Czytaj książkę: «El pes del temps»

el petó a la caputxa
i
Hans i Margarethe

Tenia nou anys i ja m’havia refet d’aquell primer accident greu, fora d’algun moviment brusc que encara no controlava i d’una sensació que m’havia quedat, de veure i sentir més coses del món que abans. Les cicatrius del cap se m’havien curat bé, m’havien tornat a créixer els cabells, però al desembre la mare encara m’acompanyava a l’escola, per si de cas, deia. Sense afluixar el pas, em feia pujar el camí empedrat cap a la portalada, amunt per un jardí esquifit. Quan arribàvem al peu de l’escala em passava davant, enfilava els tres escalons, pitjava la maneta de la porta sabent que no serviria de res, i llavors em deia que no em mogués d’on era i que mentrestant m’esperés. “Segur que avui hi haurà la senyora Bakuski” o bé “Aquest matí deureu tenir la senyora Janda”. No sé pas què li inspirava aquells pronòstics nerviosos, que si Janda o Bakuski. En realitat, ella sabia tan poc com jo qui emergiria aquell divendres de les profunditats de l’edifici per obrir els dos batents de la portalada; no, la mare ignorava encara més que jo els torns i horaris de les nombroses senyoretes encarregades d’atalaiar-nos abans i després de les classes i, si feia falta, fins que es tornés a fer fosc, ben entrat el vespre. Però la mare i jo sempre érem els primers d’arribar a escola: ella, elegant, amb l’abric blanc de cuir arrugat i aquell monyo postís tan gros que la feia un o dos caps més alta, i jo amb l’anorac i la gorra de llana.

Sol davant de la portalada tancada, m’havia preguntat moltes vegades per on entraven les senyoretes. Mai no m’havia pogut fer una idea clara d’aquella construcció amb aspecte de fortí. Sempre se m’escapava una part del contorn, ara una ala que no sabia dir de memòria per quina banda s’unia al cos principal, ara la trama completa de passadissos, amunt i avall de l’edifici, que no em sabia figurar. Admirava els alumnes que al cap de no res encertaven cadascuna d’aquelles portes que s’obrien per tots cantons, i més d’un cop m’havia assaltat la sospita que tothom ja s’hi orientava més bé que no pas jo. Llavors em proposava d’aprendre’m certes escales i trajectes, però es volatilitzaven així que feia dues passes per aquells passadissos plens de gom a gom. El seu tornaveu increïble embolcallava qualsevol pensament concret i el convertia en un somieig. Per això procurava no perdre mai de vista algun dels alumnes més espavilats, dels que en sabien. Si un mestre es posava malalt, s’activava l’anomenat pla de substitució i una senyoreta irrompia a l’aula esgaripant: “Dos-zero-sis! Agafeu-ho tot! Vinga! Dos-zero-sis!” Havíem d’agafar els trapaus i “traslladar-nos”, així se’n deia, a marxes forçades, potser a un altre pis i abans no s’acabés l’esbarjo, que podia haver encetat ja l’últim minut. Fos com fos, el daltabaix, de vegades el pànic, desmanegava tota la classe. Dos-zero-sis! Em rodava el cap; m’arrapava a la barana, tot i que intuïa que el que havia de fer era enfilar-la a correcuita. Cada cop que ens traslladàvem tenia por de perdre’m, d’extraviar-me definitivament, desaparegut en les pregoneses d’algun corredor mentre a les aules reprenien les classes i darrere d’una d’aquelles portes tancades com endevinalles algú es girava i veia sorprès una cadira buida a la penúltima fila: es giraria un cop, un altre cop, i ho deixaria estar.

La mare em va fer una abraçada. Tot i saber què m’esperava, em sentia aclaparat. Cada matí em passava una estona dret com un estaquirot, parant l’orella (amb la gorra enrere) al repic dels seus talons contra les llambordes, una fressa que notava a les cicatrius, amb tanta claredat que semblava que m’hi hagués crescut un òrgan de resultes de l’accident… Irremeiablement la fressa s’anava aprimant; de cop, semblava que es tornés a sentir més a prop, i més d’una vegada això m’havia inspirat falses esperances. Al cap del carrer canviava el tornaveu. Allí la fressa dels seus passos topava amb el primer bloc de pisos de la Gebind, un barri de nova construcció al centre de L. amb set blocs paral·lels i uns quants més a mà dreta que s’enfilaven bosc amunt per la muntanya de Charlottenburg, on hi havia hagut un castell de què només en quedava el nom. Per difusa que hagués sonat la fressa abans d’arribar-hi, en funció de la humitat, del gruix variable de l’aire, dels corrents freds en què les romanalles de la fosca nit es movien i barrejaven amb la primera llum del dia, els alts murs de la Gebind entomaven inexorablement el so i el projectaven cap als barris circumdants. El carrer de l’escola, des d’on jo escoltava de puntetes els passos de la mare, formava un dels canals empedrats que unien la Gebind i els seus ecos amb la vall.

Els únics que em trobava al dematí eren els dos nens de pedra bruna a l’entrada de l’escola. Una senyoreta ens havia explicat que els nens de la portalada eren en Hans i la Margarethe, els antics Hänsel i Gretel. Eren l’emblema de la vella institució per a la qual s’havia construït l’edifici que ara ens feia d’escola, un internat que acollia preferentment orfes i nens problemàtics de tot Turíngia.

Al capdamunt de la portalada hi havia un gran ull de bou i era allà que s’estintolaven els dos nens de pedra, la Margarethe a l’esquerra i en Hans a la dreta. Tenien mig cos pres en el mur. En Hans posava el peu esquerre damunt d’una pilota i duia als braços un edifici en miniatura. Encara que les mans tapessin els pisos inferiors, de seguida t’adonaves que era una reproducció exacta de la nostra escola. En Hans se la mirava amb certa concentració, com si covés grans projectes. Tenia un aire tosc, rabiüt, que li devia venir d’una altra època, perduda feia temps; la seva mirada m’incomodava.

Amb la Margarethe era diferent. Tenia un llibre a les mans i llambregava discretament, per sobre de les pàgines, la placeta de davant de l’escola. Per donar-li una mirada profunda li havien practicat uns forats del diàmetre d’un penic on havia de tenir les ninetes, que em miraven de fit a fit. Si li tornava la mirada durant una estona, alguna cosa se li movia a la cara. Duia la trena cargolada, com les dones de les pel·lícules antigues. A diferència d’en Hans, anava descalça. El vestit li arribava als genolls i no deixava veure res perquè era de pedra massissa. Al braç esquerre hi duia penjada una bufanda a mig fer, amb la sofraja subjectava un cabdell de llana i amb les mans, que s’entrellaçaven al llom del llibre, aguantava unes quantes agulles de fer mitja, entrecreuades com un joc de mikado. Semblava que la Margarethe no sabés què fer primer, si llegir o fer mitja, i per això mirés la placeta per damunt del llibre, per si veia algú que la pogués ajudar a decidir-se. El nassiró i els llavis arrufats com per fer un petó em recordaven la Heike, que encara era més bonica que la Margarethe i que cap altra nena de la Gebind. Gebind… mai no havia pensat en aquesta paraula, només era el nom del nostre barri. Els locals en deien la urbanització atòmica. Tots els habitants de la Gebind procedien d’un poble anomenat Culmitzsch que havia estat arrasat per extreure urani. Era una localitat fronterera entre Turíngia i Saxònia, segons subratllava sovint el pare, com si aquell confí ens exposés a algun perill particular.

ii
El geperut

Cada matí em proposava de preguntar a la mare quina hora era, però a l’últim moment em fugia del cap, com si la gravitació d’aquell edifici imponent hagués anorreat la pregunta. Mai no sabia exactament amb quanta antelació arribàvem als escalons de l’entrada ni quant de temps m’hauria d’esperar abans no comencés el dia normal. El tritlleig de les campanes de l’església rarament arribava més enllà de la Gebind, i si ho feia era fragmentat, amb tocs aïllats i trèmuls, fins al clot de la vall del Fuchsklamm —així se’n deia de la contrada on s’apinyaven l’edifici de l’escola, un grapat de cases, jardins i el mas de l’últim pagès de L., per més que el nom no sortís enlloc, ni reproduït en cap cartell ni consignat en cap mapa. La gent deia que ells també havien anat a escola al Fuchsklamm, en una època en què la urbanització atòmica no es podia ni imaginar… Havia començat a caure una neu molt fina que em privava de tocar els escalons de l’entrada.

No em semblava escaient ser el primer d’arribar a escola, de matinada —de fet, encara de nit, quan el dia tot just es llevava. Evidentment, m’adonava d’aquell lleu malestar de la mare, que havia d’agafar sens falta un dels primers autobusos exprés cap a Gera-Zwöten per arribar puntual a la feina. Però era jo, sobretot, que em sentia incòmode. Un alumne esperant que el deixessin entrar abans i tot que obrís la guarderia per als qui arribàvem abans de classe havia de causar en les senyoretes una impressió lamentable, quasi llastimosa, que només podia congriar, a parer meu, desdeny i menyspreu.

No costava gaire amagar-se prop de l’escola. Només em calia un lloc amb vista al carrer i, si podia ser, a la portalada. Tot i saber que era un amagatall poc segur, primer em vaig ajupir rere un dels matolls silvestres que creixien al jardí de davant. Amb la cartera a l’esquena com si fos un escut, vaig recular a poc a poc entre les branques i m’hi vaig colgar. Ensumava la fusta com Daniel Boone i fregava una mica el terra amb la mà nua. Entre les fulles, sota la prima capa de neu, es distingien petjades meves d’altres matinades que ara observava com si fossin d’algú altre: senyals frescos, inconfusibles, que no em trobava del tot sol en aquell planeta.

A través del brancam observava la mola de l’escola, que emetia una lluïssor apagada. D’una de les lluernes reixades del soterrani en pujava una claror tremolosa, allà hi havia el despatx del nou bidell. A poc a poc vaig reptar fins arran de la lluerna i vaig treure el cap per damunt de la reixa. No podia veure res, però notava una escalfor a la cara i sentia l’olor embriagadora de la combustió…

El nou bidell odiava els alumnes, sobretot per la nostra acció destructiva quotidiana sobre cadires i bancs, com remarcava sempre que podia; tot d’un plegat emergia de la seva catacumba i exigia una indemnització per haver danyat la propietat popular. Els seus atacs de fúria terroritzaven qualsevol criatura que passés i la feien esclatar en plors. No semblava haver-hi ningú que pogués plantar cara al nou bidell; ell era sens dubte l’home més poderós de la nostra escola. Normalment duia una bata sense mànigues, fina, gairebé transparent, de perló marró. A la butxaca del pit hi portava dos bolígrafs platejats de quatre colors, tan feixucs que li estireganyaven la bata cap avall, de manera que a primer cop d’ull el tors es veia esguerrat. Per això alguns dels grans li deien el geperut.

Potser per ocultar millor el seu odi als hotentots, com ens deia per escarnir-nos, el nou bidell havia establert el seu taller al quarto de les calderes, que tancava amb diversos panys i una mena de palanques d’acer. A la porta hi tenia penjat un cartell de cartró amb la paraula despatx. A sota, escrites amb llapis, les hores de visita. Dalt de la porta la inscripció original s’havia tapat amb pintura, però encara es distingia refugi antiaeri. Si perdies res a l’escola o al pati, la bossa d’esport, una gorra o un manat de claus, havies d’anar-hi, trucar a la porta i preguntar. En un racó del quarto s’alçava una pila desmanegada de troballes, grises de sutge i cendra. Accedir a aquesta pila era impossible. Si el geperut obria la porta del despatx, podies estar segur que tot seguit et cauria una esbroncada. Primer de tot, perquè destorbaves la seva feina de bidell. Després, perquè segur que eres un dels que perdien coses cada dos per tres i no sabies el mal que causaves (“Els hotentots d’avui dia no sabeu el que valen les coses!”). Finalment, perquè no sabies confegir cap descripció coherent de l’objecte extraviat, cosa que bé justificava la pregunta —el nou bidell s’expressava així, i només de sentir-ho sabies que feia grans esforços per no enfurismar-se— de què diantre hi feies a l’escola si no aprenies res i si, fet i fet, no valia més que et quedessis a casa, que almenys no perdries res…

Per a desesperació meva i dels meus pares, en aquella època jo no parava d’extraviar coses. Sovint em venia al cap aquell versicle de la Bíblia que exhorta a guardar les coses com la nineta dels ulls. La mare el pronunciava sempre que podia i cada vegada que ho feia jo patia pels meus ulls. I, malgrat tot, perdia la bossa d’esports dues vegades la mateixa setmana, o em descuidava la fiambrera de l’esmorzar sota el pupitre, per no parlar de les plomes i les llibretes. Em vaig passar la infantesa perdent una nineta rere l’altra. En aquella angúnia em vaig posar a redactar descripcions de les coses perdudes en bocins de paper, els arrencava d’una llibreta i els duia plegats ben petits a la mà, on els amarava la suor freda que em rajava cada vegada que m’esperava davant del despatx del geperut. Recitava les descripcions, que m’aprenia de cor igual que poemes, i això em protegia uns segons dels seus atacs de fúria; al cap d’un temps tenia la sensació que el nou bidell respectava el meu recitat, que jo m’havia tornat un alumne modèlic entre els qui no paràvem de turmentar-lo amb els nostres descuits. Un bon dia em va fer passar al despatx i formar davant la pila de troballes, on vaig haver de recitar una altra vegada la descripció mentre ell em donava consells, “així, concentra’t!” o “fes memòria!”. S’estava assegut en una mena de poltrona confegida amb peces metàl·liques de diversos pupitres i cadires de l’escola i encoixinada amb les més variades troballes: jaquetes, pantalons, bufandes… Al cap d’una estona vaig reconèixer una gorra de llana que havia perdut temps enrere i que el bidell havia estireganyat com una mitja, clavada al respatller del seu tron. L’havia feta la mare, la duc en infinites fotos d’infància; potser era això que m’ofenia tant, però després de tot el culpable era jo, era jo que no parava de perdre la gorra, era jo que turmentava així la mare. A casa no en vaig dir res, de la meva descoberta, ni més endavant vaig tenir mai cor de fer-ho. Rere la trona del bidell es veien les portes d’acer de la caldera central i, al costat, un taulell i una làmpada, l’únic punt de llum de l’habitació. Vaig entrellucar fugaçment una mena d’enfony per cuinar, una olla d’alumini llargaruda, una bullidora elèctrica, un parell de llaunes. El pany de paret de sobre el taulell estava cobert gairebé tot amb imatges de dones mig despullades. Mai no em vaig atrevir a mirar més d’un o potser dos segons en aquella direcció.

Quan acabava la descripció venien les preguntes pels detalls, que no poques vegades m’esgarriaven. Durant l’interrogatori el bidell anava donant voltes a la pila de troballes, les mans entaforades a la bata de perló a través de la qual se li veia cada artell del puny. Amb la calor que feia al seu despatx, convertit en quarto de les calderes a l’hivern, el bidell només solia dur pantalons curts i una samarreta imperi sota la bata. Arrossegava els peus, calçats amb sabatilles; les cames, blanques com la calç, peludes i amenaçadores… Jo suava i mirava de contestar les preguntes. Moltes coses les recordava malament o m’havien fugit de la memòria, i al final el geperut sempre trobava algun pretext que li permetia exclamar, triomfal: “O m’has dit una mentida o això no és el teu xandall…”

Corria la brama que el bidell atreia noies dels cursos superiors al soterrani, però no n’hi havia proves. Deien que durant les hores de classe furtava peces de roba dels penjadors del passadís perquè les noies hi baixessin… Aparentment, la meva absència arran de l’accident li havia agusat l’interès per mi, el seu alumne modèlic. D’ençà que m’havia reincorporat a l’escola i tornava a perdre coses, el geperut m’exigia que recités, a més de la descripció del que acabés de perdre, les d’altres objectes perduts prou sovint — si aquella vegada no, tantes altres— fins a l’avorriment, per fer-me practicar, deia. M’adonava que ho feia per fastiguejar-me, però no m’atrevia a protestar ni a posar en joc l’estatus especial de què em beneficiava, si més no a parer meu. Alguns cops arribava a recitar quatre o cinc descripcions seguides en aquell soterrani reescalfat que pudia a cafè, a carbó i als gasos resultants d’una mala combustió. Mentre parlava, el geperut no parava de fer ganyotes d’assentiment, dubte o rebuig, tot i que jo només repetia el que havia explicat altres cops sense gairebé cap variació. De vegades s’aixecava d’un salt del seu tron de cadiretes d’escola i, com per amenaçar, obria en sec la porta de la caldera per ficar-hi una palada de carbó o de coc, mentre em censurava amb un xiulet incomprensible, però que potser no anava per mi ni pel meu recitat, sinó pel foc, per aquell carbó terrós, de baixa qualitat… Fos com fos, m’envaïa la por i desitjava que les meves descripcions duressin, que les pogués allargar fins a l’infinit, perquè el que és interrompre’m, el bidell mai no m’havia interromput; mentre descrigués objectes perduts, estava fora de perill.

Tot això, naturalment, em superava. Sovint m’entrebancava, m’embarbussava i tot, i durant la segona o tercera descripció començaven aquells estranys moviments bruscos (un espasme al braç, per exemple), que aparentment eren un relleix de l’accident i que ara, com havia après de la senyora Kringler a classe d’alemany, feia servir com a mitjà expressiu —l’únic que volia, però, era que el geperut no descobrís la meva feblesa.

Avui dia, quan recordo aquella època, em faig creus que tot això fos normal. No em sé avenir que aquell marrec fos jo. Veig un sagal que intenta espavilar-se i que, sota l’amenaça de dificultats constants, sempre va massa distret per no perdre les seves quatre coses. Un vailet espantosament desorientat que, a més de les classes, fa una assignatura de descripcions —una lliçó al soterrani, en una escola sota l’escola de debò. Em sembla que avui encara seria capaç de descriure amb tot detall la meva bossa d’esport, la bossa de tela que tenia l’any 1972, més familiar que no pas la criatura que era jo.

iii
La pellofera

Cada matí podia triar entre tres bons amagatalls: el noguer, el garatge i el cobert de l’últim pagès de L. Des de qualsevol d’aquells amagatalls podia sortir i barrejar-me discretament amb els meus companys quan arribaven, ser un alumne qualsevol, si no fos per aquells pantalons cenyits als genolls que la mare en deia bombatxos. Aquella peça de roba inusitada en la nostra regió era d’un cuir rígid i gris, i es duia amb uns elàstics que dibuixaven una H gruixuda a la panxa i una X prima a l’esquena. La mare recalcava sovint que pràctics i indestructibles que eren els meus pantalons. Com que de petit m’esforçava per ser un minyó content i satisfet amb les seves condicions de vida, em vaig passar tres o quatre anys atrapat entre la H i la X.

El noguer era al jardí de l’escola; no era especialment gros. Quan m’hi enfilava, oscil·lava pràcticament arran dels caps dels alumnes que anaven arribant, de vegades ert de fred i esmaperdut per la meva soledat índia. És estrany, però ningú no va aixecar mai el cap per mirar entre el brancam. No era fàcil trobar una posició entre les branques des d’on poguessis deixar-te caure sense fer fressa i, tant com fos possible, aterrar discretament en la normalitat de la jornada que començava. Només un cop algú va veure com queia. Va ser en Schwarzmüller, tres anys més gran que jo; en un instant de gosadia vaig voler acostar-m’hi i revelar-li la meva vida secreta dels dematins. En Schwarzmüller, que poques vegades pegava als alumnes més petits, també tenia un secret, unes certes fotografies. Durant l’esbarjo, de tant en tant, se les treia de la butxaca per ensenyar-nos-les, però no pas amb ànim de gallejar sinó que, quan s’hi arriscava, conservava la calma i el bon tracte i ens posava tranquil·lament les fotos sota el nas. Sempre que ho feia, l’excitació m’encegava i no aconseguia distingir més que pell i pèl, un blanc i negre incoherent, sense ordre comprensible.

El segon amagatall aprofitable era sota el garatge, una mica més enllà, a uns quants metres pujant pel carrer de l’escola. A l’hivern el garatge era una mica millor que el noguer. Per compensar el pendent i l’erosió del sòl, el darrere del garatge s’assentava sobre dos pilars, de construcció barroera. Quan em decantava pel garatge m’hi entaforava de genollons, entre neumàtics gastats, pots metàl·lics de lubricant Elaskon mig buits i uns quants bidons rovellats que desprenien uns bafs que tombaven, una barreja de benzina, oli vell i aquell antioxidant de color carabassa que coneixia per l’olor, perquè el pare també en feia servir per als baixos del Shiguli —“pura metzina!”, exclamava emfàticament cada vegada que l’agafava i desapareixia sota el cotxe per fer la posada a punt de l’hivern, com en deia. Quan em ficava sota el garatge, mirava de respirar com menys millor. Em venia mal de cap, fins a la segona o tercera hora de classe no em passava el mareig. Em tapava la boca i el nas amb la bufanda, era un miner sepultat mentre buscava un filó durant la febre de l’or a Alaska, i pensava en la Heike: inconscient o mort, ella em trobaria. La seva cara no perdria aquella finor de tot el que feia o duia posat, sempre més noble que tot el que jo pogués fer mai, però ara no podria aguantar-se les llàgrimes. M’afigurava el seu anorac de pics vermells i blancs amb la franja de pèl al voltant de la caputxa, aquella caputxa d’esquimal que duria quan s’inclinés sobre meu i on jo veuria el serrell negre damunt del front, les pestanyes amarades de llàgrimes i aquelles galtes càlides, intocables… També veia la seva boca fabulosa que formava un “jo a tu també” o “des de sempre”… Els pares de la Heike també tenien un aire noble, eren gent a part, com havia dit ma mare una vegada. La família de la Heike vivia a la vall de l’Elster, a la vora del riu, al costat de la fàbrica de teclats de Reuss, que ara es deia Piano-Union, lluny de la urbanització atòmica i encara més lluny de l’escola. Segur que la Heike tocava el piano, potser ara mateix practicava una estoneta abans de sortir de casa a l’hora exacta… A l’amagatall, sota el garatge, xerrotejava i mormolava aquestes coses per a mi tot sol, i és que de debò temia perdre els sentits enmig de la boira que congriaven les exhalacions. Enraonava a xiu-xius amb la Heike. Deixava anar algun renec, alguna cosa em coïa, m’irritava per dins, tenia exigències, de vegades m’enfadava i m’enrabiava. L’antioxidant m’induïa a anunciar a la Heike que, en el fons, ja no hi havia res que ens impedís casar-nos, però que s’havia d’aplicar d’una vegada, havia de vigilar, no podia ser que tragués tan males notes a matemàtiques…

El factor decisiu era de quin amagatall em sentia capaç. Quan prevalia la por que m’inspiraven les paraules “violació de la pau domiciliària”, em decantava pel noguer o el garatge, però hi havia dies com aquell matí en què gairebé em sentia intrèpid; el millor cau, llavors, era davant per davant de l’escola, a les terres de l’últim pagès de L., en un dels coberts que tenia al peu de la muntanya. M’entaforava de cap per una escletxa entre la reixa i un dels pals del portal i travessava mig ajupit un terraplè farcit d’herbes. La porta només estava ajustada i aviat m’embolcallava la foscor. Em passava una estona immòbil, parant l’orella. Aleshores anava a palpes al meu lloc, arran de paret. Durant molt de temps em vaig preguntar de quina manera en violava la pau si m’hi estava tan quiet, sense tocar res. Alguns alumnes afirmaven que el pagès no sabia parlar bé. Deien que una vegada els havia llançat un martell i els havia cridat uns renecs incomprensibles. La seva filla havia deixat la nostra escola després de quart i cada dia empenyia una carreta de dues rodes pel fangar que voltava les cases acabades de construir de la urbanització atòmica. Al davant de cada bloc hi havia un petit cobert per a les escombraries on ella anava a buscar deixalles per al pinso, pans florits, pellofes o fruita. Solia dur faldilla curta escocesa, mitges gruixudes i botes de pluja; corrien rumors sobre les seves cames garrelles que excitaven de mala manera les nostres fantasies. Sempre hi havia un grapat de criatures que l’empaitaven per trabucar-li la carreta i li cridaven “pellofera!”. I la central ecoica de la Gebind repetia aquell crit agut per tota la localitat: pellofera!