100 moments estel·lars de la medicina

07 / 100
OBRIR LA TRÀQUEA
ASCLEPÍADES DE BITÍNIA DESCRIU PER PRIMER COP LA PRÀCTICA DE LA TRAQUEOTOMIA
(SEGLE I aC)

Encara que es troben referències a la pràctica de la traqueotomia en els tractats mèdics més antics, com el Rig Veda (2000 aC) i el Papir Ebers, egipci (1500 aC), fou el cirurgià grec Asclepíades de Bitínia (segle I aC) el primer que va descriure aquesta pràctica.

El metge Areteu de Capadòcia (segle I dC) confirma en els seus escrits Terapèutica de les malalties agudes el treball d’Asclepíades, però afirmava que les ferides del cartílag traqueal no eren capaces de curar-se. Més endavant, Celi Aurelià (segle V dC) va condemnar el procediment, el qual considerava irresponsable i bàrbar.

A Europa, a l’edat mitjana, encara que el procediment estava descrit de manera detallada, no s’efectuava pel risc que implicava i per la creença antiga que la ferida no es podria curar, la qual cosa representava un risc de descrèdit per al metge.

No és fins a partir del segle XVI que es troben novament referències a la traqueotomia. El 1546, el metge Antoni Musa Brassavola deixa constància de la pràctica reeixida de la traqueotomia a un pacient, sense patir, per tant, cap descrèdit professional. L’any 1620, Nicolas Habicot publicà a París un tractat sobre la traqueotomia de 108 pàgines.

El cirurgià alemany Lorenz Heister fou qui encunyà el terme traqueotomia en el seu manual de cirurgia publicat el 1718. Uns anys després, el 1770, George Martin introduí la doble cànula amb l’objectiu de facilitar la neteja i estalviar els nombrosos canvis.

Cap als anys trenta del segle XIX, la traqueotomia ja era acceptada i utilitzada en cas de vida o mort, però no tots els casos es realitzaven amb èxit. El metge francès Armand Trousseau va practicar 200 procediments, en els quals només una quarta part dels pacients va sobreviure. El 1837, Curling va esmentar l’ús de la traqueotomia en problemes associats amb tètanus, com laringoespasme i disfunció dels músculs respiratoris, encara que mai no va realitzar aquest procediment. Durant la Guerra Civil Americana (1861-1865), la traqueotomia va ser utilitzada per la Unió de Metges de l’Armada per alleujar els problemes de ventilació causats per ferides d’armes de foc al cap i al coll.

A mesura que aquest procediment es realitzava, es van desenvolupar diverses tècniques per millorar-lo i es va indicar cada vegada amb més freqüència també per al tractament de malalties, com la diftèria, la tuberculosi o la sífilis.

08 / 100
PLANTES MEDICINALS
DIOSCÒRIDES PEDACI ESCRIU DE MATERIA MEDICA
(SEGLE I)

El coneixement de les plantes com a recurs per guarir les malalties es remunta a la nit dels temps. Els assajos amb les virtuts curatives de diferents espècies vegetals degué ser una pràctica habitual, els resultats dels quals es transmeteren d’una generació a l’altra, i constituïren un arsenal d’informació que ha arribat fins als nostres dies.

Probablement una de les primeres recopilacions d’aquests coneixements la trobem a l’obra De materia medica, de Dioscòrides Pedaci, metge grec que viatja per tota la Mediterrània oriental acompanyant les legions romanes, cosa que el posà en contacte amb les pràctiques mèdiques de molts pobles, i en recollí les fórmules i preparats terapèutics.

Aquest llibre, en el qual se citen més de mil drogues naturals amb virtuts medicinals, profusament traduït, va esdevenir un referent constant per a generacions de metges i sanitaris en general durant més de mil cinc-cents anys.

L’obra estava constituïda per diverses parts o llibres independents. El primer estava dedicat a les plantes que produïen olis aromàtics i als ungüents que s’hi feien. El segon, als animals, als productes lactis i als cereals. El tercer i el quart parlaven d’altres herbes, llavors i rels, mentre que el cinquè era dedicat als vins i a alguns minerals. En traduccions posteriors s’hi afegí un sisè llibre que parlava dels verins. El text no es limitava a un repertori de principis actius, sinó que també incloïa consells per a la preparació i dosificació dels remeis proposats i sobre els tractaments de malalties concretes.

L’anomenada del llibre el va fer popular. Se’n van fer moltes transcripcions, algunes de les quals bellament il·lustrades, i el text va ser present en molts obradors de moltes generacions d’apotecaris d’arreu.

El primer exemplar d’una traducció llatina va aparèixer l’any 1478 i durant el segle XVI es van arribar a fer 49 reimpressions d’una mateixa traducció llatina. El text va entrar en el món acadèmic i va esdevenir una referència bàsica de la botànica mèdica de les facultats de medicina europees fins ben entrat el segle XVIII.

Molts herbolaris i partidaris de la medicina natural continuen considerant Dioscòrides, amb totes les actualitzacions necessàries, un referent útil en l’elaboració de remeis naturals, cosa que posa de manifest la vigència dels principis curatius d’origen vegetal com a agents terapèutics que cal tenir en compte.

I és que el nostre naturalista, guiat per l’experiència i la pràctica quotidiana, apuntà ja en el seu temps tota una sèrie de virtuts medicinals de moltes plantes de les quals s’ha provat l’efectivitat i estan científicament documentades. Tot un exemple de la importància de la saviesa popular.

09 / 100
METHODO MEDENDI
GALÈ ES CONVERTEIX EN EL REFERENT MÈDIC A OCCIDENT DURANT MÉS DE QUINZE SEGLES
(SEGLE II)

Galè de Pèrgam va ser un metge grec que, juntament amb Hipòcrates de Cos, va constituir el referent més significatiu de l’antiguitat. Va ser un autor molt prolífic que va escriure sobre tots els temes que abastaven els coneixements mèdics de la seva època. D’aquests escrits només en coneixem una part, uns quants centenars —dels quals destaca l’anomenat Methodo medendi (sobre l’art de la curació)—, però prou remarcables per comprendre la capacitat de l’autor com a metge i la transcendència que van arribar a tenir en la pràctica mèdica posterior.

Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.

Els procediments de Galè s’inspiraven en les idees finalistes de tall aristotèlic que impregnaven les concepcions naturalistes del moment. Proclamava que la natura havia creat totes les parts de l’organisme de la manera més pràctica possible: totes les estructures del cos s’havien creat per a una finalitat coneguda i intel·ligible. D’aquesta manera s’explicava l’estreta correlació que atorgava a l’anatomia d’un òrgan i la seva funció.

Per identificar aquestes relacions, el nostre metge realitzà nombroses disseccions. Les hagué de fer, bàsicament, amb animals, sobretot amb porcs i simis, ja que a l’època les disseccions de cossos humans no eren permeses. Aquesta limitació va causar que a l’hora de transposar les observacions i resultats obtinguts amb els animals als éssers humans fes algunes interpretacions errònies. Amb tot, amb els seus treballs aconseguí realitzar una descripció dels músculs i dels ossos humans força reeixida, així com aclarir algunes controvèrsies vigents fins aleshores, com ara la definició del camp de funcionament d’alguns nervis fins llavors poc coneguda o la distinció entre sang venosa i sang arterial.

Galè va fer també importants aportacions a la farmacopea mèdica. En les seves obres s’hi recull gairebé mig miler de descripcions de medicaments d’origen vegetal, animal i mineral, així com nombroses fórmules per a fàrmacs compostos. Tot un arsenal terapèutic que va ser ben vàlid fins al segle XVI, quan les idees de Paracels van començar a posar-lo en entredit.

D’alguna manera podem concloure que l’obra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de l’antiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a l’àrab i el llatí. L’autoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.

10 / 100
ELS METGES MIRACULOSOS
SANT COSME I SANT DAMIÀ
(SEGLES III-IV)

Els Sants Metges Cosme i Damià van ser els patrons dels metges, cirurgians, apotecaris i barbers. També es van convertir en patrons dels hospitals i es van crear confraries sota la protecció dels Sants.

Van encapçalar el grup de sants sanadors, aquells als quals s’invocava per a la curació de diferents malalties, com sant Roc per a les nafres, santa Apol·lònia per als mals de queixal, sant Antoni per a l’ergotisme, sant Blai per al mal de coll, santa Àgueda per a les malalties de la mama i santa Llúcia per als problemes de la vista.

Cosme i Damià eren dos germans bessons, nascuts a Aràbia en el segle III dC. Van perdre el seu pare quan eren petits i la seva mare els va educar en la fe cristiana. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, “es van dedicar a l’art de la medicina i, ajudats per l’Esperit Sant, van adquirir una habilitat i una competència tals en l’exercici de la seva professió que aconseguien curar les malalties, fossin les que fossin, no només a les persones, sinó també als animals“.

Els germans van viure en temps de l’emperador Dioclecià (c. 245-313), que l’any 303 decretà la persecució dels cristians i d’altres sectes que no acceptaven l’absolutisme teocràtic de l’Imperi. En la persecució els dos bessons i els seus tres germans petits, Àntim, Lleonci i Euprepi, van ser capturats, torturats, condemnats, crucificats, apedregats i, finalment, decapitats.

Després de morts van obrar miracles i, entre els més famosos, s’expliquen el trasplantament d’una cama que van realitzar els germans. Segons explica la Llegenda àuria, el diaca Justinià es trobava a la vora de la mort a causa d’una greu isquèmia en una de les seves cames i va resar als Sants demanant la curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del seu llit, portant instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i vestint una túnica i una capa. Van amputar la cama malalta al diaca i van unir al monyó la cama d’un home “moro” que havia mort aquell dia. En despertar, Justinià va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia, encara que era negra. Va anar al cementiri, on, amb l’ajuda de diverses persones, va obrir la tomba i va trobar el cos d’un home negre sense una cama i al seu costat la seva cama malalta.

En una altra versió del miracle, que ha estat a bastament representada en obres d’art, es veu el donant viu amb la cama amputada estirat a terra al costat del llit del malalt.

11 / 100
EL CÀNON DE LA MEDICINA
AVICENNA PROMULGA LES LLEIS DE LA MEDICINA QUE PREVALDRAN FINS AL RENAIXEMENT
(SEGLE XI)

Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en l’estudi de l’Alcorà —a deu anys ja se’l sabia de memòria—, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, l’astronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en l’accés a les fonts de coneixement. Després d’una vida d’estudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina, obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.

En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures d’higiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on s’hi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.

Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. S’estableix que la tuberculosi era contagiosa i s’insinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en l’aire i en l’aigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon s’hi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de l’ull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a l’època. Fruit d’una gran capacitat d’observació, també s’hi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. S’hi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.

El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a l’època del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon, a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits d’alimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una “higiene” mental, una actitud, una manera d’entendre el món que no fos bel·ligerant amb l’equilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon d’Avicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, l’art de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.

12 / 100
UNA FIGURA DE LLEGENDA
ARNAU DE VILANOVA, EL METGE MÉS DESTACAT DE LA SEVA ÈPOCA
(SEGLE XIII)

Arnau de Vilanova nasqué cap al 1240, encara que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement. Alguns autors consideren que nasqué a València, mentre que d’altres, arran de la descoberta d’un document medieval de l’any 1400, creuen que el seu lloc de naixement fou Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Morí prop de Gènova l’any 1311.

Es traslladà a Barcelona, on estudià teologia, i posteriorment es mudà a Montpeller (que llavors formava part de la Corona d’Aragó), on estudià medicina. Cap al 1280 fou ja un metge de prestigi. A partir de 1281, fou el metge del rei Pere el Gran. Més tard ho serà dels reis Alfons el Franc i de Jaume el Just. Des del 1290 fins al 1299, fou professor a l’Escola de Medicina de Montpeller, on havia estudiat.

L’any 1299 fou ambaixador a París del rei Jaume II el Just. En aquesta ciutat hi exposà les seves idees sobre la necessitat de reforma de l’Església (Tractat sobre el temps en què ha de venir l’Anticrist). Els seus plantejaments coincidien i fonamentaven els dels beguins, grups de laics que feien vida monàstica sense vots religiosos. Les seves idees foren considerades herètiques, la qual cosa li comportà problemes fins a la mort.

Va escriure més de setanta obres de medicina teòrica i pràctica de les quals es troben traduccions al llatí i a l’àrab. La seva obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum és un règim de vida per conservar la salut del rei Jaume II, que fou traduït al català en vida de l’autor. Va traduir o adaptar de l’àrab diverses obres mèdiques d’Abu-s-Salt, Avicenna, Hipòcrates i Galè. Es mostrà seguidor del galenisme però amb les seves pròpies interpretacions. Introduí l’obra de Galè a l’Escola de Montpeller i d’aquesta manera transformà l’ensenyament de medicina.

La seva gran fama com a metge va comportar que durant segles se li atribuïssin obres anònimes o escrites per altres autors menys coneguts, no solament de medicina, sinó també d’altres matèries, com l’oniromància, l’agronomia o l’alquímia.

13 / 100
VEURE-HI BÉ
LES ULLERES, UN INVENT REVOLUCIONARI DE L’EDAT MITJANA
(SEGLE XIII)

Encara que la naturalesa de la llum fou pràcticament desconeguda fins a èpoques molt recents, l’estudi de l’òptica és molt antic. Les lleis de la reflexió es coneixien ja en el segle IV aC, i en el segle II dC Ptolemeu va reconèixer que la refracció de la llum estava regida per una llei definida, encara que la seva naturalesa exacta no es va conèixer fins mil cinc-cents anys després.

Existeixen referències a la correcció dels defectes visuals amb vidres simples en jeroglífics egipcis del segle V aC i també en textos romans. El segle I dC, Sèneca va observar que a través d’un got d’aigua podia enfocar millor les lletres petites i l’emperador Neró es mirava les batalles de gladiadors a través d’una maragda.

En el segle X l’astrònom, matemàtic i físic àrab Abu-Alí al-Hàssan ibn al-Hàssan, conegut a Occident amb el nom d’Alhazen, estava familiaritzat amb les propietats no sols de les lents i els miralls plans, sinó també dels miralls esfèrics i parabòlics.

Alhazen va escriure el seu Llibre d’òptica (Kitab al-Manazir), un tractat en set volums, potser un dels més importants en la història de la física. Hi va detallar experiments sobre la naturalesa de la llum. Entre d’altres, va explicar com la llum es divideix en diferents colors, com es reflecteix en els miralls i com canvia de direcció en passar d’un medi a un altre. També va estudiar la percepció visual i va descriure l’ull amb molta exactitud.

Robert Grosseteste (1175-1253) i el seu deixeble Roger Bacon (1214-1292) foren influïts per l’obra d’Alhazen, que fou traduïda en el segle XIII al llatí, i arribà a Occident. Encara que Bacon va fer experiments amb lents convexes per corregir els defectes de la visió, no es coneix que arribés a dur-ho a la pràctica.

Malgrat que la invenció de les ulleres se situa cap a l’any 1286, no es coneix qui en fou l’inventor. Cap a principis del segle XIV, la seva fabricació estava ben assentada a Venècia.

Les primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans amb dificultats per veure-hi de prop. El 1451, l’erudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar l’ús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure-hi de lluny.

En el segle XV, amb la invenció de la impremta, es va incrementar la demanda d’ulleres, i cap al 1629 era prou gran perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants d’ulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap al 1760. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar l’ús de lents cilíndriques per a la correcció de l’astigmatisme.

14 / 100
ART ANATÒMIC
LEONARDO DA VINCI REPRESENTA EL COS HUMÀ AMB DIBUIXOS INIGUALABLES
(SEGLE XV)

Els dibuixos anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) són el resultat dels seus estudis de l’anatomia humana. Després d’investigar amb restes de tota mena d’animals (porcs, micos, gossos...), el 1489, durant la seva estada a Milà, a la cort de Lluís Maria Sforza, començà a estudiar el cos humà.

Diverses investigacions indiquen que va dissecar al voltant d’uns trenta cossos humans, encara que es desconeix com els va aconseguir. Aquests estudis de l’anatomia li serviren també per donar forma als cossos de les figures de les seves pintures.

Els seus dibuixos són clars, exactes i de gran bellesa, la qual cosa es deu a la pràctica de la dissecció que Leonardo realitza de manera sistemàtica. És possible que altres artistes del Quattrocento, com el seu mestre Andrea del Verrocchio o Antonio Pollaiuolo, ja haguessin practicat algunes disseccions però de forma esporàdica.

En l’àmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada l’apèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, l’estructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.

Leonardo dedicà més de vint anys als seus quaderns de dibuixos, fins a l’any 1510, en què completà els estudis. Desenvolupà diversos mètodes per a una il·lustració precisa, que encara avui són vigents. Així, per exemple, recomanava representar una part del cos des de l’interior cap a l’exterior, dibuixant, en el cas d’una extremitat, primer els ossos, després les articulacions i els lligaments, els músculs i els tendons, els nervis i vasos sanguinis i, finalment, la pell.

És també el primer a concebre la idea de “l’home de vidre”. En els seus dibuixos plantejava un home amb el tronc transparent, per tal de poder observar-ne els òrgans interns. D’aquesta manera, es podien veure els vasos sanguinis complets o les diferents capes del crani, i això feia que els cadàvers dibuixats cobressin vida.

En morir Leonardo el 1519, els seus quaderns amb els dibuixos anatòmics els va heretar el seu deixeble Francesco Melzi. A finals del segle XVII van arribar a Anglaterra, on van passar a formar part de la Col·lecció Reial.