Quan la fe es fa poesia.

PERE CASALDÀLIGA:

QUAN LA FE ES FA POESIA

Michael P. Moore

PERE CASALDÀLIGA:

QUAN LA FE ES FA POESIA

Editorial Claret és membre de

Claret Publishing Group

Bangalore • Barcelona • Buenos Aires • Chennai

Colombo • Dar es Salaam • Lagos • Macau • Madrid

Manila • Owerri • São Paulo • Varsòvia • Yaoundé

Amb el suport de:

Primera edició: juny de 2021

Títol original: Pedro Casaldáliga: Cuando la fe se hace poesía

© Michael P. Moore, 2021

© de la traducció: Joan Soler i Felip

© de la fotografia de la coberta: José María Concepción Rodríguez, 2021

© de les fotografies interiors:

Claretiano Centro Universitário (Batatais-Rio Claro, Brasil) –

Fanny Victória – Leonardo Alves, 2021

© de l’edició original: Editorial Claretiana, 2021

Lima 1360 – C1138ACD – Buenos Aires

República Argentina

Tel: 4305-9510/9597 – Fax: 4305-6552

E-mail: contacto@claretiana.org

www.claretiana.org

© d’aquesta edició: Editorial Claret, slu, 2021

Roger de Llúria, 5 – 08010 Barcelona

www.editorialclaret.cat – editorial@claret.cat

ISBN: 978-84-9136-356-9

Producció de l’ePub: booqlab

«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 917 021 970 / 932 720 447)».

Tots els drets reservats.

A Pere Casaldàliga, per la seva poesia evangèlicament subversiva.

A la meva mare, perquè em va apropar a la seducció de la poesia.

A J. I. González Faus, per la seva teologia compromesa i comprometedora.

A Gerardo Bassi, per la seva entranyable amistat.

Jo faig versos i crec en Déu.

Els meus versos van plens de Déu, com pulmons plens de l’aire viu.

PERE CASALDÀLIGA

SIGLES DE LES OBRES CITADES

A tall de pròleg: Carta a l’autor

Deixa’m començar amb una anècdota personal que explica bé la il·lusió que em va produir que m’encarreguessis aquest pròleg. Fa ja més de trenta anys, quan de cop i volta la postmodernitat va irrompre sorollosament amb el seu nou decàleg de la «fi dels grans relats, la fi de les majúscules» i els altres manaments que semblaven revelats en un nou Sinaí laic, vaig sentir la necessitat d’esbossar una resposta teològica a aquelles novetats i no vaig trobar cap camí millor que el de buscar aquesta teologia en els poemes de Pere Casaldàliga, comparant-los a més amb els del cantant Joaquín Sabina que aleshores feia furor. Així va néixer un petit volum el valor del qual potser estava més en el mètode elegit que no en els seus continguts.¹

Imagina’t la meva alegria quan veig que un gran expositor com tu (i això ho dic per experiència) ha sentit la necessitat de fer quelcom semblant de manera més global, amb tot el pensament del nostre estimat Pere, i justament arrel de l’impacte afectiu de la seva mort. Per això vull dir als teus lectors que et llegeixin, buscant més una «identificació amb» que no pas una «informació sobre». No com qui llegeix una tesi doctoral o un treball acadèmic, sinó com qui enceta un camí. I un camí que (per dir-ho amb ressons de l’Antonio Machado) ells l’hauran de petjar «haciéndolo al andar».

Perquè la teva obra no està acabada. I això no és un defecte sinó una de les qualitats de la poesia, que no és ciència, sinó suggeriment, i que sempre deixa portes o finestres obertes. Molts dels poemes que tu cites íntegrament per a extreure’n una única lliçó, són susceptibles de noves lectures més analítiques que encara podran fer-ne brollar quelcom nou. Em va passar una vegada, que vaig haver de tornar a llegir un dels sonets més famosos de Casaldàliga i de cop em va sorprendre quelcom que abans no havia captat: encara que ell hi diu que «cruza las sombras», no obstant, allò que il·lumina aquest camí fosc no és «Tu Luz» com esperaríem, sinó «Tu Paz como un abismo». Hi trobem un detall teològic molt valuós. I crec que, en la poesia del nostre amic, se n’hi poden trobar molts més com aquest. Al cap i a la fi, la teologia no és més que l’explicació d’una vivència poètica prèvia, que és l’experiència creient. Tothom que passegi per aquestes planes teves, que sàpiga que no ho ha de fer només per llegir, sinó per trobar.

O amb altres paraules: ja que duus el mateix nom que un director de cinema (amb el qual, dit sigui de pas, hi tinc molta empatia), deixa’m dir-li al lector que tu has marcat bé les seqüències i els llocs de filmació, però que a ell li toca «interpretar el seu paper» en aquesta pel·lícula. En el llibre hi trobarà una bona distribució dels materials; i vull ressaltar que els de la mort i resurrecció (capítols 4 i 5) m’han resultat molt impactants, no sé si pel seu contingut, per la meva edat o perquè els coneixia més poc. Però el lector encara pot fer més amb tots aquests materials.

I per posar-ne un exemple, deixa’m completar aquest pròleg tot presentant al lector allò que, a mi particularment, m’ha donat la primera lectura del teu llibre. I que no pretén ser ni el resum ni la síntesi del llibre, sinó un primer «balanç de beneficis». Ho embolcallo tot en el subtítol que poso tot seguit i que després tractaré d’explicar. Descric a Casaldàliga com:

Poeta a contrallum i teòleg a contracorrent

A veure si aconsegueixo desentranyar allò que significa aquesta expressió fosca.

1. Cal primer explicar el seu significat material. Passa sovint en la poesia de Pere, que la paraula que rima en consonant no està al final de la frase, sinó a la meitat. Per exemple:

«… guerrillero

del mundo, de la Iglesia y de mí mismo»

o:

«… porque aprendí a esperar a contramano

de tanta decepción…»

o:

«… toda la huerta

para el Dios de Jesús…»

i:

«… y donde espera

un muerto, yo reclamo primavera…»

Més enllà de les necessitats mètriques, hom té la sensació que l’espurna poètica cal buscar-la no al final de la frase, sinó a la meitat: no en la meta sinó en el camí. I al mateix temps, la sonoritat poètica no ha de fer-nos-hi aturar. Cal paladejar-la però continuant fins a acabar la frase. En aquesta mena de contrallum hi ha quelcom molt típic del nostre amic i una gran lliçó per a la vida de fe.

A més la teologia de Pere és una teologia a contracorrent de tantes «evidències» de la vida, tal com tracto d’explicar una mica més en aquest pròleg. Evidències de la vida i «evidències» de l’Església: perquè no es tracta d’un «retorn a», sinó d’un «rescat de» Jesús; la seva tasca no és «desmitologitzar», sinó «des-manipular» Jesús, com molt bé dius (p. 31). La fe en Jesús, si se la vol anomenar «religió» no és una religió vertical, sinó horitzontal. Però aquesta dimensió horitzontal no es fonamenta en una substitució de la Vertical, sinó en una «sustentació» que fa la dimensió Vertical. «Ocupar-se de Déu és preocupar-se dels homes», conclous tu (p. 72). Perquè una autèntica teologia de l’en-carna-ció hauria de destacar sobre tot la humanitat (la «carn») de Jesús.

I ara mirem bé tot el que es pot derivar d’aquesta doble «contra» que adjectiva el nostre poeta teòleg.

2. Aquest «contracorrent» anirà marcant tots els passos de la seva teologia. Perquè l’ocupar-se de l’home, en aquest món tan injust i tan cruel, porta de seguida a una indignació ètica que en Pere qualificava com a «experiència humana fonamental» (p. 61). Però aquesta indignació serà tot seguit assumida i transformada per l’evangeli (a mode de «síntesi hegeliana»). De manera que, com llegim en una de les pàgines més serioses d’aquest llibre: Caín no deixa de ser un caín, «però és humà». I això ens porta a completar la pregunta del Gènesi: «Abel, què has fet del teu germà?» (p. 65). Perquè resulta que la llibertat humana (el gran valor de la nostra modernitat), és paradoxalment una «llibertat solidària» (p. 85 i 111). Per això un dels llibres de Pere es titula Cantares de la entera libertad.

Cal, doncs, que la modernitat es pregunti si la seva llibertat tan esbombada és una llibertat solidària: una llibertat «sencera». La lluita de classes i la indignació que provoca, la lluita antiracista, la indignació actual pels abusos sexuals… han de preguntar-se si s’han quedat en la tesi hegeliana o si l’han superada en una síntesi cristiana, mitjançant l’antítesi dolorosa de que «Caín és humà».

3. Però encara més: és mèrit de la poesia i de la teologia de Pere que aquesta síntesi, aquest contracorrent, «mai és una forma “d’aigualir el vi”», sinó que el converteix en aquell vi «millor» que, a les noces de Canà, va aparèixer, contra tot pronòstic, al final de la festa. Mai podrà dir-se de la poesia de Casaldàliga que la seva «fam de justícia» s’hagi convertit en «set de venjança». I això li permet dir amb una radicalitat que escandalitzarà molta gent, però que és pura veritat cristiana: «l’eucaristia / que no és taula / esdevé / pura blasfèmia» (p. 124).

4. Avui es parla molt a l’Església de «sinodalitat». Francesc en bona part ha contribuït a fer d’aquesta paraula una mena de lema de reforma de l’Església. Però justament perquè la sinodalitat vol dir «caminar junts» fora bo afegir a aquest lema l’altre tan típic que tu rescates de Casaldàliga: comensalitat (ser company de taula) (p. 122). Perquè si no compartim la taula, com podrem compartir el camí?

Tota aquesta aparent dialèctica no ve de ganes de complicar les coses mentalment i per a entreteniment d’intel·lectuals. Brolla d’aquella senzilla descripció de Jesús de Natzaret que resumeix tota la cristologia: «versió de Déu en petitesa humana». I que ha nascut d’aquella audaç prolongació que fa Pere del passatge de l’anunciació a Maria: «el Verb ha volgut de mi» (p. 42).

5. I, per acabar, el pas de la teologia a la cultura. Escriu la gran María Zambrano, al començament d’un dels seus llibres que «una cultura depende de la calidad de sus dioses». En aquest país des del qual t’estic escrivint el pròleg, que es creu tan laic i està tan ple de déus, no ens faria cap mal preguntar-nos quina cultura pot brollar des dels nostres mil ídols (riquesa, nacionalismes, poder, egos individuals o col·lectius…), i quina, en canvi, des d’aquest «Déu crucificat» de l’evangeli que Jesús personifica i que Casaldàliga i tu heu sabut presentar tan bé.

Arribats aquí, és millor callar i, una mica esglaiats, convidar el lector a entrar a les teves planes. Tant de bo jo hagi sabut obrir-li la porta.

JOSÉ IGNACIO GONZÁLEZ FAUS

__________

1. Cf. La interpelación de las iglesias latinoamericanas a la Europa postmoderna y a las iglesias europeas. Madrid: FSM, 1988.

Introducció

Vull començar aquestes pàgines tot fent meves les paraules d’un altre poeta espanyol –José María Valverde–, amb les quals inicia el pròleg a un dels llibres de poemes més significatius de Casaldàliga:

M’aclapara la invitació a escriure quelcom –quelcom superflu, sens dubte– abans d’aquests versos de Pere Casaldàliga: acostumat com estic a la posició còmoda de literat que pot permetre’s d’organitzar paraules sublims en formes presumptament memorables sense la necessitat de comprometre’s amb prou feines en el seu llenguatge, em sento com si estigués rebent una tremenda descàrrega elèctrica quan tinc davant dels ulls uns versos que són expressió transparent d’una vida lliurada completament a allò que ell diu […] Cadaldàliga escriu «en indicatiu», quan els altres solem escriure «en subjuntiu» o «en condicional»: «voldríem» que quelcom «fos», mentre que en ell «és» –i ho acredita amb tota la seva vida.¹

Confesso que sento el mateix, amb l’única diferència, potser, que jo no soc ni tan sols literat, tan sols aprenent de teòleg. I m’he atrevit a escriure no «abans», sinó sobre els seus versos; i això, possiblement encara és més atrevit. Però ho he fet casi com una urgència cordial. Aquest petit llibre, gestat des de ja fa alguns anys, i apressat jo per la seva mort, necessitava comunicar-me i comunicar-lo, com una mena de desfogament.²

El text busca, en primer lloc, apropar al lector la bellesa i la fondària de la poesia de Casaldàliga.³ I, llavors, des d’ella cerquem apropar-nos al Misteri de Déu, al Misteri que és Déu, tal i com se’ns ha revelat d’una forma plena en la carn de Jesús de Natzaret. Com que creiem que ací se’ns mostra el rostre del Totalment Altre, l’anhel que fa de fil invisible, tot enfilant aquestes planes és el prec dirigit al poeta-testimoni: mostra’ns Jesús! Així, el resultat de l’obra ve a ser una mena de catequesis cristològiques al ritme de les seves poesies on, un cop validat el llenguatge poètic en tant que mediació per a apropar-nos a aquest Misteri (c. 1), iniciem un recorregut històric-teològic tot contemplant la figura de Jesús. Comencem per allò que constitueix l’agosarada pretensió del cristianisme: afirmar que en la carn d’aquest jueu marginal se’ns ha manifestat de forma insuperable i ben concreta el Déu anhelat i cercat per la humanitat des de sempre (…des de sempre que cerquen). I parlar de l’encarnació ens remet, tot seguit, a la figura d’aquella que significa un dels grans amors del poeta: Maria, la de Natzaret (c. 2). Llavors centrem l’esguard en el nucli de la predicació del profeta galileu, allò a què va consagrar la seva vida, els seus anhels i afanys: la Causa –amb majúscules, com l’anomena el nostre poeta– del Regne, centrada en la praxi de misericòrdia (c. 3). És aquesta Causa, precisament, la que permet entendre la mort de Jesús; efectivament, va morir com va morir perquè va viure com va viure, en un món ferit del pecat, que es va estimar més les seves seguretats que no pas deixar-se interpel·lar per una imatge diferent de Déu, que possibilitava (i possibilita) una forma nova de relacionar-nos amb Ell, amb els altres i amb allò diferent (c. 4). Però és una mort que, malgrat que sigui una ostentació de poder i una causa d’angoixa, només obté paraules penúltimes, perquè la fe en la resurrecció –de Jesús, i amb la d’ell, la nostra–dibuixa un horitzó d’esperança que ens permet creure –mal que sovint sigui a contracorrent– que la Vida venç la mort; que les senyeres els són preses als botxins i són reivindicades per les víctimes; que acaba triomfant el «sí» de Déu enfront de tants «no» de l’home (c. 5). A l’últim capítol fem referència a l’Església –amor i dolor del nostre poeta–, cridada a continuar la missió de Jesús, a ser transparència del Regne enmig de l’ambigüitat de la nostra història (c. 6). I clourem el llibre amb un epíleg nascut de la interpel·lació que van ser per nosaltres algunes fotografies que van aparèixer immediatament després de la mort del profeta de São Félix: ell, que durant la seva vida ens havia parlat al cor mitjançant la paraula, ara ho continuava fent mitjançant unes imatges trasbalsadores: les seves mans blanques, els seus peus immòbils, una canoa com a fèretre i una tomba entre els oblidats, a la riba del seu estimat Araguaia.

Tant de bo, aquestes pàgines, mitjançant la poesia de Pere Casaldàliga, ens invitin a apropar-nos al Misteri que envolta les nostres vides tot donant un sentit últim a les grans qüestions: per què, per a què i com viure. I llavors animar-nos a preguntar, una vegada i una altra, qui i com és el Déu en qui creiem, per què, com afirma el nostre autor:

El problema de relació amb Déu no és tant l’ateisme com la idolatria. La qüestió que se’ns planteja més profundament no és tant si som creients o ateus, sinó de quin Déu som creients i de quin Déu som ateus. El nostre problema no és si existeix o no existeix Déu, sinó quin és el Déu vertader. Discernir entre el Déu veritable i la multitud d’ídols.⁴

I perquè, si més no jo, com en Pere i també gràcies a ell, estic convençut avui més que mai que:

Para cambiar de vida

hay que cambiar de Dios.

Hay que cambiar de Dios

para cambiar la Iglesia.

Para cambiar el Mundo

hay que cambiar de Dios.⁵

__________

1. J. M. VALVERDE, «Prólogo», a: ETyLE, p. 7-8 [Citarem els poemes per llurs títols, afegint-hi el nom del llibre amb sigles, la nomenclatura i referències editorials dels quals es presenten al començament de l’obra (p. 9)].

2. Reprenc aquí, reorganitzant-ho i aprofundint-ho, molt del que ja he escrit i publicat amb anterioritat a: «Cristología poética de Pedro Casaldáliga», Revista Latinoamericana de Teología 98 (2016), p. 99-120; «La eclesiología poética de Pedro Casaldáliga. Las “otras” notas de una Ecclesia semper reformanda», Revista Latinoamericana de Teología 104 (2018), p. 97-120; i «En la pascua de Pedro Casaldáliga (esperando a contramano)», Revista Latinoamericana de Teología 110 (2020), p. 109-112.

3. Hem visitat pràcticament tota l’obra poètica de Casaldàliga publicada en castellà, i bàsicament ens circumscrivim a ella, i a voltes recorrem també a d’altres escrits seus en prosa, per a il·luminar o contextualitzar el que afirmem, especialment a: Espiritualidad de la Liberación (escrita conjuntament amb J. M. Vigil), l’obra en la qual desenvolupa més sistemàticament la seva perspectiva teològica-espiritual.

4. EL, p. 122. [Nota del Traductor: En tot el cos del llibre, hem seguit el criteri de mantenir el text castellà bàsicament en les cites poètiques en paràgraf(s) a part; i traduir al català tant les cites del llibre Espiritualidad de la Liberación (cf. nota 3) i d’alguns altres textos en prosa, com també breus cites poètiques en el cos del text en prosa.]

5. «¿Por qué no cambias de Dios?», a: Agenda Latinoamericana mundial 2011. Buenos Aires: Centro Nueva Tierra, 2011, p. 2.

1 Dir poèticament el Misteri

Hi ha formes i llenguatges diversos per apropar-se i intentar dir aquest Misteri al qual (alguns) anomenem «Déu». Des de temps llunyans la humanitat ha intentat parlar sobre aquesta realitat que està més enllà (transcendent) i més ençà –més pregon– de tot allò que veiem i experimentem (immanent). Sens dubte, el llenguatge teològic és el més utilitzat, però no és l’únic…, ni potser el més apropiat! Parlem de Déu a la catequesi, a les predicacions, a les homilies, a les facultats, al carrer, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, etc. Utilitzem narracions, símbols, conceptes, argumentacions, definicions (dogmàtiques), imatges, metàfores, etc. I, evidentment, no tothom està d’acord en el que diem quan diem «Déu». Això significa que aquesta realitat ens sobrepassa i que cap mena de llenguatge pot acabar de dir-Lo prou adequadament.

Dins d’aquesta varietat de llenguatges per a referir-nos al Misteri primer i darrer, hi ha tingut un lloc especial, des de sempre, el llenguatge poètic. Precisament, és mitjançant la poesia com el nostre autor ha expressat la seva experiència religiosa-mística. Efectivament: Pere Casaldàliga ha estat no tan sols un pastor-bisbe, sinó també, i sobretot un místic, un poeta i un profeta. Des de la seva profundíssima experiència del Misteri de Déu i de la vida, ha pronunciat la seva paraula poètica, vestida molt sovint d’una interpel·ladora càrrega profètica. Paraula que consola però que també sacseja en un món on (sobre)abunden els que fan de la tecnocràcia l’única mediació per a salvar la humanitat i en una Església on sembla que hi hagi més lletra que esperit (cf. 2Co 3,6).

Tecnócratas muchos

Y pocos poetas.

Muchos doctrinarios

y menos profetas.¹

Poeta, profeta i místic, dèiem. Potser cal precisar –contra algunes vulgaritzacions errònies– que el místic no és l’al·lucinat que té visions rares i camina un pam per sobre terra, sense tocar-la, sinó aquell que frueix d’un coneixement íntim del que l’envolta i sap descobrir Déu on sembla que no hi sigui. Casaldàliga ha estat un «místic d’ulls oberts».² I la forma més adequada que ha trobat per comunicar-nos aquesta vivència ha estat la poesia, simultàniament conscient que qualsevol parlar sobre Déu –i això fa referència tant a la paraula mítica, científica, filosòfica, teològica, com a la poètica– és un balboteig en front del Misteri. Sabedor del Misteri de Déu, del Misteri que és Déu, avisa:

Ninguna lengua a Su verdad se atreve.

Nadie lo ha visto a Dios. Nadie Lo sabe.³

I és bo recordar que l’afirmació del segon vers prové del pròleg de l’evangeli de Joan: «A Déu ningú no l’ha vist mai» (Jn 1,18), perquè si això és veritat, com podem parlar d’aquesta Realitat? I heus ací l’escandalosa pretensió del cristianisme que, com veurem més endavant, es fonamenta en l’agosarada afirmació que «El Verb (la Paraula) s’ha fet carn, i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, i hem vist la Seva glòria […] Ell és qui l’ha revelat» (Jn 1,14.18). Jesús és transparència de Déu i ens En parla. Això ens permet de dir-Lo a Ell; ens habilita a esbossar una «paraula segona»: per això el nostre poeta s’hi atreveix. El Déu del qual vol parlar Casaldàliga és el Déu de Jesucrist, és a dir, el que pot ser conegut a partir de la revelació històrica en la vida, mort i resurrecció d’aquest jueu marginal. Això exigeix l’esforç ardit i constant de «posar entre parèntesi» les nostres idees preconcebudes de Déu i purificar les imatges que tenim d’Ell. De-construir per a re-construir: «Per a conèixer el Déu veritablement “cristià” cal renunciar a les nostres idees prèvies sobre Déu, i aprendre què, qui i com deu ser Déu, a partir de Jesús».⁴ Per això li demana:

Dinos cuál es tu Dios, Jesús; enséñanos

a no hacerlo el Dios que no lo haces.

Devuélvenos tu Dios,

mostrándonos al Padre!⁵

Però és una revelació que no esgota el Misteri, tot i que ens en diu quelcom; es mou en la dialèctica de manifestació/ocultació i pateix la desproporció pròpia de quan allò infinit i etern es vol dir en allò finit i temporal: «L’eterna Paraula divina s’ha expressat en el llenguatge humà temporal: “L’Evangeli és la Paraula / de totes les cultures. / Paraula de Déu en la Llengua dels Homes!”. I va assumir aquest llenguatge amb totes les seves limitacions. La Paraula universal ha balbucejat en dialecte».⁶ Si Déu mateix, per a dir-Se en el seu Fill, hagué de patir limitacions, quantes més n’haurà de patir el poeta quan intenta pronunciar el Misteri?

D’altra banda, hom no pot perdre mai de vista –tant en la poesia com en la teologia– que no parlem directament de Déu, sinó de la nostra experiència de Déu; i això implica reconèixer un marge ampli de subjectivitat, de perspectivisme, de provisionalitat, de limitació, en definitiva; i tot això perquè, com avisava Sant Pau, «ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix» (1Co 13,12). En la provisionalitat del camí de la vida, li cal al poeta assajar el seu vers, amb la consciència, al mateix temps, del deure de salvaguardar la transcendència:

Voy a decir de ti

mi última palabra.

(Siempre penúltima

y mía siempre).⁷

I coneix bé la temptació constant de manipular Déu mitjançant els nostres discursos (poètics, catequètics, homilètics, teològics, magisterials…). Però m’atreveixo a dir que Casaldàliga va escriure poesia per poder (sobre)viure enmig de tanta mort. Com una necessitat vital, casi com un mecanisme de defensa. Els seus poemes són crits que retrunyen a les parets de la història injusta i travessen el cel, tot sacsejant i desvetllant Déu mateix. Constret i conscient, es pregunta:

¿Cómo dejarte ser solo Tú mismo,

sin reducirte, sin manipularte?

¿Cómo, creyendo en Ti, no proclamarte

igual, mayor, mejor que el Cristianismo?⁸

El desafiament és gran, sens dubte, com és gran la necessitat d’assumir-lo. Conscient d’aquesta tensió, el nostre poeta s’anima a trencar el silenci original:

Derramando palabras,

de mis silencios vengo

y a mis silencios voy.

Y en Tus silencios labras

el grito que sostengo

y el silencio que soy.⁹

És que hi ha un temps per a tot: temps de parlar i temps de callar (cf. Coh 3,7); el savi-prudent és el que sap discernir el moment oportú per a una cosa i per a l’altra. Estem fets de paraules, de gestos i de silencis; dels nostres i dels que ens venen de fora. Per al creient, ocupen un lloc privilegiat les paraules i els silencis de Déu, que ens acompanyen i conformen, que ens «afaiçonen», com diu el poema. I al poema «Señor Jesús» ho confessa com «Paraula dels meus crits, silenci de la meva espera».¹⁰ Encarnació de la Paraula en la paraula que tan sols es descodifica correctament en el silenci contemplatiu:

Otra vez hecho carne

de lectura

acontecía Dios

en mi silencio.¹¹

Tot recapitulant i com a conclusió: tot llenguatge esdevé al mateix temps útil i limitat, quan intentem parlar de Déu. Però passa el mateix quan volem de-finir (= posar límits precisos) les veritats últimes: vida, mort, amor, (sens)sentit…, Déu! Descobrim que, en aquests moments, les paraules no hi arriben, queden curtes, diuen i no diuen, destaquen un aspecte però en deixen fosc un altre. És aleshores quan la poesia intenta apropar-s’hi més amb la intuïció que amb el concepte, amb la metàfora i el símbol més que amb la definició. Dissortadament, per a certa mentalitat científica moderna, aquest és un llenguatge ambigu i, doncs, poc vàlid. Conscient d’aquesta possible desqualificació avisa:

Te llamarán poeta

para reírse de tus razones

que desentonan de su razón;

para zafarse de tu Evangelio

que les cuestiona a su propio Dios.

Te llamarán profeta

para exigirte lo que no son,

para llevarte hasta la muerte

y darte un póster en su salón.¹²

Però les raons del cor –amb elles neixen i acaben, en definitiva, les de la fe–, es poden demostrar a mode d’un teorema científic? o només es poden mostrar? La poesia, com la fe, es mou en el registre de la raó cordial, que té la seva pròpia racionalitat (i no implica irracionalitat!). Des d’ací, i com a místic que és, el nostre poeta es descalça, per beure en l’abisme del Misteri i deixar-se afaiçonar:

Delante de tu Gloria, Amor celoso,

no hay más gesto posible que descalzar el alma.

Tú eres. Tú nos haces.

Calcinándonos,

el Viento de tus llamas nos liberta.

Tú nos amas primero, en todo caso.¹³

Només llavors, abrandat i alliberat, i com a resposta a aquest Amor primer, Casaldàliga pronuncia la seva paraula poètica per, tot seguit, altra volta, tornar al silenci contemplatiu davant d’Allò que ens sobrepassa:

Servir bajo el día a día.

Creer contra la evidencia.

Decir siempre una palabra última

de lucha, para

caer luego de rodillas

en silencio.¹⁴

Noteu l’ordre dels verbs, que marquen tot un itinerari, amb prioritats clares: servir (praxi) – creure (fe) – dir (paraula) – caure (silenci). Apropem-nos, doncs, a la paraula del poeta que brolla de la vida-viscuda dins de l’horitzó de la fe, per a ser reconduïts tot seguit al silenci sapiencial del Misteri.

__________

1. «Oración a San Francisco en forma de desahogo», a: CEL, p. 37.

2. Cf. J. B. METZ, Por una mística de ojos abiertos. Cuando irrumpe la espiritualidad. Barcelona: Herder, 2013.

3. «Él se hizo uno de tantos», a: SNP 24-25.

4. EL, p. 124.

5. «Antífonas», a: TEP, p. 84.

6. EL, p. 144.

7. «Antífonas», a: TEP, p. 87.

8. «Jesús de Nazaret», a: SNP, p. 34-35.

9. «Silencio hablado», a: ETyLE, p. 17. Des d’aquesta clau defineix també el seu amic L. Boff com «teòleg del silenci del Verb»: «Bendición de San Francisco a fray Leonardo Boff», a: ETyLE, p. 52.

10. «Señor Jesús», a: AP, p. 53.

11. «Palabra», a: TEP, p. 95.

12. «Te llamarán poeta», a: TEP, p. 58.

13. «Amor celoso», a: TEP, p. 61.

14. «El misterio», a: ETyLE, p. 75.