Czytaj książkę: «Els dits de la bruixa»

Tamara Romero

Czcionka:

Crèdits:

Els dits de la bruixa

Col·lecció Catxap

Títol original: Her Fingers

Primera edició: juliol de 2020

www.maimes.cat

info@maimes.cat

Maquetació i disseny: Mai Més

Correcció: Maria Camps

Galerades: Ariadna Sanz i Antonio Torrubia

ISBN: 978-84-121600-8-6

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la

reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.

NOTA DE L’AUTORA

A les mans hi teniu el que fins feia poc ja considerava una raresa. Els dits de la bruixa, un conte sobre les seqüeles d’una dictadura, és el primer text de ficció que vaig escriure fa gairebé quinze anys i que ara recuperem, per primer cop en català, gràcies a la iniciativa i la confiança de Mai Més.

Més enllà del contingut, del que en el fons ens interessa, que per mi sempre és la història i els personatges, aquesta nouvelle té un recorregut singular.

Després que la primera versió que en vaig fer, en castellà, dormís al meu disc dur durant uns anys, l’any 2012 vaig veure una crida molt interessant d’una editorial americana que m’encantava: Eraserhead Press. Buscaven manuscrits breus de noves autores, d’aquells que no encaixen enlloc. De seguida vaig recordar Els dits de la bruixa. Aquell primer experiment narratiu inclassificable.

No m’havia plantejat mai publicar-la perquè la popularitat de la novel·la curta és, com sabeu, força recent, però seguint un impuls que no sabria justificar vaig posar-me en contacte amb un dels editors i, sorprenentment, em va demanar els primers capítols en anglès. Com a lectora habitual en aquesta llengua, vaig acceptar el repte i, després de rebre llum verda, al cap d’un parell de mesos tenia llest el manuscrit definitiu.

No és una manera normal de moure’s en el mercat editorial, ni de començar a publicar, però jo no he seguit mai el camí habitual. I el fet és que, al cap de menys d’un any, ja tenia el meu primer llibre a les mans a Portland, als Estats Units: Her Fingers.

Tinc tendència a oblidar-me per complet de les històries que escric un cop estan publicades. No les rellegeixo mai. Es queden a les mans dels lectors i jo començo a treballar en algun projecte nou. Per això, en rebre la proposta de reescriure Her Fingers en català, vaig tenir alguns dubtes. Què em trobaria? Quedaria horroritzada? Òbviament, ja no soc l’escriptora que era quan començava. Però molts anys i un grapat de llibres després, he decidit enfrontar-me un altre cop al meu primer text i retrobar-me amb l’escriptura en català.

He volgut respectar al màxim aquella escriptora del passat, el seu barroquisme i la seva incontinència amb les idees, i durant el camí m’he trobat amb una història que, malgrat tot, continua funcionant i conservant la màgia. Aquí comença la segona vida de la bruixa Misadora, i ara torna a ser vostra.

Tamara Romero

Maig de 2020, Barcelona

Pròleg de Víctor García Tur

EL DOLOR I LA PRIMAVERA

(UNA LITERATURA PER ALS NASCUTS AL PLANETA FREAK)

1. Si existeix la deformació literària que els anglòfons anomenen «bizarro» —de vegades ho dubto, i sembla que tot ha estat un somni—, si existeix de veres, Tamara Romero n’és l’ambaixadora. Ella, abans que ningú, llegia la gent de la comunitat bizarra nord-americana, s’hi relacionava i escrivia alhora. De seguida que aquí es va formar una colla entusiasta i Orciny Press va donar senyals de vida, Romero va ser inclosa a l’antologia Bienvenidos al bizarro, al costat de Carlton Melick III i Jeremy Robert Johnson, i va prologar el Fantasma de la Laura Lee Bahr... No és cap casualitat que Els dits de la bruixa fos publicada primerament en anglès a la casa gran del bizarrisme: Eraserhead Press, editorial de Portland (Oregon).

2. ¿I, doncs, en què consisteix el tal Bizarro? Lluny d’esgotar la llista d’ingredients que el componen, val a dir que es tracta d’una mescla al·lucinant d’irrealismes, esclats gore, terror adolescent i terror adult, porno barat, sèrie B i sèrie Z, foscor lynchiana i coloraines pop, manga absurd i anime malsà, còmic underground, videojocs demencials, creepypastes, coses que no hauries d’haver vist al 4chan, angoixes de Franz Kafka, deliris de Philip K. Dick, adjectius d’H. P. Lovecraft, sàtires de Chuck Palahniuck, aventures de Finn i Jack, famílies Unheimlich, espectacles de freaks i monstres, animals mutants, animals que de lluny semblen mosques... Tots aquests components dispars poden amalgamar-se, o no, en una ficció bizarra. És un subgènere procliu a la imaginació més estrafolària, uns cops més fi i d’altres més brutal, més líric o més irreverent segons qui el manegi, però sempre abocat al rampell fantàstic i a la sorpresa —a causa de les invencions i les combinacions insòlites que aporta—. En tot cas, és un brot de la literatura producte de l’abús de drogues vàries, entre les quals cal destacar la televisió i internet (per a més informació, vegeu el punt 7).

3. Si existeix l’anomalia literària que els anglòfons anomenen «bizarro» i volem establir un cànon pioner —no necessàriament responsable del que ha vingut després, però sí precursor— faríem bé de citar, entre d’altres, Dr. Bloodmoney, or How We Got Along After the Bomb de Philip K. Dick, Blown de Philip José Farmer, El gusano máximo de la vida misma d’Alberto Laiseca i, ja que hi som i serem, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

4. Els dits de la bruixa pot ser considerat un conte llarg o una novel·la curta, com vulgueu, però és evident que l’extensió no és impediment perquè Romero hi faci rutllar un món fascinant regit per lleis pròpies. L’autora hi fusiona fantasia i ciència-ficció d’una manera molt similar a com ho resolia Ursula K. Le Guin a Rocannon’s World. Així, llegim sobre dones que són tractades de bruixes perquè fugen de ciutat i d’un Estat opressor (pleonasme), un bosc d’arbres que secreten una droga que calma les penes, robots quasihumans i adolescents quasibiònics —hi ha un penis artificial, algú pregunta «¿com és?», algú respon «fred i calent al mateix temps»—. Seguint la tradició dickiana, a Els dits de la bruixa ens esperen animals híbrids, com els peixesquirols i els cignellops, que porten instal·lada una càmera, drogues sintètiques que un màrqueting oportú ha batejat amb el nom d’Everest o Astronauta, i la possibilitat —força desitjable— d’evadir-se saltant a d’altres dimensions.

5. Si existeix la parafília literària que els anglòfons anomenen «bizarro», Tamara Romero n’és la dealer més fiable.

6. A Els dits de la bruixa, Romero fa una aproximació poètica al gènere. Parla del dolor i de l’impuls de fugir: tothom vol escapar de les seves limitacions, els seus mals, la seva realitat. Com en altres obres de l’autora, la narració es troba sempre sota la influència dels somnis. Això no es deu únicament als ambients inquietants o els detalls fantasiosos, sinó que també és resultat de la tria de paraules: quan anomena un riu Adrenalina, una ciutat Clau Rovellada o un llac Verdura —aquests dos últims exemples a Brújula y murciélago—, sembla que l’autora recorri a la inspiració surrealista, o al que té més a mà, de la mateixa manera que el cervell oníric recupera els materials del dia a dia i els incorpora al somni. També fa l’efecte que la narració se situa en un territori inexacte i no se li pot reclamar que funcioni segons les regles d’un univers ordinari. Som en terra de meravelles i pot passar qualsevol cosa.

7. Si existeix la quimera literària que els anglòfons anomenen «bizarro» és perquè hi ha una generació lectora capaç de rebre-la i, fins i tot, reclamar-la com a pròpia. Des de ben petits que hem estat radiats per tota mena de productes de caràcter fantàstic/fantacientífic que abordaven la qüestió de l’Estrany —amb E majúscula—. Hem conegut l’Estrany arreu, perquè formava part del nostre dia a dia: l’hem vist a les pantalles, l’hem llegit en llibres i còmics i l’hem experimentat amb les nostres joguines i videojocs. Som nadius estranys. El nostre mainstream infantil era ple d’alienígenes, orcs, planetes excèntrics i aparicions fantasmals, i per això no ens ha d’estranyar que tot plegat reaparegui processat pels creadors d’avui dia, que els gèneres es barregin, i que no quedi clara la frontera entre l’homenatge conscient i el pastitx per intuïció... Som nadius estranys, una generació estranya, i el més normal és que Tamara Romero sigui una de les nostres escriptores.

1.

ESTESA ENTRE ELS JONCS

VOLÀTIL

La capsa negra romania al fons del forat. Vaig agafar un grapat de brutícia i la vaig deixar relliscar cap a baix, a sobre de la tapa de fusta negra i brillant. La sorra fluïa entre els meus dits com un corrent oceànic pentinant un escull de coral. En pocs segons havia cobert completament la capsa i el forat va minvar fins que pràcticament em vaig convèncer que no havia existit mai.

Ja dempeus vaig afegir-hi més sorra amb les botes, i després vaig pressionar amb la sola sobre la terra. Vaig donar un cop d’ull al terreny, buscant evidències d’algun element aliè a l’ecosistema. Res de sospitós. Vaig trobar una pedra de la mida d’una llebre i la vaig col·locar a sobre. Incorporat de nou, a punt de tornar a la cabana, un llambreig metàl·lic que provenia del riu em va cridar l’atenció.

Vaig observar tranquil·lament els diferents elements: l’espurneig metàl·lic, uns cabells vermells transformats en lava que morien a l’aigua, un vestit blanc que formava núvols humits per sobre de les males herbes. De cop i volta, com la sacsejada d’una porta que pica fort, el meu cap va unificar aquestes imatges flotants i llavors vaig ser-ne conscient: era ella. Jeia entre els joncs. Una aparició terrible. Després d’un moment de terror, em vaig girar, sense saber exactament què havia de fer. Era una dona jove, de pell blanca i cabells de foc, enfosquits pel cabal del riu. Estava inconscient. O morta. Tenia els llavis de color porpra.

El corrent del riu Adrenalina l’havia portat fins allà. Vaig ajustar-me el guant de cuir dret per treure-la de l’aigua, agafant-la per les espatlles i estirant-la cap a la vora del riu. Un floc dels cabells vermells se li enredà amb un jonc. El vaig arrencar amb fúria des de l’arrel i la vaig arrossegar fins a la terra ferma.

Sostenint-li la barbeta entre els dits, vaig obrir-li la boca i vaig escoltar el seu cos. No respirava. Però la meva Ofèlia no era morta. Un feble pèndol de pols se li aferrava al coll i em colpejava els dits coberts de fang. Vaig tornar a obrir-li els llavis i vaig respirar amb força a la seva gola.

Dos.

Tres.

Amb el quart alè de vida, es va despertar escopint aigua i proferint un crit d’agonia que em va traspassar les entranyes com un llamp que destrossa un arbre.

Jo ja havia sentit aquest crit abans.

La vaig ajudar a aixecar-se. Tremolava com un animal mullat i indefens, i em va agafar el braç amb aquells dits freds, que eren de metall real. Quatre dígits protètics articulats que van empresonar la meva pell, gairebé punxant-la.

—Pots parlar? —li vaig preguntar. Havia de saber per què el riu m’havia tornat aquesta dona, transportada pels corrents gelats de l’Adrenalina, gairebé fins a la porta de la meva cabana, com un soldadet de plom, mig metàl·lica, mig humana—. Què t’ha passat?

No va respondre. Només em va mirar i em va tornar a estrènyer el braç amb les seves urpes d’acer minúscules.

—Anem cap a casa. Vine amb mi. T’has d’eixugar i descansar.

Vaig passar el seu braç pel voltant del meu coll.

L’Ombres, la meva nina robot, havia sortit per interceptar-nos. Potser va veure des de la finestra com havia rescatat la dona del vestit blanc. Jo no havia tingut cap companyia a la cabana des que vaig comprar l’Ombres per ajudar-me a casa. Era un robot articulat de ceràmica. Feia gairebé un metre d’alçada, i era tímida i silenciosa. Probablement no havia vist cap dona humana des que la van activar. No l’havia portat mai a la ciutat i de fet, durant molt de temps, el fill de l’Isaac havia sigut l’únic visitant que venia de tant en tant, quan em portava la llet de tauró que necessitava per al meu tractament. Altres homes anaven a tot arreu amb les seves nines robòtiques, però jo sempre m’estimava més deixar-la a casa.

L’Ombres també semblava preocupada en veure la nouvinguda. Em va llançar una mirada interrogant abans d’acompanyar-nos a dins de la cabana, alhora que s’apartava els rínxols sintètics de la cara i saltava de pedra en pedra pel camí.

Un cop a dins, vaig apagar el foc mentre l’Ombres es movia per la cuina, preparant una tetera. Em vaig asseure en una de les cadires que hi havia prop de la taula, després d’oferir una manta neta a la dona. Ja tornava a respirar amb normalitat.

—Quines són les teves coordenades?— li vaig preguntar, intentant confirmar les sospites que tenia.

—Ruva, 27 18. Gràcies per treure’m del riu. Si no hagués estat per tu, ja seria morta.

—Ruva?

Ruva era el bosc de bruixes més gran de la regió. L’Ombres es va acostar amb una tassa de te fumejant, i la va col·locar entre les mans de la dona. Tot seguit la va reconfortar abraçant-la per les espatlles, per sobre de la manta. La nina es tombà i segué amb nosaltres en una de les cadires, davant meu i a la dreta de la nostra convidada.

—Tens una nina fantàstica— va dir la dona, amb un gran somriure—. La meva és rebel i tossuda, i no la trobo mai quan la necessito. Es perd al bosc i desapareix durant dies sencers. Potser algun dia podries ajudar-me a aconseguir-ne una com aquesta.

Em va mirar mentre introduïa amb poca traça els dits de metall al mànec de la tassa, l’aixecava en direcció a la boca i es prenia el te d’ametlles. Quan va desplaçar la mirada cap a les parets, sens dubte intentant ubicar-se al nou entorn, vaig insistir en la qüestió que ella havia eludit abans.

—Les bruixes no tenen nines robot —vaig dir—. Perquè ets una bruixa, oi? Pensava que ja no n’hi havia, en aquesta zona. Com pots imaginar, no arriba gaire gent surant per l’Adrenalina.

Em va mirar.

—Ja sé què penses. Creus que he intentat suïcidar-me saltant al riu i també creus que, quan t’ho he agraït, no era sincera perquè has frustrat el meu objectiu final.

La resposta, defensiva i mossegadora al mateix temps, em va irritar.

—Però no és pas així —continuà—. La veritat és que no recordo què ha passat ni com he arribat fins aquí. Buscava larves a la vora del riu. I el següent que recordo és despertar-me al teu costat.

Probablement era mentida.

—Quin és el teu nom per a aquesta trobada? —li vaig preguntar.

—Misadora, Lex i Etèria. Em pots dir Misadora. I el teu?

—Per a aquesta trobada, em pots dir Volàtil. I aquesta és l’Ombres.

El petit robot blanc va somriure, mentre recolzava la barbeta sobre els braços marmoris.

—Saps on ets? —li vaig preguntar.

Va sacsejar el cap. Els cabells vermells de la Misadora començaven a encendre’s de nou, com les brases esquerdades de la xemeneia. Començà a colpejar la tassa amb els dits de metall, i això va erosionar la meva paciència.

—No.

—Et trobes a Aletheia, 34 56. Són gairebé tres hores de distància des de Ruva, vorejant el riu. Per tant has navegat molt per arribar fins aquí. Has estat inconscient tot aquest temps?

—Ja t’ho he dit. No recordo res —va respondre.

Vaig desviar els ulls cap a la brillantor metàl·lica de les seves mans i ella se’n va adonar de seguida.

—T’agraden els meus dits d’acer? —va preguntar, allargant la mà sobre la taula.

—Què et va passar? —Era una pregunta automàtica, realment no necessitava resposta.

—Me’ls van tallar fa dos dies. Tenia un anell d’amalis. Com que estàs tan segur que soc una bruixa… no ho amagaré. Pren la meva sinceritat com a gest d’agraïment per treure’m del riu. Vaig negar-me a treure’m l’anell i ells van estirar i estirar, però no se’n van sortir. Em van col·locar el braç a sobre d’una soca al bosc i em van extirpar els dits, i l’anell, òbviament. Però vaig aconseguir escapar.

La Misadora es recolzà a la cadira i begué la infusió que havia portat el meu petit robot blanc. Tenia un aspecte indefens, embolicada a la manta. La bruixa es va fixar en la nina. Encara no confiava en nosaltres. Probablement feia bé.

§§§

Les anomenaven bruixes, però ningú sabia exactament què eren. Moltes van arribar a Aletheia arrossegant altres dones des de la ciutat fins als boscos. No només a Aletheia, sinó a les ciutats de tota Yimla, el nombre de dones havia minvat.

Les bruixes també s’infiltraven als bordells de la ciutat, que ara eren plens d’homes recentment solters. I molts pagarien més per anar-se’n al llit amb una bruixa i veure com els cabells de colors se’ls tornaven salvatges, perquè a la nit una bruixa no només té el cos nu, sinó una condició nua. En aquestes habitacions convergien el cel i l’infern, l’èxtasi i la foscor.

El govern va prohibir el contacte sexual amb aquestes dones, però això només va fer més sòlid l’estatus de les prostitutes bruixes com a fruita prohibida a ulls dels homes de Yimla, que tornaven nit rere nit als seus llits.

Però la fruita cau més ràpidament del ventre d’una bruixa que d’una dona yimlana. Un home que freqüentés aquestes dones de sobte podria trobar un bastard dins d’un cistell a la porta de casa. L’impuls d’ofegar-lo al riu normalment era vençut pel curiós poder dels cabells colorits dels nadons, fills de la vergonya d’un home i de la passió desenfrenada i il·legal, representada per aquells flocs de pèl blau.

Les dones de Yimla, per tant, estaven desapareixent i les bruixes començaven a colonitzar casa seva amb aquests infants. Arran del temor d’una explosió demogràfica, el govern va decidir una política sense precedents d’extermini de bruixes.

Les dones que havien estat al costat de les seves famílies, tenint cura dels fills o dels marits, evitaven tant sí com no parlar de les bruixes de Yimla, temien sentir la crida d’amalis i veure’s obligades a abandonar tot el que tenien per enfrontar-se a la natura. Però quan van començar els exterminis, aquella mena d’holocaust, moltes dones de Yimla es van unir en defensa de les bruixes.

La majoria dels homes havia après a estimar els seus fills bruixots, curiosos i intel·ligents, i es van revoltar també contra aquestes mesures incomprensibles. Finalment es va garantir una amnistia a la descendència de bruixes i yimlans. (Poderosos interessos empresarials també van lluitar contra la llei; les vendes de robots de companyia s’havien quadruplicat en els últims quinze anys, ja que els homes solters necessitaven ajuda per escolaritzar i tenir cura dels infants.)

Aquest procés es mantingué al marge de la mirada pública, però les històries de terror es filtraven pels camps d’extermini als boscos, alguns d’apòcrifs, alguns de visiblement certs, com els soldats que duien els dits de les bruixes, guarnits amb anells d’amalis, al voltant del coll com si fossin trofeus macabres.