De la il·lusió al desencís

Redacció de Valencia Semanal, d’esquerra a dreta: Rosa Solbes, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Milagros Julve, Rafa Ventura-Melià, Emilia Bolinches, Paqui Llorens, Quica Sena i Toni Paricio.

Quant al repartiment inicial de les accions, s’observen diferències entre la documentació oficial de la societat i l’escriptura de constitució d’aquesta davant del notari, ja que, per exemple, Amparo Escrivá Costa, segons la segona, concentrava 25 accions per raó de 250.000 pessetes, mentre que la documentació de Puvasa en recull solament 13. En el cas de Francisco Carrasco, segons el notari en tenia 20 i a la documentació en consten 23, mentre que Ernest Sena apareix amb 30 a la constitució de la societat i amb 35 als papers interns de Puvasa. Són alguns exemples. La situació d’incertesa i desconfiança sobre la capacitat financera dels mitjans de comunicació féu que en les setmanes prèvies al llançament de la revista valencianista (exactament el 19 de novembre de 1977), Paco Carrasco, Ernest Sena, José Greus i Pedro Soler signaren un aval de 5.000.000 de pessetes destinat a Juan Gabriel Cort Climent-Vila per a assegurar que sufragarien a títol personal les possibles despeses acumulades per l’empresa Puvasa en l’edició de VS, donat que Cort Climent-Vila era el responsable de la impremta Foco-Berthe SL encarregada de la creació del setmanari. Amb tot, la presidència de Puvasa requeia en Pedro Soler, amb José Greus com a secretari, Ernest Sena com a conseller-delegat i Ángel Carrasco, José Miguel Castaño, Eugeni Senent i Ricardo Martí com a vocals, amb una duració dels seus càrrecs (segons la previsió inicial) de cinc anys.

Des del primer moment apareixen desviacions respecte al projecte econòmic inicial, que tenien previst vendre 15.000 exemplars setmanalment. Dels 11.500 exemplars de la tirada de març de 1978 (sols quatre mesos després de començar la iniciativa periodística), es produïa una devolució del 20%. Pel que fa a la publicitat, es projectava ingressar 99.000 pessetes al mes, de les quals se n’aconseguien un 65% en la mateixa data. La idea inicial era publicar 44 pàgines i se’n publicaven 52 per número, i les despeses en pagaments al personal es veieren incrementades en un 20%, bàsicament pel que feia al capítol de col·laboradors. Sols en l’apartat d’impremta es reduïren les despeses plantejades inicialment, amb un balanç final negatiu (entre despeses i ingressos) d’uns 8.500.000 de pessetes. Segons els responsables de la secció financera, la situació es donava per la forta competència existent en el mercat, l’escàs nivell de coneixement de la publicació entre la població, el baix índex de lectura del País Valencià i l’encasellament del mitjà com a catalanista. Pel que feia a la publicitat, s’analitzava com a responsable la crisi econòmica general, l’actitud de l’empresariat valencià –poc inclinada a aquest tipus de projectes, segons considerava VS–, l’actitud de les agències de publicitat –que infravaloraven les possibilitats del mitjà– i el rebuig provocat per experiències anteriors, sols en part comparables a VS.

Amb l’ampliació de capital posterior s’observen sols dues modificacions de rellevància com són l’entrada entre els accionistes de Jesús Huguet –amb un capital certament escàs, més aviat representatiu– i sobretot la inversió de Rosa María Serrano Llácer, casada amb Ernest Sena, que adquireix 110 d’accions per un import d’1.100.000 pessetes, cosa que possiblement, tot i que la revista comptava amb la implicació i el compromís de l’escriptora, era l’aposta definitiva del mateix polític valencià. Posteriorment (en setembre de 1978) es produeix una nova assemblea en la qual Ángel Carrasco és substituït per José Luis Bonilla Musoles com a vocal, s’augmenta el preu de la revista fins a 60 pessetes i es modifica de nou l’ampliació de capital fins als 7.000.000 de pessetes, amb 50 accions per a Bonilla i 100 per a M. del Carmen Giménez Camaló. És il·legible a la documentació interna el nom de la persona que adquireix 550 accions. Per la seua part, Rosa Serrano Llácer cedeix 65 accions: 50 a un nom il·legible, 1 a J. L. Duval, 1 a M. Llorens Aymèric, 5 a J. Calabuig, 3 a J. Montón Campos, 1 a I. Vidal Sánchez, 1 a J. Vidal Sánchez, 1 a F. Jorques, 1 a J. Roig i 1 a un altre nom il·legible. Les altes despeses en la impressió de la revista, per exemple, els obligaren a estudiar la possibilitat de crear un departament propi de composició, projecte per al qual es realitzaren informes i estudis a mitjan 1978 que assenyalaven que era necessària una inversió de 3.720.000 pessetes.

DISTRIBUCIÓ DE LES ACCIONS DE VALENCIA SEMANAL (1977-1978)

Font: Dades del document oficial de constitució de Puvasa en notaria i de la informació interna de la societat. El valor de cada acció era de 10.000 pessetes.

En la darrera època (al voltant d’un any abans de ser clausurades les portes), la revista passà a dependre econòmicament del PSOE. Els problemes financers feien inviable un manteniment altruista dels voluntaris. El primer fracàs fou no aconseguir els ingressos per publicitat que estaven previstos. «Pensàvem que la piscina aniria omplint-se d’aigua a poc a poc però després no fou així», afirma Sena [ES]. No fallen les vendes (que arriben a uns 10.000 exemplars), però els diners de publicitat no arriben mai, el que, unit a la mancança de subvencions governamentals i de publicitat institucional, condemnà la revista. Amb la venda al PSOE, segons Ernest Sena,

VS es converteix en una revista de partit. Nosaltres la vàrem vendre pels problemes econòmics que teníem, que ja no podíem aguantar-ho més ni nosaltres ni la gent que havia donat suport. L’única opció que quedava era el PSOE. S’havien fet les eleccions del 79 i per tant, el PSOE ja era el que gaudiria del poder als anys vuitanta (poder per antonomàsia no sols al País Valencià sinó també arreu de l’Estat espanyol). La revista la venem a Madrid, amb negociacions a la capital perquè ja aleshores ens diuen que a València no tenen capacitat de decisió. Paco Carrasco i jo anem a Madrid i allí formalitzàrem la venda [ES].

Realment, VS fou adquirida per un grup de polítics valencians alineats entorn de les figures del mateix Albiñana i de Joan Lerma i amb fons personals canalitzats mitjançant un crèdit bancari conjunt del qual responien de forma individual, encara que després, quan la fallida de la revista es fa efectiva i com a conseqüència de les discrepàncies existents en la família socialista, no tots fan efectiu el pagament i és el partit el que assumeix la despesa. Sobre la variació de les relacions segons la propietat, Rosa Solbes afirma (citat per Xambó, 1995: 240):

Estàvem tan embolicats en la possibilitat d’informar que la veritat és que la redacció no tenia interessos en les opinions. Jo només notava els canvis de la propietat, tant de partit a partit com els problemes familiars intrapartit, a través dels editorials d’Amadeu, els quals eren claríssims i, a més, els firmava. I segons com interpretava ell els fets de la realitat de la marxa de l’UCD, de les famílies d’UCD, del PSOE, intuïa jo per on anava la propietat. La redacció no tenia relacions amb la propietat i no discutia les línies a seguir. Quan féiem els consells de redacció, totes les setmanes, era una cosa molt puntual per decidir els temes informatius. I en això, jo personalment, podria ser ingenuïtat o entusiasme del moment, perquè estàvem encantats de poder fer aquella revista, el cas es que no entràvem a tractar les grans línies editorials i jo no vaig notar cap censura, és a dir, no hi havia cap prohibició, o era molt intel·ligent i molt subtil [RS].

Carrasco defensa que la publicació «va nàixer massa aviat en relació amb el mercat de la publicitat institucional. Nosaltres pensàvem que això maduraria més ràpidament i no va ser així, per això el capital de funcionament i l’enginyeria financera es van acurtar i no poguérem portar el projecte a terme, com nosaltres pensàrem» [PC].

El setmanari, a més, hagué de sobreviure a pressions externes produïdes per l’etapa de crispació que vivia el País Valencià. La llibertat d’expressió efectiva restava lluny: reconeguda per la llei, en la pràctica, els mecanismes de manipulació i coacció apareixien diàriament en les redaccions dels mitjans de comunicació com a fruit del treball de pressió quasi institucionalitzat en mans de la dreta. A més, les innumerables denúncies que feren acudir els dirigents quasi un centenar de vegades als jutjats, també suposaren despeses extraordinàries, encara que cap de les acusacions tingué després responsabilitats penals. A això, s’han de sumar les continuades agressions verbals i fins i tot físiques que afectaren els treballadors i, més enllà, la pressió que s’exercí contra els inversors privats de la revista (empreses publicitàries) per a dificultar el finançament –l’escàs finançament– del setmanari. Sense capital institucional (per part d’ajuntaments, diputacions o Generalitat) i amb les empreses privades amenaçades és fàcil entendre el baix nivell d’ingressos per publicitat que rebia VS. Malgrat que en cap moment durant l’existència de la publicació fou suficient, és cert que la publicitat va anar creixent a VS, gaudint d’un ressò que molts mitjans de comunicació de l’època no van tenir. Per exemple, VS va poder emplenar sempre la coberta posterior amb anuncis de companyies com Famosa, Mantas Mora, Banc Industrial de Catalunya, Cerámicas Valls, Banco de Valencia o el Teatre Principal. A més, en el darrer any va aparéixer la publicitat institucional tan anhelada, amb anuncis a plana sencera i a doble pàgina de la Diputació de València, cas dels números 81, 94 o 101. Precisament a partir de juliol de 1979, quan ja la venda al PSPV-PSOE era un fet.

Molts dels participants en la publicació valencianista no la concebien com un ens econòmic i realitzaven allí les seues primeres experiències com una forma altruista de propagar la seua veu sobre diferents temes. VS va estar marcada per l’idealisme dels seus treballadors i per això, durant els tres anys de la publicació, costà un important desemborsament als artífexs, fins i tot després, als polítics del PSPV-PSOE que assumiren la gestió. Segons comenta el que fou director en la primera etapa, José Luis Torró,

Era un mitjà fortament idealista, però cal tenir en compte el context en què es mou. Estem parlant de l’any 77. No s’havia produït l’eclosió de la ràdio i en els mitjans escrits sols estaven Levante-EMV i Las Provincias. Els periòdics que arribaven de Madrid, o no arribaven o ho feien tard, a mitjan matí. Els diaris valencians, que són molt conservadors, es troben de sobte amb un setmanari molt innovador, transgressor, inclús en les formes. Causà un impacte. La presència institucional era mínima. Ajuntaments, diputacions o Consell no feien publicitat. Com no anava a ser un projecte idealista... [JLT]

L’àmbit de recepció de la revista va ser bastant reduït pel que fa al nombre de compradors, però el de lectors que hi accedien per diferents vies era major, i encara era més significativa la repercussió intel·lectual, que, tot siga dit, era allò que més interessava entre la redacció i l’equip gestor de la publicació, per damunt de la seua viabilitat econòmica. «Entre 20.000 i 30.000 exemplars. En qualsevol cas, el que em sembla significatiu és que el nivell de vendes i de difusió s’adaptava a les previsions empresarials i era coherent amb el que es podia esperar d’aquell mercat. És a dir, el problema de la continuïtat no va vindre per ací» [ES]. «Valencia Semanal registrava unes xifres d’entre els 10.000 i 15.000 exemplars setmanals, encara que depenia de cada edició. A més, tenia uns 400 subscriptors» [PC]. Segons els informes del PSPV-PSOE previs a la compra, VS arriba a tenir 700 subscriptors i ven (en abril de 1979) al voltant de 6.500 exemplars. Segons publicà Jaime Millás en el periòdic El País⁵ l’endemà de la presentació de la revista, la tirada inicial va ser propera als vint mil exemplars, encara que després les oscil·lacions se situaren (segons els artífexs consultats) entre els 5.000 i els 15.000 exemplars setmanalment. Tanmateix, sempre s’ha afirmat que VS aconseguí més ressò polític que tirada periodística. Així, els sectors de dretes sempre tingueren en compte les informacions publicades pel setmanari de Fabregat i companyia i, sovint, els mitjans afins als sectors conservadors treballaren notícies o articles d’opinió en contestació a les informacions de la revista valencianista. Grau recollia en un article de març de 1979 que, just abans de les importants eleccions del mateix mes de març, Emilio Attard es dirigí a Abril Martorell en els següents termes: «Tiran solo dos mil ejemplares, Fernando, es un papel de provincias que no va a ninguna parte»;⁶ mentre que Manuel Broseta considerava que si ell haguera volgut, hauria tancat la revista molts mesos abans d’aquella data; «pero déjales, no vale la pena», escrivia Grau parafrasejant el polític valencià.

En paraules de la segona directora del setmanari, Pilar López,

La revista va dur una guerra oberta al feixisme, destapant tot tipus d’accions i corrupteles. Aquest tipus de denúncia ens portà vuitanta-sis vegades al jutjat. Afortunadament, no ens condemnaren en cap d’elles [...]. VS va ser una illa en un món d’informació molt segada i falsa. Es va convertir en un referent de la llibertat d’expressió, de la lluita per la democràcia en uns moments molts difícils. Va ser una publicació valenta, molt amenaçada i cercada per l’extrema dreta (denúncies, amenaces a les empreses que li donaven suport amb publicitat, coaccions personals...) Com a anècdota puc dir que un militant de Fuerza Nueva em tragué una vegada una pistola [PL].

Pressió judicial, agressions físiques i verbals, i extorsió sobre els inversors privats i les empreses que participaven en el setmanari. L’aparell de brutalitat i constrenyiment franquista seguia en forma a finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta.

A l’inici, durant els primers quinze o vint números el producte està definint-se. Eren periodistes autodidactes i la revista continua formant-se inclús al carrer. Durant almenys sis mesos el producte va madurant. José Luis Torró fou el primer director de la publicació perquè calia un periodista amb carnet professional que constara com a cap de la revista i perquè calia també un periodista que tinguera un mínim de coneixements formals sobre una professió que era forçadament autodidacta. Molts dels periodistes que treballen als mitjans de comunicació ho fan com a escriptors. Amadeu Fabregat és un d’ells que, en el moment de l’aparició de la publicació nacionalista, havia treballat de forma quasi que aficionada en diferents mitjans, com molts dels altres que comencen en la primera redacció del setmanari valencianista. Tanmateix, la tasca de Fabregat és essencial; en paraules d’Ernest Sena:

Ell [Amadeu] fa una gran tasca d’educació periodística i de redacció perquè efectivament corregeix els redactors i ensenya molt a persones que, amb el temps, han sigut grans periodistes. Escriu molt més del que hi ha signat. L’editorial és patrimoni seu, és parlada i consensuada amb mi però surt de la seua ploma [ES].

I Solbes declara: «És una revista prou personal en la figura d’Amadeu Fabregat i la seua direcció és relativament personalista. Ell sabia perfectament a qui tenia al voltant i encara que tots érem prou principiants, jo mai em vaig veure agobiada per personalismes intransigents» [RS]. Segons comenta Rafael Ventura i Melià: «Érem independents perquè fèiem el que volíem, ens contradèiem, i evolucionàvem. També perquè uns eren comunistes, altres liberals o havien col·laborat amb la democràcia-cristiana i altres estaven més a prop del PSV i el PSPV després» [RVM].

La redacció del setmanari nacionalista també apostà decididament per la potenciació d’una nova cultura valenciana basada en les premisses de l’esquerra en un moment de profunds canvis i de configuració de la societat democràtica. Per això, dedicà una part important de la revista a l’actualitat cultural, amb contínues entrevistes als personatges més importants d’aquest món o cròniques d’esdeveniments d’arreu del País. Rodolf Sirera, per exemple, es féu càrrec de la secció teatral, mentre que en cine predominaven els escrits del pseudònim Pau Esteve. Altres apartats culturals com les arts plàstiques, la literatura, les festes, l’oci o la música també tingueren una especial atenció, com també, encara que en menor mesura, l’esport. Tanmateix, com és obvi, VS no deixà mai de costat tots els aspectes de la vida valenciana i encara que se centrà en temàtica política, entengué allò de «política és tot» i es va ocupar d’informacions educatives, econòmiques, mediambientals, històriques, sanitàries o relacionades amb els mitjans de comunicació, per dir-ne algunes. Calia construir una societat nova, aquest era l’objectiu i, per tant, calia crear opinió i informar sobre tots els aspectes que incidien en la vida dels valencians. La nova realitat implicava donar veu als sectors socials exclosos fins al moment, donar visibilitat a un País que havia estat allunyat dels focus durant dècades, a uns protagonistes que havien estat molt de temps anhelant un altre model de País mentre aquest es trobava immers en la crisi del franquisme. VS ajudà, mitjançant la informació, a recuperar la identitat dels valencians i valencianes.

La majoria dels redactors i redactores són joves periodistes que desenvolupen a VS el seu primer treball seriós i ben remunerat. Com ja s’ha dit, VS és escola de periodistes, font de noves plomes de qualitat que després han ocupat càrrecs de responsabilitat en els principals periòdics, televisions i ràdios del País. De fet, Toni Paricio defensa que «la Unió de Periodistes del País Valencià va nàixer pràcticament a la redacció de Valencia Semanal» [TP]. A més, es tractava de periodistes d’un tarannà marcadament inconformista, que pretengueren introduir-se en la publicació nacionalista, és clar, per ingressar les seues primeres pessetes com a professionals però també, no ho oblidem, per participar en el procés de construcció del País que tenien al cap. La majoria eren joves periodistes disposats a denunciar amb ferocitat i passió les estructures immobilistes del franquisme i els nous vicis de la democràcia. Una comesa que el setmanari complí amb escreix. Segons comenta Emilia Bolinches, una de les principals artífexs, en l’àmbit periodístic, de la revista:

En Valencia Semanal va ser on millor m’ho vaig passar, pels companys i la llibertat d’escriure i publicar, a pesar de ser l’etapa amb més dificultats objectives (la Transició no era gens pacífica com diuen ara o jo no la vaig viure de forma pacífica). Jo, que escrivia sempre d’economia, era l’única dona en totes les rodes de premsa i a més l’única que era d’una publicació d’esquerres. Així que en els àmbits empresarials em tenien una por [...]. Quasi tot (la portada, els temes i la seua col·locació, etc.) es decidia per majoria en una reunió setmanal on discutíem fins a l’hora de dinar. Però ara semblen tot batalletes... [EB]

L’aparell de pressió de l’Estat atacà amb força la publicació nacionalista i intentà en diverses ocasions aplicar mesures per paralitzar-la o impedir que publicara determinats articles. La que en fou directora, Pilar López, arribà a comptabilitzar més de vuitanta denúncies davant la justícia. Tanmateix, les denúncies i la pressió judicial no arribaven sols com a fruit de protestes formulades per la dreta o l’extrema dreta, sinó que també fou un recurs utilitzat contra VS per alguns membres de l’esquerra. Una «Araña negra» (una de les seccions més punyents de la revista, que es feia ressò de possibles informacions, suspicàcies i rumors) apareguda en el segon número de l’any 1979 fou la causa per la qual l’advocat laborista, destacat sindicalista membre de la UGT i també integrant del PSOE, Manuel del Hierro, dugué VS als tribunals. La nota no deia molt més que del Hierro podria encapçalar una candidatura, presumiblement com a independent, del PSPV-PSOE. Una nota informativa apareguda a les pàgines de la revista ho explicava:

El pasado martes se celebró el acto de conciliación en el que el señor Del Hierro solicitó que VS se aviniese a reconocer que la noticia publicada en la citada sección carecía de fundamento. Sin entrar a valorar el tema por estar sub iudice y dado que el señor Del Hierro dice en la petición que pretende la rectificación, hay que señalar la inoportunidad de llevar a los tribunales un tema que podría haberse resuelto con sólo indicarnos que existía un error, si es que lo hubo. Pero como ha preferido la vía de los tribunales, y porque nosotros creemos en la justicia, a ella nos acogemos, y en ella confiamos. Lástima que para estas cosas haya que recurrir a los jueces. O a Las Provincias para hacernos saber que había interpuesto una demanda. Todo menos decírnoslo a nosotros que somos los afectados.⁷

La primera denúncia, i una de les més importants, fou la provocada per la publicació d’uns fotogrames de la pel·lícula Emmanuelle, de contingut eròtic, en la revista número 9, exactament en les pàgines 34 i 35. El fiscal, segons recollia la mateixa VS en un article, considerava les imatges «atentatorias contra la moral, a las buenas costumbres y a la decencia pública, texto tipificado en el artículo 566, párrafo 5 del Código Penal».⁸ VS va recollir vàries setmanes després la resolució del judici, en el qual, com en totes les ocasiones posteriors, es va declarar la publicació lliure de pena. Una vegada més, l’aparell judicial era utilitzat per acoquinar mitjans de comunicació progressistes i periodistes de plena convicció democràtica:

Nuestra revista ha sido objeto del primer juicio de faltas después de 17 números publicados. El Ministerio Fiscal interpuso una denuncia por escándalo basándose en el tono «desgarrador» de la revista en general y concretamente por el artículo aparecido en la página 35 del número 9 de VS, que con el seudónimo de Pau Esteve, hacía una crítica a las tres películas dedicadas a Emmanuelle. El motivo básico de la denuncia son las fotografías que ilustran el artículo, que han sido consideradas por el Fiscal como atentatorias a la moral, a las buenas costumbres y a la decencia pública, texto tipificado en el artículo 566 párrafo 5 del Código Penal. En el Juzgado número 2 se celebró el juicio contra Pau Esteve, autor y firmante del texto de nuestra revista, el día 21 a las 12 del mediodía. Determinada la no responsabilidad del firmante respecto a las ilustraciones y a la vista de las declaraciones hechas por un profesional de la prensa local y por el relaciones públicas de la empresa distribuidora cinematográfica, el Fiscal responsabilizó de los hechos al director de la publicación y pidió la suspensión del juicio y su aplazamiento para el día 8 de abril en el que se reclama la presencia del director de VS. Ante esta petición, el abogado defensor, de manera muy respetuosa, hizo constar su más enérgica protesta alegando que un juicio de faltas debe estar caracterizado por la brevedad y sencillez, manifestando que el proceso llevado a cabo parecía más un sumario sometido a investigación policial. La denuncia fue por escándalo público. El delito que se le imputa a VS, la publicación de unos fotogramas de Emmanuelle que se encuentran en cualquier revista que caiga a nuestras manos e incluso en las puertas de los cines. Si todas las revistas, sea cual sea su título o procedencia, tuvieran que ser denunciadas por escándalo, a buen seguro que la sala de la Audiencia estaría siempre a rebosar.⁹

El treball desenvolupat per la revista valencianista representà diverses fites periodístiques en la història de la nova democràcia. Durant una època, diferents membres del sindicat Confederació Nacional del Treball (CNT) s’integraren de forma clandestina en Fuerza Nueva i el Grup d’Accio Valencianista (GAV) per investigar els seus integrants de forma interna i conéixer-ne els moviments i les estratègies. Era llavors quan existien patrulles nocturnes de grups d’extrema dreta, que vigilaven la ciutat de València amb vehicles que utilitzaven com a distintiu un adhesiu amb la paraula CAFE (Camaradas, Arriba Falange Española). Era una època de democràcia teòrica sense consolidació, d’agressions constants pels carrers del País, de bombes a intel·lectuals i pressions als polítics. Eren temps també de treballs sacrificats i arriscats per confirmar que la mort del dictador havia acabat amb el franquisme. De treballs sords però necessaris. Els redactors de VS tenien contactes directes i continus amb els infiltrats de la CNT, i van redactar articles de valor quasipolicial que tingueren gran impacte en el moment, com ara la trilogia sobre les entranyes de l’extrema dreta valenciana signada pel Colectivo B. Pérez. Les fonts tenen un valor enorme en el món del periodisme i sovint el professional de la informació és valorat segons la qualitat i quantitat de les seues fonts. En aquest sentit, és eloqüent conéixer algunes de les fonts d’informació (sempre exclusives de VS) amb les quals comptaven els redactors de la publicació valencianista.

Oferíem –explica Rosa Solbes– un paper que contava les coses de forma totalment diferent de com ho feia la premsa oficial. Era fàcil fer un paper original perquè estava tot per contar, estava tot per destapar, estaven tots els personatges per entrevistar. No teníem competència i per això resultàvem tan interessants. La gent si volia saber alguna cosa de Raimon o comprava la premsa catalana o llegia Valencia Semanal. Si volia llegir Mira, també, o reportatges sobre el blaverisme o l’extrema dreta. Hi havia temes que no eren fàcils de treballar però hi havia quasi un monopoli. Les fonts tampoc tenien un lloc diferent on anar. Obtenir la informació no sempre era tan complicat perquè venia a nosaltres al ser un dels pocs mitjans vertaderament democràtics. El problema venia després, en estudiar com havíem d’utilitzar aquesta informació perquè no sabíem fins on podíem estirar la corda. La demostració, les desenes de denúncies que sols serviren per a marejar-nos, sense que cap arribés a cap condemna. [RS]

La revista parteix, en un principi, escrita totalment en castellà perquè el 15 de juny queda clar (els queda clar als propulsors del setmanari), a part de la dependència comunicacional, que la realitat del País no ha estat totalment assumida tampoc en allò referent a la llengua. Segons Sena:

La punyetera realitat és la que és. I com que la punyetera realitat és la que és, a partir d’aquí és quan hem de començar a construir alguna cosa. Quan a l’inici es planteja el debat, jo sóc de l’opinió rotunda de castellà i fora. Fem valencianisme, fem nacionalisme però el podem fer perfectament en castellà. A partir d’un determinat número, comencem en català perquè el mercat ens ho demana. No arriba a ser completament en valencià però algunes aportacions són quasi sempre en aquesta llengua. [ES]

Valencia Semanal permeté a molts lectors comptar amb un mitjà de comunicació independent, allunyat del control editorial al qual se sotmetia aleshores a la majoria dels ens informatius. Els problemes econòmics i la falta de consolidació democràtica, a més de la translació de pràctiques franquistes en els primers anys de la transició, féu que mitjans com la delegació de Televisió Espanyola a terres valencianes, Aitana, l’Agència EFE o periòdics com Levante, Las Provincias o ABC estigueren controlats per les direccions d’UCD o d’Alianza Popular, condemnant el País Valencià a un bloqueig informatiu en un moment en el qual l’anomenat quart poder es configurava com necessari per a consolidar i definir la nova societat democràtica. Sols alguns espais informatius com El País, amb la seua delegació a València dirigida per Jaime Millás (collaborador de Valencia Semanal) o l’agència Europa Press trencaren el cèrcol per oferir informació fins aleshores silenciada. Tanmateix, va ser clau l’aparició de Valencia Semanal, amb una anàlisi, tant àmplia com veraç, centrada en la societat valenciana i contra instàncies del poder o personatges públics fins aleshores intocables. Fomentant les seues informacions en reportatges basats en investigacions aconseguiren, per exemple, fer públiques les connexions entre el govern espanyol de la UCD (representat pel seu vicepresident, Fernando Abril Martorell), la delegació valenciana del partit centrista (en mans d’Emilio Attard) i forces de pressió social (de vegades amb l’aplicació de la violència física i normalment verbal) com el GAV o Fuerza Nueva.

Valencia Semanal –dirà el president del Consell preautonòmic, Josep Lluís Albiñana– era l’expressió intel·lectual del nacionalisme valencià, allò que els regionalistes i espanyolistes deien que era el catalanisme. Donava una possibilitat de treball a gent que sols podia treballar allí perquè no existia cap eixida professional en aquell moment, controlat per mitjans del Movimiento inaccessibles, malgrat el trampolí que suposà en els seixanta Las Provincias. La seua posició era independent del PSOE, crítica enfront de la dreta, intel·lectualment atractiva i sobretot era un senyal d’identitat. [JLA]

El fracàs de la revista valencianista no és paral·lel a la manca de consolidació del nacionalisme polític autòcton a les urnes. Al contrari, als seus inicis n’és la conseqüència, i després també és beneficiada del seu moderat creixement, encara lluny de l’espectre electoral, gràcies a la seua expansió entre un cert sector de la població valenciana. Sense caure en una excessiva idealització que s’allunye de la realitat del País, la publicació valencianista té una important penetració en la zona intermèdia entre el que representa el poder a través de les elits polítiques i el poble a través dels moviments socials. És interessant observar la forta reacció del primer (sobretot pel que fa a la dreta) contra VS, amb multitud de pressions judicials, permeses i potenciades, i l’ofegament econòmic. L’esquerra, sobretot la representada pel PSPV-PSOE, no és aliena a la transcendència de la revista valencianista, i avalua i finalment materialitza la compra de la publicació. En realitat, VS s’ha d’avaluar més per paràmetres qualitatius que quantitatius, perquè les vendes als quioscs foren sempre limitades però la importància de la seua línia editorial i de les seues informacions o capacitat pedagògica arribà a un bon nombre de valencians, molts d’ells situats en els aparells de poder (o pròxims a ells) i, per tant, amb capacitat de modificar les decisions en la política valenciana. És clar que la densitat ideològica i interpretativa de VS no actuà com un «deus ex machina» en el panorama electoral valencià, però sí que ajudà enormement a canalitzar vies d’opinió alternatives que, fet i fet, foren essencials en la concepció del País que es construí aleshores i es perllongà en endavant.