Czytaj książkę: «Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó»

La llengua cancelleresca a la Corona d’Aragó
JUSTIFICACIÓ D’UNA INICIATIVA INAJORNABLE

En els estudis sobre la llengua dels textos catalans medievals, literaris o no, se sol fer referència al grau d’ajustament que aquests presenten en relació amb les pautes lingüístiques de la Cancelleria reial. Tanmateix, ens manca una descripció de la llengua cancelleresca, que se sol presentar com un registre cronològicament estàtic i lingüísticament uniforme. És cert que en podríem deduir les característiques més rellevants observant amb atenció els nombrosos documents de la Cancelleria reial ja publicats. Ara bé, en examinar-los, ens adonaríem de seguida que la llengua cancelleresca no reflecteix una realitat estàtica, ja que aquest model lingüístic anava canviant a mesura que la llengua parlada i els gustos literaris també evolucionaven. Però el fet és que avui no sols no coneixem quines eren en concret les pautes lingüístiques de la Cancelleria, sinó que també ignorem la cronologia dels canvis lingüístics produïts al si d’aquell model de llengua. Si els coneguéssem, podríem datar amb major precisió els textos cultes medievals, ja que aquests s’hi solien ajustar quasi simultàniament.

És cert que disposem d’antologies de textos cancellerescos i d’estudis amb apèndixs documentals que en porten. Ara bé, aquests reculls sempre han estat concebuts com a suports per a l’anàlisi d’una època històrica o d’un aspecte concret de la gestió política, econòmica, cultural i administrativa. Només excepcionalment han estat explotats en clau lingüística. És per això que trobàvem a faltar una col·lecció de documents de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó específica i comprensiva de tota la baixa edat mitjana que ens permetés estudiar amb bases fermes el procés de formació, evolució i territorialització de la llengua cancelleresca i la seua incidència en l’àmbit literari. L’avantatge lingüístic de la documentació cancelleresca en relació amb una bona part de la producció literària és que d’aquella posseïm una informació precisa quant a l’autoria i a la datació.

Són aquestes les raons que em van induir a presentar al Ministerio de Educación y Ciencia el projecte d’investigació La lengua de la Cancillería real de la Corona de Aragón (1291-1516) (PB98-1484). Executat en una primera fase,¹ va ser continuat després amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2003). Com a historiador de la llengua, era un tema que sempre m’havia seduït. Tanmateix, he de confessar que no m’hi hauria lliurat sense la incitació personal de Riquer, a qui havia conegut amb motiu de la lectura de la meua tesi doctoral. Perquè va ser ell qui, arran d’una conversa sobre les relacions entre la llengua literària medieval i la llengua cancelleresca, em va invitar a emprendre la tasca de confecció d’una antologia filològicament ben editada i representativa de les diferents etapes del català medieval com a eina imprescindible per a conéixer els criteris i l’evolució de la llengua literària catalana.

El projecte era ambiciós, perquè pretenia abastar tota l’època baixmedieval. L’examen de la documentació dels regnats de Jaume I (1213-1276), Pere el Gran (1276-1285) i Alfons el Franc (1285-1291), molt majoritàriament en llatí i menys nombrosa que la dels regnats posteriors, permetia constatar la dificultat de reunir un nombre suficientment ampli i representatiu de textos en català de cada un dels talls sincrònics en què es va distribuir la documentació que es projectà de transcriure (un mínim de 70 documents per dècada). És per aquesta raó que vam decidir fixar el començament de les transcripcions el 1291, any de l’inici del regnat de Jaume II (1291-1327), que va ser l’autèntic fundador de l’Arxiu reial de Barcelona. El límit final va ser fixat el 1516, any de la mort de Ferran II, el darrer rei privatiu de la Corona d’Aragó, i data en què es tanca la secció de Cancelleria d’aquest Arxiu. No cal dir que és a l’Arxiu reial de Barcelona, ara conegut com a Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), on es guarda la major part de la documentació cancelleresca.

Atesa la magnitud de la tasca prevista, es va preveure realitzar el projecte en dues etapes: en la primera s’editarien documents datats entre 1291 i 1420, i en la segona, documents datats entre 1421 i 1516. La data de 1291 marca l’inici d’una etapa en què començà a sovintejar l’ús del vulgar en la documentació cancelleresca, sempre encara en minoria respecte al llatí. La data de 1420 ve a coincidir amb la posada en funcionament de l’Arxiu reial de València, creat el 1419 per concessió d’Alfons el Magnànim, que correspon alhora a l’inici d’un període en què els aragonesos i, sobretot, els valencians van començar a tenir un cert protagonisme al si de la Cancelleria reial, fins llavors controlada majoritàriament per catalans. A hores d’ara el projecte és ja una realitat, totalment acomplit pel que fa a la primera etapa i en vies de realització pel que fa a la segona.

L’optimització del projecte comportava cercar la màxima connivència possible de l’ACA mitjançant un conveni de col·laboració, en un moment en què a penes s’havien començat a digitalitzar els seus fons. El director de la institució, Carlos López, va acollir molt favorablement la iniciativa, que se signà l’any 2000. Gràcies a aquest conveni, la tasca de selecció dels documents a editar va ser encarregada pel director de l’ACA Jaume Riera i Sans, facultatiu de l’esmentat Arxiu. Una primera tasca de transcripció dels documents seleccionats va recaure en Mateu Rodrigo Lizondo i en un grup d’investigadors: Lluís Cifuentes Comamala, Ramon Pujades Bataller, Josep Torró Abad i Antonio José Mira Jódar, però ben d’hora va ser el professor Rodrigo qui es va responsabilitzar tot sol de dur a bon terme el projecte: no solament ha completat, en uns quants casos, les transcripcions fetes pels col·laboradors i ha ampliat el contingent documental inicialment transcrit, sinó que ha compulsat amb els originals els 1.003 documents corresponents a la primera etapa del projecte i els ha anotats sempre que calia. A tots ells, però de manera especial a Mateu Rodrigo, curador de l’edició, i a Jaume Riera, responsable de la selecció documental, vull aprofitar l’ocasió per a expressar-los el meu agraïment més profund.

Si l’arxiver Jaume Riera ha castigat el seus ulls llegint centenars de documents cancellerescos per a seleccionar aquells que, preferiblement no publicats, podien il·lustrar diferents parcel·les inèdites o poc conegudes de la vida cultural, social, política i econòmica d’aquesta etapa, el medievalista Mateu Rodrigo no ha estalviat esforços per a oferir-nos-en unes transcripcions difícilment superables i unes anotacions d’una gran utilitat per a historiadors i filòlegs. Car el projecte no s’ha concebut només des d’una perspectiva filològica, sinó també des d’una òptica àmpliament historicocultural. Si volíem disposar d’uns textos d’interés històric, però que fossen alhora explotables per als estudis filològics, ens calia assegurar la màxima cura en les transcripcions i en les interpretacions de qualsevol problema textual. Una tal comesa —empresa «llarga i difícil», en paraules de Riquer— no s’hauria pogut dur a bon terme sense la ciència i la dedicació del professor Rodrigo.

Mateu Rodrigo i Lizondo (Albalat dels Sorells 1950) és doctor en Història per la Universitat de València, professor titular d’Història Medieval (1989) de la Facultat de Geografia i Història de la mateixa Universitat, investigador col·laborador de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia Local de la Generalitat Valenciana. Ha estudiat la guerra de la Unió del regne de València, objecte de la seua tesi doctoral, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, que compta amb un sòlid suport documental. Però els centres d’interés de les seues recerques, sempre molt ben valorades tant per les aportacions documentals com pel rigor i la ponderació de les seues anàlisis, abracen diversos camps de la història cultural, literària i política de la València medieval, com són els seus estudis sobre el llinatge d’Ausiàs March o la figura d’Arnau de Vilanova, sobre antroponímia, historiografia o heràldica. Ha estudiat i editat obres com el sermó al·legòric sobre la passió de Crist, Les corts generals de Jerusalem (1985), l’Antroponímia valenciana del segle XIV. Nòmines de la ciutat de València (1997, en col·laboració amb Agustín Rubio Vela), la Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, atribuïda a Melcior Miralles (2011), i el Catàleg dels pergamins de l’Arxiu de la Catedral de València, 2a sèrie (2012). A més a més, ha analitzat l’obra de dos notables eclesiàstics valencians i reputats medievalistes: Roc Chabàs i Josep Sanchis Sivera.

L’INTERÉS PER LA LLENGUA CANCELLERESCA

L’estudi de la prosa cancelleresca catalana és un tema que suscità molt d’interés entre els noucentistes catalans, preocupats com estaven per cercar un model lingüístic que servís de pauta per a la recuperació del català com a llengua de cultura moderna, amb una norma fixa i supradialectal. El discurs ideològic que generà aquesta idealització de «la prosa catalana de la Cancelleria» —per dir-ho en paraules de Marçal Olivar (1936)—, sobretot el de l’època del secretari reial Bernat Metge, ha estat estudiat minuciosament per Josep Izquierdo (1990).

S’ha d’atribuir a aquest impuls, ja aparegut en la Renaixença, la publicació, en les primeres dècades del segle XX, de dues obres d’Antoni Rubió i Lluch, fonamentals per a l’estudi de la prosa cancelleresca: els Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval (1908-1921) i el Diplomatari de l’Orient català (1301-1409) (1921). Paral·lelament es van publicar itineraris i biografies dels nostres reis baixmedievals: Pere el Catòlic (Joaquim Miret i Sans), Jaume I (J. Miret i Sans), Pere el Gran (Ferran Soldevila, Daniel Girona i Llagostera, Jesús E. Martínez Ferrando), Alfons el Franc (Francesc Carreras Candi, J. Miret i Sans), Jaume II (J. E. Martínez Ferrando, Juan Manuel del Estal), Alfons el Benigne (Francesco C. Casula), Pere el Cerimoniós (Francisco Sevillano Colom), Joan I i Martí l’Humà (D. Girona i Llagostera), Ferran I (F. Sevillano, Carlos López), Alfons el Magnànim (Andrés Giménez Soler, F. Sevillano), Juan II (Jaume Vicens Vives) i Ferran II (J. Vicens Vives, Ernest Belenguer Cebrià), sovint amb un notable suport de documents cancellerescos. També en porten algunes de les monografies que giren al voltant de diferents facetes de la vida política de cada regnat, com ara Jaime II de Aragón. Su vida familiar (1948), de Jesús E. Martínez Ferrando, o Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del siglo XV (1903-1928), de Josep Ametller i Viñas. Per al nostre propòsit són així mateix interessants l’antologia Parlaments a les corts catalanes, de Ricard Albert i Joan Gassiot (1928) i l’Epistolari de Pere III (1955), de Ramon Gubern. Una de les darreres manifestacions del ja tradicional interés dels medievalistes catalans pel segle XIV és el repertori Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval (2011), de Josep Trenchs Òdena, que concretament abraça el període que va del 1276, inici del regnat de Pere el Gran, al 1396, data de la mort de Joan I, tot i que de la immensa majoria només ens dóna la regesta. Paral·lelament, hem pogut saludar l’aparició del volum primer del Diplomatari de Pere el Gran. Cartes i Pergamins (1258-1285) (2012), a cura de Stefano Maria Cingolani, i la publicació de la Collecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516) (2011), d’Ernest Belenguer, que contenen un bon nombre de documents cancellerescos. Tanmateix, els objectius d’aquestes obres són bàsicament històrics o culturals i no s’han ocupat en cap cas del vessant lingüístic dels documents transcrits. Més encara, la preocupació merament historiogràfica dels seus autors s’ha traduït a vegades en no pocs dèficits en els criteris i en el treball mateix de transcripció, com ja va posar de relleu Ramon Aramon i Serra (1955).

Encara vigent el credo noucentista, l’únic estudiós que llavors es va interessar a fons per la llengua de la prosa cancelleresca va ser Anfòs Par, autor d’una remarcable Sintaxis catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) (1923), centrada en Lo somni, i d’unes Notes lingüístiques y d’estil sobre el Curial e Güelfa (1928), minuciosament examinades per Maria Salomé Ribes (2011). Admirat pel primer estudi esmentat i per la necessitat de fonamentar en la millor llengua medieval les seues propostes de reforma sintàctica del català, Pompeu Fabra (1926) també analitzà uns aspectes molt concrets de la prosa cancelleresca en un conegut treball sobre la coordinació i la subordinació en els documents de la cancelleria catalana durant el segle XIV. Els historiadors de la literatura i de la cultura catalana, enduts pel mateix entusiasme, van començar a estudiar els trets estilístics d’aquella prosa llatinitzant en què havia excel·lit Bernat Metge, ben d’hora qualificat com a «príncep de la prosa catalana» (Olivar 1936; Rubió i Balaguer 1947, 1955; Riquer 1978). Tots ells van coincidir a destacar-hi la influència de la sintaxi llatina, el gust pel sentit rítmic de la frase, la vocació supradialectal, el caràcter fonamentalment escrit del registre, la base lingüística barcelonina, el prestigi institucional, l’acceptació social i la ràpida irradiació geogràfica, fins al punt d’arribar a una mitificació no sempre ben justificada, com bé han posat de manifest Francesc Feliu et alii (2008). Tant va ser així que Anfòs Par va encarregar a Aramon i Serra de reunir una «tria de les lletres reials diplomàtiques conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó» (Iglésias 2005: 353). En general, es tracta d’estudis limitats cronològicament a les darreres dècades del segle XIV i primeres del XV, l’època daurada de les lletres medievals en l’imaginari noucentista.

Els historiadors de la llengua i de la cultura catalanes a penes s’han plantejat l’estudi de la koiné cancelleresca anterior al Cerimoniós i l’examen del seu impacte sobre el llenguatge administratiu de les diferents ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Quant al primer aspecte, només comptem amb observacions escadusseres. Així, Joan Coromines (1971 [1943]: 278-281) assenyala que, en la versió catalana de les Vides de Sants rosselloneses, de la segona meitat del segle XIII, «la influència de la llengua comuna ja es deixa sentir a la major part del text». Aquesta «marea invasora de la koinè catalana» hauria negat els trets lingüístics més locals dels textos coetanis fins i tot de caràcter no literari, com ara el Capbreu de la Vall de Ribes, o les versions més antigues de les Lleudes i Treves de Cotlliure i de Perpinyà, o els diferents Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne aplegats per Bernat J. Alart (1881). L’edició de textos judicials valencians del segle XIII, ja iniciada per Joan Ponsoda (1996) i per Maria Àngels Diéguez (2002), ha rebut un considerable impuls els darrers anys al si de la col·lecció «Fonts històriques valencianes», dirigida per Antoni Furió i Enric Guinot, que ha publicat nombrosos documents dels llibres de cort del Justícia d’Alcoi, Cocentaina, Sueca, València i d’altres ciutats i viles valencianes. Certament, ens ofereixen mostres ben interessants de la variació i de les interferències lingüístiques del moment —com ara la presència dels subjuntius vullos i partisquen en un document datat a València el 1299 (Ferrando 2010b)—, però també reflecteixen la pressió uniformitzadora de la prosa cancelleresca. Aquesta pressió es fa ben evident en els llibres de cort del Justícia de Montuïri de 1357-1360, estudiats per Joan Miralles (1984). I s’accentuarà després del regnat del Cerimoniós, com podem observar en els processos judicials examinats per Joan Anton Rabella (1998) i Maria Dolors Farreny (1986). En tot cas, l’anàlisi de la llengua d’aquest tipus de documentació permetrà en el futur abordar amb més coneixement de causa l’estudi de la formació i del procés de difusió de la llengua administrativa catalana.

Tanmateix, no ens podem estar d’assenyalar que l’estudi que reflecteix millor l’impacte de la llengua cancelleresca en les diverses administracions regnícoles i municipals de la Corona d’Aragó és el ric i impecable Epistolari de la València medieval, d’Agustín Rubio Vela (1985-1998), integrat per més de tres centenars de lletres missives dels jurats de la Ciutat de València, que abraça tant les expedides entre el 1311 i el 1412 (volum I) com les del període de 1412 a 1479 (volum II). La documentació reunida per Rubio no sols posa de manifest la qualitat lingüística i estilística de la prosa municipal valenciana, que ve a ser la del regne, sinó també una lleugera diferència en matisos lingüístics, sobretot gràfics, entre la del primer volum, que a penes se separa del model cancelleresc, i la de segon volum, que fa aflorar algunes poques concessions a les tendències de la parla regnícola (Ferrando 1985; Colón 2003). L’antologia de Rubio Vela, que podria ser adduïda com el projecte més pròxim a un repertori sistemàtic de documents cancellerescos, és sens dubte un model a imitar, tant per les aportacions de l’estudi introductori al coneixement de la història i el funcionament d’una veritable cancelleria regnícola, que era en la pràctica l’escrivania municipal de València, com per la pulcritud de les transcripcions, per l’encert de les tries temàtiques i pel rigor històric de les anotacions. L’antologia no sols permet valorar el grau d’incidència de la norma lingüística de la Cancelleria reial, sinó també la bona formació cultural dels escrivans i notaris de l’escrivania del cap i casal del regne de València (Rubio Vela 1995), un dels àmbits institucionals més receptius de les pautes cancelleresques. L’obra conjumina així l’interés lingüístic i l’interés cultural.

En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes s’han limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi d’estil que s’hi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes s’han dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des d’un angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat l’atenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre l’interés lexicogràfic que tindria l’edició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa d’un mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés d’irradiació territorial.