Czytaj książkę: «El meu tiet Patxunguis»

Jose Ignacio Valenzuela

Czcionka:

Títol original: Mi tío Pachunga

Primera edició: febrer de 2019

BiraBiro Editorial forma part de l’associació d’editorials independents Llegir en Català.

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-16490-90-5

BIC: YFN, YFB

Queden prohibits, dins els límits establerts per la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol altra forma de cessió de l’obra sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

Per a l’Eva, per ser la millor

inventora de paraules del món.

«Sigues tu mateix,

els altres llocs ja estan agafats.»

Oscar Wilde

Capítol 1

—PATXUNGUIS! —va exclamar el meu tiet quan em vaig plantar sense avisar a la porta de casa seva.

Un altre tiet, qualsevol tiet que no hagués estat el meu tiet, s’hauria sorprès i hauria preguntat: «Què hi fas, aquí?». O amb una alegria immensa potser hauria exclamat: «Com m’agrada veure’t, neboda!». O en tot cas, si més no, hauria assajat un somriure i, amb un gest de la mà, m’hauria fet entrar a casa per estalviar-me la calor d’aquell estiu que tot just començava. És clar, un altre tiet hauria fet tot això. El vostre, probablement. Però el meu no. Es va quedar mirant-me en silenci, abraçat al seu enorme gat blanc que, tan seriós com ell, feia un monòton brrrr, brrrr, brrr contra el seu pit. Després, amb un dit, es va empènyer les enormes ulleres grogues fins dalt de tot del nas i, amb un gest que no vaig saber si era d’incomoditat o de resignació, amb un altre dit va assenyalar la meva maleta.

—Te’n vas de viatge, nena? —em va demanar. Vaig fer que no amb el cap mentre intentava no plorar. Com li dius a un tiet que no et vol tenir a casa seva que, per raons que després explicaré, no tens cap altre remei que passar les vacances amb ell i que, per molt que ho vulguis, no pots tornar amb els pares?

Mmmmm.

—Bé, em sembla aquest serà un estiu del tot patxunguis —va sentenciar sense gaire entusiasme quan li vaig explicar què hi feia allà.

—I això què vol dir? —vaig preguntar-li mentre pujàvem la maleta a l’habitació dels convidats.

Per resposta, el tiet Nino va aixecar les espatlles i, amb una delicadesa infinita, va deixar el seu gat Adonis a terra i va començar a treure roba de la meva maleta per desar-la a l’armari. Tot i que els primers dies ho vaig intentar contínuament, no vaig poder descobrir d’on sortia exactament la paraula patxunguis. Vaig saberho força més tard, quan el tiet es va sincerar amb mi i, sense que jo l’hi demanés, em va explicar tot el que amagava. Però els primers dies d’aquelles vacances em vaig haver de conformar amb la mentida que em va dir per evitar que em passés tot el sant dia interrogant-lo: es va inventar aquella paraula una nit que somiava i, sense saber per què, tot d’una es va despertar cridant-la.

Cridant, sí. Perquè el meu tiet és així: quan una cosa li agrada, apuja el to de veu i acaba cridant perquè s’entusiasma i és feliç. I, a l’inrevés, si hi ha alguna cosa que no li agrada, també t’ho fa saber al màxim volum i res del món no el fa canviar d’opinió. Potser per això els meus pares no tenen gaire relació amb ell; perquè, si no tens paciència, de tants crits, pots acabar marejat i amb el cap com un bombo.

I els meus pares, de paciència, no en tenen gens. Ni entre ells ni amb mi ni amb les mascotes. I és per això que estic segura que una cosa o altra va passar entre el pare i el tiet abans que jo nasqués, perquè d’ençà que els conec que no es parlen. Les poques vegades que el tiet truca a la mare per saber com ens va, el pare s’allunya de nosaltres sense parar de dir «Patxunguis, patxunguis, patxunguis», amb un to de veu que no m’agrada gens perquè em recorda molt el de les burles i els insults que els meus companys dediquen a en Linus Finol, l’alumne més llest i responsable de l’escola, però també el pitjor en els esports i els jocs.

—Llestos! —va dir mentre assenyalava l’interior de l’armari—. T’aviso, noieta: ho vull tot al seu lloc. Ho has entès? Em vaig adonar que, en menys d’un minut, el tiet Nino havia deixat perfectament endreçada la meva roba als prestatges de l’armari. Les samarretes estaven meticulosament plegades i organitzades per colors: primer les blanques, després les grogues, les taronges i les blaves i, finalment, a sota de tot les negres. Va penjar els meus texans segons la llargada dels camals. Els més curts davant i els més llargs darrere, perquè així, amb un sol cop d’ull, els podies veure tots. Finalment, va distribuir les meves sabates en una filera perfecta i les va ordenar segons les necessitats que jo tenia al llarg del dia.

—Si vols fer esport, agafes les vambes del sector de la dreta —va assenyalar—. Si al migdia fa calor, n’agafes unes del centre, que és on tens les sandàlies. I si a la nit tens fred, vas directament a l’extrem esquerre i agafes les botes. Amb aquest sistema fins i tot et podries vestir amb els ulls tancats.

Ordenada a l’armari del tiet, la meva roba semblava nova, acabada de sortir de la botiga!

—Bé, i ara què en faré, de tu? —va murmurar mentre em mirava de dalt a baix.

Qualsevol tiet, qualsevol tiet que no fos el meu tiet, hauria aprofitat aquest moment per no ferme sentir tan trista pel fet d’haver de viure en una casa que no era la meva, amb un comentari com ara «Ho passarem tan bé junts!», o potser una cosa com ara «A mal temps, bona cara, neboda». Jo fins i tot m’hauria conformat simplement amb un «Benvinguda» i prou. Però no. El tiet Nino no va dir res d’això. Simplement va deixar anar:

—Ara repetirem les vuit regles de la convivència sana i així te les aprendràs de memòria.

—Les has tret d’un llibre?

—No, les vaig inventar jo —va puntualitzar, seriós—. I cada dia, segons com he dormit, n’afegeixo o en trec alguna. Tens sort, Eva, avui només n’hi ha vuit. Ahir n’hi havia trenta-dues.

—I quina és la primera?

—Només es poden fer preguntes que siguin ben patxunguis.

Després de passar aquells trenta dies amb el tiet i el seu inseparable gat, vaig entendre perfectament que patxunguis podia voler dir coses molt diferents. Per exemple, si el tiet Nino cuinava un deliciós suflé de taronja que cada vegada es feia més esponjós dins del forn fins que, de cop, plaf!, es desinflava i quedava convertit en una massa enganxifosa dins del motllo, cridava un rabiós «Patxunguis!» de frustració. O si de sobte feia un truc de màgia, que consistia a fer aparèixer una moneda darrere la meva orella, cridava «Patxunguis!» amb veu d’orquestra just en el moment més emocionant de l’actuació. O quan als matins es pentinava el tupè amb gomina fins a deixar-lo com una onada immòbil just al mig del cap, quan feia els darrers retocs als seus cabells negres, pronunciava un patxunguis de satisfacció.

—Tria —va dir tot d’una mentre baixàvem l’escala per anar cap a la cuina—. Galetes o gelat?

—Gelat! —vaig cridar.

—Bona elecció, perquè les galetes són de l’Adonis —va assegurar mentre s’empenyia amb un dit les ulleres grogues fins dalt de tot del nas—. Ho sabies que el 1966 un italià anomenat Procopi va inventar una màquina que barrejava gel, fruita i sucre? Doncs sembla que aquest és l’origen dels gelats que nosaltres mengem!

No, és clar que no ho sabia, perquè quan tens deu anys i quasi no veus els teus pares, no saps gaires coses. Però si tens la sort, com jo, de descobrir que tens un tiet que inventa paraules i, a més a més, sempre té la resposta exacta per a qualsevol pregunta, aleshores no et queda cap altra opció que reconèixer que potser, només potser, la teva sort comença a canviar.

Si avui estic aquí, asseguda en un lloc al qual molt poques persones han arribat, mirant l’univers des de la cabina d’una nau espacial, és gràcies a tot el que em va ensenyar aquell estiu el tiet Nino abans de desaparèixer. Sí, perquè un bon dia va desaparèixer i… Patxunguis! Mai més se’n va saber res. Però no us preocupeu. Tot el que us explicaré va succeir abans, molt abans que arribés aquell dia.

Preparats per continuar?

Capítol 2

a he dit que em dic Eva, oi? No? Doncs perdoneume. Això em passa perquè començo a parlar abans de saber què vull dir i després em distrec explicant coses que potser ningú m’ha demanat. I així em puc passar hores fins que de cop, com ara, m’adono que estic explicant alguna cosa i no sé ni per què ho faig.

Tornant on érem, soc l’Eva. I com ja us he dit, tinc més anys dels que voldria. M’agrada estar sola. Les meves paraules preferides són diviroc i astronauta. Què signifiquen aquestes paraules? Diviroc… Bé, després ho explicaré. No, no passeu ànsia. De moment només us diré que jo soc astronauta. I us asseguro que és una professió molt més divertida i màgica del que pot semblar.

Va ser gràcies al meu tiet Nino que vaig descobrir que m’agradaven l’espai, els planetes, els asteroides, les galàxies i la Via Làctia. Abans de passar aquell estiu amb ell, no sabia ben bé què seria quan fos gran. Hi havia dies que volia ser arqueòloga, per descobrir una antiga civilització en algun desert del món; altres dies volia ser astronauta per surar per l’univers i tripular naus espacials i, encara, altres dies volia inventar la recepta d’un pa tan especial que ningú, ni tan sols la meva mare, que sempre feia règim, s’hi pogués resistir.

La primera nit que vaig passar a casa del tiet Nino, quan acaba de tapar-me amb els llençols, que feien olor d’espígol, vaig sentir-lo cantar a tot drap a la seva habitació. Repetia sense parar la lletra de la mateixa cançó, però, com que la porta estava tancada, no vaig acabar d’entendre què deia. Això sí, el podia sentir picar de mans al ritme de la música i fins i tot vaig sentir uns passos de ball sobre el terra de fusta. Uns minuts més tard, es va fer el silenci. Vaig notar que aquells passos de ball s’acostaven a la meva habitació. I, uns segons més tard, el meu tiet i el seu gat van treure el cap per la porta. El tiet Nino portava un pijama blau de vellut que tenia dibuixat un lleó al mig del pit. La cabellera de l’animal estava feta de tires de llana i, per això, cada vegada que el meu tiet feia una passa, el lleó semblava que prenia vida i es movia amb ell.

Mai no havia tingut tanta enveja d’un pijama.

—Estàs bé? —em va demanar.

Vaig fer que sí amb el cap. Ell, en lloc d’anar-se’n a dormir com jo esperava que fes, va entrar amb l’Adonis i va seure al meu costat. Perquè el meu tiet Nino és ben bé així: quan et sembla que farà alguna cosa, et sorprèn i fa exactament el contrari. Per exemple, un matí et sembla que no s’estima gaire el gat perquè passa pel seu costat i no li fa ni cas, però aquella mateixa tarda te’l trobes vestit de gala amb bastó i sabates de xarol improvisant uns passos de ball complicadíssims per entretenir l’animal, que ni tan sols se’l mira.

—Vols que parlem del que està passant a casa teva?

Jo vaig encongir les espatlles perquè no sabia ben bé què havia de dir. El meu cor li volia explicar tot el que havia passat les darreres setmanes, però el meu cervell em va aconsellar ser prudent i no parlar més del compte.

Això passa quan tens deu anys: penses moltes coses i llavors, al final, ben bé no saps què has de dir.

Amb el cor fent-me pum pum pum dins del pit i les llàgrimes a punt de córrer galtes avall, plim plim plim, li vaig explicar que els pares havien decidit divorciar-se i que, per això, havia de passar l’estiu amb ell.

—Se n’aniran junts de viatge, a veure si així aconsegueixen solucionar els seus problemes —vaig dir, reproduint de memòria el que havia sentit a casa una setmana abans—. I l’única persona amb qui em podia quedar eres tu.

—El primer que has de saber, Eva, és que mai estaràs sola —em va assegurar, i el lleó va assentir amb ell—. Si els pares decideixen separar-se i cadascú fa la seva, canviaran moltes coses, però l’amor que senten per tu no canviarà mai.

—I amb qui viuré? —vaig demanar angoixada.

—Això ja ho veurem quan arribi el moment —va dir mentre em passava un mocador—. Però ara has de ser valenta. Necessites molt valor per ser el que realment ets.

Segur que ja us heu adonat que no vaig entendre el que em volia dir. Per això, per canviar de tema, va afegir:

—I què voldràs ser quan siguis gran?

Quan li vaig comentar que no tenia ni la més remota idea del que faria en el futur, ell, dramàticament, es va posar una mà al pit, com si li volgués tapar els ulls al lleó per estalviar-li la vergonya d’estar davant d’algú tan poca-solta com jo.

— PATXUNGUIS! —va cridar tan fort que l’Adonis va caure a terra com una bola de gelat i va fugir de l’habitació—. Això és greu. Quina edat tens, nena?

—Deu anys.

—Als deu anys jo ja sabia exactament què volia ser quan fos gran —va sentenciar.

—I a què et dediques?

—A fer que aquesta vida sigui més bonica!

No vaig entendre a què es referia exactament, però em va semblar que era important que existís algú que es dediqués a fer que la vida fos més bonica. Potser per això, pel seu desig de fer-ho tot més bonic, el meu tiet Nino era com era. Que com era? Mireu, em costa descriure’l perquè era moltes coses a la vegada. Comencem pel cos: ni molt alt ni molt baix. Just per semblar un adult que de nen hagués menjat tot el que cal per créixer. La seva pell era molt blanca, tan blanca que de vegades li podies veure les venes dels braços i el coll. Portava les ungles perfectament tallades, sempre polides i impecables, molt més que les meves o les de la meva mare. Quan li vaig demanar com aconseguia tenir aquelles ungles tan perfectes, em va respondre:

Darmowy fragment się skończył.