He de confessar que em fa un goig especial participar ara i ací en la presentació del llibre Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat del professor Antoni Ferrando, pel contingut, oportunitat i significació del llibre; per ser un acte d’homenatge a tres homenots, dos dels quals vaig tractar personalment, com a ajudant de Sanchis Guarner durant el seu darrer curs de professor (1980-81), i com a entrevistador de Moll en dos ocasions (1981-1982) i encarregat de la laudatio de la seua investidura com a honoris causa per esta universitat (1984); per les vivències i projectes que he viscut durant 39 anys al costat del col·lega i amic Ferrando, i per la possibilitat de retre-li homenatge públic per una vida de dedicació a l’estudi de la filologia valenciana i catalana, plena d’idees, aportacions científiques i activitats en benefici de la universitat i de la nostra cultura.

L’autor, el professor Ferrando, ha estat des de 1983 el guia que ha conduït la filologia valenciana cap la posició que hui té dins del món català i romànic:

–Va consolidar un departament, que va dirigir fins 1992, model i referència en investigació i docència dins del nostre àmbit lingüístic, dotant-lo de professorat especialitzat i punter, i el va situar en el mapa del món catalanoparlant proposant doctors honoris causae a Colón, Moll, Coromines –que fins i tot vingué a València–, Valor o Badia i Margarit, amb qui tant va congeniar; proposant medalles de la UV per a Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster i Ferrer Pastor; incorporant-hi Joan Fuster i Albert Hauf, a més de figures actuals com Pérez Saldanya, Maria Josep Cuenca, Miquel Nicolás, Joaquim Martí, Joan Rafel Ramos, Abelard Saragossà, Vicent Escartí i altres. I més encara, ha fet sentir la veu valenciana en els àmbits de decisió de l’iec, en temes clau com els criteris per als mitjans de comunicació orals.

–Va refundar l’actual IIFV l’any 1994, on a més de dirigir fins ara la collecció Biblioteca Sanchis Guarner, va crear i dirigir la prestigiosa revista Caplletra, i ha organitzat i presidit activitats clau per a València, com el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986, el congrés de l’AILLC d’Alacant-Elx de 1991, i el congrés sobre la configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina el 2003.

–Va obrir el Departament a la societat, col·laborant quan hi era requerit, amb informes de tot tipus: de llibres escolars, de criteris lingüístics, d’informes toponímics...; oferint les propostes científiques adients davant de la posada en marxa de la RTVV el 1989; lluitant amb arguments i documents per la dignitat i prestigi del valencià davant d’una societat desinformada i dels atacs continuats de gent que no estima la llengua, sempre mantenint la independència política i partidista del Departament en moments difícils.

–Ha fet des de la UV el paper de pare i mentor de les universitats jóvens de la UA i de la UJI, on ha presidit desenes de tribunals d’oposicions i de tesis doctorals, exactament igual que en la resta del territori catalanoparlant.

El doctor Ferrando és, a més d’una dedicació cívica constant, autor d’una obra ampla, intensa i extensa que abraça totes les èpoques amb aportacions de primeríssim nivell i innovadores, tant de llengua com de literatura –per exemple, acaba de publicar un altre llibre, Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018), amb una introducció i onze capítols. En un cas com en l’altre, les seues obres sempre són redactades a partir de la lectura d’una ampla bibliografia, complementada per la seua experiència acadèmica; sempre són fruit d’una anàlisi minuciosa; sempre van presentades amb un estil clar i directe, verdader model de prosa concisa i dinàmica, amb una anàlisi total des de totes les perspectives possibles, combinant ciència, experiència i passió per la filologia i per la temàtica. I tot, fet amb un model lingüístic molt acostat al proposat pels tres homenots recordats en el llibre, un model semblant al descrit per ell mateix en l’article «L’ideal idiomàtic de Sanchis Guarner», model de registre culte per als valencians i semblant al que proposa el llibre d’estil de la nostra universitat.

Tot, tant la seua extensa obra científica com la seua activitat com a capdavanter i obridor de camins, ho ha aconseguit amb un treball incansable, total, continuat, pacient, prudent, sense enfrontaments directes, sempre pensant en el futur de la llengua i no en guanyar la batalla concreta, actuant a la manera sanchisguarneriana, de la qual s’amerà en tots els aspectes: en dedicació a la història de la llengua i a la consolidació d’una normativa i un estàndard viables per al País Valencià, fent estudis literaris, en formes d’actuació i en l’ideal idiomàtic. He de confessar que en molts moments de la nostra relació no he comprés certes decisions seues, però ara, vistes en perspectiva, des de l’atalaia de l’edat, crec que en una gran majoria va prendre la decisió encertada, va actuar raonadament. Per tot això, podem aplicar-li les mateixes paraules que ell aplica a Sanchis, en el llibre que ara presentem: «conciliador en les formes i ferm en les convic cions, amb un tarannà humanista i un valencianisme integrador» (p. 339).

Amb estes credencials, ja podran comprendre que els deu capítols de què consta el llibre són d’obligada lectura per a tot historiador de la llengua i per a tot interessat en saber com i per què s’ha anat creant el model de llengua que usem hui; quin era el context i la situació sociolingüística de cada moment, on ha nascut, ha evolucionat o ha arrelat; quins han estat els personatges que hi han intervingut; com s’han encaixat en la normativa realitats i punts de partida diferents en els tres territoris de parla catalana analitzats, i com s’ha arribat a un punt que funciona prou bé i on ens reflectim tots els catalanoparlants, de manera que en les pàgines de presentació del llibre editat els directors generals dels tres territoris poden afirmar que «l’obra de Fabra, Moll i Sanchis Guarner és una excel·lent expressió de la voluntat irrenunciable de tota la comunitat catalanoparlant de fer de la llengua compartida el nostre signe d’identitat més visible i estimat» (p. 12).

El llibre, organitzat de manera cronològica i temàtica, presenta una gran unitat, no sempre fàcil d’aconseguir, a pesar que –com és habitual en la nostra especialitat– es tracta d’un recull d’articles publicats anteriorment amb motiu de congressos i en revistes de difícil abast, relacionats entre ells perquè tots tracten el mateix tema: «la construcció d’una llengua de cultura des de la diversitat» territorial, sociolingüística i nacional. I això ha estat possible perquè:

–són com episodis i aspectes de la creació d’una llengua literària i una normativa a València dins del món lingüístic català;

–han estat posats al dia a la llum de la nova bibliografia, retocats i reescrits intentant evitar repeticions i punts contradictoris;

–tot s’organitza al voltant de dos eixos: la codificació fabriana i el País Valencià. Des de l’estudi dels precedents de Fabra (Alcover, Aguiló, Llorente, Llombart, Verdaguer, el Congrés internacional de la llengua catalana de 1906) i l’anàlisi de la seua proposta normativitzadora fins a la realitat sociolingüística i política valenciana que emmarca les idees, propostes, temptatives i resultats de l’evolució de la nostra codificació: les Normes de Castelló i Carles Salvador, la irrupció del seny ordenador de Sanchis contrastat amb la vehiculació del fabrisme a Mallorca i el decidit impuls de Fuster sota el franquisme, qui feu també un canvi de perspectiva quan s’enfrontà a la realitat concreta de la incorporació de la llengua a l’administració, a l’escola i als MMCC orals a mitjans 1980 (pp. 400-401).

El llibre tracta de l’adquisició de la norma lingüística des de l’edat mitjana i de l’ús i concepte de llemosí-occità fins ara, en dos llargs capítols, però sobretot aprofundix en el període que comença en la Renaixença i acaba en els anys 1990. Per tal motiu demanaria a l’autor que continue la temàtica tractada amb un segon volum on trobem la seua visió sobre l’evolució de la llengua literària i de la normativa fins a l’actualitat i la seua recepció, ell que ha viscut en primera persona tots els moviments i accions relacionades, com la creació i funcionament de l’AVL, l’ampliació de la visió fabriana de l’iec que l’ha portat a fer un nou diccionari, el DIEC 1995-2007, una nova gramàtica, la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i a fer propostes per a la llengua oral en fonètica, morfologia i lèxic, amb una obertura en la línia de Sanchis i Moll.

Recomane que feu esta imprescindible lectura en píndoles, a poc a poc, perquè el seu contingut és molt dens i pertinent i s’ha de llegir amb atenció i pausa. Per a fer-los boca, voldria enumerar ací alguns dels temes tractats, d’obligada reflexió per a situar-nos hui en la discussió lingüística catalanovalenciana. En concret, cinc:

– La llarga marxa cap a la creació d’una autoritat o institució normativa valenciana, des del segle XIX, amb la proposta de Llombart, la negativa de Llorente o Alcover, la creació del Centre de Cultura Valenciana –hui RACV–, la proposta de Llorente Falcó l’any 1930 de crear una Acadèmia de la llengua catalana a Barcelona amb representació proporcional d’acadèmics de cada territori –idea ben vista i proposada pel mateix Ferrando, abans de la creació de l’AVL (2001)–, la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (1937), i modernament l’Institut de Filologia Valenciana (1978) de Sanchis –hui IIFV–, del Consell Valencià de Cultura (1985) i el mateix iec a partir de l’entrada de Sanchis i Moll l’any 1962.

– Les contradiccions de la codificació fabriana en relació al País Valencià, ja que les seues recomanacions als valencians semblen contradir tot el seu programa de codificació monocèntrica del català modern, perquè postulava una tasca de depuració autònoma per a cada una de les tres grans regions, amb l’esperança d’un retrobament futur. En efecte, difícil problema l’aplicació del model de normativització de Fabra, que separà, buscant l’èxit i l’arrelament, el català escrit basat en el barceloní de l’oral de les altres regions, especialment del valencià i nord-occidental; parlar barceloní que considerava més modern, més genuí fonèticament, més regular morfològicament i més separat del castellà. Fabra salvà esta situació després d’estudiar els obstacles a què s’enfrontava (trossejament administratiu del territori, absència d’una consciència lingüística unitària i diferent evolució de la llengua (p. 147), reconeixent un cert grau d’autonomia, especialment en la morfologia i el lèxic a les altres va rietats, sobretot al valencià, demanant als valencians que emprengueren una forta depuració de l’idioma, basant-se en la llengua del segle XV sense preocupar-se d’acostar-se al català (pp. 68-69), ja que per a evitar un divorci massa gros entre llengua parlada i escrita fora del Principat calia reconéixer un cert grau de polimorfisme en la normativa. Com diu Ferrando, «el problema era fixar-ne els límits» (p. 143). I afig (p. 378):

Fabra va intentar garantir el mínim divorci possible entre la llengua parlada pels catalanoorientals i el model de codificació gramatical i lèxica que propugnava. En canvi, Moll i Sanchis van sacrificar determinats trets genuïns dels respectius parlars per tal de convergir al màxim possible amb el model de llengua literària de Fabra.

– La concepció de Sanchis, compartida per molts valencians d’ara, per a formar el seu model lingüístic i conjuminar la compatibilitat entre un valencià culte i socialment acceptable, i la seua integració, que no supeditació, en la llengua literària compartida per València, Catalunya i les Balears, des del convenciment que «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca és més un punt d’arribada que no pas un punt de partida», i que «la unificació lingüística ha d’estar feta sobre un tipus de llengua literària basada en la dels escriptors de l’època clàssica i no en la preponderància de la modalitat dialectal de cap comarca determinada» (p. 346). Ferrando ho estudia molt bé i arriba a la conclusió que mirant al recurs als clàssics, «Sanchis cercava més la possibilitat d’elevar el valencià culte a la mateixa dignitat que el català literari que no pas una aproximació al model literari fabrià, fins i tot a costa d’un indesitjat divorci entra la llengua parlada i l’escrita» en casos com nascut, partesc, anàs (en lloc de naixcut, partixc, anara), que només la convergència amb el mallorquí podria justificar (p. 347). Per això deia Sanchis, en «Una codificació policèntrica i convergent», davant els unitaristes a ultrança del moment, que «mantenir avui les particularitats dialectals del valencià i les d’altres regions, sense barbarismes ni vulgarismes, no és anar contra la unitat gramatical de la llengua, sinó contribuir a una flexibilitat enriquidora» (p. 356).

– L’estratègia de considerar el valencià actual com una varietat autònoma més al mateix nivell que el català dins un espai lingüístic occitànico-romànic es fa amb la voluntat d’acabar el conflicte lingüístic valencià, a partir de la consideració que el català naix dins l’espai occità i es pot considerar una mateixa llengua fins al segle XIII quan començà a independitzar-se, des de la idea històrica que el mot llemosí solucionava l’antinòmia català-valencià, per les relacions en la Renaixença i fins i tot, com suggereix Ferrando (p. 181), perquè els repobladors occitans ajudarien a l’anivellament lingüístic del valencià dins del català occidental. Però Ferrando advertix que actualment és negatiu perquè perseguix diluir la catalanitat del valencià i ajudar al triomf del secessionisme (p. 211), com ho va ser a Catalunya l’any 1934.

– La conveniència d’usar el nom de valencià per a la variant valenciana de la llengua per a evitar desviar l’atenció del que és important, l’ús coordinat i la unitat de la llengua. Un nom documentat ja des del segle XIV i preferit per institucions i particulars (pp. 249-251) com Sanchis o Giner (també usa català-valencià, p. 305), com mostren els diferents noms inventats per a no dir català, com el llemosí (1521) o el bacavés, cosa que Fabra comprenia perfectament: «la qüestió del nom és secundària» (p. 94). Davant de dubtes i discrepàncies, les Normes de Castelló no usaren ni valencià ni català (p. 290), per exemple.

Més temes molt ben estudiats són, entre altres, els següents: el coneixement dels dialectes per Fabra a través de les seues obres (precisament, Ferrando mostra com la progressió dels seus coneixements diatòpics el feren tindre més presents els dialectes en la seua obra codificadora, p. 130); la descripció de models literaris com els de Torre, Giner, Sanchis (pp. 344, 360-362); el model lèxic de Fabra i el seu DGLC (pp. 167-169), amb la justificació d’algunes absències, com la forma masculina del sufix -ista o de variants etimològiques valencianes com cresol, hedra, romer, cordell o aladre; el paper de la Cancelleria catalana i el sermo urbanus de la ciutat de València en la fixació d’una norma supradialectal i la persistència del seu model (pp. 221 i ss.); i la lluita per l’acceptació i triomf de la norma valenciana, gràcies especialment a Giner, Valor i Ferrer Pastor, a l’aplicació pràctica d’escriptors com Martí Domínguez (p. 354) i a la teorització i defensa del model policèntric i convergent de Sanchis davant de tots, com mostren les cartes dirigides a Coromines (pp. 367-370) i a Fuster (pp. 365-366).

El llibre destil·la, a més d’informació i reflexions, dubtes de futur, que precisament obres com esta poden ajudar a escampar. Per exemple, denuncia com la ideologia autonomista tendix a afeblir els lligams entre catalans, valencians i balears perquè no s’ha trobat el punt dolç del discurs cultural i polític, i fins i tot planteja el paper de l’AVL:

És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una AVL podrà servir per a superar l’artificial però molt interessada guerra de normatives al País Valencià, però en tot cas és una iniciativa que pot diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes (p. 75).

També reporta com a actual un diagnòstic sobre el futur del català que feu Fabra en el discurs dels Jocs Florals del 1934:

El català perilla ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana [o anglesa, afegiria jo hui]. Dins d’un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua castellana és la coneixença perfecta de la llengua materna» (p. 77).

Tota mirada al passat ens ha de servir per a projectar-nos cap al futur. Per això, amb el bagatge de la lectura i reflexió posterior del text de Ferrando, farcit de fets, de cites, d’opinions i d’idees, em pregunte com a fabriste crític, no servil ni mimètic, a la manera de Giner, que veu la insuficient integració del valencià en el corpus normatiu: com haurien actuat ara els tres homenots –obligats a actuar sota el franquisme majoritàriament–, des de l’angle valencià, a l’hora de la codificació en els temps democràtics, en què la convivència de llengües amb els mateixos drets és una realitat. Supose que Fabra hauria actuat diferent, més obertament, perquè hauria conegut millor el valencià, com demostra la seua apertura en cada gramàtica nova, tal com assenyala Ferrando (p. 166):

Tot plegat permet deduir que Fabra ha adoptat una posició més oberta quant a certs usos col·loquials i dialectals, però sense renunciar a la seua concepció d’una llengua literària i supradialectal, i alhora arrelada en la llengua parlada, on els dialectes altres que l’oriental encara tenen coses a aportar al cabal comú.

I com Fuster deia a Bartra el 1953 (p. 174):

Fabra no feu la gramàtica que hauria volgut, la que, si la realitat político-social dels nostres països fos més normal, hauria estat possible. Em consta per testimonis presencials que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.

Crec que Sanchis acceptaria, almenys en l’estàndard, les formes en -ara, -era, -ira per a l’imperfet de subjuntiu i no criticaria J. F Mira per això, com reporta Ferrando (p. 359). I fins i tot podria acceptar els incoatius en - ix per -eix, típic de l’occidental que tant ell, com Valor i Ferrer Pastor proposaren per als textos litúrgics, contra l’opinió de Riutort, amb l’argument que «no hem d’oblidar mai que són textos adreçats al gran públic...» (p. 353), i com el mateix IFV feu l’any 1993 davant de l’entrada del valencià en l’escola, en l’administració i en els mitjans de comunicació, demanant a l’iec que acceptara els incoatius en -i- (patisc, patisca) i els demostratius simples este, eixe en l’estàndard valencià. El llibre que ara presentem ens dona pautes i recursos per a plantejar-nos, seguint la seua concepció fabriana, els límits de les acceptacions d’usos lingüístics nous en l’estàndard, de formes hui reconegudes almenys com a secundàries, com ahí, este, tu eres, jo cusc, artiste com a masculí, etc.

Ferrando, investigador que no amaga cap pregunta ni resposta sincera en el seu estudi, que enceta interrogants, que descobrix contradiccions, proclama el seu ideal com a punt final del llibre: «no caminar cap a l’ideal idiomàtic que Fuster propugnà seria tancar-se a una visió de futur nacional per al català, especialment per a les terres de consciència i lleialtat idiomàtiques més febles avui, com és el País Valencià» (p. 402), i dona indicacions de com s’ha d’actuar en l’articulació lingüística de les nostres terres (p. 77):

Cal articular millor la col·laboració entre l’iec i les universitats de tot el domini lingüístic. Cal superar la fragmentació administrativa de l’autoritat lingüística. Cal afavorir la difusió d’un estàndard únic i alhora flexible i integrador, que servesca no sols per a enriquir la llengua a partir dels recursos propis, sinó per fer-nos conscientment partícips d’una comunitat de valors.

Llegim el llibre, assaborim-lo, enfortim els nostres coneixements alhora que ens fem més respectuosos amb els que no pensen exactament com nosaltres: Fabra va posar els fonaments de la codificació, Sanchis els va reblir i va pujar l’edifici però encara n’hi ha finestres per obrir i clavills per tapar; femho sense por, perquè tots som seguidors de Fabra, de Sanchis i de Moll i de molts altres que els han seguit, però no hem de ser deixebles immobilistes de la cabotada sinó analistes i observadors de la realitat, a la manera de Antoni Ferrando, la qual volem millorar i reforçar amb un ús i estima de la llengua més sòlids i duradors.

Gràcies al Servei de Publicacions de la nostra universitat per posar a l’abast de tots esta obra magna; senyor Ferrando, amic Antoni, n’esperem una segona part i desitgem que continues tan actiu i tan lúcid com en esta obra i com ho has estat sempre.

N. de l’e.: Reproduïm ací, pel seu interès i oportunitat, les paraules pronunciades pel professor Casanova en l’Aula Magna de la Universitat de València durant l’acte de presentació de l’últim llibre publicat per PUV del doctor Ferrando (4 de febrer de 2019), Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat. Tot i que, per coherència discursiva, hem mantingut alguns trets propis del discurs oral, s’han eliminat les referències a l’organització i a les autoritats que presidien l’acte.

Poprzedni 1 ...4 567 8 ...11 Kolejny

Nunc dimittis

Osoby, które czytają tę książkę, przeczytały również

Inne książki tego autora