Antoni Ferrando ha fet 70 anys i diuen que es jubila. Jo no m’ho crec. Segurament deixarà de fer classes a la Universitat, però jubilar-se, sabent com és, no ho farà pas. Els seus amics li volem agrair moltes coses: l’amistat, la dedicació a la llengua i a la literatura catalanes, l’engrescament, l’habilitat per transitar per camins universitaris i polítics tortuosos i plens de perills, la fidelitat als mestres, especialment a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner.

Mirant la llarga llista de treballs dedicats a la llengua, m’he adonat, interessadament, que hi ha alguns temes recurrents.

En primer lloc, una idea de llengua en la qual els aspectes ideològics tenen una gran importància. Ferrando sempre ha considerat que la llengua és, a més d’un objecte lingüístic, un objecte percebut, sentit. Dic «també», perquè, l’entenguem com l’entenguem, la llengua és un sistema d’unitats lingüístiques d’ordres diferents relacionades per les regles de la gramàtica per formar frases. Però també és un objecte que ens fa ser el que som i sentir les coses que sentim quan ens fem carn en cadascun dels mons on vivim. Això és el que ja s’entreveia a treballs tan llunyans en el temps com Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), «La gènesi del secessionisme idiomàtic valencià» (1986), «Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de les “Cartes de soldat” i de “Pro Patria”» (1988), «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric» (2006). Avui, aquesta doble mirada ens pot semblar tan òbvia que no li donem cap mèrit. Però fa una trentena d’anys, d’òbvia, no n’era gens. Per això cal destacar que Ferrando ja la feia.

En segon lloc, la creença que la norma fa, d’alguna manera, la llengua. Per això ha dedicat tants treballs a la construcció i imposició d’un model de llengua: «Una codificació policèntrica però convergent» (1983), «Presente y futuro de la normalización lingüística del País Valenciano» (1985), «Per un model de llengua en el pla fonètic» (1990), «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI» (1992), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”» (1994), Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional (1998), «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (2000), «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (2011), «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions» (2013), «La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó» (2013), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016). Ferrando s’ha ocupat poc de destacar, des d’un punt de vista teòric, la importància de la «norma» en la història de la llengua. Però ha dedicat molts treballs a estudiar quan i com s’ha elaborat la norma del català i quina recepció ha tingut. Per posar un exemple: el simple fet d’estudiar el paper que en el segle XV juguen la impremta, els primers editors i la cancelleria reial posa al descobert que l’existència d’un mercat únic, els lectors, requeria una llengua comuna i, doncs, allunyada dels parlars individuals. D’una llengua normativa, en definitiva. Aquest és el primer pas cap a la construcció de la llengua.

En tercer lloc, la tensió que sempre es produeix entre l’esperit particularista, que Saussure anomenava l’esperit de campanar, i la força d’«intercourse», que crea les comunicacions més àmplies entre els homes (Saussure 1990: 267). És a dir, la tensió entre allò que és individual i particular i allò que és col·lectiu i general: «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’iec» (1992), Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana (1993), Panorama d’història de la llengua, en col·laboració amb Miquel Nicolás (1993), Història de la llengua catalana, I i II, en col·laboració amb Miquel Nicolás (2000) i (2001), «La dialèctica unitat/varietat en la història de la llengua catalana» (1984), «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra» (2000), «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables» (2011). Ferrando és de València i parla, lògicament, el català d’allà, és a dir, el valencià. Però també sap que és necessària una llengua compartida en la qual convergeixin totes les varietats, que és el que pot fer que tots la sentin seva. Per això busca aquell equilibri entre el benefici d’escala d’una llengua comuna i la satisfacció de les necessitats locals.

En resum, aquestes qüestions recurrents en l’obra d’Antoni Ferrando parteixen de la idea que totes les llengües (vives) són un conjunt de varietats i del fet que algunes d’aquestes llengües, però no totes, han elaborat una llengua estàndard/normativa. Les varietats i l’estàndard sempre mantenen una relació dinàmica, que explica el canvi lingüístic que, tot i que només es produeix en les varietats, només es percep en l’estàndard; a més, les unes i l’altra mantenen una relació sovint conflictiva perquè les varietats tendeixen a ser ocultades per l’estàndard. De fet, una història de la llengua, que és allò a què Ferrando ha dedicat bona part dels seus esforços, no és més que l’estudi d’aquestes relacions. Deixeu-m’hi, doncs, reflexionar. És la meva manera de retre homenatge a l’amic Antoni Ferrando.

1.INTRODUCCIÓ

Començaré amb la constatació d’una impressió: sembla que la llengua hagi deixat d’interessar els nostres estudiants i, en canvi, també sembla que la llengua interessa més que mai la gent corrent. Amb poc temps les coses han canviat molt. Per què? Deixeu-m’hi reflexionar a partir d’un fet aparentment anecdòtic. Fa més de 40 anys, de tant en tant, anava amb alguns companys a Cambridge a comprar llibres de lingüística. Per a alguns de nosaltres, la llibreria Heffers era un santuari. Després d’entrar, a mitja sala, giràvem a la dreta, baixàvem les escales i en el subsòl, mig amagats, trobàvem els Indiana Papers in Linguistics. Uns papers underground, que ens permetien conèixer, abans que ho fessin els altres col·legues, els treballs que una mica més tard s’havien de publicar formalment. Tenien les cobertes, quan en tenien, d’un color com de llimona. Eren ciclostilats i feien una pudor notable a causa del blue-line amb què s’imprimien. En aquests casos, la lletra, tirant a moradenca, de mica en mica s’anava difuminant fins que el text es feia il·legible. The Case for Case, de Fillmore, el vaig llegir així, però avui ja només és un paperot il·legible. Encara el guardo, però no sé ben bé per què. En aquell temps, a la Herder de Barcelona, també hi havia molts metres de lleixes dedicats a la lingüística i al Passeig de Gràcia hi havia una llibreria, Letteradura, on podíem comprar, l’endemà d’haver-se publicat, llibres com Aspects of the theory of syntax de Chomsky, Irreguraity in Syntax de Lakoff o Introduction à la Grammaire Générative de Nicolas Ruwet –llibre, aquest sí, que vaig acabar entenent. En aquell temps, la lingüística era l’avantguarda de les Ciències Socials i als estudis de filologia teníem, fins i tot, massa alumnes. El bon moment havia començat 50 anys abans amb la publicació del Cours de Linguistique Générale (1916).¹

Però avui, a la Heffers només es venen llibres i jocs infantils, devedès, regals amb pretensions intel·lectuals, o llibres d’autoajuda, al Passeig de Gràcia ja no hi ha Letteradura i a la Herder, que ha canviat de nom, els llibres de lingüística, si n’hi ha, s’han de buscar barrejats amb els d’antropologia, psicologia, història, geografia o, sobretot, amb els de ciència cognitiva. I ara, esclar, als estudis de filologia de la universitat nosaltres tenim, quan en tenim, molt pocs alumnes.

Com podem explicar que les coses hagin canviat tant? Què ha passat? Per què l’estudi del llenguatge i de les llengües sembla interessar tan poca gent, just quan la comunicació està de moda i s’ha convertit en el motor d’un canvi imparable? És que la comunicació i la llengua no tenen res a veure?

Aquest any Antoni Ferrando ha fet 70 anys i el Cours de lingüistique Générale n’ha fet 100. És un bon moment per rellegir-lo i reflexionar sobre la relació entre la llengua estàndard i les varietats que tant preocupa Antoni Ferrando. Ho faré bàsicament en dues parts: en la primera, «Une langue sense parlants», em referiré al Cours i a la langue; en la segona, «La llengua i els seus parlants: una altra manera d’entendre la llengua», intentaré proposar un concepte més dinàmic de «llengua», que crec que pot ajudar-nos a entendre per què les coses han canviat tant.

2.UNA LANGUE SENSE PARLANTS

Una primera consideració: el context del Cours. El 1916, quan el Cours va ser publicat, feia poc més de cent anys que a Europa s’havia iniciat una vertadera revolució lingüística. Abans de la Revolució Francesa, a Europa el multilingüisme era general en l’espai de l’oralitat però després, des de la fi del segle XVIII fins a començos del XX, Europa va començar a moure’s en un nou paradigma lingüístic (Gramling 2016) definit per dues idees: la primera, que a cada nou estat-nació li havia de correspondre una única llengua (nacional) i, la segona, la convicció que l’alfabetització havia de ser l’instrument fonamental per imposar la llengua nacional i, així, dibuixar els límits del territori. Aquesta era la feina de tots els nous estats-nació, encara que no tots van saber-la fer bé. En una conversa de Pier Paolo Pasolini amb professors de llengua que es va celebrar a la ciutat de Lecce el 21 d’octubre de 1975, Giuseppe Faracco, professor, ho explicava molt bé: «L’escola és el mitjà més subtil i refinat que està utilitzant la cultura dominant italianòfona per estendre les seves fronteres. Es va a l’escola com qui agafa un fusell: cada lletra de l’alfabet és un petit soldat grec que, quan es faci de nit, anorrearà tot un mon cultural, com en la ciutat del setge interminable» (Pasolini 2017: 70). Quan es va publicar el Cours, el procés de construcció dels estats nacionals estava en el moment culminant. Fins a quin punt la consolidació de la idea que les llengües són entitats ben definides, comptables i nominables que, a més, coincideixen amb els límits nacionals, es relaciona amb aquest procés? Dit d’una manera una mica més provocadora: fins a quin punt el nostre concepte de llengua, a partir d’ara la langue, és una invenció supeditada a la construcció dels estats-nació? En tot cas, avui són moltes les veus que proclamen la inaplicabilitat d’aquest concepte de llengua a territoris on la consolidació de l’estat-nació encara és, només, un afer imposat per les potències colonials i, en conseqüència, no duen aparellada cap llengua del territori. És allò de «desinventar» les llengües que avui reclamen Makoni i Pennycook (2006) entre d’altres.

Una segona consideració: qui va escriure el Cours? Fins ara he parlat del Cours sense esmentar-ne l’autor. Ja sé que l’autor del Cours de lingüistique générale és el lingüista Ferdinand de Saussure (Ginebra, 1857 - Vufflens-le-Château, 1913) i que aquesta obra és, encara avui, una obra extraordinària. En la lingüística moderna, potser la que més. I és que, malgrat que el seu estil didàctic la faci semblar una obra on tot està lligat i ben lligat, la lectura del Cours origina tants interrogants que esdevé una obra radicalment oberta, d’aquelles que, precisament perquè no ho resolen tot, acaben essent apassionants.

La història del Cours, molt ràpidament, és aquesta. Saussure, quan era professor a Ginebra, va dictar unes lliçons de Lingüística General els cursos de 1906-1907, 1908-1909 i 1910-1911, que van seguir una trentena d’alumnes que van prendre apunts. I això va permetre que Charles Bally i Albert Sechehaye, dos lingüistes que havien estudiat amb Saussure a París, però que no van seguir els cursos de Ginebra perquè «obligacions personals ens havien impedit gairebé del tot aprofitar personalment aquells darrers ensenyaments» (CLG 1990: 34), fessin servir aquests apunts per publicar el 1916, després de la mort del mestre, el Cours de linguistique générale a l’editorial Payot, amb seu a París i Lausana. Aquesta és una dada que s’ha de tenir en compte. La teoria lingüística saussuriana ens ha arribat de tercera mà: Saussure utilitzava unes notes per fer les seves classes, alguns dels seus alumnes prenien apunts del que explicava i, finalment, Bally i Sechehaye, que també coneixien les notes del mestre, van utilitzar-les juntament amb els apunts per publicar el Cours. Podríem dir que hi ha dues autories i els mateixos editors ho acceptaven: «Sabrà distingir la crítica entre el mestre i els seus deixebles?» (CLG 1990: 36). La recreació de Bally i Sechehaye ens ha permès de tenir una compilació de bona part de les idees saussurianes. A més, l’habilitat amb què van presentar-nos-les ha convertit el llibre en una de les obres fonamentals del segle XX.

Però els editors sempre canvien coses i, de vegades, són coses importants. Els apunts del tercer curs, els del 1910-1911, que és l’últim i, segurament, el que representa la culminació del pensament saussurià, fan pensar que el Cours hauria hagut de començar parlant de la diversitat lingüística, de la diacronia, dels parlants i, en bona part, de tot allò que sorprenentment apareix a la fi de l’obra (CLG 1983: 383-385, n. 65) i hauria hagut de deixar per al final allò que avui considerem el cos fonamental de la doctrina saussuriana. Respectant l’ordre de les lliçons del tercer curs hauria quedat clar que la parole precedeix la langue, i que aquesta és el resultat d’una generalització facilitada per l’arbitrarietat del signe. Aquesta arbitrarietat, efectivament, fa possible que el conjunt dels dialectes individuals, que són tots singulars, sigui categoritzat con una única langue que, així, té un caràcter social. D’aquesta manera Saussure podia explicar com es produïa la projecció de la pluralitat de la parole en una única representació social anomenada langue. Però canviar l’ordre de les lliçons del Cours i fer-lo començar per la langue i acabar per la parole, emfasitzava el caràcter nuclear i estable del fet col·lectiu i el caràcter secundari i incontroladament dinàmic del fet individual. I en conseqüència, l’estudi de la langue convertia la lingüística en l’única disciplina interessant i les altres disciplines, la psicologia, la història, l’antropologia, la filologia, etc., en disciplines secundàries.

Per tant, la manera com es va compondre aquesta obra ens n’ha condi cionat la lectura i la interpretació. El Cours és una construcció unitària feta per Bally i Sechehaye a partir de diversos apunts i d’alguna nota del mateix Saussure. Però, de qui és el Cours? Ho repeteixo: l’autor és Saussure, indubtablement, però hem de tenir en compte el paper que hi van tenir Bally i Sechehaye, un paper condicionat, de ben segur, per un context històric en el qual la langue havia esdevingut un complement fonamental de la construcció dels estats nacionals.

Una tercera consideració: les formigues i el formiguer. Com acabo de dir, una de les qüestions que més preocupaven Saussure era la relació entre els individus i la col·lectivitat. I, esclar, traslladant-ho a la reflexió lingüística, això el duia a la relació entre cada llengua individual, la parole, i la langue col·lectiva, l’estàndard. Aquí no faré cap referència al concepte de dialecte perquè quan aquest terme surt al Cours, que és molt sovint, sempre s’identifica amb una langue, encara que petita: «Entre els dialectes i les llengües hi ha una diferència de quantitat, no de naturalesa» (CLG 1990: 253) podem llegir-hi. D’aquesta idea se n’ha parlat poc, però el Cours es refereix moltes vegades a la magnitud de les comunitats de parlants i, doncs, de les llengües. Com si insinués que cada langue conté langues més petites que contenen langues encara més petites, i així fins arribar a la langue de cadascú, que és la més petita de totes. Per això de vegades goso anomenar aquestes últimes «llengües individuals».

Sempre s’ha destacat la importància que el Cours atribueix a la diferència entre langue i parole. I, per fer-ho, sempre es repeteix el mateix fragment: «L’estudi del llenguatge comprèn, doncs, dues parts: una, essencial, té per objecte la langue, que és social en la seva essència i independent de l’individu [...]; l’altra, secundària, té com a objecte la part individual del llenguatge, és a dir, la parole» (CLG 1990: 57).

Segons el Cours, la langue és el resultat de la interacció dels dialectes individuals que, per tant, la precedeixen. Així es resumeix al Cours:

És clar que aquests dos objectes estan molt vinculats i que se suposen l’un a l’altre: la langue és necessària perquè la parole sigui intel·ligible i produeixi tots els seus efectes; però aquesta és necessària perquè la langue s’estableixi; històricament, el fet de parole sempre és anterior [...] Per una altra banda, aprenem la langue materna escoltant els altres; només s’arriba a dipositar en el nostre cervell després d’innombrables experiències. Finalment, és la parole la que fa evolucionar la langue: són les impressions rebudes sentint els altres les que modifiquen els nostres hàbits lingüístics. Hi ha doncs interdependència de la langue i de la parole: aquella n’és alhora l’instrument i el producte. Però tot això no obsta perquè siguin dues coses absolutament distintes (CLG 1990: 57).²

Què vol dir «dues coses absolutament distintes?» I, per què han de ser tan absolutament distintes? Quin és l’avantatge de disposar d’una langue separada «absolutament» de la parole individual? Si la part individual de llenguatge, la parole, no és la langue, aquesta pot arribar a ser l’objecte d’un cert comunisme lingüístic, allò que comparteixen tots els membres de la comunitat. En el pas del segle XIX al XX, aquest fet era fonamental perquè permetia que un territori políticament en construcció, un estat-nació naixent, disposés d’una única llengua compartida. D’això n’hem parlat abans. Però si els parlants només usen inevitablement el seu idiolecte, com carai hem de definir la langue compartida? Saussure ho explica així (CLG 1990: 51-52):

Entre tots els individus [...] s’establirà una mena de mitjana: tots reproduiran –no exactament, és clar, sinó aproximadament– els mateixos signes units als mateixos conceptes. [...] Si poguéssim abastar la suma de les imatges verbals emmagatzemades en tots els individus, tocaríem el vincle social que constitueix la langue. És un tresor dipositat per la pràctica de la parole en els subjectes que pertanyen a una mateixa comunitat, un sistema gramatical que existeix virtualment en tots els cervells d’un conjunt d’individus; perquè la llengua no es troba completa en un de sol, només existeix perfectament en la massa.

Si separem la llengua de la parla, separem alhora: 1r. Allò que és social d’allò que és individual; 2n. Allò que és essencial d’allò que és accessori i més o menys accidental.

Saussure, o el De Saussure que ens han venut els seus editors, només s’interessava per la langue. De fet necessitava una langue autònoma que pogués ser transformada en l’objecte propi d’una disciplina ascendent. Per això es preguntava «Per què la lingüística encara no ha estat reconeguda com a ciència autònoma, si té com qualsevol altra el seu objecte propi?» (CLG 1990: 54).

Però, què és aquest objecte propi de la lingüística anomenat langue? En un primer moment només trobem dues característiques rellevants: la primera, que és «una mena de mitjana» que es correspon a un sistema lingüístic compartit «aproximadament», però no «exactament», per tots els membres d’una comunitat lingüística i, la segona, que és un sistema gramatical que només existeix en els cervells d’una manera virtual, perquè només existeix en la massa i, per tant, cap parlant no el posseeix completament. Per a Saussure és la intel·ligència social allò que possibilita que la massa, aquesta sí, tingui un domini «complet de la langue». Aquesta manera d’explicar-ho és la que permet aquella fórmula del Cours: la langue no és més que la suma de les llengües individuals i, per tant, com que aquestes no són iguals entre elles, la langue necessàriament és més i alhora menys que cadascuna de les llengües individuals. Saussure ho reflecteix amb aquesta fórmula: 1+1+1+1... = I, que és el model compartit (CLG 1990: 57). En aquesta fórmula, els diferents 1 de la parole contenen algunes característiques que no han entrat a la langue I i aquesta langue I conté característiques que no contenen totes les 1.

La langue, certament, és una representació de la parole, però la separació entre l’una i l’altra és tan absoluta que aquella en principi només és una mera abstracció que, en conseqüència, no podem utilitzar per parlar. Aquesta impossibilitat és una conseqüència del fet que 1 ≠ I. Però una langue concebuda així no podia imposar-se a tota una comunitat pretesament nacional i per aquest motiu el Cours es proposa convertir-la en un objecte tangible. Ho afirma clarament: la langue esdevé tangible a través de l’escriptura, d’una banda, i de la gramàtica i el diccionari, de l’altra, perquè

l’escriptura [la] pot fixar en imatges convencionals, mentre que seria impossible fotografiar en tots els seus detalls els actes de la parole; [...] En la langue, al contrari, només hi ha la imatge acústica, i aquesta es pot traduir en una imatge visual constant. Perquè si deixem de banda la multitud de moviments necessaris per realitzar-la en la parole, cada imatge acústica només és, com veurem, la suma d’un nombre limitat d’elements o fonemes, susceptibles al seu torn de ser evocats per un nombre corresponent de signes en l’escriptura. És aquesta possibilitat de fixar les coses relatives a la langue la que fa que un diccionari i una gramàtica en puguin ser una representació fidel, ja que la langue és el dipòsit de les imatges acústiques, i l’escriptura la forma tangible d’aquestes imatges (CLG 1990: 53).

La norma, ara, adquireix tota la seva dimensió demiúrgica.

La comparació entre una fotografia, lligada a la parole, i una imatge, lligada a la langue, és interessant. Una fotografia és com aquell mapa d’escala 1:1 que Borges critica a Del rigor de la ciencia o com el cervell de Funes el memorioso, aquell personatge, també de Borges, que tenia tanta memòria i, per tant, reproduïa tan fotogràficament la realitat que era incapaç de transformar-la en un producte de coneixement, no la podia convertir en categoria. Una fotografia, efectivament, conté tots els detalls. Una imatge, en canvi, és tota una altra cosa. Seguint amb el costum saussurià de fer servir metàfores, podríem dir que una imatge és com una estàtua que, segons Miquel Àngel, no és res més que un bloc de marbre al qual s’han tret tots els trossos sobrers.

És inevitable que en aquest marc ens preguntem si podem fer servir la langue per parlar. ¿Algun parlant nadiu pot utilitzar i utilitza aquella mena de mitjana establerta per tots els individus? Saussure, o qui fos, sabia que no, com a mínim en una situació natural: els parlants només reprodueixen «aproximadament», però no «exactament», la mitjana. Diguem-ho d’una manera diferent: la mitjana representa un prototip d’allò que els parlants utilitzen. De fet, no hi ha, en principi, cap dialecte individual que coincideixi amb la mitjana. Això ens porta a una altra pregunta: si la mitjana és només una abstracció que no podem utilitzar per parlar, ¿com podem fer-ne la gramàtica? Treient, com Miquel Àngel, tot el que sobra. Si Bally i Sechehaye van traslladar la parole dels primers capítols dels apunts als últims capítols de l’edició del Cours, va ser per deixar clar que la parole representa tot el que sobra.

Sembla com si Saussure o Bally i Sechehaye haguessin arribat a la mateixa conclusió que Dante quan en el pas del segle XIII al XIV proposava distingir entre «volgare illustre» i «idiomes naturals» (langue i parole) i, a més, definia aquell com el producte d’una necessitat racional: comparava la langue a una «pantera» que no pot trobar-se en «els boscos i els prats d’Itàlia», és a dir, que no es pot trobar, perquè no hi és, en la realitat immediatament observable de la parole, sinó que ha de buscar-se amb mètodes més racionals:

Després d’haver batut els boscos i els prats d’Itàlia sense haver trobat la pantera que empaitem, haurem de seguir-li el rastre amb mètodes més racionals si volem encalçar-la i ser prou hàbils per fer caure a les xarxes ben nuades del nostre enginy aquesta fera que flairem per tot arreu però que no veiem enlloc (Dante Alighieri 1995: 105).

Els «mètodes més racionals» de què parla Dante expliciten fins a quin punt era conscient que la llengua era un artefacte producte d’una «invenció». Aquesta idea també és explícita en el Cours: «Altres ciències operen amb objectes prèviament donats i que es poden considerar des de diferents punts de vista; en el nostre camp no hi ha res que s’hi assembli [...] En lloc que l’objecte precedeixi el punt de vista, diríem que és el punt de vista el qui crea l’objecte...» (CLG 1990: 46).

La langue, ja es veu, és un obscur objecte del desig que ha d’esdevenir un objecte reificat i que, a més, ha de ser autònom i estable i, per tant, separat dels parlants i del seu entorn. Per això, en aquesta lògica, és possible una langue sense parlants, com en el cas de les «llengües mortes» i, també per això, la gramàtica i el diccionari l’acaben definint. Aquesta és una idea molt interessant. Si, com hem dit abans, «la langue no es troba completa en un de sol» [d’individu] i si «només existeix perfectament en la massa», aleshores és una mera abstracció que només es pot representar d’una manera completa i utilitzable en un artefacte construït: la llengua escrita i la seva representació en la gramàtica i el diccionari. És com passa amb totes les categories: el concepte «gos» inclou un «gos llop», un «gos d’atura», un «gos petaner» i moltes altres menes de gossos, que són diferents els uns dels altres. Però, si volem representar el «concepte gos», inevitablement haurem d’oblidar-nos del concepte i dibuixar «un gos de veritat», sigui un gos llop, d’atura, petaner o qualsevol altra mena de gos, encara que sigui inventat. En aquest sentit, la gramàtica i el diccionari esdevenen una mena de pròtesi amb la qual els parlants poden superar la (in)competència que els impedeix abastar completament la langue col·lectiva. Així, la llengua escrita, a la fi, esdevé «la» langue. I aquesta és més i és menys que cada langue individual. És més perquè en la langue col·lectiva hi ha elements que són a algunes de les llengües individuals però no a totes, i és menys perquè en la langue col·lectiva no hi ha coses que són en algunes de les llengües individuals. Aquestes coses són «el que sobra» per fer l’estàtua i per això les encabim en la dialectologia, la història de la llengua, etc. però no en la gramàtica. Per això a la universitat hi ha assignatures diferents per a una cosa i per a l’altra: «llengua catalana» i «dialectologia catalana», que són coses, diuen, diferents. Però, si volem representar la langue col·lectiva, ho haurem de fer, inevitablement, amb «un idiolecte de veritat». Agafant-ne un de ja existent o construint-lo de nou. Això explicaria que la llengua escrita representi la langue i, alhora, també sigui utilitzable, en principi en l’escriptura i després en algun registre formal, com si fos un idiolecte. Per això acaba ocultant els altres dialectes: la langue competeix pel mateix espai de cada dialecte. «L’objecte concret del nostre estudi és doncs el producte social dipositat en el cervell de tots, és a dir, la langue. Però aquest producte difereix segons els grups lingüístics: allò que ens és donat són les llengües [...] que, de fet generalment les coneixem a través de l’escriptura» (CLG 1990: 62).

Veiem com de mica en mica aquell concepte de langue, abstracte i no utilitzable per parlar, s’ha anat convertint en un objecte concret que, ara sí, podem utilitzar, en un primer moment per escriure. I això ja és molt. I més tard també per parlar, perquè els estats-nació han necessitat que la llengua escrita, normativa i gramaticalitzada sigui l’única llengua nacional, tant per escriure com per parlar. La langue va esdevenint un idiolecte que, a diferència dels idiolectes individuals de la parole del començament, pot socialitzar-se i començar a ocultar tot allò que els parlants utilitzen per comunicar-se. Fent una mica de broma, la langue es transforma en Pac-Man i els dialectes en els punts que de mica en mica aquell devora. És allò que Antonio Gramsci va exposar clarament:

¿Quantes formes de gramàtica poden existir? Moltes, certament. Hi ha la gramàtica «immanent» al mateix llenguatge, per la qual hom parla «d’acord amb la gramàtica» sense saber-ho, de la mateixa manera que el personatge de Molière parlava en prosa sense saber-ho [...] En realitat, ultra la «gramàtica immanent» a tot llenguatge, existeix de fet, és a dir, encara que no sigui escrita, una gramàtica «normativa» (o més d’una), constituïda pel control recíproc, per l’ensenyament recíproc, per la censura recíproca, manifestats amb preguntes com: «¿Què has entès?», «¿Vols dir?», «Explica’t millor», etc., amb la caricatura i el gir, etc. Totes aquestes accions i reaccions conflueixen per a determinar un conformisme gramatical, és a dir, per a establir «normes» i judicis de correcció o d’incorrecció, etc. Però aquesta manifestació «espontània» d’un conformisme gramatical és necessàriament inconnexa, discontínua, limitada a estrats socials locals o a centres locals. [...] Podríem traçar un quadre d’aquella «gramàtica normativa» que opera espontàniament en tota societat concreta quan aquesta tendeix a unificar-se sia com a territori sia com a cultura, és a dir, quan existeix una capa dirigent, la funció de la qual és reconeguda i seguida. El nombre de «gramàtiques espontànies» o «immanents» és incalculable i teòricament pot dir-se que tothom té una gramàtica pròpia. Tanmateix, al costat d’aquesta «disgregació» de fet, hi ha moviments unificadors de major o menor amplitud, o bé en el sentit d’àrea territorial o bé en el de «volum lingüístic» per tal de crear un conformisme lingüístic nacional unitari, el qual, d’altra banda, situa en un pla més elevat l’«individualisme» (Gramsci 1966: 264).