Czytaj książkę: «Dotzena de frare»
© Joaquim Carbó, 2021
© D’aquesta edició:
NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA
Mallorca, 348 (4-1)
08013 Barcelona
Disseny: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-33-0
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Recordem vagament Frederic Soler/Serafí Pitarra
Preludi Perdiu per barba i...!
Més d’una rondalla popular ironitza sobre una de les febleses que, amb raó o sense, sovint s’ha atribuït al gremi dels frares: la golafreria. N’hi ha una que explica que els excessos en els àpats van causar al personal d’un convent tot de xacres que els impedien de fer una vida normal. El prior, alarmat per la baixa forma de la seva tropa, va demanar a un famós metge que els visités per fer-se càrrec de les causes d’aquella passa. I l’home, després que el convidessin a dinar, ja no va tenir cap dubte: el culpable, evidentment, era el frare cuiner que tenia la mà trencada a preparar uns àpats que els àngels hi cantaven. I, a peu dret, mig endormiscat, perquè aquell tiberi també l’havia afectat, va parlar amb franquesa: calia reduir el règim alimentari i canviar de costums. A més de recomanar exercici físic, el cuiner hauria de suprimir els botifarrons, formatges i llenques de pernil que, d’entrada, ja trobaven a taula, per fer boca. I no calia dir aquells suquets tan espessos que cobrien trossos d’animals que algun dia havien caminat o nedat, ni els greixos amb què acompanyava unes mitjanes que hom diria que eren senceres, ni unes postres de pastes de full que lliscaven coll avall amb l’ajuda de la melmelada que es feien ells mateixos amb les fruites més dolces de l’hort, i.... Tot plegat, regat amb uns vins blancs i negres, a triar, d’un grau molt alt. I si no els va receptar una severa dieta vegetariana, perquè seria pecat, sí que els va imposar que comencessin cada àpat amb una bona amanida i l’acabessin amb fruita fresca. I, abans de sortir, va sentenciar que haurien de suprimir del tot aquelles perdius, farcides d’ingredients deliciosament perversos, que xuclant s’empassaven. I se’n va anar per la mateixa porta que havia entrat sense que la seva salutació fos corresposta pel frare porter que, tot i seure al seu lloc, pesava figues amb els ulls clucs.
Cap al tard, abans de sopar, quan el convent havia recuperat el ritme habitual, és a dir, a mig gas, el prior es va adreçar a la comunitat per fer-los cinc cèntims del diagnòstic. I tots, encara que fos a contracor, van decidir que podien suprimir algun d’aquells requisits si amb això el convent recuperava ritme i prestigi, però qualsevol plat que uns proposaven eliminar era defensat a capa i espasa pels altres. Només van coincidir en una cosa: que no els toquessin les perdius. I el prior, que també era del mateix parer, va creure que valia més no embolicar la troca, mantenir la bona convivència i no introduir uns canvis que aneu a saber si no farien més mal que bé. De manera que va proclamar que a partir d’aquell moment, tot seguiria igual: «Perdiu per barba, i peti qui peti!».
Ja veiem, doncs, per on coixejaven els frares de l’antigor, objecte de gresca per part dels humoristes anticlericals. Una altra facècia que se’ls atribuïa era certs jocs de mans quan anaven a comprar. Si necessitaven una dotzena d’ous, primer en demanaven sis, i al cap d’un moment feien veure que es repensaven i en volien quatre més. I, abans de pagar, recordaven que els n’havien encarregat una dotzena, de manera que ja podien afegir-hi els tres que faltaven per completar-la. Així, el botiguer es despistava, en servia tretze i només en cobrava dotze. Algú s’ho devia inventar perquè costa de creure que les gallinaires es deixessin enredar tan fàcilment, però sempre s’havia dit que una dotzena de frare estava formada per tretze unitats, no pas per dotze,
Dotzena de frare és, també, el títol d’un recull gairebé oblidat de Frederic Soler/Serafí Pitarra, aquell autor que durant quaranta anys va ser l’amo del teatre català, i a qui em plau dedicar aquests contes curts. En volia escriure dotze, però, ves per on!, ara els compto i veig que n’hi ha tretze.
Fragàncies
La impressió que ja havia produït feia uns anys que s’haguessin pogut fixar sobre paper, sense haver-les de dibuixar a mà, tota mena d’imatges, persones i paisatges, va créixer i entusiasmar el públic quan tot plegat es va posar en moviment i es va poder projectar sobre una pantalla. Quina meravella, tot i la precarietat de les primeres pel·lícules! Més endavant a mesura que s’avançava en la tècnica, s’hi va poder incorporar el so. Va ser fantàstic veure tots aquells personatges o elements de la natura en moviment i deixant anar els sorolls i les paraules que desprenen habitualment! Com ho va ser l’aportació del color, per més que mai no ha arribat a tenir el to precís de la realitat. Els humans de debò, és a dir, de carn i ossos, sempre semblem descolorits, esblaimats, al costat dels rostres que apareixen a les pantalles en tecnicolor. En algun altre moment hi va haver l’intent, mai aconseguit, d’incorporar-hi una altra dimensió, la tercera, el relleu, que necessitava l’ajuda d’unes incòmodes ulleres especials, un intent que s’ha arraconat gràcies a la perfecció de la fotografia que cada cop permet difuminar més els fons per distanciar-los dels primers plans. I, encara, de tant en tant, algun il·luminat intenta introduir-hi, com si fes falta!, algun element ambiental per augmentar el realisme, com aquell que en el curs d’una tempesta va fer que unes mànegues ruixessin les platees, cosa que va provocar que els espectadors més indiferents toquessin el dos de la sala, o que els més integrats en l’argument i cant de l’obra obrissin el paraigua que portaven perquè algú els havia avisat de sotamà. Ara hi ha qui parla d’incorporar les olors a les imatges en moviment i color, unes olors intenses que arribin fins i tot als qui acostumen a tenir el nas tapat, tot plegat, per poder diferenciar la qualitat dels perfums que una protagonista benestant escampa pel seu cos amb saviesa poc abans d’assistir a una festa d’upa, de la fetor de la colònia barata amb què una obrera s’esquitxa les aixelles quan surt de la fàbrica. O el de les menges tan sofisticades que estan a punt de paladejar uns llepafils carregats de bitllets, del molt més humil, amb predomini d’alls i cebes, d’uns pagerols que s’atiparan sota un arbre per poder resistir l’esforç en temps de sega. Un projecte que de moment s’ha deixat de banda. A les pel·lícules d’acció, sobretot a les que hi ha grans concentracions de personal, seria ben desagradable transmetre a la sala la ferum de roba bruta, peus suats, gasos deixats anar... I, encara més, a les pel·lícules en què es representa un segrestament. Quina pudor no han de fer les víctimes al llarg de les hores -dies!- que han d’esperar que la família amolli el rescat, confinats en un soterrani, lligats i emmordassats, fent-se totes les necessitats a sobre, amb la inevitable acumulació d’excrements líquids i sòlids entre la roba i la pell, i la impossibilitat d’eixugar-se el cul. Evidentment, s’ha deixat córrer ja que a la indústria cinematogràfica li consta la incomoditat que experimenta qualsevol espectador normal quan li arriba la fortor que pot desprendre el veí que ocupa el seient del costat si és algú poc o gens partidari de la dutxa diària o que no pot retenir certes ventositats.
Darmowy fragment się skończył.
