Els pobles oblidats

Jocs de fugida i soledat

Canals

La Cerdanya

Diuen que a Cerdanya no hi ha hagut emigració. O diuen que, en tot cas, si és que n’hi ha hagut, s’ha vist compensada per la immigració: d’Espanya, a mitjan segle XX; de neorurals, principalment barcelonins, als anys vuitanta; de sud-americans i d’Europa de l’Est i d’africans, a la primera dècada del segle XXI. Però de Cerdanya, com en qualsevol altra comarca del Pirineu, sí que se n’ha anat gent. Molts cabalers i moltes noies que no eren pubilles han baixat a Barcelona o a altres ciutats catalanes per guanyar-s’hi la vida. I també és cert que la població cerdana s’ha nodrit d’immigracions diverses, de gent que hi ha vingut de fora per treballar de mosso a les feines del camp, a la fusta o en els establiments hotelers, per cercar-hi un nou tipus de vida rural, per fer-hi de pisters o de monitors a les estacions d’esquí, per nodrir les plantilles de treballadors de la construcció... Durant l’última dècada, fins i tot la població ha crescut gràcies a aquesta última activitat econòmica.

I també és cert que, de les comarques de l’Alt Pirineu, Cerdanya és potser la que ha mantingut més la seva població. I és ben sabut que, de la nostra serralada, els territoris més abandonats han estat els de les serres prepirinenques, menys turístics que els del Pirineu axial. Però hi ha una emigració de la qual es parla poc: la interna, la que ha afectat les valls sense fer-los perdre gent, la que ha engrandit les capitals comarcals en detriment dels pobles més petits o allunyats dels serveis principals. La mecanització de l’agricultura i la ramaderia, les ofertes de feina en els serveis turístics, a l’administració local o en diversos sectors econòmics han comportat que es redistribuís la població. Per això, a Cerdanya, hi ha també pobles abandonats: Montmalús, Callastre, Saltèguet... I n’hi hauria més si no fos per les segones residències o per la rehabilitació de cases més antigues: Niula, Nèfol, Béixec... Però Canals és del primer grup, és del grup dels pobles perduts. Res no hi ha aturat la fugida dels veïns i, per ara, no sembla que res n’aturi la soledat.

L’origen de Canals es remunta al segle XVII, quan s’esmenta aquest poble en el capbreu de Riu de Pedra, nom amb què es denominava llavors Riu de Cerdanya. L’historiador Pere Ponsich el torna a trobar ressenyat en un document del 1628. Molt abans, però, en plena edat mitjana, es menciona la villa Kanals en un document del 1071.

Difícilment sabrem mai quan va néixer Canals. Com tants altres pobles de Cerdanya, el seu origen es perd en el passat remot, tal vegada en la sedentarització de l’espècie humana durant el neolític. Però el que sí que es coneix és la data exacta que se suprimí Canals del nomenclàtor d’entitats de població: el 8 de juliol de 1961. Segons l’acta de l’Ajuntament de Riu, “Esta Corporación por unanimidad acordó la supresión como tal entidad de Canals, por cuanto esta se halla deshabitada actualmente, incluso en estado de ruina, por lo cual es del todo improbable que sea habitada nuevamente en plazo próximo”. Ja aleshores, doncs, estava en ruïnes, situació en la qual es troba encara avui.

Canals va anar quedant abandonat a mitjan segle XX. El 1950 potser hi havia vint persones. Però aquest joc de fugida es barreja en la incertesa. Si bé és indiscutible que la seva població es redueix, també ho és que les subhastes de fusta i les activitats mineres ho alenteixen. Això sí, quan l’extracció de manganès desapareix i els camions substitueixen els muls en l’arrossegament dels troncs, Canals resta sotmès al joc de la soledat. Inclemències del temps, l’altitud, els pocs espais per conrear i, entre altres, una vida massa dura al fred vessant nord del Moixeró, en plena baga, una vida potser massa semblant a la de mil anys enrere, una muntanya que ofega i que oprimeix, que obliga a subsistir a base d’unes llargues successions de feines i de penúries. “Totes les cases tenien bistiar” —afirma el Joan Marginet, de cal Feliu, de Riu de Cerdanya, on ha estat alcalde durant força temps i que, de petit, s’havia estat a Canals. “I el dia 7 de gener, per la festa major, Canals s’omplia molt. Hi havia dos músics. Un cop l’oncle va anar a cercar un bot de vi i no en va tinre prou per a la festa.”

S’havia fet córrer la veu que el Cabrer, un conegut bandoler de mitjan segle XIX que havia lluitat en el bàndol carlí a la Guerra dels Matiners, tenia el seu amagatall a Canals, dins d’una cova situada al cingle calcari que domina el poble. Aquest home, nascut, segons uns, al mas del Pi, de Peguera, al Berguedà —antic poble miner avui igualment abandonat i del qual es va parlar a Els pobles perduts—, i, segons uns altres, a Guixers, a la Vall de Lord, al Solsonès, va fer bona part dels robatoris fora de Cerdanya, en aquelles dues comarques. A l’hora de refugiar-se, sembla que entrava a Cerdanya pel proper coll de Pendís, pas que ha comunicat al llarg de segles el territori cerdà amb l’Alt Berguedà. Famós i temut per molts, trobà la seva fi quan va escometre contrabandistes, tres dels quals, de Maçaners, el feren presoner als Rasos de Peguera, el van dur a Molers i després a Saldes. El governador militar havia ofert una recompensa de vint-i-cinc doblers a qui el capturés. L’endemà, un escamot de mossos d’esquadra el va afusellar prop del grau de la Mola, a Vallcebre, al camí de Berga.

Joan Amades fa menció de la cova on s’havia amagat el Cabrer. El lladre hi guardava en gerres els tresors que havia robat i que es veu que tenia encantats. Un cop mort, uns fadrins molt atrevits d’Urús els anaren a desenterrar i se’ls van tornar escorpins, llangardaixos, escurçons i altres animalots semblants que s’abraonaren damunt d’ells fins que els van matar. Hi ha qui assegura, però, que els fadrins no hi van perdre la vida, sinó que s’endugueren les monedes a casa i que allí es van convertir en uns escarabats que els donaren molta feina i angoixes. Hi ha gent gran de Cerdanya que parla encara del Cabrer: que si un avantpassat se l’havia trobat als Empedrats, al caient berguedà del Moixeró i al camí del coll de Pendís... Però els anacronismes hi abunden i els fets resulten poc concrets, ja que els situen al començament del segle XX. Tanmateix, el més probable és que el Cabrer no es refugiés al Canals cerdà, sinó a Canals de Catllarí, a la berguedana baga de Canals. Al voltant de Canals de Catllarí hi ha també cingles calcaris, entre els quals els de la serra d’Ensija.

El congost del Grau de l’Os, per on baixa el torrent del mateix nom, té una estreta relació amb Canals. Des de les restes del poble, el camí de les Manrades de Canals hi duu en ziga-zagues. Es tracta d’un camí ample, empedrat, encara ben bastit. “Era el camí que comunicava Canals amb Das —apunta el Joan—. Des de Riu, a Canals hi anàvem per un vell camí de ferradura, i n’hi havia un atre que ho feia des de Pedra. Perquè això sí: vius a Canals i morts a Pedra”. En Joan explica això perquè els morts de Canals eren enterrats al cementiri de Pedra, avui al terme municipal de Bellver de Cerdanya. Diuen que el nom del congost del Grau de l’Os “ve dels caçadors que empaitaven els animals perquè hi caiguessin. Jo mateix hi he vist, al fons, esquelets d’isards”. El 1918 hi hagué un greu accident en què va morir una dona i va estar a punt de morir-ne una altra. Totes dues duien el dinar als seus marits, treballadors de les mines de manganès. La crescuda sobtada del torrent les va sorprendre. “Eren la Pava, de Riu, una dona gran, i una noia jove de cal Planes, de Das. La Joana, de Riu, es va salvar perquè es va enfilar dalt d’una roca. Quan la varen salvar l’aiga ja li arribava als ginolls.”

S’ha dit que els caçadors, antigament, quan anaven a caçar, encalçaven els ossos pels emboscats vessants del Moixeró fins que les bèsties queien al congost, on morien estimbades, i que d’aquí ha sorgit el topònim Grau de l’Os. Però, si fem cas de la toponímia pirinenca, sembla que més aviat el nom guarda relació amb sant Grau o Guerau, sovint representat amb un os. Hi ha una coincidència que es repeteix en aquest sant: tres valls que conflueixen en un punt. Aquí, les tres valls són la del torrent de Canals, la del torrent del Saüc i la del mateix torrent del Grau de l’Os.

Es pot combinar la visita a Canals amb el recorregut del congost. El més fàcil és fer-ho des de Riu de Cerdanya. Es pren la pista que duu al refugi del serrat de les Esposes, a quatre quilòmetres, on es deixa el cotxe. Des de l’àrea recreativa del refugi, se segueix la pista en sentit contrari, en direcció a Riu, fins que, passats cinc minuts, es troba, a la dreta, una pista secundària que davalla a Canals. Es perd altitud a través d’un terreny pedregós amb boixos, bosquerons de pi roig i pastures. S’arriba a les cases de Canals, vint-i-cinc minuts més tard. Som a 1.380 metres d’altura.

Avui totes aquestes cases són en ruïnes, totes també són al peu del cingle calcari. Han tingut la seva història. “Quan jo era jove —explica el Joan—, a cal Serres i a cal Sebastià ja no hi havia dingú. A cal Narcís hi va viure un pare sol i es va morir. Els seus fills van anar a Sant Pere Pescador i a Perpinyà. A cal Jaume, hi havia un home que es dedicava a collir herbes medicinals. Passava sovint pel Grau de l’Os. Li deien el Peret de les herbes. Les enviava a Barcelona en sacs molt grossos. S’hi gonyava la vida. I a cal Tomàs, hi va vinre el propietari. El coneixien pel Manelic, nom que li va posar el Sebastià del Molí, que era el forner de Bellver. El Manelic era un home tou i gros i el Sebastià sempre li havia regalat el tortell de Reis. Hi havia dues cases més: cal Cisquet, on vivia una famili d’arrendadors d’Alp, i cal Monic o Cardaire, que eren els més rics, tenien el doble de terres que els atres. L’última persona arrendatària va ser el Xanxo de cal Valentinet, de Talló.”

Pocs fets explica, el Joan, de Canals, potser perquè poques coses hi ha per explicar de la vida quotidiana, dels maldecaps diaris, dels patiments per tirar endavant... Les passions queden soterrades i les necessitats atenuen sentiments, alegries i tristeses. “Es deia que hi havia hagut un crim a cal Narcís, que a l’home l’havien mort. Sembla que és veritat. No sabem per què. Quan hi havia subhastes de fusta a les mines, baixaven pel Grau de l’Os els muls que arrossegaven troncs. Era perillós perquè hi podien caure pedres, sobretot quan es fonia la neu. A Ferreres els carregaven en carros i, demprés, en camions. I per les Manrades tabé s’hi baixava fusta. Acabada la guerra, els soldats les varen adobar. I en època dels maquis, a Canals hi havia un piquet de cinc o sis soldats amb un guàrdia civil que els manava. No recordo que hi hagués passat re, cap tiroteig ni re semblant”. Els minaires també se’n van anar. “Com que les mines no rendien prou varen marxar a la Tosa, on varen treballar en unes atres mines”. Les mines on van treballar són les de la Mena, prop del cim d’aquesta muntanya, a la capçalera de la Vall de Gréixer, al Berguedà.

El Joan és eloqüent pel que fa al silenci de les cases en ruïnes: “A Canals no hi havia carreteres, ni telèfon, ni llum... No hi havia re”. Més avall, a la plana cerdana, als anys cinquanta i als seixanta els tractors ja corrien pels prats de dall; les màquines van substituir homes i dones, així com els animals de càrrega. A les explotacions ramaderes s’aplegaven desenes de caps de bestiar. El sector primari hi progressava i, a Canals, s’hi estancava perquè el mateix medi no permetia que avancés. “Allà hi costava més la salsa que l’andiot” —sentencia el Joan, fent referència a l’indiot o gall dindi. Massa penes i feines per tan poc rendiment. Cada lloc té el seu temps i el seu espai, i el de Canals havia passat. Cerdanya no perdia població, que Canals fos abandonat va ser una anècdota per als diagrames de les estadístiques, però a Cerdanya hi va haver emigració, un moviment que llavors va redistribuir-ne la població, que la va concentrar a la capital comarcal i als pobles amb més serveis i equipaments. S’iniciava així un altre cicle.

Manel Figuera

A la solana del Cadí

Cerneres

L’Alt Urgell

Cerneres i la seva vall són a migdia de la serra del Cadí, al vessant solell. El que queda del poble és entre boixos i roquissers, pertany al municipi de Josa, agregat al municipi de Tuixent des de l’any 1973. Cerneres és a 1.600 metres d’alçada. A la banda de tramuntana, troba la muralla del Cadí. Al costat de llevant, els estreps septentrionals del massís del Pedraforca, la vall està tancada pel Collell, que fa de partió amb Saldes i Gisclareny, ja al Berguedà. A migdia, el tossal del Castell de Termes i el serrat de la Portella fan de límit amb el municipi de Gósol. Finalment, a ponent, és a on trobem la sortida natural del torrent de Cerneres, que baixa cap a Josa. L’aïllament geogràfic i la climatologia fan i feien que la vida hi sigui molt dura.

Avui Cerneres roman mig oblidat enmig del silenci i la quietud més absoluta, envoltat d’un paisatge meravellós. Les cases i cortals que aixoplugaven la gent i el bestiar i que omplien de vida aquest petit racó del Pirineu estan enrunades.

Una pista forestal que comença a l’anomenat pont de Cerneres, a la carretera que va de Gósol a Josa, ens permet arribar còmodament al poble. Quan la van obrir, Cerneres ja era abandonat. Avui aquesta pista té restringit el pas de vehicles perquè es troba dins de l’espai del Parc Natural del Cadí-Moixeró, però el poble no és gaire lluny, s’hi pot arribar passejant tranquil·lament. En Pep Riera, excoordinador general del sindicat Unió de Pagesos, la família materna del qual prové de cal Masover, de Cerneres, em va dir que per aquest rodal “no hi havia ni hi passava cap roda”. La gent anava a peu o damunt d’animals de bast. I això va continuar així fins ben entrada la segona meitat del segle XX, quan es va obrir a pic i pala la carretera de Josa, una infraestructura que va donar feina a la gent del poble, tal i com comenta l’Alfons Escribano, de cal Francisquet, que és també alcalde pedani de Josa.

En Pep Riera diu que hauríem de buscar l’origen de Cerneres als segles XVII-XVIII, l’última època d’esplendor de la pagesia catalana. En aquell temps a Josa hi havia uns vuitanta focs, no quedava gaire terra lliure per treballar. Deu ser per això que una part de la gent va traslladar-se als racons inhòspits i elevats de Cerneres.

L’Ernest Sitjes, pastor de la Pobla de Lillet, explica que cap al segle vuitè es va viure una època llarga de clima molt càlid, que va durar molts anys. Gràcies a això es van arribar a plantar vinyes fins i tot al Pla d’Anyella, a uns 2.000 metres d’alçada. Però un bon dia, a Cerneres, va començar a caure una cosa blanca del cel… Ningú no ho havia vist mai, ningú no sabia què era. Espantats, un grup de veïns va decidir anar a veure l’home més vell del poble, que era cec i de qui tothom deia que era un savi. Li van preguntar què eren aquelles petites boles blanques, fredes i molles que queien del cel i que quedaven a terra enganxades. “Pel que em digueu, deu ser neu. Va explicar-m’ho el meu avi fa molt de temps, però jo no n’he pas vista mai” —va contestar. “I què hem de fer?” —li van preguntar atabalats els veïns. “Agafeu una euga, deixeu-la caminar sola i aneu-la seguint. Allà on s’aturi feu-hi un nou poble”. I així ho van fer. Van anar seguint l’euga fins que va aturar-se en un turó més assolellat i més arrecerat. “Serà aquí, doncs”. I allà van bastir el primer poble de Gósol, on avui trobem encara les restes del poble vell.

A començaments del mes de desembre de l’any 2012 vaig anar a Cerneres amb els meus pares. Feia un dia fred i calmat, es veia una llum nítida i radiant, sota un cel transparent. A Cerneres quedava encara alguna resta de la primera nevada que havia caigut. Tot estava embolcallat d’un silenci pregon, trencat esporàdicament pel lladruc d’un gos de cacera i per unes veus que ressonaven a l’altre costat de la vall. Després de visitar les restes de tres o quatre cases, vam trobar l’alcalde pedani de Josa, l’Alfons Escribano, que anava acompanyat d’un noi i del seu gos. Em va explicar tot de coses sobre Cerneres. Va ser ell també qui em va dir que la família materna d’en Pep Riera provenia d’una d’aquelles cases.

Aquell dia, mentre anava assenyalant-les, l’Alfons em va anar desgranant els noms de totes les cases i de tots els cortals de Cerneres. A la part baixa i mitjana de la vall, hi ha les restes de cal Masover, de cal Riera, de cal Vime Nou, de cal Rotà i els cortals del Bosquet, del Palanca —damunt del qual hi ha les coves del Tut—, de cal Masover i de l’Americano, que era el malnom d’un veí de Josa que va anar a Amèrica a fer fortuna. Més amunt, passada la canal dels Cortils, hi havia cal Roig, cal Cuera i cal Calrí, força més a prop de la riera. Al sector de la Plana, hi havia cal Pagès, el Pou i cal Serilla. A la part més alta de la vall, per sota el Collell, hi ha la barraca del Bover, que servia d’estada al vaquer que guardava la vacada que hi pasturava i que avui està en procés de consolidació com a possible refugi eventual. L’Alfons també em va explicar que, segons mossèn Ramon M. Anglerill, rector de Gósol, a Cerneres hi havia hagut una església o una ermita. Però ningú no sap on devia ser ni quina advocació havia tingut.

Només queda per esmentar cal Vime Vell, l’única casa de Cerneres que es trobava a la part obaga de la vall, per sota del tossal del Castell de Termes. A Josa es deia que l’home que hi vivia en va marxar perquè els llops no el deixaven dormir. També s’explica que un dia que tornava de fosc de Gósol el va empaitar un llop i que va haver de fer foc a la faixa que duia per foragitar-lo. Cansat dels llops, va decidir treure les teules i els cairats de la casa i dur-ho tot a l’altre costat de la vall, a la solana del Cadí, on va edificar cal Vime Nou.

En Josep Tomàs, en Josep de cal Fusté, de Gósol, carter del poble i del municipi de Josa i Tuixent, va explicar-me una vegada que en una casa de Cerneres una dona anava de part. El seu home va afanyar-se a anar fins a Josa a buscar la llevadora. En sortir de la casa, va sentir un udol. Damunt la paret, hi havia set llops mirant-lo. Va entrar a la casa ràpidament, tan de pressa com va poder. “Saps què? Haurem d’espavilar-nos tots dos sols” —va dir a la dona.

A començaments del segle XX totes les cases de Cerneres eren habitades. De mica en mica es van anar buidant i abandonant. La família materna d’en Pep Riera va marxar de cal Masover l’any 1922 i es va afincar a Mataró. L’avi d’en Pep era pastor transhumant. Cada tardor, pels volts de sant Miquel, marxava de Cerneres seguint el camí ramader, tot buscant herbes i pastures. Acompanyat del ramat, primer de tot anava cap al coll de Josa, Gósol i Saldes. Després, seguia la vall del Llobregat i arribava a les terres baixes del Maresme on s’estava fins ben entrat el mes de juny. L’estiu el passava a Cerneres amb el ramat i la família. Però, amb els anys, pensant en la comoditat i el benestar de tots els seus, va decidir abandonar Cerneres i posar una vaqueria al carrer Sant Josep, de Mataró. Les teules de cal Masover van servir per fer el teulat del cobert de ca la Joana, de Gósol. Segons li explicaven el seu avi i la seva mare, a cal Masover hi vivien els avis d’en Pep amb els seus tres fills. Tots tres anaven cada dia a peu al col·legi de Josa, juntament amb els altres nens de Cerneres. A l’hivern, quan nevava, quedaven aïllats durant dies. A vegades, no podien baixar a Josa; d’altres, no podien tornar a Cerneres i s’havien de quedar a dormir a casa d’algun parent.

Un cop la família d’en Pep Riera va ser fora, la família Tomàs-Colell va anar a viure a cal Masover. Entre altres, hi havia l’Enric i en Josep Tomàs, conegut com el Catxapo, un dels últims estadants de Cerneres. Va morir fa un parell d’anys. L’Alfons, de cal Francisquet de Josa, va parlar-hi moltes vegades perquè als estius, la seva sogra anava a cal Masover. Ha estat gràcies al Catxapo i a gent com ell que no s’ha perdut del tot el record de la vida que es va fer a Cerneres.

En aquesta banda del Cadí hi plou més que a Josa. A Cerneres la terra és més bona. I els conreus també. Antigament s’hi sembraven patates i cereals, sobretot espelta, d’on sortia la farina per fer el pa. Els camps eren a les feixes que s’havien artigat i que envoltaven les cases i el poble. Normalment, tot el que es produïa era per al consum propi, quan hi havia algun excedent, es venia al mercat de Bagà. Com que Cerneres és a molta alçada, les patates no se sembraven fins al mes de maig. Un any que va fer molta fred i que no tenien res més, molts veïns van haver de desenterrar les patates que havien sembrat feia poc dies i menjar-se-les. Guardaven i conservaven les patates que collien al mateix camp, enterrades dins unes concavitats de pedra que feien expressament.

Tradicionalment, Cerneres ha estat un lloc de pas de la gent que fugia o que buscava refugi. Durant els segles XII i XIV, aquestes terres van veure passar molts de càtars que fugien del que avui és França. Més tard, en van passar d’altres que fugien de la Inquisició. Avui el GR-107, que va de Berga a Montsegur i que és conegut com el Camí dels Bons Homes, passa per Cerneres.

Acabada la Guerra Civil, l’any 1939, Cerneres va ser un lloc de pas de contrabandistes, que anaven camí d’Andorra. També s’hi va refugiar un grup de maquis. Carles Gascon, historiador de la Seu d’Urgell, explica a la revista Cadí-Pedraforca que “la guerra, tal com recorda en Miquel Omella, de cal Canari de Josa, havia passat una mica de llarg en aquestes terres. Només de tant en tant els milicians arribaven a Josa a la recerca de desertors, però en general no hi havia gaire enrenou. Acabada la guerra, i amb un nou alcalde afí al règim, la vida continuava més o menys igual: sense carretera, el poble seguia estant força aïllat i només un cop al mes rebien la visita d’una parella de la guàrdia civil a cavall, que venia de Sant Llorenç de Morunys per controlar com anava tot.”

L’any 1944 un grup força nombrós de guerrillers van aprofitar la llunyania i l’isolament de Cerneres per escapolir-se del jou de la repressió franquista. Tenien poc menjar i molta fred, de tant en tant rebien alguna ajuda dels veïns de Josa. “En aquells primers temps, s’hi podien arribar a aplegar colles de maquis molt nombroses, de fins a més de cent guerrillers, que es repartien entre les cases de Cerneres. N’hi havia tant de catalans com de castellans i gairebé sempre eren homes, tot i que una vegada hi van veure dues dones”. Els maquis van tenir alguna topada amb l’exèrcit, però en van sortir prou bé. “La guàrdia civil, que estava en clara inferioritat numèrica, mirava d’evitar cap trobada amb els guerrillers. Un dia, havent sabut que hi havia més de mig centenar de maquis a Cerneres, set efectius de la guàrdia civil es van dirigir, en direcció contrària, cap a Josa, es van enfilar al campanar de Santa Maria, van disparar uns quants trets enlaire i van fugir cames ajudeu-me.”

L’enfrontament definitiu va arribar ben entrada la tardor del 1944. “Un cop a Josa, els soldats van foragitar els guerrillers a trets… Alertats pel tiroteig, un grup de guerrillers va baixar de Cerneres i va atacar els soldats amb metralladores. Els soldats van haver de fugir cap a Gósol”. L’endemà, però un destacament d’uns cinquanta soldats sota el comandament del famós general Moscardó, segons em va comentar en Josep de cal Fuster, va atrinxerar-se al capdamunt del tossal del Castell de Termes. Encara hi són ben visibles les trinxeres. Des d’aquell punt, controlaven tota la vall de Cerneres. Van obrir un tiroteig llarg i intens fins que els maquis van fugir pel sender dels Baixants, per la canal dels Cortils, a llevant del pic de la Costa Cabirolera, i pel pas dels Gosolans, des d’on van passar a França. Llavors, els soldats van baixar a Cerneres i van cremar les cases de cal Vime Nou, de cal Riera i de cal Pagès perquè els maquis no s’hi poguessin tornar a refugiar.

Arran d’això la mestressa de la Plana i de cal Pagès de Cerneres, que vivia a cal Tomàs de Josa, va anar a reclamar a l’exèrcit perquè, quan havien cremat cal Pagès, havien malmès les patates que hi tenia guardades per passar l’hivern. Els soldats li van contestar: “Un tiro en la cabeza te tendríamos que dar”. Suposaven que havia encobert els maquis.

Encara avui, a l’estiu, a Cerneres hi ha espurnes de vida. L’Alfons de cal Francisquet, amb altra gent de Josa com en Martí de cal Magre, en Martí de cal Catxapo i en Diego de ca l’Amador, sembra patates a Cerneres a la primavera. Les recull cada tardor. Pels volts del 20 d’agost, un grup de veïns de Josa hi celebra un petit aplec. Només és una arrossada que es fa a redós del cirerer de cal Masover. A l’estiu també hi sol pasturar en Mingo, pastor de Josa. Amb l’arribada de la fred, però, els camps queden erms, en Mingo baixa les seves ovelles cap a Osona, on passa l’hivern, i Cerneres emmudeix de nou. Tornen el silenci i la solitud, només profanats de tant en tant per excursionistes, caçadors i amants d’aquest meravellós racó de món, ple de records i d’història.

Joan Carreres