La setena filla

Quan escoltes la paraula «gitano», immediatament ve a la ment la idea de llibertat, cançons, dansa, màgia i amor. El cinema va popularitzar certes escenes, la noia sensual ballant al voltant del foc, peus descalços, provocativa, atraient l'atenció dels homes, especialment dels estrangers. Dubtem que un gitano o no gitano hagués pogut veure en realitat tal escena, per la senzilla raó que, en les nostres tribus, mai una jove ha ballat al voltant del foc, descalça i amb el pit descobert. Els qui van descriure tals danses ignoraven totalment les lleis dels roms (gitanos d'Europa de l'Est i dels Balcans). Sabien qè, si la jove s'atrevia a mostrar les seves cames o una part del teu pit, davant la mirada de la seva tribu, seria immediatament etiquetada com una kurva i assotada, i fins i tot bandejada? La llibertat és només una paraula per la qual molts pobles han lluitat en va. L'esclavitud, sota el jou, de vegades es sacseja les seves cadenes, però si és per caure sota una altra dominació, on està la llibertat? Els no iniciats, els no gitanos, saben que la paraula lliure no existeix entre els gitanos? I si volem traduir-ho textualment, direm: korkoro, és a dir, «tot sol», per dir que està sense unió i res l'atura. Com l'ocell vola d'arbre en arbre, el rom (gitano) pot saltar d'un país a l'altre.

El poble gitano és, sens dubte, un dels més misteriosos que el món ha conegut perquè, a través dels segles, ha sabut conversar, contra vent i marejol, els seus costums i tradicions, i destaca per la seva alegria natural. No importa que el camí estigui esquitxat de cadàvers, els peus ballen darrere de la caravana. No importa si un ser estimat mor, li cantem lloances i plorem tan poc com podem. La tristesa venç l'home, l'alegria l'enforteix. Alegrem-nos per tot, fins i tot per la nostra desgràcia. Si que anomenem llibertat al fet de poder desplaçar-nos al nostre antull per una nació o per diversos països, com ho fan la majoria de roms, de no tenir un altre objectiu a la vida sinó anar cap a horitzons desconeguts, o no tenir refugi en cas de tempesta, o treballar cada dia per guanyar el pa sense preocupar-se pel futur, de morir a l'atzar, néixer en qualsevol lloc, créixer al fang o a la pols, anar mig nu seguint un carromato, cuidar més del seu cavall que dels seus fills, obeir les lleis, no sols les del país, sinó també les de la tribu, així es la vida del gitano. On està la llibertat? Tot i això, la trobem en algunes de les seves accions. Aquests nòmades mai han tingut reis, reines o presidents, excepte en la literatura de periodistes mal informats i en les plomes d'autors amb manca d'imaginació. El nòmada es declara lliure perquè no obeeix ningú. Si accepta les lleis, s'afanya a eludir-les sempre que pot.

El títol de cap es només honorífic. El cap no existeix igual que el rei. És només respecte als majors de la tribu o, en el teu defecte, al responsable si és més jove. Un pare ni tan sols té poder de donar-li una ordre al teu fill; en aquest sentit, el gitano és lliure. Poca llibertat, en realitat. El nòmada és perseguit pels pobles anomenats civilitzats d'un país a l'altre, d'una ciutat a una altra, fins i tot d'una comuna a una altra. El teu pas per una regió dona lloc a múltiples robatoris entre particulars. Els vilatans se'n aprofiten per furtar-se uns als altres i, per descomptat, els nòmades seran els acusats. El carromato desgavellat, el cavall raquític, s'instal·len de vegades bastant lluny d'una ciutat, en un lloc o no existeix el cartell de: «Aparcament prohibit als nòmades». Tot arribant, reben la visita dels gendarmes, perquè el camp, fins i tot de lluny, té ulls. Cada dia, encara que sigui diumenge o festiu, han de presentar el teu carnet de nòmada a la gendarmeria cantonal o a l'alcalde del municipi. Així mateix, al matí, quan surten, i després quan arriben a la següent etapa.