Esyllt T. Lawrence

I com en altres lletres, Ferran de Pol necessita explicar la unió amb l’Esyllt, l’encert d’una tria més enllà de passions fugisseres. Un amor complet que substitueix l’amor arenyenc:

Treballem força i estem contents i som feliços; he trobat una dona –avui no n’hi han gaires–, que mai no està en desacord amb mi i que viu tal i com jo havia somniat de viure: en senzillesa i ajudant-me tant com pot; si la veiessis rentar la roba i fregar a terra et faria gràcia pensar que poc temps després s’asseu i xerrem de coses divines i humanes. Seria ben difícil trobar algú més conformat amb una vida humil, i més contenta i amb interessos tan variats. Jo estic molt content. M’agrada perquè no va pintada –d’altra part té bons colors naturals–, i és senzilla en tot. Hem parlat força de tu i té ganes de conèixer-te. A veure si podrà ser aviat. Crec que el mal principal de les nostres dones és que no tenen una formació rigorosa, d’una part, i creuen que la llibertat de la dona no vol dir pas aptitud d’adquirir coneixements i perfeccionar-se com ho pot fer un home, sinó que d’aquella suposada llibertat en prenen la part més frívola i estúpida. Creuen que és modern –encara que sigui més vell que l’anar a peu–, el coquetejar, el beure, el pintar-se i fer l’ase, en una paraula, mentre la veritable llibertat, la de perfeccionar-se, no els interessa. Per això m’agrada que l’Esyllt, formada en una de les millors universitats del món, Cambridge, sigui tan senzilla i abnegada. Però perdona aquestes confidències d’home molt enamorat...

Ferran de Pol era un home que necessitava que la relació amorosa estiguera construïda sobre la base d’una admiració intel·lectual, com s’ha vist adés i con tinuen provant-ho més les cartes adreçades a Esyllt des França en 1948:

A més, potser sí que les dones instruïdes no agraden als espanyols, però, ¿no han pensat mai, els espanyols, si ells agraden a les dones instruïdes? Ser espanyol és només un fet –encara que ser una dona instruïda és una victòria i una conquista sobre la ruqueria. Potser el que volen dir és que als homes –cosa certa– no els agraden les dones pedants i batxilleres, però aquestes no agraden als homes, no als espanyols... ¡Pintar-se! ¡Pintar-se femení! ¿I els guerrers salvatges? ¿I els mariners que es tatuen els braços i els pits amb àncores i dones i cors travessats per fletxes? El pintar-se les dones o crec que és per coqueteria, per agradar d’una manera indiferenciada i cridanera –¿és altra cosa la coqueteria?–, ja que, en realitat, quan una dona estima un home i arriba a ser seva, ¿no és la pintura el primer que desapareix d’ella amb les carícies i les abraçades? Mentre un home i una dona estan sols i s’estimen la dona no va –no pot anar– pintada. ¿Com pot ser una qualitat femenina si, al fii al cap d’una manera crua, la dona mai no és tan femenina, tan femella, com quan fa l’amor? No, crec que no ho miren bé. La pintura tendeix a realçar un rostre però vist de lluny, com a espectacle. En un mot, la pintura és coqueteria. I la coqueteria, a fide comptes, ganes d’agradar a tots, al major nombre. Si la pintura és discreta –quan cal, a més– bé, però quan es converteix en una accentuació brutal i procaç –com sol passar– de boca, ulls i galtes, ¿podrem tenir-la per alguna cosa més que pel botet de què parlava l’Ametlla? La dona que es pinta, a fide comptes, aspira a ser més femella (femella, possible desig) però mai més dona. Una dona és una persona, un ser humà. I ¿vols saber el secret de tot? En el fons molts no creuen, vull dir de debò, que les dones siguin persones, que formin part de la humanitat. O sigui, per resumir, que els qui parlen de dones femenines, el que volen dir és dones animals, com més millor. Si parles amb una dona pintada sembla que, a part del que realment et digui, t’està cridant: ¡tinc boca, tinc ulls, tinc...! ¿Entesos? Potser és que jo ja ho sé el que tenen les dones –com a dones, com a animals femenins–, que no necessito que el llapis roig m’ho subratlli. En canvi, m’agrada, quan una dona em parla, que els seus ulls, el seu gest –per dir-ho amb Ausias March–, sigui el que ha de ser el gest, és a dir, reflex d’un esperit humà simplement. Però tot això és filosofia barata i dolenta. Perdona. Jo et trobo més femenina a tu –¡fins a quint punt, déu meu!–, que has passat per Cambridge, que a totes les dones que han jagut amb mi i vacil·laven si escriure arpa amb h o sense.

Aquest ideal de dona que Ferran de Pol admirava s’ha de comprendre des del seu compromís amb la ideologia republicana. La Segona República, com a règim liberal, havia donat cabuda a la dona dins l’esfera pública i havia promogut el seu accés a la política i a la independència econòmica i social.

A Cuernavaca van canviar-se de casa almenys en una ocasió, com ho testimonia la carta de Ferran de Pol a Sales el 9 de maig de 1948. Al principi de 1948, van traslladar-se a viure al carrer Humboldt. Segons la descripció d’aquesta última adreça feta per Ferran de Pol en «El adiós imposible», l’article de comiat que va publicar en El Nacional el 18 de juliol de 1948, es tractava d’una casa sense pretensions: «nuestra humilde casa de Cuernavaca –paredes enjalbegadas, vigas oscuras y grandes ventanas cara a los volcanes». Resulta curiós saber que Malcolm Lowry (1909-1957), l’escriptor britànic, havia viscut en aquell mateix carrer abans de publicar en 1947 Under the Volcano, una de les novel-les més importants del segle XX, per la profunditat del tema i l’experimentació narrativa. Tanmateix, la visió de Cuernavaca, tant de Lawrence com de Ferran de Pol, és oposada a la de l’escriptor anglès. El mateix Lowry va exposar, segons

D. Wayne Gunn, la millor explicació dels diversos nivells de l’obra en una llarga carta al seu editor britànic:

L’escenari és Mèxic, lloc d’encontre, segons alguns, del gènere humà, pira de Bierce i trampolí de Hart Crane, arena secular de confl ictes racials i polítics de tota mena, i on el pintoresc poble indígena genial professa una religió que podem descriure, a grans trets, com la de la mort, de manera que és un bon lloc... per a situar el nostre drama, el de la lluita d’un home contra els poders de l’obscuritat i de la llum. El seu allunyament geogràfic de nosaltres, però la seua aproximació cap als nostres problemes contribueixen a la tragèdia. Podem considerar-lo com el món mateix, o el jardí de l’Edèn, o totes dues coses a un mateix temps. O podem veure’l com una mena de símbol del món fora del temps, en el qual podem situar el jardí de l’Edèn, la Torre de Babel i, en realitat, tot allò que vulguem. És paradisíac; és indiscutiblement infernal. De fet, Mèxic és el lloc del «pulque» i de les xinxes.

Per a Lawrence i Ferran de Pol, però, Mèxic és el lloc de la trobada física i intel·lectual. Un dels primer fruits textuals de la relació de Lawrence amb Ferran de Pol és la redacció per primera vegada en català, per part de Lawrence, d’un article, «El català a Anglaterra», publicat a la revista politicocultural Quaderns de l’Exili en 1946, dirigida per Joan Sales i el mateix Ferran de Pol. Aquests dos «transterrats» catalans l’havien fundada en 1943. Un dels aspectes més rellevants de la cultura catalana a les Amèriques fou la producció de diaris i revistes. Aquestes sovint estaven lligades a entitats, grups o partits que les editaven, i això es reflecteix naturalment en el contingut i en l’orientació ideològica. El fil conductor que les agrupa és el tema polític –partidista o no. Les circumstàncies que es vivien a l’exili o a Catalunya n’impregnaven els continguts. També s’ha de considerar, com un grup a banda, les revistes culturals o exclusivament literàries, que és on s’inicia la literatura que pot considerar-se pròpiament d’exili. Finalment, hi ha tot un grup de revistes de contingut cultural i polític del qual la literatura forma part més o menys significativa. Són publicacions importants per a entendre el desenvolupament de la literatura catalana i les relacions entre els escriptors i el món cultural de l’exili i, moltes vegades, també de l’interior del país. És el cas de les dues revistes en què Ferran de Pol tingué protagonisme, Full Català (1941-1942) i Quaderns de l’Exili (1943-1947), considerada aquesta segona com una de les millors revistes de l’exili i una eina important per al desenvolupament del nacionalisme a la Catalunya de la postguerra i per al reforçament de la idea de nació dins els països de llengua catalana.

Cal subratllar que la publicació era una revista politicocultural amb una forta intenció de crear opinió, i és qualificada pel mateix Ferran de Pol, a l’article «La nostra feina» com a «periòdic d’agitació nacional» (Quaderns de l’Exili 24, XIV). El grup promotor en va marcar molt les línies formals, cercava la coherència i rebutjava «la tradició funesta de les publicacions on tothom diu la seva», segons manifesta el «Propòsit» del número primer. Així, segons el seu ideari o punts bàsics, decidien qui eren els «autèntics” o «veritables” intel·lectuals o qui no ho eren. El «Propòsit” descriu les bases ideològiques. Després són resumides i al número 20 –significativament on Lawrence publicarà la seua segona collaboració– ixen sota un dibuix d’un peix que té al llom quatre barres. Eren en un requadre amb un dibuix dels Països de Llengua Catalana –sense l’Alguer– i amb un lema inicial amb majúscules: «El nostre acte de fe: Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació». Els sis punts dels Quaderns:

I. És missió de la nostra època fer la unitat nacional dels catalans, valencians i balears. II. La nostra nació ha d’aspirar a la sobirania, però no a l’aïllament. III. Tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans de defensar-la. IV. No hi ha autèntic nacionalisme sense el sentiment de la igualtat de tots els compatriotes. V. La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i estar al servei de l’home. VI. El desastre nacional de 1939 marca el principi d’una època nova.

I en aquesta revista tan important en l’evolució ideològica de Ferran de Pol, hi escriu també Lawrence. Es conserva una foto feta a la casa de Sales sota un emparrat del pati on comparteixen taula alguns dels membres de la revista. Una imatge significativa de la integració en un projecte, en un desig, i un testimoni de companyonia. Durant 1946 Lawrence hi col·laborarà, doncs, amb dos articles: «El català a Anglaterra» i, com ja s’ha vist abans, «L’educació a Cambridge».

El primer és una ressenya d’Introductory Catalan Grammar de Joan Gili, on Lawrence, com a gal·lesa que aprèn català, fa alguns suggeriments ben assenyats respecte a la presentació de la fonètica i les explicacions gramaticals. D’una altra banda, però, valora l’antologia de textos que l’autor ha escollit per a premiar l’aprenentatge de les regles gramaticals de l’estudiant. La ressenya acaba amb una nota personal en la qual l’autora, després de confessar que «amb força penes i treballs he escrit aquesta noteta», agraeix de passada «l’ajut que, de vegades, he hagut de sol·licitar de bons amics catalans».

Els articles de Lawrence a la revista encetaren un camí que l’hauria de portar al cap dels anys a esdevenir figura clau en la interrelació entre la cultura gal·lesa i la catalana. Joan Sales saludava amb entusiasme la col·laboració d’aquesta jove escriptora gal·lesa: «Inserim encantats, sense tocar-hi res –ben segurs que el lector sabrà apreciar com nosaltres la gràcia d’aquest accent britànic–, la nota que ha escrit directament en el nostre idioma a propòsit de la gramàtica catalana per a estudiants anglesos d’en Gili». Precisament seran Lawrence i Sales les dues persones que influiran més sobre Ferran de Pol. Tots tres tindran posicions coincidents, tot i que no deixen de mostrar-se antagònics en certes qüestions com ara l’educació, la religió i, fins i tot, la política.

Dins les activitats com a periodista de Lawrence, cal destacar també les col·laboracions en un dels diaris mexicans més importants del moment, El Nacional, que havia esdevingut lloc d’expressió d’escriptors i periodistes republicans exiliats i on Ferran de Pol col·laborava des d’agost de 1939. Aquest diari fou l’òrgan del Partido Nacional Revolucionario (PNR) i més tard, del Partido de la Revolución Mexicana (PRM), actualment PRI. S’havia fundat en 1929 per disposició de la convenció constitutiva del PNR per donar eficàcia i perdurabilitat a la veu del partit i contrarestar l’hegemonia ideològica de les forces conservadores. El Nacional va ser, des de la dècada de 1930 fins a la desaparició en 1998, l’instrument que va actuar com a suport de les decisions del govern i va contribuir a la creació d’una consciència ciutadana participativa i responsable. Va registrar els canvis i les tensions produïts en la societat i en la política de cada moment. La primera època de desenvolupament del diari se situa entre l’any de la fundació –quan s’anomenava El Nacional Revolucionario– i 1940. En els darrers anys d’aquesta etapa es produeix un gir cap a la moderació i la institucionalització, el diari rebaixa el to partidista i es professionalitza. Açò coincideix amb els moments finals del règim de Cárdenas i l’inici del govern d’Ávila Camacho (1940-1946). Malgrat les limitacions, El Nacional era un mitjà de comunicació amb una vitalitat sorprenent i les iniciatives per estimular l’interès i la participació dels lectors eren constants i imaginatives.

El diari va destacar per la bona acollida que dispensà als exiliats republicans. Així ho corroboren els articles i titulars de l’època en els quals Espanya va ser sempre objecte d’atenció especial. Cap diari mexicà del moment va seguir d’una manera tan detallada el procés polític espanyol des de la caiguda de Primo de Rivera, en 1930, fins a la dictadura franquista, passant per la Guerra Civil. El Nacional va mantenir una actitud decidida i constant en defensa de la legalitat republicana i va esdevenir lloc d’acollida d’escriptors i periodistes republicans, com ara són Pere Foix Cases, José Laredo Aparicio, Florentino Martínez Torner, Álvaro Pascual Leone, Ángel Samblancat, Vicent Verni, etc.

Lawrence hi va col·laborar a partir de 1947 amb ressenyes de llibres publicats en anglès. Els títols que critica són novetats al mercat anglosaxó i no havien tingut una traducció al castellà. En destaquen les biografies, els llibres d’assaig i els volums historicoliteraris. En 1947 publicà les següents: The Real Lloyd George d’A. J. Sylvester, Always Murder a Friend de Margaret Scherf, Eine Bibliothek der Weltliteratur de Martin Bodmer i Four Centuries of Witch Beliefs de R. Trevor Davies; i en 1948: My Friend the Enemy de Frank Baker, The Fall of the Spanish American Empire de Salvador de Madariaga, A Short History of English Education (1760-1944) de H. C. Barnard, Ibsen: The Intellectual Background de Brian W. Downs, English Sonnets de Walt Toylon, Folksongs of Chattisgarh de Verrier Elwin, The Rise of the Spanish American Empire de Salvador de Madariaga, My Eyes Have a Cold Nose d’Hector Chevigny, Science, Liberty and Peace d’Aldous Huxley, There is a Spirit in Europe de Frank Thompson, The Brontës de Phyllis Bentley, Histoire du peuple anglais (1841-1852) d’Elie Halevy, British Trade Unions de N. Barou, Geneva, Cymbeline Refinished and Good King Charles de Bernard Shaw, Terror by Night de William Sansom, Young Enthusiasts d’Elizabeth Jenkins, Poseidon de Renalt Capes, The Unselfish Egoist de J. Evans, Women and Men d’Anram Scheinfield i George Eliot de Gerald Bullet.

En aquestes recensions Lawrence utilitza freqüentment l’anècdota personal relacionada amb el tema o, fins i tot, els seus records sobre l’autor del llibre. A més a més, mostra sempre una actitud profundament crítica cap al tema que tracta. La ressenya del llibre The Brontës de Phyllis Bentley, un estudi que quedaria per a la història crítica de les novel·listes com a clàssic, és prova que Lawrence, lluny de limitar-se a fer-ne resum del contingut, tracta d’aportar una visió crítica i constructiva:

En una rectoría situada a la orilla de los terribles pantanos de Yorkshire, batidos por todos los vientos desencadenados, nacieron tres niñas y un niño. No tardaron en perder a su madre y crecieron en el austero ambiente de los páramos verdegrises y de la solitaria rectoría. Charlotte, Emily y Anne mostraron un señalado talento desde sus primeros años, pero su hermano Branwell, menos dotado tanto en talento como en carácter, no por ello se creía a la zaga de sus hermanas. Llevaban todos una vida intensa y plena inventando mil maneras de jugar, y, sin quizás sospecharlo, desarrollaban su futuro talento literario. Pero no estaban destinados a gozar largamente de sus ensueños y juegos geniales. Tan pobres eran que hubieron de habituarse a escribir sobre menudos trozos de papel en una letra minúscula pues no tenían dinero para procurarse papel.

Una vegada exposat el tema, Lawrence passa a analitzar-lo i exposar-ne les deficiències:

No es de extrañar que familia tan extraordinaria haya inspirado una verdadera montaña de biografías. Esta nueva obra de Phillis Bentley es una biografía crítica que investiga en detalle tanto la potencialidad de los cuatro hermanos como su obra realizada; es sin duda la obra de investigación más estimulante que haya visto la luz sobre el tema. Sin embargo, duele que su autora no haya insistido en destruir la antigua leyenda de la supuesta vida solitaria de los cuatro hermanos. Es muy cierto que no tenían contacto alguno con otros niños de su edad, pero, ¿cuántos rapaces normales hubieran sido capaces de participar en sus juegos literarios en el campo fuertemente imaginativo de estos cuatro niños? Además, si mejor lo pensamos, ¿no tuvieron la gran suerte de acompañarse mutuamente? ¿A cuántos niños señaladamente dotados les ha sido dado contar, no ya con tres hermanos extraordinarios, sino solo con un amigo de gran talento?

I la gal·lesa acaba pronosticant el que seria veritat inqüestionable:

Puede ser que tales especulaciones, al carecer de una base sólida, se pierdan en un irremediable hueco de frustraciones, pero siempre ciernen sobre la familia Brontë ese imponderable velo poético que las cubre. Estos cuatro hermanos seguirán atrayendo la atención de los críticos pues jamás hubo quizá una familia tan rica en potencialidades ni tan escasa en años para llevarlas a buen término.

D’una altra banda, al diari mexicà va escriure alguns articles sobre temes literaris ben variats, tots publicats en 1947: «La lírica política en el movimiento Jung Deutschland», «Conrad von Meyer y la novela histórica», «John Stuart Mill. Formación y carácter», «Lucha de la escritora», «Shakespeare y la crítica. Finales del siglo XVIII: hacia un nuevo concepto»; «Shakespeare y la crítica. Siglos XVII y XVIII», i «Shakespeare y la crítica. Siglo XIX». D’aquests cal recalcar «Lucha de la escritora» i la sèrie sobre Shakespeare, que és un estudi exhaustiu sobre el tractament que s’ha fet de l’escriptor durant tres segles.

«Lucha de la escritora» s’inspira en l’esperit de reivindicació feminista que Virginia Woolf, amb la seua obra de 1929 A Room of One’s Own, havia encetat a Gran Bretanya en el camp de la crítica literària. Woolf, en aquest text i en nombrosos assaigs sobre autores i sobre els desavantatges econòmics en allò que anomena «societat patriarcal», explicava els elements que havien entrebancat que les dones pogueren fer servir totes les capacitats creatives. L’article de Lawrence és significatiu perquè exposa una sèrie d’idees que tornaran a sorgir al llarg dels anys en altres notes periodístiques o assaigs sobre dones escriptores, com ara sobre Carme Montoriol, Doris Lessing o Montserrat Roig a finals dels anys vuitanta. La gal·lesa comença l’article amb una cita del segle XVII de la duquessa de Newcastle, Margaret Cavendish, que reapareixerà sempre que parle de la situació d’opressió de les dones: «Las mujeres están destinadas a vivir como murciélagos o búhos, a parir como bestias y a morir como gusanos». A partir de la cita, Lawrence tractarà de donar resposta a la pregunta: «¿Por qué las mujeres han contribuido tan poco a la literatura y al arte en general?». Partim de dues possibilitats: per raons intrínseques, pròpies del sexe al qual pertanyen; o per les circumstàncies històriques que les han limitades. És clar que des del principi l’assagista defensa la segona posició i que il·lustrarà el raonament al llarg del text. Per tal d’explicar quins han estat els condicionaments que han impossibilitat la creativitat de les dones recorre, en primer lloc, a l’estudi de Woolf que demostra que la misèria econòmica ha estat una de les principals limitacions de la llibertat d’expressió: «hasta que no cuenten con un aposento propio y tengan la independencia que procuran los ingresos económicos propios, nadie puede esperar de ellas obras creadoras en el terreno intelectual». Per a rebatre l’argument que molts homes també han patit pobresa, Lawrence torna la mirada cap a Sir Arthur Quiller-Couch (1863-1944) i a la seua obra clàssica On the Art of Writing (1916), on es feia ressò que entre els grans poetes anglesos del segle XIX quasi tots eren universitaris o fills de famílies benestants. Ara bé, perquè «estas verdades horrorosas» no semblen pertànyer només a un país, Lawrence parla també de la literatura castellana, on troba el mateix panorama.

Les excepcions en el camp de les dones s’han de trobar dins la vida monàstica, en la figura de la monja. Lawrence ara sembla conèixer prou bé els estudis de la que havia estat catedràtica del Girton College de Cambridge (1913-1920), Eileen E. Power, una de les estudioses pioneres en la recerca del paper de les dones en l’època medieval, que havia publicat dos llibres fonamentals, Medieval English Nunneries en 1922, i Medieval People en 1924 (Medieval Women, en edició de M. M. Postan, aparegué en 1975, com a llibre pòstum). Així s’explica la literatura de santa Teresa, sor Juana Inés de la Cruz i la portuguesa sor Violante do Ceo. D’una altra banda, destaca que les dones casades de famílies riques no escrivien perquè «la falta de una verdadera tradición laica en el arte, la literatura y el pensamiento femeninos podía más que ellas». Aquesta mancança aclareix les dificultats que trobaren aquelles que gosaren aventurar-se en el camp de l’art, com ara Margaret Cavendish, Lady Winchilsea, Jane Austen i les germanes Brontë, que, com Víctor Català, hagueren d’adoptar un pseudònim masculí per publicar les seues novel·les. A més d’aquest fet, s’hi ha d’afegir «la poca experiencia que, en general, tienen de la vida las mujeres», fet que ha reduït considerablement la seua visió.

Per acabar, Lawrence manifesta com la situació en la primera meitat del segle XX no ha canviat tant com es podia pensar, i per exemplificar-ho torna a l’experiència universitària a Cambridge. La primera professora a obtenir una càtedra havia estat Miss Dorothy Garrod, una arqueòloga amb un extraordinari prestigi internacional. «Recuerdo vivamente el banquete con que festejamos tal hecho en el Newham College», apunta tota orgullosa Lawrence, i a continuació hi afegeix: «y tampoco he olvidado la amarga impresión de fantástico anacronismo: estábamos casi a mediados del siglo XX...». Però, a més a més,

viene luego el caso verdaderamente ridículo del Cambridge Union –el Club más importante de la Universidad, cuyos debates, formalísimos y llevados con rigor parlamentario, constituyen un magnífico campo de entrenamiento para futuros estadistas y miembros del Parlamento–; pues bien, no era posible que ninguna estudiante llegara a formar parte de tal Club y, para escuchar los debates, debíamos procurarnos una tarjeta de entrada que nos regalara algún amigo y sentarnos en la galería destinada a las «visitas».

Lawrence, però, concloïa amb una nota esperançadora sobre un futur més obert amb els esforços i interessos de les dones.

La temàtica dels articles de l’estudiosa és diferent a la del seu company, Ferran de Pol, tot i que tots dos arriben a Mèxic des de la tradició cultural europea. Si l’escriptor arenyenc s’endinsa en les civilitzacions mexicanes i les cultures precolombines i n’escriu, l’escriptora gal·lesa aprofundeix els temes literaris que li havien preocupat des dels seus anys de Cambridge. És clar que hi ha la possibilitat que altres articles s’hagen extraviat amb el viatge transatlàntic o amb els diversos trasllats de casa, perquè sorprèn la disparitat temàtica entre els dos escriptors, si bé és fruit de les diverses tradicions i rerefons culturals dels quals venien. Ara bé, açò no significa que Lawrence no tinguera interès per la cultura i la civilització mexicanes. En «A Letter from Spain» resumirà per als lectors britànics la feina desenvolupada els anys darrers a Mèxic de la següent manera: «El meu treball –la traducció, anotació i preparació d’un pròleg minuciós i l’edició general d’una publicació anglesa de la correspondència oficial dels conqueridors espanyols a Amèrica– em va absorbir per complet». I just quan ho tenia gairebé tot a punt, l’editorial per a la qual treballava –La Nueva España– va abandonar el projecte i, malauradament, el treball romangué sempre inèdit. Un exemple de com havia avançat el projecte era l’anunci de l’editorial, en la col·lecció Atenea, de la publicació del llibre. Ara bé, aquest projecte es perllongarà durant més de quatre dècades, com ja es veurà, i prendrà diverses formes i títols. En aquesta primera etapa mexicana l’estudi es realitza sota el nom de Cartas de Relación de la Conquista de América i comença amb les notícies sobre el món antic i les anticipacions de descobertes, a més d’una antologia de conquistadors i comentadors de la conquesta. Lawrence estudia les figures de Cristòfor Colom, Hernán Cortés, Pedro de Alvarado, Francisco de Ulloa i Núñez Cabeza de Vaca.

Durant 1947 Lluís i Esyllt viatjaren constantment a la capital, Mèxic DF, obligats per les tasques periodístiques i editorials, i també a conseqüència de les darreres reunions del grup de Quaderns de l’Exili. I molt més important, comencen a preparar el viatge de tornada a Espanya, perquè esperaven un fill, com informa l’arenyenc a Joan Sales el 9 de maig de 1948: «L’Esyllt té moltes ganes de ser a Europa aviat i li farà il·lusió tenir el noiet a Barcelona, ja que crec que podrà passar fàcilment». En el futur, amb la tornada a Arenys de Mar s’obrirà una nova etapa per a Ferran de Pol i Lawrence. Per a ella, Catalunya serà, d’una banda, el país del marit, on passa a formar part d’una família arrelada a unes tradicions i costums completament diferents als seus; d’una altra, Catalunya serà també una terra amb la qual es podrà identificar espiritualment per història política i lingüística. De tota manera, la seua concepció del país i la manera de viure-hi no podria deslligar-se mai d’allò que el marit en pensava, i per a Ferran de Pol les intencions de futur passaven irremeiablement per un tancament intel·lectual que capgirava la seua actitud d’obertura social i compromisos polítics a Mèxic. El document imprescindible per a entendre aquest tarannà del «transterrat» que torna a casa és la carta que l’arenyenc escriu a Lawrence l’1 de novembre de 1948 des de Montpeller, quan encara no ha entrat en territori espanyol, en la qual li comunica el que li ha escrit a l’amic Sales, el seu company a Mèxic. Les seues paraules són un manifest que programa les actuacions de futur, com a escriptor i intel·lectual tornat de l’exili a la Catalunya de postguerra. Comença la missiva contant-li a Lawrence el que ha fet:

He escrit al nostre amic Joan. Et copio la carta perquè vegis el meu esforç per ser, a la vegada, enèrgic, conciliador i fins per dar a entendre que me l’he passada bé i he acabat el que els Galí i companyia van deixar a mig fer. Crec que no va malament, ja que deixa ben clar que vull viure en pau i, si pot ser, no veure’ls mai. El refús, malgrat el to, és terminant.

I per si de cas ella en té algun dubte, li transcriu literalment la lletra que ha enviat a Sales:

Estimat Sales: he rebut la teva carta amable i no cal dir com agraeixo a tots l’haver pensat en mi, l’esperar-me per oferir la làmpara a Montserrat, però, sincerament, crec que és millor que ho féu tan aviat com us sigui possible ja que no em tempta gens la idea, i, per tant, la vostra espera seria tan gentil com inútil. Segurament deus tenir raó quan parles de les nostres coincidències, però, per uns anys almenys, penso viure molt retirat i lliurat del tot a feines que per dissort he ajornat massa. Darrerament tinc la sensació d’haver començat a la fii per res ni per ningú no voldria tornar enrera. Coses tan sense suc ni bruc com la mateixa tesi van estar a punt de quedar inacabades (la vaig presentar a corre-cuita tres dies abans d’anar-nos-en de Mèxic) i això dóna idea de com a mi em pot pertorbar la dispersió. He de compensar doncs amb la voluntat d’estar sol –solitud relativa donada la gran companyia de l’Esyllt–, aquesta limitació meva. Jo et prego de comprendre-ho així i d’estalviar-me un refús que de totes maneres em dol. Si les nostres coincidències són tan sòlides com creus, res no hi perdrem en l’aïllament ni vosaltres ni jo. Potser tot el contrari. Ací he treballat bastant ja que la biblioteca té un fons de coses catalanes no menyspreable, el museu és una meravella, o, millor, conté algunes meravelles, i, d’altra part, he combinat l’estudi de coses que em tenien obsessionat des de Mèxic –per exemple Auzias March–, amb excursions i viatges pels voltants, sobretot el palau dels papes d’Avinyó, una excursió a peu a Maillane, Nimes, Perpinyà (el palau dels reis de Mallorca), Cotlliure, Portvendres, Banyuls, Sant Martí del Canigó... Ara, fa poc, fins puc assistir a les representacions d’òpera de Montpeller, on, aquesta tarda per cert, donen la Mireia de Gounod, complement inesperat de les meves jornades mistralenques. Si a això hi afegeixes els vuit dies de Nova York, els deu dies de París, comprendràs que estic preparat a enterrar-me a Arenys per una llarga temporada. He pres notes de tot –lectures i excursions–, i la meva dona està sorpresa dels grans paquets que li arriben de tant en tant [el subratllat és nostre].