De la il·lusió al desencís

La modificació de la llei sobre la composició de l’ens autonòmic permet que la majoria d’esquerres votada a les eleccions acabe convertint-se en un Consell de dretes pel poder de les diputacions, paralitzant per complet l’executiu autonòmic i forçant l’eixida del president Albiñana qui, abans, protagonitzà pràcticament en solitari la denominada «iniciativa autonòmica» per aconseguir el suport de tots els pobles valencians al procés per la consecució de l’Estatut. El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat l’èxit de la campanya d’Albiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou l’eixida del Consell i l’obligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir d’ací, amb la nova presidència d’Enrique Monsonís, d’UCD, el procés autonòmic quedà paralitzat –cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos– fins al sobresalt de l’intent de colp d’estat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.

En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia d’Estat, aconseguí evitar que el «problema català» s’estengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de l’Estatut d’Autonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià s’havia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.³

Després de l’eixida d’Albiñana pel desencís a Madrid –en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació–, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de l’any següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció d’aquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, l’ampliació de l’anticatalanisme i la definitiva paralització d’un procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més d’un any. Després, ja tot fou diferent. Els partits d’esquerra –no tots, és clar– entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i l’espanyola en general, es van veure afectades greument per l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà l’ocupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp d’estat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències –la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia–, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva –i després d’analitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians– és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de l’ocupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal d’impulsar l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp d’estat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana –amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta–, sinó també a l’àmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució –pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento–, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp d’estat va ser un toc d’atenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, l’única opció possible per arribar a l’autonomia fóra la via de l’article 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de l’Estat mitjançant l’aplicació de l’article 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de l’acord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà l’aprovació d’un nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de l’article 151.

A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de l’Estatut valencià. A més, s’acceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre l’aprovació en els primers mesos de l’any 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment d’aprovar l’Estatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats d’UCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi d’aquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans d’una dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores d’UCD i diputat a les Corts, ho conta així:

Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació d’Estatut del Regne de València, que havia de debatre’s en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en l’avió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan s’aprovara l’estatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra d’aquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo me’n vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i l’Estatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada.⁴

1. Sobre qüestions concomitants, vegeu també I. Renaudet (2003).

2. El treball de Fontes i Menéndez no fa esment de Valencia Semanal ni tan sols a l’apèndix de publicacions de la transició, tot i que sí que en fa d’algunes publicacions valencianes com Gorg o Valencia Fruits.

3. Entrevista a Eliseu Climent per Paco Cerdà, Levante-EMV, 11 de novembre de 2012, pp. 14-15.

4. Entrevista a Vicente Ruiz Monrabal per Mónica Ros, Levante-EMV, 24 de gener de 2010 (la traducció és nostra).

Capítol 1

UNA REVISTA, UN PAÍS

1. L’IDEALISME PERIODÍSTIC XOCA AMB LA REALITAT

L’aparició de Valencia Semanal es produeix quan la democràcia iniciava el seu procés de consolidació i amb una gran quantitat d’estructures franquistes vigents encara. Més enllà de les superestructures organitzatives, la cultura participativa de la ciutadania seguia recuperant-se, construint-se. És el cas d’alguns dels paràmetres amb els quals es controlaven els mitjans de comunicació. La censura viscuda durant el règim dictatorial es traduí, ja en democràcia, en un consens sobre allò que calia o es podia dir als mitjans de comunicació, cosa que limitava també enormement els marges de mobilitat sobre els quals es creava el relat. L’incompliment d’aquest consens (visible perfectament en la política) situava els mitjans com VS en la clandestinitat comunicativa. Aquesta conjuntura no fa més que potenciar el valor de la publicació valencianista i els seus periodistes, amb una revista de completa convicció democràtica que sovint carregà contra els personatges que, des del règim dictatorial, acabaren introduint-se en el panorama polític democràtic. És a partir de la mort del dictador quan comencen a aparéixer les condicions òptimes perquè la premsa espanyola es convertisca en autèntic canal de les reivindicacions del poble. Un element canalitzador, a més, que preparara i difonguera les tesis i idees que consolidaren la mentalitat democràtica entre la població. És l’inici dels mitjans de comunicació com a veritables actors polítics de naturalesa col·lectiva. Tanmateix, la premsa comença a canviar a partir de la promulgació de la Llei Fraga l’any 1966. Aquesta llei, que ve a substituir la Llei de Premsa del 1938, dóna uns marges no tan estrets al món del periodisme i dels mitjans de comunicació. Com explica Carlos Barrera, des de la posada en marxa de la Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966, les pàgines d’alguns dels mitjans de comunicació escrits (sols d’alguns) es van constituir en una espècie de parlament paral·lel, de fòrum d’intercanvi d’idees polítiques –més atrevit que el d’unes Corts– els límits de les quals es quedaven en les disputes sobre la possibilitat d’un associacionisme polític més aviat descafeïnat i controlat pels estaments que havien protagonitzat i format part del Movimiento franquista.¹

La normativa que regia la vida periodística era la Llei de Premsa i Impremta 14/1966, del 18 de març de 1966, coneguda popularment com la Llei Fraga, que va tenir unes conseqüències decisives en la transformació política, social i periodística de l’Estat espanyol. Malgrat tractar-se d’una llei encara franquista, la Llei Fraga posà fi a una etapa de la premsa, iniciada amb la Guerra Civil, caracteritzada per la rigidesa de les normes excessives de la censura governamental. Els esborranys inicials del projecte hagueren de passar el sedàs d’un dictador encara contrari a les reformes (coneixedor del poder dels mitjans de comunicació moderns en la construcció de l’imaginari social). El resultat va ser una llei amb majors cauteles. Tanmateix, tot semblava llum en l’obscuritat. Es considerava com a delicte tota aquella informació que atemptara no sols contra el cap de l’Estat, sinó també contra els principis del Movimiento o la moralitat social. L’Estat era l’encarregat de controlar la difusió de notícies a l’estranger a través de l’Agència EFE, i tenia poder per a segrestrar preventivament una publicació o recórrer a sancions administratives. La llibertat d’expressió restava encotillada sota la invocació de la veritat –la qüestionada veritat del règim feixista–, la moralitat o el respecte a les persones i les institucions. A més d’aquestes limitacions, la posterior modificació del Codi Penal i la Llei de secrets oficials de 1968 restringí encara més la possibilitat d’una lliure expressió d’idees. El quid de la qüestió –l’avenç més gran– estigué en l’eliminació de la censura prèvia. El govern podia també canviar la titularitat i l’orientació editorial d’un mitjà de comunicació mitjançant un simple procediment de modificació de la inscripció en el registre pertinent. Així ocorregué amb El Alcázar i amb el periòdic Madrid, que no sols veié com eren clausurades les seues portes, sinó que fou enderrocat l’edifici de redacció. L’article segon s’erigí com un autèntic martell d’heretges durant anys. Tanmateix, l’article tercer de la llei establia que l’Administració només podia dictar la censura prèvia o exigir la consulta obligatòria en els estats d’excepció i de guerra expressament previstos en les lleis.

La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i s’encarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb l’únic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on s’editava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts d’ells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions –animades per l’eliminació de la censura prèvia– i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo, són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també d’altres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor. Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal, que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat d’anys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que s’emprengué amb l’arribada al poder de l’ucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis –abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a l’exercici de la llibertat d’expressió es trobava en l’article segon que fou derogat l’1 d’abril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura –i amb ella, els mitjans de comunicació–és l’espai on es disputa l’hegemonia (a l’estil gramscià) d’una societat. I més encara, en un moment de transició en què s’accelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.

És al final del franquisme i el principi de la democràcia, poc abans de l’aparició de Valencia Semanal, quan es produeix un augment força significatiu entre les publicacions setmanals o mensuals tant al País Valencià com a la resta de l’Estat espanyol. Sobretot com a contestació sotmesa al franquisme, ajudant a crear una opinió social procliu a l’establiment de la democràcia. El professor de la Universidad de Castilla-La Mancha Pepe Reig defensa que no cal «compartir las lecturas autoflagelantes de la transición como traición a la democracia, que tanto empiezan a estilarse, para darse cuenta de que en una democracia que se pretende madura no son ya aceptables relatos tan desmemoriados y desequilibrados sobre la transición como el que se ha tenido por oficial en nuestro país durante los últimos treinta años» (Reig Cruañes, 2014). Reig addueix que tant si se centra l’anàlisi en les característiques dels propietaris dels mitjans (la seua identitat i ideologia, les seues connexions empresarials i de poder, o fins i tot les seues relacions amb la política informativa del Govern), com si es concentra en el discurs informatiu-editorial (anàlisi quantitativa/qualitativa de primeres pàgines, editorials, etc.), l’evidència diu que pràcticament no hi ha més que un món empresarial, penetrat de lleialtats institucionals i amb un discurs integrat, el franquista. Els estudis més recents –cas de la investigació de Luis Santos (2015)– directament han pogut traure a la llum els informes secrets de les negociacions entre els dirigents dels mitjans de comunicació més importants i els secretaris d’Estat per a la Informació. El denominat Informe Aguirre –família, certament, ben posicionada en la política espanyola des de temps immemorials– permet endinsar-se en unes interessants converses palatines de gran eloqüència que es van realitzar en el més absolut secretisme i que només es coneixen avui quasi que per error. La persecució de periòdics de caire progressista, els suïcidis induïts de mitjans de dubtosa lleialtat al règim postfranquista o l’aposta decidida per beneficiar capçaleres com ABC (condonant-li milions de pessetes i permetent-li complicitats amb els colpistes) eren estratègies habituals des del poder. La suposada demanda de llibertat sempre va tenir la seua lampisteria secreta d’intervencionisme estatal amb l’objectiu, ja se sap, de controlar discursos i relats, i socialitzar els deutes econòmics dels amics i sequaços.

En aquest context subsisteixen alguns satèl·lits independents, empresarialment febles i políticament crítics.

Y luego las revistas, de las que unas pocas (Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cartelera Turia, Cambio 16, Destino, Sábado Gráfico y alguna más) forzaron los límites de «lo decible» y sufrieron por ello las consecuencias. Ya se ha dicho que en el tardofranquismo sólo estos últimos desarrollaron un discurso independiente de contenidos clara y explícitamente democráticos. Estas revistas tuvieron luego su continuación en el diario El País, periódico aparecido tan tarde como mayo de 1976, después de esperar durante años una autorización que el régimen le negaba (Reig Cruañes, 2014).

L’investigador de Castella-La Manxa considera que apareixen tres etapes en el comportament de la premsa espanyola en l’època, amb un primer oficialisme aperturista (1973-1975), un posterior desconcert (novembre de 1975 i juliol de 1976) i un darrer nou oficialisme (aleshores reformista, entre juliol de 1976 i les eleccions de juny de 1977).

Así, pues, la prensa española saltó del oficialismo al oficialismo, pasando por el desconcierto, en una trayectoria que ayudó a la democratización más como efecto que como causa eficiente. De modo que sí, la prensa tuvo un papel destacado en la transición, aunque nunca fue el motor de la misma. Su contribución fue ensanchar los márgenes de lo «decible», el espacio de la libertad de expresión, y de lo «visible», la sociedad civil emergente que el franquismo no quería ver. Pero ni fue un mérito general, sólo unos pocos periódicos y periodistas se jugaron vida y hacienda en el intento, ni fue estrictamente un mérito propio, ya que, si bien la prensa fue generalmente por delante de los políticos del régimen, estuvo siempre por detrás de la propia sociedad a la que pretendía reflejar y fue, en realidad, la abrumadora evidencia de que ésta se movía y protestaba la que obligó a la prensa a incorporarla en su discurso.

El control dels mitjans de comunicació va suposar un més dels trets que definiren la política de les plataformes de poder per sotmetre els espais de creació de la realitat. Les opcions socialistes que governaren majoritàriament arreu del país des dels anys vuitanta –al País Valencià des de les primeres eleccions dels anys setanta– ampliaren la cobertura sobre la cultura i apostaren per subvencionar diferents actes, organitzar-ne d’altres i normalitzar tendències. El que avui es coneix com la «cultura de la transició» suposà un intent de les estructures institucionals per controlar la cultura i dominar-ne el procés de creació, la seua interpretació de la realitat mitjançant les subvencions i l’edificació de circuits controlats (només reservats a uns quants) que marginaven els inconformistes, els problemàtics. VS, mentre que es va poder sostenir econòmicament, va mantenir la independència comunicacional que li permeté, per exemple, obviar l’obligatorietat de l’oblit del passat en benefici –així es venia des del poder– de la rehabilitació de la convivència social. Qüestionar el passat –així ho entenia la redacció– permetia pensar una societat diferent, construir els nous equilibris sobre fonaments més estables. Segant de soca-rel la història s’aconseguí difondre una identitat falsejada, basada en el silenci i dèbil quant a consistència intel·lectual. La cobertura institucional reduí el marc d’acció de la cultura a intervencions subvencionades i convertí en edulcorades narracions sense capacitat de fer trontollar –de consolidar més que allò que ja estava consolidat– el seu dia a dia. Va anar perdent la seua essència original, el seu caràcter de compromís amb la problemàtica. Encadenada –institucionalitzada–, la cultura desaparegué i anà esvaint-se gran part de la seua capacitat d’anàlisi. Els sistemes creatius controlats es convenceren que la descripció de les tonalitats i evocacions superficials suposava un exercici de realisme metòdic, oblidant voluntàriament l’anàlisi de les pressions existents. El debat complaent i endogàmic substituí la necessitat d’entendre el món i la societat perdé la possibilitat de trobar fàcilment estructures narratives que la confrontaren amb les mancances de les seues vides, amb els camins erronis, amb les seues contradiccions. La verticalitat en el control desenvolupat pel franquisme es transformà en una pseudo-horitzontalitat en la qual el poder polític configurà «la seua» cultura (i «els seus» mitjans comunicacionals) mitjançant ajudes, tant econòmiques com d’un altre tipus per eludir la marginalitat. El nou Estat, la nova democràcia recuperada després de la mort del dictador, va premiar la cultura, però sols una cultura, aquella que li permeté la consolidació del relat construït per a assentar el seu poder, l’status quo que el posicionava al cim de la societat.

Una de les principals víctimes de la nova democràcia va ser el treball professional periodístic i els mitjans de comunicació, atesa la complicitat de molts espais amb el nou sistema, permetent silencis pactats, inexactituds intencionades i faltes d’anàlisis palpables davant la necessitat de vendre un nou règim i negar que havia eixit de les entranyes de l’anterior. Les omissions hemerogràfiques van representar un intent de legitimar els «nous» artífexs del sistema democràtic, amb un model pluralista que ràpidament es va polaritzar. És per això que molts investigadors –com és el cas de Reig– defensen que els avanços democratitzadors es van produir malgrat els mitjans de comunicació i no gràcies a ells, sempre exceptuant alguns espais valents que sí que van acabar convertint-se en «parlament de paper» i ho van acabar pagant. Alguns mitjans, sobretot escrits, s’autocensuraren i es van situar com a còmplices en la creació del nou discurs del règim, cosa que es veu clarament en el respecte –rentada d’imatge– que ràpidament es va aplicar sobre la principal figura de la monarquia malgrat representar una herència del franquisme. En la creació de la nova cultura política democràtica es van haver d’inserir matisacions, en el que Rodríguez Ibáñez (1987) va definir en el seu moment com a «autoritarisme residual». Es va treballar en aquesta direcció des de múltiples mitjans, que adquiriren o simularen, a més, el discurs capitalitzat per l’Agència EFE, oficiosa i estatal fins ben entrada la democràcia i amb innombrables beneficis i privilegis sobre la seua principal competidora, Europa Press, empresa que sí que es va atrevir, com analitzen Carlos Barrera i José Apezarena (2014), a proporcionar informacions que la companyia de Luis María Ansón no oferia pels seus lligams polítics, de manera que creà un relat diferent de la transició.

Aquestes revistes valentes seran les encarregades de crear nous espais plurals de pensament, convertint-se, amb el pas dels anys, en la primera línia d’oposició al règim franquista. Són vertaderes plataformes de debat que viuran sota l’atenta mirada del Ministeri d’Informació. Amb la liquidació de la dictadura, tanmateix, la premsa crítica veié com es desplaçà la seua influència cap a les Corts, on es desenvoluparen, a partir de la mort de Franco, les confrontacions polítiques. Com afirma Javier Muñoz Soro (2005: 363) en el seu estudi sobre la revista Cuadernos para el Diálogo:

Al perdre la seua funció sòcio-política, aquestes revistes van haver de canviar la seua fórmula de redacció per sobreviure i conservar una porció de mercat, transvasant una part de les seues funcions a les revistes especialitzades, els suplements de la premsa diària i altres mitjans de comunicació, en especial la ràdio i la televisió amb els seus programes d’actualitat. En una lògica de mercat no hi havia lloc per a tots, així que en cinc anys de fallida de la dictadura i transició a la democràcia desaparegueren més de vint títols de publicacions setmanals.

La desaparició de revistes polítiques a l’Estat espanyol s’emmarca dins una crisi de publicacions politicoculturals a l’àmbit europeu propiciada a partir dels anys setanta, després del fracàs de l’esperit del 68, quan molta gent s’adonà que havia participat en el que es denominà com una «revolució imaginada» (Haro Tecglen, 1988). Sols les publicacions setmanals amb una sòlida tradició sobrevisqueren a l’àmbit occidental, per bé que a canvi de veure reduïdes substancialment les vendes i amb l’esforç d’haver de modificar part dels continguts i adaptar-se als nous temps socials i periodístics (textos més lleugers i menys compromesos). En aquesta tessitura, a l’Estat espanyol es passà de representar el país europeu amb major nombre de revistes polítiques a, en a penes uns anys, ser només un exemple de resistència. Però, com hem dit, el cas espanyol no fou extraordinari i sols destaca per la rapidesa i la intensitat del fenomen, amb una corba, tant ascendent com descendent, molt marcada.

Els mitjans de comunicació que apareixen en la transició es configuren pràcticament sense experiències anteriors donat l’ampli període de dictadura franquista en el qual no existeixen pràcticament revistes o periòdics valencians plurals i democràtics. Les noves tècniques o pràctiques periodístiques es transformaren profundament a partir dels anys setanta. Tanmateix, no es pot obviar que al País Valencià havien existit un temps abans (cas de les revistes de la II República o les reunions literàries de l’editorial Torre amb els Fuster, Casp, Adlert, Iborra, Valor, Beneyto, Estellés o Sanchis Guarner) experiències comunicacionals de gran interés que serviren de tradició cultural, amb praxi i intencionalitat molt semblant a la que després es configuren en VS. La publicació dels Fabregat o Sena, apareguda ja en la segona part de la transició a la democràcia, és el resultat de múltiples influències anteriors de publicacions que ja començaven a patir les conseqüències dels nous temps. VS, com les altres revistes anteriors, en va ser víctima i desaparegué sols tres anys després de la publicació del seu primer exemplar. Tanmateix, i com s’accepta des de l’equip de direcció del setmanari valencianista, l’intent de fer un periodisme nou, d’un consum més distés i dinàmic que el posat en pràctica fins llavors per les publicacions existents féu que les influències directes de VS superaren les fronteres estatals i vingueren de França (amb la revista VSD) i d’Itàlia (amb Il Meridiano di Trieste). També a l’Estat espanyol es fixaren en les tàctiques de maquetació de la recentment apareguda Interviú, sobretot pel que fa a l’espai dedicat a les col·laboracions. «El projecte de Puvasa, en un principi, volia copiar el model de Cambio 16, pensàvem a editar en un futur un diari i altres publicacions relacionades amb el País Valencià» [PC]. Independentment del seu èxit comercial, ben limitat, VS va suposar la continuïtat d’una proposta que va intentar canalitzar un projecte periodístic en valencià que oferira un prisma autòcton per a interpretar l’actualitat. En aquesta voluntat va ser digna hereva d’altres capçaleres històriques anteriors a la guerra com Acció Valenciana, relleu de les pioneres Dos y Dos i Cal Dir i precursora d’El Temps, un setmanari escrit completament en català, amb un marc d’acció a tot el territori de parla catalana i que subsisteix fins al present.