Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

1. ELEMENTS PER A UNA TRADICIÓ

El valencianisme ha estat, i és, una força modernitzadora que apel·la al vigor creatiu autòcton, renovadora, que promou el dinamisme social i mira d’obrir un accés propi a les possibilitats del món civilitzat. Lògicament ho fa més enllà de l’estretor de la via morta a la que ens condemnen els dominadors de caserna i besamans. És per això que manté una considerable influència social, malgrat la seua incapacitat d’assolir èxits institucionals que li hagueren permés una projecció quotidiana, transversal, un diàleg més complet de la seua vocació civil amb l’experiència de gestió, i una sedimentació social que faria més espontània, normal, la seua reproducció i actualització. Això d’altra banda ha allargassat un estat de tendresa feble del moviment valencianista. Ha provocat i encara ho fa en part, una tendència a la dispersió i una vulnerabilitat punyent enfront de la propaganda enemiga. Aquesta propaganda consisteix, bàsicament, a fer creure que el País Valencià no existeix, que el poble valencià, lluny de constituir una societat homologable amb la resta de grups humans europeus (i del món), vivim una mena d’estat gasós, que es desventa fora de recipient, sense projecte comú ni vincles interns, individus subsidiaris tacats de misèria, incapaços... Les seues ganes; perquè si haguérem desaparegut com els dinosaures, quina necessitat hi hauria de fer-ho creure? Conforme al que diuen, existim només per la seua insistència a afirmar la nostra dissolució, la resta de tergiversacions, buidors i atacs resulten afegitons més o menys mecànics. Buf... És clar que també hem sentit aquella cançó que deia: «si eso es vivir en serio, preferimos hacer el indio».⁷

L’efecte més estés d’aquesta pressió és la sensació que qualsevol iniciativa cívica valencianista ha sorgit del no res. Desconnectats, arrosseguem un refredat mal curat que provoca sensació d’orfandat, i convida a justificar la mateixa existència pròpia, com si cada impuls nostrat fóra una extravagància absurda. Però la vida no cal justificar-la. Ni és absurd ni és extravagant, voler viure i perdurar, evolucionar i progressar, delejar un àmbit social just i acollidor, integrador i propi... És cosa ben diferent que ens vulguen fer el buit a què n’hi haja, cap buit. El món no és perfecte ni respon a l’esquema de cap ment particular, i la cosa va com va, d’acord... Però «en qualsevol cas, hem de renunciar a una concepció injuriosa o laudatòria del món».⁸ I ja hauríem d’haver aprés que els discursos, el trellat, les idees i els arguments, s’entrelliguen i teixeixen una força difícil de matar, ens mantenen, ens regeneren, ens reviscolen. A partir d’estudis més profunds i específics, hem cercat i ara presentem alguns referents que, a la universitat, han pogut avançar accions i discursos del Bloc d’Estudiants Agermanats, assimilats, reproduïts o retocats.

Si pensem en antecedents de participació estudiantil del Bloc d’Estudiants Agermanats, fàcilment ens vindran al cap la FUE i la nova generació valencianista de començament dels seixantes. La Federación Universitaria de Estudiantes per la seua vocació social i majoritària, per la seua forta identificació i defensa de la universitat liberal (cap al final no tant, amb una marca clara d’esquerra combativa i comunistes). Però la FUE aspirava a assolir la representació «oficial», referendada per la institució i sense alternatives. I la seua sensibilitat valencianista o autoctonista, per dir-ho així, no apareix per enlloc. El Bloc d’Estudiants Agermanats és un moviment autòcton valencià des del seu origen. Mai ha pretés reunir «tota la classe estudiantil», sinó que cada any s’ha presentat a eleccions lliures dins d’un sistema de representació plural, i ha plantejat la seua acció política quotidiana des de la base de la representació aconseguida.

Respecte als valencianistes que lliguen les revistes Diàleg, Concret, i el Partit Socialista Valencià, enceten el discurs de referència del valencianisme modern, que el BEA heretarà amb totes les seues possibilitats potencials, la seua força i també molts dels seus dèficits estructurals i de discurs. Però en una universitat molt més poblada, per tant des d’una militància més nombrosa, puix que la universitat dels 60 era molt menuda en comparació amb la massificació dels huitantes, l’extensió geogràfica per tres campus (almenys, perquè hi ha el Centre Universitari de Castelló –CUC– i altres ampliacions del BEA) i la multiplicació de centres i titulacions. Evidentment poca presència electoral i poc marge d’acció i reconeixement polític podien practicar sota el franquisme (llevat d’algun clivell més o menys entrista). Sí poden aportar una idea de les fronteres difuses de la participació i de les dificultats del control de militància, de la definició de qui forma part o no d’un grup o moviment universitari (qui els vota?, qui en té simpaties?, qui va en una llista electoral?, qui col·labora en alguna activitat?). Probablement el mateix concepte de «ser» o no, resulta excessivament rígid i inadequat per al seguiment de la participació universitària.

1.A. COSETES AL FONS DEL CALAIX

La Universitat de València de la segona meitat del segle XIX vivia ancorada, esquifida de mitjans i aspiracions, allunyada de les responsabilitats socials amb el país, alienada de la missió de promoure el progrés del seu territori. Una estructura provinciana, sovint acomodada en la inoperància, es limitava a reproduir una formació curta per a pocs. Però com sempre, hi havia algun moviment. Seguim ara, i en la resta del recorregut històric fins a la 2a República, el llibre de Perales:⁹ «Les primeres dècades del període no foren molt intenses en conflictivitat a banda de la purament vacacional. Foren pocs els conflictes anteriors a 1905, però foren de clar fons ideològic. Era el moment de la lluita per les llibertats reprimides després de 1875, i especialment en el que es refereix a l’ensenyament. Les principals batalles dels estudiants a les acaballes del XIX anaven clarament en contra de retallar la llibertat de càtedra i en la resistència als atacs reaccionaris i els intents eclesiàstics d’intervindre en les universitats. (...) Tanmateix, assolida i reconeguda la llibertat de càtedra i la presència pública d’avanços abans considerats doctrines pernicioses, com ara el darwinisme, el moment de lluitar contra el conservadorisme i el retall de llibertats sembla haver passat.

No renunciaren els estudiants a la reivindicació una volta reconegudes aquestes llibertats, ans continuaren reclamant, tot i que canviaren les seues demandes. Ara se centraven en qüestions més materials. Les queixes per l’estat de la universitat, i especialment per la situació de les ensenyances mèdiques, prengueren el relleu en la conflictivitat escolar, fent ús de les mateixes llibertats que els seus predecessors en les aules havien ajudat a guanyar, donaren notables episodis de conflictivitat, i sobretot molt més freqüents. La mateixa percepció que calia reivindicar les millores universitàries era la que donà lloc a la celebració de les assemblees escolars que participaren de l’ús de la manifestació».

A banda de les manifestacions, les vagues i els motins, també crearen associacions i revistes més o menys estables. Les publicacions de l’estudiantat universitari seguien una estructura que incloïa secció científica, literària, de notícies, de corporacions relacionades amb l’àmbit de coneixement, i una secció d’anuncis privats que ajudaven a finançar aquests projectes. Els governs conservadors de Cánovas comportaven la desaparició de la premsa escolar, que reapareixia, més o menys tímida, amb els de Sagasta. Com quan sorgiren La Semana Escolar (1892) i Heraldo Escolar (1895). La primera naixia pocs dies abans de l’accés de Sagasta al govern, i fou la primera de les publicacions estudiantils que reconeixia la realitat plurilingüe d’Espanya, almenys com a declaració d’intencions, ja que allí admetien «escrits en qualsevol de les llengües que a Espanya es parlen, sense anomenar-les».¹⁰ Més endavant, entre 1910 i 1916 fou l’època de més iniciatives en publicacions universitàries valencianes, ambient que s’esllanguiria amb les dificultats d’accés al paper provocades per la guerra mundial. El 1921 apareix El Estudiante, que pretenia eixamplar al màxim el col·lectiu del seu públic estudiantil amb l’aspiració a la neutralitat ideològica. També sorgí llavors Libertas, que era l’òrgan d’expressió de les associacions d’estudiants catòlics i rebé el suport de la Federació d’Estudiants Catòlics. El Estudiante no perdurà i Libertas sí, cosa que indica el final de l’ideal de la comunitat escolar per damunt de les postures ideològiques o polítiques.¹¹

Per tant, aquells estudiants valencians no responien a la imatge de passivitat que habitualment carreguen, sinó que foren protagonistes de conflictes que prenien els carrers de la ciutat per a fer-se visibles públicament, «sempre que les circumstàncies polítiques i la rigidesa governativa ho permeteren». Recordem que l’any 1880, les peticions col·lectives dels estudiants estaven prohibides com a actes d’insubordinació, amb càstig d’expulsió perpètua. Si en la primera part del període que va des del 1875 fins al 1936 els principals episodis, de defensa de la llibertat d’expressió i de càtedra, i contra la reacció i el clericalisme, responien a tendències liberals i modernes, aquesta identificació deixa de ser clara cap a la part final.

Abans de cercar el quest valencianista convé fer alguna pinzellada de l’ambient universitari de llavors. La notable tenacitat de la mentalitat provinciana prenia els colors més encesos amb les manifestacions públiques d’un nacionalisme jacobí espanyolista, d’un uniformisme castellà abassegador, impermeable a la realitat social que envoltava la Universitat de València. A més adornaven aquell patriotisme amb un militarisme fervorós. I ara un tast exemplar:

Tampoc trobaren lloc els sentiments regionalistes en la Unión Escolar. Com en la resta de les seues manifestacions, en aquesta societat els estudiants es mostraren com a fervents patriotes espanyols, i així ho expressaren el novembre de 1905, després de l’assalt de l’exèrcit a les redaccions dels periòdics catalanistes de Barcelona Cu-cut! i La Veu de Catalunya, que havia desembocat en enfrontaments entre estudiants catalanistes i espanyolistes. Amb aquests darrers es va alinear la Unión Escolar valenciana, el president de la qual, Rafael Vilar Fiol, convocà una reunió en la que blasmà la conducta dels catalanistes. Tot seguit, els escolars organitzaren una manifestació, encapçalada per la bandera nacional. Donant vivas a Espanya i a l’exèrcit, es dirigiren al Casino Militar i a la Capitania General per a mostrar el seu suport a la classe militar.¹²

Per a completar aquell panorama gloriós cal fer esment de l’opressió contra les dones: sistemàtica, quotidiana, descarada. Amb la segregació efectiva dels individus femenins, amb la denigració constant de les persones dones, amb la seua exclusió del joc social dominant, formal, seriós. Elles restaven condemnades, reduïdes a la infantilització, víctimes de la condescendència dels seus tutors (potser carcellers seria més ajustat). Vegemne un exemple. En els anys huitantes del segle XIX hi hagué una Academia de la Juventud Católica. Disposava de socis honorífics, protectors, i els acadèmics, que n’eren els principals. Aquests havien de tindre una edat entre 15 i 50 anys, a més de «ser catòlic, apostòlic i romà, en creença i costums, admetent i rebutjant incondicionalment tot allò que admeta i rebutge la Santa Seu». Entre els avantatges que oferia la societat hi havia la concessió del Pontífex de 100 dies d’indulgència per cada assistència a una sessió seua. I les dones?

Les dones no podien ser més que sòcies protectores de l’Academia, i únicament podien assistir a les sessions acadèmiques extraordinàries mitjançant invitació expressa. Podien presentar només treballs de caràcter literari en la societat, però sempre amb el permís previ de la junta i a través d’un soci masculí, qui seria l’encarregat de llegir l’aportació davant dels altres socis.¹³

Encara un altre exemple, i en la part en què aquesta dona intel·ligent i forta aconseguí esdevenir excepció, molt més digna de la nostra celebració i homenatge. Manuela Solís i Claràs (València 1862-1910) fou la primera dona que obtingué la llicenciatura en Medicina per la Universitat de València. Filla de Prudencio Solís, professor i director de l’Escola Normal, i Manuela de Claràs López de Haro. El suport del pare a les seues inquietuds intel·lectuals va facilitar la tramitació del permís especial que calia a les dones per tal d’estudiar el batxillerat. En acabant passà a la Universitat aprofitant un buit legal: no es prohibia expressament que les dones cursaren estudis superiors. Els resultava tan inconcebible que se’ls va passar especificar legalment la persecució. Després de Barcelona, València fou la segona universitat del Regne d’Espanya que acceptà estudiantes. Encara que no li permeteren assistir a les classes fins al penúltim curs. Es llicencià l’any 1889, tots els seus estudis obtingueren la qualificació d’excel·lent. Especialitzar-se i exercir fou el següent desafiament, que la revista Siglo Médico valorava així: «La dona ni pot ni ha d’exercir les diverses professions de l’home (...), no cedim mai davant els seus afalagadors cants de sirena (...), aviat vindrien a quedar-se amb tota la casa». A banda de tres voltes mare fou una eminent ginecòloga, que investigà i exercí a València, Madrid i París, i publica el 1907 el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat elogiosament per Ramón y Cajal.

1.B. PRIMERES PULSIONS DEL VALENCIANISME UNIVERSITARI

A banda de la dualitat entre la dreta i l’esquerra de l’arc ideològic, amb el frec a frec principal entre les tendències liberals i els grups catòlics que passaren a l’ofensiva a partir de l’encíclica Rerum Novarum (1891), un altre sentiment, el valencianista, també atragué alguns estudiants. De primeres responia a impulsos quasi privats, sense ressò a les aules i amb objectius modestos que evitaven qüestionar les estructures polítiques vigents. Més endavant i a poc a poc, les iniciatives valencianistes afermaran el seu discurs i guanyaran desimboltura. Durant l’últim quart del segle XIX el valencianisme estigué identificat amb Lo Rat-Penat. Aquesta societat aplegava l’obra de la Renaixença valenciana, encapçalada per Teodor Llorente, que quedava com a referent del moviment després d’haver derrotat el corrent defensat per Constantí Llombart. Hi participaren universitaris valencians com ara Vicent Blasco Ibáñez, F. Martí Grajales, Vicent Almela, F. Burgos Formentí, M. González Martí... Però com recorda també Perales Birlanga¹⁴ cal tindre’n presents les limitacions:

La concepció triomfant de valencianisme no comportava cap contingut polític, no es constituïa en nacionalisme. Reduït pràcticament a una qüestió literària, que tenia com a màxima expressió la celebració anual dels Jocs Florals, i a un cert romanticisme històric, a València, el 1900, amb penes pot trobar-se, com a molt, un regionalisme lleu. És el «valencianismo bien entendido» de la burgesia encapçalada per Teodor Llorente, un valencianisme poètic.

No cap esperar en aquest ambient un comportament diferent per part dels escolars. «Buenos españoles» que no havien dubtat a manifestar-se per la defensa de l’honor d’Espanya, fins i tot amb cert bel·licisme, els universitaris valencians no havien donat senyal del mínim sentiment cap a un nacionalisme valencià, que tampoc s’havia desenvolupat en la resta de la societat.

La indiferència, i inclús el rebuig, respecte al nacionalisme es mostra més evident si la comparem amb el cas dels seus companys catalans.

La relació de la universitat amb el valencianisme era, doncs, inexistent. Encara que alguns dels més destacats noms del corrent valencianista havien passat per la universitat, com ara Faustí Barberà i Martí, llicenciat en Medicina en 1875 i president de Valencia Nova, societat escindida de Lo Rat-Penat el 1904, o de la participació personal d’alguns en Lo Rat-Penat, no hi havia projecció a la universitat ni des d’allí. Valencia Nova pretenia trencar amb la suavitat de les postures de Lo Rat-Penat i atragué els elements de la joventut partidaris de postures més radicals. El seu funcionament no mostrà aquell contrast, el pes de la Renaixença entre els dirigents els separava massa de les expectatives dels joves. Aquest allunyament provocà una nova escissió, amb el naixement de la Joventut Valencianista (JV) el 1908, impulsada pel recent llicenciat en Dret Eduard Martínez Ferrando, i amb pes juvenil i presència universitària (Manuel de Espinosa Ventura, Josep Garcia Conejos, S. Ferrandis Luna). La dissolució arribà el 1910, però reprengué l’activitat amb la refundació del 1914. L’impuls vingué dels valencianistes residents a Barcelona, que crearen una Joventut Valencianista de Barcelona des de la que reprengué l’activitat al País Valencià. S’hi afegiren estudiants de noves promocions, com J.M. Zapater o Francesc Puig Espert.¹⁵ Junt amb una vintena d’altres grups juvenils regionalistes, la JV formà Germania Valenciana, que el 1915 s’afegí al projecte de l’Aplec del Puig, encapçalat per Lo Rat-Penat.

La JV aconseguí una altra fita notable en l’avanç i la maduració del discurs valencianista i la reivindicació de l’autogovern quan, el 1918, proclamaren la Declaració Valencianista:¹⁶ «La personalitat valenciana existix. Heus ací la nostra primera afirmació», diu en la base primera. I aquest n’és el primer pas de tot, el primer graó de l’escala, que ja es veurà si et fa arribar al cel o pegar-te un bac. La versió resumida publicada a La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918 presenta aquest punt en segon lloc: «Esta personalitat, per el fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista». La versió extensa d’aquest punt explica que «Espanya, no es cansarem mai de repetir-ho, en el rigurós sentit de la paraula, no és una Nació, és tan sols un Estat. Creu el Nacionalisme que comprén quatre nuclis racials: el galaic-portugués, el bascnavarrés, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i València. Estos nuclis vénen determinats per les llengües respectives, diversificades en formes dialectals». Al tercer punt diu: «Reconeixem la compatibilitat del Estat Valenciá i la seua convivencia amb les demés regions i nacionalitats ibériques dins d’una Federació Espanyola ó Ibérica», a més de reclamar l’oficialitat del valencià i del castellà per la doble realitat lingüística de les nostres comarques. Fins que el huité i darrer afirmava: «El Estat Valenciá podrá mancomunar-se, per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat». Els autors de les bases que conformen la Declaració Valencianista foren Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga Villalba, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins Lerma, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor.

La revista Pàtria Nova servia a la JV per a expressar idees i activitats. Hi participaven l’estudiant de Dret E. Martínez Sabater com a col·laborador artístic i literari, i F. Puig Espert, que reflexionava sobre el tema de la universitat des d’una perspectiva valencianista, i dedicà els seus escrits a reclamar una valencianització de l’ensenyament. Alguns membres de JV també participaren a la Joventut Nacionalista Republicana, que seguia el pensament polític de Rafael Trullenque i pretenia pressionar la Unión Republicana, partit blasquista, que rebutjava el nacionalisme.

Una altra entitat destacable fou l’Acadèmia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM).¹⁷ El CEM fou creat l’any 1911 pel jesuïta José Conejos (per això es coneixia com «la conejera»), per tal d’estendre l’influx de la Companyia entre els estudiants més enllà del batxillerat, especialment adreçat «a les classes directores». Donaven preferència a la formació de grups dirigents abans que professionals. Amb el fi d’evitar el fracàs experimentat per l’Academia de la Juventud Católica i assolir major èxit en la seua labor educativa, el Centro substituïa el dirigisme per un major protagonisme escolar. Un esperit d’autoeducació que s’hi reflectia en una notòria autonomia dels joves, pel suport a les iniciatives dels membres del centre. Dins del moviment catòlic (més aviat catolicista) tingueren les seues desconfiances amb la Juventud Católica Española (JCE, des del 1923) que pretenia unificar i dirigir en una estructura comuna tot aquest moviment, dins l’Acción Católica (a partir de la iniciativa de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas).

La direcció dels jesuïtes i les facilitats i mitjans que oferia el CEM asseguraven una continuïtat més enllà dels canvis generacionals d’estudiants. Hi acollia diverses «acadèmies», que eren reunions d’estudiants que seguien el model tradicional dels ateneus i altres societats homòlogues per a la discussió i l’estudi. A banda de la valencianista n’hi havia d’Indústria, de Dret, de Medicina, d’Economia Social, de Declamació, Ciclista i d’altres esportives. L’Acadèmia Valencianista del CEM aparegué el gener de 1912, al començament del CEM, sobre la base d’una altra de l’acadèmia Calatrava. Com en altres societats valencianistes, la principal activitat foren les conferències sobre temes de la història de l’antic regne (Sant Vicent Ferrer, la Taula de Canvis, Jaume I, etc.), a més d’organitzar visites a destacats monuments de la ciutat, «entre els quals els gòtics, i en especial la Llotja de la Seda, ocuparen sempre un lloc destacat com a símbol del brillant passat. També les excursions s’integraven en la seua agenda, ja que posava en contacte els participants amb paisatges força vinculats a la història i la identitat pròpia».¹⁸ I la literatura continuava sent una expressió principal per a cultivar aquest sentiment. La revista de la congregació, Oro de ley, incloïa alguna d’aquestes composicions, i els poemes de José Zaragoza arribaren a publicar-se (Estrofes íntimes, 1916) en la col·lecció «Poetes valencians contemporanis» de l’Agrupació Pro-poesia Valenciana.

També mamprengueren activitats que pretenien afavorir el valencianisme en la societat, com ara premis als millors monuments fallers, al millor xiquet dels que actuaven als miracles de Sant Vicent, dins dels Jocs Florals, o miraven de potenciar l’ús del valencià i l’estudi de la ciutat de València. Si bé afirmaven que: «Els regionalistes católics som els únics que sustentém l’ideal regionaliste en tota sa plenitut. Per asó tenim que aspirar a ser els adalits més decidits i entusiastes, i els qu’en més constancia i ardor treballen per la causa regionalista», estaven oberts a treballar amb altres societats valencianistes no catòliques. Perquè l’objectiu comú del valencianisme recomanava la col·laboració: «...que lo qu’interessa es despertar la dormida conciencia de la personalitat valenciana, i que per a d’asó devém unirmos tots els valencianistes, tant els que son católics com els que no hu siguen, sense recéls ni suspicacies».¹⁹

L’any 1916, al seu homenatge a la Mare de Déu dels Desemparats, convidaren i hi acudiren la Joventut Valencianista i el Centre Valencianista del Pilar. L’any següent s’hi afegí Poble Valencià. Seguien la línia lingüística del pare Fullana i la seua Gramàtica elemental de lléngua valenciana. Respecte a això, Perales diu:²⁰ «Com la postura lingüística del pare Fullana, la de l’Acadèmia també fou de difícil definició i una mica errant, ja que alhora se va subscriure al Bolletí del Diccionari de la llengua catalana, d’Antoni Maria Alcover, qui visità personalment l’Acadèmia, i establí relacions amb Nostra Parla, societat que reunia elements de Catalunya, Rosselló, Balears i València». Aquesta societat, l’Acadèmia Valencianista del CEM, rebutjava l’origen català de la llengua, però no que fóra una única i comuna per als diferents territoris catalans de nord i sud, valencians i balears: «En cuant a la llengua, no podem negar que la valenciana i la catalana son las mateixas». Reivindicaven un origen ibèric de la llengua comuna, indefinit o confús, anterior a les conquestes del rei En Jaume: «Catalunya i Valencia formen, pues, una unitat filológica i étnica desde molt avans que comensaren a ser coneguts els noms de Catalunya i de catalans»: Des d’ací rebutjaven el pancatalanisme, puix que «Catalunya i Valencia» serien regions «estretament unides entre sí per l’historia i per la llengua, pero son distintes i son espanyoles». Això no impedia mantindre relacions amb els nacionalistes catalans que visitaren València el 1917 i el 1918. En acabar la Guerra Mundial i publicats els punts Wilson per al reconeixement de les noves nacions europees, l’Acadèmia es definí com a regionalista inspirada i dirigida sempre per les doctrines de la Santa Església catòlica, i assumia que el territori valencià estava dividit lingüísticament, sense que cap de les parts s’imposara.

A partir del 1926, reviscola amb la publicació de la revista Cultura Valenciana, el seu òrgan imprés propi. Hi publicaven articles històrics i reportatges sobre excursions i visites. El consell de redacció estava presidit per Josep Maria Giménez Fayos, que representava la continuïtat amb la generació fundadora de l’Acadèmia. La resta eren estudiants de les facultats de Dret i Filosofia, inclòs Joan Beneyto i molts altres membres de la junta de govern de l’Acadèmia Valencianista. Però la revista tenia una llista de col·laboradors que arribava a les 43 persones, entre els que hi havia Lluís Cebrián Mezquita, Lluís Fullana, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Teodor Llorente i Falcó, Josep Rodrigo Pertegàs, Josep Sanchis Sivera, Carles Sarthou Carreres o Leopoldo Trénor. També per la dreta ideològica hi ha notícia de la presència d’un Grupo Escolar Legitimista en la fundació de Germania Valenciana, en maig de 1915, grup que tornarà a aparéixer el 1919 en la creació d’un front d’estudiants nacionalistes.

Un grup d’estudiants valencianistes no compartí les postures de l’Acadèmia Valencianista del CEM i optaren per la creació d’una Agrupació Escolar Nacionalista (AEN). Tenen el seu origen el gener de 1918, en les sessions d’una Agrupació Escolar Valencianista, en la que hi ha el Vicent Tomàs i Martí.²¹ Amb el nom definitiu funcionaren des de gener de 1919. Empraven com a himne Lo crit de redempció, i compartien la seu de la Unió Regionalista Valenciana (coneguda com la Unió Valencianista), potser perquè en constituïen les joventuts. «Junt amb la Joventut Valencianista la Unió havia reivindicat un estat valencià dins de la federació ibèrica».²² La Correspondencia de Valencia, era el diari d’aquest grup polític dirigit per Maximilià Thous i Orts, i allí escrivia l’estudiant Tomàs i Martí. El 5 de juliol de 1918 hi publicava: «Ja no vivim el sentir dels altres, sinó el nostre propi (...) aspirem, no a viure de concepció prestada, sinó a ser eix».²³ L’AEN, presidida per Vicent Guaita, aplegava alumnes de Magisteri (com Maximilià Thous Llorens), de Comerç, d’Arts i Oficis, i de les facultats universitàries, almenys de Medicina (Joaquim Calap, Joan Lledó) i de Ciències (Salvador Giner). El secretari Vicent Tomàs i Martí, havia estudiat Medicina a Barcelona el curs 1917-18 i es va llicenciar a València el 1923.

El diari Las Provincias del 10 de febrer de 1919 dóna notícia del «Míting d’afirmació valencianista»·organitzat per l’AEN, al que acudiren l’Asociación Libre de Estudiantes Valencianos, l’Agrupació Escolar Legitimista, la Joventut Republicana Nacionalista, i el director del diari El Pueblo Agrario. S’hi aprovaren, entre altres, les següents conclusions: «Reconeiximent del fet de la personalitat valenciana. / Concessió, per lo tant, de la Autonomía més amplia que li corresponga. / Cooficialitat dels idiomes valencià i castellà. / Volem la més amplia autonomía universitaria i el lliure us de la llengua valenciana en les aules». En acabar, conta Perales:²⁴ «Marxaren tots cantant l’himne valencianista a lliurar al governador les conclusions. Tanmateix, aquest es negà a acceptar-les si no eren traduïdes al castellà, com finalment feu el president del mitin». L’AEN era fidel al seu doble esperit, escolar i nacionalista, i consideraven que «la tutela estatal era una rèmora per al desenvolupament de la universitat i que ‘la prosperitat d’aquesta correspon a l’esplendor del poble valencià’». Participà junt amb JV i la Joventut Nacionalista i Legitimista de València en la celebració del 9 d’octubre de 1922. El 1924 un representant de l’AEN era vocal net de la junta de JV. L’herència de l’Agrupació Escolar Nacionalista no es perdé, amb l’adveniment de la República visqué en l’Agrupació Valencianista Republicana, en la que militaren molts dels que de joves havien format l’AEN.