Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)

3. PARADIGMA

En català hi ha dos tipus d'articles: el definit o determinat, que inclou en singular les formes el (masculí i neutre), la (femení) i plural els (masculí) i les (femení); i l'article indefinit o indeterminat un, uns, una, unes.

Un és forma d'article en català actual, encara que no per això neguem certes interferències amb numerals i indefinits, no gens estranyes d'altra banda, atés el seu origen numeral i la seua etapa intermèdia com a indefinit. Però aquestes interferències, que de vegades poden posar en dubte l'existència de la categoria d'article, són secundàries i similars a les que es produeixen entre l'article definit, el pronom personal de tercera persona i el demostratiu, o els "actualitzadors" en general. Els contextos situacionals determinen, però, l'existència de tres "classes" de mots.

Es pot commutar un (article) per la forma numeral en expressions com ara

(19) un home va entrar per la porta,

en què com a numeral tenim un/dos...., cosa que ens podria fer pensar que totes dues aparicions d'un pertanyen a la mateixa classe funcional; tanmateix, aquesta commutació no és possible en unes altres situacions, com ara

(20a) un home és ric quan té llibertat,

(20b) *dos homes són rics quan tenen llibertat,

(21a) hi havia en aquell país un rei moltestimat,

(21b) *hi havia en aquell país dos reis molt estimats,

(22a) és una docència deficient,

(22b) *són dues docències deficients,

(23a) té un voler dolent,

(23b) *té dos volers dolents.

L'ús genèric en (20), la indeterminació (indiferent a la quantitat) en (21), els substantius no comptables (semànticament) de (22) i (23), són contextos on no és possible la utilització d'una forma numeral i, en conseqüència, tampoc no confondre-la amb la d'article.

En resum, un, article, ha perdut el valor de determinació numèrica (definida) en diferenciar-se del seu origen numeral.

Un i el són elements de concatenació textual. El primer n'obre la informació i el segon la recull (vegeu § 7.2.2.). Compareu

(24) un viatger va baixar a l'estació i, després de dues hores, el viatger va recollir les maletes,

amb

(25) *algun viatger..., el viatger...

La agramaticalitat de (25) mostra que un i algun presenten valors diferents.

Un implica, en termes tradicionals, la indeterminació i la indiferència a la quantitat. Potser la "indeterminació i el sentit indefinit" són comuns a totes dues classes en algun aspecte, però la indiferència quantitativa de l'article el diferencia del pronom indefinit.

El numeral representa la quantitat determinada; l'indefinit, la quantitat indeterminada i l'article, la indeterminació (irrellevància quantitativa)⁸.

L'expressió

(26) em sembla que una dona truca a la porta,

fa referència a una dona no coneguda ni pel parlant ni per l'oient; la utilització del sintagma nominal amb article indefinit serveix per a referir-se a la qualitat "dona" (i no "home",...) no a la indeterminació quantitativa a què es refereix el pronom indefinit en

(27) em sembla que alguna dona truca a la porta.

En plural, tanmateix, l'article no representa quantitat indeterminada. Si comparem (28a) i (28b),

(28a) de primer van entrar-hi unes dones i després uns homes,

(28b) de primer van entrar-hi algunes dones i després alguns homes,

en podem deduir que a (28a) l'article torna a assenyalar la qualitat del substantiu que acompanya, mentre que a (28b) la forma indefinida quantifica d'una manera indeterminada la noció del substantiu.

L'article pot afegir també un valor emfàtic (classificador o qualificador):

(29) eren uns homes valents,

(30) és un metge,

(31) és un borinot,

(32) té uns ulls... !

Un cas extrem és l'aparició de l'article indefinit amb substantius propis, com ara

(33) ets un Porró clavat,

(34) tot un Ausiàs Marc en parla.

A cap de les dues situacions no podem considerar un com a pronom indefinit.

L'ús genèric de un, correlatiu de el, caracteritza la forma d'article i no la del pronom indefinit. Així,

(35a) un fill té cura dels pares,

(35b) (?) algun fill té cura dels pares,

(35c) alguns fills tenen cura dels pares.

Tot i que (35c) és gramatical, i en algunes situacions també (35b), el sentit no genèric de tots dos s'oposa al sentit genèric de (35a)⁹.

La innovació funcional enfront del numeral, d'una banda, i les diferències significatives enfront del pronom indefinit, de l'altra, fan que considerem un com una "paraula" diferent que cal incloure dins el paradigma de l'article¹⁰.

(8) El valor quantificador que moltes vegades s'ha reconegut a l'article no està pròpiament en ell, sinó en la conjunció d'article més morfema de nombre.

(9) És ben cert que en aquestes oracions un mostra un sentit quantitatiu, però el diferencia dels indefinits el fet d'ésser una quantificació "derivada" del sentit genèric, i no inherent, com ho és als indefinits.

(10) El problema que es planteja en català pel que fa a la forma "neutra" de l'article no és la seua inclusió o la seua exclusió d'aquest paradigma, sembla haver-hi acord quant a la primera part, sinó el fet de considerar lo, article neutre, com a propi del català. Les gramàtiques l'exclouen del sistema de l'article i n'al.leguen que l'ús que se'n fa en la llengua parlada és un castellanisme, com ho justifica la seua absència en la llengua clàssica. Algun autor (Neira 1983), tanmateix, contradiu aquesta opinió majoritària i inclou lo entre les formes d'article del català actual.

4. LA FUNCIÓ DETERMINADORA DELS ARTICLES

4.1. EL TRACTAMENT LÒGIC DELS ARTICLES.

La lògica ha ocupat i continua ocupant un lloc rellevant en els estudis lingüístics. En especial, és ben sabut que la lògica simbòlica i de predicats contribueix enormement a la formulació i el desenvolupament del model de gramàtica generativo-transformacional de N. Chomsky i del model dels semàntico-generativistes (vid. Rohrer 1978: cap. IV), i, és clar, és una base formal dels nous estudis de lingüística textual (Vid. Dijk 1980).

Molts són els estudis dedicats a establir les relacions (de dependència o interdependència) de la lògica respecte a la lingüística; no obstant això, el nostre propòsit, en particular, és mostrar les implicacions de la primera en la teoria general dels articles.

Els filòsofs, i més especialment els lògics, s'han enfrontat en llargues discussions per escatir les propietats de les descripcions definides i indefinides i, fins i tot, en alguns moments, s'hi han preocupat més que no els gramàtics. En són un bon exemple els treballs de J. S. Mill, G. Frege i B. Russell.

S. Mill (vid. B. L. Robbins 1968: 18-20) defineix els articles com a recursos o formes sintàctiques d'expressió del pas d'un nom general a un nom individual (no oblidem que per aquest autor un nom individual es forma, estrictament, a partir d'un nom general). Un nom general com PrimeMinister of England, que d'antuvi connota un seguit d'atributs d'un nombre indefinit de persones, esdevé limitat a un d'individual i en un moment donat en el temps per la presència de l'article the (o qualsevol altre determinador) i de la paraula present, a the present Prime Minister of England (connotative individual name). Juntament amb l'article com a marcador de la individualitat, afegeix l'autor, apareix el context i la situació. Així, per exemple, the King és un ens individual en unes circumstàncies determinades. Això mateix s'escau a the King who succeded William the Conqueror; the only son of John stiles.

Un dels principals obstacles que presenta aquesta teoria va ser exposat per B.L. Robbins (1968: 20) en afirmar que exemples com ara the only son of stiles també admetien l'article indefinit. El problema, tanmateix, semblava quedar resolt a Frege (1971), en introduir aquest autor la distinció entre proper name i concept-word. Un nom precedit per l'article definit o per un adjectiu demostratiu és un "nom propi" que designa un "objecte" i no un " concepte"; mentre que si l'usem amb l'article indefinit o en plural (i també precedit pels quantificadors all, every, any, no, some) és una "paraula-concepte". Les condicions d'existència i unicitat que, segons Frege, caracteritzen els noms propis (descripcions definides) són condicions pressuposicionals.

Tan acceptada com discutida, la teoria de les descripcions definides de B. Russell (1905) s'erigeix, al nostre parer, com a peça base de molts dels estudis lingüístics posteriors sobre l'article.

B. Russell intenta demostrar la correlació de la noció filosòfica i lògica d'unicitat i la d'article definit en lingüística. La diferència entre les descripcions definides i les indefinides, o el que es el mateix, entre "l'individu tal i tal" i "un individu tal i tal" és la implicació d'unicitat que hi ha a les primeres.

L'oració

(35) The King of France is wise

amaga tres proposicions, que poden parafrasejar-se de la manera següent:

(36) There is a King of France,

(37) There is not more than one kingofFrance,

(38) This individual is wise.

Això vol dir que l'exemple (35) es presenta com a conjunció de tres elements: l'existència, la unicitat (connectades ambdues amb la funció de les descripcions definides) i la predicació sobre l'individual:

(36) Almenys existeix un rei de França (Existència)

(37) Només hi ha un rei de França (Unicitat)

(38) Aquest ens individual és calb (Predicació o adscripció de la propietat).

La veritat o la falsetat de (35) dependrà, segons Russell, de la veritat o la falsetat de les proposicions que conté. Només si les tres són vertaderes pot ésser-ho també (35). La falsetat de qualsevulla d'aquestes farà falsa l'oració.

Ens interessa destacar, sobretot, que en aquesta teoria se subratlla l'aspecte d'unicitat de les descripcions definides.

La teoria de B. Russell ha estat durament criticada en la bibliografia filosòfica i lògica i, més recentment, en lingüística. A tall d'exemple, n'exposem tot seguit les rèpliques de P. F. Strawson, L. Linsky, J. Searle i M ^a L. Rivero.

Strawson (1950) manté que una de les classes d'expressions que s'usen més freqüentment per esmentar o fer referència a alguna persona, a algun objecte singular o a un esdeveniment particular (unique referring use) està constituïda per aquelles que comencen amb l'article definit seguit per un substantiu. No per això, tanmateix, nega que tal classe d'expressions tinga uns altres usos; per exemple, l'expressió la balena s'empraria de forma diferent en les oracions: la balena és un mamífer i la balena va embestir el vaixell. Sembla evident, segons l'autor, que en la primera oració no mencionem una balena particular i que en la segona tant la balena com el vaixell s'usen com a expressions referencials individualitzadores.

L'autor és totalment explícit en les seues raons per preferir la teoria pressuposicional a la teoria de la falsetat de Russell. En primer lloc, es nega a suposar que (36), (37) i (38) recolzen sobre una mateixa base; és a dir, pensa que l'estat lògic d'implicació i unicitat de (36) i (37) és d'ordre diferent al de (38). Si (38) és falsa, jutjarem (35) també falsa i la seua negació (the king of France is not wise)vertadera. Pero si (36) i (37) són falses, si no hi ha cap rei de França, o si n'hi ha més d'un, no tindrà sentit qüestionar-se la veritat o la falsetat de tals expressions. Segons Strawson (1952), enunciats com ara (35) afirmen (38), però pressuposen (36) i (37). Noteu que Frege havia situat ja existència i unicitat en un nivell distint al de l'adscripció de la propietat. L'existència i la unicitat eren per a aquest darrer anteriors a l'adscripció de la propietat, ja que constituïen una condició pressuposicional per a l'enunciat.

L'ús de l'article definit, continuant amb la crítica d'Strawson a Russell, no assevera la unicitat i l'existència del referent. Quant a això, l'autor hi insisteix que fer referència a quelcom de particular és característic d'un ús d'una expressió referencial individualitzadora, així com la veritat o la falsetat són característiques d'una oració que comença amb aquesta expressió. No pot dir-se que una expressió referencial individualitzadora es referesca a quelcom de particular o que una oració siga vertadera o falsa¹¹. No és ben bé el mateix parlar d'oracions i expressions¹² que parlar dels seus usos. El significat d'una expressió no pot ésser identificat amb l'objecte a què es fa referència mitjançant el seu ús en una ocasió particular.

Una de les funcions de l'article definit, en opinió d'Strawson, serà d'actuar com a senyal que es fa una referència individualitzadora. Quan hom comença una oració amb "el tal i tal", l'ús de elmostra, però no enuncia ni assevera, que ens estem referint o que pretenem de referir-nos a un individu particular de l'espècie "tal i tal". El context i la situació s'encarregaran de determinar quin és l'individu en qüestió. És per tot això que Strawson nega la teoria de les descripcions definides de Russell, segons la qual l'ús referencial individualitzador d'una expressió de la forma "el tal i tal" suposa sempre una asseveració existencial individual. Sobre l'asseveració d'unicitat en les descripcions definides, mantinguda per Rusell, Strawson insisteix que és l'ús de l'article definit en un context donat el que indica referència unívoca. L'afirmació de Rusell que una frase de la forma "el tal i tal" usada estrictament "només tindrà aplicació en el supòsit que hi haja un tal i tal i només un" és, segons Strawson, falsa, perquè dir que la frase la taula només té aplicació en el supòsit que hi haja una taula i només una també és fals; allò que és tautològicament vertader és que en tal ús la frase té aplicació només en el supòsit que hi haja una taula i només una a la qual es fa referència. En aquest sentit, Strawson conclou que el compliment de les condicions d'un ús referencial correcte mai no fan part del que s'enuncia, tot i que hi queden implicades.

Un altra de les crítiques que aquest autor fa recaure sobre la teoria de Russell és que només es preocupa de l'article definit davant de noms singulars comptables i, d'altra banda, descura els aspectes pragmàtics.

Strawson estudia també les referències indefinides (indefinite references). Pel que fa a oracions com Una persona em va dir que..., Algú em va dir..., que han estat considerades per la doctrina ortodoxa (russelliana) com a oracions existencials, però sense asseveració d'unicitat, pensa que és ridícul suggerir que els homes existeixen, atés que això queda ja implicat, com també està implicada la unicitat de l'objecte particular de referència. La diferència, doncs, entre l'article definit i l'indefinit no serà la implicació d'existència i unicitat. Emprarem el quan hom haja fet una referència indefinida prèvia i, per tant, el indica que hom fa la mateixa referència, o, si de cas n'hi manca, quan el context (que inclou el coneixement que hom pressumeix a l'oient) permet de conéixer quina referència es realitza. Emprem un quan aquestes condicions no es compleixen, o bé quan -malgrat que hom hi podria fer una referència definida- desitgem d'ometre la identificació de l'individu a què ens referim (ús elusiu).

Linsky (1967) insisteix també en el fet que les descripcions definides no garanteixen per elles mateixes la unicitat de la referència i que aquesta deriva de l'ús de l'expressió i del context en què es dóna. Existència i unicitat no són proposicions lògiques connectades amb els enunciats, ans pressuposicions pragmàtiques presents en els parlants i en les situacions.

Searle (1969) proposa la integració de la teoria de les descripcions definides de B. Russell dins una teoria d'actes de parla. Des d'aquest punt de vista, existència i unicitat són considerats com a actes il.locucionaris d'asserció i no meres implicacions lògiques. Una referència definida, d'acord amb aquests pressupòsits, serà afortunada si l'oient n'està satisfet i no en necessita més informació. L'aspecte més important d'una identifying description serà, doncs, que no provoque preguntes de l'oient del tipus quin, qui...

Els contraexemples a la suposada correlació russelliana entre unicitat i article definit podrien continuar, en opinió de Rivero (1971 i 1975), però, potser, l'obstacle més gran en siguen els sintagmes nominals definits en plural.

Quan un lingüista malda per veure la correlació entre la noció d'unicitat en lògica i l'article definit en el llenguatge natural es troba amb una situació anormal en haver de considerar distints els sintagmes definits en singular i els sintagmes definits en plural, ja que la unicitat concebuda en lògica només pot ésser aplicada a un sintagma nominal singular. Aquest problema podria quedar resolt si, com indica l'autora, distingim entre una lògica d'unicitat i una lògica de classes, i un article definit d'unicitat i un article definit de classes, de tal manera que aquests sintagmes nominals en plural serien estudiats des d'aquesta lògica de classes. Nogensmenys, i com assenyala M ^a L. Rivero, els nombrosíssims paral.lelismes existents en la conducta sintàctico-semàntica dels sintagmes nominals singulars i plurals de les llengües naturals fan inadequada tal distinció. L'autora considera que en exemples com ara les noies joves van aparéixer de sobte (comp. la noia jove va aparéixer de sobte), l'article definit hi indica que ens referim no a "un tal i tal i no més" sinó a la totalitat de tals i tals, en aquest cas noies, que exhibeixen el/s atribut/s esmentat/s, ací jove.

Quan el conjunt només té un membre, la "co-extensivitat lingüística amb un conjunt" i la unicitat de les descripcions lògiques són, potser, força similars; quan parlem, però, de sintagmes nominals definits en plural, la distinció esdevé evident.

M ^a L. Rivero intenta evitar així el problema que plantegen els sintagmes nominals definits en plural (encara que, és clar, sense voluntat d'identificar unicitat i descripció definida), mitjançant la substitució d'unicitat per la de co-extensivitat amb el conjunt, i indica, d'altra banda, la mancança d'aquesta co-extensivitat en els sintagmes nominals indefinits (vegeu 5.2.2.).

Quant a les pressuposicions existencials, l'autora considera que no van associades als sintagmes nominals definits. La unicitat és distingible i independent de l'existència i, mentre aquesta darrera deriva dels encontorns tant dels sintagmes nominals definits com dels indefinits, aquella connecta amb l'article definit. No és possible de parlar de les pressuposicions existencials individualitzadores com si fossen una propietat indivisible limitada a certs sintagmes nominals definits.

Del que hem exposat fins ara podem concloure que, com a assercions o com a condicions pressuposicionals, la filosofia, o millor la lògica, considera que la unicitat i l'existència defineixen l'ús de l'article definit.

Nogensmenys, com assenyalava Strawson, ni les regles aristotèliques ni les russellianes poden oferir la lògica exacta de qualsevol expressió del llenguatge ordinari, perquè aquest no té una lògica exacta. Russell mateix (1960), en la seua resposta a Strawson, hi està d'acord; no obstant això, és evident que Russell lluita desesperadament per fer dels conceptes d'existència i unicitat una qüestió lògica.

La preocupació de la majoria dels lògics per les definicions, és a dir, per l'especificació de les condicions de l'ús descriptiu o classificatori correcte d'una expressió, els en fa oblidar els requisits contextuals. Els lògics, majoritàriament, no han arribat a percebre que els problemes d'ús són més amplis que no els problemes d'anàlisi o significat. És per això que les crítiques a la teoria de les descripcions de Russell se centren, sobretot, en qüestions d'ús. No són crítiques a la totalitat, sinó propostes per completar i oferir una resposta més exacta a les pressuposicions d'existència i unicitat, que seran considerades ara condicions pragmàtiques (cfr. M ^a L. Rivero, 1977: cap. 5).

Mentre els lògics posen l'accent en la unicitat de les descripcions definides, els teòrics dels actes de parla centren la seua atenció sobre suposicions semàntico-pragmàtiques que el parlant fa sobre el coneixement de l'oient o sobre la situació de l'expressió, quan s'empra l'article.

Els treballs de la lògica ortodoxa són, potser, els que més influència han tingut en la teoria tradicional dels articles. La noció filosòfica d'unicitat, connectada per certs autors, com hem vist, amb la noció lingüística d'article definit, en té el paral.lel en la doctrina tradicional del coneixement previ i, de forma més àmplia, en allò que coneixem com a teoria de la determinació. Tant és així que aquesta peca dels mateixos errors que aquella. L'absència del nivell d'us i dels factors pragmàtics fan que totes dues siguen incompletes, encara que no falses, i que necessiten una reformulació (vid. cap. 5).

4.2 LA TEORIA GRAMATICAL DE LA DETERMINACIÓ (DOCTRINA DEL CONEIXEMENT PREVI)

Les gramátiques, en general, defineixen l'article segons criteris morfosintàctics, ja siguen estrictament formals o amb implicacions semàntiques. L'article, doncs, serveix o és un senyal per indicar el gènere i el nombre dels noms; s'uneix al substantiu per tal d'assenyalar-lo, i determinar-lo, restringint-ne l'extensió, o aquesta determinació s'entén també en els termes de l'anomenada doctrina del coneixement previ. Aquesta darrera concepció semàntica s'erigeix com la teoria predominant i majorment acceptada en l'àmbit de les gramàtiques tradicionals¹³.

Les gramàtiques catalanes segueixen ambdós criteris de definició de l'article. Així, P. Fabra (1940) diu que "l'anteposició de l'article definit a un nom indica que aquest nom és determinat" (§ 36), és a dir, que "no hi pugui haver cap dubte sobre quin és o quins són els individus designats" (§ 24). Al.ludeix també a l'anomenat article genèric, la utilització del qual designa, segons ell, "no un o més individus determinats, sinó la totalitat dels individus pertanyents a una mateixa espècie" (el faig és un arbre). Pel que fa a l'article indefinit, afirma que "marca que el nom al qual s'anteposa no és un nom determinat" (§ 37). Fabra recull en aquestes dues definicions els dos significats bàsics de la teoria de la determinació, ço és, l'article, d'una banda, restringeix l'extensió del nom i, de l'altra, marca que l'objecte designat pel substantiu està totalment identificat.

Les definicions posteriors segueixen la línia marcada per P. Fabra (comp., per exemple, Marvà 1932, Sanchis Guarner 1950). Amb un criteri morfològic, Badia (1962) defineix l'article com a "mero accidente del nombre" que "determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso" (§ 83.2). Fent-ne referència, després, a l'ús i el significat, assenyala que "el artículo que acompaña al sustantivo denota que este sustantivo es ya conocido: compra't el llibre... presupone que la persona interesada ya sabe de qué libro se trata" (§ 101). Junt a l'article determinat, en distingeix l'article genèric, l'indeterminat i el substantiu sense article. L'article genèric "determina el sustantivo refiriéndose a todos y cada uno de los individuos de su clase" (el pagés té una vida molt dura), o "solament al conjunto de individuos" (l'home escurça les distàncies)(§ 101). L'article indeterminat es troba, segons Badia, "en una posición que equidista de la indeterminación absoluta (o sea, del sustantivo sin artículo: contava llegendes) y de la determinación mediante el artículo por eso llamado determinado; con el artículo uny las formas afines, aludimos a un individuo cualquiera dentro del conjunto que presenta el sustantivo": compraré un llibre, passaven uns amics (§ 103) (comp. l'exclusivitat o no coextensivitat amb el conjunt de l'article indefinit, segons Hawkins 1978, i Rivero 1974 i 1975).

La teoria de la determinació (i concretament la doctrina del coneixement previ) s'abandona en algunes de les noves descripcions lingüístiques de l'article, després d'haver estat sotmesa a dures crítiques. Així, en relació amb l'espanyol, siga dit a tall d'exemple, A. Alonso (1971) afirma que no es pot parlar de determinació en expressions com

(39) se quitó el sombrero,

(40) he visto en la calle a un hombre y a una mujer, el hombre iba furioso y la mujer lloraba.

Quant al un/una, el/la d'aquest exemple anterior no podem dir que un hombre i una mujer representen la indeterminació i que el hombre i la mujer estiguen ja determinats, ja que tant l'un com l'altre es caracteritzen per ésser indeterminats. De la mateixa manera, no es podria explicar amb aquesta distinció significativa l'ús de l'article definit amb noms abstractes o únics com ara la virtud, el sol, etc.

L'autor proposa un sistema estricte i bilateral, no amb el/un,sinó amb el/Ø, basat no en les marques lògiques "determinació/indeterminació", sinó en els conceptes filosòfics d' "existència/essència"¹⁴. D'una banda, un o l'anomenat article indefinit no és sinó un signe pertanyent al grup de les formes indefinides o quantitatives; de l'altra, l'article (el), anunciador de la immediata presència d'un nom, es refereix a objectes existencials, en oposició a la seua absència (zero), la qual fa referència a objectes essencials. Conseqüentment, l'expressió (41)

(41) ara donaré de menjar al gos,

reflecteix el sentit de l'existència d'un ens denominat gos, mentre que en (42)

(42) tens cara de gos,

el substantiu gos, sense article, expressa el concepte en la seua essència (la qualitat 'gos'). Així doncs, la presència de l'article indica una referència a l'objecte real, és a dir, amb article ens referim a les coses. La seua absència, altrament, enfatitza la qualitat referida, indica una emoció que vol fer notar els interessos del parlant; és a dir, sense article referim les nostres valoracions subjectives i categorials de les coses. Això vol dir que expressions com (41) són manifestacions del llenguatge racional i expressions com (42), manifestacions del llenguatge emocional¹⁵.

Amado Alonso, en comparar exemples com ara L'home semblava cansat, L'home és mortal, Home no és la mateixa cosa que cavaller, No és home qui es porta així, observa que als dos primers home hom es refereix, respectivament, a un individu del gènere humà i al gènere mateix (suma d'individus que componen la humanitat), mentre que als dos darrers, el substantiu home no al.ludeix a un individu, ni al gènere quantitatiu, sinó al rang categorial, a l'ordre, a la classe considerada qualitativament i no quantitativament. Hi oposa, doncs, la marca "quantitat" de el a la marca "qualitat" de zero. Segons això, els articles anomenats anteriorment determinant i genèric no tenen valors distints, sinó que la seua marca és la mateixa: l' "existència" i la "quantitat".

Tot i que Amado Alonso exclou un del sistema formal i semàntic dels articles, reconeix que pot formar sistema d'utilització amb el. Així, segons l'autor, un s'oposa a el en la mateixa situació col.loquial quan s'introdueix en parlar un objecte que no havia estat esmentat abans; el es referirà d'ara endavant a l'objecte abans presentat. Es tracta, com es pot veure, d'una concessió a la tesi semàntica de l'article (la doctrina del coneixement previ)¹⁶.

Pel que fa al valor específic de un, A. Alonso afirma que aquest presenta l'objecte, i el classifica dins el seu gènere. Així, un estudiantsignifica un individu del gènere 'estudiant'; un colom, un individu del gènere 'colom'. En una oració com ara

(43) vaig donar de menjar a un gos,

l'ús d'un fa avinent l'existència d'una classe 'gos' i la referència a un membre qualsevol d'aquesta classe. L'article, altrament, fa esdevenir el substantiu classificador en substantiu identificador, com mostra (41).

L'autor no parlarà, com ja s'ha insinuat adés, d'article generalitzador, ja que, segons ell, extralingüísticament, per la situació o pel context¹⁷ hom comprén sense ambigüitat quan el es refereix a un individu i quan al gènere (la classe).

Creiem ara necessari de revisar tant les crítiques d'A. Alonso a la doctrina del coneixement previ (crítiques que poden fer d'exemple de les moltes que se n'han emés) com la seua nova proposta.

Els obstacles que l'autor planteja a la doctrina del coneixement previ no haurien estat els que són si el sentit de l'expressió "coneixement previ" hagués estat entés com a coneixement verbal i extraverbal ensems. La tipologia contextual és força àmplia (Coseriu 1978a), i és aquí on s'ha de situar aquest "saber previ". Les suposades anomalies de (39) i (40) s'expliquen pel context empíric del parlant i de l'oient; així, la presència verbal o extraverbal del concepte "home" en (39) n'actualitza totes les parts i pertinences, d'aquí que hom puga parlar perfectament del seu barret, camisa, mà... D'igual manera s'escau amb el concepte "carrer" com a part de la ciutat. Quant a un home... l'home i una dona... la dona de (40), hi hem d'entendre que el coneixement previ es refereix al fet que el concepte ha aparegut abans, és present al context verbal.

Els tradicionalment anomenats noms d'objectes únics estan actualitzats pel context físic, i el mateix comportament tenen els caracteritzats pels trets [-concret] o [-comptable], com ara la virtut.

El caràcter essencial que certs autors assignen al substantiu sense article ha estat el punt de mira de molts dels atacs adreçats a aquesta nova concepció significativa dels articles (Lázaro 1975 i Sánchez de Zavala 1976). Sembla absurd pensar que en Joan busque

(44) Joan busca casa/criat,

essències de "casa" o "criat". Potser es tracte més aviat d'una exemplificació d'un tipus d'actes: el fet de buscar casa. Malgrat tot, encara que efectivament els objectes representats pel substantiu amb l'"article 0" no tenen caràcter estrictament essencial ni per al parlant ni per a l'oient en molts casos, quan aquell utilitza els substantius sense actualitzador, té la intenció d'expressar-hi no essències, sinó significativament allò que és essencial de la representació que ofereix l'objecte. És evident que el senyor que busca casa o criat no cerca cap essència, ni aquell que ven pis ven una essència. Aqueixa "casa", "criat", "pis", etc. existeixen realment en algun lloc i l'oient ho entén així. El parlant, però, ens hi vol comunicar alguna cosa més que l'existència de tals objectes.