Czytaj książkę: «Transformacions»
TRANSFORMACIONS
LITERATURA I CANVI SOCIOCULTURAL
DELS ANYS SETANTA ENÇÀ
Maria Muntaner, Mercè Picornell,
Margalida Pons, Josep Antoni Reynés, eds.
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquest estudi forma part dels resultats del projecte d’investigació FFI2009-07086, finançat pel ministerio de ciencia e innovación.
Amb el suport de
 | Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. |
© Dels textos: els autors, 2010
© D’aquesta edició: universitat de valència, 2010
Coordinació editorial: maite simon
Correcció, fotocomposició i maquetació: communico c.B.
Coberta:
Il·lustració: «Hand made», de sara gibert (Neon de Suro, 1979)
Disseny: celso Hernández de la figuera
Realització ePub: produccioneditorial.com
ISBN: 978-84-370-7838-0
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÈDITS
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
I. EL MARC CATALÀ
NO ERA AIXÒ: LATÈNCIA I EPIFENOMEN DE LA TRANSICIÓ
«AQUELLA ESTRANYA NEUROSI COL ·LECTIVA» CRISI I CONTINUÏTATS EN LA CULTURA CATALANA EN EL VÈRTEX 1969/1970
EL REGIONALISME INSTRUMENTAL: FRANQUISME I CATALANISME ENTRE EL TARDOFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
DEL JO AL NOSALTRES: TESTIMONIS DEL FEMINISME CATALÀ DURANT LA TRANSICIÓ
II. EL MARC IBÈRIC
PARATEXT I NACIÓ. LECTURA COM PARATIVA D’ALLÒ NACIONAL EN ELS PRÒLEGS DE LA HISTORIOGRAFIA LITERÀRIA IBÈRICA DE L’ÚLTIM QUART DEL SEGLE XX
POESÍA PORTUGUESA: LA TRADICIÓN DE LA AVENTURA EN EL DESPUÉS DE LAS VANGUARDIAS
ENTRE MOLOCH I FRANCO. L’APOSTA PER LA VIOLÈNCIA EN L’ESPANYA DEL CANVI POLÍTIC*
O MOVIMENTO DE CONSECUÇ ÃO DUM ES PAÇO PÚBLICO DE PARTICI PAÇ ÃO CIDAD Ã COMO MOTOR DA REFUNDAÇ ÃO DO SISTEMA TEATRAL GALEGO NA DÉCADA DE SETENTA
III. LITERATURA EN TRANSICIÓ
DONA I SOCIETAT: LA DENÚNCIA EN ELS RELATS BREUS DE CARME RIERA, M. ANTÒNIA OLIVER I ISABEL-CLARA SIMÓ
LA PARADOXA DE LA TRANSICIÓ: MODERNITAT CULTURAL VS FRACÀS SOCIAL. LA NOVEL·LA NEGRA DE FERRAN TORRENT
IV. ESCENOGRAFIES
LITERATURA DRAMÀTICA, CREACIÓ COL·LECTIVA I DRAMAT ÚRGIA NO-TEXTUAL A CATALUNYA (1968-1975)
LA IRRUPCIÓ DEL TEATRE DE TEXT NORD-AMERICÀ A BARCELONA EN LA TEMPORADA 1990-1991: LA FASCINACIÓ PELS MITES IANQUIS I LES TÈCNIQUES CINEMATOGRÀFIQUES
ESTRATÈGIES DE MOBILITZACIÓ I FORMES D’AUTOGESTIÓ TEATRALS EN L’ESCENA CATALANA DELS ANYS 1975 I 1976
EL TEATRE DE MANUEL MOLINS. COMBAT: UNA PRO POSTA ESTÈTICA PER A LA CONSECUCIÓ DE L’OBRA D’ART TOTAL
EL TEATRE COM A EINA DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ DELS ANYS SETANTA: PLU JA TEATRE
MARIA AURÈLIA CAPMANY I EL TEATRE DE CABARET
V. LA DIMENSIÓ SEMIÒTICA DE L’ESPAI
A LA RECERCA DE LES POSSIBILITATS EXPRESSIVES DE LA RURALIA: LA LITERATURA D’ANTONI MUS
ESPAIS TRANSGREDITS. TRANSFORMACIÓ DELS MARCS CULTURALS A LA MALLORCA DELS SETANTA
REVULSIÓ ESTÈTICA I DESURBANITZACIÓ. TERRITORI PERE JAUME
PRESENTACIÓ
Aquest llibre reuneix un conjunt de reflexions sobre la incidència de les dinàmiques de canvi social en la producció literària i les pràctiques culturals dels darrers quaranta anys. Ens situam en unes dècades en què els lligams entre literatura i política, entre consum cultural i identitat, entre adscripcions estètiques i ideologia són tan productius com conflictius i obliguen els analistes del fenomen a una mirada interdisciplinària com la que motiva la diversitat d’aproximacions que aquí compilam.[1]
Els capítols d’aquest volum són el resultat del congrés «Transformacions: literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà», celebrat a Palma els dies 1, 2 i 3 de juliol de 2009 i organitzat pel grup de recerca LiCETC (Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius) de la Universitat de les Illes Balears, amb el suport de la Càtedra Joan Ramis de Recerca, Formació i Documentació Teatral.[2] Aquest encontre, centrat en la reflexió sobre els fenòmens que il·lustren la interacció entre la literatura i els processos de canvi social i cultural, resulta una passa més en un procés de recerca que fins al moment havia donat com a resultat, en una primera fase, l’anàlisi de la narrativa experimental catalana dels anys setanta i primers vuitanta, recollida en el volum Textualisme i subversió (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). En una segona fase, aquesta recerca textual i contextual s’amplià vers una reflexió sobre la incidència de les estètiques considerades de ruptura en el marc de la cultura catalana del mateix període, que culminà amb la publicació del volum Poètiques de ruptura (Lleonard Muntaner Editor, 2008), fruit del seminari «Poètiques de ruptura. Teoria i pràctica del textualisme», celebrat a Palma els dies 13 i 14 de desembre de 2007.[3]
Als dos volums citats es partia d’una percepció del text considerat com a esdeveniment social, com a marc dinàmic on es manifesten i s’inscriuen propostes de reconfiguració del sistema literari i cultural. El que es proposa aquest nou volum és analitzar com aquest marc dinàmic que denominam textualitat interacciona amb els processos de canvi sociocultural. Així entesa, la conjunció que enllaça literatura i canvi sociocultural en el títol del llibre no pretén atorgar a la transformació el paper de «context» que representen o on s’expliquen determinats «productes» literaris i culturals. Ben al contrari, el que proposa és una anàlisi de la literatura i la cultura també com a processos dinàmics, és a dir, com a parts actives en els canvis socials i culturals que han afectat la cultura de les darreres dècades. Plantejades en aquest marc de diàleg, les diferents aportacions que es presenten a Transformacions: literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà analitzen les diferents cares d’un debat entre tradició i transformació que, en el context català del qual partim −i en els contextos espanyol, gallec i portuguès, també representats en el volum−, s’ha concretat en tensions entre llenguatges estètics, actituds intel·lectuals i programes culturals. Estudien la simultània polarització i convivència entre compromís identitari i investigació artística, teatre de text i teatre-espectacle, projectes culturals de resistència i projectes d’experimentació, política de partit i política de moviments socials en un camp d’anàlisi delimitat per la intersecció entre tres eixos conceptuals. El primer és la idea de transformació entesa com a procés complex que dialoga amb allò que en un determinat moment històric s’entén com a tradició; un procés, doncs, que per definició, hauria de rebutjar les mirades unívoques a què han estat sotmesos conceptes que han servit per concretar-ne l’anàlisi en el context hispànic, com ara el de Transició, objecte de debat en aquest volum. El segon eix és la definició del marc temporal en què se situen els productes on es manifesta el canvi, determinat per la frontera simbòlica dels anys setanta i que inclou des de l’emergència de potencialitats de canvi en el tardofranquisme fins a la consolidació o el bandejament d’aquelles dinàmiques que havien estat percebudes com a «innovadores» en la producció cultural actual. El tercer eix és el que determinen les fronteres sempre equívoques del marc cultural objecte d’estudi. En aquest sentit hem optat per partir de la literatura i la cultura catalana, però obrint-la a espais de diàleg amb altres tradicions de l’àmbit ibèric amb les quals es poden establir les pautes comparatives necessàries per a la comprensió de les dinàmiques internes de qualsevol sistema cultural.
Les seccions «El marc català» i «El marc ibèric» reuneixen estudis que analitzen les dinàmiques polítiques de canvi que determinen la percepció de la identitat catalana (Resina, Marín), el binomi canvi-continuïtat en el marc cultural (Picornell), l’entesa de la dissidència per part del règim franquista (Casanellas) i la refiguració dels discursos feministes en la Catalunya en transició (Francés). Ja des de l’àmbit literari, se’ns proposen mirades obertes a l’àmbit ibèric analitzat des de la perspectiva de les implicacions identitàries de la historiografia literària del període (Casas), de l’evolució de la poesia d’experimentació portuguesa (Cuadrado) o del teatre com a espai de participació pública en el context gallec (Biscaínho). La secció «Literatura en transició» analitza la incidència social del fet literari des de la perspectiva del gènere (Cortés) i les determinacions de fórmules narratives com la novel·la negra (Silvestre). Dins el bloc «Escenografies», centrat en la construcció de l’espai escènic, les contribucions de Gallén, Benet, Foguet, Marcillas, Soler i Toda estudien diferents facetes de les transformacions que han afectat el món teatral català. S’ocupen, així, de la incidència que hi tenen els debats sobre la textualitat, sobre la col·lectivitat de l’autoria dels discursos teatrals o sobre la influència de diferents tradicions o formes teatrals en l’evolució i l’arrelament social de la dramatúrgia catalana contemporània. Precisament alguns d’aquests debats prengueren cos en la taula rodona sobre nous llenguatges teatrals que tingué lloc el darrer dia del congrés «Transformacions», i que comptà amb la participació de Carles Batlle, Rafel Duran, Pere Fullana i Josep Pere Peyró. Finalment, les contribucions de Barceló, Muntaner i Pons, incloses a l’apartat «La dimensió semiòtica de l’espai», examinen l’escenificació de l’espai públic −entès com a llenç semiòtic que l’art pot apropiar-se i transformar− en la societat catalana dels darrers quaranta anys.
En definitiva, trobareu en aquest volum diversos plantejaments temàtics i metodològics a l’entorn de la intersecció entre transformació i cultura. Se situen, en aquesta diversitat, en el marc d’uns estudis literaris també en constant transformació, és a dir, a la recerca de noves vies per conceptualitzar la relació productiva i dinàmica entre textos i contextos, entre els marcs disciplinaris i la multiplicitat de mirades crítiques a què ens obliga l’anàlisi de la societat i la cultura contemporània que han centrat fins al moment les iniciatives del grup de recerca LiCETC .
L’equip investigador agraeix l’ajut desinteressat d’aquelles persones que han contribuït a portar a terme aquest projecte: Maria Magdalena Alomar, Xavier Barceló, Maria Antònia Bibiloni, Nicolau Dols, Martí Fons, Natalia Fuster, Elisabet Ginard, David Ginard, Martí Marín, Joan Mas, Esperança Mateu, Maria Melià, Francesc Perelló, Agnès Pons, Aina Puigserver, Jaume Reus, Jesús Revelles, Maria Isabel Ripoll, Patricia Trapero i la Fundació Pilar i Joan Miró.
[1] Aquest volum s’inscriu en el marc del projecte d’investigació «La poesia experimental catalana del període 1970-1990: discursos, representacions, recepció, infraestructures de difusió i marc sociocultural», subvencionat pel Ministeri de Ciència i Innovació (FFI 2009-07086).
[2] Aquesta selecció es complementa amb la del volum Transformacions: llenguatges teòrics i relacions interartístiques (1975-2000), publicat a la col·lecció Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, editada per Edicions UI B i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[3] Fins al moment, la recerca realitzada ha rebut les ajudes de la Càtedra Alcover-Moll Villangómez (2004-2006) i del Ministeri d’Educació i Ciència (projecte «Teoria i pràctica de la narrativa experimental catalana (1970-1985): anàlisi i estudi contextual», HUM 2006-06108).
I.
EL MARC CATALÀ
NO ERA AIXÒ: LATÈNCIA I EPIFENOMEN DE LA TRANSICIÓ
Joan Ramon Resina
Stanford University
Tot el que desitges, després de quaranta anys de repressions i de frustracions, ja no són anys de delit i d’eufòria, sinó el simple descans horitzontal en un camp de moraduix ben poblat...
Antoni Serra
Aviat els espanyols hauran viscut tant de temps en democràcia com sota el franquisme. Han passat trenta-cinc anys, o sigui dues generacions i mitja vida d’ençà de la Transició, i pot dir-se que les noves generacions en saben tant, d’aquell període, com els seus pares de la Guerra Civil i de la República. És a dir, molt poc, i aquest poc encara filtrat per una memòria precària i insegura. És un problema d’informació, però també un problema de criteri. Perquè els criteris han canviat tant com els referents polítics i com les mateixes persones. Encara més, els filtres també actuaven sobre els que es van esforçar a explicar la Transició en el moment que es produïa i van esmerçar-hi claus interpretatives pròpies de les teories amb què s’analitzaven els conflictes d’aquells anys. Teories que en aquell moment seduïen més que no explicaven, i que han resultat ser foc d’encenalls. Perquè la Transició, com la guerra o el mateix franquisme, no fou la resolució dels conflictes anteriors sinó la síntesi de la dialèctica històrica elevada a nova tesi, per dir-ho en la terminologia tan de moda aleshores. Dit sense el color sèpia, les anàlisis contemporànies no eren ni podien ser vertaders exercicis d’historització, perquè estaven amarades dels problemes que aleshores es debatien. Així, per exemple, un dels millors llibres sobre el tema, La Transició a Catalunya, que Jaume Lorés publicà el 1985, arrossegava, com tants d’altres en aquella època, una sobrevaloració del marxisme, enfront del qual el pujolisme esdevenia un catolicisme rústic d’arrel vigatana. Aquesta reducció ultrada del nacionalisme, tot i que limitada a la vessant convergent, avui és insostenible, mentre que el marxisme, la prova del cotó del progressisme d’aquells anys, anà a parar a les golfes de la història.
Amb la dictadura estructurada en un calendari que partia de l’any de la Victòria i entesa sempre com a continuació de la guerra, la Transició fou la vertadera postguerra. A aquesta època, molt més que a les dècades anteriors, que perllongaren el conflicte per altres mitjans (repressius d’una banda i resistencials de l’altra), s’aplica la constant observada per Peter Sloterdijk en els acabaments de les conteses bèl·liques, quan el balanç de les forces històriques impulsa vencedors i vençuts a avaluar les premisses culturals pròpies a la llum dels resultats obtinguts als camps de batalla. En general, diu Sloterdijk, els vencedors interpreten els resultats com una confirmació de la seva orientació, que així queda reforçada, mentre que els vençuts −en la mesura que no s’enganyen o dissimulen els seus errors amb excuses− han d’esbrinar les raons del fracàs. D’aquesta manera poden de vegades arribar a la conclusió que l’ensulsiada, no la causà únicament la superioritat militar de l’enemic sinó també febleses pròpies, la falta d’adequació de la pròpia conducta a la situació objectiva, un posicionament fatalment equivocat respecte del món (Sloterdijk, 2008: 17-18).
No hi ha cap dubte que el tradicionalisme espanyol s’afermà pregonament durant el franquisme i es consolidà en la Transició. L’arranjament polític a la mort de Franco no sols corregí la històrica dimissió de la Monarquia el 14 d’abril de 1931 sinó que enfortí la legitimitat d’uns poders reals que havien trontollat durant la República, s’havien llançat a la conquesta de l’Estat en un joc de tot o res l’estiu de 1936, i havien intentat garantir la seva permanència liquidant físicament o moral l’oposició durant quatre dècades de dictadura. L’oposició, en la mesura que encara representava els perdedors de la Guerra Civil, demostrà, tot i que en graus diferents, haver copsat la seva feblesa constitutiva, cedint al xantatge militar que imposà el continuisme amb una transició; sense ruptura, és a dir, un canvi de forma sense canviar el personal. Està per fer-se una història crítica de les forces republicanes (a Catalunya tot just s’ha encetat) escrita no pels ideòlegs del franquisme i el neofranquisme sinó amb distància i desapassionadament. Però res del que ha passat de la Transició ençà s’explica sense la revisió que necessàriament van fer els perdedors respecte de la relació entre les idees que abraçaren durant la Guerra i la situació objectiva a Espanya i al món. Només cal considerar la desaparició total i definitiva de l’anarquisme com a doctrina política (l’anarquia constitutiva de la societat catalana són figues d’un altre paner), desaparició que no s’explica ni de bon tros per la repressió, per constatar el grau de la correcció portada a terme per la societat que emergí del franquisme.
Així, doncs, retinguem la idea de la Transició com a postguerra en el sentit de cessament de les hostilitats i reorganització de la societat partint de les implicacions meditades i païdes del resultat del conflicte. Amb la mort del dictador esdevenia possible firmar una pau social que, respectant els privilegis dels guanyadors, obria una escletxa a la participació d’elements que provenien de la clandestinitat i representaven la pluralitat −política, cultural i nacional− de la societat espanyola. En aprovar-se la Constitució −que es redactà sota la tutela de l’exèrcit− es donaven per acabades les hostilitats trenta-sis anys després de la victòria de Franco. Tot i així, la Transició no fou tant la superació dels conflictes, que es mantingueren latents durant tot aquest període, com l’amnistia que s’acorda al final d’una guerra per reubicar tothom en una nova legalitat que els vençuts, en acatar-la, doten de legitimitat. Heus aquí per què la reconciliació s’imposà com a dogma i argument decisiu per extraure la concessió de legitimitat dels únics que podien atorgar-la. Aquest regust de final de conflicte, sovint barrejat amb un optimisme desmesurat respecte de la maduresa política dels espanyols, es troba en les versions més cofoies de la Transició. Per exemple, en la idea d’una oposició que sacrificà assenyadament els seus objectius en nom d’una democràcia integradora, idea expressada per Raymond Carr i Juan Pablo Fusi en un llibre en el qual les sigles ERC no apareixen al llarg glossari d’abreviacions de forces polítiques, ni el nom Tarradellas a la llista d’actors. Consignem, sense discutir-ne les implicacions, que en general els historiadors de la Transició han amagat el to social i cultural que tingué la Catalunya republicana abans del 36, condonant l’enorme dèficit democràtic que suposava suprimir-ne la memòria i donar per bona la societat sortida del franquisme com a horitzó definitiu de les ambicions de la Catalunya autònoma. En aquesta manca d’honestedat historiogràfica hi ha l’arrel intel·lectual dels malentesos que s’han succeït sense treva al voltant de les reivindicacions catalanes d’ençà de la Transició.
Que la guerra no havia acabat ben bé el 1975, i que així ho entenien sectors influents del franquisme, ho demostra la violència desfermada en el seu bàndol quan va morir Franco, una violència que, tot i que fou explicada com a manifestació d’un extremisme minoritari, en realitat tenia pregones arrels en el franquisme sociològic i un ampli ressò dins l’exèrcit i els cossos de seguretat de l’Estat, com es comprovà amb els diversos intents de fer descarrilar la reforma. Dos anys abans de la mort de Franco i fins al final dels anys setanta, les joventuts feixistes, sovint amb la complicitat de la policia, desfermaren un autèntic terrorisme, especialment a Barcelona, fent esclatar bombes en cinemes, restaurants, i associacions veïnals, incendiant llibreries i colpejant vianants per obligar-los a repetir consignes feixistes. Aquestes accions condicionaren la negociació de la pau i la redacció de la Constitució, com també les condicionà la remor de sabres que acompanyà tot aquest procés fins que va haver passat el 23-F. Dirigides per personatges de l’ala més dura del franquisme, com els generals García Rebull i Iniesta Cano, l’advocat Blas Piñar, o els anteriors ministres Utrera Molina, Girón de Velasco i Ruiz Jarabo, les joventuts feixistes portaven la provocació al carrer amb una clara voluntat de proveir el «Bunker» amb el pretext que buscava per frenar l’evolució política del règim. Per a una capa de la població espanyola el temps semblava no haver transcorregut. Quan arribà la mort biològica del dictador, els semblà una incidència inoportuna però al capdavall relativa dins el bucle d’una història que per a ells s’havia aturat el 1939.
Els diversos intents d’involucionisme d’aquells anys, tot i que fracassats en la demencial voluntat de fer anar enrere les manetes del rellotge, demostren que una part de la gran família política que configurà el franquisme havia estat víctima del miratge de l’immobilisme que ella mateixa havia escampat com a mètode més o menys eficient per monopolitzar el poder. Aquest sector estava encara immers en una història que s’havia anat descomponent fins que es convertí en una baluerna florida i polsosa per a les noves generacions. El franquisme, tal com l’entenien aquells sectors nostàlgics, representava una societat endarrerida que, per uns anys i mentre durà el prestigi de l’Eix, optà per organitzar-se sobre l’arcaisme autoritari més irracional i més bèstia. El mateix 23-F ens dóna la clau per interpretar aquesta persistència dins la cultura política de la Transició. La clau no és el concepte de desmemòria, ni tampoc el suat pacte de l’oblit. Si creiés en el valor científic de la psicoanàlisi, potser parlaria d’un inconscient col·lectiu i un trauma no superat. Des d’aquesta perspectiva, el 23-F hauria estat un retorn a l’escena primària, i així ho indicaria el fet que el capità general de València redactés un ban inspirat en el que proclamà el general Mola el juliol de 1936. Però el «¡se sienten, coño!» de Tejero tenia poc a veure amb el «¡viva la muerte!» de Millán Astray i els trets de la seva pistola reglamentària sols van fer saltar una mica de guix del sostre del Congrés dels Diputats. Cert, tots dos eren uns eixelebrats extrets d’alguna obra de Valle-Inclán. Cap d’ells tenia la més mínima possibilitat de sortir-se’n sense tenir al darrere l’astúcia freda d’un Alfonso Armada i d’un Francisco Franco, respectivament. Però Tejero, i encara més Armada, sabien la distància que hi havia de Salamanca 1936 a Madrid 1981, d’un moviment recolzat en el feixisme italoalemany a un complot que pretenia torçar el braç de l’oposició sense trencar-lo.[1] Per això, més que de regressió inconscient a l’escena del trauma, cal parlar d’estat de latència d’uns elements arcaics i en darrera instància violents que emergeixen el 23-F, però que, comprimits i folkloritzats dins aquest aspecte teatral, es reinscriuen en el nou ordre democràtic i treballen per mitjà de la legalitat. La clau de la Transició no és tant, doncs, que consolidés el franquisme sociològic alhora que desmantellava el polític, com que el mateix franquisme havia estat la precipitació en estat pur d’unes disposicions que la democràcia desplaçava transitòriament de la superfície de la vida pública a l’espera de poder reactivar-les en un ambient políticament favorable.
Carr i Fusi col·laboraven en el disseny del mite sobre la gran contribució a la democràcia que l’oposició hauria fet sacrificant el compromís de rompre incondicionalment amb el franquisme. Aquests historiadors, i com ells molts altres, aplaudien el «sacrifici», reconeixent l’alt preu que l’oposició, especialment els comunistes, hauria pagat per aquest gest assenyat i patriòtic, sense plantejar-se, però, que si la ruptura era de fet possible, aleshores calia considerar el gest com un lamentable buidatge de la democràcia. Més plausible és admetre que, per als comunistes, però no sols per a ells, sacrificar l’ideal republicà era un gest més oportunista i, en definitiva, necessari, que patriòtic. Però per entendre-ho així cal reconèixer que objectivament les possibilitats de trencament amb l’arranjament franquista eren nul·les, i encara més per desembocar en el comunisme, el futur del qual a l’Europa occidental ja era força precari, per molt que Santiago Carrillo fantasiés amb la idea d’una revolució democràtica liderada pel seu partit. Ruptura potser n’hi podia haver a Catalunya i, a tot estirar, al País Basc, però les conseqüències de l’aïllament en què s’haurien trobat els catalans s’haurien assemblat molt a les del 6 d’octubre de 1934, quan la Generalitat va secundar la sublevació socialista d’Astúries i tot el govern fou empresonat (Benet, 2000: 205). Per copsar la temperatura política a la fi del franquisme només cal fixar-se que les eleccions del 15 de juny del 1977 van guanyar-les els franquistes de la UCD arreu de l’Estat tret de Catalunya i d’Euskadi. Al conjunt de l’Estat, el PCE , suposadament la gran força d’oposició a la dictadura, obtingué vint diputats, el 10% del vot.
En tot cas, el preu pagat per l’oposició per tal d’entrar al joc polític fou més alt del que solen reconèixer els historiadors, ja que la no-ruptura no escorà el nou règim cap a la tolerància, sinó cap al foment de les conductes franquistes. Com a prova d’això sols cal considerar que dels vint-i-nou implicats en el 23-F que van rebre penes de presó, cap no la complí íntegrament, i que la trama civil mai no es va investigar. Dels vint-i-nou condemnats, setze van reincorporar-se a les forces armades o a les de seguretat i van rebre ascensos abans de jubilar-se. El que havia de ser el principal beneficiari de l’operació, el general Armada, fou condemnat a trenta anys, però va ser indultat després de complir-ne sis. El general Jaime Milans del Bosch, que va treure els tancs a València i va decretar l’estat d’excepció, fou condemnat a vint-i-sis anys i vuit mesos, però sols en va complir deu. El més visible dels colpistes i conspirador reincident, el coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina, fou qui més temps restà a la presó. Condemnat a trenta anys, obtingué el règim obert al cap de dotze i la llibertat condicional en poc menys de quinze anys. Cap dels implicats va penedir-se mai de l’atemptat contra la democràcia i alguns van implicar-hi directament el rei (Riego, 2006).
L’episodi del 23-F, el més emblemàtic de la Transició, il·lustra perfectament la latència del franquisme, que perdura molt més enllà de la seva existència oficial i es reactiva en actituds antidemocràtiques que amaren no sols l’anomenada cultura del canvi, sinó fins i tot la de l’actualitat. Si té algun sentit parlar de latència, voldria dir que la cultura espanyola ingressava a la modernitat llastada per l’arcaisme. Voldria dir que la Transició era un epifenomen, una pantalla que dissimulava la transmissió de processos perfectament caracteritzats amb el terme «sense ruptura». L’escenificació del canvi de règim obeïa la lògica amb què Tancredi, el nebot de Don Fabrizio, defensa la presa del Regne de Nàpols pels garibaldins a Il Gatopardo: «Se vogliamo che tuto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» (Lampedusa, 1961: 42). Cal que moltes coses canviïn perquè tot romangui igual. Per entendre fins a quin punt la Transició va ser conservadora sols cal comparar l’abans i el després de la cultura antifranquista. De la Cançó, per exemple, s’ha pogut dir versemblantment que «més que de la feina subterrània de les organitzacions polítiques i sindicals clandestines, l’antifranquisme combatiu va venir de la mà d’una colla de cantants i grups que eren a primera fila» (Batista; Casas, 2003: 269). A diferència dels eslògans, les cançons adapten els sentiments, amollen els judicis, modifiquen insensiblement les disposicions, i en definitiva transformen la vida. Amb raó, el règim es preocupava d’un enemic armat de cançons, al qual censurava peces i prohibia recitals; o bé hi enviava membres de la brigada politicosocial per comprovar que es mantenia la censura. Explica Miquel López Crespí (1994: 32) que l’octubre de 1967, quan Raimon féu un recital al cinema Born de Palma, la Brigada Social anava llegint les cançons per comprovar que corresponien a les lletres autoritzades per la policia. Hi havia, a més, el fet de cantar en català, que a mitjan anys seixanta s’associava a la resistència i feia que alguns cantants espanyols i fins i tot italians fessin versions catalanes dels seus èxits. Des d’una perspectiva gramsciana és indubtable que la Nova Cançó va hegemonitzar el moviment antifeixista als Països Catalans i va assolir un gran prestigi arreu de l’Estat. Per això el seu arraconament a partir dels anys setanta explica una història molt diversa de l’oficial. Es podria parlar, amb Núria Feliu (citada a Strubell, 2008: 140), d’un intent d’anul·lar emocionalment Catalunya. Els cantants sovint han denunciat una traïció dels polítics, que es van apropiar electoralment de les masses conscienciades durant anys per una cultura popular combativa. I tenen raó fins a cert punt, sense oblidar que la normalització del joc polític formava part de l’horitzó democràtic a què tendia la major part d’aquella cultura. Però cal recordar que no era or patriòtic tot el que lluïa i que l’oportunisme també va arrapar-se a la Cançó.
En aquest sentit la trajectòria de Joan Manuel Serrat és ben notòria. Serrat sorgeix dintre de la Nova Cançó quan aquest moviment ja està prestigiat i s’apunta una fita simbòlica en negar-se a cantar en espanyol al XIII Festival d’Eurovisión el 1968. El gest fou aplaudit i el cantant sumà popularitat sense que ningú observés que Serrat renunciava a desafiar el règim cantant en català al Royal Albert Hall. Aquella renúncia no tingué cap transcendència a Europa i en canvi sí que en tingué l’èxit de la mediocre Massiel, imatge de l’Espanya desenfadada i festiva que començava a desplaçar la de tricorni i sotana. Posteriorment, el cantant del Poble Sec, temptat pel mercat hispà, va acabar de buidar aquell gest, i es convertí en un cantant espanyol amb un tènue vincle sentimental i anecdòtic amb els orígens barcelonins. Contrastant amb la integritat d’un Raimon, una Maria del Mar Bonet, o un Lluís Llach, Serrat va fer les Espanyes i les Amèriques com un Julio Iglesias qualsevol. Havent apostat al cavall catalanista quan era el favorit, acabà posant el seu prestigi al servei del PSOE , ni més ni menys que la pròpia Massiel. Després de la LOA PA, el terrorisme dels GAL i la corrupció metastàtica dels darrers anys de Felipe González, Serrat, en ple míting electoral, demanava al president enfonsat pels escàndols «más de lo mismo». En plena afirmació del populisme espanyol més groller, Serrat acudiria a la Plaça Monumental amb la ministra de Cultura per donar suport a un acte testimonial curull de significat en una ciutat designada com antitaurina.
