La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

Col·lecció Cinc Segles

Edita:

Publicacions de la Universitat de València

© José Garcelán Muñoz, 2020

© d’aquesta edició: Universitat de València, 2020

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

Publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simón

Maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Impressió: Ulzama Digital

ISBN: 978-84-9134-734-7

Edició digital

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

A Marc, per la confiança. A Laura, per la companyia. A mon pare, per tota la resta. Per fer-ho possible.

El drama, evident, és que la «cultura-

cultura» només ha estat accessible per

a un sector minoritari de la societat.

JOAN FUSTER

ÍNDEX

PRÒLEG, per Antonio Ariño

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL I. ANTECEDENTS

1. La universitat centenària

2. Associacionisme vuitcentista

2.1 La Estrella

2.2 El Centro Científico-Literario

2.3 L’Ateneo Científico-Literario

2.4 El Liceo Literario

2.5 Les acadèmies

2.6 Ateneo Científico: el catalitzador

2.7 L’Academia de la Juventud Católica

3. La fin de siècle

CAPÍTOL II. UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA

1. L’autonomia universitària

2. El IV Centenari de la fundació de la Universitat de València

3. L’extensió universitària

4. La Universitat Popular

5. La Universitat en les dècades de 1910 i 1920

6. El Paranimf com a espai de cultura

CAPÍTOL III. ASSOCIACIONISME ESTUDIANTIL EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

1. La Unión Escolar i el retorn de les acadèmies

2. El Centro Escolar y Mercantil (CEM)

2.1 El valencianisme durant la segona dècada del segle XX

3. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC)

4. La Federación Universitaria Escolar (FUE)

CAPÍTOL IV. LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)

1. La universitat republicana

2. El valencianisme en la Segona República: l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) i Acció Cultural Valenciana (ACV)

3. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC)

4. La Federación Universitaria Escolar (FUE)

4.1 La Universitat Popular

4.2 El teatre universitari

5. El Sindicato Español Universitario (SEU)

CAPÍTOL V. LA GUERRA CIVIL

1. La FUE

1.1 La Universitat Popular

1.2 El teatre universitari

CAPÍTOL VI. EL PRIMER FRANQUISME (1939-1951)

1. Activitats culturals al Paranimf de la Universitat i en altres espais (1940-1945)

2. Els Anales i les memòries de curs

2.1 Anales de la Universidad de Valencia (1950-51)

CAPÍTOL VII. LA CULTURA ENTRE 1940 I 1960

1. L’Aula de Mediterráneo

2. Valencianisme en la Guerra Civil i en la primera dècada del franquisme

3. El Sindicato Español Universitario (SEU)

4. El teatre a la Universitat de València (1939-1960)

5. El sorgiment de l’oposició política universitària al franquisme

6. La pèrdua de protagonisme del SEU

CAPÍTOL VIII. LA CULTURA A PARTIR DELS ANYS SEIXANTA

1. Els espais impulsors i acollidors de cultura a la ciutat de València

2. Les primeres estades a l’estranger: un tren cap a l’obertura cultural

3. Un incipient valencianisme polític universitari

4. La cultura al si de la Universitat de València: els departaments d’activitats culturals i altres iniciatives (1965-1970)

5. El teatre universitari (1960-1985)

EPÍLEG. LA PROGRESSIVA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA (1980-1985)

BIBLIOGRAFIA I FONTS

ÍNDEX ONOMÀSTIC

PRÒLEG

LA FUNCIÓ CULTURAL DE LA UNIVERSITAT I LA DEMOCRÀCIA

El dia 1 d’agost de 1924, en la secció de «Libros», el diari El Pueblo publicava un article titulat «Anales de la Universidad de Valencia. La Universidad contra la indiferencia ambiente». El signava Artur Perucho, aleshores un jove periodista de 22 anys, que havia estudiat Dret, però que va ser seduït pel compromís amb la professió periodística i la vocació política i nacionalista.

L’article començava amb el paràgraf següent:

De cuantos trabajos realiza la Universidad de Valencia para hacer una obra seria de culturización y ser efectivamente el cerebro de la ciudad, hay tres que sobresalen notablemente: las conferencias de ampliación universitaria, el instituto de Idiomas y la publicación de los Anales.

D’aquests tres treballs, i de molts altres, se’n parla detalladament en el volum dedicat a la història de la missió cultural de la Universitat de València que el lector té ara a les mans. És resultat d’un encàrrec fet pel Vicerectorat de Cultura i Esport a José Garcelán, qui s’ha dedicat amb entusiasme i rigor a buscar totes les notícies aparegudes en qualsevol document històric sobre aquesta dimensió de la vida universitària que encara és poc coneguda.

Amb la publicació tant d’aquest volum com del dedicat a l’etapa més contemporània de la missió cultural –escrit per Irene Liberia–, el Vicerectorat ha tractat de mostrar que som hereus d’una dilatada tradició d’activitat cultural i que en el present hem de sentir-nos honrats d’aquesta herència i hem de tractar d’adaptar-la a la nostra època, d’enriquir-la i de millorar-la.

En aquell temps, a més, aquesta funció cultural no s’havia institucionalitzat en lleis i estatuts ni s’havia plasmat en vicerectorats, òrgans i centres. Hui comptem amb molta més legitimitat i més recursos, i la nostra responsabilitat també és més gran. La missió cultural –ho van deixar clar l’LRU i les lleis i decrets posteriors–, després de la docència i la recerca, és la tercera missió o funció de la Universitat. Amb ella, la Universitat es fa veritablement democràtica, com deia Artur Perucho en l’article citat.

Vull tancar amb les seues paraules aquesta introducció al primer volum dedicat a la història de la funció cultural de la Universitat de València. I amb elles vull també mostrar el meu agraïment, en primer lloc, a José Garcelán i Irene Liberia, que han escorcollat en la memòria per a narrar-nos el nostre passat. Però, sobretot, el nostre agraïment ha de dirigir-se als qui han escrit aquesta història –estudiantat, professorat, personal d’administració, ciutadans i ciutadanes, gent del carrer– amb la seua dedicació i el seu compromís.

Las puertas de la Universidad –afirmava Perucho– no deben permanecer cerradas para nadie; la Universidad debe, no sólo dejar que todos entren en su recinto, sino salir ella a la calle, si acaso la gente de la calle no acude a ella.

Això és el que mostra que som una institució democràtica: que volem i procurem que el coneixement i el saber siguen oberts i pertanyen a tota la societat.

ANTONIO ARIÑO VILLARROYA

Vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València Juny de 2020

INTRODUCCIÓ

La Universitat de València s’ha constituït, al llarg del temps, com un dels espais més importants de creació i recepció de cultura de la ciutat. Com a llar d’eminències, d’intellectuals i de professionals, ha sigut un lloc fonamental per al progrés econòmic, polític i social, que ha aportat noves perspectives, noves interpretacions i nous avanços tecnològics i científics. Al mateix temps, els joves han passat pels seus edificis per formar-se, per aprendre, per rebre aquest llegat en forma d’educació i també per ser agents de transformació i de canvi, conjugant les seues inquietuds i els seus interessos generacionals amb el que la Universitat els proporcionava.

Amb aquest llibre he volgut contar el que ha estat la projecció cultural d’aquesta casa al llarg del segle XX o, més concretament, des de l’aparició de les primeres associacions d’estudiants de la segona meitat del dinou fins l’aprovació dels Estatuts, l’any 1985, que suposen la democratització de la Universitat de València. L’objectiu és que el lector puga disposar d’una síntesi de totes aquelles societats, activitats, actes, conferències... que s’han desenvolupat durant gairebé un segle en aquesta institució.

Per fer-ho, m’he basat fonamentalment en tots aquells investigadors que s’han dedicat a estudiar una part de la història de la Universitat en el període, com Germán Perales Birlanga, amb el seu llibre sobre el moviment estudiantil des de finals del XIX fins a la Segona República; María Fernanda Mancebo, amb les seues investigacions dels anys vint i trenta del segle XX; o Sergio Rodríguez Tejada, qui en la tesi va traçar amb gran detall l’oposició universitària al franquisme. A ells, i a la resta d’autors, des d’ací el meu agraïment per les seues investigacions, que ens ajuden a comprendre millor, des de la perspectiva universitària, períodes de la història contemporània. També he volgut tenir en compte el que recullen l’antologia de l’almanac del diari Las Provincias, els Anales de la Universidad de Valencia i algunes revistes d’estudiants i de la institució, per tractar d’aportar modestament alguna dada que he considerat d’interès. Finalment, he entrevistat algunes persones, protagonistes de la progressiva democratització de la cultura dels primers anys vuitanta, per gaudir d’un testimoni viu del que va significar la transició, la llibertat que s’hi va assolir i els primers passos de la creació del Vicerectorat d’Extensió Universitària. Amb açò vull palesar que aquesta no és, ni ho pretén ser, cap investigació on es puguen trobar noves dades o noves perspectives sobre la Universitat de València. És, més bé, una revisió bibliogràfica d’allò que s’ha escrit sobre la història d’aquesta institució valenciana, des d’un punt de vista concret, per elaborar un relat que narre l’aspecte essencialment cultural. És, en definitiva, una història de la cultura a la Universitat que ha considerat tant la vessant institucional (des de dalt, diríem) com la vessant estudiantil (des de baix), en totes les direccions.

En el capítol que inicia el llibre he ressenyat totes aquelles societats i associacions culturals, de caràcter inestable i breu, que van començar a sorgir a les últimes dècades del segle XIX i que mostren com l’estudiantat va aprofitar l’oportunitat que donava l’espai universitari per dinamitzar aquella cultura que les classes acadèmiques no li aportaven. El segon capítol se centra en les iniciatives impulsades des de la institució a partir del canvi de segle, fonamentalment arran de la celebració del quart centenari de la fundació de la Universitat de València. En el següent, recuperem el camí iniciat amb les associacions per parlar del seu paper en els primers trenta anys del segle XX, i la influència que tingueren en la Universitat.

Els capítols quart i cinquè s’endinsen en la cultura desenvolupada durant la Segona República i en la Guerra Civil, en la qual la ciutat de València fou capital del malmès govern. Aquest període representa el primer intent seriós de generar una democratització de la cultura des de la Universitat, de portar allò que s’aprenia i s’ensenyava més enllà dels seus murs. No va durar molt de temps. Els capítols sisè i setè mostren el rotund canvi que imposà el franquisme en la cultura i en el paper de la universitat. El nacionalcatolicisme i el feixisme impregnaven i quasi monopolitzaven totes les activitats impulsades per la institució. Quasi, perquè també hi havia, com podreu veure al capítol setè, algunes escletxes que permeteren mantenir entre l’estudiantat i la Universitat una certa sàvia cultural, que començarà a estendre’s als anys seixanta.

Així, al capítol vuitè he volgut mostrar com s’establí, al llarg de la dita dècada, un ambient que permeté una progressiva activitat cultural, no només al si de la Universitat de València, sinó també a la ciutat. Aquest creixement, molt lligat a l’oposició al franquisme i al desig de llibertat de la ciutadania, amagava un rerefons polític, que va eixir a la superfície ja als setanta. Efectivament, tot el magma cultural de la dècada dels seixanta va acabar cedint terreny a una política explícita que monopolitzà l’espai universitari, almenys fins la mort del dictador. Per això, el llibre acaba amb un capítol dedicat al que va significar la transició a la democràcia i, més concretament, el que va ocórrer entre l’aprovació de la Constitució i la dels Estatuts de la Universitat de València, ja en 1985. És gairebé un lustre d’activitats culturals que simbolitzen i representen una progressiva democratització, ja que una gran part de les iniciatives estava en mans, com a finals del XIX, de l’estudiantat.

Aquest no ha sigut un treball fàcil. Hi ha molta gent a qui dec unes paraules d’agraïment. En primer lloc, a Antonio Ariño per haver-me donat l’oportunitat de desenvolupar aquesta tasca. Als meus professors, sense els quals no seria qui sóc avui, molt especialment a Ferran Archilés i a Marc Baldó. No tindré mai prou paraules d’agraïment per a ells. A tot l’equip de La Nau, que m’ha ajudat en les necessitats materials que he tingut (Aránzazu Torrecillas, Lucía García, David Sánchez, Irene Liberia, Norberto Piqueras, María Trigo, Rosa Puchades...), així com també a l’arxivera de la Universitat, Irene Manclús, a Raquel Fuertes Redón, de Valencia Fruits, i a María José Serrano. A Ferranda Martí, del Servei d’Informació i Dinamització (Sedi) de la Universitat de València, per haver fet memòria (i per molt més), i a Evarist Caselles, Rafael Company, Vicent Martínez i Francisco Morales pel seu valuós testimoni. Moltes gràcies.

CAPÍTOL I

ANTECEDENTS

1. LA UNIVERSITAT CENTENÀRIA

Uns dels edificis centrals per al foment de la cultura a les ciutats han estat les universitats. Ací, tant des de l’àmbit institucional com per iniciativa dels estudiants, s’han tractat de desenvolupar activitats que connectaren l’acadèmia amb la societat, i així poder debatre, ampliar i difondre el coneixement que s’hi impartia i s’hi aprenia. La Universitat de València, que depassa ja els 520 anys d’història, ha estat un dels nuclis principals de producció cultural i un espai d’atenció a les inquietuds d’estudiants i ciutadans. La cultura, cal crear-la en una doble direcció: tant perquè existisca, com també perquè puga ser consumida i apreciada. La Universitat de València, situada fins fa no molt al carrer de la Nau, ha contribuït a ambdues coses, fins i tot des d’abans de l’aparició de la societat de masses i de la cultura entesa en el significat actual.

Una de les primeres notícies de les activitats culturals d’aquest centre ens la ofereix el doctor en Dret Civil i Canònic, Francisco de Vilanova y Pizcueta, en la seua Historia de la Universidad Literaria de Valencia, publicada el 1903 amb motiu dels quatre-cents anys de la institució. Aquest llibre ens parla de les sabatines: uns debats, dinamitzats per la mateixa llei universitària, que es desenvolupaven els dissabtes a les classes del centre entre l’estudiantat.

Segons aquest acadèmic, en els Estatuts fundacionals de la Universitat de València, de 1499, «no sols es permetia als estudiants disputar á lur voluntad en ses cambres é en publich, sinó que se’ls manava que en les hores d’oci feren exercici de disputa, i s’ordenava al rector que tots els dissabtes obligara les facultats, alternativament, a mantenir aquestes discussions dintre de les aules». En aquests actes, que s’anomenaven Sabatinas o Reparaciones per distingir-les de les Conclusiones públicas y solemnes o Actos literarios, es manifestaven les diverses escoles que compartien entre si el domini teològic i filosòfic.

De tanta importància es consideraven aquests debats que els jurats van decidir prolongar temporalment el càrrec de rector de Bernat Alcalà perquè havia «fet tenir cascun disapte, Sabatines ó Disputes». De fet, els Estatuts de 1561 establien que totes les facultats havien de celebrar amb freqüència sabatines, una mostra de l’afany de la institució per fomentar el coneixement de la cultura contemporània dels estudiants que es formaven entre els seus murs (Vilanova y Pizcueta, 1903: 45).

També és ben antiga la cultura festiva. Al llarg dels segles XVII i XVIII es desenvolupaven commemoracions en dates assenyalades, vinculades fonamentalment a festivitats religioses. Tal com han explicat Mariano Peset i Javier Palao (1999: 49), els Estatuts de 1733 ja establien els dies sants o feriats, en els quals la Universitat convidava les autoritats de la ciutat. Entre totes aquestes festes destaca l’exaltació de la Immaculada Concepció, que era la patrona de la Universitat des de la seua fundació. Tots els anys es feia una processó amb una imatge seua que es conservava al monestir de la Trinitat, amb l’acompanyament del rector, dels professors i dels graduats.

El 6 de desembre de 1661, el papa Alexandre VII va publicar una butlla en què reafirmava la doctrina i el culte de la Immaculada Concepció. Felip IV, l’any següent, va voler celebrar aquesta publicació durant el període de festes de carnestoltes (potser per cristianitzar la festa, segons la interpretació de Peset i Palao). Cal destacar, com assenyala Pilar Pedraza, que la festivitat del carnaval havia estat prohibida a València el 1627, i posteriorment fou suprimida per Felip V. En l’època de què parlem, no obstant això, se celebrava un carnaval universitari, però sempre amb permís de les autoritats governatives.

Fet i fet, malgrat la prohibició general, es va autoritzar als estudiats una mascarada amb motiu del carnestoltes perquè «entretenidos en la diversidad de trajes, galas, remedos, invenciones graves y ridículas, se eviten otras licenciosas contingencias», tal com explica el cronista Valda, citat per Pedraza (1982: 70-71). Cal tenir en compte també que, en les Constitucions de l’Estudi General de 1655, quedaven prohibides als universitaris, en dies normals, les extravagàncies en les indumentàries. Es tractava, en definitiva, malgrat de l’escassa simpatia de l’església i de les autoritats per aquest tipus de festeigs (de sospitoses reminiscències paganes) de permetre que es portaren a terme per facilitar als estudiants un mitjà de diversió i desfogament que, per estar oficialitzat, fora fàcil de controlar. El permís per a celebrar aquest carnaval «restringit» de caràcter estudiantil –que, tot i la prohibició, desbordava l’àmbit universitari ja que interessava també a altres capes de la societat– era sol·licitat pels rectors al virrei (Pedraza, 1982: 69-71).

Així doncs, l’1 de febrer de 1662, per celebrar la dita butlla papal, s’organitzà una gran processó a València, que començà cap a les dos del migdia des de les diverses escoles universitàries. Obria el nombrós seguici un grup de gent amb màscares a cavall, vestits de manera molt vistosa. Darrere, desfilaren onze carros amb motius molt diversos: bojos, gossos i gats, dones fortes, àngels...

Per part de la Universitat, la Facultat de Medicina, donada la seua importància i prestigi, va construir dos carros; el de Jurisprudència, de la Facultat de Dret, anava precedit per més de seixanta estudiants a cavall, molt ben empolainats. L’últim dels carros, el de les Muses, estava patrocinat per la casa, i anava seguit per un grupuscle de músics. A continuació venien els graduats, mestres i catedràtics, i finalment el rector amb la resta de les autoritats acadèmiques (Peset i Palao, 1999: 52).

Carro de la Jurisprudència, de la Facultat de Dret. (Font: J. Baptista de Valda, Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alexandro VII, 1663, p. 72)

A més a més, després de la processó de carros, la Universitat com a institució celebrà la seua festivitat particular en honor a la Immaculada Concepció de Maria. Per fer-ho, les facultats hagueren d’adornar diversos espais de l’edifici. La festa va durar de dimecres a diumenge i motivà el muntatge d’altars en el recinte universitari, cosa que passava per alt una curiosa prohibició de les Constitucions de l’Estudi General de 1611, tal com cita Pedraza: «Item ordenam, que ni en la festa de S. Lluch, ni en las de Nostra Señora de la Sapiencia, ni en altra festa alguna, ni los estudiants ni los mestres pugue(n) fer en lo estudi altar algú». Una prohibició que, tanmateix, no es troba en els estatuts de 1660 i que, probablement, era ignorada de manera sistemàtica. Siga com siga, el fet és que l’adornament de la Universitat es va produir, amb un gran desplegament d’enginy i de mitjans (Pedraza, 1982: 96).¹

Per una altra banda, coneguem que la Universitat de València mantenia relacions amb altres institucions culturals de la ciutat. Una d’aquestes, amb la qual fins i tot compartia edifici, era la Real Academia de Bellas Artes San Carlos. De fet, fou en la segona meitat del segle XVIII, el 1773, quan es va produir a les sales de l’actual edifici de la Nau la primera exposició temporal de caràcter artístic celebrada a la ciutat, uns anys després de la promulgació dels estatuts de la dita acadèmia, el 14 de febrer de 1768. Com indiquen els estudis, aquest fou l’inici de tot un reguitzell d’activitats realitzades al llarg de més de dos segles, orientades a l’aprenentatge, foment i investigació de l’art, i que culminen amb l’exposició sobre aquesta acadèmia, a La Nau, inaugurada el desembre de 2018. La de 1773 és considerada com la primera exposició organitzada a València amb la doble condició de mostra temporal i d’accés lliure, i va servir com a instrument per promoure els fins culturals i docents de la Real Academia, així com també per afermar el paper de la Universitat com a espai obert a les manifestacions culturals que, a poc a poc, van anar sorgint, tant al seu si com a l’entorn urbà (Catalá, 2018: 147 i 151).

Ara bé, en realitat fou al segle XIX quan començà a haver-hi una activitat cultural més o menys continuada, encara que intermitent, que anirà fent de la Universitat de València un vertader espai d’acció i de creació cultural. Aquestes dinàmiques foren esperonades, sobretot, per part dels estudiants, que aprofitaren la reunió amb gent de la seua edat per a crear associacions i col·lectius que complementaren la formació rebuda a les aules i cobriren les seues inquietuds intel·lectuals.

2. ASSOCIACIONISME VUITCENTISTA

La mayoría de nuestros estudiantes –escrivia Giner en començar el segle XX– pertenece a las clases medias; hace mucha vida de teatro, de café, de casino; de ateneo, a veces; casi ninguna de campo; va a los toros; nada de juegos ni ejercicios corporales; otro tanto de viajes y excursiones; aparte de los periódicos, lee poco, y esto principalmente novelas... (Citat per Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 95).

Malgrat els flaixos d’activitat cultural descrits adés, certament institucionals, hi ha relativament poques petjades, almenys fins al segle XX, de tasques culturals impulsades des de la institució. Però diverses investigacions han demostrat que, des de mitjans del dinou, l’efervescència cultural fou produïda de la mà dels estudiants, des de baix. És veritat que per aquells anys es va organitzar el Gabinet d’Història Natural (el segon centre patrimonial i científic d’importància en Espanya, només per darrere del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid), amb l’impuls conjunt del catedràtic de Química General i rector, José Monserrat y Riutort, preocupat per millorar les instal·lacions universitàries destinades a l’ensenyament científic; del catedràtic d’Història Natural Ignacio Vidal i del titular de la Càtedra de Botànica, José Pizcueta, també rector uns anys més tard; però la majoria de l’activitat cultural era estudiantil i s’organitzava en ateneus i societats literàries.²

Així, l’impuls i la producció literària i científica, que en aquestes línies considerem les primeres espurnes de cultura universitària, venien «des de baix». Una investigació impulsada per Ernest Sánchez Santiró, centrada en la Facultat de Ciències, que aleshores compartia edifici amb les aules de Filosofia i Lletres, la biblioteca universitària, els gabinets de Física i Química i el preparatori de Medicina al carrer de la Nau, mostra que l’estudiantat no mostrava gaires diferències entre disciplines: el seu modus vivendi i els seus problemes eren molt similars. Aquest estudi explica el rígid sistema de control que es va bastir durant l’època d’Isabel II: «La universitat ens apareix com a centre d’instrucció, centre de control, àdhuc presó. La universitat isabelina encara presenta una altra característica pròpia del període anterior a l’ordenament legal liberal. Ens referim a la subjecció de l’estudiant a l’autoritat acadèmica, dins i fora de l’establiment universitari» (Sánchez Santiró, 1998: 215 i 221).

2.1 LA ESTRELLA

Aquests afers no ens ocupen en aquestes línies, però l’obra de Sánchez sí que mostra les primeres petjades d’un moviment cultural universitari, amb l’establiment, el 1852, de la primera associació de caràcter literari que es coneix sota el paraigua de la Universitat de València: La Estrella, de la qual cal destacar la singularitat, tenint en compte que, segons el reglament universitari, els estudiants encara estaven privats del dret de petició col·lectiva. Els seus membres, majoritàriament de les carreres de Dret i de Medicina, i que tractaven sobretot qüestions literàries, són figures d’una importància primordial en la cultura valenciana de la fi del XIX; ja que aquesta associació no fou només un passatemps estudiantil, sinó un primer trampolí des del qual persones amb gran potencial van començar a suplir les mancances que trobaven en una universitat fortament academicista: Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicente Wenceslao Querol, Miguel Amat Mestre, Carmelo Calvo, Enrique Gaspar... «els epígons de l’estudiant romàntic», en paraules de Lluís Guarner (Sánchez Santiró, 1998: 219).

L’agrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era l’única expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis d’autoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més d’actes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).

El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de l’alumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit l’espai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat d’organització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).

Amb l’associacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, l’únic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb l’esclat de la Revolució Gloriosa. Arran d’aquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar l’estudiant de l’obligatorietat d’assistir a classe. La revolució va suposar l’eliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i l’aparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: l’estudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en l’aprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).

El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història d’Espanya,

un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de l’ordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren l’ordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar l’escena històrica; la idea de progrés va inundar l’espai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta l’escola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a l’ensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).