Czytaj książkę: «Senyors, bandolers i vassalls»

E studi introductori

L’11 de desembre de 1545 Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, irrompia en els dominis de Francesc de Borja escortat per la guàrdia d’a cavall, tres algutzirs, sis verguetes, a més d’escuders i domèstics. Al seu pas, uns pobles quasi deserts, rostres femenins alhora solemnes i atemorits, portes d’habitatges obertes i xicalla. Addicionalment, com que el napolità s’havia resolt a impartir justícia in situ, també feren part del seu seguici l’advocat fiscal, un magistrat de la Reial Audiència, així com un procurador fiscal i un escrivà. Més tard arribarien el botxí i un notari. Aquesta contundent i aparentment exagerada mobilització d’efectius per part del virrei va estar l’enèrgica resposta i el corol·lari als flagrants esdeveniments que unes jornades abans s’havien seguit a la localitat de Polinyà.

En efecte, el dilluns 7 de desembre —vespra de la Concepció— quan encara era de nit fosc, l’algutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila d’Alzira, de jurisdicció reial, i s’encaminà envers la veïna baronia de Corbera; un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se l’impel·lia a capturar uns bandits d’Alzira —sentenciats a mort en absència per l’Audiència— dels quals el duc de Calàbria n’havia obtingut noves que estaven receptats arreu de les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi pogués accedir, de pertot el regne, on ho estimés oportú.

Tanmateix, Céspedes no havia trigat gaire en saber-ne de l’amagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella gèlida i rellentosa matinada, despuntant envides els primers llustres de llum, l’algutzir, els huit oficials que l’acompanyaven —i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira— a més d’un notari, arribaren a l’entrant de la petita població de Polinyà. Així que asseguraren les cavalcadures —fet el dia clar—, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.

Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. Amb la finalitat d’explicar-ho ens prenem llicència per usar d’algunes cites textuals. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia alhora que es disposava a envoltar l’immoble on es receptaven els condemnats, és a dir, la llar de Montbui. Sobtadament, de l’interior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que l’alguatzil pronunciava: «Teniu al rey!».¹ Si bé a l’instant un d’aquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, l’altre va aconseguir esquivar la persecusió vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bartomeu Olzina, un dels processats.

A males penes s’havia encetat de nou la marxa i Céspedes es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de l’església: sonaven a sometent. El primer en acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit d’una vintena de persones armades que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!».² Fou llavors quan l’agutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a l’altura del pit. En l’envestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials, alliberant-lo de les lligadures i conduint-lo «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera».³

Per tant, deixant de banda l’alerta que degué causar la desacostumada presència de les vares d’aquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits d’uns i altres —a més del característic pic de campanes— el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre l’imminent perill.

Enmig de tot aquell aldarull —d’esgarips i tocs de campana— Céspedes identificà a Joan Burguera, el justícia, el qual féu orelles sordes als requeriments de l’alguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre».⁴ Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Francesc de Borja.

En l’endemig, el comú dels veïns s’havien congriat avalotats a la plaça. Llavors l’aldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, l’enrenou de la gent, l’escridassada veu d’uns i altres... Amb penes i treballs s’escoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per l’al·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop l’escomesa.

El darrer en acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, l’agutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la».⁵ Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà l’animal devers Riola.

D’altra banda, les desesperades batallades havien sortit l’efecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant d’una cinquantena d’hòmens armats d’Albalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà se’ls uniren altres tants de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses: «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts».⁶ Amb la finalitat d’acorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí d’Alzira i la muntanya.

Quelcom semblant havia ocorregut a Riola, on el notari de Polinyà va accedir cridant: «Uns alguazirs de la Real Audiència [...] són venguts al loch de Polinyà e s’enporten presos als bandolers!», «Vaja la campana, ànima de tal! [...] Anem allà y matem-los».⁷ Així, la major part dels habitants van prendre les armes i van acudir a Polinyà, encapçalats per Jaume Eiximeno i Pere Matoses, lloctinent de procurador de Francesc de Borja a la vila i honor de Corbera.

En l’entretant, a Polinyà l’agutzil Céspedes es disposava a abandonar la població, quan es va veure novament envoltant pels veïns d’Albalat i Sinyent, que van abastar els accessos de la localitat al crit de «Muyren, muyren los ladres! En terres del duch haveu de entrar?».⁸ És més, en veure els presumptes intrusos no van dubtar gaire a elevar els acers, preparar arcabussos i ballestes, i arremetre colèricament contra els oficials. Immediatament després s’aplegaren els de Riola. Llavors, el mercader Joan de la Plana, Francesc Noguera, el rector de Polinyà i altres es van interposar, treballant per introduir a l’algutzir i els seus dintre d’uns habitatges, fins que aconseguiren tancar les portes.

Al defora, la gentada continuà baladrejant i colpejant la porta. «Que·ls lançen de la terra!», «No y ha rey ni roch, sinó lo duch!», «Cul de tal! Porteu-los al castell de Corbera!». Una estona després els ànims s’havien assossegat i des de dins van descloure els pestells i forrellats. En les immediacions de les cases de Pere i Bernat Puig —on havien sigut recollits els oficials— s’acumulaven més d’un centenar i mig d’hòmens armats i arrenglerats. Alguns xiuxiuejaven i parlotejaven. Estaven dirigits pel lloctinent de procurador, Pere Matoses. Tot seguit aquell preguntà: «És aquest?». Uns quants van respondre: «Sí, aqueix és». Llavors, començà a increpar el propietari: «Cul de tal! Per què l’hau acollit en esta casa? Lançau-lo! Vaja-se’n tantost de la terra de son senyor!».⁹

De continent, en ser-hi front a front, Gonçal de Céspedes el va requerir, en el que seria el darrer intent per fer complir la comissió reial. Amb tot, Pere Matoses es va limitar a indicar-li que abandonés la baronia de Corbera. En aqueix moment, l’algutzir li va demanar una protecció a la que el lloctinent de procurador tampoc va accedir. «Aneu en bon·ora, que no teniu res que fer en esta terra, [...] y vós haveu tengut gran atreviment de fer lo que haveu fet».¹⁰ Nogensmenys, alguns hòmens —entre ells Joan de la Plana— es van oferir a acompanyar-lo fins la fita del terme d’Alzira.¹¹

D’aquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò d’antuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, l’acolliment dels pròfugs de la vila d’Alzira; darrere de la qual —d’acord amb els seus vassalls— estava el mateix Francesc de Borja.

Així doncs, el següent punt a valorar hauria de ser el dels motius que conduïren al fet que una vulneració tan flagrant de l’autoritat reial —materialitzada en els dominis d’un dels més destacats membres de la noblesa hispànica— haja estat menystinguda i oculta durant tant de temps. I en eixe sentit, sembla que l’influx, la perícia i la posició social de la casa ducal de Gandia van jugar un paper destacat. Nogensmenys, també hi ajudà la deficient prossecució del procés, puix que per una sèrie de contingències —represes en el juí de residència contra misser Joan Francesc Benavent¹²— la causa va mancar d’algunes de les garanties processals adients.

D’entrada, pel que fa a Francesc de Borja, sembla que ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar-lo formalment de fautor, sinó més bé al contrari. I ben mirat, resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent, quant més per tractar-se d’un dels cortesans més propers i familiars de l’emperador.¹³ A això s’havia d’afegir el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris en el Principat. Car, tot açò ho portem a collació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta d’haver estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra els oficials.

Emperò, sens dubte, va estar —en absència de Carles V— el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia, poc després que s’elevés el recurs al Consell d’Aragó. Tanmateix, el príncep encara féu més en tenir per bé absoldre i prendre a mercè —si no a tots— a quasi tots els vassalls del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.¹⁴ Llavors, l’ànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de l’assumpte, facilitant que s’hi aboqués terra a sobre i al remat s’oblidés.

En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a l’abast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció a d’allò ocorregut a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545.¹⁵ En el seu lloc el lector trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa. A tall d’exemple, caldria esmentar els litigis continuats amb la segona esposa del seu pare: Francesca de Castro-Pinós, passant per la petició del Maestrat de Montesa per a Pere Lluís Galceran de Borja, l’acomodament familiar a Gandia, els ambiciosos projectes al si del ducat, la preocupació pels atacs corsaris a la costa valenciana o l’emmalaltiment i defunció de la duquessa, per finir en la seua pietosa conversió i l’ingrés en la Companyia de Jesús... Curiós silenci, al capdavall. El mateix ha ocorregut amb l’escassa bibliografia que s’hi ha aproximat —sovint de mode tangencial o inconscient— als «successos de Polinyà».¹⁶

És per això que l’edició del present recull documental, entre d’altres motius, naix de l’afany per intentar desenterrar i treure l’entrellat dels mencionats esdeveniments, puix que altrament romandrien —com fins ara— ocults per ventura i oblit dintre de lligalls amuntegats, ací i allà, als estants dels arxius. Així mateix, la transcripció dels originals, la seua convenient presentació cronològica d’una manera acurada i ordenada, i finalment la seua posada en valor, concorre tot plegat perquè els textos estiguen a l’abast de qualsevol —fent-los intelligibles a tothom— a més de facilitar-ne la lectura i l’estudi. Al remat, el resultat d’aquesta laboriosa tasca d’acoblament d’informació i composició ha estat el diplomatari que en aquest moment el lector reté entre les mans.

POSANT EL FIL A L’AGULLA: L’APARELLAMENT DEL DIPLOMATARI

No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades d’allò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint s’han de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de l’investigador, sinó també l’atzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa n’és un grau, així com el coneixement d’allò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar l’agulla i —com diria Miquel Martí i Pol— començar a apedaçar.

Car, ho portem a col·lació en tant que —com s’ha mencionat adés— els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges d’entitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució d’un vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici d’aproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si d’un enquadernador de llibres es tractara —després de passar el fil per l’ull de l’estri— cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.

Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» s’evidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que l’indret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. D’altra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure l’eina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades d’un petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors d’Albalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.¹⁷

Tot just en aquest punt, convé referir-se encara que siga pobrament als itineraris de la recerca, de manera que el lector puga posar-se en la pell pròpia de l’investigador i resseguir la trajectòria de la seua indagació. Encetarem, doncs, el viatge amb el precitat registre que relata l’enviament del trompeta reial, Joan Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a l’Arxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses d’algutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.

D’altra banda, l’existència de l’esmentada comissió pressuposava el desenvolupament d’un procés judicial previ que esclarís tot el que havia ocorregut anteriorment, és a dir, on es denunciés i jutgés els acusats, s’exposaren les causes per les quals se’ls perseguia i finalment es dictaminés una sentència. Aquest hauria de constituir, per tant, una peça clau en la investigació sense la qual difícilment es podia arribar al quid de la qüestió. No obstant això, després d’una recerca exhaustiva en la sèrie de Processos Criminals de la Reial Audiència —també conservada a l’Arxiu del Regne de València— l’expedient no hi aparegué.

Tanmateix, com qui no pot segar, espigola, vam localitzar —i encara sort— una còpia d’aquell procés depositada a Processos de Madrid.¹⁸ Aquest fons atresora reproduccions d’aquelles causes que van ser portades des de la Reial Audiència de València al Consell Suprem d’Aragó, instal·lat a Madrid, i d’ací el nom. Certament açò obligava a l’enviament d’un duplicat des del tribunal d’origen perquè la instància superior el tractara, l’estudiara i oferira un veredicte. Una vegada resolt, el document normalment retornava al seu lloc de partida. Així les coses, la presència entre aquells del procediment seguit a la localitat de Polinyà de Xúquer n’és clara mostra de la repercussió i reaccions que el judici suscità en el seu moment, puix que fins i tot provocà que els Estaments valencians protestaren i al·legaren contrafur per l’actuació del duc de Calàbria i dels seus oficials.

Amb tot, allò potser més important ha estat la substanciosa informació aportada pel volum al voltant dels «successos de Polinyà» i la seua ulterior repressió. Així, a tall d’exemple, el procediment inclou els testimonis de l’algutzir, dels oficials que l’acompanyaven, dels pocs habitants que hi romanien a casa seua o dels que van ser capturats a posteriori, cosa que permet treure l’entrellat a partir de la comparació dels punts de vista d’uns i d’altres; els capítols de l’acusació i de la defensa, l’aplicació de la tortura sobre alguns dels acusats o, fins i tot, les primeres mostres de la reacció contra l’actuació virregnal. En definitiva, constitueix la peça clau i central del present diplomatari, tant en termes d’amplitud com de contingut.

Amb tot i això, resultava obvi que calia cercar més documentació. De primeres, les mancances eren encara força paleses i bastava una ullada per evidenci-ar-ne unes quantes. Entre d’altres, la causa finalitzava —tal i com acostuma a passar— sense que hi figurés la sentència; bé és cert que el plec de fulls de la contraportada n’oferia pistes. D’altra banda, tot i la prominència del procés, base fonamental i indispensable del treball, molts aspectes relacionats amb la resolució final del cas al Consell d’Aragó restaven força obscurs, per no dir que eren deficients. Llavors, des d’aquestes premisses, s’encetà una recerca profunda arreu dels fons conservats a les diverses entitats arxivístiques que han aportat resultats desiguals.

Així doncs, es pot afirmar que aquest cop han estat les grans institucions —l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu General de Simancas, l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu del Regne de València— les que han proporcionat totes les dades, en detriment d’altres de certa entitat, com ara l’Arxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi i l’Arxiu Municipal d’Alzira, o els restants ens locals, lògicament de dimensions més reduïdes.

Ara bé, sens dubte, degut a les seues característiques, l’Arxiu del Regne de València ha estat —com ja s’ha deixat relluir a les línies precedents— el que hi ha contribuït amb un major nombre de registres. No debades, des que l’any 1419 el rei Alfons el Magnànim es decidí a fundar-lo en les dependències del Palau Reial, l’organisme es va consagrar a la conservació dels documents expedits per diverses institucions valencianes.

Precisament, una d’aquestes, la Reial Cancelleria, en tant que gelosa reproductora i preservadora dels textos emanats de la Lloctinència General, la Reial Audiència o les Corts, esdevingué un important focus de recerca. En eixe sentit, a tall d’exemple, la sèrie Curiae Locumtenentiae —en la qual ja es trobà la primera comissió— permeté exhumar documentació associada amb els precedents i les conseqüències dels «successos de Polinyà» que van des de la pragmàtica reial de desembre de 1543, per la qual s’obligava a signar paus i treves a tots els bandolers del regne;¹⁹ a l’enviament d’algutzirs i verguetes, amb la finalitat d’acomplir diverses tasques, o al pagament del seu salari.²⁰ Paral·lelament, se n’afegí també a l’escorcoll la sèrie Diverorum Locumtenentiae, la qual ha aportat també algunes interessants engrunes dels esdeveniments, puix que ens ha permès, entre d’altres, traure a la llum unes còpies de les gràcies reials absolutòries concedides als pobletans avalotats o constatar-hi l’afermament de la jurisdicció i prerrogatives senyorials al si de la baronia de Corbera.²¹

Immediatament, mirant d’esclarir altres aspectes foscos, vam acudir novament als Processos Criminals de la Reial Audiència, amb la nodrida esperança d’encertar amb el parador dels expedients instats, d’antuvi a la fautoria, contra els bandolers del reialenc alzireny. Però malauradament, al remat, no vam estar capaços de localitzar-ne cap ni un! Una cosa semblant ocorregué en indagar en les Sentències. Tot i que aquesta vegada vam ensopegar amb els veredictes condemnatoris pronunciats contra avalotats i bandolers,²² el seu deficient estat de conservació ha impedit la seua consulta i, per tant, la seua inclusió en el present diplomatari.

Llavors, una mica per digerir el trasbals, vam decidir caminar sobre segur. D’eixa manera, fent servir el treball de la professora Teresa Canet²³ vam revisar els lligalls relatius al judici de residència elevat contra qui havia estat jutge dels «successos de Polinyà»: misser Joan Francesc Benavent. En aquest punt, cal assenyalar que el procediment contra el magistrat comprèn un nombre elevat de dossiers que van des de 1550 fins a 1554, el quals es troben depositats a l’apèndix de la part tercera dels Processos de la Reial Audiència. D’entre aquest munt de plecs, han centrat el nostre interés diversos testimonis d’oficials que rememoraren amb la distància dels anys els esdeveniments, així com les denúncies dels envalentits vassalls del duc de Gandia; commoguts i perjudicats per la deficient resolució en primera instància de la causa.²⁴

D’altra banda, també l’Arxiu General de Simancas i particularment el seu fons Estado, on es dipositava —des de la seua fundació, el 1540— la paperassa referent al govern i administració dels territoris de la Monarquia Hispànica ens ha proveït de valuosa documentació. A tall d’exemple, les cartes dels aleshores ducs de Gandia —Francesc de Borja i Elionor de Castro— al príncep Felip, agreujats per l’atreviment del duc de Calàbria i dels oficials reials.²⁵ Altrament, també vam localitzar la seua contrapartida, ço és, la correspondència que Ferran d’Aragó mantenia amb el regent i els seus consellers, per tal d’informar-los sobre les circumstàncies per les que travessava el Regne.²⁶ Amb tot plegat, hom encertarà a descobrir apreciacions totalment oposades d’uns i altres respecte a allò esdevingut a la localitat de Polinyà de Xúquer, així com una mostra de les pressions i negociacions que s’hi exerciren d’un i altre costat.

Finalment, l’Arxiu de la Corona d’Aragó va tancar el cercle amb la carta que l’hereu envià al napolità, comunicant-li que havien estat perdonats la major part dels avalotats, document que es troba convenientment registrat a la Reial Cancelleria;²⁷ homònima però distinta de la custodiada a l’Arxiu del Regne de València. En eixe sentit, cal diferenciar la valenciana, què conserva els lligalls de l’oficina radicada al Cap i Casal, controlada i subjecta a l’autoritat del lloctinent general; del fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que emmagatzema els textos produïts per la Cancelleria que el propi monarca disposà per als assumptes referits a la Corona d’Aragó, a més de la que funcionava al principat de Catalunya.

Al capdavall, un cop reunits i arranjats els documents exhumats de les diverses institucions arxivístiques, hom aconsegueix obtindre una visió panoràmica que abraça un període de temps que va molt més enllà dels prop de dos anys transcorreguts entre la incursió de l’agutzil Gonçal de Céspedes (7 de desembre de 1545) i la definitiva tornada a la normalitat al si de la baronia de Corbera (26 d’octubre de 1547). En efecte, permet mirar enrere, almenys des de la publicació de la precitada pragmàtica (5 de desembre de 1543), i a l’hora també endavant fins a la instrucció i tancament dels judicis de residència contra misser Benavent entre 1550 i 1554. I això sense tenir en compte el petit salt aïllat a les darreries de l’any 1576.²⁸

A tall de conclusió, cal recordar que tot i que el volum que ara mateix reté entre les mans es presenta com un producte acabat i tancat, aquest axioma és gairebé una entelèquia. Direm més, les pròpies característiques del gènere fan del diplomatari quelcom provisional. Per tant, per a l’investigador —però també per al lector— és imprescindible saber que mai s’hi pot traure el fil de l’agulla, puix sempre s’ha d’estar disposat a donar noves puntades, deslligar les ja fetes i re-fer-les de nou, d’acord amb les exigències d’una disciplina històrica en constant (re)construcció.

AL VOLTANT DEL DIPLOMATARI: TRETS, ESTRUCTURA I USOS

L’escriptura ha estat un instrument fonamental en el desenvolupament històric: un gran èxit que ha permès preservar de l’oblit dels temps molts dels llegats de la Humanitat. No debades, ha propiciat la comunicació més enllà de l’estricta coincidència de l’emissor i el receptor en un lloc i un moment concret, sense que això comporte a priori alteracions en el missatge.

Nogensmenys, caldria una perspectiva més ampla, la qual, ben pregonament, hauria d’endinsar-se i incidir en les diverses característiques dels testimonis escrits, puix no són quelcom abstracte on la informació es transmet d’una manera directa i asèptica, sinó que representen tot un món en si mateix. Això és, un conjunt de realitats complexes i sovint difícils d’esclarir: les circumstàncies en què va estar redactat, la funcionalitat del text i la seua intencionalitat, les mutilacions i afegits soferts durant la seua trajectòria vital, les circumstàncies més o menys atzaroses que hi han permès la conservació o les seues peculiaritats gràfiques i materials... Llavors, ha de ser tot plegat el que aporte —bé ara o en el futur— noves dades que vindran a arrodonir el contingut i oferiran una interpretació més íntegra de l’objecte d’estudi.

Car ho portem a col·lació perquè aquest extrem no pot passar desapercebut a l’hora de parlar del present recull documental i, per tant, resulta necessari referir-se’n —encara que siga amb unes breus i senzilles pinzellades— a alguns trets dels manuscrits originals inclosos en el nostre diplomatari. Anem doncs per feina, no sense advertir, d’antuvi, que la diversa procedència arxivística dels textos esdevé una disparitat de particularitats, tant pel que fa als materials, els suports o l’estat de conservació, com per la utilització de diferents llengües (llatí, castellà i valencià) o de diverses tipologies paleogràfiques.

D’entrada, pel que fa als materials i suports emprats, es poden diferenciar tres grans blocs. El primer, on es troben, per exemple, els registres procedents de les diverses cancelleries reials o el procés central contra els avalotats de Polinyà, engloba aquells documents que constitueixen o es troben inclosos en llibres enquadernats amb pergamí, vitel·la o cuir, condició que determina el seu millor estat de conservació.²⁹ Tot i això, l’ús freqüent de tintes ferrogàl·liques inestables o de composició desequilibrada ha provocat, junt a l’afegit ambiental d’humitat, l’acidificació del paper i la deperdició per corrosió; bé dificultant o impossibilitant en alguns casos la lectura. El segon bloc, on haurien de considerar-se els diversos processos de residència contra el jutge Benavent, constitueixen, a causa de la seua brevetat, simples quaderns cosits sense cap enquadernació, motiu pel qual —privats de la protecció del pergamí— han suportat sovint malament el pas del temps.³⁰ Endemés, l’actuació de l’Anobium pertinax, un dels principals fitòfags, ha ocasionat el deteriorament d’alguns marges fins al punt de fer inintel·ligibles moltes de les anotacions escrites sobre aquests. Finalment, el tercer bloc seria el conformat per documents simples, escrits sobre paper. Posem per cas, les missives extretes del fons Estado de l’Arxiu General de Simancas.

Pel que respecta al tipus d’escriptura, s’identifiquen fàcilment les grafies característiques dels textos manuscrits del període: la humanística cursiva. No obstant això, per damunt de les evidents diferències de tradició castellana i aragonesa, també les diverses institucions que emeteren els documents donen lloc a petites variants d’estil —per exemple, ‘cancelleresc’, per als procedents de les cancelleries reials, o ‘processal’ per als textos de caràcter judicial— mentre que els diversos escrivans i notaris també aportaven la seua pròpia forma d’escriure. D’altra banda, resulta important ressenyar ací alguns dels problemes que el tipus d’escripturari valencià —i les successives còpies que s’han fet dels documents—ha provocat a l’hora de la lectura i transcripció dels textos. Ens referim a la similitud existent entre les grafies ‘f’ i ‘s’, el que provoca una gran confusió a l’hora de distingir termes i especialment antroponímics com ara ‘Fos’ i ‘Sos’ —per bé que es podria tractar d’una derivació— ambdós presumiblement existents a la comarca de la Ribera del Xúquer. Un cas semblant és el d’altres lletres a final de paraula (-s, -ç, -c i -ch) per a diferenciar altres antroponímics com ara, ‘Març’ i ‘Marc’, que apareixen freqüentment i indistintament escrits al llarg de la documentació per a referir-se als mateixos personatges.

En un altre ordre de coses, la construcció del propi diplomatari, en tant que conjunt de textos que tracten sobre uns fets històrics, ha de tenir una estructura coherent i intel·ligible. Això és, necessita dotar-se d’un ordre i d’una disposició clara. Llavors, fent ús d’un criteri purament temporal, s’ha procedit a ordenar la documentació d’acord amb la data en la qual va estar redactada. Únicament es podria haver fet una excepció: el procés central (doc. 10). I de ser així tindria una senzilla explicació. No debades, en aquest punt cal mencionar que el manuscrit en qüestió és una còpia del plet original enviat al Consell d’Aragó. Per tant, seguint estrictament l’ordre cronològic dels textos, paradoxalment hom hi trobarà les primeres reaccions contràries a la sentència, tot just abans del propi judici, cosa que de no ser advertida podria dificultar l’enteniment del conjunt.

Tanmateix, hom encertarà a identificar gairebé palesament quatre parts. En primer lloc, un bloc introductori, integrat pels primers set documents (docs. 1 al 7), tot arreplegant la publicació de la pragmàtica de 1543, la repressió de la violència dels bàndols de la vila d’Alzira i la comissió a l’agutzil Céspedes. Un segon bloc conformat pel propi procés contra els habitants de Polinyà, Riola, Sinyent i Albalat, que narra bàsicament —si excloem els fulls plegats a la contraportada— els fets ocorreguts durant l’avalot i la immediata actuació del duc de Calàbria (doc. 10). Un tercer bloc bastant complex, derivat dels plànols d’acció individuals i institucionals, els escenaris oberts com a conseqüència de la repressió dels «successos de Polinyà» i que inclouria també la resolució final de l’assumpte principal (docs. 8 i 9, de l’11 al 21 i 34). I per acabar, el quart i darrer bloc comprendria algunes reverberacions sobre els fets, convenientment portades a col·lació per motiu del judici de residència contra misser Joan Francesc Benavent (docs. 22 al 33).

Finalment, hauríem de concloure assenyalant algunes de les utilitats del diplomatari. Seria massa agosarat parlar-ne de totes, puix que és evident: l’ull curiós de l’investigador, els propòsits de partida de cadascú, la metodologia d’anàlisi de la documentació... de segur albiraran profitosos i inimaginables camps d’estudi a partir del present recull documental. En eixe sentit, més enllà dels propis «successos de Polinyà» hom descobrirà nombroses referències al context històric, geogràfic, demogràfic o econòmic dels indrets on es materialitzaren els esdeveniments.

A tall d’exemple, la nòmina d’acusats per l’avalot de Polinyà esdevé de retruc registre censal pràcticament complet —en tant que manca bona part del sector femení— dels habitants de Polinyà, Riola i Albalat a finals de 1545. D’altre tant serveixen els sindicats constituïts el 1550 arran del procés de residència contra el magistrat. D’altra banda, una lectura exhaustiva permet descobrir els indrets més o menys exactes que en van estar epicentre dels fets, la fisonomia urbana, rural i vegetal (carrers, monuments, camins, conreus...) de les dessús dites poblacions de la Ribera del Xúquer a mitjans del segle XVI. I encara més. També en podríem parlar, posem per cas, dels trets etnològics i sociològics de les citades comunitats humanes o de les tàctiques de defensa de la costa front als corsaris a pocs anys vista de la creació del nou impòsit, càrrega fiscal que hauria de permetre la fortificació del litoral valencià.

Comptat i debatut, per bé que de seguir en aquesta direcció podríem elaborar una llarga llista d’usos en benefici del diplomatari, hi preferim per mor de la brevetat —puix que altrament seria d’una tasca feixuga i inabastable— posar a l’abast de tothom el present volum amb el ferm convenciment que hi esdevindrà una eina de profit col·lectiu.

CIANT EN ELS TEMPS: INDRETS, CONTEXTOS I PROTAGONISTES

Sovint basta amb aixecar la mirada al nostre entorn per intentar bastir quin aspecte tindria tal o altre indret en el passat, però quasi mai resulta senzill fer-se’n una imatge precisa. A més, és possible que en el procés d’abstracció, la projecció inicial perda nitidesa, sobretot en la mesura que hi intensifiquem les perquisicions i, navegant en els temps, ens allunyem del present; essent incapaços de re-calar-hi —de seguir amb l’exercici— a la rada esperada. Àdhuc, cap la possibilitat que no arribem enlloc. Nogensmenys, el viatge segurament haurà pagat la pena.

Cal admetre-ho. L’inexorable decurs de les hores, setmanes, anys... ho transforma tot! D’allò que va ser i mai més serà, sols ens resten al capdavall els seus vestigis, els quals en fan mancada part de la totalitat desapareguda. Llavors, en bona mesura l’àrdua tasca de l’investigador rau en esforçar-se per capir-hi els processos de canvi produïts entre l’ara i l’adés, alhora que hi adquireix el compromís de convertir-los en intel·ligibles per als altres; ço és, mitjançant una acurada explicació de les circumstàncies, dels indrets, els plànols d’acció i els protagonistes històrics que hi intervenen. Sols així, l’expressió «ciant en els temps» en revestirà els significats apropiats, puix no es tracta únicament de vogar vers enrere, sinó de fer port, adesiara, dintre d’una ruta fixada a priori.

Dels escenaris internacionals a la Ribera: el malhaurat parlament d’Alzira (1543-1544)

Les prop de quatre dècades de govern de l’emperador es van caracteritzar per la seua bellugadissa presència arreu dels territoris europeus, sempre embullat en guerres i capficat en estratègies, aliances i tractats per a afermar el seu projecte —la universitas christiana— el qual va ensopegar amb els problemes derivats de la Reforma, l’amenaça otomana o l’enconament amb el sobirà francés. En eixa direcció, també la seua figura ha estat des dels inicis emfasitzada en tant que presumpte impulsor d’un intent d’acoblament dels estats europeus. Nogensmenys, la realitat sembla que va ser molt més complexa i requeriria de reflexions que potser no vénen al cas.³¹

Per tant, deixant de banda discussions i debats, caldrà enfocar l’objectiu de l’estri —de menys a més— devers la posada en valor de les circumstàncies internacionals que van girar al voltant dels «successos de Polinyà». En eixe sentit, cal assenyalar que el nostre recull documental es circumscriu cronològicament a grans trets dins del període més gloriós de la darrera etapa del regnat de Carles I. Això és, concorre plegat amb la victòria sobre el duc de Clèveris (1543) o la Lliga de Schmalkalden a Mülhberg (1547), amb l’última guerra entre l’emperador i Francesc I (1542-1544), amb la finalment inconclusa pau de Crépy (1544), alhora que coincideix amb les instruccions secretes redactades a Palamós (1543), amb la segona regència del príncep Felip (1543-1550) o amb el fugaç matrimoni d’aquest amb Maria Manuela de Portugal (1543-1545), per esmentar alguns dels més rellevants esdeveniments.

Caldrà, però, tornar uns anys enrere, concretament al moment en què, conclosa la dissortada Jornada d’Alger (octubre de 1541), Carles V retornà als territoris hispànics. Des d’aquell precís moment, el Cèsar va saber interpretar que el temps se li esgotava, atés que la relació amb França era cada cop més delicada. Certament començaven a bufar vents de guerra.³²

Per eixe motiu, en el transcórrer del següent any i mig, ínterim entre la seua arribada a la península i la seua partença des d’embarcador de Palamós (12 de maig de 1543), l’emperador va intentar fer del jove Felip el seu nou alter ego. Durant l’esmentat període, el príncep va rebre un acuitat aprenentatge per a desenvolupar les tasques de govern, en el qual indefugiblement s’hagué d’incloure el tracte del pare amb el fill, cosa que va esdevenir essencial per a la seua formació política. No debades, les instruccions secretes escrites pel monarca a recer de la cala de Palamós fan al·lusió directa a converses anteriors.

En un altre ordre de coses, el monarca aprofità el que seria el seu darrer govern directe sobre els dominis hispànics per a dur a terme una política de consolidació i alhora de continuïtat del projecte carolí. En eixe sentit, calia començar a garantir-se el recolzament econòmic suficient per a fer-li front a França, tan prompte com s’aixequés la tempesta.

En efecte, quan el 18 de desembre de 1541 el Cèsar féu cap a la vila d’Ocaña per a reunir-se amb el príncep i les infantes, ja tenia convocades les Corts de Castella a Valladolid. No obstant això, no fou fins a les darreries de gener de 1542 que es reuniren a l’església de Sant Pau. Finalment, en cloure-les l’emperador hi havia obtingut la suma de 300 milions de morabatins castellans a la qual s’havien d’afegir altres 150 milions per serveis extraordinaris.³³

Així mateix, a partir del 23 de juny Carles V s’aplegava a l’església de Santa Maria de Montsó amb els representants del braços del principat de Catalunya, Aragó i València. Les Corts de la Corona d’Aragó havien estat convocades per l’emperador des de Valladolid a principi d’abril per a mitjan del maig següent, però la visita al regne de Navarra acabà per retardar l’arribada de la comitiva reial. No obstant això, en clausurar les sessions a principi d’octubre, el rei s’havia assegurat el servei econòmic previst: 660.000 lliures.³⁴ Cal afegir que llavors s’havia desencadenat la tempestat: Anvers, Cherasco, Lovaina, Luxemburg, Perpinyà... en sofririen les conseqüències.

Altrament, Carles tampoc va desaprofitar l’ocasió de les sessions de Corts i la seua presència sobre el territori per impel·lir un vertader reforçament i posada en ordre de la defensa de les fronteres: la pirenaica sobretot, però també la mediterrània.³⁵ També calia afermar el reconeixement públic de la successió del jove Felip. I certament, l’ocasió semblava immillorable, en tant que l’assistència de tots dos de companyia a les mencionades reunions assembleàries segellava la continuïtat de l’un en l’altre. En eixa direcció, no per casualitat, el príncep jurà furs, costums i constitucions al si de les Corts de Montsó de 1542; tot i que després hagué d’acudir a Saragossa, Barcelona i València per tal de ser reconegut hereu.³⁶

D’altra banda, també calia assegurar l’equip de govern del príncep durant la seua segona regència. Aquest estaria conformat per fidels consellers i les persones més properes al rei (el cardenal Tavera, Francesc de los Cobos, Joan de Zúñiga, el duc d’Alba...), puix que sols es reservaria per a sí a l’insubstituïble Granvela. Nogensmenys, en aquest punt s’ha de fer de nou esment de l’opuscle de Palamós, en tant que en aquest el Cèsar advertia el seu fill de les qualitats, ambicions i debilitats d’uns i altres; sense deixar de mencionar el fins aleshores virrei de Catalunya, Francesc de Borja.³⁷

Per acabar, el darrer dels assumptes a tractar va ser precisament el matrimoni del jovencell. D’eixa manera, l’any 1541, tot just després que es rebés la missiva de Carles V, s’encetaren les diligències. La primera aspirant va estar Joana d’Albret, herent del Bearn —inclús es pensà en un enllaç creuat Valois-Habs-burg— emperò al remat les dues candidates van estar les seues parentes: Maria Tudor i Maria Manuela d’Avis. L’escollida fou la darrera, raó per la qual el secretari Joan Idiàquez s’aplegà a Lisboa per a negociar unes capitulacions matrimonials que no van resultar, àdhuc, senzilles.³⁸

Finalment, la cerimònia i els festejos nupcials s’oficiaren a Salamanca el 14 de novembre de 1543 —tot i l’absència de l’emperador, que era als Països Baixos— puix que aquest enllaç i el que havia de celebrar-se venien a ser el corollari de la consolidació de l’amistat amb Portugal.³⁹ A més, l’himeneu beneficiava en l’entretant a Carles V, perquè era qui havia de rebre el dot de la seua neboda, valorada en 300.000 ducats; sens dubte, una apetitosa suma que podia servir d’ajut als sempre apurats cofres imperials en temps de guerra.⁴⁰

Emperò, parlem-ne, del conflicte. El 12 de juliol de 1542 i des de Ligny, Francesc I, feia oficial la seua proclama, mitjançant la qual donava per finalitzada la Treva de Niça (1538). Una vegada més, el problema de fons fou el cobejat ducat de Milà, el domini estratègic del qual decidia l’hegemonia a Europa; no per casualitat aquest territori havia estat escenari de disputes amb França en les guerres anteriors. Endemés, a la contesa tot just s’hi afegiren també Suècia, Dinamarca i l’Imperi otomà, obligant la Monarquia Hispànica a alçar banderes.

Seguidament, les hostilitats es van desencadenar en tres fronts —els Pirineus, la planura del riu Po i el sud dels Països Baixos— alhora que el pontífex Pau III lliurava inútilment la seua batalla en pro de la pau, puix que s’havia decidit a convocar el Concili a la ciutat de Trento. Al capdavall, tots dos combatents es van negar a refrenar la conflagració.⁴¹

El 31 d’agost de 1542 —mentre el Cèsar era encara a Montsó— el delfí Enric de França irrompia al Rosselló. A més, alguns estols otomans havien eixivernat a Marsella. En efecte, Francesc I volia trencar la línia tuïtiva pirenaica amb una envestida simultània per mar i terra. L’Emperador hi féu prudentment aplegar hòmens, queviures i armes suficients, tot apostant el duc d’Alba al capdavant d’aquella gran concentració d’efectius i recursos a Perpinyà. El setge de la plaça fou imminent. Malgrat això, després que li destruïren l’artilleria pesada i de moltes setmanes d’infructífer assetjament, el Delfí es va veure obligat a recular; signe inequívoc de què l’aparellament de forces i les obres de fortificació havien sortit l’efecte esperat.

La notícia arribà al palau de l’Ardiaca de la capital del Principat a les primeries d’octubre, on habitava el marqués de Llombai. No obstant això, a Barcelona, per si esqueia, continuaren amb les obres de fortificació de la ciutat. I amb raó, perquè a principis de 1543, hi havia la nova que els francesos volien entrar pel Conflent envers Puigcerdà. No hi hagué tal. Ni tampoc gosaren envestir per Hondarribia, fora ja dels territoris de Catalunya.⁴²

D’altra banda, al front dels Països Baixos, fou on aviat esdevingué la tempestat més grossa. Al llarg de la primavera de 1542, Francesc I havia aparellat els efectius a redós de la frontera, dementre les poblacions costaneres esperaven l’envestida dels danesos. Eixe mateix estiu, les tropes franceses avançaren des de la Picardia escometent Artois i Flandes; des del Mosa prosseguien fins els llindars de Luxemburg; mentre, des de Gueldre, entravessaren el Brabant nord fins Anvers i Gant. Literalment, el saqueig i l’esguerro dels Països Baixos. Tot seguit, a partir del mes d’octubre, Maria, desbordada pels esdeveniments, demanà la presència del seu germà.⁴³

Finalment, el Cèsar deixà la vila de Madrid l’1 de març de 1543 per viatjar a Brussel·les. El 10 d’abril Carles V entrava a Barcelona. En aquell moment, Francesc de Borja havia estat rellevat com a lloctinent de Catalunya. El 18 d’abril marxava devers Gandia per fer-se càrrec del ducat, puix que el 8 de gener de 1543 li havia sobrevingut la mort al seu pare, Joan de Borja. Poc més d’una setmana hi van coincidir, doncs, tots dos a la capital del Principat. El monarca partia definitivament envers Gènova el 17 de maig, després de veure’s constret a romandre-hi en ferm per contingències de l’oratge, primer a la cala de Palamós i finalment, a Cadaqués i Roses.⁴⁴

Al cap de sis jornades aplegà al port de Gènova, des d’on gairebé a brida batuda, continuà devers el nord. L’objectiu: derrotar Guillem de Clèveris. El 24 d’agost de 1543, l’emperador prengué el fortí de Düren, una de les principals fortificacions del seu adversari —la qual passava per ser inexpugnable— precipitant la rendició de la resta de ciutats i fortaleses i del mateix duc.⁴⁵ Sotmetre el duc de Clèveris, féu que el Cèsar recuperés la confiança en si mateix i que es guanyés el respecte dels prínceps de l’Imperi. Tot i les notícies dolentes que feia poc havien vingut des de Niça⁴⁶ havia arribat el moment de mesurar forces als Països Baixos amb els francesos.

Així doncs, ben entrada la tardor de 1543, Carles V era dempeus a la frontera francovalona amb l’exèrcit, cercant l’acarament directe amb el seu sempitern adversari, Francesc I; esdeveniment que finalment no s’hi produí. Després de la retirada francesa i d’haver fet caure del seu costat Cambrai, veient-se sense recursos i malalt de gota, entenent que li sobrevenia l’hivern, decidí plegar els pavellons i retornar de la zona de l’Escalda.⁴⁷ La campanya bèl·lica havia conclòs, però es preparava la guerra.

Llavors, cal pensar que des d’eixes contrades, el monarca, un tant preocupat, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats— a tots els regnícoles que tingueren diferències. D’una banda, amb el remei d’autodefensa i el compliment d’aquesta ordre confiava en deixar-se relativament resguardat i protegit el territori valencià, sobretot contra —l’altre cavall de batalla— els possibles atacs d’estols corsaris. No debades eixe mateix estiu de 1543, Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa havien sigut assaltades per les fustes turcobarbaresques o francootomanes. I encara caldria afegir l’escomesa del nebot de Barba-rossa a Guardamar i Oriola pel novembre.⁴⁸ D’altra banda, tampoc no era de menysprear la substanciosa quantitat que els infractors haurien d’ingressar en les necessitades arques reials, les quals servirien per finançar el conflicte que l’hauria d’enfrontar la primavera següent amb el rei Cristianíssim.⁴⁹

S’imposava l’obligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta l’aliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.

En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell d’Estat, els quals —tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius— es decantaven per la pau. No ho va entendre així l’emperador.⁵⁰ La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.⁵¹ Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes s’agreujaven, en tant que l’esforç de guerra en l’exterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en l’autodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí —heus la casualitat— la vila d’Alzira; l’escenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i —cal memoritzar el nom— Joan Moreno, llaurador d’Alzira.⁵²

En efecte, sembla que el virrei, Ferran d’Aragó, féu arribar el 21 de febrer de 1544 una missiva als integrants dels tres braços, emplaçant-los a acudir al parlament que s’havia de celebrar a la localitat de la Ribera del Xúquer el 3 de març següent. La resposta fou contundent i no trigà en fer-se patent, puix que —d’acord amb la seua posició— la indicció anava contra les disposicions forals i conseqüentment es negaven a assistir-hi.⁵³

Doncs bé, aquell jorn, en principiar-se l’assemblea al monestir alzireny de Sant Agustí, s’hi aplegaren una minvada part dels citats: la major part dels síndics del braç reial i uns pocs membres de l’eclesiàstic i militar, entre ells, Pere Pardo de la Casta i Joan Cristòfol de Borja, que fou habilitat en nom del seu germà Francesc.⁵⁴ Succeí a continuació que després d’una incisiva proposició d’apertura i la corresponent contestació a càrrec del canonge Miquel Àngel Ribelles, es produïren les protestes i al·legacions de contrafurs per part dels tres estaments —rebudes per l’escrivà Antoni Miquel Ferran— a l’encop que el duc de Calàbria aprofitava per acusar contumàcies als absents, suscitant que s’elevaren nous clams. L’escena es repetí els dies següents.

Amb tot, la qüestió medul·lar de resistència frontal contra el mateix parlament no raïa en l’oposició pecuniària, sinó en el manteniment de les formes i de la preponderància de la Junta d’Estaments. S’havia constituït a tal fi una assemblea paral·lela a la d’Alzira que jutjava les decisions i resolia. Per tant, al virrei, Ferran d’Aragó, se li demanava que s’hi aplegués a València per tractar els assumptes directament amb la Junta d’Estaments. La negativa a cedir per ambdues parts abocà el parlament d’Alzira al fracàs. D’eixa manera, el 18 de març el duc de Calàbria va clausurar l’assemblea. Pel que sembla, entre els principals destorbadors de la negociació van estar Ginés de Perellós, el canonge de la Seu Miquel Àngel de Ribelles i el seu germà i senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero. És més, no per casualitat alguns d’ells hi serien també darrere de les protestes subsegüents a l’actuació del duc de Calàbria arran dels «successos de Polinyà». Encara a les rerialles de març, el lloctinent intentava vanament consignar els fons necessaris.

Al capdavall, el malencertat parlament es traduí en l’encarament dels estaments alhora amb el napolità i amb el regent de la Cancelleria, Antoni Piquer, que havia donat suport al virrei. Al remat, la quantitat no arribà en els terminis esperats, causant un cert disgust, no sols de part de Carles I, sinó del mateix Francesc de los Cobos i del príncep regent.⁵⁵

En l’entretant, a les primeries de gener de 1544, l’emperador deixà els Països Baixos, marxant envers Aquisgrà i el Rin amb la finalitat d’assistir a la dieta de Spira —convocada per al 20 de febrer— i convèncer els Estats imperials perquè li prestaren el suport adient per enfrontar-se a Francesc I, motiu pel qual va haver de moderar la seua actitud envers els prínceps protestants.

Tot i que a l’inici van sorgir dificultats per avenir-se a pactes —a la qual cosa caldria afegir les intrigues de Pau III⁵⁶— finalment l’ajut prestat esdevingué transcendental. El 4 d’abril, els prínceps catòlics i els protestants —un bon nombre d’ells de la Lliga de Schmalkalden— van acordar el pagament de 24.000 unitats d’infanteria i 4.000 genets per un període de sis mesos. Sens dubte, l’incentiu de la por als otomans i la seua palesa aliança amb Francesc I, van tenir un paper cabdal. En contrapartida, Carles hagué de fer-los també concessions en matèria religiosa limitades en el temps, cosa que suscità la dura censura del pontífex.⁵⁷

Tot estava llest perquè Carles V s’enfrontés al sobirà francés. No obstant això, la campanya militar s’encetà amb la contundent derrota de l’exèrcit imperial a la batalla de Ceresole.⁵⁸ En contrapartida, Luxemburg era conquerida el 6 de juny. Acte seguit, el Cèsar reuní el gros de les seues tropes a Metz des d’on avançà envers el ducat de Lorena. Després de la costosa presa la fortalesa de Saint Dizier (17 d’agost), marxà devers la ciutat de París. Així doncs, a les primeries de setembre, es plantà a Meaux —gairebé a les portes de la capital del Sena— tot i que Enric VIII, estancat o no a Boulogne, no tenia previst acudir a aquella cita, en tant que els seus interessos se cenyien al pas de Calais.⁵⁹

En les setmanes esdevenidores s’hauria d’imposar la pau. El monarca hispànic esperà fins el 8 de setembre per procedir a avenir-se amb Francesc I. Deu jornades més tard es subscrivia entre les parts el tractat de Crépy i l’endemà el pacte secret de Meudon.⁶⁰ Tots dos es comprometien, entre d’altres coses, a fer retornar les fronteres a l’estat en que havien quedat en l’armistici de Niça (1538), a més d’haver de lluitar plegats contra els otomans.⁶¹

Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En l’entretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent —instat pel propi Francesc I— l’esperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres —el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar— semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de l’Imperi, assolir la pau religiosa i la reforma de l’Església.

Francesc de Borja: marqués, virrei, duc i jesuïta (1529-1548) ⁶²

El 1548 l’impressor Joan de Mey publicava a València una compilació d’opuscles titulada Seis tratados muy devotos y útiles para cualquier fiel cristiano, l’autor de la qual era el IV duc de Gandia. I és que per aquell temps, Francesc de Borja, gairebé havia deixat de banda la seua vida més profana i l’havia reorientada, dintre i fora dels seus dominis, envers una existència pietosa en benefici dels jesuïtes; més que no pas, tot i que també, en profit dels dominics. Llavors, val a dir que les possessions dels Borja van experimentar amb Francesc una vertadera transformació urbanística que —recolzada en el terreny econòmic en el negoci de la canyamel—aconseguí potenciar una efervescència religiosa i evangelitzadora (especialment sobre la població morisca), l’espill i model de la qual era el propi duc.

D’aquells anys són, no debades, l’edificació del convent de la Santa Creu a Llombai, en l’estrena del qual predicà Joan Micó, que havia estat el seu confessor; la reparació de l’hospital i del palau ducal; l’erecció del col·legi jesuític —convertit poc après en primera universitat—, a la inauguració del qual acudí l’aleshores arquebisbe de València, Tomàs de Villanueva; l’ordenació d’una representació litúrgica per Setmana Santa (la Visitatio Sepulchri) o d’una escolania, tot a Gandia. I a propòsit d’açò, en aquesta llista tampoc no hauríem de menystenir l’elevat nombre d’obres musicals i ascètiques, com la damunt referida; un bon nombre d’elles de collita pròpia.⁶³

A la llum de les dades aplegades per estudiosos, biògrafs i hagiògrafs, el detonant d’aquesta piadosa dedicació va ser el decés de la seua esposa, Elionor de Castro (27 de març de 1546), malgrat que l’assumpte —segons sembla— li voletejava per la ment des de feia temps. En eixe sentit, la defunció de l’emperadriu (1 de maig de 1539), l’impacte que sobre el jove marqués de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals d’Isabel de Portugal en arribar, quinze dies després, a Granada; el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general de Catalunya (1539-1543), o la més recent malencertada designació en qualitat de majordom dels prínceps d’Astúries, Felip i Maria Manuela (22 d’abril de 1543), el van induir a encetar l’allunyament de les dedicacions més mundanes.

De fet, Ignasi de Loiola havia convertit Francesc de Borja, ja abans de la mort de la duquessa, en el seu aliat instrumental, sabedor dels contractes polítics, socials i financers que el poderós aristòcrata podia aportar-li i de la seua utilitat a l’hora d’expandir i consolidar els preceptes de la Companyia de Jesús arreu d’Europa.⁶⁴ No per casualitat, el fins feia poc I marqués de Llombai n’era part, si més no, de la selecta elit nobiliària hispànica, alhora que persona propera a la cort i parent de l’emperador. No d’altra manera s’explica la seua prompta admissió al si d’aquesta novella congregació.

En efecte, encara no hi havien transcorregut set mesos des del traspàs d’Elionor de Castro, quan Francesc es convertí —amb el beneplàcit del fundador— en jesuïta, això sí, secretament;⁶⁵ situació que es mantindria dementre estigués ocupat en posar en ordre els destins de la casa ducal de Gandia.⁶⁶ Al capdavall, l’1 de febrer de 1548 entrava en religió, nogensmenys, caldria esperar fins l’agost 1550 perquè —un cop doctorat en teologia— marxés a Roma; tot lliu-rant-li els seus dominis a Carles, el seu primogènit.⁶⁷

I és que, certament, el IV duc de Gandia no era, ben mirat, una persona qualsevol. En primer lloc, els Borja i per tant Francesc —considerat el representant principal de la nissaga durant el segle XVI— estaven ben situats al bell mig de dos importants centres de poder: els Estats Pontificis i la Monarquia Hispànica.⁶⁸ De fet, si atenem als avantpassats de tan il·lustre cavaller, trobarem que era al mateix temps besnét del pontífex Alexandre VI i de Ferran el Catòlic, alhora que el seu besnebot per la via dels Enríquez (per tant, cosí tercer i nebot de Carles V al temps que cosí prim de Felip II); quadrinebot de Calixt III i nét de l’arquebisbe de Saragossa i València, Alfons d’Aragó. Llavors, poca broma.

Aquells qui el van conèixer quan era un adolescent, coincidien a descriure’l com un jovenàs alt, agraciat i d’ulls blaus; molt distint al cortesà adult, gras, botit i malaltís que sofria d’indisposicions de ventre i de gota, periòdics estats febrils, flatulències, basques..., el qual no s’hi podia ajustar l’armadura i sí envides seure al damunt d’un cavall; o al virrei que va transformar la seua imatge corpulenta i greixosa fins convertir-se en un home flac i macilent. Això no obstant, l’essència continuava a ser la mateixa: parell en personalitat, tot i que havia augmentat amb els anys en influx i poder; una formació potser tan acurada com la seua intensa religiositat, reflex de l’ambient cultural i religiós familiar en el que s’havia criat,⁶⁹ o tal vegada les qualitats que creia veure en ell el monarca... Tant se val! El ben cert és que, tot plegat, li conferia facilitat de moviments i capacitat per travessar qualsevol dels, d’altra banda, permeables portells que separaven l’esfera seglar de la religiosa en l’Europa del seu temps.

Així doncs, no s’explica d’altre mode que des de 1522, i fins 1525, fos un dels escollits per acompanyar Caterina d’Àustria a Tordesillas, on estava reclosa Joana, sa mare, o que des de 1528, i fins el 1543, el jove estigués al servei de l’emperador, a continuació, el 1546, es comprometés amb els jesuïtes —alhora que es resolia favorablement l’afer de Polinyà— i que el 1558, molt temps després, tornés momentàniament al servei d’un Carles V retirat al monestir de Yuste i aquest acabés per triar-lo perquè fos un dels seus marmessors testamentaris.⁷⁰

Nogensmenys totes les consideracions esgrimides, per portar la nau al port, convé començar per parlar de Francesc de Borja en el moment que s’incorporà definitivament a la cort. Tot just havien transcorregut catorze mesos des de la celebració de l’enllaç imperial —i dues setmanes des del Sacco di Roma— quan Isabel de Portugal es posà de part estant a Valladolid. La criatura nouvinguda resultà ser un baró al que li posaren per nom, Felip. Aquella li paregué l’ocasió idònia a l’aleshores duc de Gandia, Joan de Borja, que poc després i mitjançant missiva feia saber al monarca i a bona part de la noblesa titulada de l’arribada del seu primogènit.

D’eixa manera és que es pot dir: el príncep d’Astúries va créixer i es va criar al costat de Francesc, puix que el jove fou ben acollit en l’entorn cortesà el 1528 i des d’aleshores va romandre vinculat al servei familiar dels Habsburg. Tanmateix, sembla que el púber donzell es va guanyar aviat la simpatia, la confiança i l’afecte dels sobirans hispànics, atès que un any després fou el mateix Carles V —tot just abans de deixar per primera vegada la regència en mans de la seua esposa— qui encetà les negociacions amb la casa de Gandia amb la finalitat de maridar-lo amb Elionor de Castro, destacada dama portuguesa del seguici de l’emperadriu.

Al capdavall, el matrimoni es celebraria a Toledo l’estiu de 1529. Això no obstant, les negociacions amb el duc de Gandia no havien estat gaire senzilles, sobretot en el tocant al dot. Si bé es pot dir que l’himeneu havia sigut iniciativa d’Isabel de Portugal, al darrere d’aquesta meditada maniobra estava el comanador major de Lleó i secretari de l’emperador, Francesc de los Cobos, el qual féu la part de la jovencella. Finalment, Joan de Borja —amb el consell de l’advocat i amic, Joan Garcia, i del jurista i vassall, Jaume Benet Filibert (tots dos decisius en l’afer de Polinyà)⁷¹— acceptà les 80.000 lliures a canvi de la restitució dels 2.000 ducats que se li devien i una comanda de l’ordre de Calatrava.

Calia encara, però, procurar la promoció social de la jove parella, motiu pel qual van ser encimbellats, poc després, a la posició privilegiada de cavallerís i cambrera major. Amb tot, la cirereta del pastís fou l’elevació de la baronia rebuda de mans del seu pare, en marquesat (1530). Des d’eixe instant i fins a les primeries de 1543 —moment del decés del III duc de Gandia— Francesc i Elionor passaren a intitular-se, marquesos de Llombai.⁷²

Altrament, a poc espai de les esposalles, i com era d’esperar, arribà la descendència. Tot plegat, huit nadons —gairebé parells en barons i femelles— que van venir al món als indrets més diversos, allà on l’itinerant cort imperial es trobava desplaçada. D’eixa manera, el primogènit, al que posaren per nom Carles, va nàixer a Madrid el 1530; Isabel, la segona, va veure les primeres llums a Medina del Campo el 1532; Joan, el tercer, a Bellpuig el 1533, de camí a les Corts de Montsó; Àlvar i Joana a Toledo i Madrid, respectivament, el 1535; Ferran fou el sisè i va néixer el 1537, també a Madrid; Dorotea a Valladolid el 1538, i el darrer, Alfons, a Barcelona l’any 1539, un cop son pare havia sigut escollit lloctinent general de Catalunya.⁷³

El ben cert fou que els marquesos de Llombai s’havien convertit en la mà dreta dels sobirans i compartien amb ells en la quotidianitat parets i rutines. És per ço que, el 1529, van esdevenir els encarregats de tenir sol·lícita cura de l’emperadriu i dels seus fills —el príncep Felip i l’infanta Maria (1528)— dementre el Cèsar romania ocupat en les seues campanyes per frenar les aspiracions de Francesc I sobre la península italiana o contra l’Imperi otomà, que el 1532 amenaçava de caure sobre Viena; alhora que el cors es convertia en una qüestió cada vegada més preocupant en les costes dels regnes mediterranis. No debades, el 21 de maig de 1529, Barba-rossa s’havia fet amb el penyal d’Alger, des d’on sovint derivaria les fustes que desolarien el litoral hispànic. I, a més, l’agost de 1534 haurien de caure també en les seues mans, la Goleta i Tunis.⁷⁴

Amb el pas dels mesos, aquesta proximitat i confiança li conferí a Francesc, si més no, certa capacitat d’intercessió davant els monarques, informació de primera mà de les maniobres de l’emperador, dels assumptes d’Estat, de les intencions de Barba-rossa... En eixe sentit, el fill havia superat ja el pare, amb el que mantenia una abundant correspondència i a la que aviat s’afegiria el vescomte d’Évol. D’aquesta manera el duc estava ben aconsellat i informat sobre els més variats negocis. No s’entén d’altra manera el sobresalt i la preocupació de Joan de Borja, que en ser advertit, el 1534, dels perills corsaris que corria Gandia —els voltants de la qual havien sigut assaltats el 1532— decidí partir-se’n vers València, deixant en procurador a Melcior Pellicer; vertader encarregat d’engegar els preparatius de la defensa. Melcior Pellicer: novament ens topem amb una figura decisiva en el resultat de l’afer de Polinyà.⁷⁵

Ironia de la sort, el ducat de Gandia no va ser objectiu dels corsaris. I, ben mirat, poc importava que hagués estat així, perquè podia ser-ho de sobte i d’hora si no se li tallaven els peus al corsari. En eixe sentit, l’objectiu immediat de Carles —en el que concentrà tots els esforços— anà prenent un nom: Tunis. Així, l’assalt i conquesta de la plaça de la Goleta es produí el 14 de juliol de 1535 i facilità la recuperació de la ciutat, una setmana després. Si ara bé, en aquesta ocasió, Francesc, no hi va fer part de l’expedició a terres d’Àfrica degut a una indisposició, l’oportunitat se li presentaria immediatament després —això sí, en qualitat de diplomàtic— a la campanya de Provença (1536), on faltà el poeta i amic seu, Garcilaso de la Vega.

Ara sí convé fer un petit salt en el temps. El primer de maig de 1539, esdevenia el decés d’Isabel de Portugal al palau toledà de Fuensalida. Tot seguit, dues setmanes després, a Granada, es produïa l’estampa en la que el marqués de Llombai, segons sembla, formulà la cèlebre promesa: «No mai més serviré un senyor que se’m puga morir». Nogensmenys, l’emperador —que durant tot aquell temps havia romàs reclòs al monestir de Santa Maria de la Sisla— li havia preparat una destinació diferent al seu també afligit nebot: el 26 de juny de 1539 el nomenava lloctinent general de Catalunya.⁷⁶ Aquest seria el nou port.

A la ciutat comtal, el vell Frederic de Portugal havia aclucat els ulls el 5 de gener de 1539. I des d’aleshores al Principat hi mancava l’autoritat d’un virrei. Llavors, a l’espera d’un nou nomenament, havia estat Joan de Cardona —no precisament un garant d’estabilitat— qui havia pres la cadira del difunt. En l’endemig i a continuació, el buit de poder, la manca de comptants per satisfer els sous dels soldats de les fortificacions frontereres i les lluites de bàndols, havien sumit les comarques catalanes en la violència i el desgovern: Perpinyà, Castellbò o Arsèguel n’eren, en eixe sentit, un bon exemple.⁷⁷

El marqués de Llombai s’aplegà a Barcelona el 23 d’agost, havent passat juraments en el camí a Tortosa i Tarragona; procediment que, sens dubte, va haver de repetir a la capital del Principat. Tampoc no hi arribà sol. L’acompanyaven la seua muller, els seus fills, la seua cunyada i Onofre Martínez, secretari i capellà de la família. Les evidents mancances de les dependències reials feren que s’instal·lés al palau de l’Ardiaca.

Malgrat que havia estat signada la Treva de Niça amb Francesc I, i allò conferia certa tranquil·litat al si de la Monarquia Hispànica, val a dir que assumia l’encàrrec imperial en un moment delicat. D’una banda, la defunció de l’emperadriu i la necessitat de Carles V d’atendre la seua gegantina herència precipità la primera regència —això sí, nominal— del príncep Felip, la qual gairebé coincideix amb l’estada del marqués de Llombai a terres del Principat. D’altra banda, també seria una etapa complicada per a la institució virregnal, puix que comptava amb uns instruments de poder i mitjans financers bastant frugals i encara estaven per as-sentar-se procediments i competències: tot just com passava en altres contrades. Emperò, a més, en el cas de Catalunya se n’afegia el desori subsegüent a l’acefàlia política, la difícil conjuntura econòmica i el potencial desestabilitzador de la frontera, en ser aquest un territori immediat a França i a la mar Mediterrània.

És justament per ço que el monarca no se’n refiava, motiu pel qual havia pres algunes mesures —tot i que no gaire extremades— amb la finalitat d’intentar mantenir la quietud al si del Principat. Açò es reflectí, a tall d’exemple, a la pragmàtica publicada el 7 de març de 1539. Així mateix, el memorial que el sobirà deposità en les mans del I marqués de Llombai a finals de juny, recalcava la peremptòria necessitat de procedir a la pacificació i conservació de l’ordre públic, tot prestant especial atenció a la repressió del bandolerisme, la fortificació i adequació de les places frontereres o la protecció de la ciutat de Barcelona i de tota la costa catalana del cors.⁷⁸

En termes generals, la lloctinència general de Catalunya no era una dignitat precisament delejada per les retribucions ofertes, ni pel prestigi del càrrec, ni per la comoditat del seu govern. De primeres, l’autoritat efectiva del virrei es trobava sovint destorbada per un accentuat nombre de districtes jurisdiccionals. En eixe sentit, potser el més perceptible fóra la separació jurídica del Principat dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, emperò hi era també la fragmentació territorial pròpia de l’Antic Règim; això és, l’existència de senyories laiques i eclesiàstiques amb competències privatives. En segon lloc, caldria també fer referència a la mancança d’uns aparells fiscals funcionals o a d’una estructura institucionalitzada de govern vertaderament eficaç i sense interferències.

En efecte, al capdamunt de parenteles, privilegis d’estament, oligarquies locals, ressorts de poder i interessos familiars, tot just es definia i subsistia la figura del lloctinent i capità general de Catalunya: legitimada pel jurament dels costums i la delegació de l’autoritat reial; fonamentada en l’alternança en l’ús de mecanismes de repressió i el desenvolupament d’acords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Aquestes seran, llavors, les eines emprades per Francesc de Borja durant el seu virregnat.⁷⁹

Arribats a aquest punt, caldria explicar, fil per randa, els trets de la lloctinència de Francesc de Borja: el bandolerisme, els problemes de la frontera amb França, el corsarisme, l’abastiment de grans... Nogensmenys, per mor de la brevetat, tractarem d’assajar sols aquells aspectes que ens semblen més adients, tot remetent els lectors als treballs d’estudiosos i erudits que —amb més coneixements i encertades paraules— hi han escrit amplament al respecte.⁸⁰

Per tant, deixant de costat la qüestió de la frontera amb França, els dos grans assumptes als que va haver de fer front el marqués de Llombai entre 1539 i 1543 van estar el corsarisme i el bandolerisme. Comencem per parlar-ne dels corsaris, això és, els qui havien obtingut una patent de cors i per tant obeïen els interessos d’un ens territorial alhora que en rebien suport. Si bé el cors medieval sembla que es caracteritzà més per les incursions dels vaixells catalano-aragone-sos —en tant que potència destacada de la Mediterrània— sobre els dominis del nord d’Àfrica, més que no pas al contrari, l’aparició de l’Imperi otomà, la translació econòmica i la política exterior de la Monarquia Hispànica acabaren per canviar les tornes.

És per ço que des de l’inici de l’edat moderna a l’àmbit mediterrani —cada cop més perifèric— s’hagué d’anar posant en marxa el remei de l’autodefensa, la qual no havia sinó de recaure en les mans de les autoritats autòctones. En eixe sentit, els Habsburg van optar per concentrar el seu potencial marítim en moments concrets sobre enclavaments específics, però alhora hi traspua l’incapacitat dels mitjans de poder reials per defensar els seus súbdits de forma coordinada. Els vestigis generalment més evidents d’aquesta política sobre el litoral potser siguen les ruïnes de torres i baluards que encara hui disseminades en el paisatge romanen dempeus. No obstant això, a l’hora de referir-se’n a l’autodefensa caldria parlar-ne també de l’ús de galeres —clar, quan se’n podia disposar d’alguna— o de colles d’hòmens, milícies i sometents que sovint van fer front als corsaris.

I açò ho portem a col·lació, en tant que l’etapa de la lloctinència de Francesc de Borja (1539-1543) coincideix a grans trets amb el definitiu viratge de Carles V envers l’escenari continental europeu, a l’encop que es produïen els avenços del corsarisme francès i otomà a la Mediterrània; especialment després del fracàs de la Jornada d’Alger (1541). Això és, la gradual relegació a un pla secundari del escenari mediterrani.⁸¹ A tall d’exemple, el 27 d’octubre de 1539 el marqués de Llombai —capficat de valent en la construcció d’una dotació de galeres— advertia de l’arribada a les costes catalanes de 5 o 6 fustes corsàries; per febrer els estols de la mitja lluna havien pres quatre embarcacions a Eivissa; l’agost següent es va tenir notícia d’un aplec de vaixells a les costes del Garraf i Blanes, pel mes de setembre de 1540 es produïa l’assalt a Gibraltar i encara l’albirament de naus continuaria els estius de 1541 i 1542. L’any següent, en el context de la guerra de l’emperador amb França i l’Imperi otomà, Niça, Palamós, Roses, la Vila Joiosa, Cadaqués, entre d’altres, serien també saquejades.⁸²

En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que d’atracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris d’una facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a l’hora d’encarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.

I diguem-ho clar: això era possible en tant que el recurs a la violència privada havia estat un procediment plenament legal des de l’edat mitjana i encara estava vigent arreu dels territoris europeus al principi de l’edat moderna. El que estava canviant, però, era el discurs social sobre la violència; d’on es pot inferir la seua repressió a mans d’unes noves monarquies cada cop més interessades en augmentar el seu protagonisme en assumptes de justícia.

Tot plegat, és per ço que la Catalunya d’aleshores no era cap excepció. A tall d’exemple, hi havia l’enfrontament dels Sentmenat, veïns i aliats del comte de Quirra, amb els Pujades; el del vescomte de Peralada, que escudava al d’Évol —parent de Francesc de Borja— amb els senyors de Centelles (comtes de Quirra); el de Bernat Pinós amb el comte de Mòdica, o la confrontació de Joan Cadell i Lluís Oliver de Boteller, infeudat vescomte de Castellbó, amb alguns dels seus vassalls. Al voltant d’uns o altres Antoni Roca i Moreu Cisteller amb les seues quadrilles.⁸³

Sense anar més lluny, tot just després de jurar el càrrec de lloctinent a Tortosa, el I marqués de Llombai va haver d’intervenir a la ciutat de l’Ebre, fent pres Onofre Oliver de Boteller, fill de l’anterior:

Entendí en proveher algunos casos muy feos que se han hecho en aquella ciudad. Hízose regalía dellos, para que mejor se pudiessen castigar. Y assí el mesmo día que me partí, hize todas mis diligencias con los alguaziles y con la guarda para que se prendiessen los culpados. Y para esto fueron al castillo de Tortosa, que en lugar de ser reparo y defensa a los vassallos de Vuestra Magestat, no sirve sino de cueva de ladrones, y para amparo de sus deservidores. Hallaron el castillo solo y sin alcayde, porque era él uno de los que se havían de prender. Y aunque se entiende en el remedio desto, no quiero dexar de dar cuenta a Vuestra Magestat dello, porque esté informado, para si acudieren con esto algunos con alguna quexa. Al fin no se pudieron haver a las manos sino don Noffre Oliver y otros tres o quatro, aunque no eran de los principales.⁸⁴

De fet, els Oliver de Boteller no eren pas un llinatge qualsevol del Principat. Entre els seus membres es compten, durant el Cinc-cents, tres presidents de la Diputació del General: Francesc (1530-1533), germà de Lluís Oliver de Boteller i prior de la Seu de Tortosa, i dos dels fills del vescomte, Pere (1575-1578 i 1584-1587) i Francesc (1587-1588 i 1596-1598); l’un canonge i l’altre abat de Poblet. D’altra banda, tot i la rellevància dels acaraments del vescomte de Castellbò amb alguns dels seus vassalls⁸⁵ —com ara els Tragó— no cal oblidar que el cavaller tortosí d’afegida s’havia enemistat també amb els Rius-Olzinelles de Lleida, en haver pres per esposa Jerònima Tomasa Riquer. En resum, valga d’indicador que no es tractava de personatges marginals, sinó d’individus amb un protagonisme econòmic, bèl·lic i social considerable; servidors hui i perseguits demà. No cal dir més. El mateix Lluís Oliver de Boteller havia fet costat al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, el 1521 per reprimir els agermanats i encara després s’havia convertit en el castellà de Peníscola.⁸⁶

D’altra banda, la invulnerabilitat de certes faccions, quadrilles i persones o la seua dilatada presència en el temps i sobre del territori, no es pot atribuir sols a la manca de mitjans reials a l’abast del virrei o a l’intricat laberint jurisdiccional. Caldria parlar dels oficials de la Inquisició o dels coronats i addicionar l’ajut d’encobridors de bandolers; ço és, familiars, amics, camperols, però també senyors feudals, potentats i oficials reials o, si més no, alts càrrecs de l’administració i govern de l’Estat, als quals hom denomina fautors.⁸⁷

Sens dubte, d’aquesta mena d’amagaments els hi va haver abans i després que Francesc de Borja es fes càrrec de la lloctinència de Catalunya. Segurament, és per açò que el 1539 era ja una tradició publicar gairebé ensems el pregó general i la crida de les fautories tot just per encetar el mandat. D’eixa manera va procedir, doncs, el marqués de Llombai: el pregó general va veure la llum el 25 d’agost de 1539 i exactament un mes després sorgia de l’impremta la crida de les fautories; precedent d’altres similars —tot i que amb caràcter més particular—promulgades durant el seu virregnat arreu del Principat.⁸⁸

En termes generals, malgrat que el pas de Francesc de Borja per Catalunya segueix essent motiu d’anàlisi i d’interpretacions diverses —les obres de Jordi Buyreu, Àngel Casals o Enrique García Hernán en fan nodrit exemple⁸⁹—, es pot dir que el seu mode de procedir pel que fa al bandolerisme d’alguna forma va esbossar les línies mestres de pacificació social emprades durant la segona meitat del Cinc-cents, en tractar d’abordar l’assumpte de mode sistemàtic; convertint-lo en un problema de govern de primer ordre, tot alternant els mecanismes de repressió amb el desenvolupament d’acords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Malgrat tot, no es pot dir el mateix del corsarisme.

Tanmateix, encara caldria fer un balanç més agut pel que fa al bandidatge, puix que si bé és cert que va apressar i ajusticiar bandolers com ara, Fusteret, Francesc Pinós o els germans Senesterra, també en va perseguir inútilment d’altres: estem pensant en el capellà Antoni Roca, en Moreu Cisteller o en l’esmunyedís Joan Cadell, senyor d’Arsèguel. Per tant, llums i ombres. Malgrat que va traçar alguns itineraris que trobaren seguida al llarg de la centúria, no hem d’oblidar que el bandidatge, ni menys encara el corsarisme, no es poden considerar definitivament resolts —ans al contrari— el 1543, moment en el que el fins feia poc I marqués de Llombai, i ara IV duc de Gandia, fou cessat en el càrrec i ell i la seua família hagueren de deixar Barcelona.⁹⁰

I és precisament en aquest punt quan hom es qüestiona, després de refle-xionar-hi una estona, si ben mirat el governant model —alhora prudent i eficaç, al que els seus quefers quotidians a la ciutat comtal no el feren sinó créixer en esperit— que ens descriuen els seus primers biògrafs (Dionís Vàzquez, Joan Eusebi Nieremberg, Pere de Ribadeneira, Virgili Cepari...) no és en realitat un virolat exercici propagandístic que tracta d’emfatitzar la seua santedat, a partir d’una intensa i innegable religiositat, en un període en el que tal vegada sols hi era l’aristòcrata i el lloctinent.⁹¹ En eixe cas, potser els «successos de Polinyà» tinguen alguna cosa a dir en la prossecució del procés de secularització i d’apropament a la figura humana, prèvia a la sacrosanta.

En el llindar del conflicte: els bàndols de la vila d’Alzira

Al bell mig del regne de València, en tant que corol·lari de les ja velles i desmesurades dèries de l’ambiciós Alexandre VI —el qual maldà tant per establir els dominis del seu llinatge en l’àrea territorial compresa entre el marquesat de Dénia, el riu Xúquer i encara més enllà— els Borja posseïen, al voltant de 1540, un ducat de Gandia eixamplat en detriment de les senyories contigües, però també, si més no, la vila i honor de Corbera, el marquesat de Llombai i les baronies d’Albalat i Torís, a la veïna comarca de la Ribera del Xúquer, o els dominis de la Vall d’Ebo i Gallinera, Xella, la Pobla del Duc i adjacents, a les muntanyes centrals i meridionals del país.⁹²

Aquesta va ser la vasta herència arreplegada per Francesc de Borja després que al III duc de Gandia li sobrevingués sobtadament la mort el 8 de gener de 1543. Açò explica també que, poc després, Pere Lluís Galceran de Borja se’n fera càrrec de l’administració a petició del seu germanastre, que llavors —com s’ha dit— era lloctinent general del principat de Catalunya. Encara el 13 de març de 1543, Joan Cristòfol de Borja prenia possessió de Corbera, Riola, Polinyà, Fortaleny i Sinyent.⁹³

Al remat, el flamant duc féu la seua entrada oficial a Gandia el 8 de maig de 1543, recentment aterrat al regne; destí del torna-viatge emprés a mitjan abril a Barcelona. Retornava llavors a la vila que l’havia vist nàixer —si bé ara en qualitat de senyor— amb la intenció expressa d’emprar el temps necessari per pren-dre-hi possessió, deixar-ho tot enllestit i marxar novament a la cort; aquesta vegada al servei del príncep Felip i de Maria Manuela de Portugal. Nogensmenys, les freqüents intrigues palatines de la bel·ligerant duquessa de Gandia contra els Avís van acabar per frustrar el projecte de l’emperador; tot davant la rotunda negativa dels progenitors de la núvia al fet que Elionor de Castro fóra la cambrera de la jove princesa.

Llavors, la conseqüència directa de tan malencertada designació fou que Francesc de Borja —la vida del qual havia transcorregut al si de ciutats populoses— es va veure sobtadament estacat i oblidat en els seus dominis. A açò cal afegir-hi també la precària salut de la duquessa, la qual anà de mal en pitjor; conduint-la al tràgic decés ocorregut el 27 de març de 1546. A la llum de les dades, tot allò li degué crear a Francesc de Borja un sentiment de resignació que encara persistia el 1545; en els prolegòmens de la fautoria i dels subsegüents «successos de Polinyà».⁹⁴

Doncs bé, en eixe ordre de coses —pedra amunt, pedra avall— els problemes als que l’aleshores marqués de Llombai hi havia fet front al Principat (és clar, llevat de l’agreujant fronterer amb França) no eren massa distints als que Ferran d’Aragó havia d’intentar resoldre per les mateixes dates al si de la lloctinència general del regne de València: disputes nobiliàries, bàndols, atacs corsaris, acatament de l’autoritat de les institucions reials i el seu assentament sobre el territori... Amb tot, a diferència de Francesc, el duc de Calàbria tenia certa reputació de tou; consideració segurament adquirida per la sofisticació cultural i artística de la seua cort virregnal establida a València, així com per les freqüents festes, celebracions i divertiments sumptuosos que s’hi organitzaven adesiara a la finca de «La Garrofera», al carrer Cavallers o al Palau Reial.⁹⁵

Car, no sempre havia estat així. Fent un repàs ràpid al mandat conjunt del napolità amb la seua esposa, Germana de Foix (1526-1536), es veu fàcilment l’entrellat d’uns inicis difícils, marcats per les seqüeles inherents a la revolta agermanada, per les seues darreres fuetades repressives i encara, entre 1526 i 1528, per les revoltes morisques de la serra d’Espadà, Benaguasil, la serra de Bèrnia o Guadalest, al temps que la costa valenciana patia les incursions corsàries dels germans Barba-rossa: Xilxes, Parcent, Cullera, la Vila Joiosa, Alacant... No debades, per eixes dates començaren també a promulgar-se les primeres mesures de control sobre els cristians nous, s’engegaren els projectes de fortificació litoral, s’armaren galeres o van prendre cos sometents i companyies de guarda costanera.

Immediatament, però, Ferran d’Aragó adquirí fama de tou i encara el decés de Germana de Foix (1536) hi contribuí, perquè el duc de Calàbria esdevingué virrei en solitari. D’aqueixa nova etapa —en la qual maridà amb Mencia de Mendoza (1541)— caldria destacar els continus desafiaments de Barba-rossa i Dragut, alguns esforços de pacificació de la violència social, les dificultats d’abastiment de blat i d’altres mercaderies o les seues trifulgues amb la Reial Audiència; malgrat que també hagué de fer front al moviment contestatari derivat de la seua actuació arran del segrest d’Anna Masquefà (1545), alhora que hagué de sobreposar-se a les pretensions del duc de Sogorb sobre Llíria, en bescanvi pel comtat d’Empúries, o enfrontar-se diverses vegades a la Junta d’Estaments, a tall d’exemple, pel que fa al parlament d’Alzira (1544) o «als successos de Polinyà» (1546).⁹⁶

D’aquesta manera és que hi arribem al llindar del conflicte que precipità l’acolliment de bandolers a Polinyà: les parcialitats del reialenc alzireny. Claudo regnum et adaperio, aquest era el lema que lluïa orgullosament la privilegiada vila d’Alzira davall del seu blasó coronat i rematat amb una clau d’argent. I no era per a menys, Alzira se’n sabia —parafrasejant l’expressió popular— melic de la Ribera. No debades es tractava d’un dels nuclis de població més importants del regne de Valencia i principal centre vertebrador de la comarca, la contribució del qual encara arreplegava llavors Algemesí, Benimaclí, Carcaixent, Cogullada, el Toro, Guadassuar o Ternils. A més, i en un altre ordre de coses, havia estat la darrera vila en plegar-se a l’emperador durant el conflicte agermanat.

Cal que ens en fem, doncs, una idea. Partim d’un escenari complex, marc immediat de càstigs i composicions, on l’ocupació militar de la vila (1522-1524) i la preocupació per aixafar qualsevol recialla d’insurrecció s’entremesclen amb el rerefons social deixat per les Germanies.⁹⁷ Per tant, tot i els copiosos precedents medievals, aquest cúmul de circumstàncies fou el que permeté treure el focus de l’atenció repressora de sobre dels bàndols. Nogensmenys, la situació havia canviat una dècada després, moment en el què documentem importants enfrontaments d’alguns dels seus més poderosos llinatges de ciutadans i cavallers; els quals prenen com a important fil conductor el control dels ressorts del poder local.

I és que l’oligarquia municipal va haver d’eixir al pas i resoldre problemes diversos i sovint sobreposats als seus propis interessos. D’una part, els perpetus conflictes del reialenc alzireny amb els dominis senyorials veïns pel que fa a jurisdicció, fites o recursos. D’altra, els problemes suscitats per la progressiva assimilació d’incipients elits que demandaven ser introduïdes en els oficis, i, al cap darrer, hi eren les freqüents hostilitats dels Valero, Vendrell, Garí i Traucador amb els Lluquí, Guerau, Vilanova i Garcia (d’Aguilar) que van arribar, fins i tot, a comprometre la seguretat i el bon govern de la vila durant els anys trenta i quaranta. Així se’n referia, a tall d’exemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en la que soterradament li recriminava la seua passivitat:

Las cosas de Alzira están peor que las de Alger. Y acuérdese Vuestra Excellencia quantas vezes he supplicado se pussiese allí un palo siquiera por Vuestra Excellencia, porque aquél haría algo con lo que acá le ajudaríamos, pero bien veo que mi screvir es en vano. Reciba la voluntad y perdone mi atrevimiento y prolesidad, y ahunque no me respondan a nada desto, no es nuevo.⁹⁸

En eixe sentit, tot i que el 1540 s’intentà d’endreçar el sistema insacularori, així com diversos assumptes derivats de l’exercici del poder a la localitat, i encara dos anys després —el 1542— fent ús de les Corts celebrades a Montsó, es procedí a la reducció del nombre d’assistents al Consell General, el recurs al monarca per a aconseguir insacular-se continuà essent permanent; raó per la qual els motius de conflicte mai van arribar a cessar del tot.⁹⁹

Així estaven les coses al reialenc alzireny quan a principis del mes de desembre de 1543, l’Emperador, des dels Països Baixos, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva vàlida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats amb Francesc I— a tots els regnícoles que tingueren diferències.¹⁰⁰ Amb açò, el monarca esperava parar esment i concentrar la capacitat bèl·lica valenciana envers l’altre cavall de batalla: les escomeses d’estols corsaris, com ara els de Barba-rossa. No debades, eixe mateix estiu Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa n’havien estat escenari i havien patit les conseqüències.

Això no obstant, la disposició reial i el temor de la repressió del duc de Calàbria no van tenir efectes perdurables a la Ribera del Xúquer, ni particularment a la vila d’Alzira, on paradoxalment alguns partidaris dels Valero i dels Lluquí van continuar amb les seues guerres privades com si res no s’hi hagués manat. Exposat de manera concisa, seria més o menys de la següent manera. A mitjan de gener de 1544 —a pocs mesos perquè se celebrés el parlament a Alzira— els germans Bartomeu, Pere i Joan Gomis, de Carcaixent; Joan Arnau, d’Almussafes, i Joan Moreno, d’Alzira eren acusats per diverses agressions.¹⁰¹ A la fi d’agost, Magdalena Alonso, denunciava l’assassinat del seu marit Pau Monterde, que havia sigut abordat en el camí entre Algemesí i Guadassuar pels germans Vicent i Tomàs Segura i Bartomeu Gilabert d’Alzira.¹⁰² No obstant això, el segon homicidi no es va produir fins el mes de maig de 1545, lliure, per tant, del rigor de la pragmàtica de 1543. La víctima fou el mateix Joan Moreno, implicat en el primer delicte.¹⁰³

En efecte, el 9 de maig Beatriu Gallac i Úrsola Moreno, parentes del finat, van posar clam contra Miquel Olzina acusant-lo de l’esmentat crim. Com que per aquells temps les presons d’Alzira presentaven un estat bastant dolent i els presos podien fugir-se’n amb facilitat, el justícia Francesc Valero va optar per un arrest domiciliari amb sagrament i homenatge. El lloc escollit fou la llar de Francesc Olzina, familiar de Miquel, que vivia en el carrer Major prop del portal de la Trinitat.¹⁰⁴ Això no obstant, açò no va impedir que unes jornades després el reclús se n’anés de casa del seu cognat, amb el consegüent trencament de l’arrest, sagrament i homenatge. S’encetava així la venda en públic encant dels béns del fugitiu i dels seus capllevadors i fermances.

Transcorreguts uns mesos, el 29 de juliol, la Reial Audiència havia dictat sentència en absència contra una nòmina molt més àmplia: Miquel Olzina, Jaume Olzina, Bartomeu Olzina, Jaume Olzina, germà de Bartomeu; Joan Olzina, Jaume Gil, Bartomeu Gil, Miquel Casanoves, fill d’Esteve, Joan Iranço, Bartomeu Cucó i Bartomeu Alba.¹⁰⁵ El veredicte requeria dos tipus de reparació. D’una part, les penes pecuniàries xifrades en les despeses de la causa i dos-cents morabatins. D’altra, condemnava a mort i vilipendi els pròfugs, els quals —advertia— havien sigut acollits en les senyories dels voltants; passejant-se impunement adesiara pels carrers de la vila reial.¹⁰⁶ És per ço que al principi de desembre de 1545, l’algutzir extraordinari Gonçal de Céspedes, es dirigia a la vila d’Alzira amb ordres expresses del duc de Calàbria.¹⁰⁷ Unes jornades després es consumava l’avalot i la resistència.

Però fent un incís, segurament a hores d’ara hom es pregunte què en sabem d’aquests homes d’Alzira: a què es dedicaven? quins motius tenien per assassinar Joan Moreno? I el que és més inquietant, per què Francesc de Borja va decidir receptar-los a Polinyà? Cal començar per advertir que són qüestions bastant difícils de resoldre, algunes de les quals ni tan sols tenen encara una resposta.

En eixe sentit, cal assenyalar per exemple que no hem encertat a trobar el procés criminal que Beatriu Gallac i Úrsola Moreno instaren contra els homicides —en el cas hipotètic que es conserve enlloc—, circumstància que impossibilita l’esclariment dels fets i les raons que conduïren a l’agressió. Tampoc en sabem molt de la identitat dels agressors i dels seus oficis, més enllà del genèric «llaurador» emprat per la major part dels habitants de la vila. Nogensmenys, coneixem que alguns d’ells posseïen cases a la plaça de Sant Joan, enfront de l’església homònima,¹⁰⁸ o que un dels seus enemics declarats —Bernat Montsó— també habitava a l’antiga moreria.¹⁰⁹ Amb tot, la flor del ram potser siga que alguns d’ells, com ara Jaume i Joan Olzina o un tal Casanoves, havien estat agermanats.¹¹⁰

D’altra banda, tampoc no és gens estrany —per molt que resulte ben curiós— que el IV duc de Gandia decidira acollir els pròfugs alzirenys al si dels seus dominis de la vila i honor de Corbera, puix que la seua família i el seu entorn estaven estretament vinculats a alguns dels llinatges més importants de la vila d’Alzira. Car, cal tenir present que al regne de València, al Principat, com encara arreu d’Europa, les solidaritats amb les quals podien comptar els bàndols s’estenien per tot el territori i entre persones de les més diverses condicions socials i ben mirat, en eixos moments, Francesc de Borja no era ja el lloctinent, sinó l’aristòcrata, el senyor.¹¹¹

En efecte, a tall d’exemple, els Serra; un llinatge amb forta presència a València i Xàtiva, considerat un dels més importants de l’Alzira de la fi de l’edat mitjana. Els lligams dels Borja amb aquesta estirp es remunten si més no al principi del Quatre-cents, quan es consumà el matrimoni de Bartomeu Serra amb Elionor de Borja, tia de Roderic de Borja i cunyada de Calixt III. Tot i això, la referència podria sonar un poc llunyana de no ser perquè Jaume Serra, cardenal d’Oristany i nebot d’Alexandre VI, fou el procurador del seu cosí, Pere Lluís de Borja, en la compra del ducat de Gandia.¹¹²

I això no és tot, sinó que encara n’hi ha més. El 8 de juny de 1514, fruit del tracte i l’amistat que hi havia entre totes dues famílies, les aljames i universitats de la baronia de Llombai es carregaren un censal de 18.000 sous i 1.125 de pensió, en nom del III duc de Gandia, el beneficiari del qual era Manuel de Vilanova, cavaller de València esposat amb la l’alzirenya, Elionor Serra. I encara el fill, Manuel de Vilanova i Serra —palesament implicat en els bàndols d’Alzira—designà marmessor testamentari a Melcior Pellicer, que no per casualitat havia estat procurador de Joan de Borja i un dels membres crítics de l’estament militar en relació a l’actuació del duc de Calàbria derivada dels «successos de Polinyà».¹¹³

En el front oposat als Vilanova, estava la prosàpia dels Valero: una nissaga de la petita noblesa i de paratge recent, establida —si més no— a Alzira i València, però molt ben relacionada. Car, tot i que els Valero no eren gran cosa comparats amb l’aristocràcia valenciana, tenien una destacada presència a la vila d’Alzira; no debades els seus membres en feien part habitual de les matrícules del Consell... i de les parcialitats! Els seu parent més proper al si de la Ribera del Xúquer i freqüent encobridor era el senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero:¹¹⁴ un dels principals destorbadors del parlament d’Alzira (1544).

Doncs bé, val a dir que els vincles de Joan de Montagut amb els Borja eren patents, puix que el 1512 havia contractat núpcies amb Àngela de Borja i Calataiud, filla del senyor de Vilallonga, Anna i Castellnou. No obstant això, i per si de cas no bastava, la seua filla Anna de Ribelles havia estat casada tot just el 1545 —mitjançant dispensa papal— amb Joan Cristòfol de Borja, fill natural del III duc de Gandia i germà de Francesc.¹¹⁵

Ara que, ben mirat, als Valero tampoc els calia tenir necessàriament d’intermediaris els Montagut per accedir-hi a la casa ducal de Gandia. Res no els obligava, perquè ho podien fer directament, mitjançant Sebastià i Miquel Àngel Santacreu, domèstics i persones de confiança dels ducs. No debades, Nicolau Valero desposà una neboda dels Santacreu.¹¹⁶ Tanmateix, encara podríem fer una afirmació més agosarada: quan alguns vassalls dels Borja —posem per cas, Vicent Prats de Llombai o els Torremotxa o els Gibert de Polinyà i Riola—decidien fer cap o establir-se a la vila d’Alzira, sovint n’acabaven formant part del bàndol dels Valero.¹¹⁷ Malhauradament, no podem afirmar amb rotunditat la facció a la qual pertanyien els bandolers que van ser acollits a Polinyà de Xúquer, en tant que —com ha quedat explicat més endalt— les clienteles del duc de Gandia abastaven a famílies afins a tots els bàndols.

Un cop esclarit aquest punt, i tancant l’incís, cal que en parlem de l’actuació de misser Joan Francesc Benavent en qualitat de jutge de la causa seguida a Polinyà de Xúquer. I en eixe sentit, el ben cert fou que el magistrat no acudí a la vila i honor de Corbera precisament amb la ferma voluntat d’impartir justícia amb imparcialitat i equitat. A la llum de les irregularitats processals comeses, es podria dir pas el contrari. I és que, tal i com revela el seu judici de residència, al desig —fins i tot delerós— d’assistir al duc de Calàbria s’afegia l’afany personal de revenja, perquè alguns dels bandolers alzirenys que havien estat recollits a Polinyà, havien sigut els seus segrestadors durant les Germanies.

En efecte, corria l’estiu de 1522 i del conflicte agermanat en quedava poc més que els nuclis d’Alzira i Xàtiva. El virrei, Diego Hurtado de Mendoza, s’albergava llavors a Canals, des d’on dirigia el setge a la ciutat de la Costera, quan a les primeries de juliol li van ser tramesos, entre d’altres, Joan Garcia, notari de confiança dels Borja,¹¹⁸ i l’aleshores advocat fiscal en funcions, misser Joan Francesc Benavent. Tots plegats van decidir agafar el camí costaner —més segur, encara que més llarg que el de l’interior— però el ben cert fou que no hi van arribar a Canals.

Ironies de la vida, van ser interceptats per una quadrilla d’uns trenta agermanats d’Alzira entre l’Albufera i el litoral de Cullera, on anaven —heus les casualitats?— Jaume i Joan Olzina, Casanoves i Joanot Salvador, que es dirigien a Sueca «per cercar bestiar, ço és vaques e ovelles, e portar provisions e vitualles a la dita vila». Tantost, «los prengueren e portaren aquells presos a la dita vila. Y essent en dita vila los posaren en la Sala». Allí va romandre Joan Francesc Benavent «con cadena y grillos a los pies» —i no sense perill de la vida— per temps de vint dies, fins que fou alliberat el 21 de juliol de 1522.¹¹⁹

Potser des d’eixa perspectiva hom entenga millor el tarannà del jutge a l’hora de seguir el plet. No debades, el 17 de desembre de 1545, Lluís Valeriola, en qualitat de procurador dels vassalls del duc de Gandia, demanava dilacions i es queixava de la inoportuna prestesa amb que el magistrat volia concloure la defensa dels acusats. En ser prop del migdia, li havia sigut entregada còpia dels procediments —on hi havia gairebé dos-cents fulls— tot exigint-li que aquella mateixa vesprada tinguera articulada una capitulació de defensa i haguera rebut els testimonis oportuns. La tasca era francament poc més que impossible atenent a la gravetat de l’assumpte, al volum del procés, a les dificultats climatològiques o a la dispersió dels possibles declarants.

Finalment, tot i que encara li van concedir a molt estirar un parell de dies, procedimentalment fou insuficient. I al capdavall, per molt que Lluís Valeriola va maldar en articular-hi una defensa sòlida i coherent, la inconsistència dels testimoniatges que hi va poder aplegar i la celeritat per enllestir la causa, precipitaren que es publiqués sentència el 22 de desembre de 1545. Així, en execució del veredicte, el virrei, Ferran d’Aragó, va disposar l’enderrocament de la casa de Miquel Joan Garcia de Cieza, lloctinent de justícia de Polinyà; va ordenar aplicar-los garrot a Pere Martorell, Joan Torremotxa i Joan Andreu, llauradors de Riola, i manà assotar a Joan i Guillem Rosselló, i a Baltasar i Lluís Eixea d’Albalat de la Ribera.¹²⁰

Com d’altra banda era normal, l’actuació del duc de Calàbria en relació amb els «successos de Polinyà» no va passar inadvertida entre els dirigents de la societat valenciana, que no van trigar a al·legar contrafur, fent-li costat a Francesc de Borja.¹²¹ La vespra de Nadal van ser els representants de l’estament militar i eclesiàstic els qui van denunciar les transgressions de la llei foral valenciana i la vulneració de l’alta jurisdicció del duc de Gandia sobre els seus dominis de la vila i honor de Corbera. Així mateix, per a l’Any Nou, s’hi havia sumat el síndic, el racional i els jurats de la ciutat de València, en representació de l’estament reial.¹²²

Emperò, a tall de conclusió, allò més interessant és sens dubte l’anàlisi de les identitats individuals de la major part dels qui van protestar. Això és, per l’estament militar: Joan Cristòfol de Borja, germà del duc de Gandia; mentre que Pere Roca era germà de Francesc, degà de Gandia, i Melcior Pellicer, havia estat procurador de Joan de Borja; per l’estament eclesiàstic: Miquel Àngel Ribelles i Valero, canonge de la Seu, germà del senyor de l’Alcúdia i principal destorbador del parlament d’Alzira (1544); i per l’estament reial: d’una banda, el síndic Guillem Ramon Pujades, noble del cercle dels Borja, i, d’altra, Joan Garcia, racional i home de confiança de la casa ducal de Gandia. Per tant, no pot passar inadvertit que Francesc de Borja ho tenia tot molt ben lligat.

I encara, si a açò li afegim la seua influència en la cort, d’acord amb el tracte i familiaritat que l’unia a personalitats significades com el secretari Francesc de los Cobos o el mateix príncep Felip —que era qui exercia de regent— en surt reforçada la convicció que apuntàvem més endalt: els «successos de Polinyà» vénen a parlar del noble i del cortesà, desmentint i despullant l’embolcall sofisticat i idíl·lic confeccionat pels seus primers biògrafs, i que mostra una pietosa vida de sant molt abans del seu ingrés a la Companyia de Jesús. Naturalment, els «successos de Polinyà» no obsten perquè durant el procés d’emmalaltiment i defunció de la duquessa, Elionor de Castro, o un cop enllestides les absolucions als vassalls —concedides mitjançant gràcia reial en les Corts de Montsó de 1547¹²³—, Francesc de Borja consagrés definitivament la seua vida a la religió i al capdavall bé pel seu comportament, bé per les seues obres haja estat elevat als sagrats altars de la santedat.

LES LLAMPADES DEL MIRALL: ACARAR I COL·LACIONAR

Els miralls: eixos objectes planers d’allò més lligats a l’esfera profana i quotidiana de l’existència humana, però que alhora resulten tan enigmàtics i encisadors; no debades, han seduït a endevins, escriptors, pensadors, filòsofs...¹²⁴ A tall d’exemple, l’ús d’aquesta mena d’utensilis —i encara dels seus succedanis— als que se’ls atribueixen poders màgics (aventurar el futur, advertir sobre esdeveniments, servir de porta a realitats prohibides i desconegudes...), es remunta, si més no, a l’Antiguitat clàssica.¹²⁵ Tanmateix, potser els referents grecoromans queden un poc allunyats d’allò hodiern i en canvi a tothom li vindran en ment passatges de relats com ara el de La Blancaneu i els set nanets, el de La història interminable o d’A través de l’espill, segona part de les aventures d’Alícia. I és que l’abstracció de l’idea de l’espill, reinterpretada durant centúries, ha acabat per convertir-la en una constant dels relats de caire literari, filosòfic i científic propis del món occidental.

En eixe sentit, tot i que la noció del mirall, en tant que artefacte màgic, sobrevisqué durant l’edat mitjana o va ser rescatada en el Quattrocento —posem per cas la Faula de les amors de Neptuno y Diana¹²⁶— el ben cert fou que el gènere del speculum durant centúries va estar d’allò més sobreïxent. D’eixa manera, van veure la llum tractats de les més diverses confeccions disciplinàries, el quals feren de l’espill l’instrument conceptual de referència en el procés de construcció del coneixement a l’Europa medieval i moderna, ço és el mecanisme modèlic d’accedir a l’essència d’alguna vessant del saber.¹²⁷ I és per això que hem volgut arreplegar allegòricament el testimoni —tot suprimint el recurrent demble moralitzador— en un intent per comparar breument el cas de la vila i honor de Corbera amb altres episodis semblants de resistència a la justícia o d’acolliment de bandolers.

Tanmateix, el primer escull es presenta tot just en començar, puix que investigadors i divulgadors de diverses disciplines, nacionalitats i tradicions historiogràfiques sovint no han anomenat o conceptualitzat de forma equivalent fenòmens semblants o que, ben pensat, podien guardar algun tipus d’analogia.¹²⁸ I en eixe ordre de coses, no sempre les fautories han estat —conscient o inconscientment— considerades com a tals. Segurament, d’això n’han tingut part de culpa també les fonts. A tall d’exemple, sembla que per molt que escodrinyem les fonts valencianes de la repressió de la violència, trobarem que els termes «fautor» o «fautoria» rarament van ser usats abans de la segona meitat del segle XVI a l’hora de referir-se’n a l’individu o l’acció de prestar auxili o d’encobrir bandolers; no debades el present diplomatari n’és una bona mostra. Tanmateix, res no lleva perquè els citats vocables, i d’altres de la mateixa família lèxica, no hagen de definir aquestes realitats.

Amb tot, les dificultats no s’aturen ací, sinó que sorgeixen al pas altres entrebancs. Així doncs, tot i que disposem d’una casuística bastant ampla, ço és, hi documentem un bon grapat de casos en els que la informació és substanciosa i susceptible de ser acarada, cal assenyalar que en un nombre majoritari d’ocasions s’hi aprofundeix vagament o gairebé poc en certs aspectes que podrien resultar d’allò més transcendents, cosa que succeeix sobretot quan les referències documentals es redueixen a acusacions formulades a posteriori; la veracitat de les quals pot arribar a ser dubtosa en entremesclar-se amb assumptes de promoció institucional (membres de la Cancelleria, jutges de la Reial Audiència...).¹²⁹

Car, en aquest punt cal advertir que si bé l’acollença de parents, amics, vassalls, clients i tota mena de persones afins —açò és, el que es diu bandolers¹³⁰— va esdevindre una pràctica quotidiana, alhora que punida, arreu de l’Europa dels segles XVI i XVII, es compten per poques les vegades en les quals les ocultacions van ésser detectades immediatament; permetent, si esqueia, que l’aparell repressiu actués sobre els encobridors i els bandits. En efecte, la major part de les receptacions van deixar una reguera, més aviat, escurçada i inassolible a l’hora d’haver-se d’encausar i castigar. I conseqüentment, val a dir que hi van haver cops en què bé per manca de proves, bé per desinterès o per la poca transcendència de l’acolliment, es va desestimar fins i tot el seu enjudiciament.¹³¹

Això no obstant, quan les circumstàncies precipitaven o aconsellaven la localització i l’encalç dels perseguits, la qüestió es podia engrevir mitjançant la resistència a la justícia reial: ara per omissió d’ajut, ara per oposició activa a l’autoritat competent. També hi havia, però, d’altres agreujants, posem per cas, que algú d’entre els implicats estiguera separat de pau i treva; que s’hi fos reincident pel que fa a crims de lesa majestat, o que se n’afegiren més faltes, com ara, furts, assalts, assassinats, rebel·lia...

Al capdavall, tant se val! Es mire per on es mire, el ben cert és que la fautoria de Francesc de Borja i els «successos de Polinyà», posats al davant de l’espill i acarats amb el ventall d’exemples a l’abast, presenten considerables similituds amb la resta, alhora que dissemblances pel que fa a la percepció del delicte i el rigor de la pena. D’entrada, tal i com s’ha mencionat més endalt, ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar formalment de fautor el IV duc de Gandia, sinó més aviat al contrari. Resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent importunar-lo, quant més tractant-se d’un fidel cortesà i parent de l’emperador, el qual fins feia poc havia estat virrei de Catalunya, maldant per reprimir el bandolerisme català. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un procés sumari contra els vassalls del duc, conseqüència de l’avalot. I finalment, tot i que aquest enjudiciament —no exempt d’irregularitats i controvèrsies— costà la vida a tres d’ells, va ser el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove Felip, el que acabà per obrar que s’absolgués i prengués a mercé gairebé a tots els súbdits del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.

Això no obstant, reflexionem-hi. Segurament, hi estarem d’acord a l’hora d’afirmar que si bé el IV duc de Gandia no va ser acusat de fautor —el que, d’altra banda, ve a incidir sobre la desigual aplicació del dret dintre de les societats de l’Antic Règim— l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera va estar obra seua. No s’entén d’altra manera, sinó que oficials i pobletans de Polinyà l’esmentaren com el factor d’un suposat guiatge dels bandits. Altrament, s’haurien atrevit a embrutar el nom de Francesc de Borja? I el que ho fa més evident, es van fer aplegar i arrenglar com a sometent, tot no sabent ben bé al que s’enfrontaven? Es tractà sols d’una confusió o fou un acte deliberat? Car cal tenir en compte que aquest tipus d’alarma podia esdevindre un instrument ambivalent al servei del duc, i de la Monarquia, sobretot a l’hora d’expel·lir presències no desitjades arribades de la Mediterrània però també d’altres contrades terra endins. Per tant, no se’n podia fer ús individual o particular, fora dels casos establerts per l’autoritat senyorial.

En eixe sentit, en clau de lectura i de manera succinta, potser s’haurien de fer unes quantes apreciacions. En primer lloc, caldria recordar que el conjunt dels habitants de les baronies d’Albalat i Corbera sabien que a casa seua s’ocultaven pròfugs d’Alzira. Llavors, val a dir que no constituïa cap secret, sinó més aviat era vox populi. En segon lloc i per addició, açò ens permet descartar que la fautoria fos iniciativa particular d’un grapat de vassalls —tal i com implícitament ens ho presenten les fonts— altrament i per ventura, hagueren cercat de romandre d’incògnit. I, per acabar, caldria mencionar que hi ha seriosos motius per pensar que l’avalot no fou cap malentès, sinó que —repassant els fets— va obeir a una intencionada i voluntària tàctica d’oposició activa devers els oficials reials; tot amb una clara finalitat dilatòria que permetés fugir als bandits de la vila i honor de Corbera.¹³²

Al capdavall, si bé es mira, hom encertarà a descobrir darrere de l’acolliment —i segurament després de moltes relectures i enrevessades càbales— un IV duc de Gandia aciençat i hàbil en el món del bandolerisme, el qual des de la seua important posició dins de l’estament nobiliari valencià, sembla que ben bé va establir una mena de protocol d’actuació envers la justícia pública als seus dominis riberencs; segur de la seua influència dintre de la cort i a les institucions regnícoles, alhora que coneixedor dels límits de la repressió reial. Sens dubte, ço darrer no haguera estat pas possible sense l’experiència adquirida, amb papers canviats, dementre va estar lloctinent del Principat. Consegüentment i de fet, l’aleshores marqués de Llombai en va saber traure profit de les humiliacions i contrarietats sofertes a mans de l’aristocràcia catalana —posem per cas, el comte de Mòdica o el bisbe de Barcelona i canceller, Joan de Cardona— i així el rodatge li serví per aplicar-hi el mateix patró sobre un tou duc de Calàbria.¹³³

Així doncs, tornant sobre l’enunciat principal, tal vegada siga massa agosarat afirmar que la fautoria de Francesc de Borja no va ser pas una anomalia pel que fa a la (no) percepció del delicte, tot tenint en compte que precipità un incident bastant greu —l’avalot de Polinyà—, ara bé, és innegable que en aquesta vessant presenta dissimilituds, alhora que també semblances en altres aspectes, si l’acarem amb la resta de casos aplegats a l’espill i que tot seguit referim.

I tant se val per on comencem, perquè si més no de per tota la Corona d’Aragó, després d’haver ocultat una colla d’homes convictes i sentenciats a mort, si per ventura es segueix una resistència activa contra oficials reials, és poc probable que no se’n considere la fautoria. En efecte, açò és precisament el que diferencia més nítidament la consideració d’allò ocorregut als dominis del IV duc de Gandia de la resta. I en eixe sentit, o bé l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera no va ser tal, o hi ha raons força consistents per pensar en una exculpació deliberada.

Parlem-ne, per exemple, d’Antoni Roca, el temut bandoler de Sant Joan de les Abadesses. Fent un repàs ràpid a la seua biografia, caldria destacar que va estar partidari del cavaller tortosí, Lluís Oliver de Boteller, en la guerra de Castellbò; protegit de Bernat de Pinós, senyor de Gironella; capitost, al Principat, del bàndol dels Sentmanat; contrari llavors dels Pujades, del vescomte de Peralada o del comte de Mòdica. El propi Francesc de Borja, va estar qui va posar —per primera vegada, el 1541— preu al seu cap (200 ducats) després que hagués intentat alliberar un roder de mans d’un comissari, el qual havia estat acusat d’haver-ne mort un altre.

Doncs bé, cal dir que després d’una breu estada a França, Antoni Roca tornà a fer cap a Catalunya, el febrer de 1542; on romangué al servei del comte de Quirra, senyor de Centelles, no sense conseqüències. Nogensmenys, l’episodi potser més escaient i col·lacionable amb els «successos de Polinyà» siga l’entrecàs de Caldes de Montbui. És a saber, el Divendres Sant de 1544 —essent lloctinent de Catalunya el marqués d’Aguilar— sortia de la ciutat comtal la host dirigida pel cavaller i partidari dels Pujades, Bosc de Vilaganya, a l’efecte de cercar i perseguir Antoni Roca. Trigà només tres jornades en plantar-se a la població del Vallès Oriental, on es topà per sorpresa al bell mig de la plaça amb el bandit santjoaní i la seua quadrilla. Tot i l’evident desigualtat d’efectius, el persecutor decidí immediatament d’enfrontar-s’hi, causant-li encara dues baixes i obligant-lo a fugir. L’escomesa caigué, però, del costat d’Antoni Roca, el qual va saber cobrir-se la retirada amb els arquers que van nafrar mortalment Vilaganya. En l’entretant, els habitants de Caldes de Montbui —contràriament al que havia de ser la seua obligació— van romandre quiets i de mans plegades.

L’endemà, quan arribà la nova a Barcelona, el marqués d’Aguilar engegà un dispositiu d’alerta, crida i cerca pels indrets on podia passar el bandoler. Al capdavall, l’administrador de l’almirall de Castella —Ferran de Sandoval— el trobà protegit dalt d’un turó, emperò el ben cert fou que el roder se’n sortí, tot fent pres el procurador i suportant la persecució d’un sometent de 1.500 hòmens durant quatre jorns, el que no va poder impedir que fes cap a Puigcerdà i travessés la frontera francesa.

D’eixa manera fou que el virrei, Joan Fernàndez-Manrique de Lara, decidí castigar la passivitat dels pobletans de Caldes de Montbui en tal grau que hauria de servir d’exemple i escarment per a qui gosara assistir bandejats o, en el seu defecte, no es prestara a donar auxili a les autoritats en la seua captura. Així doncs, s’hi presentà a la vila vallesana —poc ençà poc enllà, com el duc de Calàbria a Polinyà de Xúquer— acompanyat de jutges de l’Audiència i diversos cavallers, amb la intenció d’enderrocar cases i executar els vilatans que hagueren acollit Antoni Roca i els seus. Això no obstant, per a major disgust i frustració del lloctinent, els magistrats van assegurar que no hi havia proves per a sentenciar ningú a mort, per bé que alguns hi haurien d’anar a galeres i es manà derruir alguns habitatges.¹³⁴

I és que, certament, basta amb acarar els procediments per adonar-se alhora dels paral·lelismes i dissimilituds existents entre aquestos dos casos, que endemés són molt pròxims en el temps. Reflexionem-hi al respecte. En primer lloc, com que les analogies són evidents, parlem-ne de les divergències de l’un a l’altre. Llavors, comencem amb allò potser menys important: la dissemblança pel que fa a la transcendència social dels receptats, puix a ningú se li escapa que la nòmina delictiva dels Casanoves, Gil i Olzina d’Alzira a priori no és comparable amb la d’Antoni Roca i la seua colla. Una altra diferència rau en el tipus de resistència practicada, perquè en tant que l’exercida pels vassalls del IV duc de Gandia va estar activa (més greu) i la dels calderins o montbuiencs fou passiva (més lleu). I açò mateix ens porta a ponderar-hi la percepció del delicte i el rigor de la pena. En eixe sentit, tots dos municipis són parells pel que fa a la demolició d’immobles; d’acord amb la gravetat de la resistència, mentre que a la localitat catalana hi van haver condemnats a galeres, al llogaret valencià hi hagué tres executats amb garrot i altres tants assotats. Nogensmenys, si ens fixem hi ha una considerable dissimilitud: mentre que a Caldes de Montbui s’hi maldà per cercar els fautors d’Antoni Roca, a Polinyà de Xúquer aquest assumpte —com hem mencionat— brilla per la seua absència. Tal vegada perquè al darrere estava Francesc de Borja?

Car, ho portem a col·lació, en tant que segurament el mode de procedir de les institucions del regne hauria sigut distint d’haver estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Així doncs, valga l’exemple del jove i conflictiu Galceran de Castellví, i això per no parlar de Jaume de Malferit.

En efecte, ens referim al fill primogènit del huité baró de Carlet, Francesc de Castellví i Manrique, i de Jerònima López de Mendoza; casal íntimament lligat al servei a la Corona des del segle XIV, en tant bon punt que s’hi van enfeudar senyors.¹³⁵ Doncs bé, Galceran era un adolescent encara —tot just abans de maridar, el maig de 1558, amb l’hereva de l’Alcúdia, Àngela de Montagut Vilanova i Ribelles— i ja se les havia vistes amb diversos nobles valencians, n’havia hagut de signar paus i treves i estava en cerca i captura per faltes greus: la d’ha-ver-se agabellat per intentar acabar amb la vida de l’alginetí Bartomeu Espert, tot en camí reial i fent ús de ballestes parades amb passadors enverinats; la d’haver envaït, literalment, la baronia d’Alginet amb mitja centena d’individus i haver ferit fatalment Bartomeu Garcia, o la d’haver-se enfrontat, arcabús en mà, al justí-cia de la citada població.

Precisament fou açò darrer el que li costà l’any 1560 una condemna a decapitació, motiu pel qual va haver d’absentar-se dels seus dominis. Fins i tot, el lloctinent, duc de Sogorb —el qual segurament comptava al jovencell entre els seus adeptes— va haver de salvar les formes i engegar un dispositiu d’uns quants centenars d’hòmens que van assetjar de sobte i d’hora Carlet; òbviament sense cap resultat. De més a més, el març de 1561 era sentenciat de bell nou a mort per l’homicidi del cavaller Miquel Costa i aquell mateix desembre, separat de pau i treva i declarat enemic de sa majestat. Emperò, hi ha molt més.

Tanmateix, no acabaríem mai!: l’apunyalament d’un vassall (1561); les denúncies per portar i exhibir armes prohibides (1560); les intimacions, carències i maltractes als que sotmetia la seua esposa (1559-1560), motiu pel qual aquesta va haver d’enginyar-se-les per fugir de la llar; el conat violent derivat de la pressa de possessió —manu militari— de la baronia de l’Alcúdia (1561); les diferències amb son pare, Francesc de Castellví (1561-1562), les quals els portaren a acollir-se en sagrat dintre del convent de la Santa Creu que havia construït Francesc de Borja a Llombai; la temptativa d’assaltar el monestir de l’Encarnació de la ciutat de València, on havia estat internada Àngela de Montagut per assassinar-la (1560); l’amenaça de mort proferida contra Àngela de Borja i Anna de Ribelles —àvia i tia de la jove— per haver ideat la treta (1560), o, entre d’altres, acollir processats a casa seua (1561).¹³⁶

Heus ací una vegada més la imputació d’un delicte de fautoria i la contundència amb la que se’n va reprimir el comportament violent d’un membre de l’estament nobiliari valencià. Això no obstant, també cal assenyalar que Galceran de Castellví i Francesc de Borja se’ns presenten valedors d’un món en canvi, ço és el de dos éssers antagònics en qualsevol de les seues vessants: el IV duc de Gandia i I marqués de Llombai havia estat un destacat cortesà al servei del paladí de l’universitas christiana, dementre que el novè baró de Carlet potser representava més aviat —tot i ser al voltant d’una trentena d’anys més menut— l’aristocràcia destra en afers i guerres. Per tant, serà que els precedents i la reiterada contumàcia n’és un grau.

Emperò, a qui oferia el jovencell la seua protecció? I a canvi de què? La resposta tal vegada es trobe en la identitat dels membres de la seua quadrilla: Joan lo Mallorquí, un tal Montanyés o Montanyana i Joan de Luna, el mateix que unes dècades després seria condemnat pel seu protagonisme en la rebel·lió aragonesa contra Felip II de 1591. En eixe sentit, cal referir-se’n a una xarxa logística i de receptació polisinodial: Galceran de Castellví era a ciutats com ara Saragossa mentre era perseguit al regne de València i viceversa, la baronia de Carlet era l’amagatall de Joan de Luna sempre que li venia en gana o no es trobava segur a l’Aragó. D’aquesta manera, els desplaçaments entre ambdós territoris van estar freqüents, tot seguint normalment els camins que conduïen envers un dels recers: el vescomtat de Xelva.

En darrer terme, és així com s’explica que la primavera de 1579, Galceran de Castellví li encarregués al cavaller aragonès desfer-se de mossèn Joan Terés, el que fóra procurador d’Àngela de Borja i més recentment intermediari en el matrimoni de la seua filla Maria de Castellví amb Lluís Folch de Cardona, fill de l’Almirall d’Aragó. I qui sap? Fins i tot, potser que Joan de Luna fos l’encaputxat que va disparar, l’abril de 1573, l’arcabús contra Àngela de Montagut. Tant se val! Al remat, el novè baró de Carlet va faltar, el 26 d’abril de 1580, en el context del conflicte de la Ribagorça i exiliat a l’Aragó. El seu fill natural, Pere de Castellví, fou qui deposità el seu cos a l’església de Mequinensa.¹³⁷

En eixe sentit, no van estar pocs els bandolers que van cercar, tard o d’hora, refugi als seus crims fora del seu lloc d’origen, tot creuant els llindars de l’ens territorial (la corona, el regne, el principat...) o polític (altres estats i reialmes), i en el seu detriment, sobretot, allotjar-se al si de senyories laiques i eclesiàstiques o districtes jurisdiccionals on sovint l’autoritat efectiva de l’administració reial es veia destorbada per les competències privatives dels seus posseïdors.

A tall d’exemple i de fet, Galceran de Castellví i Joan de Luna en són una bona mostra d’allò primer. Però de ben segur a poc que pensem ens vindran en ment molts més casos. Posem que ens traslladem als muntanyosos territoris de la Cerdanya fronterers amb França. Allà, durant la primera meitat del segle XVI —període en el que s’inclou la lloctinència de Francesc de Borja— llocs, castells i fortificacions eren plens d’hòmens de bàndol que estaven protegits per senyors, alcaids i veguers (Altarriba, Lordat, Santcliment...). Uns i altres no dubtarien gens ni gaire en passar la divisòria cada cop que se’ls aveïnaven problemes. No debades el 1539, Joanot Cadell havia fugit, potser, al redós del comtat de Foix. I també ho feia per aquells anys Antoni Roca (1541 i 1544).¹³⁸ Novament les evidències cauen pel seu pes.

Això mateix s’observa unes dècades després per les mateixes contrades. Joanot Cadell —fill de Miquel i nét del primer— el 1580 havia estat investit veguer del Conflent, càrrec que no desaprofità per perseguir els partidaris dels Banyuls, senyors de Nyer. Llavors, no resulta gaire difícil deduir-hi l’espurna que tantost va fer sorgir l’enemistat; la qual, en l’esdevenidor, es tornaria en foc i morts al Principat, tot justificant la famosa divisió de nyerros i cadells.

Alhora, la implicació de nyerros (Tomàs Banyuls, Francesc Gilabert...) i cadells (Minyó de Montellà, Lluís i Jeroni Valls...) en el conflicte comtal de Ribagorça —els uns fent costat al duc de Villahermosa i els altres als rebels— intensificà les adversitats alhora que els contactes d’uns i altres a l’altra banda dels llindars de Catalunya. I si més no, des d’aleshores, els bàndols en litigi van comptar amb una poderosa i ferma xarxa de receptadors en la que es trobaven, entre altres, el mateix duc de Villahermosa i el comte de Chinchón. Hi havia, però, precedents, puix que alguns cavallers catalans hi eren senyors també al regne d’Aragó. En eixe sentit, d’acord amb Xavier Torres, no és complicat esbrinar els vèrtexs de la xarxa de complicitats que eixint d’Arsèguel anava envers la ciutat de Lleida i els seus voltants i enfilava devers la Ribagorça.¹³⁹

Tot just s’estava enllestint el conflicte de la Ribagorça, quan es produïa tot seguit el primer setge del castell d’Arsèguel (1588). Per aquell temps, Joanot Cadell —qui havia sigut fins feia poc fidel servidor del monarca perseguint roders en qualitat de verguer del Conflent— havia esdevingut un destacat protector de quadrilles de bandits. Precisament, fou l’atapeït tremall de relacions i contactes el que féu d’Arsèguel —amb la connivència del seu senyor— un important niu de bandolers de Catalunya, les malifetes dels quals s’estenien de pertot el Principat i les terres de Ponent.

El detonant que ho precipità tot, sembla, fou el robatori d’una partida de moneda a Sidamon per part de les colles del Minyó de Montellà, una part de la qual acabà als castells d’Arsèguel i la vall de Querol. En primera instància, es procedí al segrest de la senyoria per part dels oficials reials, però la resistència del propi Joanot Cadell ho desbaratà. Llavors, el lloctinent general, Almalric de Lara i Girón, mirà d’aplegar efectius suficients —tot fent remissions de penes als fautors de Tomàs Banyuls— per posar setge a la fortalesa. Tanmateix, l’assetjament no hi pogué durar molt més d’una setmana. Era desembre, motiu pel qual les inclemències climàtiques unides a les incomoditats de l’orografia els obligaren a plegar. Tot i això, no va ser tampoc una victòria per a Joanot Cadell, el qual comptava entre les seues baixes el Minyó de Montellà. D’altra banda, l’Audiència encetà tantost un procés per fautoria i resistència a l’autoritat reial, que no arribà a substanciar-se en res, puix dos anys després —el 1590— el mateix Joanot Cadell demanava disculpes al Consell d’Aragó alhora que es parlava de conce-dir-li una remissió a canvi d’anar a servir el rei.

El senyor d’Arsèguel tornà, però, a reincidir. D’eixa manera fou que, un altre cop, el vescomtat de Castellbò es convertí en el blanc dels atacs cadells; sobretot mentre Lluís de Gravolosa estigué d’administrador. En eixe sentit, va ser el seu successor, Alemany de Tragó qui, en qualitat de nou governador, va demanar la presència de tropes. I finalment, les autoritats, alarmades per la inseguretat dels camins i l’amenaça d’invasions franceses, van decidir intervenir. Si bé el primer setge havia estat un avís, el segon hauria de ser el definitiu.

Tot estava llest a les darreries de l’estiu. El 20 de setembre de 1592, l’aleshores lloctinent general, duc de Maqueda, li encarregà l’operació a l’experimentat Jeroni d’Argensola i dues jornades després Arsèguel queda rodejada per un nombrós contingent de tropes, entre les que hi havia els soldats professionals arribats a Barcelona per mar, a més de 400 militars pagats per la Diputació del General. Per tant, poca broma. Llavors, en res es pareixia al primer, perquè la fortificació d’Arsèguel va romandre cercada per més d’una mesada, fins que el 27 d’octubre se sabé que Joanot Cadell i la seua mainada havien fugit envers Andorra i el comtat de Foix. Com ho van aconseguir? Va ser una eixida pactada? Va haver algun trencament de l’arrenglament? Mai no ho sabrem. Se n’ha especulat molt al respecte. I es mire per on es mire, són patents les irregularitats. Formalment i en un primer moment, s’hi acusà Jeroni d’Argensola. Nogensmenys, pel que sembla, alguns magistrats de l’Audiència —obertament cadells— van evitar que s’ajuntassen proves, o que a tall d’exemple s’interrogués els participants del setge. Siga com siga, tot seguit es procedí a l’enderrocament del castell de Cadell: car diuen que mort el gos, morta la ràbia.¹⁴⁰

En darrer terme i ja per acabar, cal referir paral·lelismes i les dissimilituds. En primer lloc, un cop més el cas dels senyors d’Arsèguel fa patent el que s’ha exposat a grans trets en al·lusió a Galceran de Castellví: la bel·licositat i la reiterada reincidència en determinats delictes (com ara homicidi, fautoria i resistència a l’autoritat) n’és un grau. Això no obstant, a diferència del novè baró de Carlet, Joanot Cadell —val tant per a l’avi com per al nét— se’n sabia a la corda fluixa: car, el repressor d’ahir seria el reprimit del demà. Per tant, val a dir que els membres d’aquest llinatge ceretà van ser víctimes i beneficiats de les condicions geopolítiques en les que es trobava el nord del Principat a l’Europa del moment, puix que això els permeté sovint usar d’allò que millor sabien fer (l’ofici de les armes) al servici dels interessos del sobirà i alhora dels seus propis, tot confiant en la proximitat i el recer de la frontera per a quan es giraren les tornes.

I en eixe ordre de coses, si bé Francesc de Borja i els Cadell s’havien plegat al servei de la Monarquia Hispànica, la consideració no podia ésser equiparable. Expliquem-ho en termes de simbologia dels escacs: no és el mateix ser un peó que l’alfil o la dama. Altra cosa molt distinta i desacostumada en el joc seria que el peó pogués influenciar l’actuació de l’alfil o, fins i tot, la dama, en detriment de la seguretat i el benefici del rei; altrament podria precipitar xec i mat. Açò ho portem a col·lació en tant que l’ascendència i poder dels personatges d’estudi no és comparable, ni individual ni col·lectivament. Bé és cert que ambdues nissagues comptaven amb influències en altes instàncies de l’administració i dels oficis; encara que el IV duc de Gandia, de segur, guanyava amb molt la partida. I sens dubte, cal pensar que aquest va estar un factor de pes —junt amb la tasca de persecució de bandits com Joanot Cadell, mentre va ser virrei— a l’hora de la (no) percepció i consideració de la falta.

AGRAÏMENTS

Desitgem mostrar la nostra gratitud, d’una banda –pel que fa a l’àmbit municipal– als ajuntaments de Riola i Polinyà de Xúquer per l’esforç econòmic, el coratge, l’aposta decidida i la confiança depositada. En eixe sentit, cal reconèixer expressament l’interès de Manuel Anaya Gallart i d’Òscar Navarro Torres, batlles de Riola i Polinyà de Xúquer, així com el de Judith Capellino Ventura, nova alcaldessa de Riola, per emparar-nos. I, darrerament, donar-li les gràcies a Eduard J. Gay, per il·lusionar-se amb nosaltres i facilitar-nos generosament tot allò que ha estat al seu abast. D’altra banda, pel que fa al terreny acadèmic, cal agrair l’ajuda prestada en el tocant a la revisió dels textos en llatí a Juanjo Lloret, Vicent Pons Alós, Mateu Rodrigo Lizondo i Agustí Ventura Conejero; l’interès i el suport al nostre treball mostrat per part d’Antoni Furió i Enric Guinot; el sosteniment proporcionat pel projecte de recerca Canvis i resistències socials als territoris hispànics del Mediterrani Occidental en l’Edat Moderna (HAR2011-27898-C02-01), i també a tots aquells que des del seu àmbit d’actuació han aportat el seu granet de sorra perquè aquest recull documental siga una realitat.

VICENT M. GARÉS TIMOR

XAVIER ÚBEDA REVERT