Czytaj książkę: «Ja estem morts, amor»

Òrfena

Encara era una nena de preescolar quan Minerva, ma mare, va percebre, a través de les despreocupades converses infantils dels companys de col·legi, que la seua disfunció existencial quedava ressaltada en ser contemplada a través dels ulls de les altres criatures, les quals no veien la necessitat de reproduir els jocs de simulació compassiva dels adults. De fills i filles únics, n’hi havia molts i moltes, era un estat vital que no despertava estranyesa ni generava tractaments singularitzats. L’orfandat absoluta, tanmateix, era un estigma, com acaben sent-ho totes les rareses. No tens mare? No. I pare? Tampoc. Per què? Moriren en un accident. De cotxe? No, caigueren d’una muntanya. Ah... Per això estàs trista? De vegades, sí. Però no sempre estic trista. Sí, no sempre. I amb qui vius? Amb la tia Berta, la germana gran de ma mare. I la tia és ara la teua mamà? Ella diu que no, que només és ma tia. Ah... Jo tinc un papà molt alt que treballa de metge i una mamà molt guapa que té una botiga de roba per a majors i els diumenges anem d’excursió amb el meu germanet, que és un bebè... Sí, quina sort. Continuem jugant?

Si no podia desviar les converses s’allunyava, buscava un racó, obria la llibreta de fer dibuixos i l’omplia de composicions d’arbres, flors, astres, muntanyes i animals. No dibuixava mai pares i mares. Ni germanets. Ni avis, perquè els avis tampoc no hi eren, sols els havia vist en fotografies. Quan la mestra demanava que dibuixaren les famílies sempre podia fer un autoretrat agafada de la maneta de Berta, la tieta divorciada, una empresària que no havia tingut fills amb el primer i únic marit. Ella s’havia fet càrrec de la custòdia de la filla de la germana, morta en un ridícul accident.

L’única família de la nena era Berta, la persona que li va donar la notícia, amb els nervis matxucats i una bola de ferro baixant per l’esòfag. També li va preguntar, passats els funerals, si volia viure amb ella, com si hi haguera una altra opció. Per a la petita Minerva, la tia Berta era una versió emocionant de la mare morta, algú que vestia millor i tenia una feminitat més ressaltada i evident. Per a Berta, acollir-la era la manera de mitigar el patiment, de complir amb una germana amb la qual congeniava per obligació, sense esma, perquè eren molt diferents l’una de l’altra. La cuidaria com si li anara la vida. Ho donaria tot. Li ho donaria tot.

I per què no et cases de nou, tia? No em ve de gust, preciosa. Però si tingueres un altre marit seríem una família. Què dius! Tu i jo ja som una família, responia amb el gest tort. A més, si tinguera un marit no seria ton pare, seria ton tio. Però això és igual!, insistia la menuda. Així no estaríem soles. No estem soles, preciosa, tenim a Sara. A més, no vull lligar-me de nou a un home. A cap home. Sols espere que tingues més sort amb ells... Fi de la conversa. Que gire la roda, va concloure Berta.

La mare va transitar per la seua infantesa disfuncional pintant amb una dedicació indestructible. I també va omplir desenes de llibretes amb històries de xiquetes sense pares que salvaven el món de monstres, invasions alienígenes i virus mortals. Relats escabrosos, explícits en la representació de la violència, que glaçaven la sang de Berta quan la nena li’ls mostrava. Per algun lloc havia de brollar la desgràcia, es consolava la tia. Es va sentir temptada de buscar ajuda professional per a la neboda, però tampoc no en va voler fer un gra massa: Minerva era una nena de vocació solitària però amb raonables habilitats socials. Moguda però educada. Sol·lícita amb les visites de les amigues de la tia. Discreta amb els homes, cada vegada un de diferent, que acompanyaven Berta a casa i dormien en la seua habitació. Mascles de joventut gimnàstica, fibrosos i trempats, homes de maduresa enformolada, vistosos exemplars d’edat diversa amb els quals Minerva es trobava de matí i bescanviava sovint un parell de mots amables, arrogant-se la funció de comitè de recepció. O de comiat, si com passava sovint, els amants eixien esperitats, des de la consciència de la seua caducitat. Una tipologia variada de visites masculines que va anar perdent vigor i periodicitat amb el temps en la mesura que a la tieta se li va anar desapegant la carn dels braços, els glutis perdien redonesa i els llavis, un dia molsuts i orgullosos, s’assecaven mentre el cutis el travessaven escamots de solcs immisericordes. Desperfectes que mai no es va afanyar a dissimular amb el compte corrent.

Abans d’això, quan la bellesa de Berta encara acampava en el zenit i Minerva ja era una preadolescent, la jove va acabar assumint que cap d’aquells rondaires esdevindria un nou oncle, una dèria que hauria d’amagar en un calaix perdut. Alhora, tanmateix, no entenia la rotació extrema, l’eixam de borinots, tots diferents, que aterraven en els llençols de Berta. Fins que va tenir edat suficient per entendre la naturalesa de la relació amb els homes. Impressió que va corroborar amb Sara, l’esquerpa i fidel secretària de la tia, la persona que atenia personalment totes les necessitats de Minerva i que de vegades passava la nit a casa, quan s’amuntegava la faena de l’empresa, una pròspera factoria de mobiliari i cuines de disseny per a habitatges de luxe. Una especialització que, més endavant, preservaria el negoci dels embats més severs de la crisi. Sara també estava divorciada, no tenia fills i tampoc no havia de retre comptes a ningú. Berta i ella feien un tàndem granític, configuraven un cercle de confiança impenetrable. Una relació que, ja us avance, tan sols va poder dissoldre la mort d’una d’elles.

Un dia que Minerva i Sara s’havien quedat a soles en una sobretaula, perquè Berta havia d’atendre una llarga telefonada de negocis, la jove li va amollar a l’assistent les preguntes que no havia tingut el coratge de fer-li a sa tia. Sara va escoltar amb molta atenció abans de respondre. Et pregue que no la jutges malament: el marit de Berta li va fer molt de mal. L’encarregat de vendes de l’empresa. Ben plantat, eficient, encantador, esportista, atent. Semblava un caramel desembolicat que havies de posar-te a la boca. Barrejar amor i treball no porta coses bones, però ningú va fer el cor fort d’advertir Berta dels perills, perquè feien bona parella, desprenien un fulgor especial. Es casaren. Aviat, ell va ascendir en l’empresa. Però el frec amb els diners el va llançar a perdre. Sovint arribava borratxo i drogat, empestat d’alcohol i perfum de dona. Arribava tard a treballar. Ella no ho volia veure. I ell sempre trobava la manera de fer-se perdonar. Potser no t’ho hauria de dir, però en el llit la tornava boja. I tenia aquell posat de presentador de televisió que desarmava Berta. Un dia, tot va acabar. Ell va dir que havia conegut a algú i que se n’anava. Quin malparit. Això va destrossar ta tia.

La resta ho pots intuir, ja eres prou gran. T’agrairé que no aprofundim en detalls que, en tot cas, no són cosa nostra, ni teua ni meua... I te’n diré més: per experiència, l’entenc perfectament. Vols dir, Sara? Si arribe a saber segons quines coses, no m’hauria casat. Ta tia té raó: amb una vegada és més que suficient. I què va passar amb el teu marit? També era un malparit? Fas massa preguntes, senyoreta. T’abelleix provar uns ditets de Borgonya, ara que no et veu Berta? Sí, per favor. Per què vols brindar? A Minerva no se li va ocórrer en el moment res susceptible de merèixer un brindis. Sara va fer-ne la proposta.

Quan Berta va tornar, les va trobar brindant per un món sense malparits. La tieta va entendre que aquells minuts d’intimitat entre la neboda i Sara li estalviarien un cabàs d’explicacions incòmodes. Que l’assistent i amiga li hauria contat prou coses per no haver d’entrar en segons quins detalls. Que gire la roda, va dictaminar.