De la il·lusió al desencís

INTRODUCCIÓ

1. UN TEMPS, UN PAÍS

Diversos veïns de la ciutat de València ixen del bar l’Aplec, situat antany en el carrer Sant Tomàs, i enfilen el camí cap a casa després d’una vespradanit d’agitat debat amb els seus col·legues. Han estat fent país –ho entenen com a construint, redreçant el País Valencià– davant d’una barra de bar i al costat d’insignes representants de la intel·lectualitat local. Són temps en els quals la política ha descendit al carrer i la transició s’escriu des de cada tertúlia ciutadana, en les quals també participen homes de diferents partits que després traslladen el parer veïnal a les cúpules. Són temps també en què la València subterrània que lluita per la configuració del País i l’adquisició de l’autonomia com a símbol últim de la llibertat democràtica es veu atenuada per la pressió de l’aparell postfranquista. I és que en els carrers del cap i casal es respira en aquells dies la Batalla de València, aquella confrontació artificiosa creada entorn dels símbols identitaris per a transvasar el poder polític de l’esquerra a la dreta. Els veïns abans esmentats dialoguen satisfets en la seua tornada a casa. Han escoltat i debatut les visions del país d’homenots com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicent Andrés Estellés. No obstant això, avui no estan tranquils. Han observat diversos individus que els segueixen de ben a prop, amb mirades felines que escupen desconfiança i nerviosisme. Parlen murmurant i acceleren els passos fins a quasi córrer. No són suficientment veloços i, després, els minuts passen de pressa però els segons són eterns. Pràcticament no poden defensar-se, vençuts sense remissió pels bats de beisbol i les cadenes.

L’informe mèdic parla d’un cap amb diversos punts de sutura i d’un braç dislocat que requereix ferros per a assegurar-ne l’estabilitat futura. Les múltiples blaüres fruit de punyades i puntades no s’incorporen a l’examen. Són ferides i marques menors. Danys nimis en una pallissa la víctima última de la qual era la democràcia valenciana, els fonaments de la qual tremolen ja que s’han bastit sobre excessives cessions ciutadanes. No obstant això, eren creixents les il·lusions nacionals d’un País Valencià subterrani, allunyat dels titulars dels mitjans de comunicació, malgrat teixir des de l’anonimat el vestit de la política pròpia. Les decisions electorals són fetes callar pels interessos partidistes, sobretot d’una UCD formada per gent que no ha nascut per a estar lluny del poder. Alguns polítics consulten amb el poble (amb els joves valencianistes i antifranquistes dels barris que volen sentir-se poble), baixen el Consell als carrers, a les tavernes.

Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de l’alcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes s’asseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu d’un territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores l’eix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes d’editorials, s’emeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases d’una munió d’associacions ciutadanes que cobrien el paper d’una Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.

Les eleccions de 1977 facilitaren l’aparició de Valencia Semanal després de la desfeta en les urnes de les opcions nacionalistes valencianes i la canalització d’alguns dels seus membres al món del periodisme. Però també iniciaren –o més bé, despertaren– un moviment força conservador basat en proclames populistes i en un considerable interés polític –el blaverisme– que ajudà a enderrocar els pilars de la publicació valencianista, ja que van crear un clima de tensió pseudobel·licista en la societat valenciana, assetjada pel suposat imperialisme del nord –el catalanisme–, que impossibilità el finançament adequat d’una publicació que arrossegava l’estigma de ser afí al nacionalisme i el catalanisme. No enderrocà, tanmateix, el que ha sigut per a la història una experiència inigualable d’uns quants joves periodistes valencians que posseïen la sòlida voluntat de superar tots els obstacles que s’interposaven en el camí per bastir una informació independent i avantguardista que ajudara en la configuració del País en què creien de forma dogmàtica. Cal aprofundir en aquesta història, entendre-la, entendre’ls.

Aparegué així, a Valencia Semanal, una mena de diàleg deontològic de la societat valenciana que comptava amb el compromís i la responsabilitat de diversos professionals que s’afanyaven per consolidar en molt poc de temps un concepte periodístic d’informació degudament jerarquitzada i analítica, fins aleshores desconeguda al País Valencià i que permeté crear una opinió crítica conscient i formada per per descodificar els anys dictatorials que llavors era urgent tancar i per afrontar els reptes d’una democràcia encara desconeguda. També el Café de la Seu, on assistien els periodistes de Valencia Semanal Amadeu Fabregat i Pilar López, va viure moments difícils. Com aquella vegada que va irrompre una un exèrcit de Guerrilleros de Cristo Rey, pistola en mà i a cadenades van destrossar el local i les il·lusions d’alguns presents. Era el fruit de la crispació alimentada «des de dalt» per polítics irresponsables que van patrocinar la violència amb les seues proclames i després van oferir immunitat als seus salvatges protagonistes. Allò va ser la Batalla de València. Afortunadament, Valencia Semanal (VS), convertit en una tertúlia de bar multitudinària, esdevingué un altaveu per un país emmordassat. Aquell setmanari, que va estar a la venda als quioscos de la ciutat de València entre desembre de 1977 i juliol de 1980, venia al món en un moment crític, és a dir, de canvi, de transició entre dos règims, quan el passat no acabava de passar i el present, aquell present retolat com a democràtic, no acabava d’arribar o ho feia a estrebades. VS anava a convertir-se en actor periodístic i polític de la transició del franquisme a la monarquia parlamentària (Borrat, 1998), en la seua peculiar versió valenciana. No era un temps fàcil per al periodisme. La gent no llegia premsa. Les comparacions respecte a quaranta anys enrere resultaven decebedores: durant la República hi havia sis diaris a la ciutat i tiraven prop de 120.000 exemplars per dia; en la dècada dels setanta hi havia tres diaris a la ciutat i la tirada conjunta no sobrepassava els 80.000 exemplars. Només el 16,7% dels valencians llegia diaris o revistes cada dia. Cal dir, però, que les publicacions setmanals que sorgiren podien fer concebre alguna esperança de remuntar aquestes xifres: Interviú, Pronto, Hola, Diez Minutos, Lecturas, Semana –tots, això sí, setmanaris fets a Madrid– superaven els 200.000 exemplars venuts a terres valencianes, molt per damunt de la premsa diària (Laguna, 2006: 357 i 359).

Pecourt (2008: 219) escriu: «El creixement del camp de les revistes polítiques i la multiplicació dels debats intel·lectuals seria causa i efecte de la deslegitimació precipitada del franquisme i de la seua conseqüent desaparició».¹ Es podria afegir que no només de les revistes polítiques (Triunfo, La Calle, Argumentos, Sistema, Serra d’Or, Taula de Canvi, Ajoblanco, Ozono, El Viejo Topo, Vindicación Feminista, Zona Abierta, Leviatán, etc.), sinó també d’unes altres que aspiraven a fer periodisme deslligat de les mordasses i els entrebancs que la dictadura havia imposat. El periodisme havia canviat, i molt, al món, mentre que al País Valencià vivia, com a la resta de l’Estat, una letargia prolongada (Gómez Mompart i Marín Otto, 1999). Les noves generacions de periodistes, que despertaven a la vida professional en aquells anys transformadors, creien en el poder de l’ofici per anar construint el futur.

Els periodistes de Valencia Semanal, joves, volen fer un altre periodisme i esdevenir un referent polític. Amadeu Fabregat, l’home que lidera la redacció, havia treballat en els inicis de Cambio 16, setmanari nascut en 1971, i l’agafà com a model. No pretenia ser la revista dels intel·lectuals brillants, sinó un setmanari de periodistes que sabien informar sense renunciar a una bona factura estilística, que sabien escriure el titular cridaner i que eren conscients que no hi podia haver cosa més atractiva que contar la realitat en moments canviants. Cambio 16 havia sabut guanyar-se el mercat (Fontes i Menéndez, 2004: 137-255),² per què no ho havia de fer Valencia Semanal? La primera tenia en 1976 prop de 400.000 lectors: majoritàriament eren homes, joves d’entre 19 i 35 anys, d’allò que els sociòlegs anomenaven classe mitja-mitja, amb estudis, consumidors de cultura per damunt de la mitjana i lectors de periòdics liberals. Aquest sector (target) de la població valenciana els degué semblar orfe d’una bona revista als promotors de Valencia Semanal que, a més a més, volien donar-li a la publicació un to molt particular: el del valencianisme fusterià. Joan Fuster era un intel·lectual de Sueca que havia treballat, des de la dècada de 1950, per construir un discurs nacionalista diferenciat de l’anterior valencianisme polític (Archilés, 2012). En 1976 Fuster va publicar Un país sense política on insistia en l’absència d’una burgesia valenciana amb capacitat (com havia succeït a Catalunya o el País Basc) per liderar un projecte nacionalista, en la necessitat de triar el fet nacional al qual el País Valencià s’havia d’adscriure (espanyol o català com a opcions úniques i excloents), en la identificació entre llengua i nacionalitat (el català occidental es parla a 21 de les 33 comarques valencianes) i en l’orientació popular que qualsevol aspiració nacionalista havia de procurar-se. D’açò últim, la captura de voluntats populars, podia dirne molt un setmanari valencianista amb voluntat de difondre les idees fusterianes i de construir un discurs cultural al seu voltant: Valencia Semanal. Una revista (i una època) amb un inqüestionable valor referencial en l’actualitat per poder desxifrar i entendre la política autòctona, en general, i, més concretament, la situació del socialisme valencià. Un mitjà que fa visible la traïció a la qual fou sotmés el poble valencià, com també l’espanyol, amb el trencament de l’idealisme inicial per sotmetre’s als paràmetres pragmàtics de la política.

Els primers indicis de l’anomenada Batalla de València començaven aleshores, en 1977, encara que el consens historiogràfic ha situat el principi oficial en els esdeveniments de 1979, quan fou cremada la bandera quadribarrada del balcó de l’Ajuntament de València. Era la conseqüència de la derrota de la dreta en les primeres eleccions generals democràtiques després de l’hivern feixista. El País Valencià, com la resta de l’Estat espanyol, es trobava en el clímax de la transició a la democràcia i, en l’apartat periodístic, la llei de Manuel Fraga de 1966 servia per a controlar més mansament uns mitjans de comunicació que es manifestaven, en calma però amb força, per la llibertat d’opinió i d’impremta. La Constitució, que suposaria un abans i un després en el procés democratitzador, començava a gestar-se.

En aquest delicat context aparegué per primera vegada als quioscos la revista Valencia Semanal de la mà dels seus impulsors: el director de publicacions, Amadeu Fabregat; l’exmembre d’Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) i posterior director de l’Institut Català de Finances en el govern de Convergència i Unió, Ernest Sena; l’administrador de la publicació, José Luis Guardiola Gilabert; i Francisco Carrasco, que ocupà el càrrec inicial de director-gerent fins a la venda de la publicació a mans socialistes en maig de 1979. Valencia Semanal, segons s’ha assegurat sempre –per escrit i de paraula–, des dels inicis havia estat sustentada econòmicament per UDPV i després pel PSPV-PSOE. Aquest estudi pretendrà negar en part aquestes afirmacions i demostrar –és la nostra hipòtesi de treball– que fins i tot financerament fou un projecte plural desvinculat de les sigles polítiques, fins que en maig de 1979, al voltant d’un any abans de desaparéixer, fou venuda al PSOE. L’escassa documentació existent encara avui –en mans d’alguns dels protagonistes principalment– ens ajudarà a desmitificar aquestes afirmacions i a fer una anàlisi del discurs des d’un prisma multidisciplinari que conjumine l’estudi històric i periodístic.

És cert que u quan es fa responsable d’una determinada empresa, la seua obligació és donar confiança als treballadors i dir-los «ací no passa res» i per tant quan hi havia mancança de mitjans econòmics i jo els donava ànims i els deia que no faltaria de res endavant, la gent reflexionava sobre el que jo tenia darrere. Però no hi havia res, sols un voluntarisme desorbitant i una determinada xifra econòmica que s’acabà ràpidament, perquè el projecte pretén fer les coses ben fetes i per a això, la primera premissa és pagar bé als treballadors [ES].

Són paraules del màxim propulsor de la publicació, l’exmilitant d’UDPV Ernest Sena. La seua presència en l’equip de direcció féu assenyalar directament aquest partit democratacristià com l’artífex del projecte periodístic setmanal. Tanmateix, VS pretengué situar-se com un òrgan plural de discussió social i política, allunyat de les sigles partidistes, en el qual es poguera crear opinió pública en una ciutat com València, dominada per dos rotatius com Las Provincias i Levante, controlats per forces distants, però sobretot, en una societat valenciana fortament dependent de la creació d’opinió arribada des de Madrid.

La revista va ser fruit de la convicció d’un grup d’idealistes valencians que van creure en una iniciativa periodística amb més voluntarisme que mitjans econòmics o professionals, en un intent per combatre pretensions de les elits polítiques i els poders fàctics hereus del franquisme. VS es va oposar a entendre la transició com una operació política dissenyada per aquests hereus i va mostrar el seu suport mediàtic als moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració d’un govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que l’esdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a l’opinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal –que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS–, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts d’aquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals. Es configura com una mena d’escola de periodistes davant el fracàs del periodisme autòcton i per la incapacitat durant dècades dels governants valencians de crear universitats i mitjans de formació dels professionals de la comunicació al País.

VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que s’avisava i avivava des de diferents instàncies –també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp d’estat. En aquestes circumstàncies, l’Estat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans d’informació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no s’escapa de patir les pressions i repressions d’aquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades d’ullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) s’erigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble –exigia la revista reiteradament– havia d’exercir el poder. En aquest marc, els generadors de l’opinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià –i espanyol, que llavors no suposava cap contraposició– com la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans, com el rescat de la seua sobirania.

Cert és que, fins i tot amb una tendència al creixement en les vendes als quioscos amb el pas de les setmanes, VS va formar part del conflicte identitari valencià –amb la confrontació pels símbols que representaven el poble i la llengua pròpia–, caient de vegades en un joc –plantejat amb certa trivialitat pels sectors de la dreta– de difícil solució victoriosa pel suport institucional del govern central al sector conservador. No obstant això, la redacció de VS no va oblidar en cap moment les claus democràtiques que planaven sobre aquesta conflictivitat, assumint la batalla identitària però sempre englobant-la en un discurs més ampli en el qual també es pugnava pel model d’Estat, les noves llibertats o la justícia social. Per això, va anar desenvolupant una ideologia progressista amb la qual criticava (des de la docència) la reproducció en democràcia dels privilegis de les antigues castes (franquistes) i de les noves classes polítiques que es van assentar en el sistema (PSOE i PC) a canvi de fer callar les reivindicacions del carrer. En el setmanari valencianista es va entendre que la ciència social tenia l’obligació de ser objectiva, però no tenia menys obligació de saber que mai és neutral i, per això, va formar part del conflicte tot perseguint una societat més igualitària i justa. A l’estil de Hobsbawm, que atermenava el segle XX entre els esdeveniments ocorreguts entre 1914 (inici de la guerra mundial) i 1991 (col·lapse del bloc comunista soviètic), VS també condensa en els seus dos anys i mig d’existència una vivència enorme, un resum excels sobre el País Valencià de la segona etapa de la dècada dels setanta i la societat que inicià els anys vuitanta. No hi ha rebuig a VS, no hi ha puntada sense fil.

La línia editorial, crítica, oberta i directa, que no dubtà a colpejar amb força aquelles instàncies que veieren culpables de qualsevol fet o política en contra de la ciutadania, costà més d’un maldecap als seus dirigents i periodistes. Hi ha comptabilitzades vuitanta-sis demandes judicials contra els periodistes del setmanari, totes elles desestimades amb el temps. La resolució, però, no eximeix de les pors dels assetjaments judicials o d’altra mena. En la història contemporània del País Valencià –des de la mort de Franco a l’actualitat–, pocs temes han generat més debat intel·lectual (i historiogràfic) que l’anàlisi de la identitat pròpia. Si abans de la Guerra Civil i la dictadura ja aparegueren propostes comunicacionals que ajudaren a la definició dels valencians (en clau identitària), després de l’aparició del «terratrèmol» que suposà Joan Fuster, es llançaren els estudis vinculats al món de la universitat. VS aparegué en un moment clau d’aquest debat, i es va conformar com un espai de comunicació necessari en la difusió de la reflexió identitària.

La dreta violenta i extremista actuà de forma intolerant en reiterades ocasions contra la redacció de la revista (amb continuats avisos de bomba i la col·locació d’artefactes a la porta de la redacció), o contra els seus treballadors, amb agressions que arribaren a ser físiques. La revista valencianista emmarca els seus anys als quioscos en el darrer lustre de la dècada dels setanta, quan la violència estatal, parapolicial i de la ultradreta provocà més de cent morts, sobretot entre activistes sindicals, estudiants i individus que participaven en manifestacions pacífiques. I això es va fer, a més, amb total impunitat judicial i, sovint, amb la complicitat de l’aparell de l’Estat hereu del franquisme. La violència creix al país en aquesta època en comparació amb els darrers anys de la vida de Franco, constatant que la transició està lluny de ser un procés pacífic i modèlic allunyat de pressions que intentaren dirigir-lo o obstruir vies més rupturistes. Els responsables de VS enfilaren el seu treball periodístic amb una valentia inqüestionable, com ho havien fet anteriorment altres publicacions compromeses amb el canvi social profund, a l’encalç d’una densitat democràtica que es va anar perdent amb la consolidació de la transició i la introducció de la vella classe política franquista en el nou model d’Estat. Els passos polítics (així com els informatius) es van produir sobre una amenaça constant, amb la por a la reculada (per l’actuació dels militars) com a eix de la gran majoria de les accions. Sense el «factor de la por» no es pot entendre completament l’època, però van ser mitjans de comunicació com VS els que van ajudar a superar el constrenyiment democràtic, a través d’informació audaç que colpejava amb contundència els estaments establerts. Gran part de la societat, davant la por, es va conformar amb un procés viciat, sempre amb l’objectiu últim de no tornar a la nit franquista. VS, en contraposició, es va avançar al seu temps i va exigir avanços sense retorn, una democràcia representativa i un canvi social ferm que assegurara la justícia i el respecte a tots els seus representants. VS comptà amb la col·laboració de Joan Fuster i d’altres intel·lectuals valencians de referència (com ara Ernest Lluch, Alfons Cucó o Josep Vicent Marqués), que desenvoluparen treballs periodístics cabdals per a la societat autòctona, que derivaren sovint en assajos i estudis introspectius que ajudaren la població valenciana a conéixer-se. La inexistència d’altres mitjans de comunicació que se situaren al costat de VS en la lluita contra el blaverisme (traduït com espanyolisme aleshores) durant l’anomenada Batalla de València, féu que l’espai dels Fabregat, Sena o Carrasco, sempre vinculat a ideologies de resistència, acabara radicalit-zant-se i defensant aferrissadament posicions esquerranes i nacionalistes.

Valencia Semanal va desaparéixer per problemes econòmics, com moltes altres publicacions de la transició, a principis de juny de 1980. També pel desencís dels artífexs i per altres raons més subtils que apuntarem més endavant. Deixà de publicar-se amb una línia identificada amb les tesis del PSPV-PSOE, entitat que havia socorregut la revista davant la crisi financera que patia. Més exactament, en la defensa dels interessos del posteriorment president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma. Les vendes de VS, pel que fa al nombre de subscriptors, foren relativament humils, ja que no era fàcil, a finals de la dècada dels setanta, fer-se un espai en el panorama comunicacional valencià. Hi hagué altres projectes com Serra d’Or, que aconseguí 144 subscriptors entre 1962 i 1965, o Gorg, que disparà les seues vendes gràcies a la fidelització de quatre mil persones. VS tingué, durant tota la seua història als comerços, poc més de mil tres-cents subscriptors.

2. L’APARICIÓ DE VALENCIA SEMANAL EN PLENA TRANSICIÓ

La perspectiva històrica que permeten quaranta anys de fonaments democràtics han fet que molts intel·lectuals d’arreu de l’Estat espanyol qüestionen el modus operandi amb què es construí el famós procés autonòmic en la transició. Més enllà, el mateix pas a la democràcia (amb la signatura de la Constitució de 1978) queda en entredit per les àmplies mancances. La societat que, en l’actualitat, segueix negant-se a la investigació del franquisme, a l’obertura de fosses comunes de la Guerra Civil, a la reforma constitucional o a la nova onada de reformes estatutàries, és fruit d’aquell ambigu procés autonòmic incomplet. El pas de la dictadura «feixistalitzada» –com diria Ismael Saz (2004)– a la democràcia parlamentària no va ser un camí tan idíl·lic com volgué vendre’s. Molts dels participants o de la ciutadania que observà els moviments entén el procés com el millor que es pogué dur a cap. Al contrari, les noves generacions, criades plenament en democràcia, poden observar l’immobilisme existent al voltant dels pactes de la transició com un símbol de temps antics. Tanmateix, el presentisme pot afectar la visió de la transició. Afirmar que va ser tancada en fals és construir la història amb les circumstàncies polítiques i socials que es viuen avui, exigir als dirigents i als ciutadans dels anys setanta que actuaren segons els avenços que es gaudeixen al segle XXI. Cada moment de la història és fruit de la seua època, de les circumstàncies, del pensament, de les persones. No és errònia la revisió, però cal respectar el treball realitzat en un període crispat i inestable en el qual el record de les agressions i assassinats franquistes encara estava molt viu. La por és clau per entendre la transició. Es critica, això sí, la voluntat que es respecte un model creat en la transició que pretén que les claus d’aleshores seguisquen responent les demandes de la població d’avui. És una mena de presentisme a la inversa. La transició es configurà sobre una sèrie de paràmetres polítics que ara (després de moltes dècades) han quedat obsolets a l’hora de contestar les noves preguntes.

Els coneguts com a artífexs de la transició espanyola van afrontar la construcció de la nova democràcia amb un caràcter adamista que va ocultar moltes de les anteriors pretensions democratitzadores del país, amb una infinitat de lluitadors per la llibertat contra el règim autoritari encara soterrats en les cunetes. Quan el dirigent sindical (i comunista) Marcelino Camacho va expressar en 1977 que ells, com a comunistes tantes vegades agredits, «hemos enterrado nuestros muertos y nuestros rencores», el discurs de l’acceptació sota paràmetres inacceptables es va fer visible. A França, avui dia, segueixen sonant les campanes el primer diumenge de cada mes per a recordar els bombardejos nazis. «La memòria d’una democràcia no pot ser una altra cosa que la memòria de la construcció de la democràcia», considera el professor Monedero (2013: 39). Els mitjans de comunicació, que haurien d’haver jugat aquest paper com a agents convençudament democràtics i democratitzadors, es caracteritzaren, nogensmenys, per oferir (entre les capçaleres més importants i venudes) un periodisme voluntàriament submís i intel·lectualment silenciat, perquè en els quadres directius se situaren alguns dels sectors més retardataris de la societat espanyola, amb incapacitat d’avançar-se als temps, provocar o respondre les demandes de la societat, fugir de la missió pactada per les corporacions hegemòniques i capitanejar una contribució democràtica. L’oficialisme imposat pel franquisme passarà amb el temps a ser oficialisme pactat pels principals partits, aproximant-se sempre a unes elits que els asseguraven cotes de poder i, parallelament, posició social. Sols alguns mitjans –clandestins durant la dictadura i tàcitament marginals durant la democràcia– assumiren la lluita amb convenciment per la democràcia i els seus valors.

Com defensa un nou corrent de pensadors a l’Estat espanyol (contradient les veus que defensen que el camí a la democràcia va ser obra de quatre polítics il·luminats i el rei Juan Carlos), no hi havia pissarres en les quals s’establira l’esdevenir de la transició. Tanmateix, sí que existia una clara i preparada (des de les elits) voluntat de quin havia ser el discurs que acabara per difondre’s i convertir-se en hegemònic entre la població. Aquests processos s’han demostrat, durant tota la història, com a espontanis, com una suma d’esdeveniments més aviat de caràcter atzarós. Molt al contrari, hi havia clars propòsits per la consecució dels quals es va treballar amb duresa. Un dels propòsits va portar a modificar la dialèctica discursiva per a oferir una confrontació entre reformistes i immobilistes, deixant de costat un debat més real entre franquistes (i, per tant, antidemocràtics) i antifranquistes. Es va començar a crear, així, un debat coix que va vendre els avanços democràtics com a assoliments del consens de les elits i no com a exigències de la societat civil. Quant a aquests propòsits, estudis que vindran (que han de venir) han d’estudiar la influència que tingué el govern dels EUA en la transició, després dels successos de Xile en 1973 i Portugal en 1974. Un govern que va vetar en les Nacions Unides la condemna dels últims assassinats del règim franquista. L’objectiu de l’imperi nord-americà era seguir comptant amb les bases militars en territori espanyol, frenar la influència comunista (sense pes a Espanya més enllà dels lluitadors antifranquistes) en el sud d’Europa i afermar els interessos econòmics (i amb ells, estratègics) de l’imperi capitalista. El paper de la CIA nord-americana ha sigut apuntat per alguns autors, però encara hi ha molt a dir; Vernon Walters és un personatge tal vegada massa important per a que no el conega ni un 1 per cent de la població espanyola.