’explosius en situacions difícils: els companys li deien el Talp.

Al vespre en Kovačević tornava els excavadors a l’hotel enmig d’un núvol de fum de tabac, i després desapareixia per caminar per la ciutat santa tot sol. Els divendres i els dissabtes no li veien el pèl, a en Kovačević. Es va deixar créixer els cabells i la barba. Portava els cabells cargolats en tirabuixons. Cap al final de les obres va desaparèixer del tot. Els excavadors van informar de la desaparició a la policia d’Israel, però no van trobar en Kovačević enlloc. No creien que es tractés de cap joc brut: l’única possibilitat era el suïcidi. Els excavadors es van posar en contacte amb la seva dona, al Bronx, però ella tampoc no en sabia res, ni hi havia cap ingrés de diners per part seva al banc des de feia tres mesos.

Es va publicar un anunci de persona desapareguda per a en Kovačević, però el croat no va aparèixer.

Quan el túnel va estar acabat, els excavadors es van reunir per fer un ritual que ja havien fet moltes vegades, a Nova York, a Pennsilvània, a Florida. Van tallar l’electricitat, van encendre espelmes, i van fer una desfilada en la foscor a la manera tradicional, amb les ombres tremoloses, portant el record del col·lega desaparegut pel Camí dels Patriarques, sota Beit Jala, d’un extrem del túnel a l’altre.

237

El rei Ezequies, l’any 700 aC, va ordenar als seus homes que construïssin un túnel a Jerusalem per portar aigua de la font de Gió fins a la piscina de Siloè. El túnel feia un metre d’amplada i mig quilòmetre de llargària.

Els homes van començar per costats oposats de la muntanya, fent servir cisells, martells i destrals. Els dos túnels s’havien de trobar a la meitat, però els perforadors de roca no tenien manera de saber com o on podrien topar. A certes hores del dia un dels equips deixava les eines i encastava les orelles i les mans a la roca per si sentien l’altre.

Quan finalment van sentir una lleu vibració de martells i cisells a través de la calcària, els excavadors van girar en direcció a l’altre equip. Van continuar cisellant; els sons es feien més i més nítids a mesura que s’acostaven. Va caldre un últim viratge en forma de S per trobar-se.

Quan van obrir la roca, l’aigua va fluir pendent avall entre la font i la piscina.

238

A la meitat del túnel de Giló, els excavadors hi van posar una estàtua de guix de Santa Bàrbara –la patrona dels excavadors de túnels– en una fissura a la vora del sostre.

No els va estranyar saber que els treballadors palestins també tenien els seus rituals: fletxes gravades al sostre cada cent peus, apuntant cap a la Meca, i un petit fragment de fil entaforat sota les lloses de terra per garantir la seguretat.

239

L’hivern del 2010, dos ornitòlegs palestins van anar a fer un treball de camp als matollars que hi ha entre Giló i Beit Jala. Hi van anar per estudiar els patrons del botxí, un moixó que caçava insectes i els empalava en filferro espinós. Els ornitòlegs –en Talek Khalil i en Said Hourani– procuraven no portar res que semblés el vestit tradicional, i eren fàcilment visibles amb les armilles fluorescents.

Cap al final del matí van sentir trets per sobre dels seus caps. Ja havien sentit trets d’avís, tant dels colons com de les cases del seu bàndol de Beit Jala.

Els dos homes es van estirar al terra polsós i van alçar la samarreta blanca d’en Tarek lligada a la punta d’un bastó. No tenien cobertura als mòbils. Van començar a recular arrossegant-se entre els matolls, les roques dures i les oliveres renoques. L’àrea –bona part de la qual havia esdevingut terra de ningú– estava profusament guarnida de filferro espinós ple dels insectes que hi havien clavat els botxins. Quan els dos homes van estar segurs que ja havien reculat prou, a rossegons, per no córrer cap risc, a la vora d’un petit monticle de fang, van tornar a alçar la samarreta blanca. Algú va disparar sis trets més.

Els dos homes es van quedar ajaguts a terra. Al vespre els va rescatar una força conjunta d’israelians i palestins.

La incògnita de la procedència dels trets es va convertir en un tema de debat fins que sis mesos després van detenir un colon alt i prim, en Mark Kovack, després d’una xivatada. En l’escorcoll de casa seva es van trobar uns quants fusells de franctirador. Una investigació posterior va revelar que havia construït una sèrie de túnels des de l’assentament cap a la Terra de Ningú, des d’on podia disparar contra els intrusos des de qualsevol angle.

En Kovack, que els altres colons consideraven un solitari silenciós, afirmava que havia nascut a Jerusalem, però tenia accent de l’Europa de l’Est. Un estudi ràpid del seu historial va revelar una de les seves feines anteriors: havia treballat d’excavador urbà al Bronx.

240

L’empalament d’insectes al filferro espinós per part dels botxins forma part de la seva parada nupcial.

241

Es veu que en Kovack havia comprat una casa a Ariel, un assentament jueu a Cisjordània. És propietari d’una empresa de piscines. Durant anys es va poder veure una tanca publicitària a l’Autopista 1, amb una foto d’una piscina espurnejant al costat d’una torre de teulada vermella, un número de telèfon i una sola frase: El teu oasi t’espera.

242

Durant l’operació del 2004 a Nablus, els soldats israelians van entrar a la ciutat.

En comptes d’avançar pels carrers estrets i els carrerons atapeïts de gent, els soldats van travessar parets i teulades, van fer forats i van dinamitar barreres per sobre del nivell de terra, de casa en casa, de botiga en botiga, obrint-se camí barrinant furtivament, pintant fletxes fluorescents a les parets per indicar als soldats que els venien al darrere cap a on havien de tirar.

Quan s’aturaven, feien servir ulleres tèrmiques per veure què hi havia a l’altre costat de cada paret. Homes i dones fosos en una abraçada. Criatures dormint. Joves amb kufies que els tapaven la boca.

D’aquesta perforació els soldats en deien travessar les parets.

243

La trucada telefònica va arribar a mig vespre. Catorze anys després de l’atemptat. A en Rami el va agafar per sorpresa. Una directora de documentals. Havia estat en contacte amb les famílies d’Assira al-Shamaliya. Les mares i els pares d’un parell o tres de terroristes estaven disposats a trobar-se amb ell. Al cor de Cisjordània, li havia dit la directora. Era una cosa sense precedents. Permetrien que els filmés un equip de professionals occidentals. Al seu poble. A casa seva. A la seva sala d’estar.

Ella s’encarregaria del transport, i també de la seguretat. Ell no s’havia de preocupar per res. Ella l’hi garantia. L’haurien d’entrar a Cisjordània d’estranquis, però ell ja sabia que aquella part seria fàcil.

Els pares dels homes que havien mort la seva filla l’estarien esperant.

244

En Rami es veia en una casa amb finestres altes arquejades, assegut en un sofà amb coixins estampats, una safata amb cafè de cardamom i dolços parada davant seu, flors, ceràmica, una miniatura de la Cúpula de la Roca de nacre blanc al costat d’una acurada disposició de fotografies al prestatge superior de fusta.

245

L’estiu del 1932, com a part d’un intercanvi de cartes entre uns quants intel·lectuals cèlebres, Albert Einstein va escriure a Sigmund Freud.

Einstein lloava la devoció dels austríacs per l’alliberament intern i extern de l’home amb relació als mals de la guerra. Aquest alliberament era l’esperança profunda de tots els guies morals i espirituals des de Jesucrist fins a Goethe i Kant, reconeguts universalment com a guies que existien més enllà de la seva època i del seu país. Així i tot, preguntava Einstein, ¿no era significatiu, que aquestes persones haguessin sigut essencialment ineficaces pel que feia al seu desig de canviar el curs dels afers de la humanitat? ¿Que, durant anys, haguessin sigut incapaços d’estroncar la brutalitat? ¿Que els patrons de violència no es poguessin mitigar ni tan sols davant de les súpliques més eloqüents?

La pregunta essencial que volia fer a Freud era si creia possible guiar el desenvolupament psicològic de la humanitat de manera que arribés a ser resistent a les psicosis d’odi i de destrucció, i així pogués rescatar la civilització de l’amenaça de la guerra.