Czytaj książkę: «Substantiu i adjectiu»
SUBSTANTIU I ADJECTIU
I.S.B.N.: 978-84-370-9393-2
Dipòslt legal: V-2427-1986
Servel de Publicaclons
Universltat de Valènsia
Disseny portada: Tomás Burgos
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana naix de la col·laboració que exigeixen les necessitats més peremptòries. Hi ha un tipus d’obres que ningú no ofereix als editors, i són aquests els qui —contràriament al que sol passar en el camp de la bibliografia científica— les demanen als autors. Una tesi doctoral s’ocupa generalment de qüestions massa especifiques perquè el públic culte hi puga estar interessat: editar-les representa, quasi sempre, un favor que l’editorial presta a la ciència i a l’autor. En l’altre extrem, un manual redunda en benefici d’autor i editor, i, si les expectatives són favorables, l’acord de publicar-lo se sanciona ràpidament.
Però, ¿què en direm de les obres de consulta, de les col·leccions que desenvolupen el ventall temàtic d’una disciplina científica amb un criteri unitari per a totes i cada una de les qüestions abordades? Els autors d’aquest tipus de treballs no són lliures: l’editorial els imposa un límit d’extensió, l’exigència de tractar l’estat de la qüestió, i fins i tot una línia expositiva unificada. L’editor tampoc no se sent còmode amb el projecte: d’una banda, encarar-s’hi implica el compromis implícit —i, en el nostre cas, explícit— d’esgotar la matèria, de fer que tots els temes projectats es publiquen amb la qualitat científica i dins els terminis previstos; d’altra banda, es veu obligat de bestreta a renunciar a la mera pruïja de la rendibilitat per mor de la necessitat social que l’ha motivat. No és, doncs, estrany que aquest tipus de col·leccions siga poc freqüent en el panorama editorial.
La Biblioteca Lingüística Catalana, promoguda pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, realitza així una funció que, probablement, només un organisme d’aquesta naturalesa pot mamprendre. És obvi que el panorama bibliogràfic de la llengua catalana disposa de monografies substancioses i gramàtiques excel·lents, però manca d’una colec·ció com la que ara ens proposem publicar. Quan un lector culte, un professor de Batxillerat o d’EGB, o un alumne de Filologia vulga conéixer de forma ordenada i comprensible tot allò que s’ha escrit sobre lingüística o filologia catalana, és probable que no sàpia on trobar-ho: si acudeix a les gramàtiques s’adonarà que són excessivament generals i que, endemés, cada una està orientada en un determinat sentit —normatiu, generativista, estructuralista, etc.—, i no dóna compte dels altres. Si escorcolla en les biblioteques se sorpendrà pel fet que uns temes han estat investigats de forma exhaustiva i que altres manquen per complet de referències fiables.
En aquestes circumstàncies, és evident que ens cal una col·lecció amb les següents caractéristiques:
a) Que abrace el conjunt de la Lingüística i la Filologia catalanes, des del nivell fonològic al pragmàtic, passant pel morfològic, el sintàctic i el semàntic, i no només des de la perspectiva sincrònica sinó també des de la diacrònica.
b) Que presente l’estat de la qüestió de cada tema estudiat, i no únicament la perspectiva de l’autor.
c) Que el nivell expositiu procure conjuminar les exigències de la cientificitat amb la màxima claredat i senzillesa.
En altres dominis lingüístics la idea fou mampresa fa anys i amb un èxit ben notable: la sèrie Textbooks in Linguistics de Cambridge University Press dedica volums específics a l’aspecte verbal, a la formació dels mots, a la dialectologia, a la fonètica acústica, etc; la col·lecció Que-sais-je? de Presses Universitaires de France en la seua sèrie blava (filologia) aborda estudis sobre sintaxi del francés, l’argot, l’etimologia, el «patois», el francés antic, etc.
La Biblioteca Lingüística Catalana s’ha proposat d’omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes —sobre l’adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.— agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n’ha dit, des d’una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d’aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d’una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s’hi veuria facilitat: en un moment en què l’ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d’aquesta col·lecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una verdadera necessitat social.
Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la col·laboració d’investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç, intel·lectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l’estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se’ls pot oferir.
València, novembre de 1986
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
0.1. Justificació
0.2. Contingut
PRIMERA PART: TRACTAMENT GENERAL DE LA CATEGORIA DEL NOM
1.1. El nom substantiu com a categoria primigènia
1.2. La doble especificació lèxica: substantiu i adjectiu
1.2.1. El nom propi
1.2.2. L’adjectiu propi
1.3. Relacions bipolars de caràcter intern en l’espai de les categories nominals
1.3.1. Relacions substantiu-substantiu: L’aposició
1.3.1.0. El SN: Introducció
1.3.1.1. Les relacions sintàctiques. Discussió
1.3.1.2. L’aposició frasal substantiu-substantiu
1.3.1.3. El tema de l’aposició frasal subst.-adj.
1.3.1.4. Una aposició estadísticament marginal: l’aposició adj.-adj. (A ⇔ A)
1.3.2. Les relacions sintàctiques substantiu/adjectiu. Possibilitats estructurals
1.3.2.1. El tema de la posició de l’adjectiu en el SN. Convergènza entre les distintes llengües romàniques
1.3.2.1.a) Francés
1.3.2.1.b) Italià
1.3.2.1.c) Portugués
1.3.2.1.d) Romanés
1.3.2.1.e) Castellà
1.3.2.1.f) Català
1.3.2.1.g) Resum
1.3.2.2. Principals teories actuals
1.3.2.2.a) L’Escola de Praga
1.3.2.2.b) El Distribucionalisme
1.3.2.2.c) El Generativisme
1.3.2.2.d) La Gramàtica Liminar
1.3.2.3. Vers una Tipología AS/SA
1.4. Relacions internes de caràcter virtual en el SN.
1.4.0. Introducció a les translacions
1.4.1. La substantivació
1.4.1.1. Consideracions complementàries
1.4.2. L’Adjectivació
1.4.2.1. Consideracions complementàries
1.4.2.2. L’article d’adjectiu en català
1.5. Conclusions
SEGONA PART: TRACTAMENT LÈXIC DE LA CATEGORIA DEL NOM EN LES LLENGÜES INDOEUROPEES
2.1. La situació semàntica actual: dos enfocaments complementaris
2.2. Vers una nova visió del problema. Teoria dels CC.SS.
2.2.1. Estructuració lèxica del nom substantiu
2.2.2. Estructuració lèxica del adjectiu
2.2.2.1. La gradació explícita de l’adjectiu
2.2.2.2. La gradació implícita de l’adjectiu
APÉNDIX
3.0. Modificacions de l’estructura lèxica en l’espai de la integració sintàctica
3.1. Espai fònic
3.1.1. El ritme: masses creixents i llur mesura
3.1.2. Interferències de Significat/Significant
3.2. Espai morfològic
3.3. Espai semàntic
3.4. Espai sintàctic
3.4.1. Coordinació i subordinació d’adjectius
3.4.2. Adjectius complementats
3.4.3. Expansions a la dreta o adjectius complementats amb Sintagma Preposicional (S Prep.)
3.4.4. Factoritzacions
3.5. Espai pragmàtic
3.5.1. Referència
3.5.2. Enunciat i enunciació
3.5.3. Final
BIBLIOGRAFIA
A mis padres
0. INTRODUCCIÓ
0.1. JUSTIFICACIÓ
En el conjunt català, dins l’àmbit de les llengües romàniques, proliferen les gramàtiques que tenen com a orgull l’estricta submissió a la Normativa. Això és bo per als escolars i els deixebles dels primers cursos de batxillerat. Per altra banda hi ha les publicacions clàssiques: els manuals de P. Fabra o d’A. Badia, els de Moll o Marvà, la Gramàtica Valenciana de M. Sanchis Guarner… De seguida hi ha els manuals d’Història de la Llengua, els diccionaris amb pretensió abastadora i fins i tot alguna temorega incursió en les novetats lingüístiques dels últims decennis. De tant en tant sorgeix algun breu estudi sobre els pronoms febles, el verb o l’article neutre. Però, curiosament, es troben a faltar monografies sobre el NOM, la primera de les categories no sols en català, sinó en totes les llengües indoeuropees i àdhuc en totes les del món. És a dir, que es tracta d’un buit, d’una mancança que cal omplir urgentment, per la gran significació del punt on es produeix: l’origen de la llengua. I aquesta és la nostra tasca.
0.2. CONTINGUT
La pretensió d’aquest treball es mou entre dos pols. D’una banda no es decanta per una recerca monogràfica —per bé que es traete d’una monografia— en el sentit que siga comprensible sols als especialistes. D’altra, tampoc no voldria ser un treball només de divulgació que sacrificat, fent honor al gran grup, comportàs una visió trivialitzada d’uns problemes lingüístics. És, doncs, una temptativa d’apropar-se a l’especialista mitjà: al professor i al deixeble. Al primer, perquè s’hi troben suggerències més que de sobra per a un aprofundiment posterior i fins i tot per a polemitzar de continent sobre el tema elegit: SUBSTANTIU I ADJECTIU en llurs relacions dialèctiques; al segon perquè en la seua exhaustivitat no oblida donar impuls als que comencen per a prosseguir la formació en alguns dels dominis de l’àmbit en què aquest treball se circumscriu.
A més a més, aquesta tasca monogràfica recolza en les recerques lingüístiques dels darrers anys, tot basant-s’hi metòdicament, però deixant lloc també a la creativitat personal. Volem dir que en el treball es vessen opinions força noves i fins i tot controvertibles, sense deixar de tenir una relació profunda, al mateix temps, amb les més depurades per l’ús o per la norma. És, al capdavall, l’ambigüitat, la duplicitat més dinàmica la que marca aquest treball, puix que dinàmic déu ser l’estudi lingüístic en la nostra comunitat de parlants.
D’altra banda cal dir quines coses no conté, a on no aplega aquesta monografia. S’hi obvien problemes històrics i evolutius la major part de les vegades; s’hi evita sempre entrar en les coses més suades en què entren les gramàtiques: no s’hi estudia la Morfologia, ni la Morfofonèmica, puix s’eludeix la formació del gènere i del nombre, els problemes de concordança superficial, etc. Tot això ja es troba en altres peces d’aquesta col·lecció. Per això no són moltes les fonts bibliogràfiques sobre la llengua catalana en què el treball se sosté, atès que el que es desitja és omplir un buit, no posar de relleu allò que tenim en excés.
Una repassada a l’índex del llibre ens aclareix tota la resta. Adjectiu i substantiu, en règim d’igualdat, sobretot, integren la categoria tradicionalment superior del NOM. Aquesta és la base de la formació lèxica de les llengües indoeuropees, que és el que s’analitza en la segona part: es tracta d’un estudi de Semàntica Lèxica amb vista a l’estructuració total del vocabulari estàndard. En la primera part es passa revista a una sèrie de problemes tradicionals com el del nom propi i se’n crea un altre paral·lel: l’adjectiu propi, la seua existència i particularitats. Més endavant s’hi tracta el tema de les relacions bipolars entre les dues categories esmentades, entés com a convivència mútua entre elles (relacions de caràcter real com l’aposició SS i AA i àdhuc A-S/S-A), com a translació d’una a l’altra (relacions virtuals de substitució A→S, S→A, és a dir, substantivació i adjectivació respectivament). Pel que fa al primer apartat s’incideix amb un matís marcadament tradicional en el tema de la posició de l’adjectiu en la frase (relacions no aposicionals), per decantar-se després per una solució que creiem coherent amb la resta del treball. El mateix podria dir-se d’altres temes del llibre on, si bé en el seu tractament no s’ultrapassa l’àmbit de la Lingüística millor coneguda en Espanya: Escola de Praga i estructuralisme europeu en general, generativisme i estructuralisme americà…, s’hi pretén sempre la cabriola final, el salt creatiu cap a allò que és la Lingüística d’avui a València: la Gramática Liminar i les seues ramificacions, però tenint molt en compte que l’obra no va dirigida a especialistes, sinó a iniciats o simplement a principiants que, amants de llur llengua voldrien conéixer-la millor. L’obra també els pot ésser accesible a ells o, almenys, aquesta és la nostra aspiració.
A l’apèndix es fan breus incursions en diversos camps lingüístics en què adjectius i substantius estàn implicats, amb el fi de donar suggeriments per a possibles treballs de recerca. Tant ací, com a la resta de l’obra, ens fem servir d’un petit corpus que, en cadascun dels casos, deuria ser radicalment augmentat. En realitat, sols es pretén d’exemplificar alguns fenòmens tot partint d’una sèrie de fitxes prèvies, ja que un aprofundiment major seria una altra cosa: probablement un treball de postgraduat.
Finalment, l’obra, llevat d’una breu incursió en l’article, necessària com es veurà, respecta les regles del joc d’aquesta col·lecció en què cadascun dels autors té encomanada la seua parcel·la. A nosaltres, ens ha estat assignada aquesta.
JULIO CALVO
PRIMERA PART
1. TRACTAMENT GENERAL DE
LA CATEGORIA DEL NOM*
1.1. EL NOM SUBSTANTIU COM A CATEGORIA PRIMIGÈNIA
Quan en 1963 Greenberg féu el seu estudi sobre els universals del llenguatge, es va adonar d’un fet ja moltes vegades esmentat: el nombre i les classes de categories lingüístiques són molt diferents d’una llengua a una altra. Hi ha llengües sense verbs, sense adjectius, etc., però, ineludiblement, totes les llengües del món tenen substantius: denominen els objectes individualitzats i més propers als usuaris. En una paraula, el substantiu és un dels universals del llenguatge.
Efectivament, Jespersen (1924) ja havia intuït, en la seua teoria dels rangs, que el substantiu era l’única categoria primària (en especial, cap. VII): temps en
temps extraordinàriament calurós,
essent-hi (ex.ant.) l’adjectiu i l’adverbi la secundària i terciària respectivament i corresponent al verb, si s’hi trobàs, el mateix rang que a l’adjectiu. En aquest cas s’estableix la relació adjectiu/frase → verb/oració, és a dir, adjunció i nexe, segons la terminologia del lingüista anglés. Anys després, Hjelmslev (1928) reconeixia aquesta mateixa distribució estructural. I avui, amb les oportunes matisacions fins i tot, mols dels teòrics de la Lingüística accepten de bon grau aquestes dependències lògiques, l’origen de les quals, si més no, es troba en els gramàtics modistes de l’Edat Mitjana.
Tanmateix, les opinions sobre ambdues categories són de tota mena. La divisió estadísticament més acceptada en l’àmbit indoeuropeu és la que pren com a base la dicotomia SN/SV, en el fons de la qual subjau l’oposició categorial abstracta (llegiu: sense referència sintagmàtica alguna) entre nom i verb. Al seu lloc reposa, o la bimembració substantiu/adjectiu, tan cara a la tradició llatina (gramàtica tradicional), que no deixa de recolzar, com es veurà més endavant, en poderoses raons pragmàtiques, o bé l’expansió verb → adverbi, adjudicant aquesta quarta categoria a l’estructura verbal.
Dins el món indoeuropeu hi ha, al seu torn, enfocaments molt diversos. Per una banda, hi ha autors que consideren que el centre de l’oració és el verb i a partir d’aquest com a nus fan derivar una sèrie d’arguments subordinats (la gramàtica de dependències de L. Tesnière, per ex.), o siga els noms. D’altres, tanmateix, prenen el nom en qualitat de centre i expansionen des d’ell el verb, i àdhuc la resta de les categories (tal és el cas de les gramàtiques categorials — Bar-Hillel— o de les lògiques —Montague—). Cap d’ells, però, no perd de vista l’estructura superior que naix de llur enfrontament igualador o prelatiu: l’oració, estructura sorgida d’un nivell inferior com a connexió substantiu-verb, però que es dicotomitza en forma de judici, subjecte/predicat, una vegada estatuïda. Una posició extrema al respecte és la recolzada pel generativista E. Bach (1968), qui nega qualsevol especificació d’EP a les categories tradicionals del sintagma nominal, verbal o adjectiu1.
A més a més, la lingüística americana d’aquest segle i la tradició greco-llatina difereixen, entre altres, en un punt important. Mentre que aquesta última adscriu la categoria adjectiu als noms com adjacent del substantiu, aquella prefereix considerar el verb com a categoria de base per subordinar-li, com a predicats de verb implícit, els adjectius. És a dir que llibre vell és per a uns una frase-expansió de llibre, mentre que per a altres és una oració sencera amb el verb ser-vell en EP. Esment a part mereix el distribucionalisme bloomfieldià que prefereix considerar llibre vell com una unitat amb dues parts o CC.II: llibre/vell, essent l’adjectiu una expansió del substantiu corresponent, el qual opera com a nucli (sintagma endocèntric).
Realment, aquesta radical simplificació dels fets podria fernos creure que la Lingüística europea i americana formen dos estils monolítics, inconnexos i estancs, de fer ciència del llenguatge. No obstant això, hem de pensar que la discussió té un fonament teòric i, per ex., han estat molts els autors europeus (entre ells es compta Martinet), que s’han decantat per considerar que sota l’aparença de concordança immediata en la frase existeix una atribució subst.-adj. a través d’una còpula: verb que pot fer-se o no present en la frase (Compareu cat. la casa és nova amb rus dom nov = «la casa ÉS nova»). Tal cosa dugué, en el moment oportú, a una apassionada discussió entre Hjelmslev i Benveniste. Aquest últim havia observat ja abans en un documentat treball que l’i.e. preferia les construccions apositives, anteposant-les a la mera consideració unificada (frase nominal pura).
Siga com siga i abans d’oferir-ne, d’altra banda, una versió personal dels fets, convé assegurar que la categoria del nom no queda, per això, en dubte (observeu en comparació dom’ novy = «la casa nueva»). Encara més, queda reforçada de manera absoluta no solament per la possible dicotomització subj/pred. que erigeix el substantiu com a centre del primer, sinó perquè en estructures del tipus Joan, un taül (equivalent a Joan és un taül) o llatí ars longa, vita brevis (igual a «l’art és llarg i la vida és breu»), el propi nom resta enfrontat a si mateix ja de manera simètrica: subst./subst., ja asimètricament: subst./adj.
En definitiva, com preveu Vendryes i els lingüistes actuals no deixen d’assenyalar, la còpula no és sinó un verb central vingut a menys —d’alta «subductivitat» segons diu G. Guillaume—, l’«enfoscament» (enfoscamiento) del qual en la sintaxi és tan profund que s’aproxima a un pur morfema o suport dels accidents verbals: persona, temps, mode, etc. i que essent ϕ en estructures oracionals representa l’absència total de marca o èmfasi, és a dir: present, indicatiu i fins i tot 3a persona sing., com feia notar Hjelmslev. I això ocorre no solament en i.e., sinó també en llengües d’altres famílies. Cfr.: hong. az ég kék = «El cel(és) blau», swah. mti u mkulu = «L’arbre és gran», (arbre el gran), xinés kuok ta = «L’estat és gran» (estat gran)2. Això reforça, no cal dubtar-ho gens, la importància del substantiu en els esmentats exemples i no és gens estrany que, degudament referenciat —presència d’article, etc.— en el SN, esdevinga, emprant una expressió reeixida en aquests últims temps, «pivot» de l’oració, és a dir subjecte i categoria controladora de la mateixa (Cfr. per ex. E. Keenan, op. cit.). Aquesta situació de privilegi no és obstacle per al reconeixement del verb com a categoria polar, puix, per ex., Sapir (1921) afirma que la distinció nom-verb es dóna en totes les llengües del món i no faltarien raons per a recolzar oracions holístiques verbals amb verbs atmosfèrics (cat. trona, cast, nieva, it. piove) o amb subjectes merament formals (ang. it raines, al. es regnet, fr. il pleut) en contraposició a aquelles que prefereixen un verb processual de base per manifestar idèntics continguts (basc uria egiten du ϕ = «la pluja ho fa ∼ plou»).
Una altra simetria possible, tampoc no se’ns passa desapercebuda, és la que oposa estructures bimembres monoargumentals d’un i altre signe: La torre Eiffel (subst. + subst.)/ vol ploure (verb + verb), cosa amb la qual de nou les espases segueixen ben alt.
Ara bé, per què ens pareix més raonable que el nom siga la categoria primera? No és solament una qüestió de costum (onoma abans que rema), ni un problema de distribució en els manuals de llengua (estudi inicial de la categoria nominal en les gramàtiques). Són diverses, però, les raons que podem adduir: unes internes, les altres externes a la llengua. Entre les primeres estan per ex.:
a) Biogenètiques. El nen, poc després de nàixer, aprén, abans que res, a anomenar allò que el circumda (mama, papa, bua…). Ontogenèticament, hi ha llengües també, com el basc, on el verb pareix tenir una forma nominal original inclosa en el seu paradigma.
b) Estadístiques. El nom és la categoria més abundant no solament en i.e., sinó en totes les llengües on aquesta distinció categorial és més clara.
c) Pragmàtiques. És més aïllable l’objecte que l’acció, la qualitat que l’estat. Com deia Wittgenstein Der Gegenstand ist einfach = «L’objecte és simple» (Tractatus 2.02).
Entre les segones destaquen:
a) Lògiques. «Quelcom» naix abans que «la predicació de quelcom». Ja ho hem vist més amunt quan citàvem els gramàtics categorials: així, per ex. «l’acoblament sintàctic» d’Ajdu-kiewicz sempre es produeix sobre el nom substantiu, única categoria primitiva del discurs.
b) Estructurals. El nom és categoria primaria (Jespersen). El verb és, més aviat, secundari (regeix un nom). Per la nostra part encara n’afegiríem més: si considerem que verb equival a relació, podríem dir que teòricament tots el verbs són transitius, és a dir, naixen de la relació operativa entre dos elements, com una correspondència o funció -f- entre quelcom d’inicial i quelcom de terminal (ω i 
en Gramàtica Liminar). En tot cas, llevat dels verbs unipersonals ja alludits, tots els verbs haurien de tenir un o més arguments sense que l’invers fos en general cert.
Maria llegeix ϕ/ Maria sap llegir
* Pere fa ϕ/ Pere fa els deures
c) Semiològiques. El jo i el tu de la comunicació es conceben com a noms —pronoms— i no com a verbs—proverbs.
d) Metalingüístiques. Tota categoria s’acaba en el substantiu, per consegüent en el nom: taula és substantiu i menjar és verb, però «substantiu» i «verb», com a termes metalingüístics, són ««substantius»» (Cfr. Gramàtica Liminar, p. 115).
