Vida plena, vida bona

Vida plena, vida bona

Pensament i creativitat des de la llibertat,

l’ètica del dubte i la compassió

Santi Vila

Vida plena, vida bona

Pensament i creativitat des de la llibertat,

l’ètica del dubte i la compassió

A Joan Margarit,

com jo, animal de bosc.

A Lluís Coromina, amic i

protector d’animals singulars.

Índex

Presentació

Pensament i creativitat Vida plena, vida bona

Capítol 1 El jo i el nosaltres

Ciutadans lliures o presoners de la democràcia

Universalistes o multiculturals: el nacionalisme és pecat

Capítol 2 Reverenciar la vida

Amos de la pròpia vida?

Amos del propi cos?

Capítol 3 Condicionats o determinats?

El problema de les discriminacions positives

Som responsables

Capítol 4 L’ètica del que és degut

Jugant amb la ‘llibertat’

Davant el desafiament de la pandèmia

Capítol 5 L’ètica del dubte

Dignes de memòria

Vacunes contra el populisme

Humilitat

Compassió

Capítol 6 Ciutadans

A les armes, ciutadans!

Democràcia sense demòcrates?

Còmodes només amb els (aparentment) iguals

Per acabar Pensament i creativitat

Sobre l’autor

Sobre l’obra

Crédits

Presentació

Jo no soc periodista, jo vinc d’Homer!

Peter Handke

D’ençà de la meva traumàtica sortida de l’activitat política, l’octubre del 2017 –de la mà de les Universitat Ramon Llull i del centre universitari NEXT que la Universitat de Lleida té a Madrid– he pogut reprendre la meva enyorada activitat acadèmica. Malgrat les circumstàncies penoses que ens va tocar viure durant aquell dissortat bienni negre (2016-2017), bons amics del Campus Universitari de La Salle em van proposar integrar-me en un projecte ambiciós i interdisciplinari, que segueix el camí obert fa uns anys a les millors universitats anglosaxones i que consisteix en incorporar assignatures d’humanitats, i en especial de filosofia moral, d’antropologia i de filosofia política i sociologia, entre estudiants de carreres tècniques.

Així, futurs empresaris, arquitectes, enginyers i animadors digitals han vist afegir en els seus dissenys curriculars crèdits humanístics, amb el propòsit que els ajudin a ser bons professionals però també millors persones. Perquè, a diferència de les generacions que ens van precedir, crescuts i educats en l’entorn de les seguretats pròpies de l’Estat de benestar sorgit l’endemà de la Segona Guerra Mundial, els nascuts a partir dels noranta saben que molt possiblement al llarg de la vida tindran més d’una professió, iniciaran i tancaran més d’una relació sentimental aparentment sòlida i canviaran de domicili postal manta vegades. La vida és molt curta i alhora molt llarga, han après a batzegades els homes i dones dels nostres temps postmoderns. És el preu de la llibertat, reblaran alguns. Així les coses, és bo preparar-se per intentar sortir mínimament airós d’un present i d’un futur tan apassionant com inquietant i potser disruptiu.

A banda d’aquesta raó sociològica i generacional, però, també s’obre camí una raó moral, que als occidentals ens interpel·la a diari, d’una forma indefugible almenys des de la recessió del 2007 i que ens convida a revisar si fem tot el que cal per dur una vida bona, dotada de sentit, això és, feliç i, igual d’important, si ens esmercem en formar part d’una societat bona, això és, fraterna, justa. Perquè “nulla aesthetica sine ethica. Ergo apaga y vámonos”, va sospirar José María Valverde, el 1965, en uns temps segurament més difícils que els nostres. I perquè, com ha escrit amb saviesa Jordi Llovet, “és la política i la societat, agafada en tota la seva complexitat, allò que dona sentit ple a la formació d’un home o d’una dona de ciències o de lletres del futur, al servei de la societat a què pertany”. I al de la seva pròpia autorealització personal, afegeixo jo.1

En aquesta línia, Michael Sandel, catedràtic de Filosofia a Harvard, ens ha advertit que la universitat no ha de tenir l’exclusiva de la formació per a l’èxit i que, en tot cas, si ho pretén, és imprescindible que no es conformi amb dotar els seus estudiants d’una bona perícia tècnica.2 Cal que, de les facultats, se’n surti amb valors útils per a la carrera personal i també per al conjunt de la societat. Perquè com ha fet evident la pandèmia, no és segur que qualsevol titulat universitari sigui necessàriament més important –i feliç– que una persona sense formació superior. En paraules de Sandel, “avui sabem que un camioner és més necessari que un economista”.3

Tenint en compte que, com assenyalen totes les enquestes des de fa anys, un 70% dels britànics estan convençuts que el món va a pitjor i que entre gran part de la població occidental ha quallat el convenciment que durant aquest segle el nostre model social, la nostra idea moderna de progrés, implosionaran definitivament, el tema mereix ser tingut en compte.4 La lectura de les meditacions sobre l’estat del món proposades als meus alumnes durant la tardor del 2019 –just abans de la crisi sanitària realment aterridora imposada per la covid– van acreditar qualitativament aquest malestar undergrown: empatia amb personatges com l’oscaritzat Joaquin Phoenix en el seu paper a Joker, amb els seus crims i canvis en l’estat d’ànim (Oscar al millor actor i a la millor banda sonora, 2020); desconfiança absoluta en els polítics i en el rics, en les institucions democràtiques i en l’economia social de mercat. I pitjor encara, absolut convenciment que el futur que ens espera serà infinitament més dolent que el passat que van viure els seus pares.

No en debades, a Years and years –la sèrie distòpica d’HBO de moda durant el 2020– tots comencen acomodadament i tots acaben vivint refugiats a casa de l’àvia. És en aquesta sensibilitat generacional que cal inscriure els crits plens d’angoixa de grups d’èxit com Carolina Durante quan ens parla d’una “generación vacía” que fa seus els versos “Mi respuesta a todo es: joder, no sé”, o que es lamenta sobre “¿Cómo cojones hemos llegado aquí?”. Markus Gabriel, el catedràtic de filosofia més mediàtic d’Alemanya, nascut l’any 1980 i per tant un tipus més de l’estressada generació mil·lenial, ha parlat dels nostres temps moderns com a “temps foscos”.5 Per la seva part, Emilio Santiago Muiño, nascut a El Ferrol també als vuitanta i expert en processos de transició cap a la sostenibilitat, ha augurat que:

Tras el pinchazo de la burbuja fósil, la humanidad descubrirá que el relato del progreso ya no puede apuntar hacia la terraformación de Marte o las utopías transhumanistas, sino, en el mejor de los casos, a democratizar las posibilidades de felicidad que conocimos en algunos lugares del mundo en el último tercio del siglo XX.6

Per si tot això fos poc, la irrupció de la pandèmia ha reobert la veda contra els defensors de la idea clàssica de progrés, fins ara tan convençuts que segurament no vivíem en el millor dels mons possibles –com sí que creia ingènuament el Pangloss del Càndid–, com implacables a l’hora de defensar que gràcies a l’avenç de la ciència i la tecnologia formàvem part del millor dels mons que ha conegut mai la humanitat. D’ençà de mitjans de segle XVIII, aquesta havia estat la convicció íntima, gairebé religiosa, dels homes i les dones moderns, fins i tot malgrat el sanguinari segle XX. Ho ha estat fins a constatar, primer amb la recessió del 2007 i després amb la pandèmia, que no és segur que progrés material i progrés moral conjuguin sempre a l’hora. Els avenços propis de la revolució digital, l’acumulació de dades personals en mans de poderosos empresaris i governants, la laminació de les classes mitjanes, així com una insensibilitat esfereïdora amb l’impacte de l’estil de vida occidental sobre el medi ambient, dibuixen un panorama dantesc, que anuncia involucions socials i democràtiques.7

Amb les ulleres d’avui, que xocants ens resulten les tesis d’aquells nous abanderats del llibertarisme, amb Johan Norberg i Rutger Bregman al davant, que encara no fa tres anys ens van sorprendre amb defenses abrandades del progrés de la humanitat i amb uns decàlegs tonificants de raons i reformes per mirar el futur amb optimisme.8

Just quan fins i tot la RAE ha incorporat el mot distopía a la seva actualització anual del diccionari virtual de la llengua, una pregunta punyent treu el cap: la tragèdia humanitària de la covid, els canvis socials, tecnològics i fins i tot polítics que ha precipitat, accelerat i consolidat, són una ensopegada en el camí o, ben al contrari, marquen un moment d’inflexió, un canvi disruptiu en la nostra evolució antropològica i social? Les renúncies que haurem fet a llibertats civils fonamentals, a la nostra intimitat violentada quan entrem a la facultat, al teatre o al gimnàs i ens mesuren la temperatura corporal; les restriccions als nostres drets de lliure circulació, reunió, manifestació i participació política quan ens decreten tocs de queda o confinaments perimetrals, hauran estat només temporals? O, com va passar amb moltes de les mesures adoptades l’endemà dels atemptats de l’11-S a Nova York, han vingut per quedar-se? Econòmicament, especialment en termes de consum energètic, malgrat els advertiments catastrofistes cada vegada més irrefutables que inunden la literatura acadèmica i de divulgació, passada la tempesta reprendrem el camí allà on el vam deixar? Les cues quilomètriques a l’AP-7 els diumenges d’estiu a la tarda o el col·lapse del carrer València de Barcelona els divendres al migdia fan pensar. L’abrandada i ideologitzada discussió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, amb tot el que comporta sobre el model de societat que volem, tampoc sembla acreditar massa predisposició als canvis.

Per dirimir aquestes qüestions, segur que l’evolució de la demografia, lluny d’asserenar-nos, ens generarà més inquietud. Perquè la nostra és una societat avançada i madura, gairebé gerontocràtica, i és sabut que per a la majoria dels vells, en especial si viuen confortablement, el sacrifici de la llibertat a la pira de les ofrenes a la seguretat és sempre un mal menor, la factura del qual no acaben pagant ells sinó els seus nets. Que a Catalunya cronifiquem un 40% d’atur juvenil, un 17% d’abandó escolar, una taxa d’emancipació entre les persones de 16 a 29 anys de un 19%, i que no passi res, ho certifica amb cruesa.9

En honor a la veritat, cal reconèixer que els vells valors de la llibertat, la igualtat (si més no d’oportunitats i davant la llei) i la fraternitat, que fins ara havien actuat com a motors de progrés, també semblen haver-se buidat del sentit primigeni. Ho confirma que tots els partits de l’arc parlamentari, i fins i tot els extraparlamentaris, des dels d’extrema dreta fins als radicals d’esquerres, arreu se’n reivindiquen com a màxims avaladors. És sabut que quan Vox i Podemos es reconeixen alhora com a garants del mateix valor, quan ho fa al mateix temps Salvini i Draghi o Le Pen i Macron... no és que comparteixin un mateix tipus d’exigència moral, reconeguda universalment, sinó simplement que les paraules s’han banalitzat, han perdut el seu significat radical.

Penso que l’aposta acadèmica per les humanitats a totes les disciplines forma part de les contribucions qualitativament significatives per a la superació d’aquest moment agònic del món que ens ha tocat viure. A mals nous, receptes clàssiques. I el millor remei contra l’ensulsiada, o si més no la degradació, de la qualitat de les nostres democràcies, només pot ser el compromís amb una ciutadania educada i culta, capaç de fer ús autònom de la seva capacitat de raonar, de mantenir ben viu l’esperit crític, això és, la pròpia llibertat. I això ens duu al tema central d’aquest llibre: la pregunta sobre com podem aspirar a dur una vida bona.

En aquest punt ja avanço que aquest és un llibre militant! Militant, perquè no podrem aspirar a dur una vida bona, a ser realment feliços, si aquest propòsit no es desenvolupa en un entorn responsable i fraternal, que conseqüentment promogui una societat justa, això és, moralment acceptable. Que la vida bona hagi de ser un assumpte estrictament vinculat a l’esfera privada de la vida és fals, per simplificador. I ho escriu un liberal. O és que potser podrem aspirar a la nostra pròpia autorealització personal si no hem reflexionat abans sobre qui som, sobre què hi fem al món o sobre per què hem nascut? Estigues bé amb tu mateix, i podràs estar bé amb els altres, certament. Fiançat el jo, però, podem plantejar-nos una vida insensible a la sort dels altres? Al planeta que deixarem a les properes generacions?

En aquests nostres temps postmoderns, de grans i accelerats avenços científics, si creient-nos semidéus gosem creuar totes les barreres del so, ¿no ha arribat també l’hora de preguntar-nos, com ens esperonen a fer els teòrics del posthumanisme, per què hem d’envellir i fer-nos grans fins a morir? On està escrit que les coses hagin de ser així? Perquè, de veritat som només dipositaris d’una vida que en el fons no ens pertany? I mirat al revés, mentre ho hàgim de fer, fins a quin punt no ha de resultar tan legítim defensar el dret a la vida, com el dret a la mort? La vida i la mort, no haurien de resultar indissociables de la dignitat amb què són exercides? En els nostres dies, quantes persones grans no miren als ulls dels seus nets per preguntar-los, honestament i amb desconsol, per què els obliguen a seguir vivint en un món que ja no és el seu?

Sense l’espòs, sense els amics, analfabets tecnològics del tot i cada vegada més dependents físicament dels qui en tenen la custòdia, molts ancians contemplen amb impotència com els fills malbaraten tot el patrimoni material i moral que ells havien forjat al llarg de tota la seva vida, i suporten, humiliats, haver de seguir arrossegant els peus per una vida dependent i indigna, amb mil i una disfuncions físiques i cognitives, entre gases, sondes i cures pal·liatives, que a sobre només poden agrair –o potser hauríem de dir retreure– a anònimes cuidadores llatinoamericanes, en qui en el fons troben les úniques pírriques i rutilants mostres d’afecte. Avui, prop de mig de milió de persones grans viuen soles a Catalunya sense desitjar-ho. La seva vida longeva és tant la història d’un èxit de la humanitat com la renovació de l’exigència urgent de trobar-hi sentit. La seva presència ens recorda, amb un silenci tan discret com ensordidor, que no és possible dissociar individu i comunitat, progrés material i progrés moral.

Perquè salvada la dignitat del jo, segueix interpel·lant-nos la urgència de donar resposta a com podem construir un projecte de vida propi, dedicar-nos a allò que ens interessa, la nostra família, els nostres amics, el nostre oci i (neg)oci si romanem indiferents o simplement al marge de la societat, que és la nostra pròpia geografia, la pròpia història, la comunió amb la resta d’homes i dones, amb la resta d’éssers vius, que coexisteixen amb nosaltres. ¿Ens serà realment possible, com pregonen alguns, aspirar a la felicitat personal, ser bons professionals, bons marits, bones mares, pares o amics, si no som capaços de compartir cívicament cap tipus d’aspiració col·lectiva de progrés? Podrem aspirar a la vida plena, refugiats només en el conreu del nostre propi hortet? En el consol i confort de les petites coses, en l’amable cura dels altres? La gesta protagonitzada pel multimilionari fundador d’Amazon Jeff Bezos, el 20 de juliol del 2021, acompanyat de l’octogenària Wally Funk i dos astronautes més a bord de la New Shepard, més enllà del que suposa d’impressionant fita personal, pot ser viscuda com a una consecució col·lectiva?

Max Weber va creure sempre que ciència i política eren incompatibles. Tan cert com que sempre va mostrar un gran interès per reflexionar sobre l’acció política. Com va advertir Raymond Aron, en Weber, encara que acadèmic brillant, com abans en Jeremy Bentham, en John Stuart Mill i en tants d’altres, sempre hi trobarem un punt de nostàlgia de la política, com si la finalitat última del seu pensament hagués estat les ganes de sortir de l’aula i passar a l’acció transformadora. No acabo d’estar segur, sense voler-m’hi comparar, que personalment no vagi coix de la mateixa dolència, enyorat com segueixo de la cosa pública, i turmentat davant la possibilitat que les meves cabòries, pors i esperances puguin no ser realment transformadores, més enllà de la llavor que ara sembren en la consciència cívica dels meus alumnes o del lectors habituals de La Vanguardia.

En tot cas, estic absolutament segur que seran les humanitats i no la ciència ni la tècnica les qui ens trauran de la barra del desengany en què ens hem repenjat, confusos i desorientats com el qui es queda sol, entre desconeguts, en un bar de memòria infausta, una nit absurda. Serà la nostra pròpia humanitat i no els avenços científics i tecnològics, ni encara menys la intel·ligència artificial, la que ens brindarà noves i millors oportunitats. Perquè les màquines pensaran més i millor que nosaltres, però només els homes i les dones sabrem apreciar el valor de la llibertat que ens permet la vida plena i sentirem la curiositat infinita que des de Prometeu ens esperona a progressar, la bellesa que ens reconforta i l’amor que ens defineix, que ens fa tolerants, compassius i amb sentit i necessitats de transcendència. Personalment, jo que ara soc com aquells oficials de guant blanc que ensenyen l’art de la guerra als joves cadells de l’acadèmia, però des de l’autoritat que dona haver estat al front i haver-hi deixat una cama, només voldria que el darrer dia de curs per als alumnes o la darrera pàgina d’aquest llibre per al lector, transformin el desengany, la desconfiança i l’apatia que corseca el cor de molts de nosaltres en una variació alegre i renovada de l’inconformisme que en el seu dia va encarnar per a la meva generació Winona Ryder a Reality bites. Per a la icona de la generació X, per molt de fàstic que li generés el món dels seus pares, la pregunta correcta no era la que buscava culpables sinó la que es demanava “Com podem redreçar el desastre que hem heretat?”.

Al seu dia, de la mà dels professors de filosofia Josep Maria Esquirol i David Redon, les matèries d’humanitats impartides al Campus Universitari de La Salle es van estructurar en tres assignatures anuals, sota el títol de Pensament i creativitat. A la primera, de tall estrictament ètic, el repte és preguntar-nos com podem dur una vida bona, això és, feliç i amical! A segon, els alumnes han d’enfrontar-se al tema des d’una mirada antropològica. ¿Podem aspirar a la nostra pròpia autorealització personal si no hem reflexionat abans sobre qui som, sobre què hi fem aquí? Finalment, a tercer, l’assignatura planteja el problema de com podem construir un projecte de vida propi, dedicar-nos a allò que ens interessa, la nostra família, els nostres amics, a divertir-nos i guanyar diners o simplement a contemplar les estrelles i els rosers, si romanem indiferents o simplement al marge de la comunitat on vivim. ¿És possible viure entretinguts i escarxofats al sofà de casa, anar a esquiar a la Masella a l’hivern i a navegar per Es Vedrà els capvespres d’agost si al replà de casa el nostre veí no té feina o si en té no arriba a finals de mes? I al revés, com podem reforçar el sentit de comunitat sense lesionar el nostre propi jo, la llibertat i l’obligació moral de ser nosaltres mateixos, únics i irrepetibles homes i dones lliures. Si concedim a aquest animal que és l’home el caràcter de social, de polític, fins on estarem disposats a tolerar que l’Estat s’immisceixi en la seva vida? Per a qui us escriu, el vers de Vicenç Villatoro recordant que la primera persona del plural és mentida, sempre li ha il·luminat les cabòries. Com la incitació de Wilde a crear-te tu mateix, a ser el teu propi poema. Tan cert, com que poques espècies com la humana necessitem, just des del nostre més primigeni bri de vida, tant i tant dels altres, de les seves accions i del seu reconeixement, per poder arribar a ser, algun dia, nosaltres mateixos, un home, una dona, amb ple significat de totes i cadascuna de les seves lletres.

Aquest és el perfum de les classes que imparteixo. Uns dies amb aromes saborosos i florals, d’altres amb regust amarg, sempre, però, procurant que respirin humanitat, això és, dubte, contradicció, compassió, predisposició al canvi. Perquè ens importen els homes i les dones, no el que fan. Odia el delicte, compadeix el delinqüent, va escriure Concepción Arenal. Perquè virtut o defecte, el cas és que quan les circumstàncies canvien, també ho fan les opinions. És la sang i és l’esperit. L’acció i la reflexió. La força indòmita de la joventut, la mirada matisada de la maduresa. L’alegria franciscana de viure reverenciant el germà Sol i la germana Lluna, i l’angoixa de saber que hem de morir que hem après des de Kierkegaard i amb Sartre, i que en el fons és la pitjor i més despietada de les notícies que ens turmenten.

Acabo. Les pàgines que venen a continuació pretenen ser rigoroses i inspiracionals; balsàmiques i provocadores; acadèmiques i útils per al gran públic. Tot un manual d’ètica per a la supervivència en una vida que ha de valdre la pena ser viscuda! No defugen els núvols negres que ens amenacen però saben que sempre, després d’una forta tramuntanada, retorna la calma. I que encara que la ventada hagi estat demolidora, en les actuals circumstàncies la nostra capacitat restauradora pot ser més potent i sòlida que mai. Ho va escriure Josep Pallach, com jo un altre figuerenc finalment resident a Barcelona, també com jo polític i acadèmic. Per aquest socialista liberal, l’únic realment important era que “no et descoratgis mai i que res no et descoratgi. La vida és un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols. Però és la seva dignitat”. Sísif és el viatge a Ítaca de Kavafis, el camí que es fa caminant de Machado. Trobant-me com em trobo ja a l’equador de la meva vida, això és, havent-ne viscut d’amargues i de felices, cadascun dels capítols que es presenten en aquest llibre incorporen també alguna vivència personal que crec il·lustrativa del que pretenc explicar, confio que amb un ànim més alliçonador que impúdic o indiscret. Ho escric per a mi, però encara més per a tants i tants joves amics, alumnes i conciutadans, que estimo i als qui dec l’alegria de viure. Ja veieu, que no m’hi poso pas per poc!

1. Jordi Llovet, “Universitat i política”, Marginàlia, 21 de novembre del 2019.

2. Michael Sandel, La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común?, Debate, Madrid, 2020.

3. Michael Sandel, entrevista a La Contra, La Vanguardia, 8 de febrer del 2021.

4. A banda de les aportacions ja clàssiques d’autors com Robert Kurz, amb el seu conegut El colapso de la modernización, aparegut per primera vegada el 1991, al Brasil, o dels treballs de divulgació de Naomi Klein, traduïts a totes les llengües, destaquem només a tall d’exemple de la més recent literatura catastrofista els llibres de Santiago Niño Becerra, Capitalismo 1679-2065, Ariel, Barcelona, 2020; Samuel Alexander i Rupert Read, Esta civilización está acabada, Nola Editores, Madrid, 2021, o, per no avorrir, Daniel Closa, Antropocè: la fi d’un món, Angle Editorial, Barcelona, 2021.

5. Markus Gabriel, Ética para tiempos oscuros. Valores universales para el siglo XXI, Pasado & Presente, Barcelona, 2020.

6. Emilio Santiago Muiño, “Vida buena y crisis ecológica”, La Maleta de Portbou, núm. 47, p. 43.

7. Carl Amery, Auschwitz, ¿comienza el siglo XXI? Hitler como precursor, Turner, Madrid, 2002.

8. Johan Norberg, Progreso. 10 razones para mirar el futuro con optimismo, Deusto-Planeta, Barcelona, 2017; R. Bregman, Utopía para realistas, Salamandra, Barcelona, 2016.

9. Observatori Català de la Joventut.