Czytaj książkę: «Veure dins els versos»

1.

Joan Fuster en les dècades de 1940 i 1950

Hi ha escriptors sobre els quals el context ha exercit una influència determinant en la seua obra. Aquest és el cas de Fuster, que inicià la seua carrera literària immediatament després de la guerra d’Espanya, en l’ambient repressiu de la Dictadura franquista. Per aquest motiu, l’anàlisi contextual constitueix un element d’estudi central de la seua poesia, atès que permet copsar la singularitat del jove poeta que s’obrí pas en unes circumstàncies tan descoratjadores com les de la societat valenciana de postguerra, i en un entorn que no presagiava cap vocació literària. De fet, les famílies paterna i materna de Fuster provenien d’un món catòlic i rural. Només son pare trencà la tradició agrícola en dedicar-se a l’ofici d’imatger, que simultaniejava amb el de professor de dibuix al Col·legi Politècnic de Sueca, el mateix centre on Fuster estudià el Batxillerat abans de cursar Dret a la Universitat de València. Foren uns anys difícils, marcats per la guerra que esclatà quan era un adolescent. En canvi, la postguerra fou l’etapa de més porositat intel·lectual i d’afany de lectures, amb la dificultat afegida de l’accés als llibres, que eren de procedència clandestina o facilitats per amics amb més possibilitats econòmiques. Per raons familiars, però també pel seu tarannà més aviat sedentari, Fuster decidí quedar-se a viure a Sueca. És en aquest sentit que sorgí d’ell mateix, d’una constant inquietud personal, d’una reflexió íntima i d’una gran perplexitat davant la situació del País Valencià. Josep Pla ho tenia present quan es referí a la seua irrupció insòlita en l’esquifit món de les lletres valencianes:

En els anys de què parlo –els immediatament posteriors a la nostra guerra– el panorama era especialment difícil. De vegades han dit a Fuster, en els elogis formularis que li han adreçat en alguna ocasió solemne, que el seu cas era un «miracle». Ho és, acceptant la paraula, el seu cas personal i el de tots els escriptors –mitja dotzena, hélas!– valencians en català, de la postguerra. Ha estat un miracle en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un fet instantani ni fulgurant, sinó resultat d’una penosa evolució que podria haver estat molt distinta. (Pla 2010: 368-369)

D’altra banda, el professor Josep Iborra, un dels testimonis privilegiats de l’evolució literària i personal de Fuster, coincideix amb la valoració de Pla, malgrat defugir-ne el terme «miracle»:¹

El «fenomen» Fuster es produeix en un país –el País Valencià– que, si més no, des del segle XVIII, ha esdevingut una pura «província» ensopida i sense defenses, mancada d’intellectuals capaços de mantenir-hi almenys un discret nivell literari, artístic i polític. Els seus homes, si arribaven a destacar, en un qualsevol d’aquests aspectes, ho aconseguien «fora», fora del seu país. Els pocs noms culturalment més rellevants –un Azorín, un Sorolla, un Blasco Ibáñez, per citar-ne alguns de més famosos– van emigrar més o menys aviat de la seua terra i a penes van mantenir cap vincle –sentimentalismes i vacances a banda– amb el seu país. S’incorporaren no sols a la cultura castellana sinó que, de més a més, no la van fer en i de cara a la seua societat, que preferiren abandonar. Una societat que restà així, òrfena, sense l’estímul i el magisteri d’uns intellectuals, d’uns polítics i d’uns artistes «seus» que poguessen mantenir-hi un saludable dinamisme moral i material.

[...] Joan Fuster, però, representa una excepcional rectificació d’aquesta miserable inèrcia de la nostra història i una brillant refutació del tòpic que la consagrava: Fuster es queda al seu país i, més concretament, al seu poble, Sueca. S’hi queda, hi escriu, i contra el pronòstic provincià, «triomfa» «dins», i també «fora». (Iborra 1982: 9-10)

Tant Pla com Iborra quedaren sorpresos davant l’aparició brillant del jove intel·lectual al País Valencià de postguerra. No foren, però, els únics. Fins i tot Fuster no sabia ben bé com explicar l’origen de la seua vocació literària. Així ho reconeixia, a finals dels anys cinquanta, en el text autobiogràfic adjunt a la sol·licitud d’una beca d’estudis a l’estranger subvencionada per la Fundació March:²

Crec que vaig començar com sol fer-ho gairebé tothom en aquest país: escrivint versos. Això devia ser poc després que acabés la guerra, quan avançava pel meu batxiller tranquil i mesocràtic. No vaig ser, per tant, massa precoç. Nascut el 1922, devia tenir llavors divuit o dinou anys. Els poemes que vaig escriure en aquella època s’han perdut: he tingut molta cura que fos així. Però allò que, al capdavall, compta és que ja em vaig prendre seriosament la literatura. I la veritat és que no sé explicar-me com ni per què. Perquè ni la meua família ni el meu ambient m’hi convidaven. Mon pare era –és– un simple artesà, carlí per més detalls, i tota la seua biblioteca es limitava a una edició popular, la de Maucci, de la Divina Comedia, dos volums gruixuts de Donoso Cortés i dos més de discursos parlamentaris de Vázquez Mella: no sóc capaç de reconèixer en aquestes lectures l’origen de la meua vocació, ho confesse. D’altra banda, Sueca, el poble on vaig nàixer i on he viscut fins avui, és un poble absolutament rural, i la seua gent, poc aficionada a altres problemes que no siguen els de les seues collites –inclinació que no els censure, per descomptat. (Fuster 2006a: 19)

Així, doncs, per a esbrinar com fou possible un escriptor de la dimensió de Fuster en una societat tan erma culturalment, cal tenir present el marc polític internacional derivat de la Segona Guerra Mundial i de l’imperialisme franquista regnant a l’Estat espanyol, però sobretot la realitat del País Valencià de la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta, que és quan escriví la major part de la seua poesia.

1. LA LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ: UNA LITERATURA SOTA MÍNIMS

Encara que Fuster adverteix que el concepte «postguerra» és «ambigu com a designació òbvia i automàtica d’un “període” conceptualment vàlid a nivell d’“història”, sigui literària o no» (1977: 435), continua vigent per a definir el període comprès des de la victòria de les tropes franquistes fins als últims dies del règim dictatorial. Un període que significà un assolament sense precedents de la llengua i cultura catalanes i un intent d’homogeneïtzació de la diversitat lingüística del territori espanyol. Al País Valencià, s’aturaren els tímids intents de redreçament lingüístic dels anys republicans, s’hi desmantellaren les agrupacions culturals valencianistes i els intel·lectuals no afins al règim foren represaliats. Fou un atac frontal, calculat i sense treva a la llengua catalana, que representava un matís diferencial incòmode per al nou règim. A partir de 1939, la repressió franquista, amb el suport d’una maquinària propagandística que treballava a destall, dugué a terme una imposició absoluta del castellà arreu de l’Estat espanyol. Sols es permeté el funcionament d’agrupacions culturals que no qüestionaven l’ideari del nacionalisme espanyolista, i no es toleraven manifestacions valencianistes sense que «hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura» (Ballester 2006: 33). Un exemple d’aquesta permissivitat aparent fou la represa de Lo Rat Penat, institució gens reivindicativa en matèria nacionalista que mai no anà més enllà de la programació d’activitats folklòriques inofensives. Ara bé, malgrat l’afany repressor del règim franquista, Josep Iborra assenyala que, en general, la guerra d’Espanya no representà una ruptura en el desenvolupament cultural valencià, ja que el plantejament ideològic del valencianisme a penes es modificà respecte als anys anteriors al conflicte bèl·lic:

Des que va nàixer, des de la Renaixença, el valencianisme s’ha caracteritzat per un conjunt de limitacions, ben conegudes: bilingüisme, però reservant el valencià per als versos i les manifestacions populars; regionalisme lingüístic i cultural, és a dir, desconnexió amb els altres països que parlaven i escrivien variants de la mateixa llengua; regionalisme o sucursalisme polític, tot manifestant el caràcter només cultural i per tant –un «per tant» injustificat– apolític; minoritari i marginal perquè escriure en valencià –uns versets o una narració– ja era excepcional; localitzat a València i a uns pocs llocs més del País... Cosa de quatre gats. De vegades, alguns d’aquests grupets han intentat radicalitzar una mica aquest plantejament i polititzar-lo per una banda o reivindicar amb més èmfasi la llengua pròpia i voler-ne fer un instrument de cultura. O, també, afirmar la unitat cultural, o, si més no, lingüística d’uns països separats pels seus respectius dialectes. El valencianisme que més va insistir en aquests punts va ser el dels anys trenta. Per això l’hem magnificat o mitificat com he dit abans. Però no van tenir incidència social. Continuava sent un valencianisme de cenacle, tot i que els diferents grupets tractaven de propagar-se creant alguna revista o alguna editorial. (Iborra 1995a: 139)

En la mateixa direcció que Iborra, Antoni Furió (1994: 52) indica que les organitzacions valencianistes, de dreta o d’esquerra, no havien passat mai de la condició grupuscular i part dels seus afiliats simpatitzarien amb el nou règim, que toleraria les seues activitats. Fet i fet, la literatura catalana al País Valencià continuava sent una manifestació minoritària sota l’amenaça de la substitució lingüística pel castellà. A més, la censura no actuava amb criteris homogenis en tots els territoris catalanoparlants, i això provocava un estat de desorientació en els escriptors que, molt sovint, desembocava en l’autocensura. D’altra banda, els editors tenien nombrosos problemes per a tractar de publicar les obres que els arribaven a les mans. Així ho transmetia Fuster a Agustí Bartra en la carta del 7 de març de 1952:

Sobre les autoritzacions de la Censura no cal fer càbales ni presumpcions. Si aquests senyors haguessen actuat alguna vegada, des de llur punt de mira polític, amb un criteri clar i coherent, cabria suposar-los segones intencions. Però no; sempre ha estat això de la Censura de llibres un seguit d’arbitrarietats sense més fonament que el bon humor o mal humor dels empleats de l’organisme. Ací a València hi hagué un temps en què ens negaven autorització als llibrets de prosa, mentre que n’autoritzaven a Catalunya: i això només perquè sí. En castellà mateix passen incidents per l’estil. Ara hi ha un afluixament. Potser davant l’exterior vulguen donar a aquesta semitolerància una significació política; ací dins ningú no s’ho creuria. I no m’estranyaria gens que la ratxa de complaences s’estroncàs qualsevol dia, i ens quedàssem com abans. (Fuster 1998: 144-145)

La carta de Fuster descriu, en bona part, l’actuació de la censura en els anys previs, els compresos entre 1939 i 1951, que representaren el període més obscur de la repressió franquista en la cultura catalana de postguerra.³ Certament, en els inicis dels cinquanta confluïren una sèrie d’esdeveniments que marcaren el desenvolupament sociopolític de la dictadura en el marc de la postguerra europea, «com ara la vaga dels tramvies de Barcelona, el març de 1951; la celebració del XXV Congrés Eucarístic Internacional, també a Barcelona, el 1952, el mateix en què Espanya ingressava a la UNESCO, o la signatura del règim de Franco del concordat amb el Vaticà i els pactes amb els Estats Units de 1953.» (Gallén 2013: 7). En l’àmbit cultural, si bé la política de substitució lingüística del català duta a terme des de 1939 es mantenia ferma, es produïren certs canvis «que, des del present estant, adquireixen un paper representatiu de la diversitat cultural d’aquell temps. Així, el 1951 [...] es va publicar l’últim número de la revista clandestina Ariel i es va iniciar la celebració anyal de la Nit de Santa Llúcia dels premis de literatura catalana. Entre 1952 i 1954, es van organitzar els Congresos de Poesía; les revistes madrilenyes Alcalá i Insula van dedicar dos números a la literatura catalana el 1952 i 1953, respectivament; Paulina Crusat va editar l’Antología de poetas catalanes contemporáneos (1952), i va aparèixer Pont Blau (1952), l’última gran revista de referència de l’exili.» (Gallén 2013: 10).

A més, en l’àmbit personal, 1951 marcà un punt d’inflexió en la relació de Fuster amb els dos líders dels grup d’escriptors de l’editorial Torre, Xavier Casp i Miquel Adlert, dels quals començà a separar-se. Paradoxalment, aquest trencament li obrí perspectives noves amb cercles literaris de l’exili, del Principat i de les Illes. A diferència de la majoria dels membres del grup Torre, Fuster creia que la defensa a ultrança del matís regionalista de la literatura «valenciana» comportava el càstig d’un provincianisme estigmatitzant. Era necessari, doncs, descompondre el petit cercle viciós i transcendir els límits geogràfics. De fet, l’actitud aperturista de Fuster fou un dels punts de partida per a establir el circuit literari català:

El circuit literari català quedava radicalment transformat després de la intervenció de Fuster en tots els diferents components. Mai un escriptor valencià no havia trencat les barreres regionals i havia transitat per jurats de premis, per redaccions de revistes i per editorials de Barcelona o de Mallorca amb la desimboltura i naturalitat amb què trepitjava els caus culturals valencians. Ni mai cap escriptor valencià –ni principatí ni mallorquí– havia exercit una influència tan decisiva en la conscienciació general de la urgència del redreçament d’un únic, i efectiu, circuit literari per a tots els Països Catalans.

Fuster va esdevenir el vigilant zelós perquè qualsevol aventura literària, o cultural en general, tingués en compte la realitat global dels diferents territoris. Criticà i, en gran manera, vencé el provincianisme endèmic de València, Mallorca i, també, Barcelona. Sense la seua tasca literària, cultural i cívica crec que no és excessiu afirmar que la realitat actual seria ben diferent. Poques vegades en la nostra història un sol individu ha pogut irradiar tal influència. (Simbor 2012: 289)

Tornant, però, als efectes de la censura franquista, els anys quaranta i cinquanta foren ben problemàtics per als escriptors «que visqueren el conflicte bèl·lic i que aleshores conrearen sobretot poesia –cosa lògica ja que aquest gènere fou el més permès per la censura.» (Carbó i Simbor 1993: 46). Efectivament, les restriccions legals propiciaren un conreu majoritari de la poesia enfront de gèneres com la narrativa, el teatre i l’assaig. Tanmateix, la revifada poètica, que semblava un signe esperançador en principi, limità l’evolució de la literatura catalana al País Valencià. Fuster n’explicava les raons a l’escriptor Domènec Guansé, exiliat a Santiago de Xile, en la carta del 10 de juny de 1951:

L’abundància de versaires –per emprar els vostres mateixos mots– ha estat, segons sembla, mal endèmic de València en totes les èpoques, però especialment a partir de la Renaixença. Avui les circumstàncies ens tanquen molts camins, en aquest sentit. La prosa es conrea poc, es publica menys encara, i l’escassa publicada troba nombrosos obstacles en la Censura. Es dóna el cas, ben revelador, que una editorial rep, sistemàticament, la denegació de tots els llibres en prosa que duu a censurar; després mitjançant algunes gestions personals –puix que el Cap «nacional» de la Censura és un valencià i ex-valencianista–, la cosa es resol favorablement; però el fet és aquest. I sobretot, els diners... Ni hi ha mecenes, ni el públic lector, o comprador, és suficient... Si a açò afegim les baralles interiors entre valencianistes, que han arribat a uns extrems caníbals, ja podeu imaginar-vos que no és precisament un esport gens còmode fer literatura catalana a València. (Fuster 1998: 259-260)