Czytaj książkę: «Les petites virtuts»

Hivern als Abruços

Deus nobis haec otia fecit.

Als Abruços només hi ha dues estacions: l’estiu i l’hivern. La primavera és nevosa i ventosa com l’hivern i la tardor és càlida i límpida com l’estiu. L’estiu comença al juny i s’acaba al novembre. Els llargs dies assolellats als turons baixos i secs, la pols groga del carrer i la disenteria dels nens s’acaben i llavors comença l’hivern. La gent deixa de viure al carrer: els nois descalços desapareixen de les escalinates de l’església. Al poble del qual parlo, gairebé tots els homes desapareixien després de les últimes collites: se n’anaven a treballar a Terni, a Sulmona, a Roma. Era un poble de paletes: algunes cases estaven construïdes amb gràcia, tenien terrasses i columnetes com si fossin petites vil·les, i sorprenia trobar-hi, en entrar-hi, grans cuines fosques amb pernils penjats i habitacions vastes, desolades i buides. A les cuines, el foc estava encès i hi havia diferents tipus de focs: hi havia focs grans amb fusta de roure, focs de fullatge o focs d’estelles recollides d’una en una. Mirant el foc encès era fàcil reconèixer els pobres i els rics millor del que es podia esbrinar observant les cases o la gent, la roba o les sabates, que si fa no fa eren totes iguals.

Quan vaig arribar al poble del qual parlo, al principi totes les cares em semblaven iguals. Totes les dones s’assemblaven, riques i pobres, joves i velles. Gairebé totes tenien la boca desdentada; allà a baix les dones perden les dents als trenta anys, per la fatiga i la malnutrició, pel desgast dels parts i dels alletaments que se succeeixen sense treva. Però, llavors, a poc a poc, vaig començar a distingir la Vincenzina de la Secondina, l’Annunziata de l’Addolorata, i vaig començar a entrar a cada casa i a escalfar-me en els seus diferents focs.

Quan les primeres nevades començaven a caure, una tristesa lenta s’apoderava de nosaltres. Allò nostre era un exili: la nostra ciutat era lluny i lluny eren els nostres llibres, els amics, els esdeveniments diversos i mutables d’una existència veritable. Enceníem la nostra estufa verda, amb un tub llarg que travessava el sostre. Ens reuníem tots plegats a l’habitació de l’estufa i allà es cuinava i es menjava. El meu marit escrivia a la gran taula oval, els nens deixaven les joguines escampades al terra. Al sostre de l’habitació hi havia una àguila pintada, i jo mirava l’àguila i pensava que allò era l’exili. L’exili era l’àguila, era l’estufa verda que brunzia, era el camp vast i silenciós i la neu immòbil. A les cinc sonaven les campanes de l’església de Santa Maria, i les dones anaven a la benedicció, amb els seus xals negres i la cara vermella. Cada nit, el meu marit i jo fèiem una passejada; cada nit caminàvem de bracet, enfonsant els peus a la neu. A les cases que vorejaven el carrer hi vivia gent coneguda i amiga, i tots sortien a la porta i ens deien: «Que tingueu salut». Algú preguntava de vegades: «Però, quan tornareu a casa vostra?». El meu marit deia: «Quan s’acabi la guerra». «I quan s’acabarà aquesta guerra? Tu que ho saps tot i ets professor, quan s’acabarà?». Al meu marit li deien «el professor» perquè no sabien pronunciar el seu nom, i venien de lluny per consultar-li les coses més variades, sobre la millor estació per fer-se treure els queixals, sobre els subsidis que donava el municipi i sobre les taxes i els impostos.

A l’hivern algun vell se n’anava amb una pulmonia, les campanes de Santa Maria tocaven a morts i Domenico Orecchia, el fuster, fabricava el taüt. Una dona va embogir i se la van endur al manicomi de Collemaggio, i el poble en va parlar durant una bona temporada. Era una dona jove i polida, la més polida de tot el poble; van dir que allò li havia passat per la seva gran polidesa. El Gigetto di Calcedonio va tenir dues bessones, amb dos bessons mascles que ja tenia a casa, i va muntar un escàndol a l’ajuntament perquè no volien donar-li el subsidi, ja que tenia moltes copes¹ de terra i un hort tan gran com set ciutats. A la Rosa, la conserge de l’escola, una veïna li va escopir a l’ull, i ella anava amb l’ull embenat perquè li paguessin una indemnització. «L’ull és delicat, la saliva és salada», explicava. I d’això també se’n va parlar durant una bona temporada, fins que ja no va quedar res a dir.

La nostàlgia creixia en nosaltres cada dia. Alguna vegada era fins i tot agradable, com una companyia tendra i lleugerament embriagant. Arribaven cartes de la nostra ciutat, com notícies de noces i de morts de les quals n’estàvem exclosos. De vegades, la nostàlgia es tornava aguda i amarga, i es convertia en odi: llavors odiàvem el Domenico Orecchia, el Gigetto di Calcedonio, l’Annunziatina i les campanes de Santa Maria. Però era un odi que manteníem ocult, ja que reconeixíem que era injust. I casa nostra sempre era plena de gent, alguns venien a demanar favors i d’altres venien a oferir-ne. De vegades, la modista venia per fer-nos sagnoccole.2 Es lligava un drap a la cintura i batia els ous, i enviava la Crocetta pel poble a buscar algú que ens pogués deixar una cassola ben gran. La seva cara vermella estava absorta i els seus ulls brillaven per una voluntat imperiosa. Hauria cremat casa seva per tal que les sagnoccole li quedessin bé. El vestit i els cabells li quedaven emblanquits per la farina, i deixàvem reposar les sagnoccole a la taula oval en què escrivia el meu marit.

La Crocetta era la nostra dona de fer feines. En realitat, no era una dona, perquè tenia catorze anys. Va ser la modista qui la va trobar. La modista dividia el món en dos grups: els que es pentinen i els que no es pentinen. Cal tenir cura amb els que no es pentinen, perquè, naturalment, tenen polls. La Crocetta es pentinava, i per això va venir a treballar a casa nostra, i els explicava als nens llargues històries de morts i de cementiris.

Hi havia una vegada un nen a qui se li va morir la mare. El seu pare es va buscar una altra dona i la madrastra no s’estimava el nen. Per això el va matar mentre el pare era al camp i en va fer carn d’olla. El pare torna a casa i menja, però, després de menjar els ossos que queden al plat es posen a cantar:

E la mia trista matrea

Mi ci ha cotto in caldarea

E lo mio padre ghiottò

Mi ci ha fatto ‘nu bravo boccò.3

Llavors el pare mata la mare amb la falç i la penja d’un clau davant de la porta. De vegades em sorprenc murmurant les paraules d’aquesta cançó, i així tot el poble se’m fa present, juntament amb el sabor peculiar d’aquelles estacions, juntament amb la bufada gelada del vent i el so de les campanes.

Cada matí sortia amb els meus nens i la gent se sorprenia i desaprovava que els exposés al fred i a la neu. «Quin pecat han comès aquestes criatures? —deien—. No fa temps per passejar, senyora. Torni a casa». Caminàvem una bona estona pels camps blancs i deserts, i les poques persones que em trobava es miraven els nens amb pietat. «Quin pecat heu comès?», preguntaven. Allà a baix, si un nen neix a l’hivern, no el treuen de l’habitació fins que arriba l’estiu. Al migdia el meu marit ens venia a trobar amb el correu i tornàvem tots plegats cap a casa.

Jo els parlava als nens de la nostra ciutat. Eren molt petits quan vam haver de marxar, i no en conservaven cap record. Els explicava que allà les cases tenien molts pisos, que hi havia moltes cases i molts carrers, i moltes botigues boniques. «Però aquí també hi ha en Girò», deien els nens.

La botiga d’en Girò era just davant de casa. En Girò s’estava a la porta com un vell mussol, i els seus ulls rodons i indiferents miraven fixament el carrer. Venia una mica de tot: queviures i espelmes, postals, sabates i taronges. Quan arribava la mercaderia i en Girò buidava les caixes, els nois corrien a menjar-se les taronges podrides que llençava. Al Nadal també hi arribaven el torró, els licors i els caramels. Però ell no en rebaixava ni un cèntim, del preu. «Que n’ets de dolent, Girò», li deien les dones. Ell responia: «A qui és bo se’l mengen els gossos». Per Nadal tornaven els homes, de Terni, de Sulmona o de Roma, s’hi estaven alguns dies i tornaven a marxar després d’haver sacrificat els porcs. Durant alguns dies no es menjava res més que llardons i botifarres, i no es feia altra cosa que beure. Després, els crits dels nous porquets omplien els carrers.

Al febrer l’aire es tornava humit i suau. Núvols grisos i carregats vagaven pel cel. Hi va haver un any en què es van trencar els baixants durant el desgel. Així que va començar a ploure, a casa les habitacions semblaven pantans. Però va succeir a tot el poble, ni una sola casa va quedar eixuta. Les dones buidaven les galledes per les finestres i escombraven l’aigua per treure-la per la porta. Hi havia gent que se n’anava al llit amb el paraigua obert. El Domenico Orecchia deia que era un càstig per algun pecat. Això va durar més d’una setmana: després, finalment, la neu va desaparèixer de les teulades i l’Aristide va arreglar els baixants.

El final de l’hivern despertava en nosaltres una mena d’inquietud. Potser algú ens vindria a veure, potser finalment hauria passat alguna cosa. El nostre exili havia de tenir un final. Els camins que ens separaven del món semblaven més breus: el correu arribava més sovint. Els nostres penellons es curaven lentament.

Hi ha una monòtona uniformitat en els destins dels homes. Les nostres existències es desenvolupen segons lleis antigues i immutables, segons una cadència vella i uniforme. Els somnis no es compleixen mai, i tan bon punt els veiem fets miques ens consumim de nostàlgia pel temps en què bullien dins nostre. El nostre destí transcorre en aquesta successió d’esperances i nostàlgies.

El meu marit va morir a Roma, a la presó de Regina Coeli, pocs mesos després que marxéssim del poble. Davant de l’horror de la seva mort solitària, davant de les angoixes alternatives que van precedir la seva mort, jo em pregunto si això ens ha passat a nosaltres; a nosaltres, que compràvem les taronges a can Girò i anàvem a passejar per la neu. Aleshores jo tenia fe en un futur fàcil i feliç, ric de desitjos complerts, d’experiències i de fites comunes. Però aquella va ser la millor època de la meva vida i només ara, que ja ha passat per sempre, només ara ho sé.