Per la reixeta

Totes aquestes xifres són difícils d’interpretar: no hi ha correlació entre el nombre de denúncies i la població total o religiosa depenent de cada tribunal; tampoc amb els casos reals de sol·licitació; Dufour (1996: 100) opina raonablement que no responen a situacions reals diferents, sinó a diferents nivells de repressió. Els historiadors són unànimes en el fet que l’acció inquisitorial no va eradicar la sol·licitació als regnes hispànics, tot i que alguns consideren que la va poder reduir.

En aquest estudi hem fet servir la documentació inquisitorial conservada a l’Arxiu Històric de la Universitat de València (AUV), procedent del tribunal de València, i força interessant precisament per haver estat generalment negligida en els treballs històrics sobre el Sant Ofici.¹⁴ Aquesta documentació és molt diversa, i respon a una fragmentació arbitrària, atzarosa, de l’arxiu original inquisitorial, conservat en la seua major part a l’Archivo Histórico Nacional. Dit això, podríem descriure aquest fons com a «menor», en el sentit que no inclou els grans processos a jueus i heretges, ni en general tampoc els que culminen amb relaxacions –l’eufemisme per a la foguera inquisitorial. És clar que, en treballar una sèrie documental incompleta, les nostres dades s’han de prendre, amb totes les precaucions, com a merament orientatives. També cal tenir en compte que el transcurs del temps històric no és homogeni: hi ha sotragades i desigualtats en el funcionament del Sant Ofici, com ara la guerra de Successió, que suposa un temps d’inactivitat forçosa del tribunal de València, i encara després un altre període centrat en la repressió dels religiosos austriacistes.

La documentació relativa al delicte de sol·licitació és nombrosa, i abraça el període 1651-1819. Pel que fa a les dates, emprem la del primer document de la sumària, generalment la primera denúncia o confessió espontània,¹⁵ que desencadena o no un procés; entre aquesta primera denúncia i les diligències inquisitorials pot passar molt de temps, i encara més fins a la darrera sentència, però he optat per aquesta primera data com a única opció plausible.

Concretament, parlem de 109 casos de sol·licitació, dels quals alguns no són en realitat sumàries –processos formals– amb aquesta acusació, tot i que els empre en aquest treball perquè el delicte hi apareix; es tracta de dos casos de sodomia,¹⁶ perseguida a la Corona d’Aragó per la Inquisició, una denúncia per violació¹⁷ i alguns casos de sol·licitació, col·laterals d’altres sumàries, que pertanyen a dues tipologies: els sol·licitadors que emergeixen en processos a monges per delictes d’heretgia¹⁸ o sacrilegis,¹⁹ o bé els sol·licitadors secundaris,²⁰ els quals són ocasionalment esmentats al final de l’interrogatori a la víctima, quan li pregunten si ha estat sol·licitada per cap altre religiós.

Les 89 sumàries restants són totes relatives a sol·licitació, tot i que sovint es complementen amb altres delictes associats, en especial afirmacions herètiques. D’aquest corpus, la majoria són documents complets, en el sentit que no en manquen parts, tret de sis casos fragmentaris, en què disposem únicament de l’informe del consultor,²¹ de la sentència,²² d’una carta de defensa,²³ de la comissió per als interrogatoris²⁴ o en manquen fulls.²⁵ Quant als diferents desenvolupaments del procés, tenint en compte només l’estadi final, els classificarem de la manera següent:

1. Únicament denúncia o confessió espontània, que no dóna lloc a més diligències que l’eventual enviament d’una carta de comissió i l’interrogatori en forma, amb l’informe prescriptiu del crèdit que mereix la denunciant i la ratificació. Dels nostres 89 casos, incloent-hi el fragmentari amb la comissió per als interrogatoris, que com a mínim conté aquesta fase de la sumària, en tenim 21,²⁶ és a dir, el 23,6% del total.

2. S’arriba a la fase d’informació, en què es fan més investigacions sobre el reu i interrogatoris, però no s’arriba a encetar el procés jurídic. Hi incloem les tres sumàries fragmentàries que contenen, com a mínim, aquesta fase. Sumen un total de 26,²⁷ que suposen el 29,2% del conjunt.

3. Causa suspesa, generalment a petició de l’inquisidor fiscal, per manca de proves o per la seua feblesa evident, tant si el procés jurídic ja està encetat com si només s’ha produït l’acusació primera. Són 25 casos,²⁸ el 28,1%.

4. Les que arriben a la sentència, la conclusió del procés. Només en tenim 17,²⁹ que representen un 19,1%.

D’aquests percentatges, presos en brut, podem fer dues observacions per a tot el període 1651-1819: en primer lloc, que quasi una quarta part de les denúncies presentades davant el tribunal de la Inquisició pel delicte de sol·licitació no engeguen cap diligència, i, en segon lloc, que només una cinquena part del total de sumàries encetades arriba a la sentència.

Distribuint el total de sumàries en períodes cronològics de vint-i-cinc anys, trobem les quantitats següents: 1651-1675, 4; 1676-1700, 6; 1701-1725, 11; 1726-1750, 10; 1751-1775, 15; 1776-1800, 22; 1801-1819, 21. Es veu clarament l’augment progressiu en nombre absolut, almenys de denúncies presentades. Fent grups de cinquanta anys, es fa encara més evident aquest augment: 10 denúncies la segona meitat del segle XVII, el doble (21) en la primera meitat del XVIII, altra volta quasi el doble (37) en la segona meitat, i per als primers anys del segle XIX, un índex també altíssim (21).

Descomponem ara aquestes quantitats per períodes cronològics segons els estadis finals de cada sumària:

1651-1675: denúncia: 0; informació: 1; suspesa: 2; sentència: 1.

1676-1700: denúncia: 1; informació: 1; suspesa: 1; sentència: 3.

1701-1725: denúncia: 2; informació: 4; suspesa: 1; sentència: 4.

1726-1750: denúncia: 1; informació: 6; suspesa: 0; sentència: 3.

1751-1775: denúncia: 5; informació: 7; suspesa: 0; sentència: 3.

1776-1800: denúncia: 5; informació: 6; suspesa: 8; sentència: 3.

1801-1819: denúncia: 7; informació: 1; suspesa: 13; sentència: 0.

Fixant-nos en les sumàries que consten únicament de denúncia o d’informació, es veu un increment notable des de la segona meitat del segle XVIII respecte als períodes anteriors, d’acord amb l’increment del nombre absolut de sumàries. La sorpresa ve en el nombre de causes suspeses: mínim al segle XVIII, es dispara el seu darrer quart (8) i encara més el primer del XIX (13). I també quant a les sentències: la seua quantitat absoluta es manté gairebé estable durant els segles XVII i XVIII, però en els primers anys del segle XIX desapareixen; la darrera sentència per sol·licitació que tenim en aquest corpus documental pertany a l’any 1786. A partir d’aleshores, la Inquisició continua rebent denúncies i prenent informacions, que sistemàticament són arxivades o suspeses.

Examinem ara, també per períodes, quin percentatge de les denúncies totals arriba a sentència:

1651-1675: d’un total de 4 denúncies, 1 sentència, el 25%.

1676-1700: 6 denúncies, 3 sentències, el 50%.

1701-1725: 11 denúncies, 4 sentències, el 36,4%.

1726-1750: 10 denúncies, 3 sentències, el 30,3%.

1751-1775: 15 denúncies, 3 sentències, el 20%.

1776-1800: 22 denúncies, 3 sentències, el 13, 6%.

1801-1819: 21 denúncies, 0 sentències, el 0%.

Així doncs, d’un màxim del 50% al darrer quart del segle XVII, el percentatge va baixant progressivament al llarg de tot el segle XVIII, fins a desaparèixer definitivament l’any 1786. Podem copsar, també, un increment progressiu i continuat de denúncies des de la segona meitat del segle XVIII fins a principis del XIX, paral·lel a un progressiu desinterès de la Inquisició per resoldre el problema de les sol·licitacions, des d’una actuació màxima finals del segle XVII, fins a desentendre-se’n totalment a finals del XVIII. Si a finals del XVII rep la sentència aproximadament un de cada dos sol·licitadors denunciats, a mitjan XVIII només un de cada tres i, a finals del segle, fins al 1786, un de cada deu.

Complementant les nostres dades amb les de García Cárcel (1979: 281), és a dir, sumant els nostres 17 processos complets, que arriben a sentència, als seus 64, n’hi ha un total de 81, cosa que modifica notòriament la percepció de l’actuació del tribunal de València respecte a la sol·licitació, en situar-lo per davant dels tribunals de Llerena (67), Mallorca (69), Lima i Granada (75), Mèxic (76) i Barcelona (80), i només per darrere dels tribunals de Logronyo (89), Toledo (90), Saragossa (103) i Sicília (114). Així mateix, caldria afegir aquests 17 processos als 1. 131 que comptabilitzen Henningsen i Contreras (1984: 629) de l’activitat inquisitorial contra la sol·licitació. El total és, doncs, de 1.148.

¹ Precisament, una excepció que admet el tractadista fra Francisco Ortiz Lucio, al seu impressionant Compendio de todas las summas que comúnmente andan y recopilación de todos los casos de conciencia más importantes y comunes, assí para el penitente examinar su conciencia como para el confessor exercitar bien su oficio (1598), per a no fer completa la confessió és la d’aquella dona que té un confessor «tan lúbrico que entiende que si se confiessa con él sus flaqueças la codiciará, que en tal caso podía dexar de confessar aquellas flaqueças, y esto se entiende no aviendo otro confessor y siendo confessión de precepto, [...] pero después, quando aya otro confessor, confessará sus flaqueças» (XXIII). Ja al segle XVII, la Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes de Benito Remigio Noydens (1676, 15a ed.), ve a dir més o menys el mateix: «La muger que teniendo que confessar unos malos y torpes deseos con un Eclesiástico y teme que entendiéndolo por sí el Confessor la ha de inquietar o solicitar después, puede dexar de confesar el pecado o circunstancia que tuviere este peligro» (V, 5, 11).

² «El confessor, pues, que solicita al penitente a actos inhonestos para sí o para otro, no sólo en el acto de la confessión, sino también próximamente antes o después o con pretexto de la confessión [...] en qualquier lugar dedicado para oir confessiones, fingiendo que las oye, habla con el penitente cosas torpes o tiene ilícita conversación, actos o tactos deshonestos, comete pecado de sacrilegio y también contra la caridad, reservado a los Inquisidores». (V, 5, 23)

³ L’inquisidor aragonès Francisco Peña, quan edita l’any 1578 el Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric (1376), hi afegeix els seus comentaris; quant a la sol·licitació diu –precisament en el capítol sobre la jurisdicció de l’inquisidor– que, com a sacrilegi, el sacerdot que la fa és immediatament sospitós d’heretgia i, per tant, matèria del Sant Ofici.

⁴ Sobre ell lloc i la manera de la confessió, fray Juan de Pedraza diu a la seua Summa de casos de conciencia (1589): «Descubierta la cabeça y las rodillas en tierra, buélvase a un lado del sacerdote, de manera que el uno no mire al otro. Y si fuere muger no se confiesse en lugar secreto, por dar buen exemplo» (f. 9v). Fray Francisco Ortiz fa: «Quando el confessor confiessa mugeres, sea en lugares patentes, y no las mire al rostro ni se detenga en pláticas con ellas antes ni después, y a los varones que confiessa no los mire, por no ponerles vergüença, ni los hable después de confessarlos en lo que confessaron» (XXIV). I Noydens: «Para obviar peligros, siempre oigan de confessión en lugar manifiesto de la Iglesia, vistos de todos y no por rincones» (V, 5, 23).

⁵ Llorente especifica que han d’estar «a la vista de las personas que se hallen en el templo, mediando entre el confesor y la confesada una pared, cuya parte destinada a oirse mutuamente se halla cerrada con hoja de lata, cuyos agujeros de comunicación sean tan pequeños que no permitan la entrada de un dedo» (1980, III: 30).

⁶ AUV, Vària 43/1, f. 3r.

⁷ AUV, Vària 44/1.

⁸ AUV, Vària 47/10, f. 8v.

⁹ AUV, Vària 48/4, València, f. 14r.

¹⁰ AUV, Vària 48/6, f. 2v.

¹¹ AUV, Vària 53/2, f. 6v. O fra Agustí Cabades, mercedari de València, que l’any 1784 és delatat per Rosa Eiximeno, a qui sense vergonya proposa «por quatro vezes que buscara la referida Rosa una abitación, que el Padre Maestro le buscaría lymosna para que pagara su alquiler o añada, mas que avía de habitar sola la referida Rosa, porque le avía de dicir a esta doncella una cosa a solas. [...] Le replicó [...] que essa cosa que en la abitación solos los dos le avía de dicir el Padre Maestro, se la dijera allí en el confesonario, y la respondió el Padre Maestro, que la confesaba, que en el confesionario no la quería dicir la cosa, porque se la avía de dicir a solas, o los dos puestos solos en la abitación. [...] Pero la referida Rosa, oiendo esta estravagancia, receló, entró en sospecha y pasó a esplicar su duda con otro confessor». AUV, Vària 64/4, f. 42v.

¹² AUV, Vària 51/3, f.r-2r.

¹³ Carta de la Suprema al tribunal de València, Madrid, 14 febrer 1574: «Con esta se os embía copia auténtica del breve contra los que soliçitan mugeres in actu confessionis, para que conforme a él proçedais en estas causas, y por buenos respectos pareçe que este caso no le pongais en el edicto.» AUV, Vària 16, f. 29r.

¹⁴ Com ja hem dit, García Cárcel (1971: 281) se sorprèn del baix percentatge de processos per sol·licitació a València. L’explicació és que una gran part d’aquests es troben als fons de l’Arxiu de la Universitat de València, que no són emprats en cap dels estudis esmentats.

¹⁵ L’espontània és una confessió autoinculpatòria, en la pràctica emprada com a defensa preventiva davant la sospita o certesa d’haver estat denunciat, per tal d’obtenir la benevolència del tribunal.

¹⁶ AUV, Vària 47/3, s.d. (principis del segle XVIII) i 69/7, any 1803.

¹⁷ AUV, Vària, membrum disiectum, s.d.

¹⁸ AUV, Vària 51/2, 1718.

¹⁹ AUV, Vària 56/1, 1752.

²⁰ AUV, Vària 44/1, 1657; 47/10 1697; 47/11, 1695; 47/12, 1704; 48/4, 1704; 50/7, 1713; 51/3, 1718; 63/7, 1784; 66/5, 1793; 69/9, 1805; 70/5, 1808 i 71/5, 1818.

²¹ AUV, Vària 43/3, 1654.

²² AUV, Vària 48/6, 1705.

²³ AUV, Vària 50/3, 1711.

²⁴ AUV, Vària 54/7, 1745.

²⁵ AUV, Vària 51/7, 1717 i 64/4, 1784.

²⁶ AUV, Vària 47/11, 1695; 49/9, 1709; 51/3, 1718; 54/7, 1745; 57/9, 1759; 60/4, 1768; 61/6, 1774; 61/10, 1775; 61/14, 1775; 63/4, 1785; 63/6, 1785; 64/2, 1787; 65/2, 1790; 67/4, 1796; 69/2, 1801; 69/8, 1804; 69/9, 1805; 70/4, 1806; 70/16, 1813; 71/9, 1819 i 71/11, 1819.

²⁷ AUV, Vària 43/3, 1654; 48/1, 1700; 48/4, 1704; 50/3, 1711; 50/7, 1714; 51/4, 1719; 52/2, 1726; 53/2, 1736; 54/2, 1743; 54/4, 1745; 55/1, 1747; 55/2, 1747; 57/8, 1759; 57/10, 1759; 58/4, 1760; 58/5, 1761; 60/1, 1766; 60/2, 1766; 61/12, 1775; 62/6, 1778; 63/1, 1779; 64/4, 1784; 64/5, 1789; 66/6, 1794; 68/5, 1790 i 71/8, 1818.

²⁸ AUV, Vària 43/1, 1651; 44/1, 1657; 47/10, 1697; 50/6, 1715; 65/1, 1790; 65/4, 1791; 65/6, 1791; 66/2, 1792; 66/5, 1793; 67/1, 1795; 67/3, 1796; 68/6, 1800; 69/3, 1803; 69/4, 1807; 69/6. 1803; 70/1, 1806; 70/2, 1806; 70/5, 1808; 70/6, 1808; 70/7, 1809; 70/8, 1809; 70/9, 1811; 70/15, 1815; 71/3, 1817 i 71/5, 1818.

²⁹ AUV, Vària 45/2, 1671; 45/6, 1687; 45/8, 1693; 47/12, 1671; 48/5, 1705; 48/6, 1705; 50/8, 1716; 51/7, 1717; 52/1, 1726; 52/4, 1735; 54/5, 1745; 59/1, 1765; 59/2, 1761; 61/1, 1770; 62/3, 1777; 63/7, 1784 i 64/1, 1786.

I. LA SOL·LICITACIÓ

1. APROXIMACIONS

Habitualment, el sol·licitador no empra un únic modus operandi, sinó una combinació complexa; al costat de la sol·licitació sobtada i violenta, trobem la seducció lenta i gradual, un procés en el temps que comença amb paraules d’amor, engany o amenaça, continua amb els tocaments i acaba amb les relacions sexuals; però tant un cas com l’altre constitueixen turpiloquia in confessione o tractatus il·lícits i deshonestos. El desencadenant de la sol·licitació freqüentment és la confessió d’algun pecat sexual, o alguna consulta sobre l’ús del matrimoni; com diu Alejandre (1994: 66), quan la dona confessa desitjos impurs o relacions sexuals amb algun religiós, la temperatura del confessor es dispara.

És clar que molts sol·licitadors, en la seua defensa, diran que va ser la dona qui prengué la iniciativa, que ells no van fer més que deixar-se seduir; aquest cas, diu el teòleg Sánchez (1636), no pot considerar-se sol·licitació. En un manual inquisitorial de finals del segle XVII trobem una exposició d’aquest debat jurídic, amb una casuística meticulosa.¹ Però encara que siga ella l’activa, l’afer frega la sol·licitació, ja que suposa una conversa lasciva en confessió; com a atenuant es diu que no hi ha tanta malícia en consentir com en proposar. La qüestió és que en aquest cas no es genera un procés.

En tenim alguns exemples; malgrat que la dona és educada per a ser passiva, també sexualment, en la intimitat del confessionari es pot comportar d’una altra manera, atès que sol haver-hi una certa intimitat prèvia. El problema per a nosaltres és que no tenim manera d’anar més enllà de les declaracions dels implicats. Naturalment, el sacerdot acusat dirà fàcilment que ell s’ha limitat a caure en el parany; també és habitual que la dona, independentment dels fets, vulga «salvar» el seu confessor, carregant ella la culpa dels pecats: «en cumplimiento de sus obligaciones, delantando como delata del modo deba al indicado Confessor y Director Gassol. Implora al mismo tiempo la clemencia y benignidad del Santo Tribunal, se ofrece ella a pagar la pena, puesto que por respeto de la misma se han cometido tantos excessos», escriu en la seua denúncia sor Maria Paula del Pare Sant Francesc, del convent de la Puríssima Concepció de Tortosa, l’any 1813.²

Vegem l’interessant cas de fra Roc Moltó, franciscà. Ja havia estat processat anteriorment, el 1671, per una missa burlesca al convent de Sant Antoni de Pàdua de Dénia, en què havia representat el paper de núvia; aquest primer procés fou suspès. El 1704 fra Roc, ara amb cinquanta-cinc anys, fa una espontània en què conta com sor Maria Pasquala Justa, d’uns trenta anys, se li presenta a la reixa del locutori del convent de la Puritat de València; es posen a xerrar i «diciéndole algunas palabras cariñosas a este, alargó la mano diciéndole que ya que no se podían ver se podían tocar, y pasando dicha mano por la reja, dicha Religiosa pedía que este permitiese que ella le tocase a este sus partes vergonzosas, a que este, motivado de su fragilidad, condecendió, y tuvo polución en la mano de ella». Aquesta és la versió d’ell.

Ara ve la sorpresa. El comissari Vicent Beixer interroga la monja, que, pressionada, finalment confessa:

ahora se acuerda que [...] vino a este convento confesor Peregrino u religioso de la observancia de san Francisco, conventual en la villa de Requena, no sabe su nombre [...] travándose entre esta y dicho Confesor pláticas de cariño, pasaron las torpezas que refiere la pregunta, dejándose dicho confesor a instancia de esta tocar y fricar sus partes viriles hasta tener polución.

Sor Pasquala, sense voler, s’ha posat en evidència: el que ha confessat no és l’episodi de fra Roc sinó un altre! L’astorat comissari ha de tornar-hi:

«Fuele dicho que demás de lo que ha declarado con el confesor Peregrino que vino de Requena, hay relación que la pasó con otro confesor lo que se le ha preguntado». Ella, podem imaginar-la força avergonyida, ho nega.³

Fra Jeroni Alminyana és, segons ell, una víctima sexual de les seues penitents; és acusat per vint-i-dos o vint-i-tres, algunes d’elles xiquetes. En la seua defensa, l’any 1705, declara com una jove, confessant-se agenollada als seus peus, «se avía arrimado a la rodilla derecha de este reo, y estregádose con ella sus partes pudendas [...] después le avía tomado la mano, y llevádola a dichas sus partes femíneas por sobre la ropa». No és l’única: una altra dona, conta el monjo, estant ell assegut confessant-la, «sin haverle dado motivo alguno avía ella entrado su mano por debajo los ábitos y tocado a este la carne del muslo, lo que avía resistido, y ella le tomó la mano para llevarla a sus pechos». Però fra Jeroni es capté heroicament:

[...] la reprehendió severamente semejante desenvoltura. [...] Le avía mordido a él los lavios y el carrillo y osculádole y que en dos ocaciones le avía tomado la mano y llevádola a sus pechos immediatamente, lo que jamás le avía parecido bien, [...] llegó a dezirla que, si continuase en semejates pecados, no la confesaría más, lo que a ella ocacionó mucho sentimiento.⁴

Lluny de considerar-se un Don Juan, fra Francesc Talens es creu víctima innocent d’una monja engrescadora i malvada. Només tenim el seu escrit de defensa, de l’any 1711, un relat que no té pèrdua. Sor Agnès Maria Guitart, monja de Carcaixent, el fa cridar per confessar-se, perquè no gosa fer-ho amb el confessor ordinari; llavors ella comença a contar-li els seus «galanteos de quando estava en el siglo», quan diversos homes «estuvieron por matarse por ella». Un oncle seu

la quería tanto que no sabía estar un instante sin ella, y que continuamente la estaba abrasando y osculando, y que su lengua la tenía no ratos, sino horas dentro su boca; aquí me dixo si yo tendría asco; yo le respondí que no, que si huviera ocasión que ya lo vería, de lo que resultaron los ósculos que tengo declarados. [...] No se contentó con esto, sí que me dixo que tenía unos pechos tan hermosos que dudava que Dios o la naturaleza los huviera concedido a criatura alguna; aquí es donde yo, dexándome llevar del cariño y de mi miseria, la dixe algunas palabras de cariño que tengo expresadas y tuve la polución declarada, y si dicha riligiosa lo vio, fue sin advertencia mía, porque yo ignorava que lo pudiese ver, lo que supe después por havérmelo ella significado. Al despedirme desta ocasión la dixe que si pudiera la diera un abrazo, a que me respondió que ella me daría su virgo, y no haviéndolo entendido, lo repitió por segunda vez.

Pensem que tot això ocorre al locutori, davant la presència obligada d’una altra monja testimoni, l’escucha, conxorxada amb sor Agnès:

La tomé de la mano, con la possibilidad que cabe en dicha reja [...] con gran dificultad se pueden alcansar los dedos. [...] Tuve la polución que tengo confessado, sin que mediara la menor palabra de cariño [...] por ocasión de la escucha. Con señas, ya que no con palabras, pude decirla que me enseñara sus pechos, haviéndome dicho los tenía tan hermosos.

Després, diu fra Francesc, sor Agnès l’ha acusat de sol·licitar-la obscenament.⁵

En la sol·licitació predomina l’abús i la violència sexual, però en alguns casos el que vol el sacerdot és entaular relacions afectives; de fet, arriscar-se a sol·licitar el fa vulnerable a la dona. Són molt freqüents els «amors devots» entre sacerdot i monja o beata, basats en confessions llargues i freqüents que amaguen una relació sentimental; encara que comencen «platòniques», aquestes amistats fàcilment esdevenen «aristotèliques». I l’enamorament mutu sol anar acompanyat de projectes sacrílegs d’entrada al convent o de fuga. Molts sol·licitadors no passaran, tanmateix, de les paraules.

Una primera aproximació, per guanyar-se la penitent, sol ser alabar la seua bellesa, afalagar-la. Aquest és un pas anterior a les insinuacions, caragolades i dissimulades: el confessor s’estima més la penitent que les altres, o somia amb ella, li planteja la remota possibilitat de citar-se, etc. Tanteja el terreny. Així, un franciscà de València, fra Antoni, es mostra tan amable amb Esperança Pitxó que ella en sospita, segons declara el 1805.⁶

Passem a un altre nivell de sol·licitació en referir-nos a les proposicions sexuals directes, sense embuts. Posem el cas, bé que fora de confessió, de fra Antoni de Cardona, denunciat el 1713, a València, per Margalida Esteve; convidat un dia a dinar a sa casa,

la hizo señas que esta entendió se encaminaban a fin desonesto, y al retirarse a dormir la siesta bolvió a repetir las mismas señas para que esta entrase en su aposento, y pasado algún rato en que esta pudo entrar sin que nadie de casa lo notase, entró esta en dicho aposento y le dixo que qué era lo que tenía que decirla, y dicho fray Antonio la respondió que en las veces que havía ido allí se havía enamorado de ella, y que assí havía de condescender con su voluntad.⁷

Una mica més pujat de to és el discurs que li adreça fra Jaume Brotons, trinitari, a sor Maria de Sant Pere d’Alcàntara, clarissa del convent de Russafa, segons denuncia la religiosa:

estando en el confesonario, después haverla dicho las palabras amorosas que acostumbrava, en prueva de su estimación le pidió que le diera la mano, diziéndole que tendría gran gozo de tocársela, y que no le sería dificultoso entrar de noche en el convento [...] que deseava darle muchos besos, y que sus pechos serían muy blancos y suaves, y que los dos bien cabrían en una cama, y allí harían alguna cosita.

També li demanava «que se acercara a la regilla y le diera un beso, haciendo, quando la decía esto, acciones o ruidos como que la besava».⁸

L’any 1808 una dona de Benigànim, Francesca Maria Vidal i Esparça, denuncia fra Jaume Llàtzer, franciscà, perquè tres voltes l’havia sol·licitada: «que estaba enamorado y que se habían de tratar como a marido y muger; li diu paraules incitativas a luxuria [...] No hubo verdadera confesión, sí sólo apariencia de ella y fingimiento de que la absolvía [...] la dixo el dicho Padre Jayme en el Confesionario citado que deseava gosarla carnalmente».⁹

És freqüent el llenguatge procaç del confessor, qui, més que seduir, escandalitza. Alguns sol·licitadors s’adeliten en la transgressió, en pronunciar paraules prohibides pels modals: coño, carajo, cojones. Això excita el confessor, i sol humiliar la penitent. Sarrión Mora explica el cas del monjo Francisco de León, de Conca, que li diu en confessió a una monja, sor Manuela de Barrios, l’any 1682: «Mira qué carajo tan lindo y qué cojones, si quieres que te hoda, dímelo y buscaré el modo de entrar en el convento y hoderte» (1994: 281).

Manela Pérez, beata d’Ontinyent, denuncia el 1747 fra Pasqual Navarro, franciscà, perquè, en explicar-li al confessionari les seues sospites sobre les relacions entre un religiós i una dona, el monjo li va dir «en lenguage valenciano con palabras muy mal sonantes, que vertidas en castellano son estas: Mira, como tú no forniques, fornique quien quiera, los frayles en su convento, y si tienen gana de muger, que cometan con proprias manos polución». El confessor que tramita la denúncia avisa solidàriament fra Pasqual mitjançant una carta anònima, que aquest remet als inquisidors; la carta inclou les paraules originals: «Chica, mentres no et foten a tu, no te se done res; els sacerdots que estiguen en los convens, y si tenen ganes de dona, que es fasen la puñeta».¹⁰

L’agustí fra Pere Hernandorena es presenta a la Inquisició de València el 1775 i fa una espontània. Confessa les seues més aviat innocents relacions, divuit anys abans, amb una monja agustina d’Oriola, sor Antonia Rita Pastor; això sí, ben grolleres.¹¹ Tot comença quan ell es pren confiances, abans de la confessió: «Me sudan las yngles y siento están húmedas y pegajosas y se me escaldan en el hueco o lado donde da la misma parte o naturaleza, y me escuese al apartar el muslo». Sor Antònia replica «que el modo de vestir la incomodava los pechos, porque como no los sujetava, la fatigava el peso de estos y la causava algún dolor, que si usaran ballenas no las incomodaría. [...] Quando se acercava el tiempo y conocía tener novedad, decía lo conocía porque se le ponían más abultados los pechos». Encara més: abans de la confessió,

aplicava el declarante los labios quanto podía y los apretava contra el rallo del confesonario, y abriendo la boca la dava el aliento haciendo algunas respiraciones fuertes, y ella de su propio motivo correspondía en la mesma forma y decía ella: Dame más, más quiero, y en una de estas ocaciones la dixo el que declara: Quisiera darte todo el fuego del Espíritu Santo para consumir en tí todo afecto terreno y amor a las criaturas. [...] La confesava todos los días y casi siempre presedían a la confesión sacramental estos pasages de respiraciones mutuas que dexa declarado.

Tot això fa pudor a molinisme –una heretgia diguem-ne transigent amb les febleses de la carn. Després arriben a un intercanvi de roba interior; un dia, queixant-se sor Antònia al confessionari de la incomoditat de la regla, en no dur roba interior, diu: «Mejor eran estos paños para nosotras quando estamos en el accidente, para precaver que la sangre cayese en tierra, como a las veces susede». Ell li contesta: «Pues no ay más que ponértelos, y luego me los darás y yo los lavaré y los entregaré a mi lavandera». Efectivament, un altre dia ella «se los debolvió cierta noche por un tornito [...] sucios y con manchas de sangre, que el declarante los labó». Encara fra Pere parla a la monja del «desahogo que padecen los religiosos por los paños o calzoncillos de que usan, como la incomodidad que padecen, especialmente quando van de camino, porque rosándose los muslos se llegan a escaldar allá vajo». Sor Antònia, commoguda, li fa uns calçotets, però «no le servían por muy estrechos y también porque estavan desonestos por estar muy abiertos por delante y ser motivo de que en alguna ocasión se rosase la naturaleza con la túnica». Interrogada sor Antònia, ho nega tot: ni respiracions, ni calçotets.¹²

L’any 1775, fra Josep Miquel, franciscà, fa una espontània en què relata els seus problemes amb una monja a qui confessa, sor Isabel de l’Esperit Sant, clarissa del convent de Jerusalem, extramurs de València. La religiosa, diu, és d’un misticisme excèntric, gelosa de les altres monges i té exigències demencials com ara combregar diverses hòsties a la vegada. No semblen del tot fantasies exculpatòries del monjo, perquè el comissari inquisitorial que interroga sor Isabel informa que «se duda mucho entre las religiosas de su veracidad». La monja declara que fra Josep, en confessar-la, li deia: «Si yo pudiera entrar a su selda sí que estaría yo contenta». I en altres ocasions: «Si aquí en el Confesionario ubiese un augero le daría un polvo [...] Señora, dégese de ystorias, que todos sus pequados me los juego yo por bajo pierna [...] Lo que podía azer es ponerse en qüeros y tomar el fresco».¹³