Czytaj książkę: «Senyors, bandolers i vassalls»

E studi introductori

L’11 de desembre de 1545 Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, irrompia en els dominis de Francesc de Borja escortat per la guàrdia d’a cavall, tres algutzirs, sis verguetes, a més d’escuders i domèstics. Al seu pas, uns pobles quasi deserts, rostres femenins alhora solemnes i atemorits, portes d’habitatges obertes i xicalla. Addicionalment, com que el napolità s’havia resolt a impartir justícia in situ, també feren part del seu seguici l’advocat fiscal, un magistrat de la Reial Audiència, així com un procurador fiscal i un escrivà. Més tard arribarien el botxí i un notari. Aquesta contundent i aparentment exagerada mobilització d’efectius per part del virrei va estar l’enèrgica resposta i el corol·lari als flagrants esdeveniments que unes jornades abans s’havien seguit a la localitat de Polinyà.

En efecte, el dilluns 7 de desembre —vespra de la Concepció— quan encara era de nit fosc, l’algutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila d’Alzira, de jurisdicció reial, i s’encaminà envers la veïna baronia de Corbera; un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se l’impel·lia a capturar uns bandits d’Alzira —sentenciats a mort en absència per l’Audiència— dels quals el duc de Calàbria n’havia obtingut noves que estaven receptats arreu de les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi pogués accedir, de pertot el regne, on ho estimés oportú.

Tanmateix, Céspedes no havia trigat gaire en saber-ne de l’amagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella gèlida i rellentosa matinada, despuntant envides els primers llustres de llum, l’algutzir, els huit oficials que l’acompanyaven —i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira— a més d’un notari, arribaren a l’entrant de la petita població de Polinyà. Així que asseguraren les cavalcadures —fet el dia clar—, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.

Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. Amb la finalitat d’explicar-ho ens prenem llicència per usar d’algunes cites textuals. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia alhora que es disposava a envoltar l’immoble on es receptaven els condemnats, és a dir, la llar de Montbui. Sobtadament, de l’interior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que l’alguatzil pronunciava: «Teniu al rey!».¹ Si bé a l’instant un d’aquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, l’altre va aconseguir esquivar la persecusió vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bartomeu Olzina, un dels processats.

A males penes s’havia encetat de nou la marxa i Céspedes es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de l’església: sonaven a sometent. El primer en acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit d’una vintena de persones armades que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!».² Fou llavors quan l’agutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a l’altura del pit. En l’envestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials, alliberant-lo de les lligadures i conduint-lo «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera».³

Per tant, deixant de banda l’alerta que degué causar la desacostumada presència de les vares d’aquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits d’uns i altres —a més del característic pic de campanes— el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre l’imminent perill.

Enmig de tot aquell aldarull —d’esgarips i tocs de campana— Céspedes identificà a Joan Burguera, el justícia, el qual féu orelles sordes als requeriments de l’alguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre».⁴ Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Francesc de Borja.

En l’endemig, el comú dels veïns s’havien congriat avalotats a la plaça. Llavors l’aldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, l’enrenou de la gent, l’escridassada veu d’uns i altres... Amb penes i treballs s’escoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per l’al·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop l’escomesa.

El darrer en acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, l’agutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la».⁵ Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà l’animal devers Riola.

D’altra banda, les desesperades batallades havien sortit l’efecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant d’una cinquantena d’hòmens armats d’Albalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà se’ls uniren altres tants de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses: «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts».⁶ Amb la finalitat d’acorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí d’Alzira i la muntanya.

Quelcom semblant havia ocorregut a Riola, on el notari de Polinyà va accedir cridant: «Uns alguazirs de la Real Audiència [...] són venguts al loch de Polinyà e s’enporten presos als bandolers!», «Vaja la campana, ànima de tal! [...] Anem allà y matem-los».⁷ Així, la major part dels habitants van prendre les armes i van acudir a Polinyà, encapçalats per Jaume Eiximeno i Pere Matoses, lloctinent de procurador de Francesc de Borja a la vila i honor de Corbera.

En l’entretant, a Polinyà l’agutzil Céspedes es disposava a abandonar la població, quan es va veure novament envoltant pels veïns d’Albalat i Sinyent, que van abastar els accessos de la localitat al crit de «Muyren, muyren los ladres! En terres del duch haveu de entrar?».⁸ És més, en veure els presumptes intrusos no van dubtar gaire a elevar els acers, preparar arcabussos i ballestes, i arremetre colèricament contra els oficials. Immediatament després s’aplegaren els de Riola. Llavors, el mercader Joan de la Plana, Francesc Noguera, el rector de Polinyà i altres es van interposar, treballant per introduir a l’algutzir i els seus dintre d’uns habitatges, fins que aconseguiren tancar les portes.

Al defora, la gentada continuà baladrejant i colpejant la porta. «Que·ls lançen de la terra!», «No y ha rey ni roch, sinó lo duch!», «Cul de tal! Porteu-los al castell de Corbera!». Una estona després els ànims s’havien assossegat i des de dins van descloure els pestells i forrellats. En les immediacions de les cases de Pere i Bernat Puig —on havien sigut recollits els oficials— s’acumulaven més d’un centenar i mig d’hòmens armats i arrenglerats. Alguns xiuxiuejaven i parlotejaven. Estaven dirigits pel lloctinent de procurador, Pere Matoses. Tot seguit aquell preguntà: «És aquest?». Uns quants van respondre: «Sí, aqueix és». Llavors, començà a increpar el propietari: «Cul de tal! Per què l’hau acollit en esta casa? Lançau-lo! Vaja-se’n tantost de la terra de son senyor!».⁹

De continent, en ser-hi front a front, Gonçal de Céspedes el va requerir, en el que seria el darrer intent per fer complir la comissió reial. Amb tot, Pere Matoses es va limitar a indicar-li que abandonés la baronia de Corbera. En aqueix moment, l’algutzir li va demanar una protecció a la que el lloctinent de procurador tampoc va accedir. «Aneu en bon·ora, que no teniu res que fer en esta terra, [...] y vós haveu tengut gran atreviment de fer lo que haveu fet».¹⁰ Nogensmenys, alguns hòmens —entre ells Joan de la Plana— es van oferir a acompanyar-lo fins la fita del terme d’Alzira.¹¹

D’aquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò d’antuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, l’acolliment dels pròfugs de la vila d’Alzira; darrere de la qual —d’acord amb els seus vassalls— estava el mateix Francesc de Borja.

Així doncs, el següent punt a valorar hauria de ser el dels motius que conduïren al fet que una vulneració tan flagrant de l’autoritat reial —materialitzada en els dominis d’un dels més destacats membres de la noblesa hispànica— haja estat menystinguda i oculta durant tant de temps. I en eixe sentit, sembla que l’influx, la perícia i la posició social de la casa ducal de Gandia van jugar un paper destacat. Nogensmenys, també hi ajudà la deficient prossecució del procés, puix que per una sèrie de contingències —represes en el juí de residència contra misser Joan Francesc Benavent¹²— la causa va mancar d’algunes de les garanties processals adients.

D’entrada, pel que fa a Francesc de Borja, sembla que ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar-lo formalment de fautor, sinó més bé al contrari. I ben mirat, resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent, quant més per tractar-se d’un dels cortesans més propers i familiars de l’emperador.¹³ A això s’havia d’afegir el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris en el Principat. Car, tot açò ho portem a collació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta d’haver estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra els oficials.

Emperò, sens dubte, va estar —en absència de Carles V— el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia, poc després que s’elevés el recurs al Consell d’Aragó. Tanmateix, el príncep encara féu més en tenir per bé absoldre i prendre a mercè —si no a tots— a quasi tots els vassalls del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.¹⁴ Llavors, l’ànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de l’assumpte, facilitant que s’hi aboqués terra a sobre i al remat s’oblidés.

En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a l’abast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció a d’allò ocorregut a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545.¹⁵ En el seu lloc el lector trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa. A tall d’exemple, caldria esmentar els litigis continuats amb la segona esposa del seu pare: Francesca de Castro-Pinós, passant per la petició del Maestrat de Montesa per a Pere Lluís Galceran de Borja, l’acomodament familiar a Gandia, els ambiciosos projectes al si del ducat, la preocupació pels atacs corsaris a la costa valenciana o l’emmalaltiment i defunció de la duquessa, per finir en la seua pietosa conversió i l’ingrés en la Companyia de Jesús... Curiós silenci, al capdavall. El mateix ha ocorregut amb l’escassa bibliografia que s’hi ha aproximat —sovint de mode tangencial o inconscient— als «successos de Polinyà».¹⁶

És per això que l’edició del present recull documental, entre d’altres motius, naix de l’afany per intentar desenterrar i treure l’entrellat dels mencionats esdeveniments, puix que altrament romandrien —com fins ara— ocults per ventura i oblit dintre de lligalls amuntegats, ací i allà, als estants dels arxius. Així mateix, la transcripció dels originals, la seua convenient presentació cronològica d’una manera acurada i ordenada, i finalment la seua posada en valor, concorre tot plegat perquè els textos estiguen a l’abast de qualsevol —fent-los intelligibles a tothom— a més de facilitar-ne la lectura i l’estudi. Al remat, el resultat d’aquesta laboriosa tasca d’acoblament d’informació i composició ha estat el diplomatari que en aquest moment el lector reté entre les mans.

POSANT EL FIL A L’AGULLA: L’APARELLAMENT DEL DIPLOMATARI

No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades d’allò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint s’han de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de l’investigador, sinó també l’atzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa n’és un grau, així com el coneixement d’allò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar l’agulla i —com diria Miquel Martí i Pol— començar a apedaçar.

Car, ho portem a col·lació en tant que —com s’ha mencionat adés— els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges d’entitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució d’un vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici d’aproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si d’un enquadernador de llibres es tractara —després de passar el fil per l’ull de l’estri— cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.

Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» s’evidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que l’indret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. D’altra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure l’eina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades d’un petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors d’Albalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.¹⁷

Tot just en aquest punt, convé referir-se encara que siga pobrament als itineraris de la recerca, de manera que el lector puga posar-se en la pell pròpia de l’investigador i resseguir la trajectòria de la seua indagació. Encetarem, doncs, el viatge amb el precitat registre que relata l’enviament del trompeta reial, Joan Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a l’Arxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses d’algutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.

D’altra banda, l’existència de l’esmentada comissió pressuposava el desenvolupament d’un procés judicial previ que esclarís tot el que havia ocorregut anteriorment, és a dir, on es denunciés i jutgés els acusats, s’exposaren les causes per les quals se’ls perseguia i finalment es dictaminés una sentència. Aquest hauria de constituir, per tant, una peça clau en la investigació sense la qual difícilment es podia arribar al quid de la qüestió. No obstant això, després d’una recerca exhaustiva en la sèrie de Processos Criminals de la Reial Audiència —també conservada a l’Arxiu del Regne de València— l’expedient no hi aparegué.

Tanmateix, com qui no pot segar, espigola, vam localitzar —i encara sort— una còpia d’aquell procés depositada a Processos de Madrid.¹⁸ Aquest fons atresora reproduccions d’aquelles causes que van ser portades des de la Reial Audiència de València al Consell Suprem d’Aragó, instal·lat a Madrid, i d’ací el nom. Certament açò obligava a l’enviament d’un duplicat des del tribunal d’origen perquè la instància superior el tractara, l’estudiara i oferira un veredicte. Una vegada resolt, el document normalment retornava al seu lloc de partida. Així les coses, la presència entre aquells del procediment seguit a la localitat de Polinyà de Xúquer n’és clara mostra de la repercussió i reaccions que el judici suscità en el seu moment, puix que fins i tot provocà que els Estaments valencians protestaren i al·legaren contrafur per l’actuació del duc de Calàbria i dels seus oficials.

Amb tot, allò potser més important ha estat la substanciosa informació aportada pel volum al voltant dels «successos de Polinyà» i la seua ulterior repressió. Així, a tall d’exemple, el procediment inclou els testimonis de l’algutzir, dels oficials que l’acompanyaven, dels pocs habitants que hi romanien a casa seua o dels que van ser capturats a posteriori, cosa que permet treure l’entrellat a partir de la comparació dels punts de vista d’uns i d’altres; els capítols de l’acusació i de la defensa, l’aplicació de la tortura sobre alguns dels acusats o, fins i tot, les primeres mostres de la reacció contra l’actuació virregnal. En definitiva, constitueix la peça clau i central del present diplomatari, tant en termes d’amplitud com de contingut.

Amb tot i això, resultava obvi que calia cercar més documentació. De primeres, les mancances eren encara força paleses i bastava una ullada per evidenci-ar-ne unes quantes. Entre d’altres, la causa finalitzava —tal i com acostuma a passar— sense que hi figurés la sentència; bé és cert que el plec de fulls de la contraportada n’oferia pistes. D’altra banda, tot i la prominència del procés, base fonamental i indispensable del treball, molts aspectes relacionats amb la resolució final del cas al Consell d’Aragó restaven força obscurs, per no dir que eren deficients. Llavors, des d’aquestes premisses, s’encetà una recerca profunda arreu dels fons conservats a les diverses entitats arxivístiques que han aportat resultats desiguals.

Així doncs, es pot afirmar que aquest cop han estat les grans institucions —l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu General de Simancas, l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu del Regne de València— les que han proporcionat totes les dades, en detriment d’altres de certa entitat, com ara l’Arxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi i l’Arxiu Municipal d’Alzira, o els restants ens locals, lògicament de dimensions més reduïdes.

Ara bé, sens dubte, degut a les seues característiques, l’Arxiu del Regne de València ha estat —com ja s’ha deixat relluir a les línies precedents— el que hi ha contribuït amb un major nombre de registres. No debades, des que l’any 1419 el rei Alfons el Magnànim es decidí a fundar-lo en les dependències del Palau Reial, l’organisme es va consagrar a la conservació dels documents expedits per diverses institucions valencianes.

Precisament, una d’aquestes, la Reial Cancelleria, en tant que gelosa reproductora i preservadora dels textos emanats de la Lloctinència General, la Reial Audiència o les Corts, esdevingué un important focus de recerca. En eixe sentit, a tall d’exemple, la sèrie Curiae Locumtenentiae —en la qual ja es trobà la primera comissió— permeté exhumar documentació associada amb els precedents i les conseqüències dels «successos de Polinyà» que van des de la pragmàtica reial de desembre de 1543, per la qual s’obligava a signar paus i treves a tots els bandolers del regne;¹⁹ a l’enviament d’algutzirs i verguetes, amb la finalitat d’acomplir diverses tasques, o al pagament del seu salari.²⁰ Paral·lelament, se n’afegí també a l’escorcoll la sèrie Diverorum Locumtenentiae, la qual ha aportat també algunes interessants engrunes dels esdeveniments, puix que ens ha permès, entre d’altres, traure a la llum unes còpies de les gràcies reials absolutòries concedides als pobletans avalotats o constatar-hi l’afermament de la jurisdicció i prerrogatives senyorials al si de la baronia de Corbera.²¹

Immediatament, mirant d’esclarir altres aspectes foscos, vam acudir novament als Processos Criminals de la Reial Audiència, amb la nodrida esperança d’encertar amb el parador dels expedients instats, d’antuvi a la fautoria, contra els bandolers del reialenc alzireny. Però malauradament, al remat, no vam estar capaços de localitzar-ne cap ni un! Una cosa semblant ocorregué en indagar en les Sentències. Tot i que aquesta vegada vam ensopegar amb els veredictes condemnatoris pronunciats contra avalotats i bandolers,²² el seu deficient estat de conservació ha impedit la seua consulta i, per tant, la seua inclusió en el present diplomatari.

Llavors, una mica per digerir el trasbals, vam decidir caminar sobre segur. D’eixa manera, fent servir el treball de la professora Teresa Canet²³ vam revisar els lligalls relatius al judici de residència elevat contra qui havia estat jutge dels «successos de Polinyà»: misser Joan Francesc Benavent. En aquest punt, cal assenyalar que el procediment contra el magistrat comprèn un nombre elevat de dossiers que van des de 1550 fins a 1554, el quals es troben depositats a l’apèndix de la part tercera dels Processos de la Reial Audiència. D’entre aquest munt de plecs, han centrat el nostre interés diversos testimonis d’oficials que rememoraren amb la distància dels anys els esdeveniments, així com les denúncies dels envalentits vassalls del duc de Gandia; commoguts i perjudicats per la deficient resolució en primera instància de la causa.²⁴

D’altra banda, també l’Arxiu General de Simancas i particularment el seu fons Estado, on es dipositava —des de la seua fundació, el 1540— la paperassa referent al govern i administració dels territoris de la Monarquia Hispànica ens ha proveït de valuosa documentació. A tall d’exemple, les cartes dels aleshores ducs de Gandia —Francesc de Borja i Elionor de Castro— al príncep Felip, agreujats per l’atreviment del duc de Calàbria i dels oficials reials.²⁵ Altrament, també vam localitzar la seua contrapartida, ço és, la correspondència que Ferran d’Aragó mantenia amb el regent i els seus consellers, per tal d’informar-los sobre les circumstàncies per les que travessava el Regne.²⁶ Amb tot plegat, hom encertarà a descobrir apreciacions totalment oposades d’uns i altres respecte a allò esdevingut a la localitat de Polinyà de Xúquer, així com una mostra de les pressions i negociacions que s’hi exerciren d’un i altre costat.

Finalment, l’Arxiu de la Corona d’Aragó va tancar el cercle amb la carta que l’hereu envià al napolità, comunicant-li que havien estat perdonats la major part dels avalotats, document que es troba convenientment registrat a la Reial Cancelleria;²⁷ homònima però distinta de la custodiada a l’Arxiu del Regne de València. En eixe sentit, cal diferenciar la valenciana, què conserva els lligalls de l’oficina radicada al Cap i Casal, controlada i subjecta a l’autoritat del lloctinent general; del fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que emmagatzema els textos produïts per la Cancelleria que el propi monarca disposà per als assumptes referits a la Corona d’Aragó, a més de la que funcionava al principat de Catalunya.

Al capdavall, un cop reunits i arranjats els documents exhumats de les diverses institucions arxivístiques, hom aconsegueix obtindre una visió panoràmica que abraça un període de temps que va molt més enllà dels prop de dos anys transcorreguts entre la incursió de l’agutzil Gonçal de Céspedes (7 de desembre de 1545) i la definitiva tornada a la normalitat al si de la baronia de Corbera (26 d’octubre de 1547). En efecte, permet mirar enrere, almenys des de la publicació de la precitada pragmàtica (5 de desembre de 1543), i a l’hora també endavant fins a la instrucció i tancament dels judicis de residència contra misser Benavent entre 1550 i 1554. I això sense tenir en compte el petit salt aïllat a les darreries de l’any 1576.²⁸

A tall de conclusió, cal recordar que tot i que el volum que ara mateix reté entre les mans es presenta com un producte acabat i tancat, aquest axioma és gairebé una entelèquia. Direm més, les pròpies característiques del gènere fan del diplomatari quelcom provisional. Per tant, per a l’investigador —però també per al lector— és imprescindible saber que mai s’hi pot traure el fil de l’agulla, puix sempre s’ha d’estar disposat a donar noves puntades, deslligar les ja fetes i re-fer-les de nou, d’acord amb les exigències d’una disciplina històrica en constant (re)construcció.

AL VOLTANT DEL DIPLOMATARI: TRETS, ESTRUCTURA I USOS

L’escriptura ha estat un instrument fonamental en el desenvolupament històric: un gran èxit que ha permès preservar de l’oblit dels temps molts dels llegats de la Humanitat. No debades, ha propiciat la comunicació més enllà de l’estricta coincidència de l’emissor i el receptor en un lloc i un moment concret, sense que això comporte a priori alteracions en el missatge.

Nogensmenys, caldria una perspectiva més ampla, la qual, ben pregonament, hauria d’endinsar-se i incidir en les diverses característiques dels testimonis escrits, puix no són quelcom abstracte on la informació es transmet d’una manera directa i asèptica, sinó que representen tot un món en si mateix. Això és, un conjunt de realitats complexes i sovint difícils d’esclarir: les circumstàncies en què va estar redactat, la funcionalitat del text i la seua intencionalitat, les mutilacions i afegits soferts durant la seua trajectòria vital, les circumstàncies més o menys atzaroses que hi han permès la conservació o les seues peculiaritats gràfiques i materials... Llavors, ha de ser tot plegat el que aporte —bé ara o en el futur— noves dades que vindran a arrodonir el contingut i oferiran una interpretació més íntegra de l’objecte d’estudi.

Car ho portem a col·lació perquè aquest extrem no pot passar desapercebut a l’hora de parlar del present recull documental i, per tant, resulta necessari referir-se’n —encara que siga amb unes breus i senzilles pinzellades— a alguns trets dels manuscrits originals inclosos en el nostre diplomatari. Anem doncs per feina, no sense advertir, d’antuvi, que la diversa procedència arxivística dels textos esdevé una disparitat de particularitats, tant pel que fa als materials, els suports o l’estat de conservació, com per la utilització de diferents llengües (llatí, castellà i valencià) o de diverses tipologies paleogràfiques.

D’entrada, pel que fa als materials i suports emprats, es poden diferenciar tres grans blocs. El primer, on es troben, per exemple, els registres procedents de les diverses cancelleries reials o el procés central contra els avalotats de Polinyà, engloba aquells documents que constitueixen o es troben inclosos en llibres enquadernats amb pergamí, vitel·la o cuir, condició que determina el seu millor estat de conservació.²⁹ Tot i això, l’ús freqüent de tintes ferrogàl·liques inestables o de composició desequilibrada ha provocat, junt a l’afegit ambiental d’humitat, l’acidificació del paper i la deperdició per corrosió; bé dificultant o impossibilitant en alguns casos la lectura. El segon bloc, on haurien de considerar-se els diversos processos de residència contra el jutge Benavent, constitueixen, a causa de la seua brevetat, simples quaderns cosits sense cap enquadernació, motiu pel qual —privats de la protecció del pergamí— han suportat sovint malament el pas del temps.³⁰ Endemés, l’actuació de l’Anobium pertinax, un dels principals fitòfags, ha ocasionat el deteriorament d’alguns marges fins al punt de fer inintel·ligibles moltes de les anotacions escrites sobre aquests. Finalment, el tercer bloc seria el conformat per documents simples, escrits sobre paper. Posem per cas, les missives extretes del fons Estado de l’Arxiu General de Simancas.

Pel que respecta al tipus d’escriptura, s’identifiquen fàcilment les grafies característiques dels textos manuscrits del període: la humanística cursiva. No obstant això, per damunt de les evidents diferències de tradició castellana i aragonesa, també les diverses institucions que emeteren els documents donen lloc a petites variants d’estil —per exemple, ‘cancelleresc’, per als procedents de les cancelleries reials, o ‘processal’ per als textos de caràcter judicial— mentre que els diversos escrivans i notaris també aportaven la seua pròpia forma d’escriure. D’altra banda, resulta important ressenyar ací alguns dels problemes que el tipus d’escripturari valencià —i les successives còpies que s’han fet dels documents—ha provocat a l’hora de la lectura i transcripció dels textos. Ens referim a la similitud existent entre les grafies ‘f’ i ‘s’, el que provoca una gran confusió a l’hora de distingir termes i especialment antroponímics com ara ‘Fos’ i ‘Sos’ —per bé que es podria tractar d’una derivació— ambdós presumiblement existents a la comarca de la Ribera del Xúquer. Un cas semblant és el d’altres lletres a final de paraula (-s, -ç, -c i -ch) per a diferenciar altres antroponímics com ara, ‘Març’ i ‘Marc’, que apareixen freqüentment i indistintament escrits al llarg de la documentació per a referir-se als mateixos personatges.