100 moments estel·lars de la medicina

15 / 100
CAMES I BRAÇOS ORTOPÈDICS
AMBROISE PARÉ MILLORA LES TÈCNIQUES QUIRÚRGIQUES I PROPOSA L’ÚS DE PRÒTESIS PER ALS AMPUTATS
(SEGLE XVI)

Ambroise Paré (1510-1590) és considerat com la principal figura quirúrgica del segle XVI i el pare de la cirurgia francesa.

Començà la seva carrera professional el 1532 com a aprenent d’un barber-cirurgià parisenc. El gremi de cirurgians-barbers tenia molt poc prestigi i estava format per professionals que, a més de tallar cabells, feien sagnies, frenaven hemorràgies, curaven ferides i arrencaven queixals. Se’ls anomenava també cirurgians de bata curta, per distingir-los dels cirurgians de bata llarga que sabien llatí i grec, diagnosticaven i s’encarregaven de les tasques acadèmiques. Aquests últims pertanyien a la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, la primera associació de cirurgians professionals de França, fundada en el segle XIII.

A partir del 1536 va treballar com a cirurgià de l’exèrcit. Va fer el seu primer descobriment en la curació de les ferides de bala. Les armes de foc, acabades de desenvolupar, tenien molt poc abast, de manera que es disparaven a curta distància i produïen grans cremades per la pólvora. El tractament que se’ls aplicava fins llavors era cauteritzar les lesions amb oli bullent, la qual cosa en moltes ocasions provocava la mort del malferit i els que sobrevivien solien agonitzar per les ferides inflamades. Però un dia en què Paré no disposava d’oli, va utilitzar una antiga recepta romana amb oli de roses, clara d’ou i trementina, i veié que l’endemà les ferides començaven a cicatritzar.

Durant la seva estada a l’exèrcit, va haver de tractar molts soldats que patien amputacions. Amb l’ajuda de fabricants d’armadures, va dissenyar aparells ortopèdics i pròtesis de ferro per a mans, braços, cames i ulls. La majoria d’aquests aparells tenien una funció cosmètica.

Paré ha passat a la història per un membre artificial molt semblant a alguns que es desenvolupen avui: la mà de ferro de dits mòbils i canell articulat del cavaller alemany Götz von Berlichingen, al qual es donà el sobrenom Mà de Ferro. En aquesta pròtesi, el polze es mantenia rígid mentre la resta dels dits podien reproduir la majoria dels moviments de la mà.

El 1545, va publicar el tractat Mètode de tractar les ferides causades per arcabussos i altres bastons de foc, que després va ser traduït a llengües diverses. N’aparegué la segona edició el 1553. L’any 1564 va publicar una monumental obra de cirurgia, els Dix livres de la chirurgie. La primera part contenia “Anatomia” i “Fisiologia” i la segona, “Cirurgia”. S’hi descrivien moltes tècniques quirúrgiques, i una de les més significatives era l’ús de lligadures de les artèries per evitar les hemorràgies en les amputacions. El 1575 va editar un recull de les seves obres, que després es va reimprimir unes quantes vegades i es va traduir a l’anglès, alemany i neerlandès.

El 1561, la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, deixant de banda els seus estatuts, va rebre al seu si Paré i li va atorgar el grau de Mestre en Cirurgia.

L’any 1584, quan Paré tenia 74 anys, l’Escola de Medicina de la Universitat de París, en consideració dels seus mèrits, li concedí el bonet de Doctor en Medicina.

16 / 100
MEDICINA I ALQUÍMIA
PARACELS FORMULA LES SEVES TEORIES SOBRE LA MALALTIA I LES MEDECINES
(1530)

Paracels, el veritable nom del qual era Theophrastus Bombastus von Hohenheim, va ser un metge nascut a Suïssa l’any 1493 que, a causa de les seves concepcions sobre la naturalesa de la malaltia i les pràctiques terapèutiques per combatre-la, va sacsejar la medicina del seu temps. Les seves idees controvertides van dividir la comunitat mèdica en detractors molt crítics i seguidors apassionats.

Format a diverses universitats, com les de Bolonya, Viena o Ferrara, exercí la medicina d’una manera gairebé sempre ambulant, amb pocs períodes d’estabilitat. El nucli de la seva doctrina es va compendiar en la seva obra Paragranum, apareguda l’any 1530 i en la qual establia quatre pilars bàsics per bastir una nova medicina: la filosofia (ciència de la naturalesa), l’astronomia (influència dels cossos celestes i la meteorologia sobre l’ésser humà), l’alquímia (preparació de medicines) i la virtut (entesa com capacitat curativa dels metges).

Amb un pensament imbuït de les idees neoplatòniques de l’època, propugnava que per assolir el veritable coneixement s’ha de partir del que és visible i constatable per arribar a les forces ocultes que regulen la naturalesa exacta de tot. Era partidari de l’anomenada doctrina de les signatures, que estableix la influència de les constel·lacions celestes sobre el cos humà. Rebutjava l’autoritat d’Hipocràtes i Galè en atorgar a cada malaltia un origen específic concret i bandejar la teoria del desequilibri dels humors del cos.

Creia en la força dels poders curatius de la natura, que marcava els camins que havia de seguir l’organisme per restablir la salut. La natura actuava com a “metge interior” i el metge real era un agent extern que havia de comunicar-se amb aquests poders per establir la teràpia més adequada. On actua la natura, el metge ha de contribuir perquè hi faci el seu curs. El metge havia d’aplicar els seus coneixements només quan el “metge intern” havia sucumbit a la força que desencadenava la malaltia. Sostenia, també, que per a cada malaltia existeix, per voluntat divina, un remei concret i que cada dolença ve determinada per un conjunt específic de forces propiciatòries.

Proclamava que a la natura hi ha tres principis fonamentals: el sofre, allò que és combustible; la sal, tot allò que podem considerar com a fix, el que queda després de la combustió o la destil·lació, i, finalment, el mercuri, allò volàtil no alterat per l’escalfament i que s’allibera en forma de fum. Tots tres no els hem de considerar com a cossos simples, sinó com a principis constitutius de la mateixa natura.

Paracels, en un període de la seva vida, havia estat en contacte amb la indústria minera; era coneixedor de molts dels minerals que s’hi explotaven i també coneixia els mètodes i procediments de l’alquímia. Arran d’això, va utilitzar a bastament substàncies químiques com a medicaments d’ús intern. Creia que compostos com els clorurs d’antimoni i d’or, el sulfat de coure, derivats del bismut i de l’arsènic o sals de plom actuaven com a agents alliberadors de les forces purificadores que, en restablir l’equilibri químic del cos, duien a la curació de les malalties.

17 / 100
DE HUMANI CORPORIS FABRICA
ANDREAS VESAL INICIA ELS ESTUDIS ANATÒMICS MODERNS
(1543)

Fins a principis del segle XVI, les classes de medicina es caracteritzaven per ser totalment teòriques. El professor, assegut a la seva càtedra, comentava les obres de medicina clàssiques, sobretot les del metge grec Galè, que eren llegides en veu alta per un lector. En molt poques ocasions la classe s’acompanyava d’una dissecció humana. En aquests casos, el professor es limitava, sense tocar per res el cos en dissecció i a través d’un altre assistent, a mostrar les relacions entre les descripcions anatòmiques llegides i el que presentava el cos dissecat. Això anà canviant quan molts metges van començar a practicar disseccions per si mateixos.

Va ser al nord d’Itàlia on l’estudi de l’anatomia pràctica va tenir una forta embranzida, ja que fins i tot artistes com Leonardo da Vinci i els seus contemporanis van fer nombroses disseccions d’animals i éssers humans, i van realitzar dibuixos precisos i exactes de les seves observacions. A la Universitat de Pàdua, per exemple, molts professors van començar a baixar de la seva càtedra per fer les disseccions ells mateixos. Comença, també, la tradició d’adjuntar excel·lents il·lustracions als seus tractats d’anatomia, la qual cosa els feia més comprensibles i didàctics.

El flamenc Andreas Vesal, professor a Pàdua, va ser l’anatomista més destacat d’aquella època. A través de les seves disseccions s’adonà que allò que deien els textos clàssics sobre l’anatomia humana sovint no es corresponia amb el que veien els seus propis ulls. Amb la idea de divulgar aquelles anomalies i amb la voluntat de promoure una nova visió anatòmica, va recollir les seves observacions en el llibre titulat De humani corporis fabrica, il·lustrat amb més de tres-cents gravats del dibuixant Jan Stefan van Calcar, deixeble de Ticià. El llibre, que està dividit en set parts, conté acurades descripcions anatòmiques d’ossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans dels aparells digestiu i reproductiu, cor i pulmons, cervell i òrgans dels sentits. Es tracta d’un compendi anatòmic molt superior al que fins aleshores s’havia publicat en aquesta matèria. Si bé cita freqüentment Galè, el corregeix més de dues-centes vegades, i atribueix les errades a la fidelitat descriptiva del que el metge grec havia observat en els animals i transposat als humans (“Tu, Galè, que et vas deixar enganyar per les teves mones”, li diu en el pròleg del llibre).

L’aparició de la Fabrica de Vesal marca una fita en el progrés de la medicina i de l’anatomia humana en especial. El valor històric de la Fabrica de Vesal rau en l’aportació de molts descobriments personals que enriquiren el saber anatòmic, en la claredat i la força de les descripcions, en la bellesa i destresa didàctica de les seves il·lustracions i, sobretot, en l’impuls que la seva aparició va donar als estudis anatòmics posteriors, ja més centrats en l’estudi directe del cadàver que no pas en la mera lectura dels textos clàssics.

El llibre, que consagrava Vesal com el fundador de l’anatomia moderna, va ser publicat a Basilea l’any 1543, i es va convertir en un referent dels corrents més innovadors de la medicina de l’època. Començava a imposar-se una pràctica mèdica basada en l’observació directa del cos humà i les seves malalties.

18 / 100
SEMINARIA CONTAGIORUM
GIROLAMO FRACASTORO PROCLAMA UNA TEORIA DEL CONTAGI DE LES MALALTIES INFECCIOSES
(1546)

Des de la més remota Antiguitat, les malalties infeccioses sempre han estigmatitzat els malalts que les pateixen. La por de contraure la mateixa afecció i patir-ne les conseqüències ha fet tothora mantenir una actitud de rebuig gairebé innata. L’aïllament dels malalts i la privació del contacte amb ells mateixos i qualsevol peça de roba o objecte que els pertanyi ha estat sempre una mesura de prevenció immediata.

Si bé aquesta idea del contagi ha estat present en gairebé totes les cultures al llarg de la història, no va ser fins l’any 1546 quan el metge i erudit italià Girolamo Fracastoro, amb la publicació del llibre De contagione et contagiosis morbis et eorum curatione, aportà una explicació racional dels mecanismes i la naturalesa del contagi. En aquest treball, després de descriure les malalties infeccioses conegudes fins aleshores, establia el concepte de seminaria contagiorum (“llavors vives capaces de contagiar la malaltia”) com a forma de transmissió de les malalties infeccioses.

Segons Fracastoro, el contagi es verificava per tres vies principals: per contacte directe amb els afectats, per la presència de les “llavors” de la malaltia en peces de roba o objectes dels afectats i a través de la inspiració de l’aire infectat amb els seminaria patògens.

Establí també la separació dels conceptes d’infecció com a causa i el d’epidèmia com a conseqüència i proclamà que malalties infeccioses específiques són el resultat de contagis específics.

Les autoritats sanitàries de nombrosos països, influïdes per aquestes idees, sovint, en casos de brots epidèmics, van establir i impulsar mesures anticontagionistes com les quarantenes, els aïllaments, les fumigacions o la creació de llatzerets. Mesures que no sempre van ser acceptades per tota la població afectada ni tampoc, de vegades, de forma unànime, per la mateixa comunitat mèdica. Es proposava lluitar contra unes entitats intangibles i invisibles que suposadament duien el contagi i que, sotmeses a les mesures oficials, tampoc semblava que remetessin efectivament, i causaven greus perjudicis a l’economia i la població dels indrets empestats.

Amb tot, les concepcions de Fracastoro van prevaldre majoritàriament entre la classe mèdica fins ben entrat el segle XIX, quan es va desenvolupar la teoria dels gèrmens com a possibles agents de la transmissió infecciosa. Una circumstància que ha dut alguns historiadors de la medicina a considerar Girolamo Fracastoro com el pare de l’epidemiologia moderna.

19 / 100
CIRCULACIÓ MENOR
MIQUEL SERVET DESCOBREIX LA CIRCULACIÓ PULMONAR DE LA SANG
(1553)

Els mecanismes de la circulació de la sang van ser totalment desconeguts durant molt de temps. Evidentment es coneixia el batec del cor, però no se sabia a quina raó obeïa. De fet, tampoc es coneixia la relació que existia entre la sang i el cor, òrgan al qual s’atribuïa un paper més aviat relacionat amb els afers espirituals i emocionals. Malgrat les observacions de cossos dissecats, les idees fisiològiques relacionades amb la sang i la seva circulació eren confuses i errònies. S’havia arribat a la conclusió que les artèries només contenien aire i que l’òrgan que produïa la sang i la distribuïa a la resta de l’organisme era el fetge.

Galè va arribar, però, a demostrar que el cor era una massa muscular que bombejava sang i que les artèries la transportaven. Malgrat això, insistí que el fetge era l’òrgan de producció sanguínia, sense arribar a concebre una veritable noció de circulació de la sang.

El metge aragonès Miquel Servet, dut per un pregon sentiment religiós i una lectura aprofundida de la Bíblia, estava convençut que la sang era la part del cos per la qual Déu es comunicava més directament amb la naturalesa humana. Això el dugué a reflexionar sobre el moviment corporal de la sang i, de retruc, a evocar les seves classes d’anatomia a París, on havia estat company de classe de Vesal. Amb aquests coneixements del cos humà, arribà a concloure que la sang és transmesa de la part dreta del cor a l’esquerra a través d’un llarg recorregut pels pulmons, on es purifica i esdevé vermella. Desmentia així el precepte galènic que afirmava que aquest pas es feia a través de diminuts porus de la paret o septe que separa aurícules i ventricles esquerres i drets. Quedava així establerta la circulació pulmonar o menor.

Atesa la visió religiosa de la natura que sostenia el nostre protagonista, no ens ha d’estranyar que aquestes idees sobre la circulació de la sang apareguessin publicades en el seu treball teològic Christianismi restitutio (1553). Un llibre en què Servet també posava en dubte la Trinitat i on advocava per evitar el baptisme dels nadons per rebre’l a una edat més adulta. Aquestes idees no agradaren gens ni a catòlics ni a protestants, que el consideraren un heretge. La seva fermesa en aquestes conviccions el dugué, finalment, sentenciat per Calví, a la foguera, juntament amb els seus llibres. Poc després, els metges Realdo Colombo i Valverde de Amusco, amb aportacions pròpies, van difondre per tot Europa les seves idees fisiològiques.

L’any 1924, gràcies a la tesi doctoral d’un estudiant egipci, es va saber que un metge de Damasc, Ibn an-Nafís, havia descrit perfectament el mecanisme de la circulació pulmonar de la sang tres segles abans que Servet. Però això no va desmerèixer el mèrit del nostre home. La sang, però també el foc, van forjar-li una fama de pedra picada que encara perdura.

20 / 100
EL TABAC COM A MEDICINA
EL METGE FRANCISCO HERNÁNDEZ, INTRODUCTOR DE LA PLANTA DEL TABAC A ESPANYA
(1558)

L’ús de tabac per a finalitats religioses i mèdiques estava molt estès pel continent americà abans de l’arribada de Colom el 1492. Probablement el primer introductor de la nova planta a Espanya va ser fra Román Pané, acompanyant de Colom en el seu viatge, que el 1518 envià un informe a Carles V detallant les virtuts medicinals del tabac, així com les primeres llavors, que l’emperador va manar cultivar. Però la majoria d’autors coincideixen a assenyalar Francisco Hernández, metge de cambra de Felip II, com a introductor de la planta a Espanya el 1558, en tornar del viatge d’estudi dels productes de Mèxic que li havia encarregat el sobirà.

En la ràpida difusió del tabac en el segle XVI hi jugaren un paper determinant les virtuts que li atribuïen. L’iniciador del corrent mèdic i científic al voltant del tabac fou Nicolás Monardes, que escrigué La historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1565-1574), editat a Sevilla el 1580. El tabac arribà a convertir-se en el gran remei casolà i el venien els apotecaris, fet que portà a anomenar-lo “panacea antàrtica” o “vulnerària de les Índies”. En el segle XVII el seu conreu ja era universal.

El gran pas per a la difusió del tabac per tot el món seria la seva acceptació per part de la noblesa i les corts europees. El 1560 l’ambaixador francès a Lisboa, Jean Nicot, envià a la seva sobirana Caterina de Mèdici unes fulles de tabac moltes (rapè), per tal d’alleujar les seves migranyes. La reina es convertí en activa propagadora de l’ús del rapè, comptant amb la col·laboració del gran prior Francisco de Lorena. Tan gran seria la influència d’aquests tres personatges que del primer se’n deriva el nom al gènere de la plata en la classificació botànica (Nicotiana) i dels altres dos personatges el tabac prengué els noms amb què se’l coneixia aleshores: “herba de la reina” o “caterinària” i “herba del prior”. El tabac fou introduït a Itàlia pel cardenal Prospero Santacroce, procedent de Lisboa, i un altre cardenal, Tornabona, el conrearia a Roma, motius pels quals en aquest país el tabac fou anomenat “herba de Santacroce” i “herba de Tornabona”.

El 1624, Urbà VIII dictà a Sevilla una butlla on s’excomunicava els que prenguessin tabac en els llocs sagrats. La Inquisició espanyola establí que només el dimoni podia conferir a l’home la facultat d’expulsar fum per la boca, amb la qual cosa qui fumava podia ser acusat de pacte amb el diable. No obstant això, Espanya fou el primer país que gravà fiscalment la importació del tabac l’any 1611, i les Corts decidiren que la Hisenda Pública es fes càrrec de la comercialització.

Aproximadament a partir del 1830 es dugueren a terme els primers treballs dedicats a les conseqüències negatives del tabac per a la salut, encara que es tractava de treballs a mig camí entre l’afany moralitzador i l’evidència científica. No fou fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX que es realitzaren els primers estudis científics concloents sobre els riscos del tabaquisme per a la salut.

El 21 de maig del 2003, a la 56a Assemblea Mundial de la Salut, els 192 estats membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) van adoptar per unanimitat el primer tractat mundial de salut pública, el Conveni marc per al control del tabac. Aquest és el primer instrument jurídic dissenyat per reduir les defuncions i malalties relacionades amb el tabac a tot el món.

21 / 100
DE MOTU CORDIS
WILLIAM HARVEY DESCRIU LA CIRCULACIÓ MAJOR DE LA SANG
(1628)

Com ja hem vist quan hem parlat de Servet, el mecanisme de la circulació de la sang pel cos dels animals va ser llargament desconegut durant segles. Si bé el metge aragonès va llançar la idea de la circulació pulmonar o menor, faltava encara aclarir si hi havia una circulació per tot el cos, circulació major, i, en cas afirmatiu, explicar com es produïa.

Les idees de Galè en el segle XVII encara dominaven el pensament mèdic i tenien una gran ascendència en qualsevol interpretació anatòmica o fisiològica del cos humà. Amb tot, l’empirisme de l’època i el sorgiment de noves concepcions en la ciència en general van acabar imposant-se de mica en mica en tota la pràctica mèdica. El cas de la circulació de la sang i els mecanismes que la regulen són un exemple d’aquest canvi de visió metodològica.

En aquest sentit, el metge anglès William Harvey, observador pacient, havia contemplat que en una hora el cor era capaç de bombejar una quantitat de sang que pesava tres cops més que el pes mitjà d’un home. No podia ser que tota aquella sang vingués del fetge com es creia aleshores. Va calcular que aquesta víscera havia de fabricar dos-cents cinquanta litres de sang per hora perquè el cos funcionés. Era una quantitat exagerada. Això li va donar peu a pensar que el que realment passava era que el líquid hemàtic circulava per tot el cos. La sang que sortia del cor hi havia de tornar. Si no els números no quadraven.

Observant l’anatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles eren unidireccionals. Estudià, també, les vàlvules de les venes i confirmà que també eren unidireccionals. Aquests fets donaven indicis que la sang sortia del cor per les artèries i que hi tornava a través de les venes. Les vàlvules eren els mecanismes que impedien que el moviment canviés de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només s’inflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només s’inflaven del la banda més allunyada del cor.

Amb totes aquestes observacions i proves, Harvey va arribar al convenciment que la sang recorria un circuit per artèries i venes. En no utilitzar microscopi en les seves observacions, no va poder establir l’existència de capil·lars, que li haurien permès establir la connexió entre vasos sanguinis. Amb tot, l’any 1628, va publicar el seu llibre De motu cordis et sanguinis, on recollia totes les seves idees i establia el principi de la circulació major de la sang. Aquesta obra no va ser ben rebuda per la comunitat científica contemporània. Les idees de Harvey van ser considerades errònies i extravagants. Es diu que les seves idees li van valdre el sobrenom de Circulator, no per la qüestió de la circulació de la sang, sinó perquè era el nom llatí amb què es designava aleshores els xarlatans de fira.

Malgrat tot, les idees de Harvey van acabar imposant-se a mesura que nous descobriments anatòmics i fisiològics van anar corroborant-les. El mèrit del seu treball no residia tan sols en el descobriment en si, sinó que era remarcable el mètode utilitzat. Es combinaven observacions, experiments, mesures i hipòtesis per arribar a la seva doctrina. Es tractava d’aplicar a l’estudi fisiològic l’esperit de l’època que tenia en l’observació, l’experimentació i la quantificació matemàtica els bastions principals. Harvey, com Vesal en el camp de l’anatomia, va representar una fita històrica en la comprensió del funcionament del cos humà, i va posar les bases d’un coneixement fisiològic que encara tenia molt de camí per córrer.