Els pobles oblidats

Un bocí de cel

Dorve

El Pallars Sobirà

Ara, a Dorve, ja s’hi pot accedir amb vehicle. Per la carretera C-13 arribareu a la Guingueta d’Àneu, una població situada a 925 metres i amorosida per l’embassament de la Torrassa, que capta les seves aigües del riu Noguera Pallaresa. Abans de sortir del poble, trobareu a mà dreta una desviació que haureu d’agafar. La pista, senzilla, però amb el terra ben ferm, va vorejant el riu. Després d’agafar un trencall, una recta llarga i ben indicada us portarà sense problemes fins a Dorve. Aquesta ruta, però no és ni de bon tros la que us permetrà treure tot el suc del paisatge d’aquest bocinet de territori pallarès. Ja fa molts anys que vaig visitar per primera vegada el poble de Dorve: aleshores, vaig triar el camí més llarg, el que les guies dels excursionistes coneixen amb el nom de la ruta del Castellot. Unes cinc hores de caminada tranquil·la, assaborint la frescor dels camins. Ben mirat, aquesta ruta es pot fer durant tot l’any, el recorregut, d’uns dotze kilòmetres mal comptats, permet visitar les poblacions de la Guingueta, Escalarre, Burgo, Llavorre i, finalment, Dorve, per tornar, baixada avall, altre cop al punt d’inici. Aquesta vegada, però el rellotge, implacable, ens va obligar a fer un recorregut entremig de tots dos. Vam deixar el vehicle al final del carrer principal de Llavorre i, seguint un camí en forma de ferradura convenientment marcat pel Consell Comarcal amb les rodones grogues i el punt central negre, ens vam plantar més o menys en una hora a Dorve.

El web de les Valls d’Àneu ens informa que el nucli poblacional de Dorve no va tenir accés per carretera fins a l’any 2009. Un aïllament que va comportar l’abandonament del poble, però que va facilitar que es conservés en un estat que podríem qualificar de “sincer”. Em sembla que no es podria trobar un adjectiu que fos més descriptiu. No hi ha cap simulació, el resultat és que allò que es veu: cases, font, carrers, plaça... és real, sense cap falsedat o hipocresia. És per això que la primera vegada que vaig arribar a Dorve em va semblar que era davant per davant d’un infant, amb tota la seva virginitat i innocència immaculada. Potser per això mateix, qui ho sap?, atrapats per aquesta sensació tan positiva, el 2004, l’any del Fòrum de les Cultures a Barcelona, l’Associació Sociocultural per a la dinamització Rural de Muntanya va iniciar el que es va conèixer com el Projecte Dorve. Aquest projecte va néixer a partir d’una iniciativa promoguda per un grup de joves que pretenia reflexionar sobre els problemes que estan afectant el creixement i el desenvolupament del Pallars Sobirà. A partir d’aquestes reflexions, es volia poder definir el model de la comarca. L’Associació, coneguda com Rurbans i amb seu a Rialp, va prendre com a marc de tot el projecte el petit nucli de Dorve per intentar explicar, des de la més crua de les realitats, el destí tràgic que han patit alguns poble de muntanya de l’Alt Pirineu. En el projecte, per tant, no hi mancaven denúncies: el despoblament a causa de la manca d’inversions infraestructurals, la manca de polítiques de planificació territorial, així com un creixement urbanístic poc meditat i una sectorització poc diversificada en l’àmbit turístic. Tanmateix, parlar d’aquell projecte amb algunes persones de la Guingueta d’Àneu és encetar un tema polèmic que molts consideren que, dat i debatut, no va conduir a res. A res de bo ni a res de dolent.

Abans d’iniciar l’excursió de Llavorre fins a Dorve, vaig voler parlar amb algú que hi hagués nascut. De vegades no és gens senzill perquè el temps és també implacable i perquè cada vegada costa més trobar testimonis que puguin donar fe del que representava la vida d’un poble que, a causa de diferents circumstàncies, un dia van haver de deixar. Aquesta vegada, però vaig tenir la sort de trobar el senyor Manel Orteu, nascut a casa Gallimet, de Dorve, i que viu des de l’any 1981 amb la seva família a la Guingueta d’Àneu. Ens va acompanyar fins al menjador de la casa el seu fill, també nascut a Dorve. Ell mateix va confirmar-nos que d’aquella operació de Dorve no se n’ha sabut res més. “Ja t’ho diré: no va servir per res perquè la meitat de la carretera ja estava mig feta”. Llàstima, però que aquesta carretera va arribar massa tard. Massa tard per a les vuitanta ànimes que vivien a les vint-i-dues cases que hi havia a Dorve. El senyor Orteu se’n lamenta profundament. “Sempre diven que farien una carretera, però no la feven mai i al final vam haver de marxar tots”. I així, amb dolor, van anar desfilant els propietaris de les cases Badia, Aiguanot, Escusies, Ferrera, Teixó, Cinto, Escart, Gallimet, Caterina, Antònia, Pere, Cabaler, i d’altres que el temps gairebé ha esborrat de la memòria.

El senyor Orteu sembla cansat. Són molt anys d’explicar el mateix; el perquè de tot plegat. “Què hi podíem fer?”. El seu fill, Joan Orteu, assenteix amb el cap. Ell també va néixer a Dorve. Té bona memòria i, juntament amb el seu pare, fa repàs de les cases... Ferrera, Badia. “Aquesta, casa Badia, era la segona casa més forta de la Vall d’Àneu. Mataven vuit o nou tocinos l’any”. A Dorve subsistien, si fa no fa, com la resta de poble dels Pirineus d’alta muntanya. El nexe comú, però continua essent la rosta de tocino. “Menjàvem molta cansalada. Sopes amb cansalada, verdura amb cansalada...”. “I de carn de vedella?”—pregunto innocentment. “De carn de la bona ben poca, per no dir gens”. Diuen que als pobles de muntanya se sabia molt bé què era passar fred, però, gana, el que es diu gana, això no sabien el que era perquè al rebost sempre hi havia alguna cosa per menjar. “Collíem herba per al bestiar i blat per fer pa al forn comunitari. I amb l’hort i tot plegat passàvom sense cap penúria. I encara et diré una altra cosa, un metge que va pujar una vegada a Dorve em va dir que, si haguéssim sabut com utilitzar totes les plantes medicinals que teníem al voltant del poble, mai no hauríem hagut de comprar una medicina!”

El fil conductor amb la civilització continuava essent la Guingueta. A una hora de camí a peu, els de Dorve anaven a la Guingueta a comprar aquells queviures que la natura no els donava. “Nevava molt i el trajecte aleshores es feia encara més pesat, però nosaltres ja hi estàvem fets i, gairebé sense adonar-nos-en, baixàvem a comprar a la Guingueta sacs de sucre i també sacs d’arròs perquè tot lo altre ho fèvem a casa.”

A més, els fills anaven a escola a la Guingueta. Joan Orteu, el fill de casa Gallimet, em comenta que ell anava a escola fins que, de més gran, va haver de traslladar-se a Esterri, on es quedava a dormir. “A Dorve no hi havia escola, tot i que recordo que una vegada es va llogar un mestre. Durant un parell d’hiverns, a mi m’havia fet classe el capellà del poble, mossèn Àngel, que era fill de la Vall d’Aran i que vivia al poble”—em comenta el pare.

Quan ja portem una bona estona de conversa, apareix la mestressa de la casa que ens diu que estava entretinguda fent el dinar. Amb un somriure complaent s’afegeix a la conversa. Pel que ens comenta es pot deduir que li agradava força viure a Dorve. “Els camins fins arribar al poble eren molt, molt, bonics. Ple de fontetes que mai no deixaven de rajar. Anaves pujant i a tot arreu hi havia aigua. De debò que era un lloc molt acollidor”. La meva dèria pels bolets m’obliga a fer la pregunta. “De bolets?...” “Sí, i tant, que en plegàvem. Collíem sobretot carreretes... N’hi havia tantes que hi anàvem amb càrrega. Les veníem i així en trèiem uns diners per al gasto.”

La guerra va girar com un mitjó la vida dels veïns de Dorve. Els van evacuar a l’altra banda del riu tan bon punt van entrar els nacionals. “De dia, ens deixaven anar a treballar la terra. Ens van donar un pase que havíem d’ensenyar cada dia perquè, si no, no mos deixàvem passar. I a la nit, apa, ens feien tornar cap a baix”. El senyor Orteu ens comenta que pel poble hi van passar molt maquis. “Un dia, un guàrdia civil en va pelar un”. Després de la guerra, va arribar la llum a Dorve. “La feva un d’una casa d’Escaló que tenia la concessió del riu. Hi va construir una mena de minicentral que donava llum a Berrós, a Escaló i també a Dorve”. Però, com que no ni ha un nap sense una col, quan la minicentral d’Escaló va plegar, es va acabar la llum. “I que n’és de grossa la cosa! Ara que tenim la carretera, doncs, ara no tenim llum a Dorve!”

Tal com ha passat a tots els pobles que, si us plau per força, s’han anat abandonant, també a Dorve els lladres han buidat les cases. “Es van emportar de tot. Ha estat una vergonya. Robaven dins les cases. Mentre nosaltres hi vam ser, no, però, després, ai! Quan tots els veïns vam haver marxat, van arramblar amb el que van poder i encara més. A casa meva també hi van entrar i es van emportar moltes coses: plats, eines del camp i, fins i tot, se’m van emportar el bres, el meu llit de quan eren un nadó”. “I de l’església?”—li pregunta el seu fill encuriosit. “De l’església s’ho van emportar tot: tots els sants i fins i tot van desfer els altars!”. El senyor Orteu fa una breu aturada en el seu relat i continua recordant i explicant-nos-ho. “Però no tot ho van robar els lladres que van aparèixer de la nit al dia perquè els capellans van ser els primers que es van vendre el que van voler. Recordo que hi havia quatre àngels que van desaparèixer. També, la marededeu del Roser i, quan ja no hi quedava gairebé res, finalment els capellans es van acabar d’emportar cap a Esterri els dos últims sants... Ah! I encara, un santcristo de plata. Se’l va emportar un capellà que deia missa a Escós... I una calaixera, que estava tota mostreada, també se la van emportar.”

Molts propietaris de cases han refet alguns enllosats perquè no caiguin les seves cases. Ara, tot i que només hi viu una persona, hi ha dues cases que s’estan recuperant. “Va venir una família de Barcelona fa més de 20 anys. Després, la dona va marxar; més tard, els fills, i ara només hi queda l’home que fa una vida molt solitària. Ni tan sols no saluda.”

Passejar pels carrers de Dorve produeix una sensació de calma infinita. Tot i que ja he visitat un bon reguitzell de pobles abandonats, Dorve, és, de lluny, el que m’agrada més. L’estructura del poble gira al voltant d’una plaça molt ampla, ben feta, assolellada i, tot i la distància i posant-t’hi una mica d’imaginació viatgera, sovint em recorda els carrers ataronjats d’algunes poblacions del sud d’Itàlia. La font que presideix la plaça deixa anar un bon doll d’aigua que a l’estiu s’agraeix de valent. Les cases, totèmiques, majestuoses, amb les portes guardades per un bon cadenat que sovint algú acaba trencant, supuren nostàlgia. I sembla que et vagin vigilant silenciosament els passos. L’església parroquial de Sant Bartomeu és d’origen romànic, del segle XII. Seguint el prototipus propi d’altres esglésies del Pallars, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó. Té un absis semicircular amb arcuacions llombardes entre lesenes, i una torre de base quadrada.

Marta Alòs

Un passat a canvi d’un feix de bitllets

Esblada

L’Alt Camp

L’actual propietària del poble mig enderrocat d’Esblada —una entitat bancària— es ven les catorze cases ruïnoses i les vuitanta-dues hectàrees de terreny de l’antic nucli habitat per 280.000 euros. Per sort, la venda no inclou ni l’església romànica —on encara diuen missa—, ni el cementiri —on es continuen inhumant antics habitants—, ni la vella rectoria —reconvertida avui en un restaurant—. Segons sembla, uns inversors francesos ja s’hi han mostrat interessats de manera que, una vegada més —i ja en van unes quantes!— de la pols dels murs mig desfets han ressorgit les promeses de restaurar el poble, de reurbanitzar-lo i de refundar-lo amb altres persones. No m’ho invento. Des de mitjan segle passat, els projectes sobre paper per part d’altres promotors —que prometien, entre d’altres, convertir Esblada en un poble geriàtric— van ser la causa que més d’un propietari vengués casa i terrenys i marxés a viure a un altre lloc. Ho van fer seguint els passos de molts joves —fills i nets d’aquests—, obligats per la pèrdua de productivitat de les feines del camp, la manca de serveis bàsics, unes comunicacions deficients i les millors perspectives de futur en altres llocs.

El pitjor de tot és que els vells projectes de renovar la vida a Esblada han continuat només en el paper, que els vells propietaris no veuran en vida la rehabilitació del municipi i que, amb el pes de la història humana que amaga, aquest antic nucli se’ns esborra cada vegada més del mapa de la memòria. Totes les persones a qui he anat a trobar per escriure l’article m’han mostrat el mateix desencís pel silenci que avui senyoreja sobre l’antic nucli d’Esblada per culpa d’aquestes falses promeses. Veurem, els francesos!

Però ara situem-nos i mirem enrere. El poble d’Esblada, a l’extrem nord del terme de Querol, entre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia, és un petit agrupament de cases —avui enderrocades—, a tocar de la C-37, carretera que uneix Santa Maria de Miralles i Valls, a la Ruta del Císter.

La seva annexió a Querol data de finals del segle XVIII. Un fogatjament anterior situa entre els dos nuclis trenta-set cases i 177 habitants i, en el de 1787, ja arribaven als 487 habitants. L’any 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren als 1010 habitants, però a partir d’aleshores s’inicià un progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el 1940 i 140 habitants el 1981, quan a l’antic nucli d’Esblada ja no quedava ningú.

Mentre l’església —amb absis sobrealçat i un petit campanar de planta quadrada— , el restaurant i el cementiri es troben per sobre de la carretera, l’antic nucli és a sota, avui cobert gairebé del tot per la vegetació. Si el voleu redescobrir deixeu el cotxe davant l’església i disposeu-vos a superar els esbarzers que provaran de barrar-vos el pas cap al passat.

La primera edificació que podeu anar a trobar és cal Jan, una casa senyorial de grans dimensions a tocar de la carretera. Després d’accedir a una petita eixida principal, el primer que captiva la mirada és la singular volta de pedra de la porta principal, una torre circular al darrere i un antic forn a la part baixa.

Fins que la van vendre pertanyia al matrimoni Magí Sendra Janer i Maria Sanz Vallès, propietaris també de diversos conreus, boscos dels voltants i d’un ramat d’ovelles.

Donat el seu terreny muntanyós, a Esblada es conreava només una petita part del terme que es dedicava, sobretot, al cultiu de cereals com la civada, i també, a la vinya i als ametllers. Només cal fer un cop d’ull a la toponímia agrícola del poble per adonar-nos que era envoltat d’horts. En documents antics se citen: l’obaga i los horts del Benet, lo Bosc Negre, lo camp i la vinya del Magí Sord, lo camp Domingo, los horts de ca l’Estanc, la pallissa i el molí fariner de la Conillera, los horts de la Marra, los horts del Navarro i les terres de la Rimbalda. També hi consten la Punta Blava i la Rovira Seca, dos masos amb camps dedicats al cultiu del pelitre, una planta molt adequada per a l’elaboració d’insecticides.

Però tornem a cal Jan. El Magí i la Maria van tenir quatre fills: la Rosalia, l’Antònia, l’Àngela i el Joan —que va néixer el 24 de desembre de 1913—. Cap d’ell no va voler quedar-se a viure al poble. Mentre les filles van anar a parar a altres poblacions, també el Joan —esdevingut l’hereu— es va casar amb la Margarida Albert Guasch, que era de cal Tecla, de Rofes, al terme de la Llacuna (l’Anoia), fet que va precipitar que l’any 1933 els de cal Jan deixessin la casa d’Esblada, arrendessin les terres a un home de Querol i marxessin a viure a Sant Joan de Mediona.

I ara continuem la redescoberta del nucli. Com que avui dia baixar poble avall des de cal Jan esdevé perillós, el més aconsellable és recuperar la carretera i baixar un trosset més a peu en direcció a Querol fins que es troba un camí a l’esquerre. Agafeu-lo i us conduirà als peus d’un xiprer solitari que sembla que reti homenatge al passat.

Entre camins coberts d’herbes i parets esmicolades, descobrireu rajoles de colors en alguns sotabalcons, pintura blava als marcs de les finestres i, en algunes façanes, les plaques malmeses que indicaven els vells carrers i places. Sobretot la de la plaça Verdaguer —amb una sobreposada zeta castellanitzadora damunt la ce trencada genuïna—. Aquesta plaça fou el centre neuràlgic de la població, just davant de cal Gol, on vivien el Josep Forné Alemany i la Maria Barbués Sendra, els últims habitants d’Esblada.

Fill del Ramon Joan Simón Forné Busquets —de Santa Perpètua de Gaià— i de Paula Alemany Domingo —de cal Gol—, el Josep Forné va néixer l’any 1926 a Òdena (l’Anoia), on els pares havien anat a fer de masovers fins que l’any 1931 es van establir definitivament a Igualada. El Josep era el petit de quatre germans i ni els altres —el Joan, la Pilar i la Flora— ni els pares no van tornar més a Esblada. Ell sí. Un germà de la mare, l’oncle Josep Alemany Domingo, de cal Gol, no tenia fills i, després de la guerra, el va apadrinar i li va proposar de tornar-hi perquè l’ajudés a treballar les terres. Així, el Josep Forné va tornar a viure a la casa on havia nascut la seva mare juntament amb l’anomenat oncle Gol, amb qui feia les feines del camp amb l’ajuda de la Castanya, una mula.

A més de cal Gol, l’antiga toponímia d’Esblada cita també l’hostal de l’Arengada, les Esplugues, l’Estanella, lo mas d’en Gol, lo mas Gomà, l’hostal del Lladre, lo mas Pascol i altres cases també amb nom propi com ca l’Augé, cal Conillera, cal Calero —on venien calç—, cal Conilleràs, cal Cortell, cal Cosme, cal Gener, cal Magí Gol, cal Magí Sord —també anomenada cal Jaume—, cal Matoses, cal Mestre, cal Prats, cal Ratat, ca la Rimbalda, cal Rovira, cal Sendra, ca l’Uixé, cal Vidal, cal Vivó, i cal Jan, deshabitada des dels anys 30.

La vida d’aquestes llars girava al voltant de les feines del camp, però també hi havia moments per a l’esbarjo. El calendari festiu el presidia la Festa Major, el 25 de juliol, en honor a sant Jaume, que es venera a la petita església. En una d’aquestes festes, que aplegaven gent d’arreu, el Josep Forné va conèixer la Maria Barbués Sendra, que era d’Albareda. Havia baixat a Esblada amb els peus descalços i unes sabates en una bossa per al ball —que es feia a la plaça Verdaguer—. Allí va conèixer el Josep, es van casar i va quedar-se a viure a cal Gol, també amb l’oncle Josep. Després, van néixer els dos fills, l’Àngel —el 1950, el mateix any que va arribar l’electricitat— i l’Elisabet —l’any 1954—.

Per la seva banda l’home de Querol que treballava les terres de cal Jan i portava els guanys a Sant Joan de Mediona, cada cop declarava menys ingressos de manera que l’any 1955 els Sendra van decidir vendre la casa i les terres per dos milions de pessetes a una promotora tarragonina que volia invertir a la zona. El Joan, com a hereu, va repartir els guanys entre els seus dos fills, el Josep i l’Alberta, i els de cal Jan ja no van tornar més a Esblada. Ni ells ni altres Sendra de la família que també hi havien fet vida i que van marxar cap a Sitges i Vilanova i la Geltrú.

Pel que fa a cal Gol, com en moltes altres llars d’Esblada, no els sobrava ni els faltava res. La casa tenia dos pisos, amb unes parets de metre i mig i un corral on guardaven el carro amb què es podien desplaçar fins al mercat d’altres poblacions per intercanviar productes. Tenien gallines, pollastres, conills, productes de l’hort i feien moltes confitures de bolets, i també conserves de congre: congrio, en deien ells. També disposaven d’un menjador ampli amb un foc a terra rodó on feien el pa i també la tupina, un porc macerat amb el seu greix per poder disposar d’aliment al llarg de l’any. Coïen el llegum amb l’aigua de la font de les Estries, una de les dues més conegudes del poble, citada ja en un capbreu de 1721-1723, a més de la font Vella. La de les Estries treia una aigua molt rica en ferro i es trobava a tocar d’un gran safareig on les dones d’Esblada feien la bugada entre converses i cançons. No gaire lluny d’allí hi ha encara la Martinosa, un aqüífer natural d’on vessa molta aigua en temps de pluja.

Durant un temps a cal Gol van acollir fins i tot una mestra, la Montse, de Torredembarra, que feia classes a l’antiga escola, situada a la vella rectoria, a més d’una dotzena de nens i nenes de diferents edats —entre els quals l’Elisabet Forné—. Després, i a causa de l’èxode rural, els joves estudiants van anar marxant i l’escola va tancar.

Al pis de dalt de cal Gol hi havia una gran sala on s’havien fet reunions de veïns i, a l’hivern, diversos balls. Al maig, també se celebrava sant Isidre, patró dels llauradors. A causa de tot això, aquesta casa i la plaça del davant es van anar convertint en un punt d’esplai social que reunia cada diumenge els veïns. Hi feien la partida i prenien el cafè que elaborava la Maria.

En un d’aquests cafès, a finals dels seixanta, el mossèn de Querol, que venia a dir missa a Esblada, va proposar a la família del Josep Forné habilitar l’antiga escola del costat de l’església com a lloc per prendre cafè. Els de cal Gol van acceptar l’oferiment i fins i tot es van traslladar a viure al pis de dalt de la rectoria. Al de baix, a l’espai de l’antiga escola, hi van instal·lar una barra. A més dels veïns d’Esblada, de seguida s’hi van aturar ciclistes, caçadors i boletaires a qui venia de gust també menjar una mica. Aquest va ser l’origen del que més endavant s’anomenaria Parador El Bon Rovelló. Begudes. Merendero, un restaurant de tracte familiar que servia, entre altres, entremesos de bons embotits, mongetes blanques bullides a l’olla i acompanyades d’allioli fet a mà, pa torrat ben daurat, carn escalivada al seu punt gràcies a la bona brasa del Josep Forné, el conill a l’olla i les ametlles garapinyades de la Maria. A més de l’especialitat de la casa, els exquisits rovellons que el Josep Forné trobava en un sender a sobre Esblada i que, després, coïa. D’aquí va venir el nom de l’establiment.

Entre els clients habituals també hi havia capellans, que no passaven per caixa perquè menjaven en un edifici que depenia de l’església, els primers excursionistes en cotxe i fins i tot descendents dels antics habitants d’Esblada, que van celebrar el convit nupcial en aquest restaurant. Una d’aquestes persones va ser l’Alberta Sendra, de cal Jan, que, l’any 1970, va voler casar-se a l’església del poble on havia nascut el seu pare.

Un altre dels clients habituals era un arquitecte barceloní que a començaments dels setanta oferí a diversos propietaris d’Esblada, entre ells l’oncle Gol i el Josep Forné, la possibilitat de vendre les cases i els terrenys per tirar endavant un projecte de reurbanització del poble. Tot i que continuaren portant el restaurant i treballant les terres, els de cal Gol hi accediren, igual com molts altres. Poc temps després va morir el padrí del Josep. A partir d’aleshores, portà el restaurant amb el seu fill fins que, a l’any 1975, l’Àngel es va casar i se’n va anar a viure a la Llacuna.

El Josep, la Maria i l’Elisabet van continuar la feina del restaurant en un nucli cada vegada més desert. Tan desert que, un dia, la Maria es topà amb uns lladres gairebé dins de casa. Aquest fet, i unes nits cada vegada més fosques, van determinar que decidissin marxar també a la Llacuna i continuar el negoci només els caps de setmana. Finalment, el novembre de 1977, el Josep, la Maria i l’Elisabet van deixar definitivament el restaurant i Esblada emmudí darrere seu. A començaments dels anys vuitanta, però, uns joves van agafar-lo per fer-hi sobretot carns a la brasa. Des del 1999 el porta el Ramon, un navarrès resident a Barcelona. L’obre cada cap de setmana i l’ha convertit en una vinateria.

Una neta de cal Jan va voler casar-se a Esblada. L’Àngel —que morí l’any 2007— i el seu pare, el Josep Forné —conegut en la seva vellesa com “El Rovelló”, que morí aquest darrer juny—, van voler ser-hi enterrats i reposen en el cementiri del poble. Ningú no pot negar que la terra on han crescut les arrels de les persones sempre reclama els seus fruits, encara que la terra canviï de mans per uns quants bitllets.

Joan Pinyol