Czytaj książkę: «Declaració dels drets de la dona i la ciutadana»

Introducció

El 3 de novembre de 1793, passades les dotze del migdia, una multitud impacient esperava a la plaça de la Révolution de París. Cap dels presents tenia previst trobar-se en aquells moments allà, però el clima matinal havia obligat a endarrerir la cita fins al migjorn. Els carrers de la capital francesa havien despertat amb l’aspecte fantasmagòric que acompanya la pluja de tardor, que els feia intransitables per a un carruatge que comptava amb el pes de mitja dotzena de persones. El mateix carruatge que, quan la pluja va amainar, eixia de l’edifici de la Conciergerie pel carrer de la Barillerie i creuava el riu Sena. El trajecte era curt, però les calçades relliscoses dificultaven el trànsit ja de per si congestionat per l’activitat que es reprenia al centre de París després de les demores matinals. El conductor, a més, no semblava voler precipitar-se en la carrera: començava la funció.

El torrent de persones que ensopegaven amb la carreta alteraven el seu itinerari entre protestes que esdevenien disculpes o exclamacions una vegada reconeixien la condició de l’obstacle. Algunes persones més agosarades s’animaven, fins i tot, a seguir els passos de les rodes vacil·lants, tot increpant la passatgera però emparades per una certa distància prudent que anava minvant conforme s’apropaven al carrer de la Monoye. D’altres, observaven amb indiferència la carrera del carruatge, més preocupats pels quefers quotidians que no per l’amenaça implícita que comportava la mera existència de la diligència o el divertiment litúrgic que aquesta oferia. Amb l’estretament del carrer de Roule, la marxa s’havia reduït i havia permès a la massa de transeünts aglutinar-se al voltant del carro i fer visible, durant un breu instant, la figura que s’hi alçava, impàvida, al centre.

L’alleujament d’entrar en una nova via cessà breument en encetar l’interminable trajecte pel carrer Honoré que, fàcilment, podia prolongar el recorregut més de dues hores. El dèficit nacional que afectava França des de feia anys, agreujat pel clima bèl·lic i la inestabilitat política, es reflectia en les desenes de façanes que impassibles, testimoniaven l’itinerari. Mentre anaven deixant enrere els vetusts edificis de la concorreguda via, la gentada s’anava fent més i més densa. La carreta descoberta solia oferir una exhibició extravagant de misèria humana que atreia com a mosques els espectadors congregats. Aquell dia, però, malgrat l’expectació generada pel renom de la desplaçada, l’ampli auditori urbà es removia més inquiet que de costum. La morbositat no acabava de ser satisfeta, reemplaçada per una incòmoda fascinació envers la solitària passatgera. Tot i així, l’esvalot multitudinari ressonava per tot el centre de París i el seu epicentre, la carreta que circulava a marxes forçades, era l’objecte de tota la cridòria. Els càntics revolucio naris es mesclaven amb rimes populars demanant la recuperació de la forca, esquitxats d’insults en direcció al carruatge. Tot plegat conformava una celebració desorbitada per l’enemiga abatuda, exagerada histèricament perquè aquesta provenia de les files del mateix poble: una traïdora a la causa revolucionària. L’aldarull no tractava de silenciar la traïció, ans al contrari, l’abanderava orgullosament com a advertència per a futures perfídies.

Quan el carro va girar pel carrer de la Révolution i el cavall va orientar-se cap a la plaça on desembocava, la multitud va esclatar en clamors. L’agitació augmentava en veure pròxima la funció anhelada. La carreta va prosseguir fins a aturar-se al centre de la plaça, on l’aguardava l’escenari.

En va baixar una dona d’aspecte serè i contingut, que no evitava els esguards dels qui la insultaven i en celebraven la desgràcia. Els testimonis, fins i tot aquells més escèptics, se’n farien ressò: l’aspecte de la francesa que pujava al cadafal no coincidia amb els condemnats que s’hi solien enfrontar. Si aquells oferien un espectacle de desconsol i desesperació, la valentia i la serenitat de la sentenciada quedaria gravada a foc en la memòria dels presents. De sobte, el festeig havia deixat de costat la frivolitat.

Moments abans de ser executada, Olympe de Gouges va fixar la mirada en la multitud reunida i, amb veu clara i to ferm, va exclamar: «Fills de la pàtria, venjareu la meua mort!».

I

La que és considerada com la primera feminista de la història és pràcticament una desconeguda. No ha transgredit les fronteres de l’imaginari col·lectiu ni ha format part dels plans d’estudi. Fins fa a penes unes dècades, el nom d’Olympe de Gouges no es coneixia ni tan sols a França, el país que la va veure nàixer i que tant va idolatrar. De fet, l’escriptor i estudiós dels personatges de la Revolució Francesa Claude Maceron afirmava que «Elle a été la gran révolutionnaire inconnue de notre histoire». Si en els últims temps el seu nom ha començat a sonar en ambients acadèmics universitaris o institucionals, ha sigut principalment gràcies a la seua Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, que va escriure el 1791 en resposta a la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà que l’Assemblea Constituent havia fet redactar dos anys abans. De Gouges presenta un simbolisme atractiu per a les reivindicacions feministes actuals: tot i la simplicitat aparent de la seua redacció –l’autora va transformar el text original aplicant-hi un llenguatge inclusiu, a més d’afegir-hi les reivindicacions fonamentals de les dones en la Revolució–, no desdibuixa la importància històrica del document. La Déclaration des droits de la Femme et de la Citoyenne constitueix un exemple idoni de les aportacions femenines i feministes del segle XVIII, tant per la seua oportunitat en un context revolucionari, com per l’exhibició de la insatisfacció d’una gran part de la societat d’aleshores.¹

Però va ser l’historiador Olivier Blanc qui va assentar les bases de l’estudi de la figura d’Olympe de Gouges. Després d’una recerca exhaustiva als Archives Nationales francesos i una lloable tasca immersiva de recopilació documental, l’any 1989 publicava la biografia de la revolucionària (que fou actualitzada el 2003). A aquesta obra l’acompanyarien dues més: dos volums on Blanc va editar els escrits polítics de De Gouges, amb les respectives introduccions sobre la seua vida i els processos judicials que van propiciar la seua execució. El conjunt de publicacions constituirien la base dels futurs treballs sobre l’autora, a banda de provocar-ne la popularització del seu nom com a assagista política. A més, les investigacions de Blanc inspirarien altres estudiosos, com la filòloga alemanya Gisela Thiele-Knoblock, que n’editaria les composicions teatrals. Al remat, totes dues tasques incommensurables d’edició permetrien retornar a la llum, després de dos segles de foscor imposada, la pràctica totalitat de l’obra d’Olympe de Gouges.

Els seus contemporanis influïren deliberadament en la historiografia quan la titllaren d’analfabeta i li atribuïren una salut mental i una moral dubtoses. A més a més, la infravaloraren per la seua rapidesa productiva: hom no podia suposar que fora una intel·lectual de referència quan, en comptes de meditar amb paciència les seues idees, s’abocava a la impremta a toc de convocatòria d’una assemblea o d’un aldarull en el carrer. En el segle XVIII s’entenia que l’escenari polític era l’última font d’inspiració per a aquells infortunats mancats d’una imaginació eixerida que poguera plasmar-se en les seues composicions. D’aquesta manera, menyspreant-la per reaccionària, els mèrits irrefutables d’Olympe de Gouges com a autora política foren rebutjats sense mirament.

El suposat analfabetisme de l’autora és justificat per dues raons. La primera, pel centralisme francès, que no considerava digne de consideració l’occità com a llengua vehicular ni els orígens provincials com un currículum adient. De Gouges, nascuda a Montalban i que havia emigrat a París en la seua adolescència, havia après a escriure francès a una edat primerenca i en molt poc de temps hi havia assolit un grau de solidesa més que notable. La segona raó no ens resulta tampoc desconeguda: els seus contrincants consideraven improbable que, sent dona com era, escriguera ella mateixa les seues obres. Sovint li demanaven qui era l’home –o els homes– que li componien les obres a canvi de la seua companyia. Alguns, fins i tot, s’atrevien a proposar-hi alguns noms, la majoria amics de l’escriptora que comptaven amb carreres literàries de sobra consolidades. Si es podien permetre, sota l’entelèquia d’una amistat amb algú del sexe contrari, produir tal quantitat i per partida doble –les obres d’Olympe i les pròpies–, ho deixarem a designi de qui ens llegeix. De res els va servir que De Gouges comptara amb manuscrits de les seues obres i cartes amb amistats i personalitats de l’època. Tota prova aportada no era sinó l’últim fruit del seu engany. L’encomiat Rousseau dedicaria gran part de la seua obra a recolzar aquest argumentari.

La qüestió de la velocitat de la producció literària de De Gouges no deixa de ser complicada d’entendre des de les antípodes històriques del present, tan immersos com vivim en les notícies diàries i la sobreinformació del que passa a tothora i arreu del món. Actualment, tota producció intel·lectual que no estiga al dia dels esdeveniments a pràcticament qualsevol escala, obté un matís marginal. Tot i això, l’extrem oposat d’aquesta premissa ens porta al torrent d’esdeveniments canviants i posicionaments fulminants que malden per soscavar la meditació pausada a les societats occidentals del present. En el segle XVIII, però, no es produïa una allau d’informació semblant, ni molt menys comptaven amb la immediatesa de la publicació ni la necessitat conseqüent d’opinions supèrflues. Sí que hi havia, emperò, una relació estreta amb la impremta, com de fet la tenia Olympe de Gouges, cosa que li permetia una ràpida distribució de pasquins i pamflets que, d’un dia a l’altre, es podien penjar o repartir arreu de París. El que els enemics de l’escriptora no veien, encegats per tants prejudicis i privilegis, és que la immediatesa de les seues reaccions literàries no eren sinó un míser substituïu d’allò que aquells cecs li impedien aconseguir: la plena participació en l’espai públic i polític. Aquesta reclamació, repetida fins a la sacietat per les franceses durant la Revolució i que va veure el seu apogeu amb algunes de les obres que ací ens acompanyen, va ser desatesa i, en algunes ocasions, vilipendiada per antirevolucio nària. En teoria, potser sí que ho era, d’antirevolucionària, quant al fet que reivindicava l’aplicació d’una reforma en el marc legal del sistema patriarcal imperant que la Revolució havia pugnat per instaurar.

Tant la seua salut mental com la seua moralitat eren objecte de sàtira per part de la mateixa Olympe de Gouges en les seues obres, conscient que aquest era l’argument principal que esgrimien els seus contraris. El recurs d’avançar-se a les crítiques del públic fou, irònicament, també motiu d’aquestes,² perquè li atribuïen una inseguretat que, deien, li restava autoritat. La seua moralitat flexible com a dama de companyia –eufemisme per a designar una dona que compartia el temps amb homes distingits suposadament a canvi de béns materials– li valgué una mala fama³ que ella no va contradir mai. Tal com l’autora mateixa va explicar en l’obra epistolar Mémoire de Madame de Valmont (1788), ja havia patit prou durant el seu matrimoni per a tornar a sotmetre’s mai més a la tirania íntima d’un home. La independència que li conferia la viudetat era un regal que no volia desaprofitar.

Les crítiques, tot i que a posteriori en fou demostrada la falta de fonament, aleshores es van prendre per vàlides: la Història va desestimar De Gouges com a autora referent. Aquesta misogínia prevaldria fins a les darreries del segle XX, junt amb la imatge d’Olympe com una semianalfabeta que es va guanyar la guillotina a força de jugar amb el republicanisme i el feminisme en l’escenari polític (Mary Trouille, 1997). La criptogínia⁴ patent que la va marginar també va prendre com a objectiu altres dones protagonistes de la Revolució, com Anne-Josèphe Théroigne de Méricourt, Claire Lacombe o Charlotte Corday, que han quedat reduïdes a l’anècdota malgrat les seues contribucions decisives.

II

Olympe de Gouges va nàixer com a Marie Gouze el 7 de maig de 1748 a Montalban, Occitània. Els seus pares eren Anne-Olympe Mouisset i Pierre Gouze, segons consta al registre parroquial. Ella, però, afirmaria durant tota la vida que era filla natural del marquès Jean-Jacques Lefranc de Caix de Lisle de Pompignan, un noble influent de la ciutat que, tot i que no la va reconèixer mai com a sang de la seua sang, esdevindria un ideal a seguir per a Olympe en el cultiu de les arts.

El 24 d’octubre de 1765, a l’edat de disset anys, va contraure matrimoni amb Louis-Yves Aubry, un oficial de carnisser.⁵ L’escriptora va deixar ben clar que la unió es va portar a terme en contra de la seua voluntat, ja que no li aportava ni riquesa, ni afectes, ni posició. Des d’aleshores, insistia, s’havia trobat fora de lloc; una sensació que no se li n’acabaria d’anar mai i que va determinar el transcurs de la seua vida. L’any 1766 naixeria l’únic fill conegut de l’escriptora, Pierre Aubry o De Gouges, amb qui tindria una relació complicada i, a vegades, unidireccional. Amb la mort del marit, Olympe es convertia en la vídua Marie Aubry, nom que no va mantenir molt de temps perquè aprofitaria el seu nou estatus per a emigrar a París i adoptar, al mateix temps, el d’Olympe de Gouges. El seu origen sembla trobar-se, per una banda, en el nom de la mare,⁶ a qui l’escriptora semblava admirar com un exemple de dona independent en la societat francesa del segle XVIII i, per altra banda, en aquell anhel d’una vida millor que, ja reflectida en la decepció del seu finat matrimoni, va concretar-se en l’adopció de la partícula de davant del nou cognom, imitant les classes altes.

Una vegada instal·lada a París, en la dècada de 1770, l’existència d’Olympe canviaria radicalment en entrar en contacte directe amb els nuclis de debat intel·lectual i difusió de les Llums. Va arribar acompanyada del seu fill Pierre a una ciutat on comptava amb un cercle social de suport, perquè hi tenia familiars directes instal·lats prèviament. Per la seua joventut i el seu caràcter prompte va destacar en els ambients més influents de la capital francesa, cosa que va aprofitar per a fer unes quantes amistats significatives, com el dramaturg Louis-Sébastien Mercier.

Una dècada més tard, la jove s’havia fet un nom a la ciutat. Inquieta de ment com era i en contacte permanent amb dramaturgs i literats, era pràcticament inevitable que no se li despertara l’interès per l’escriptura. S’inicià, no sense dificultats, en el món del teatre: per un seguit de desencerts i la misogínia com a teló de fons, Olympe quedà vetada a la Comédie Française, la qual cosa li va suposar un entrebanc important a l’hora d’estrenar les seues obres a la capital i l’obligà a marxar a l’estranger a presentar-les. La seua resiliència li va crear una sèrie d’enemistats que començaren a considerar més aviat molesta la presència de l’aspirant a dramaturga als espais d’intercanvi intel·lectual. Entre les obres teatrals destaquen Molière chez Ninon, considerada la millor de les seues obres, no per mèrit d’aquesta sinó per demèrit de les altres –segons Lacour– i, sobretot, Zamore et Mirza, ou L’esclavage des noirs, una peça que les ja comentades dificultats d’estrena li permeten esmenar en gran part per presentar-la de nou cinc anys després, sota el títol L’esclavage des noirs, ou L’heureux naufrage. En aquesta obra es pot observar clarament el tarannà moral de l’escriptora. No era una mera abolicionista –tot i que comptava, com si ho fora, amb l’oposició i censura absolutes dels esclavistes rics–, sinó que s’esforçava per presentar situacions on els personatges, independentment de la raça i de la classe social a què pertangueren, eren únicament jutjats per les seues accions. Així, argumentava contra l’exclusió per motiu de raça o gènere; eliminava el sistema de valors imperant en la societat francesa. Lamentablement, l’autora mai va veure representada la seua obra, que sí que s’ha portat posteriorment als escenaris i s’ha convertit en una de les seues peces més conegudes.

Aquestes obres, a més de procurar-li renom, permetran a Olympe de Gouges albirar les similituds entre el destí dels esclaus i el futur de les dones, de les quals els polítics francesos parlaven, en matèria de drets, de manera figurativa, al mateix temps que consideraven inquietant la seua presència en l’esfera pública, tal com Oliva Blanco recull en la seua antologia.

Les aspiracions de dramaturga d’Olympe es veuen reduïdes a un segon pla quan l’autora s’implica en la política nacional. Comença la Revolució.

III

La Revolució Francesa va ser el període més fecund d’Olympe de Gouges i alhora la causa de la seua execució. El 6 de novembre de 1788 publicava el primer pamflet polític, Carta al poble o projecte d’un fons patriòtic. Començava així la carrera com a assagista política, que arribaria a l’ocàs cinc anys després, amb la impressió i distribució fallida de Les tres urnes, peça clau del seu arrest i posterior condemna a mort.

Olympe de Gouges serà, des d’un primer moment, moderada en els seus posicionaments polítics: primerament defensora del rei Lluís XVI, a qui implora que entre en raó en els primers pamflets; després partidària dels girondins, just en el moment de la seua caiguda en desgràcia, cosa que la situa en el punt de mira de jacobins com Robespierre. Aquest esdevé l’enemic acèrrim de De Gouges, que no tremola a l’hora d’acusar-lo de tirà i de dedicar-li nombrosos pamflets on concentra en la persona del polític tots els mals de la nació. Ella fomenta la seua ambivalència partidista, amb la qual alhora es protegeix: amiga de ningú, enemiga de tots, els més moderats l’acusaran de revolucionària i els més radicals de reaccionària. Tot i això, Olympe de Gouges és conseqüent amb els seus principis polítics, alguns dels quals destaquen en la seua obra i s’assimilen als dels seus contemporanis: la sobirania popular, la llibertat, la tolerància, el benestar social, la separació de poders i la igualtat social. Sobre aquesta última, superarà la tesi de Rousseau sobre el contracte social: si bé el filòsof afirmava que la sobirania popular establia la igualtat entre tots els agents socials del poble, no incloïa les dones, que quedaven relegades a la submissió a l’home. De Gouges, avançant-se quasi dos segles a la tesi del contracte sexual de Carole Patemant, s’afanyava a evidenciar la contradicció flagrant en la reivindicació d’una igualtat per a tot el poble que exceptuava la meitat de la societat.

Amb la dissolució de l’Assemblea Constituent, una vegada acomplertes les seues funcions, per tal de donar pas a l’Assemblea Legislativa, el panorama polític de París va canviar notablement. L’any 1792 entrava en escena, amb el nou parlament, una nova generació de polítics que considerava la Revolució imparable. Olympe, defensora del monarca, posarà per davant la seua lleialtat a la Constitució. Quan el rei és deposat i la Comuna de París pren el govern, l’Assemblea Legislativa dona pas a la convenció que aboleix la monarquia i instaura la República, a la qual l’escriptora jura la més fervorosa fidelitat i de la qual es considera guardiana. Portà endavant la seua croada contra els principals líders dels jacobins, Marat i Robespierre, el qual, en paraules de Blanco, «sorprende que no se vengara antes de lo que lo hizo».

L’any 1793, l’últim en la vida d’Olympe de Gouges, comença amb l’execució del monarca, però ella, incansable en la seua missió de protectora de la República, segueix defensant les causes perdudes, ara en la figura dels girondins. Preocupada pel futur de França, que veu abocada a una dissolució irrevocable, assetjada pels quatre punts cardinals per potències enemigues i sota el govern temporal d’uns tirans, la Comuna, insisteix en la necessitat de resoldre la qüestió de l’organització de l’Estat per assolir la concòrdia política. En Les tres urnes proposa, com a digna occitana, la descentralització de l’Estat mitjançant una elecció democràtica sobre una forma de govern amb base regional. Li costarà la vida: serà l’excusa perfecta per al govern jacobí –que tan durament havia criticat Olympe– per desfer-se d’ella finalment, com ho feia amb tots els que gosaven ser-hi crítics. El mateix impressor la denunciarà al Comitè de Seguretat Nacional i serà finalment detinguda el 20 de juliol i portada immediatament a l’àtic de la presó La Marie que, escalfat pel sol inclement de l’estiu, fa emmalaltir l’escriptora. Començava el calvari del seu empresonament, que a penes milloraria amb el pas lent dels mesos. Més que no l’acte final de la guillotina, les condicions de la detenció l’acaben de matar: malalta per la falta de salubritat en les cel·les, la calor i la falta de cura dels vigilants, entra en un tràngol incòmode del qual solament l’escriptura la podrà rescatar. Perquè, per sort, té accés a material per a redactar missives, fins i tot fa publicar un pasquí de denúncia sobre la seua injusta detenció. Malauradament, París no va saber mostrar ni una engruna d’empatia per la que fins feia relativament poc havia sigut una de les seues filles predilectes. El seu procés judicial a penes va trobar oposició, especialment en el context de Terror en què va tenir lloc. Ni tan sols el seu estimat fill Pierre la va poder ajudar: superat per les seues pròpies faltes i mancat, segurament, de seguretat en la pròpia vida, va renunciar al cognom De Gouges i va renegar de la mare quan la seua sang encara regalimava de la guillotina.