Prematur

Setmana 24

Hi ha un munt de gent a la sortida de l’escola. Has arribat just expressament. Amb la Núria heu quedat que proposarà a la Clàudia d’anar a dormir a casa seva. Saps que acceptarà encantada i que això et donarà marge per gestionar la situació i no haver-t’hi d’enfrontar. Ni tan sols et pregunta per la mare. Esclata d’alegria quan li dius que si vol pot anar a dormir a casa del seu amic. Un dia especial per a ella. Paradoxa. Li prepares la bossa i la baixes. Abans que enfili carrer amunt saltant i jugant amb el seu amic, l’abraces. No és una abraçada rutinària, no per a tu. Sents por. L’abraces amb l’estranya sensació que en realitat el que busques és una mena de protecció en els seus braços. Penses que és una sensació poc madura, però és el que sents.

Setmana 24

A la feina t’han dit que no t’amoïnis, que t’agafis els dies que necessitis. T’ho han dit mentre tornaves a saludar el vigilant de l’entrada de la Maternitat. Puges la rampa d’accés a l’hospital. La porta giratòria. La recepció. La zona central sota la cúpula de l’edifici on hi ha la sala d’espera. L’ascensor a mà esquerra. Pitjar el 2. L’habitació 40. El llit B. S’ha incorporat una mica. Sopa. De sobte et sents usurpat. La seva mare fa de tu i el seu pare seu a la teva cadira. Et miren amb tristor i saps que hauràs de conviure amb aquesta mirada, i no només d’ells. Mirades de tristor. Punyals innocents. Et proposen de rellevar-te, però vols recuperar el teu lloc, la teva cadira. No podries suportar tornar a casa. La casa buida. No sabries si parar davant l’habitació encara per acabar de muntar del teu fill. No sabries com afrontar això sol i en silenci. Ara mateix et sembla molt millor la butaca d’escai beix i estar-te al costat d’ella. El teu fill és una idea cada cop més abstracta. T’adones que ara no li dieu pel nom. Fa dos dies, quan tot anava bé, vas trucar a la teva mare i en vas parlar dient-ne el nom com si fos un parent que tornés d’un llarg viatge, era algú real, i ara la por li ha esborrat la identitat. Hi és com una incòmoda presència sota la panxa rebentada de la teva dona. No té nom. Posar nom a les coses crea un vincle emocional que tu ara no saps si et pots permetre. Vols que tot vagi bé, però d’alguna manera el teu cap et prepara per si tot va malament.

Setmana 24

El que ve després són dies de rutina d’hospital. Una rutina entre llàgrimes, d’intentar pronosticar què passarà a partir d’ara. De què heu de fer i no fer, de com anirà tot. Has explicat mil vegades que estareu una setmana aquí i després cap a casa fins a la setmana 28 i després reingrés i intentar que el nen arribi a la 31 dins de la panxa. Has repetit tot això a la teva mare i encara es pensa que li amagues alguna cosa, també a la teva germana i al pare i als pares i germans de la Marta.

Al davant de la porta de la feina has tingut una sensació estranya, com si fes mil anys del moment que la vas creuar per última vegada. A la feina els has exposat la situació i els has dit que la setmana que ve us deixen anar cap a casa i tornaràs a treballar.

Els metges diuen que cada dia a dins la panxa és una victòria. A l’hospital us sentiu protegits. La mare t’ha trucat des de Girona i diu que el tiet està bé, tranquil. També diu que té ganes de recuperar-se i això ho diu plorant, perquè entre tots estem donant cobertura a una mentida. No es recuperarà.

Aquests dies, mentre la Marta s’està immòbil al llit preservant el líquid amniòtic que li queda, has tornat a fer el que no s’ha de fer mai, has buscat la paraula prematur a Google. Ho has buscat a la pàgina de l’Organització Mundial de la Salut.

Cada año mueren cerca de 1 millón de niños prematuros. Los que sobreviven pueden enfrentarse a discapacidades físicas, neurológicas o de aprendizaje durante toda la vida, lo cual supone un elevado costo< para sus familias y la sociedad.

Se calcula que tres cuartas partes de esos niños prematuros podrían sobrevivir si tuvieran acceso a cuidados eficaces y con frecuencia económicos, como calor, apoyo para la lactancia y atención básica para las infecciones y las dificultades respiratorias.

Aunque en los países de ingresos altos también ocurren partos prematuros, el acceso a intervenciones eficaces significa que en esos entornos sobreviven casi 9 de cada 10 niños prematuros, mientras que en los países de ingresos bajos sobrevive aproximadamente 1 de cada 10.

I després has entrat en una espiral de percentatges, de càlculs de supervivència que has anat trobant a les catacumbes d’internet. I has topat amb el concepte límit de viabilitat. Se t’ha fet un nus al coll quan has llegit que entre les 22 i les 25 setmanes la gestació està en la fase de límit de la viabilitat. Llegeixes l’article buscant resposta a si sobreviuria a la setmana 24. 36,9%. Intentes ser optimista perquè falten pocs dies perquè entreu en la setmana 25. 55,7%. Amb prou feines se salven poc més del 70% dels nens nascuts a la setmana 26. Penses en l’última ecografia que li van fer, quan la doctora buscava literalment el nen dins de la panxa cada cop més plana de la Marta. La miraves amb por, ja fa dies que tot ho fas amb por. La miraves intentant interpretar les seves cares, els seus gestos. Has pensat que més enllà del discurs de metge que et farà quan apagui la màquina i encengui el llum, ella ha de tenir un cor i uns sentiments que li poden traspuar. Per això la miraves més a ella que al monitor en blanc i negre on hi ha el teu fill. Ella, acostumada a la festa d’ensenyar fills sans per néixer a parelles il·lusionades, sap i és conscient que allò és dur. Has pensat en això mentre insistia que hi havia poc líquid però suficient. I també ha dit que era bo que el nen s’hagués girat, perquè d’aquesta manera feia una mena de tap i aprofitava més el líquid que quedava i el que generava ell mateix a través de l’orina. La Marta li ha dit que continuava tenint pèrdues i has pensat que hi havia un fràgil joc d’equilibris entre el líquid que aporta ell i el que es perd. La fragilitat és això. També li ha mesurat el fèmur per calcular-ne el pes. Ha apuntat entre 700 i 800 grams a l’historial. Has fet comparacions mentals. Les que faria qualsevol. Has imaginat moltes coses que podrien pesar això, però cap és un bebè. Has sortit de la sala de la mateixa manera que hi has entrat, contenint la respiració, mort de por i en silenci. Ja fa dies que la paraula és silenci. Els mateixos dies que fa que no et treus del cap això que has llegit: Los que sobreviven pueden enfrentarse a discapacidades físicas, neurológicas o de aprendizaje durante toda la vida, lo cual supone un elevado costo para sus familias y la sociedad.

Setmana 24

Està pitjor, el tiet està pitjor. Ara baixem a Barcelona. És dilluns, 27 de febrer. D’un febrer que ho esmicola tot. La teva mare t’ho diu amb la veu desencaixada. Et diu que ara fan venir una ambulància. Pel camí t’ha trucat i t’ha explicat que el porten a la Dexeus, a només uns metres d’on ets. Ara t’imagines l’hospital del costat, tan modern com un d’aquests moderns tanatoris. Truca’m quan arribeu, li has dit. Has penjat i has mirat a través dels finestrals de les escales de la Maternitat, els arbres amb les fulles esgrogueïdes i el camp del Barça en silenci al darrere, abandonat, lluny, en un dia ennuvolat, gris. Has estat una estona així, mirant com el vent movia les fulles i en feia caure algunes. Ja no saps si respires. Hi ets, és clar, però no saps si respires. Tanques els ulls i penses que ni tan sols pots recordar com vas vestit. Aquesta nit has dormit amb la teva filla. Ha estat tot el cap de setmana amb els avis, i aquesta nit, quan ja dormia al vostre llit de matrimoni, l’has abraçada, has abraçat l’olor que fa quan dorm i has plorat en silenci, per no despertar-la. Quan obres els ulls et cau una llàgrima. Una altra. Una més. D’on surten, penses. No recordes haver plorat mai tant, ni quan els teus pares et van dir que se separaven i trastocaven la teva adolescència.

La doctora us diu que no hi ha canvis, mentre el cor del teu fill, amplificat per la màquina, omple l’habitació. La cortina que separa els dos llits està definitivament passada. Les estones que no hi ets ella ha trobat en el malson compartit una amistat. Es diu Raquel. La companya del Saúl es diu Raquel. És una noia guapa, jove. És el seu primer embaràs. D’alguna manera, el fet de tenir una altra filla us situa en divisions diferents. La seva mare té càncer, t’ha explicat la Marta. És la dona amb qui t’has creuat alguna vegada a la porta d’entrada de l’habitació aquest cap de setmana. T’adones que la Marta ha creat un món de confidències allà dins. Que aquella noia que pateix al seu costat ha omplert les hores que tu has estat amb la Clàudia. La doctora diu que ens envia a casa dimecres i repeteix el mateix missatge al Saúl i la Raquel. A fora sembla que el sol s’obre un espai entre els núvols. La Marta somriu i tu ja no saps si dir-li això del teu tiet i l’ambulància.

Setmana 24

Surts de l’hospital per anar a un altre hospital. Travesses la porta giratòria de l’entrada de la Maternitat. Fa fred. Fins i tot t’ha semblat notar que plovia lleument. Has saludat el vigilant de l’entrada del recinte i has caminat per la vorera fins a la Dexeus. T’han dit que el tiet era en un box d’urgències i vas cap allà. Mai estàs preparat per veure algú que saps que està a punt de morir. Quan apartes la cortina, la teva mare s’aixeca i t’abraça. Plora i tu també ho fas. No l’has vist des d’abans que tot es posés cap per avall. T’abraça pel tiet i pel teu fill, pel dolor que sent per les dues coses. Veus que el tiet dorm i et va bé perquè penses que això et dona permís per plorar. La mare et fa les mateixes preguntes que ja fa dies que li respons per telèfon i després seus en una cadira plegable al costat del tiet. Fa fred i el tapes una mica més. Li notes el cos calent. El teu tiet va quedar paralític quan tenia dotze anys. A Mequinensa. Tenien una casa amb un tros de terreny a tocar del riu Ebre. Un dia va agafar la màquina de llaurar al teu avi. Unes herbes la van travar i ell va voler treure-les sense aturar la màquina. Li va passar per sobre. El cos ple de cicatrius, l’hi has vist a l’estiu, a la platja. L’avi va ser qui el va recollir i el va portar a l’hospital. Era la història més tràgica de la teva família però ara no ho tens del tot clar. L’accident del teu tiet va acabar marcant la vida de tota la família de la teva mare. Va passar poc abans que obliguessin a marxar tot un poble per la construcció d’un pantà. Els teus avis van decidir anar cap a Sant Joan de les Abadesses, començar una nova vida lluny dels costeruts carrers de l’antic poble de Mequinensa. Sant Joan els oferia un terreny més pla per a un jove que a partir d’aleshores viuria sempre lligat a una cadira de rodes. El cas és que la teva família té arrels aquí i allà, a Mequinensa i a Sant Joan. Sempre has pensat que si el tiet no hagués tingut l’accident que va acabar portant la seva família a Sant Joan, la teva mare no hauria conegut el teu pare i tu no hi series. Sempre has pensat que la vida és fruit de l’atzar, sovint és fruit de la suma de petites fatalitats.

Quan es desperta, li notes la boca pastosa. Sempre l’has admirat i veure’l així et fa mal. Mai s’havia queixat de la seva vida. Va estudiar, es va fer mestre, havia viatjat, havia viscut, la cadira l’acompanyava a tot arreu. La teva germana i tu éreu els fills que havia assumit que no tindria. Era gairebé com tenir un segon pare. Aquesta era la relació que hi teníeu.

Et pregunta pel Roger. Ell sí que li diu pel nom. I després, per la Marta. Li respons, t’expliques i d’alguna manera sents que el que et passa a tu és menys important. Ell ja no tornarà a Girona, ho saps. Et demana que li acostis l’ampolla d’aigua. S’incorpora lleugerament. Té els llavis ressecs. Una mica d’aigua se li vessa i li mulla la bata verdosa d’hospital. Intenta mantenir una conversa amb tu sobre política, com les que teníeu no fa pas gaire. Et parla d’unes eleccions que no veurà i et sents com un impostor: li dones conversa sobre un futur que no viurà.

Abans de marxar puges a la planta de nounats de la Dexeus, visites la teva amiga i el seu fill acabat de néixer. És una visita estranya, plena de silencis. El Carlos no sabia si somriure’t o donar-te el condol. Els dius que no et pots quedar massa estona, que has de tornar a la Maternitat: tothom accepta les excuses de les persones desesperades.

Al tiet se l’enduran a la Delfos. T’ho ha dit la mare més tard, per telèfon, mentre treies una bossa de patates de la màquina al costat de la sala d’espera de la Maternitat. Allà estarà millor, li has respost. Podrà estar sol en una habitació. La Delfos és on va néixer la teva germana i on morirà el teu tiet. És el que penses just abans de penjar. Tornes a l’habitació amb la Marta. Et sents com algú que va canviant constantment de paper. És com et veus durant el segon abans d’empènyer la porta de l’habitació. La Marta i la Raquel riuen. Per un moment et molesta. Et sents desplaçat. L’acompanyes mentre sopa, després et diu que estarà bé, que vagis a casa amb la Clàudia.

Setmana 24

Quan vindrà la mama a casa? Quan la podré anar a veure? T’ho pregunta amb un somriure, acaba de sortir de l’escola. Li dius que demà. Cada dia li has fet gravar un vídeo dient bona nit a la Marta i l’hi has enviat amb el WhatsApp, però ara t’adones que eren missatges unidireccionals, sense cap altra resposta que els cors de colors predeterminats per l’aplicació que li enviava la seva mare amb cada vídeo. Aquesta setmana la teva rutina és despertar-la, deixar-la a l’escola i anar a l’hospital fins a l’hora de la sortida. Has fet el cor fort davant dels altres pares, has dissimulat davant d’ella, has evitat preguntes i us heu tancat a casa, convertida des de fa dies en un lloc poc acollidor, incòmode. És dimarts, 28 de febrer. L’any ha afegit un dia més al teu patiment. Demà encara serà febrer. Any de traspàs. Un calendari cínic. Un febrer que no s’acaba mai. Penses inevitablement en setmanes de gestació, en possibilitats de sobreviure.

Quan la teva filla ja dorm, et truca el teu pare. Diu que ha estat amb el tiet. Et sobta perquè la seva relació no acabava de ser bona. S’han vist poques vegades des que els teus pares es van separar. Van ser de la mateixa colla al poble. Ell havia sigut les seves cames. L’havia ajudat a superar totes les escales que es posaven al davant de la cadira de rodes. Però des que els teus pares es van separar, l’amistat entre tots dos es va refredar. El teu pare diu que li ha agradat parlar amb ell, estar-s’hi tota la tarda. Penses que, d’alguna manera, hi ha fet les paus. Diu que a última hora el tiet s’ha adormit una mica, estava cansat. Quan s’ha despertat ja no tenia el cap tan clar. Tenia dolor. Morfina. La morfina és l’última fase i ara agraeixes l’última conversa d’ahir amb el tiet. Aquella conversa en què, mentre ell parlava, tu només podies pensar que es moriria. Aleshores et senties culpable però ara agraeixes aquell últim petó conscient que us vau fer.

Ets a la cuina. Penges. Surts a fora al balcó buscant la lluna. Fa fred però necessites sentir el fred a la cara. Sentir-te viu. T’has omplert un got de vi. Mires els llums encesos dels pisos del davant. T’imagines les rutines perfectes dels altres. Respires fort. Els ulls se t’omplen de llàgrimes, t’hi passes la mà i fas un glop. Demà ella tornarà a ser aquí i tot serà més fàcil.

Setmana 24

Prepares la sortida de l’hospital i la tornada a casa de la Marta amb un autoengany. Penses que això et despertarà del malson. Un pensament pueril que s’ha esfumat amb la visita de la doctora. Ha fet servir l’expressió ingrés domiciliari. Ha parlat de repòs absolut. De no moure’s del llit. Si teniu qualsevol dubte, cap a l’hospital. Us ho ha dit mentre firmava un paper i el deixava penjat als peus de la llitera. Al costat, el Saúl està com tu. Ell també posa les coses dins d’una bossa amb certa pressa. La Marta i la Raquel es fonen en una abraçada. Tard o d’hora coincidirem, es diuen l’una a l’altra. A fora fa fred. Un taxi us torna a casa. A la tarda vas a buscar la teva filla amb mig somriure a la cara. Has trucat a la feina, creus que la setmana que ve hi podràs tornar. A la nit, tu i la Clàudia ensenyeu a la Marta un muntatge amb els vídeos que li heu anat enviant cada nit. L’has titulat «Els dies sense tu» i li ha caigut una llàgrima. La Clàudia i els seus cinc anys són una injecció de vitalitat. Ha tocat la panxa a la seva mare buscant el seu germà i la primera reacció que has tingut ha sigut apartar-li la mà. I després has pensat per un moment que el nen realment no era allà dins, que continuava a l’hospital. T’has adonat que això ja no és un embaràs, és un problema dels grossos.

Setmana 25

Març. Dijous. Ja és a la setmana 25. 55,7% de probabilitats de supervivència. Des que has recuperat aquesta mena de fràgil normalitat ho veus tot amb més optimisme. Has portat la Clàudia a l’escola. Has agafat la moto i has passat un moment per la Delfos. El tiet respira profundament. És un dormir poc natural, poc tranquil. És l’última cosa que farà el seu cos. Saps que no es despertarà. La teva mare li agafa la mà i de tant en tant li mulla els llavis amb una gasa humitejada amb aigua. Et demana que la disculpis per no haver anat a veure la Marta. Li dius que no s’amoïni. Té els ulls inflats de plorar. Aprofita que hi ets per anar a prendre alguna cosa. Et quedes sol amb ell. Creus que has de dir-li alguna cosa. Li agafes la mà, li fas un petó a la galta. Té la pell esgrogueïda. A la zona on té la via amb el sèrum se li ha fet un blau. Li mires les mans, encara té la punta dels dits i les ungles brutes de nicotina. Mai no va poder deixar de fumar. Potser mai ho va intentar de debò. A casa tothom el justificava, és l’únic vici que té, deien. T’acostes a l’orella i li dius: només que ell tingui la meitat de la força que has tingut tu, se’n sortirà. Plores. La frase és meitat elogi i meitat egoisme. Dijous. Primer dia de març. Setmana 25. 55,7% de probabilitats de supervivència.

Setmana 25

Casa nostra torna a ser un lloc agradable. Aquest matí heu rigut mentre esmorzàveu. La Clàudia ha recuperat la seva mare i a sobre també et té als matins. La deixes a l’escola i tornes a agafar la moto per anar a la Delfos. A casa, la Marta hi té la seva mare. A la clínica, al costat del tiet, qui fa guàrdia avui és el teu padrí. Seu sobre el llit supletori, encara per fer. La teva mare ha baixat a esmorzar, acabo d’arribar, diu. Està com l’àvia, oi?, et pregunta. Fas un gest resignat. I després el poses al dia de com està la Marta. Diu que a vegades sembla que el tiet deixi de respirar durant una estona. De tot el cos, només se li mouen els pulmons, els ulls tancats, la boca mig oberta, la vida escapant-se-li entre els dits. 2 de març. És la data que posarà a la seva esquela. A quarts d’onze ha respirat per últim cop. El padrí s’ha desfet. La mare ha entrat a l’habitació, us ha vist i ha deixat caure la bossa a terra. D’on surt tant de dolor? Quan s’acabarà? Un metge us ha deixat estar amb ell una estona. L’estona que necessiteu, ha dit. Has acompanyat el teu padrí a la funerària. Els ha explicat que l’hauran de portar a Sant Joan. Hem triat el fèretre en una sala on n’hi havia uns quants d’exposats. Tens recents les morts de l’avi i l’àvia i també us en vau encarregar vosaltres, d’aquest tràmit. Escoltes el que us explica el de la funerària mentre penses com és de complicada aquesta feina. Sala de vetlles demà a Sant Joan, missa diumenge al matí i viatge a Mequinensa a portar les cendres al cementiri on hi ha els avis. Això és el que saps que hauràs de fer. El teu cap de setmana serà això. Has trucat a la Marta. Demà pujaràs a Sant Joan i tornaràs quan tanquin la capella ardent. Li has dit que és el que has de fer, que hi estàs obligat. L’hi has dit mil vegades perquè sents com si l’abandonessis. Diu que estarà bé, que farà venir els seus pares a ajudar-la, i després també et diu que no ploris quan tu li estàs dient per telèfon que ja no pots més, que tot això et supera.

Dissabte has fet l’hora i mitja de trajecte fins a Sant Joan en silenci, t’has fixat en la neu al cim de les muntanyes del Pirineu quan passaves per la plana d’Osona, el cel blanc de núvols, el paisatge encara d’hivern. Has fet aquest trajecte moltes vegades, però mai en silenci. A l’entrada de la sala de vetlles hi ha una fotografia força gran del teu tiet. És un primer pla. L’hi vas fer tu el novembre passat en una celebració familiar. Hi surt somrient, ple de salut. Recordes que quan la feies vas pensar que era bonica, però mai et vas imaginar que tindria aquest ús. Has passat el dissabte saludant gent, rebent el condol de desconeguts i explicant també com està la Marta. Als pobles, les notícies volen.

L’endemà tornes a ser a Sant Joan acompanyat de la teva germana. Mudats tots dos. Et pregunta si havies preparat alguna cosa per dir. Tothom espera que diguis alguna cosa, et diu. Parles amb el capellà, amic de la família, i li demanes que et doni la paraula al final de tot. El monestir és ple. El tiet va ser regidor del primer govern democràtic i tothom considera una gesta que aquell noi que va arribar al poble en cadira de rodes se n’hagués sortit tan bé a la vida. Era com una mena d’exemple de vida i és amb aquest sentiment que t’acostes al faristol del monestir.

Primer de tot vull advertir que parlaré d’algú que no va ser el meu pare, però tampoc va ser senzillament un tiet. Miraré de no resultar trist. Ell no ho hauria volgut. Així que us explicaré tres petites històries reals que crec que serviran perquè tots revivim com era en Josep. He posat títol a cadascuna d’elles. Primera: «Una discussió lingüística». Segona: «Un viatge vital». Tercera: «El monitor de submarinisme acollonit». Comencem, doncs...

Primera història. Una discussió lingüística

Quin nom li posem, a la cosa? Sempre passava el mateix. Algú veia el meu tiet i es fixava en la cadira de rodes. He estat amb el meu tiet, explicava jo. Qui? El de la cadira de rodes?, em preguntaven. Sempre era el mateix. La resposta era òbvia. Sí. Però dins meu quedava un neguit. Allò era un element distintiu però no l’essencial, sempre em molestava el punt reduccionista que tenia. Recordo una conversa amb ell sobre això, sobre com es deia el fet de no poder caminar en altres idiomes. Recordo que no li agradava gens la paraula minusvàlid i, si ho penseu bé, no cal ni que us digui per què. El llenguatge no és innocent. Recordo que un dia em va dir que li agradava el terme que usaven els francesos, handicapé. Tinc un handicap és molt més fidel a la realitat que soc un minusvàlid. Doncs això, quan algú parli de minusvàlids penseu en el meu tiet, en tot el que va fer i veureu que la paraula no encaixa. No és justa.

Segona història. Un viatge vital

Corrien els últims anys dels vuitanta i el meu tiet, tossut com pocs, va decidir fer un viatge que tenia més d’aventura esbojarrada que de turisme. La cosa va acabar amb un servidor i aquest senyor que ens reuneix a tots aquí recorrent Europa de punta a punta en un Ford Fiesta. Van ser cinquanta dies de converses, de riure, de discutir, de no parlar, de plorar. Vam viure tantes coses que al final els llocs que visitàvem, per espectaculars que fossin, van deixar de ser menys importants que el que vam viure nosaltres dins del cotxe. Anys després d’allò vaig veure escrita en una pissarra una frase que m’encanta i que sempre he relacionat amb això que us dic. És d’Erwin Schrödinger i diu: «No és tant veure allò que ningú no ha vist com pensar el que ningú no ha pensat i tothom ha vist».

Tercera història. El monitor de submarinisme acollonit.

El personatge a què fa referència el títol d’aquesta tercera història és un personatge anecdòtic en la vida del meu tiet. Un no ningú. Però ens serveix per explicar com era en Josep. El monitor de submarinisme acollonit és el responsable que el meu tiet no complís un dels seus somnis. Després de passejar per Europa en cotxe i saltar amb paracaigudes, un dia va decidir fer una immersió. I en va estar a punt. El monitor de submarinisme que l’havia d’acompanyar, senzillament, no es va atrevir.

Són tres historietes en la vida d’algú que potser ha marxat d’hora, però que va saber viure i va viure molt. Marxa algú que no havia convertit la seva situació en un drama. Marxa algú que es rebel·lava contra les mirades de pena. Marxa algú que va caminar poc, però va arribar lluny.

Mires la gent i els dones les gràcies per acompanyar-vos. Reculls els fulls. Baixes els quatre graons que et separen de la mare. L’abraces.

Més tard, heu parat a dinar a Cinca, a pocs quilòmetres de Mequinensa. La mare portava l’urna amb les cendres. Uns operaris han obert el nínxol on hi ha els avis. Has vist l’urna de l’avi i el fèretre encara intacte de l’àvia. Hi ha només un grapat de persones, un parell de germans de l’àvia que encara estan vius i un antic amic del tiet que encara el recorda quan corria. T’ha fet plorar veure amb quina alegria el recordava. És diumenge. 4 de març. La Marta diu que està bé. Li has preguntat si el nen es mou, si el nota. No saps per què però te l’imagines patint, notant que alguna cosa no va bé. Saps que no flota en una bassa de líquid amniòtic. És la primera vegada que te l’imagines amb consciència, lluitant per aferrar-se a la vida. Has penjat i has agafat el cotxe per tornar a casa.