Czytaj książkę: «I pebrot escalivat»

I pebrot escalivat
Jaume Aubanell Cama

Primer premi

Cinc anys; és a dir: dos-cents seixanta diumenges. I tots ho hem pensat més d’un cop. Ho sé perquè ens ho hem dit. Fins i tot els cosins i els tiets del poble del costat, m’ho han dit. Però mai, ni tan sols una vegada, ens ha passat pel cap demanar-ho a la mare. Mai. A vegades hi anem uns, a vegades unes altres. No és fàcil aplegar-nos-hi tots com fèiem de petits. La Clara sempre amb els viatges per Europa fent contents els clients del bufet. I l’Assum amb les excursions de cap de setmana amb els pares de l’escola. Sí, és clar que hi ha nets. La Clara tan sols un i l’Assum, tres, és la nostra campiona. I jo, que ja no soc el bala perduda d’abans, quan em passava els matins de diumenge de ressaca i em presentava a taula parada, ara també hi porto un petitó. Només té dos anys. Però ni els nets més grans el recorden, l’arròs que tant agradava al Peret. Conill, pollastre, costella de porc i cargols. També bolets i hortalisses de temporada (aquell diumenge de fa cinc anys, trompetes de la mort, carxofes i bròquil verd; i doncs què, si l’hivern ja era a tocar). Recordo que el sofregit començava a amalgamar-se des de bon matí i s’anava impregnant a la roba i per les parets i pels mobles i pels racons més amagats de la casa i l’aroma s’allargassava fins dilluns al matí. I arribat el moment, la mare hi afegia l’arròs i el cobria amb el brou de pollastre, deu o dotze minuts de foc de llenya i, després d’escampar-hi uns bocins de pebrot escalivat pel damunt, com si el coronés amb un matís vermellós de vida intensa, l’enfornava tres o quatre minuts més. I, en acabat, deixava la cassola al damunt dels estalvis que ja eren a la taula de la cuina, i ens anàvem asseient al voltant i esperàvem, contemplatius, com si del final d’un ritual es tractés. Menjàvem i rèiem sense aparença d’impostura. I després, al vespre, marxàvem a fer caravana, ens esfumàvem. Allò semblava, deia sempre la mare, la fugida d’Egipte. S’aixecava un i… I sí, ens en desenteníem, com si continués el curs normal de les coses, com si ell hi fos tot. Però tots sabem que no, que el Peret no hi era tot. I justament el diumenge de fa cinc anys, el Peret va deixar de ser del tot. Imagino que ho va decidir després de dinar: un instant de lucidesa, m’agrada pensar. Va ser l’últim arròs. I no, aquell diumenge no en vam fer, de caravana. I no calen detalls morbosos, ni què tenia ni què li passava ni com va ser. No cal pronunciar paraules gruixudes el significant de les quals no porta res més que patiment gratuït. No pas encara. A vegades el silenci és la millor forma de dir. I ara, a la taula de diumenge, contemplant en silenci una cassola de pollastre amb prunes, veig els pares empetitir, i me’ls imagino dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres i dissabte en una casa immensa que els és baldera. Esperant. En silenci. De petits ens hi perdíem jugant a fet i amagar. I l’hora de sopar amb la tele en blanc i negre d’un sol canal. I els esmorzars abans d’anar a l’escola, sempre barallant-nos, a la gran cuina on tot passava. I la taula llarga de la cuina amb el misteriós calaix del pa on la mare desava les coses més insòlites. I la mare que ens entregava el dia i la vida, llavors, quan nosaltres encara érem nosaltres. Avui hi som tots, fins i tot els cosins del poble del costat, com aquell diumenge de fa cinc anys. Bé, gairebé tots. Però, parlant clar: a ningú, encara avui, no se’ns acut preguntar-li allò de «mare, i si ens fessis un arròs a la cassola de diumenge com els d’abans, amb cargols i bolets i pollastre i conill i… i pebrot escalivat».