Czytaj książkę: «Records de la darrera carlinada»

CARLINS A LA MUNTANYA

La Revolució de Setembre (la Gloriosa, com se li deia per mal nom), tan bescantada per inepta, per eixorca i per descarada, tingué un mèrit que seria injust voler-li llevar: el de promoure una reacció que donà per resultat despertar moltes consciències que estaven adormides i revetllar molts sentiments que estaven, si no apagats, almenys esmorteïts. El sentiment religiós, per exemple, es revifà d’una manera com no en tenien idea els nostres pares, que, tot essent més religiosos i, segons sembla, més virtuosos que nosaltres, mancaven d’aquell valor propi que dóna una idea quan es professa, no sols per tradició, sinó també per convicció. Recordo haver sentit contar a un oncle meu que en el seu temps —en què no hi havia entre la joventut universitària impius a la Renan ni naturalistes a la Zola, ni estaven influïts per catedràtics krausistes ni darwinistes— entraven a les esglésies per les portes més excusades, i sovint trencaven de cantó per no trobar el Viàtic i excusar-se el per a ells enutjós dilema d’humiliar-se com el poble baix, amb deslluïment de llur categoria de joves il·lustrats, o aparèixer irreverents, la qual cosa repugnava a llurs creences religioses i reputació de minyons de bé.

La Revolució partí els camps i, davant d’un partit radical i decididament anticatòlic, se’n formà un altre de catòlic resolut, on ingressaren amb entusiasme multitud de joves il·lustrats, decidits a lliurar batalla en tots terrenys, tant en el de la polèmica com en el de la força. D’aquella època daten les fundacions de Joventuts catòliques i altres associacions i organismes que donaren vida i vigor a l’element catòlic, i que de segur l’haurien portat encara a millors resultats, de no sobrevenir divisions i misèries que no és d’aquest lloc ni està en el meu ànim esbrinar.

Capitost d’aqueixa reacció fou el partit tradicionalista, que adquirí gran volada, engrossat per bona colla d’elements conservadors que, espantats de la marxa de la societat, buscaven com un fre o un contrafort per resistir l’empenta de l’onada revolucionària. Aquests elements, que obraven per egoisme i no per convicció, abandonaren el carlisme tan bon punt consideraren que havia ja complert la seva missió, que per a ells no era altra que traure’ls les castanyes del foc. Conservadors purs.

Jo tenia llavors quinze anys i anava a començar els meus estudis universitaris. Els primers conceptes polítics, bé que molt confosos, els havia tret del diari de Madrid La Esperanza, únic que entrava a casa, i, encara que sense comprendre’ls massa i sols portat pel meu afany de devorar lletra més que de llegir, havia format el meu modest gust literari amb conceptes sempre elevats de don Pedro de la Hoz i amb l’eloqüència jocosa a voltes, planyívola sovint i sempre admirable i profunda de l’Aparici i d’altres de la mateixa escola, com també fullejant els Escritos políticos del nostre immortal Balmes.

Donats tals antecedents i venint-ne de sang per tots quatre costats, ja es comprèn que el carlisme havia de ser el meu nord en esclatar la Revolució de Setembre.

Aquí he d’afegir un detall. Furgant per la poc amena llibreria del meu pare, em vingué a les mans una obra que m’impressionà fortament. Era un llibre del qual he perdut el rastre i donaria quelcom per retrobar-lo. El títol, si la memòria no m’és infidel, era aquest: Cataluña vindicada de la nota de rebelión con que la han motejado sus detractores. L’autor, el nom del qual no m’ha quedat, era un precursor dels actuals patricis que s’han pres a pit la defensa dels particulars drets de la nostra terra, ja que si bé es presentava encara com encongit per la força dels corrents llavors dominants, que consideraven com un fet providencial i necessari el de la unidad nacional —com si abans d’ella no ens ho passéssim bastant milloret—, era, amb tot, una valenta exposició de greuges i una raonada defensa dels drets conculcats de Catalunya. Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governants sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia. Ell no es fixava pas encara en la peculiar idiosincràsia de dues races que són com l’oli i l’aigua, que, en barrejar-se, el més lleuger va a sobre i el més pesant a sota; tampoc esbrinava el pecat original de les nostres desditxes, ni proposava solucions radicals per al pervenir; però era, amb tot, una nota aguda que ressonava com un toc de corneta enmig d’aquell estat de prostració i enviliment en què el corrent centralista i castellanitzador ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser i renegar dels nostres passats. Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns dóna a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat infiltrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aurèola dels màrtirs i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans.

Amb semblants disposicions, es comprèn que les doctrines proclamades per l’Aparici i la seva escola venien a omplir un buit del meu esperit, i la carta, programa de don Carles al seu germà, seguida del decret de restauració dels Furs, havia d’aparèixer als meus ulls com el verb de la nova idea. Era la doctrina regionalista que em seduïa. Encara que no la comprenia pas bé, portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.

Per altra part, l’atmosfera es caldejava de dia en dia i l’onada revolucionària, barreja inconcebible de llibertinatge i de tirania, creixia horroritzant i repugnant. La premsa de tots els camps estampava tot el que li venia a la boca, amb un cinisme i desenfrenament de què avui no en tenim idea. Mes, si era comú llegir furiosos articles excitant a l’extermini dels reaccionaris, aquests tampoc es mossegaven la llengua, ni s’amagaven pas per tocar a sometent i organitzar públicament llurs forces. En el Círcol carlí d’Olot havíem freqüentment sentit oradors proclamant la guerra com a única solució d’aquell estat de coses. La falta de criteri governamental i el desconeixement del principi d’autoritat donava lloc als absurds més estranys, ja que allí mateix on avui es permetia tot i molt més del que porto apuntat, demà s’empresonava o es garrotejava un infeliç pel sol fet de portar boina, segons li plaïa al governador, a l’alcalde o al cacic de la localitat.

Però la nota dominant era un odi sectari i bestial contra tot el que feia referència al Clergat i la Religió. No pujava pas un orador a la tribuna d’una Acadèmia o sobre la taula del club o de la taverna, que a la segona paraula no l’engallés la dèria anticlerical. Seguint aquest corrent, s’autoritzaven i proclamaven principis cent vegades més absurds i tirànics que els de l’absolutisme més fanàtic, i es portaren a cap espoliacions, com la dels fons de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, les quals, si bé menys hipòcrites, resultaven més infames que les desamortitzacions d’en Mendizábal.

Les eleccions, que no eren pas més mentida que avui, es feien a dagues tirades, amb guàrdies armades pels col·legis, regnant quasi sempre el garrot, i essent rara l’acta que no sortia tant tacada de llot com de sang. Allò de donar vot als soldats i fer-los votar en formació, de segur que no s’havia acudit mai a ningú; com també és d’aquella època la institució de la partida de la porra, un altre floró de glòria degut a la poderosa iniciativa d’en Ducazcal, un dels tipus més genuïns del polític madrileny. Tot contribuïa a exacerbar els ànims i a apropar la plenitud dels temps.

Per mantenir l’ordre, s’organitzà el cos que se’n digué de Voluntaris de la Llibertat: clavegueró on s’escorregué tota la ganduleria i el llibertinatge de pertot arreu. Se’ls posà sota la direcció de comandants de la mateixa fusta, als quals, així que aparegueren les primeres guspires de la guerra, se’ls revestí d’amples poders civils i militars que els convertiren en veritables cacics, amos de vides i hisendes de les respectives demarcacions.

Així la vida, sobretot en poblacions de curt veïnat, s’anava fent impossible pels que no eren de la seguida, perquè els insults a persones i béns eren a diari, posant-se de fet en vigor la llei de sospitosos pitjor que en temps d’en Narváez. L’església de Sant Esteve d’Olot, convertida en una altra Bastilla, es veié plena d’infeliços que eren tancats darrere les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar els impostos i derrames que, sense més llei que l’albir i a pretext de la salut pública, s’imposaven. L’espaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de l’Himne de Riego i del cancan, executades a l’orgue per mans acanallades i barroeres; l’emblema de la Trinitat, que hi ha dalt de l’altar major, servia per als exercicis de tir al blanc; en les beneiteres s’abeuraven els cavalls, i en l’Altar Major cadellava la gossa del comandant.

Els atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, d’un liberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, els calia anar sempre esparverats. Dels crits de “corbs” i altres per l’estil, no se n’escapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple carrer Major veiérem a un reverend desfer-li la boca d’un cop de culata, per pur capritx.

Heus aquí el que principalment encengué la guerra civil. Veritat que les idees eren exaltades i que la fe era viva, però el cert és que els elements més valuosos i àdhuc molts dels mateixos cridaires, no anaren a la muntanya fins que els hi obligaren per força els revolucionaris. Avui mateix que, donat l’estat d’aplanament en què es troba el país i l’escepticisme que regna, fruit dels mals exemples de tothom, no es trobarien en tota la muntanya sis homes que de bona fe es llancessin al camp; si el Govern desitja guerra, no té més que retornar a aquells procediments.

Així vaig arribar als disset anys, en què el meu pare caigué malalt i morí quan ja la sublevació carlina, fracassada vint voltes i altres tantes represa, s’anava estenent com taca d’oli. Estava, el pobre, sense esperances de vida quan rebérem l’ordre de desocupar la casa pairal, que havia de ser convertida en fortalesa. A la bona voluntat del director de les fortificacions, bella persona, amiga de la família, es degué que el pare pogués morir en el seu propi llit.

Lliure jo de l’única autoritat que podia contrariar les meves intencions, ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya. Em contenia, no obstant, el meu propi encongiment, la meva ingènita falta d’esperit. Un fet vingué a precipitar-me. Passava un dia per davant de la Casa de la Vila, on hi havia una reserva de Voluntaris de la Llibertat —que, com he dit, es componia del millor de cada casa—, quan de prompte vingué una pedreta a ferir-me del clatell. En girar-me, indignat, vaig topar-me amb la mirada burleta i provocadora d’aquells dignes sostenidors de l’ordre públic. Vaig sentir rebotir-me la sang del cap al cor i vaig concebre intencions de tirar-me com un lleó a venjar aquell afront; mes va mancar-me el coratge, retirant-me ple de ràbia impotent. Després vingué l’avergonyiment de la meva pròpia covardia i, amb ell, el ferm propòsit de tirar-me al camp, somniant en el moment en què pogués revenjar-me.

Per aquells dies s’escampà la nova d’haver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carles, junt amb la seva esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagué un gran revifament de l’esperit guerrer de les masses carlines. Es tractà de formar un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guàrdia d’honor, i el meu germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-s’hi. Sense ser-ho jo, vaig adherir-m’hi i ningú s’hi oposà.

Se’ns passà avís de fer cap a una masia comarcana, i els dos germans acudírem a la cita. Era nit fosca i plovia quan sortíem de la casa pairal per una porta que donava al camp, sense acomiadar-nos de ningú de la família. Marxant camps a través i enfangant-nos fins als genolls, arribàrem al lloc designat, on no trobàrem cap dels citats, la qual cosa tampoc era d’estranyar, perquè es necessitava vocació per transitar de vespres i amb semblant temps. Transcorregué la nit i també el dia següent, en què el temps millorà. Mes solament va presentar-se la persona encarregada de guiar-nos. Afectats pel desengany, però decidits a tot, resolguérem partir sols amb el guia, i a punta de sol ens trobàvem trescant per les Escales del Sallent, veritable escala de pedra incrustada en l’espadat de Santa Magdalena, vorejant la gran cascada d’aquell nom. Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quarter general de la carlinada.