Czytaj książkę: «Crònica de la croada contra Catalunya»

Bernat Desclot
CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, L’ANY 1285

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

Versió de Miquel Desclot

TAST DE CLÀSSICS, 8

Primera edició digital: març 2015

© de l’adaptació i de la introducció, Miquel Desclot, 2015

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 831

ISBN: 978-84-7226-994-1

Disseny de la coberta: LAMANERA

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

INTRODUCCIÓ

Les quatre grans cròniques (la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós) constitueixen un capítol central de la nostra literatura medieval, com la poesia trobadoresca dins l’occitana, la novel·la cavalleresca en vers dins la francesa, o la saga en prosa dins l’escandinava. I si ho són és perquè els nostres autors no es van conformar a enfilar una mera relació de fets i gestes per salvar-los mecànicament de l’oblit, com era habitual en el gènere dels annals, sinó que en van saber fer literatura de primera magnitud.

Amb l’única excepció de la de Desclot, les nostres cròniques majors tenen un innovador component autobiogràfic molt important, que potser n’explica l’afany d’elaboració literària que es troba a faltar en tantes cròniques medievals de mena perfuntòria i utilitària.

Però justament la de Bernat Desclot es caracteritza per la qualitat esmunyedissa de l’autor, que al llarg de l’obra té tanta cura a mantenir-se al marge del que conta que aconsegueix esborrar-se pràcticament del text i esdevenir un enigma per al lector.

Això ha fet que durant segles només hagin surat conjectures sense gaire fonament sobre la personalitat del cronista més llegit i respectat de la nostra historiografia medieval. Perquè, aparentment, no tan sols s’havia fos de la seva crònica, sinó que fins i tot havia aconseguit desaparèixer de l’abundosa documentació de l’època. No va ser fins l’any 1949 que Miquel Coll i Alentorn, a l’extens estudi que precedeix la seva edició de la crònica de Desclot dins la col·lecció Els Nostres Clàssics (Barcelona, Barcino, 1949), va proposar una identificació plausible, minuciosament estudiada i documentada. Segons la seva proposta, acceptada ja universalment, el misteriós Bernat Desclot que havia historiat el regnat de Pere el Gran podia ser el curial Bernat Escrivà, que segurament devia preferir signar la seva crònica amb un cognom alternatiu de la família, en una època en què els cognoms eren encara vacil·lants (Escrivà remetia a la professió del cap de família, i Desclot al lloc d’origen pairal), amb la probable intenció de deslligar la seva obra literària dels productes de la seva professió d’escrivà de la Cancelleria Reial. Bernat Escrivà apareix sovint als documents de la cort, i per tant sabem força coses dels seus anys de funcionari reial, però no coneixem gaires detalls més de la seva vida: ni lloc ni data de naixement, i només una data imprecisa de defunció (final de l’any 1288). Els Escrivà potser eren d’origen narbonès i potser van fer arrels en un llogarret del Rosselló anomenat Les Clots, derivat probablement d’un Es Clot que explicaria el nom del cronista. El primer document que esmenta inequívocament el nostre personatge és del 24 de maig de l’any 1273, i ens el presenta com a justícia del port de València, és a dir com a magistrat. Però d’altres documents es desprèn que anteriorment havia estat titular de l’escrivania de Gandia, i que ho va tornar a ser d’ençà del 31 d’agost del 1276. En l’endemig va servir encara com a majordom del comte d’Empúries. A partir del gener del 1282 el trobem a la tresoreria reial. L’any següent, a València, i després a Albarrasí i a Tarassona, formant part del seguici del rei Pere, que acabava de tornar de la campanya de Sicília. L’any 1285 el sabem assentat a Barcelona com a tresorer reial, i desplaçant-se sovint entre el Cap i Casal i els campaments on el rei organitzava la defensa de Catalunya contra l’exèrcit francès. El 10 d’abril del 1287, quasi un any i mig després de la mort del rei Pere, el trobem en un nou càrrec d’importància, com a cambrer del rei Alfons, probablement fins a la seva pròpia mort, cosa d’un any i mig després. En suma, Bernat Escrivà va gaudir d’una posició destacada, en particular els darrers anys de vida, a la cort reial, com a home de confiança dels reis Pere el Gran i Alfons el Franc. Una posició de privilegi per reunir informació de primera mà i per consultar sense entrebancs els arxius reials. Per ser, en definitiva, l’il·lustre Bernat Desclot.

Bernat Desclot és, doncs, un contemporani de Ramon Llull, i encara que el volum de les obres respectives no sigui equiparable, la qualitat de la crònica de Desclot el fa tan pare de la nostra prosa clàssica com el genial mallorquí, a menys d’un segle de distància de les remotes Homilies d’Organyà. Desclot és el primer gran escriptor sorgit de l’empresa de “normativització lingüística” de la Cancelleria Reial, força abans de l’esplendor que assolirà al cap d’un segle.

L’existència d’un manuscrit amb un text diferent de la resta ha permès a Stefano M. Cingolani demostrar que Desclot va treballar en l’elaboració del seu text en dues tongades. La primera redacció devia tenir lloc entre l’any 1280 i el 1286; la segona, amb revisions importants respecte a la primera, devia començar l’any 1286, quan Escrivà es va veure lliure de les obligacions a la tresoreria reial, i va quedar inacabada a la seva mort, a la darreria del 1288.

A l’inici del pròleg, l’autor declara les seves intencions en els següents termes: «Aquí comença el llibre que En Bernat Desclot dictà i escriví dels grans fets i de les conquestes que feren, sobre sarraïns i sobre altres pobles, els nobles reis d’Aragó que foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona.» Amb la qual cosa ja ens fa saber, d’una banda, que només li interessa relatar les gestes glorioses de la corona, i, de l’altra, que només li importen els reis sorgits del casal comtal de Barcelona, que per a ell tenien una noblesa de sang superior a la del casal reial aragonès abans de la unió.

En realitat, el que més li interessa és explicar —i, sobretot, enaltir— el regnat del rei Pere, que ja l’havia distingit amb la seva confiança quan només era encara l’hereu del tron. Per a això comptava amb els seus dots d’observador i d’analista, d’una banda, i amb les relacions detallades de testimonis oculars i els nombrosos documents generats a la Cancelleria Reial, d’una altra. Ara bé, per donar raó del regnat del seu rei li calia remuntar-se poc o molt als precursors, i per a això comptava amb relats anteriors diversos, que tot indica que coneixia bé: el Llibre dels fets, de Jaume I, enllestit pocs anys abans que Desclot comencés a escriure; les Gestes dels comtes inicialment redactades en llatí i traduïdes al català feia poc; el Llibre dels reis, escrit també molt poc temps abans, i altres fonts menors, no sempre identificables. Menys d’un terç de la crònica és dedicat als precursors, des del que ell anomena el Bon Comte (una figura que tan aviat es refereix a Ramon Berenguer IV com al seu pare, Ramon Berenguer III) fins a Jaume I, passant per Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Els més de dos terços restants, doncs, es concentren en els nou anys del regnat de Pere el Gran, que de fet ja adquireix molt de protagonisme als capítols dedicats als darrers anys del regnat de Jaume I. Com els tres altres cronistes, Bernat Desclot està molt més interessat en els fets contemporanis o recents que no pas en el passat remot, la qual cosa esdevé justament una de les qualitats més innovadores i característiques de les nostres cròniques, i sens dubte en constitueix un dels màxims atractius.

Les dues grans gestes de Pere el Gran van ser la conquesta de Sicília, usurpada al seu sogre Manfred per Carles d’Anjou, i la defensa de Catalunya contra la gran invasió francesa de Felip l’Ardit, sancionada pel papa francès Martí IV com a croada, arran de la desfeta angevina a Sicília. Aquests, doncs, són els dos episodis centrals a la crònica de Desclot, de to èpic el primer i molt més dramàtic el segon, i els que donen la mesura de la seva categoria literària. Si, en la forma de construcció, les tres altres grans cròniques són equiparables a uns llibres de memòries, la de Desclot és equiparable a una novel·la: l’autor reuneix el seu material i el selecciona amb un designi narratiu i ideològic no gens atzarós, i a continuació se’n serveix per edificar una composició d’un efecte ben premeditat. En la consecució del seu pla, Desclot narra amb vivacitat, inventa o oculta amb astúcia (menteix en favor de la “veritat”, com tot escriptor mereixedor d’aquest nom) i, en els grans parlaments dels seus personatges, demostra una eficàcia retòrica digna dels millors clàssics del seu gènere (de Tucídides, per exemple, que de ben segur el nostre autor no coneixia).

La informació nova que aportava, però sobretot l’elaboració literària amb què la vehiculava, van fer de la crònica de Desclot un llibre d’èxit, com ho demostra la remarcable quantitat de còpies manuscrites que se n’han conservat. Una circumstància que naturalment ha dificultat l’empresa d’establir-ne un text canònic. La primera edició que ho va intentar va ser la ja esmentada de Coll i Alentorn, l’any 1949. La més recent, la de Cingolani (Barcelona, Barcino, 2010), encara s’hi basa, tot i l’aportació de múltiples esmenes.

La present adaptació, equivalent al darrer terç de tota la crònica, recull el relat de l’èxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí d’aquell any 1285. Això és, des del capítol 131 fins al 168, inclusivament, amb l’excepció del 133, que he omès tot sencer, a desgrat del seu interès intrínsec, per no trencar el fil de la narració principal. Amb aquesta excepció, he seguit sempre el text original de manera escrupolosa, mirant de deixar-lo parlar al seu aire en un català que no s’allunyi de la llengua medieval que mereix el títol de clàssica sinó per tal d’esdevenir suficientment intel·ligible per al lector actual. Així, doncs, n’he respectat l’estil sintàctic fins on m’ha estat possible, i només hi he passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial d’exactitud. He modernitzat tota la morfologia, i he procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Pel que fa al lèxic, l’he modernitzat mínimament, procurant retenir tantes paraules i expressions d’època com m’ha semblat prudent i esquivar l’ús de les que poguessin sonar més anacròniques: per exemple, he conservat «servent» (o «servent d’armes») per no haver d’introduir «soldat ras»; però he utilitzat «gentilhomes» en comptes de l’original «rics hòmens», que pot resultar desorientador per a un lector modern; he mantingut «cairell» per a les fletxes dels ballesters amb el simple afegit «de ballesta»; he conservat «atzembles», aclarint que es tracta de bèsties de càrrega, però alhora he gosat introduir esporàdicament «exèrcit» per l’habitual «poder» de la llengua medieval. He conservat encara l’ús medieval de verbs com «ferir» (per «atacar» o «escometre»), «barrejar» (per «saquejar»), «guiar» o «donar guiatge» (per «donar salconduit»), o «assegurar» (per «garantir seguretat»), amb els quals espero que el lector es familiaritzarà sense entrebanc. Etcètera. Pel que fa als noms, he modernitzat els antropònims, com «Jaume» per «Jacme» o «Alfons» per «Anfós», i els topònims, com «Girona» per «Gerona», «Besalú» per «Besuldó» o «Vilobí» per «Vilalbí», però he conservat l’article salat d’alguns que modernament l’han perdut, com «Sa Jonquera» o «Sa Roca» (tot i que el mateix Desclot vacil·la entre «Es Voló» i «El Voló»). Espero que, malgrat tota aquesta cirurgia lingüística, hagi sabut conservar l’essència del sabor de l’estil d’un dels nostres primers clàssics, i que les cicatrius resultants es puguin considerar irrellevants.

Miquel Desclot

CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, L’ANY 1285

Com el rei de França reuní tot el seu pertret, per terra i per mar, per venir contra el rei d’Aragó i la seva terra

Quan el rei de França va saber que el rei d’Aragó havia pres el castell d’Albarrasí i després li havia corregut i saquejat tot Navarra, que li era fidel, es va enfurir molt. I llavors, com que ja feia dos anys que preparava homes i viandes per venir amb tot el seu poder contra la terra del rei d’Aragó, apressà més el fet. Va fer construir cent cossos de galeres a la ribera d’un riu de Provença que es diu Roine, i alhora va fer fer una gran armada en altres llocs, vora mar, és a dir a Narbona, a Marsella, i per tota la costa dels seus dominis i del rei Carles, fins a la ribera de Gènova. I va fer posar taula a molts llocs de la costa per assoldadar mariners i tota mena d’homes d’armes, de qualsevol llengua que fossin, que volguessin anar a la seva armada. I així aconseguí, en breu temps, pel gran sou que donava, dotar d’homes tota l’armada, entre provençals, narbonesos, marsellesos, pisans i molta altra gent.

Ell, d’altra part, s’aparellà per venir per terra amb el més gran exèrcit que de cent anys ençà la corona de França hagi reunit. Entre els que enrolà per força, els que hi anaren de grat i els que assoldadà, va reunir disset mil homes a cavall, tots de paratge, i assoldadà divuit mil ballesters de peu, i ben bé altres cent mil homes de peu o més. Era tan gran el parament que cal haver-ho vist per creure-ho. I havia fet portar, al llarg dels dos darrers anys, tanta vianda per mar i per terra com havia pogut reunir des d’Alemanya fins a Narbona, Carcassona i Tolosa, i als llocs veïns del rei d’Aragó, és a dir, prop de Catalunya. Llavors partí de França amb tota aquella multitud de gent i se’n vingué a Tolosa.

De manera que, en arribar la Pasqua, era a Tolosa amb tota la seva gent, i la host era tan gran que, si un dia volien partir plegats d’un lloc per anar a un altre, no podien avançar una llegua per res del món, que no podien cabre en cap ciutat, per gran que fos, car només les bèsties, entre els cavalls i les atzembles de càrrega que duien, ocupaven mitja llegua tot al volt del camp on estaven atendats. Hi havia francesos i picards, tolosans i llombards, bretons i flamencs, borgonyons i alemanys, provençals i anglesos, i gascons i de quasi totes les llengües de cristians, homes i barons. A Tolosa, per manament del rei de França, van ser inscrits tots els que hi havien d’anar. I van sojornar allí alguns dies fins passades les festes de Pasqua.

Ara deixarem estar això i tornarem al rei d’Aragó, que s’havia quedat a Saragossa embargat per raó de les demandes que li feien els gentilhomes de les viles d’Aragó.

Com el rei En Pere d’Aragó tingué parlament a Saragossa amb els homes d’Aragó

Quan el rei havia estat tant de temps a la ciutat de Saragossa que ja s’acostava la festa de Rams, i veia que no es podia avenir en cap cas amb els aragonesos, cridà un dia tots els gentilhomes d’Aragó i els ciutadans de Saragossa al seu palau, i els digué així:

—Barons, he estat molt de temps en aquesta terra per tal de poder-me avenir amb vosaltres sobre les demandes que em feu. Però això no pot ser, a parer meu, i no pas per culpa meva, sinó vostra, que cada dia em feu demandes noves. Així, em fa l’efecte que, encara que hi estigués cent anys, tindria sempre coses a resoldre. Però ara jo no em puc aturar per res, perquè sé del cert que el rei de França, amb totes les seves forces, i amb l’ajuda del papa, es prepara per venir en breu contra mi i la meva terra, és a dir, Catalunya. I jo ja he trigat massa a aparellar-me per poder esperar i defensar-me de dues guerres tan grans. No em puc endarrerir més, que el rei de França ja és amb totes les seves hosts a Tolosa per venir sobre Catalunya. I, si jo perdés la terra de Catalunya, ja no en cobraria altra de tan bona. Per això jo he de partir d’aquí, i no puc pensar què podria donar-vos, sense perjudici meu, perquè us sentíssiu contents de mi. Amb tant, us encomano a Déu, i, si voleu defensar-vos, i la meva terra, que vostra és, contra els meus enemics, que vostres són, feu-ho gallardament, i si no, jo no hi puc fer més. Però tinc fe que vosaltres fareu el vostre deure envers mi, ara i sempre.

I, havent dit això, el rei s’alçà i anà a menjar. I en pocs dies se’n vingué de jornada en jornada cap a Lleida, on arribà el diumenge de Rams, mentre es deien les misses. Aquí va ser rebut amb molt gran honor pels homes de la ciutat, i llavors va entrar al seu palau. Hi sojornà dos o tres dies, i en acabat partí cap a Barcelona.

Com el rei En Pere d’Aragó anà contra el seu germà, el rei de Mallorca

Quan el rei Pere va haver passat les festes de Pasqua a Barcelona i posat ordre a la ciutat, partí d’aquí amb bona companyia de cavallers cap a Girona. I cavalcà pel Gironès i l’Empordà amb aquells cavallers, entre els quals hi havia el comte de Pallars, i En Ramon Folc, vescomte de Cardona, i amb gran quantitat de servents d’armes que reclutà a Girona i més enllà. I ningú no li sabia el propòsit, sinó que la gent deien i es pensaven que anava a establir guarnició en un pas que hi ha entre el Rosselló i la terra del rei de França, per tal que el rei francès i les seves hosts no poguessin entrar ençà quan vinguessin cap a Catalunya. Però el rei tenia una altra intenció, com veureu.

I heu de saber que En Jaume, que era llavors rei de Mallorca, germà del rei En Pere, no estava en aquella saó en bones relacions amb el seu germà, el rei. Per la qual raó el rei d’Aragó el tenia en sospita per moltes coses que havia sabut del cert que aquell rei En Jaume havia tractat amb el rei de França i amb el papa en contra seva. Per això es temia el rei En Pere que el rei En Jaume no li fos contrari en la guerra que esperava sostenir amb el rei de França i que no donés als francesos, quan vindrien sobre Catalunya, pas i entrada per la seva terra, és a dir pel Rosselló, que es troba entre la terra del rei de França i la del rei d’Aragó. La qual terra del Rosselló aquell rei En Jaume tenia en bon dret, amb la resta dels seus territoris, en feu del rei d’Aragó. Però, per les coses que el rei En Pere havia sentit, això és, que aquell s’havia entrevistat moltes vegades amb el senescal del rei de França i amb N’Amalric de Narbona, i que havia tramès a Roma i a França els seus missatgers per recaptar algunes coses que més endavant sentireu, el rei d’Aragó en recelava fortament. Per la qual cosa, quan va haver cavalcat per tot el Gironès i l’Empordà amb cavallers i amb companyies de peu, segons que ha quedat dit, s’avançà fins a arribar en un lloc que és a prop de la vila que hi ha enmig del Rosselló i que du el nom de Perpinyà, en la qual era el damunt dit rei En Jaume, amb la muller i els fills. I quan fou en aquell lloc, el rei d’Aragó de seguida va fer donar civada als cavalls i a les altres bèsties.

Quan el rei i els altres cavallers i totes les companyies van haver dormit una mica a la nit, va fer armar els cavallers i els soldats i ensellar els cavalls, i muntaren i partiren d’aquell indret, i van travessar per camins i per dreceres fins que van ser molt a prop de Perpinyà. I encara ningú del seguici no sabia on volia anar el rei ni quina intenció tenia. Mentrestant, els cavallers anaven tots parlant entre ells que seria bo que demanessin al rei què volia fer, però li coneixien el cor i ningú no li ho gosava dir, tret d’un cavaller anomenat N’Albert de Mediona. Aquest era un home de la seva confiança, i era cavaller expert i noble i savi, i el rei l’estimava molt, per la qual cosa ell hi tenia més accés que ningú. Aquest cavaller digué als altres:

—Barons, jo faig la mateixa cavil·lació que vosaltres, que no puc endevinar quina voluntat té el rei ni què té en cor de fer, que no me n’ha dit res a mi ni a ningú més, crec. Per la qual cosa, si voleu, m’hi aventuraré jo i li ho demanaré.

—Sí —van fer els cavallers—, que Déu us doni bona ventura. Demaneu-li-ho, que millor us estarà a vós que a ningú.

Amb això, s’acostà N’Albert al rei i li digué:

—Senyor, tots aquests gentilhomes i cavallers us preguen que els digueu quin és aquest ardit que teniu en cor de fer, que ningú no ho sap ni s’ho pot imaginar.

I el rei, en sentir-ho, somrigué i li digué, en escarni:

—Sapigueu, N’Albert, que si podem cavalcar prou i la nit ens permet que en venir el dia hàgim guanyat la font de Salses, farem tal ardit com en molt de temps no n’heu vist de tan bell.

N’Albert, en sentir-ho, en tingué un gran goig, i convençut que el rei li havia dit la veritat i desvelat la intenció, vingué a dir als altres cavallers allò que el rei li havia dit.

Però si de primer ja havien fet cabòries, encara més en van fer llavors, perquè els uns es pensaven i deien que el rei volia anar a la ciutat de Narbona a fer-se-la lliurar; els altres deien que més aviat anaven al Carcassès a saquejar la terra; els altres, que es volia entrevistar amb el rei de França. I, així, tots en tenien opinions diferents. I, caboriant, tant cavalcaren que a la fi ja no eren a més de dos trets de ballesta de Perpinyà. Llavors digué el rei:

—Via, soldats, endavant! I estigueu tots aparellats, homes de cavall i de peu, que aquí farem la nostra jornada!

Amb això, tots van conèixer la voluntat del rei i es van meravellar molt de la seva saviesa, que havia amagat talment el seu propòsit que ningú no li havia endevinat la intenció, sinó que, quan algú es pensava que feia una cosa, ell en feia una altra ben lluny d’aquella.

I, quan En Ramon Folc, el damunt dit vescomte de Cardona, va haver entès i conegut que el rei tenia intenció d’entrar a Perpinyà, i de prendre la vila de grat o per força, s’acostà al rei i li digué:

—Senyor, cert és que jo he vingut amb vós amb cor i voluntat de fer el vostre manament ara i sempre, i de seguir-vos en tot lloc on vulgueu anar i contra tot enemic. Però, segons que jo veig i que per vós he entès, ara voleu entrar a la vila de Perpinyà; i jo sé, i vós també ho sabeu, que el rei En Jaume de Mallorca i madona la reina i els seus fills són dins la vila, i la reina és parenta meva i molt pròxima, i no em sembla que fos cosa honesta ni convenient que jo consentís un tal estratagema contra ella ni en lloc on ella fos, i menys encara si jo hi hagués de ser present. I no us penseu pas que això ho digui perquè tingui intenció de retirar-me del vostre servei, sinó que us lliuraré tota la meva companyia de cavall i de peu per fer la vostra voluntat, mentre jo, si a vós plau, m’estaré a fora i us esperaré tot sol amb un company, o així com a vós plagui.

I respongué el rei:

—Sempre heu estat cortès, En Ramon Folc, i sobretot en fets on hi hagués dones afectades. I jo estic d’acord amb això que heu dit, i doncs faci’s així mateix, que bé em plau.

I En Ramon Folc li digué:

—Senyor, grans mercès!

I llavors li besà la mà. I, així, es mantingué enfora amb dos o tres companys. El rei, amb el comte de Pallars i amb tota l’altra companyia de cavall i de peu, s’acostà a la vila de Perpinyà. Ell mateix al capdavant, amb quatre o cinc companys, vingué a les portes de la vila, amb els perpunts vestits i amb una llança a la mà, sense altres armes, i les trobà tancades, perquè encara no era dia clar. El rei cridà al guaita que li fes obrir, i el guaita va respondre que no ho faria fins que fos de dia, i que es fes enrere, si no volia que li costés car. I el rei el pregà benignament que li obrís de tot en tot, i el guaita que era dalt la porta cridà els altres guaites que servien la muralla, i n’hi van venir ben bé deu o dotze, i van demanar al rei qui era, que així volia entrar amb tanta pressa. El rei respongué que li obrissin, que no venia per fer-los cap mal. Els guaites respongueren que no ho farien, si no deia qui era. I ell els digué que era el rei d’Aragó, que venia per al seu bé i que li obrissin. I els guaites, en sentir que era el rei d’Aragó, el van reconèixer i en van tenir gran goig, car l’estimaven més, ells i tota la gent del Rosselló, que cap altre senyor del món, perquè era sense falla el seu senyor natural. Però els guaites, per tal que no els poguessin reptar per traïció, van cridar:

—A mort, a mort!

I van tirar pedres i cairells de ballesta, i van fer grans crits. El rei, en veure-ho, cridà tota la companyia que li eren a prop, i vingueren tots. Els servents s’acostaren a les portes amb els escuts abraçats i descarregaren amb les destrals grans cops a les portes, talment que van trencar les portes i les barreres i les cadenes i tot quant hi havia, a desgrat d’aquells que eren dins, que els ho combatien.

El rei entrà per la vila i, abans que la meitat de la gent se n’hagués adonat ni hagués sentit el brogit, s’emparà amb la seva gent del castell del rei En Jaume, son germà. I, així, mentre pujava cap al castell, es donava el cas que aquell matí N’Amalric de Narbona i el nebot de l’arquebisbe de Narbona havien vingut a Perpinyà per veure el rei de Mallorca, que estava malalt. En ser a la porta del castell, l’havien trobat tancada, i havien picat amb grans cops perquè els obrissin. Però els del castell no els havien volgut obrir, perquè sentien el brogit de la vila i havien sabut que el rei d’Aragó era aquí. I aquests es van estar tant de temps a fora, esperant que els obrissin, que la companyia del rei d’Aragó i els cavallers arribaren al castell i els trobaren a la porta, amb alguns cavallers i escuders que eren de la seva companyia. I els agafaren tots i els conduiren al rei, que els va fer guardar bé.

I, després que el rei arribà a la vila i hi hagué estat tot aquell dia i fet el que li plagué, l’endemà va cavalcar pels carrers abans de menjar, sense armes. Tota la gent de la vila que el veien en tenien gran goig, i li besaven la mà i el saludaven com a senyor. I després ell va anar a la casa del Temple, i hi va trobar el ric tresor de son germà, el rei de Mallorca, que era aquí en custòdia, i el va fer pujar al castell, i va obrir els cofres on era. I, entre altres coses, hi trobà una carta escrita en pergamí, segellada amb dues boles de plom pendents, una del rei de França i l’altra del papa, en la qual es contenia que el rei En Jaume de Mallorca prometia ajudar i valdre amb totes les seves forces per mar i per terra el rei de França contra el rei d’Aragó, fins que el rei francès hagués conquerit tota la terra del rei d’Aragó. I, per raó d’aquesta promesa que feia, el rei de França li donava el regne de València, quan l’hagués conquerit i pres al rei d’Aragó. I aquesta donació l’aprovava i sancionava el papa de Roma.

Quan el rei d’Aragó va veure la carta, se’n va sentir molt agreujat en si mateix, però no en va voler dir res a ningú en aquell moment, i la desà bé. I aleshores va trametre els seus homes per tots els hostals de la vila de Perpinyà i va fer prendre molts mercaders que hi havia de la terra del rei de França i agafar i consignar tota la seva roba i les seves mercaderies, que valien una gran infinitat d’or. Després va fer prendre dos consellers del rei En Jaume de Mallorca que hi va trobar, que sempre havien estat contra ell: l’un era En Ramon Batlle i l’altre En Puig d’Orfila. I els va fer guardar bé i els prengué tot quant tenien i els pogué trobar.

Després, quan el rei hagué entrat al castell de Perpinyà, on era son germà, el rei En Jaume, i hi hagué estat dos dies, va saber del cert que el dit rei En Jaume estava malalt i no volia sortir de la cambra on jeia allitat. El rei d’Aragó s’emparà de tot el castell, i posà els seus guaites i els seus sentinelles arreu de les muralles, de tal manera que no semblava pas que un sol ocell, per petit que fos, pogués sortir per cap banda sense ser vist. Quan això va ser fet, va trametre dos cavallers a la cambra on son germà jeia en un llit, i els digué que parlessin amb ell, i que li donessin a entendre que el rei d’Aragó havia vingut, no pas a dany ni deshonor d’aquell rei En Jaume, sinó per profit i honor i protecció d’ell i dels seus fills i de tota la seva terra. Encara els ordenà que li diguessin i li fessin memòria que aquell rei En Jaume estava obligat amb el rei d’Aragó a ajudar-lo i valdre’l contra tothom del món, fos qui fos, tant per la proximitat que hi havia entre tots dos, perquè eren germans, com per raó del jurament i el pacte que el lligava amb ell, perquè tot quant tenia ho tenia per ell. Encara, va fer que li diguessin, de part del rei, que, per les esmentades raons, ell el requeria per fidelitat, i pel jurament que li havia fet i per la proximitat de sang, que li lliurés o li fes lliurar totes les fortaleses i els castells que tenia al Rosselló, per tal que ell els hi pogués guardar, i alhora esquivar que en pogués venir cap dany a Catalunya i a la terra del rei d’Aragó, i que els francesos se’n poguessin servir contra el rei d’Aragó i la seva terra en la guerra que tenien intenció de moure contra ell.

I, quan el rei hagué dit als dos cavallers el que els havia de dir, ells es van arribar a la cambra on jeia malalt el rei En Jaume, i van parlar amb ell i li van dir les damunt dites paraules i moltes altres. De manera que el rei, després que li diguessin i l’atabalessin anant i tornant, concedí al rei d’Aragó l’admissió del que volia, i prometé que seguiria el seu camí i la seva voluntat per sempre, i que l’ajudaria contra tothom, com a bon germà i honrat, amb totes les seves forces. I, quan tot va quedar ben convingut, se’n van fer cartes en forma pública, i, un cop les cartes fetes, les va firmar el rei d’Aragó. I l’escrivà tornà a la cambra del rei En Jaume per tal que també ell les firmés, com s’hi havia compromès de primer. Trucà a la porta de la cambra que li obrissin, però no li volgueren obrir, i li digueren que el rei s’havia fatigat tot aquell dia en parlar i en altres coses, i que llavors s’havia adormit, de manera que no gosaven despertar-lo per res. L’escrivà se’n tornà al rei d’Aragó, i li digué que no havia pogut veure el rei En Jaume de Mallorca, i que no havia firmat la carta. El rei d’Aragó li digué que hi tornés quan hagués passat una estona.